La volta al gegant: no puc amb el gegant

 

10.4 km. 7 hores 24 minuts 1153 metres de desnivell positiu

No podia passar-me uns dies per aquestes muntanyes donant la volta al Posets per les seves valls i no pujar al Posets. Avui serà el dia assenyalat.

Primer de tot refaig el camí de les roques antipàtiques per les que vaig baixar ahir. Es fa llarg i no s’acaba mai, però possiblement de pujada és de més bon fer. El dia s’ha aixecat bé. Ben aviat el sol toca les cims de les muntanyes més altes.

Em passo l’encreuament que porta al Posets i rectifico fora de camí per no haver de pujar i tornar a baixar. Ja estic en el corriol que no abandonaré en tota la jornada. Puja fort. Vaig fent xino-xano però sense pausa.

M’endinso en la coneguda com a Canal Fonda. Impressionen les parets dels dos costats i veure on s’acaba. El camí està molt fressat, i només cal concentrar-se en els propis passos i anar guanyant alçada. Em sento bé amb l’esforç que suposa. M’aturo un moment i m’abrigo.

Acaba la Canal Fonda. A la meva esquerra tinc la dent de Llardana i al davant la cresta d’Espadas. La pujada segueix. Vinga amunt i més amunt. No sé massa on vaig ja que el cim no es veu, però el camí a seguir és molt evident i no presenta dubtes ni dificultats tret de la forta pujada constant.

Comencen les fortes ventades. No m’agrada gens. Finalment arribo al punt en que ja veig el meu objectiu, però també el camí que hi porta. És un camí esposat amb estimbats a banda i banda. És prou ample, però no em refio amb aquest vent que fa. M’aturo un moment i penso què fer. No em veig capaç d’arriscar-me i decideixo baixar. Contemplo les espectaculars vistes abans de tirar avall. Em sap greu, però em sembla que és el més prudent. Després sabré que altres persones que han pujat aquell dia han fet el cim sense problemes.

Ja tinc la feina feta i ara es tracta de baixar xino-xano i gaudir de la resta de la jornada. Contemplant el paisatge a voltes sembla un paisatge lunar. Què ens porta als humans a assolir els cims de les muntanyes? Suposo que cadascú té les seves respostes. En el meu cas, des de petit anava a muntanya amb els pares. Gaudíem de llocs diversos. Ben poques vegades per no dir gairebé mai pujàvem cims. I, ja a les aleshores, me’ls mirava i pensava que m’agradaria enfilar-me allà dalt. Ja més gran vaig començar a anar a muntanya pel meu compte, gairebé sempre sol i de tant en tant, em poso el repte d’assolir el cim. No acostuma a ser el meu objectiu prioritari, però m’agrada. D’alguna manera és posar-me a prova físicament. M’agrada la sensació d’esforç i gaudeixo d’aquest esforç continuant pujant i pujant. Diria que no és una obsessió però m’agrada i en gaudeixo.

Ja força avall i feta la part de baixada més dreta m’aturo a fer un mos al costat del torrent de la Llardaneta. Segueixo i entro de nou a la zona de roques, el que he batejat com el tram de les roques antipàtiques. Comencen a caure gotes. Accelero el pas, i arribo just al refugi sense mullar-me. Al cap de cinc minuts de la meva arribada al refugi cau un bon xàfec. He tallat ben just.

La volta al gegant: pujades i baixades ben dretes

 12 km. 6 hores 39 minuts 1226 metres de desnivell positiu

Avui surto una mica més tard (7:30). S’ha passat la nit plovent, però el dia s’ha aixecat d’allò més bé. Només sortir del refugi veig al meu davant el coll de la Forqueta (2864 metres) cap on em dirigeixo.

Baixo tranquil·lament en direcció al riu Zinqueta d’Añes Cruzes que travesso per un pont i m’endinso en un bosc de pi negre espectacular. Els primers kms. són força planers amb un lleuger ascens que permet anar a bon pas, però ben aviat es comença a enfilar, a estones molt dret, alternades per zones on la pujada és més suau. El caminoi fa ziga-zagues per entremig del bosc. Els seus vorals estan farcits de bolets. Son tota una temptació!

