Organitzar un mundial

 

Organitzar una cursa o qualsevol esdeveniment esportiu no resulta senzill, i a vegades des del punt de vista del participant no es valora de manera suficient la feina i esforç que suposa per un nombrós grup de persones, per una banda, l’equip organitzador, i per l’altra els voluntaris.

Des de ja fa uns quants anys que estic implicat en la organització d’un parell o tres curses cada any: curses populars d’orientació, rogaines, algun campionat oficial, la Llanera Trail,.... Però res comparable a l’organització d’un mundial d’orientació per veterans (WMOC 2025)

Tota cursa es comença a organitzar molt de temps abans, com a mínim uns mesos. En aquests cas concret, i donada la seva complexitat tot va començar fa més dos anys.

El primer és trobar persones disposades a dedicar part del seu temps per tal que tot surti el millor possible. Un dels entrebancs que cada vegada resulta més feixuc és disposar de tots els permisos per la seva realització. En el cas del WMOC, es va haver de canviar dues vegades la ubicació de una de les curses.

Tampoc resulta senzill coordinar totes les àrees de treball, així com disposar dels suficients voluntaris per cobrir totes les tasques a realitzar. En el  WMOC encara és més complicat ja que no és una única cursa. Són 5 curses i 3 entrenaments en 8 dies, en tres ubicacions diferents, el que suposa muntar i desmuntar tota la infraestructura necessària per una cursa d’aquestes característiques tres vegades.

Amb molts mesos d’antelació cal preparar els mapes i els traçats per les diferents categories. En aquest cas es tractava d’un mundial per orientadors de més de 35 anys fins a més de 95 anys amb categories cada cinc anys, el que suposa una infinitat de traçats diferents adients a les diferents edats.

Al llarg dels 8 dies de curses s’han mogut al voltant de 2800 participants que s’han de desplaçar als diferents emplaçaments de curses i entrenaments, ja sigui amb autocars, cotxes o autocaravanes i furgonetes. És tota una infraestructura que s’ha de preveure.

Uns dies abans s’ha de posar tot el material a punt pel moment en el que comenci a arribar els participants. I un cop aquests arriben s’han de resoldre tots els dubtes i problemes que puguin sorgir al llarg dels 8 dies de competició.

En el meu cas concret era el responsable de l’aparcament. Calia preveure i organitzar aparcament per unes 100 caravanes i furgonetes i uns 500 cotxes, amb el dubte constant de si tindríem pou espai per a tots. Abans de fer-ho no en tenia d’idea de com s’organitza un aparcament d’aquestes dimensions. Han estat dies d’observar i prendre mesures de diferents zones d’aparcament per tal d’aprendre. Hem estat un equip de 5 persones amb les que ho posàvem tot en comú i anàvem prenent decisions. Alguns dies i donada la complexitat dels llocs teníem més voluntaris que ens venien a donar un cop de mà. Cal tenir en compte que l’arribada dels vehicles es produeix en poc espai de temps i això és important que pugin aparcar sense dilacions. Malgrat les dificultats ens n’hem sortit prou bé i el darrer dia hem rebut les felicitacions d’alguns participants.

Considero que és important que els participants en curses valorin la feina de la organització i del voluntaris que malgrat cometre errades actuen sempre amb la millor de les intencions per tal que el corredor pugui gaudir del seu esport.  

L'equip de pàrquing amb la feina feta.

Tot l'aparcament senyalitzat esperant l'arribada dels 600 vehicles

L'aparcament ple

 

Un any sense fer cap esprint

 

H65 1,8 km. 10 fites 13-23 6è classificat de 7 participants

H65 1,9 km. 13 fites 13-20 4t. classificat de 7 participants

Feia un any que no participava en una cursa esprint. Va ser al mundial de Finlàndia, avui fa exactament un any. I si vaig més enrere el 2023 també nomes en vaig fer una: la primera cursa que es va fer al cementeri de Montjuic. Darrerament les curses esprint no em venen massa de gust. En gran part perquè ja no les gaudeixo com abans, quan encara tenia una punta de velocitat que m’obligava a prendre decisions amb rapidesa. El fet d’anar més lent fa que no siguin tan trepidants i emocionants. També si afegeix el fet que desplaçar-se a fer una cursa per només córrer un quart d’hora no és massa “rentable”.

Malgrat tot això, el TIC Barcelona em va seduir. Eren dos curses esprints al casc antic de Barcelona a les que podia arribar amb transport públic. I dit i fet. No és la primera vegada que participo en una cursa esprint en aquesta zona. En servo bons records de les meves anteriors participacions.

Esprint al gòtic 2009

Com que és un esprint i caldrà anar molt de pressa he procurat fer un bon escalfament. Surto concentrar però en les dues primeres fites tinc dubtes que segur que em fan perdre més temps del compte. A la resta vaig tot el més ràpid que puc i intento avançar les decisions d’elecció de ruta abans d’arribar a les fites per guanyar temps. Arribo satisfet al final de la cursa.

Toca esperar fins a la segona cursa al voltant de tres quarts d’hora. Aquesta estona serveix per comentar la cursa amb els companys. Hi ha dos companys amb els que he estat ben a prop. L’objectiu serà superar-los en la segona cursa.

Han canviat el lloc de la sortida. Hem hagut d’esperar una estona més del compte però ja estic en marxa de nou. En aquesta segona cursa des del primer moment surto endollat i sense dubtes. A la primera fita em trobo al Santi que ha sortit bastant abans que jo. Algun problema haurà tingut. M’avança camí a la 5 i a partir d’aquí el portaré al davant tota l’estona. Intento atrapar-lo però no puc. També m’avança l’Anna Garriga que fa el mateix circuit. Els porto a tots dos al davant. En la penúltima fita em creuo amb el Santi que s’havia oblidat de fitar una fita i ha de tornar enrere. Acabo prou satisfet. Al comprovar els resultats veig que he assolit el meu objectiu de superar els dos companys que tenia a prop en la primera mànega.

Ja tan sols resta un llarga passeig fins el centre de competició, dutxar-me, tren i cap a casa. Ha estat un bon matí. Em tornaré a enganxar a les curses esprint?

Camí dels Enginyers

 

25,3 km. 9 hores 39 minuts 1320 metres de desnivell positiu

Malgrat haver voltat molt per aquesta zona, mai havia passat pel camí dels Enginyers. Així que ja tocava. Com que sé que és una excursió llarga, poc després de les 8 començo a caminar des de l’aparcament de l’estació de Queralbs. Fa fresqueta i enfilo pel camí vell en direcció a Núria. Allà lluny tinc el Torreneules que avui flanquejaré a mitja alçada.

El camí vell de Queralbs a Núria és un camí tradicional. Fa segles que l’home puja i baixa per aquest camí. És un camí que es conserva empedrat al llarg de molts dels seus trams. També podem observar desaigües construïts amb la mateixa tècnica per tal d’evitar que aigua malmeti el camí. Malgrat el fort desnivell que cal superar és un camí de bon fer, ja que és va guanyat alçada de manera progressiva.

Porto una hora de camí i creuo el pont de Cremal. Just a l’altra banda del pont i mentre vaig pujant em trobo gerds al voral de camí. Són petits, però estan dolços. Només entrar a la part més estreta de les gorges de Núria em topo amb fortes ventades. Avui hi ha previsió de forts vents a l’Empordà i a les Terres de l’Ebre, però no aquí. Aquest vent augmenta la sensació de fresca, però de moment segueixo amb màniga curta.

De cop i volta entro en una dimensió desconeguda. Els aparells tecnològics que porto s’han tornat bojos. En el Garmin els quilòmetres passen molt ràpidament i malgrat que vaig caminant em marca alguns quilòmetres a 7 minuts. Quelcom què és impossible. Poc després, el mòbil m’avisa que el wikiloc està registrant el meu recorregut en línia recta.

Sembla que un cop acabada la part més estreta de les gorges de Núria tots els paràmetres es normalitzen, i també deixa de fer vent. Ben aviat soc al Mirador de La Riba, porta d’entrada a la Vall de Núria.

Rodejo el llac i m’enfilo pel camí de les creus fins arribar a sota de l’Alberg on està l’inici del camí d’Enginyers. Fins aquí han estat unes 3 hores de camí. Segons diuen aquest camí rep aquest nom perquè era utilitzat pels enginyers que havien de fer una pressa d’aigua a Coma de Vaca, que mai es va arribar a començar.

És un camí planer i agradable amb grans vistes. M’embolcalla el silenci de les muntanyes d’un verd intens i el cel blau tacat de petits núvols. M’acompanya la remor d’un vent lleuger, al mateix temps que l’aigua dels torrents s’escola muntanya avall.

Al coll de les Pedrisses el camí fa un canvi de direcció i obre encara més la visió panoràmica al meu abast. No em puc estar d’aturar-me uns instants per contemplar el gran espectacle que em rodeja. Són gairebé un parell d’hores de camí planer i fàcil que es compliquen en la darrera part amb baixades i pujades constants i abruptes on cal anar en compte. Tinc el Torreneules altiu ben a prop. Penso que sé veure per on vaig passar fa uns anys quan vaig fer la directe al Torreneules des de les gorges del Freser. Ja a casa veure que aleshores vaig passar pel coll de les Pedrisses i des d’allà vaig enfilar amunt.

Passada aquesta zona que és molt més lenta el camí millora i ja davalla en direcció al refugi de Coma de Vaca. Ja feia una estona que tenia ganes d’arribar-hi. Porto 6 hores 45 minuts des de Queralbs. Faig una breu aturada al refugi per menjar-me un entrepà i seguir avall.