Quan s’acaba el bosc entro en una mena de circ rocós i ben aviat després de deixar a l’esquerra el corriol que mena a l’ibón d’es Millars, entro en una mena de canal molt oberta on la pujada ara sí és ben i ben dreta. No hi ha més remei que agafar-s’ho amb molta calma. Vaig avançant a poc a poc però sense aturar-me en cap moment.

La pujada s’acaba en una mena de segon circ rocós més menut i el coll on em dirigeixo ja està ben a prop. De nou estic pujant de valent fins assolir-ho per fi.

A l’altra banda pugen els núvols que s’arrosseguen pels cims. M’agafo un breu descans abans d’iniciar el descens. El primer tram com era d’esperar és ben dret i cal anar amb compte, però després es suavitza. Contemplo el primer ibón de tota la travessa, l’ibón de Llardaneta. Després de rodejar-lo segueixo el meu descens seguint el Torrent de Llardaneta per on l’aigua baixa amb força.

 

“... el camí és com la parla,

allà on n’acaba un

també en comença un altre,

si més que els destins

aprenc a estimar el paisatge”

Cesk Freixas

 

 

Els núvols pugen i baixen i el meu caminar pel corriol crea uns moments fantasmagòrics pel mig de la boira.

Creuo el torrent per un pont i entro en una zona de roques que fan de molt mal caminar. Aquest tram final de la jornada d’avui es fa molt pesat. Cal estar atent en tot moment on es posen els peus. Resulta molt lent i el refugi no apareix fins que pràcticament ja ets a sobre.

La tarda al refugi és llarga, tranquil·la i relaxada, mentre cau una boira pixanera que no deixa veure res.

Vistes des del refugi

Vistes des del refugi

I després...

La volta al gegant: fugint de la pluja

 

11,7 km. 5 hores 19 minuts 742 metres de desnivell positiu

Em poso en marxa a les 7, just quan clareja. La previsió per avui no és massa bona. En algun moment o altre la pluja farà acte de presència. És qüestió de no entretenir-se massa pel camí.

La primera part es força planera, però ben aviat comença a pujar, però el camí és de bon fer i puc caminar a bon ritme. Al fons albiro el meu primer objectiu de la jornada, el coll de Chistau.

El camí puja per la vall d’Estós. La llera del riu que baixa porta aigua de forma intermitent. Hi ha trams en els que està ben sec a conseqüència de les poques pluges d’aquest estiu en aquesta vall. El recorregut tret del desnivell no presenta cap tipus de dificultat. Està molt fressat i només cal seguir les marques del GR-11. Comencen a caure gotes, però no va a més i s’acaben aturant.

La vall està rodejada de cims molt alts pels que s’arrosseguen els núvols que m’impedeixen contemplar-los. A mesura que m’apropo al coll la pujada es fa més feixuga però en la seva part final suavitza.

A l’altra banda sembla que està més clar. S’obren algunes clarianes però resulten un miratge de molt curta durada. Gairebé no tinc temps de res i quan mirava de fer-me una autofoto de nou comencen a caure gotes.

No m’entretinc al coll (2577 metres) i començo la baixada per la vall de Chistau. Em començo a creuar amb excursionistes que fan el trajecte a l’inrevés. Tant les roques com l’herbei estan molt relliscosos. Un parell de cops acabo amb el cul a terra i prenc més precaucions per tal d’evitar-ho.

Finalment es decideix a ploure en serio i m’aturo per protegir-me. La baixada és forta i cal anar en compte. Quan arribo a la Pleta d’Añes Cruzes ja no plou gens i m’aturo una estona per assecar tot el que s’ha mullat abans de tornar-ho a posar a la motxilla. És un lloc on conflueixen tres barrancs que porten molta aigua i que acaben formant el Riu Zinqueta d’Añes Cruzes. D’aquesta pleta surt un caminoi que permet ascendir a un dels gegants de la zona, el Bachimala.

Ja sense pluja segueixo endavant. A partir d’aquí el corriol segueix baixant, però ja no ho fa de forma tan forta. A la meva esquerra i al fons de la vall tinc el riu. A l’altra banda del riu observo els diferents barrancs i valls que venen del Posets que tímid no es deixa veure.

Baixo xino-xano fins arribar a les bordes de Viadós. Criden l’atenció el nombre de bordes que hi ha, al menys una desena. Antigament aquí s’havia cultivat blat i les famílies hi vivien tot l’estiu, però ja només és zona de pastura bàsicament d’ovelles. Però també hi ha força vaques.

Quan arribo al refugi m’haig d’esperar una estona ja que els guardes estan dinant. Al meu davant puc contemplar, ara sí, l’impressionant Posets. Un cop instal·lat i quan encara estic dinant cau una forta tempesta. De fet es passarà tota la tarda entre ruixats i tempestes, en alguns moments amb pedra inclosa.

La volta al gegant: escalfar motors

 

9 km. 2 hores 57 minuts 656 metres de desnivell positiu

Abans no acabi aquest estiu agafo de nou la motxilla i em poso a caminar per la muntanya. Aquest any serà la volta al Posets, un dels gegants dels Pirineus. M’agrada trescar uns dies per les muntanyes sense res més a fer lluny de les zones més civilitzades i trepitjar terrenys desconeguts.

Després de 4 hores de cotxe i una breu aturada a Benasque inicio el trekking del Posets o el que també anomenen “la vuelta a los 3 refugios”. Aquesta etapa inicial és ideal per escalfar el motor de cara a properes jornades més llargues i més dures.

Pujo de forma suau per una pista de bon caminar per la Vall d’Estós. Al costat tinc el riu del mateix nom que baixa amb força mentre jo pujo lentament sense pressa.

Trobo molts indicadors del camí, així com marques del GR-11. No hi ha cap dificultat en seguir la ruta. Retrobo les sensacions de caminar a poc a poc sota el per de la motxilla, i alhora sé que tinc uns dies per endavant per trescar en solitud per aquestes muntanyes, una zona del Pirineu farcit de gegants de més de 3000 metres.

M’aturo a fer un mos assegut en un banc i segueixo endavant. Aquests dies son per estar amb mi mateix sense connexió amb el món exterior.

 

“esmicolant la quietud

de pensament a pensament”

Francesc Garriga Barata

 

Fa un bon dia per caminar, no massa calor i el cel tan sols una mica ennuvolat. Puc contemplar els gegants que em rodegen mentre vaig fent camí. A la meva dreta tinc el Perdiguero.

Deixo la pista que també em menaria fins el meu destí d’avui, per endinsar-me per un corriol que passa pel costat de les Gorges Galantes, una meravella natural.

I gairebé sense massa esforç i sense ser-ne massa conscient ja estic al refugi d’Estós, destí final d’aquesta etapa. Compleixo amb el ritual habitual en aquests llocs i que es repetirà al llarg dels diferents dies: prendre possessió de la meva llitera, dutxa, cervesa, menjar una mica, i escriure i llegir mentre espero l’hora de sopar.

El sopar també és el típic sopar dels refugis: parlar amb la resta d’excursionistes allotjats del que han fet avui i d’on aniran demà, així com de la previsió meteorològica que sempre és una preocupació alhora de fer muntanya.

Una meravella natural

 

13,7 km. 4 hores 41 minuts 721 metres desnivell positiu

Aquesta excursió al Pont Cabradís fa molt de temps que la tenia pendent. És tota una curiositat natural que paga la pena de veure. Deixo el cotxe en una corba de la pista al costat de la Presa de Dalt del riu Aigua de Valls. Des d’aquí es pot anar directe al Pont Cabradís i tornar pel mateix camí, però prefereixo fer una ruta circular i, d’aquesta manera, conèixer una mica més la zona.

Començo en baixada per la mateixa pista fins al molí de Corriu. És gairebé un quilòmetre i mig que va bé per escalfar el motor amb calma. A la vora de la pista observo alguns esbarzers farcits de mores força grosses i ben madures.

Un cop al molí creuo el riu per un pont metàl·lic i agafo un corriol que puja de forma suau. El corriol, tot resseguint el torrent de la Corriu, s’endinsa en un bosc en el que segurament es fan bolets quan és el temps. Passo pel costat d’un gran roure que ja deu tenir una edat.

S’acaba la pujada i entro en unes zones obertes que devien ser les camps de l’antiga Torre de la Corriu.  Les seves runes son espectaculars. Costa trobar el camí que passa per entremig de les edificacions a causa de l’abundància d’esbarzers que el tapen. Segons la wikipèdia tenia tres pisos i va ser abandonada al segle XIII, i reocupada el segle XVIII, però no fa esment de quan va ser abandonada finalment. Com sempre que passo per llocs com aquest penso com devia ser la vida de les persones que vivien aquí i per quins motius van abandonar el seu habitatge.

Deixo la torre i segueixo el camí ben senyalitzat amb marques grogues. Després de contemplar una vista panoràmica que abasta la Serra d’Ensija, la Serra de Prats i la Serra de Busa inicio un sobtat descens fins el Torrent de Valcireres.

Torrent de Valcireres

Travessat el torrent una nova pujada que acaba amb una bona panoràmica. A partir d’aquí el corriol avança amb pujades i baixades arran de roquissar on es van alternant les balmes i les vistes panoràmiques de la zona. El corriol travessa petits torrents avui secs en la seva majoria però que en època de pluges deuen portar aigua.

Des de les altures ressegueixo aigües amunt el riu Aigua de Vall. Puc veure el meu cotxe aparcat allà baix, però encara em resta una bona estona de trescar per aquests indrets solitaris. Al llarg de tota la ruta tinc la sensació d’anar obrint camí trencat teranyines. No serà fins ben avançat el dia que soc conscient que el que jo pensava que eren teranyines són producte de les erugues del boix o papallones del boix, una plaga que s’està estenent sense control pels boscos de tot el país.

A mesura que vaig baixant començo a escoltar la fressa del riu al fons de l’estreta vall i ben aviat podré baixar per contemplar com baixa amb tota la seva força.

Ja soc al Pont Cabradís, tota una meravella de la natura. El riu ha excavat un pas sota la roca. Em trec les sabatilles i em poso les sandàlies que havia portat per l’ocasió i entro dins del pont per contemplar-ho de més a prop. M’arribo fins una mena d’illeta de sorra, des d’on puc contemplar tot el pont. Impossible endinsar-se més endins. L’aigua baixa amb molta força.

De nou amb les sabatilles cerco la manera de passar a l’altra riba del riu, però perdo les marques i pujo per un lloc molt fressat, però alhora molt i molt dret. Segueixo amunt. Trigo una mica a ser conscient que no vaig per bon camí i em toca baixar amb molta precaució agafat als arbres i a les arrels fins la darrera marca que havia vist. Un cop allà veig per on haig de seguir. És un camí amb algunes cordes i cadenes per ajudar, sobretot, quan el terreny està mullat.

Inicio la tornada ja cap el cotxe per l’altra riba del riu. Aquí em començo a trobar a gent que fa el camí curt. En la resta de la ruta no havia trobat a ningú. Hi ha diferents indrets que permeten baixar fins a la llera del riu i contemplar com aquest baixa amb tota la seva força.

La darrera dificultat és baixar per una escala i ja agafar un corriol que es va eixamplant. Puc contemplar ben amunt les cingleres del Morro d’Aguilar que he vorejat per sota fa una bona estona i ja ben aviat arribo al cotxe i dono per acabada aquesta excursió. Abans de marxar cap a casa cullo unes quantes mores de les que havia vist al matí. Ja tinc postres per avui.

Morro d'Aguilar