Després d’una lleugera pujada, ja tot és baixada fins arribar a l’Alberg de la Farga. Malgrat tenir ganes d’acabar la llarga jornada, vaig fent sense pressa. Em venen al cap les moltes vegades que he passat per aquest camí. A principis dels anys 80 amb els alumnes de 7è d’EGB dels fransciscans quan fèiem les colònies a l’Alberg de la Farga. En la primera edició de la cursa dels Bastiments. La única vegada que he lluït el pitrall nº 1 en una cursa i que va ser una de les curses de muntanya més dures que he fet, quan encara no s’anomenaven trail. Uns anys després la vam repetir amb un grup d’amics. Per aquí també va ser la primera etapa dels refugis del Torb, i no fa pas tant vaig baixar per aquí després de pujar El Balandrau des de El Serrat. Aquell dia temia que em cauria un xàfec a sobre que no va acabar de caure. Amb velles imatges i records vaig baixant fins arribar al cotxe. Ha estat una llarga jornada de més de 9 hores de caminar i de gaudir d’aquest entorn. Un cop acabada l’excursió queda el que sempre resulta més pesat de totes aquestes sortides, la tornada a casa.

Per si algú es planteja fer aquesta excursió es pot dividir mentalment en tres parts, una primera part de pujada fins l’Alberg de Núria, una segona part, encara que llarga, força planera pel camí dels Enginyers, i una tercera part de baixada des de Coma de Vaca fins a Queralbs. Tant Núria com el refugi ofereixen la possibilitat d’aturar-se i fer un mos, i fins i tot, pels que no ho vulguin fer d’una sola tirada, fer nit i seguir al dia següent.

Congost de Mu

 20,4 km. 4-52-24 14-20 x km. 1059 metres de desnivell positiu

El congost de Mu és una de les excursions que fa temps que tenia en la llista. De fet, la llista d’excursions que m’agradaria realitzar en un moment o altre és molt llarga i en lloc de disminuir va en augment. La previsió per avui és que baixarien una mica les temperatures i per tant podia ser un bon dia per anar-hi.

Arribo a Alòs de Balaguer ben d’hora per evitar el màxim la calor. Encara no són les 8 i ja estic en marxa, pels carrerons del poble que s’enfilen amunt. Surto del poble per un corriol en pujada que em mena fins el castell.

Deixo el castell i segueixo pujant per un corriol que va directe a una antena que està dalt d’un turó. Fins aquí només he caminat, però a partir d’aquí trotaré en tots els trams favorables.

Després de planejar una estona el camí es torna a enfilar. A estones és una pista, a estones un corriol. És una zona poc boscosa i amb tot de matolls. Es puja bé, ja que en cap moment és una pujada feixuga. Arribo a la Cabana de la Coma del Poll. S’ha acabat la pujada i davant meu tinc una mena d’altiplà travessat per una pista on es de bon trotar. A la meva dreta al fons queda el congost de Mu pel que passaré a la tornada.

Després d’una bona estona en lleugera baixada em resta la darrera pujada de la jornada d’avui. Uns 100 metres de desnivell en mig quilòmetre per assolir el Mirador de la Penalta amb excel·lents vistes del congost de Mu. Bon lloc i bon moment per fer una breu aturada mentre faig un mos contemplant tota la panoràmica que se m’ofereix al davant.

Ara ve un bon tram de baixada fins arribar al riu Segre. Són aproximadament un parell de quilòmetres que baixo trotant i a bon pas, amb alguna aturada per fer alguna foto.

Ja a baix agafo el corriol a la riba del Segre agafo el corriol cap la dreta que ressegueix el congost de Mu. Serà un camí d’anada i tornada. Travesso el Segre per un pont penjant. És un camí molt agradable al costat del riu. En alguns trams hi ha unes passarel·les penjades. Arribo fins a l’aiguabarreig del Segre i el Noguera Pallaresa on hi ha la presa de Camarasa. A partir d’aquí toca refer el camí i seguir endavant pel costat del riu fins a Alòs de Balaguer. És un camí més aviat planer amb algunes curtes pujades i baixades que permet contemplar tot el congost de Mu. En el darrer tram el congost s’eixampla i el corriol s’acaba convertint en una pista fins arribar a Alòs de Balaguer.  

Cap del Verd

18,4 km. 5-42-45 18-40 x km. 1051 metres de desnivell positiu

Sonen les 9 al campanar de Gósol quan surto d’esmorzar de Cal Francisco i em poso a caminar. Surto del poble per una pista, però ben aviat l’abandono i em començo a enfilar a bon pas per un corriol. Passo pel costat de l’Ermita de Santa Margarida i segueixo corriol amunt. No sé per quina raó el mòbil no detecta la meva posició. Hauré de seguir tot el que resta de ruta amb el mapa. Assoleixo el Coll de la Mola. 

M’enfilo per un corriol en direcció a un turó, però veig que no em cal arribar a dalt de tot. Vaig a nivell per un corriol que voreja el turó, però aquest s’acaba. Ja he passat el turó i decideixo seguir pel mig del bosc a cercar el coll que hi ha a l’altra banda del turó. El bosc és força esclarissat i travessar pel mig no presenta problemes. Aviat surto a un gran prat. Un cop aquí només em cal seguir per aquest prat en lleugera pujada fins el Collet del Pla de la Font on ja començo a veure el meu objectiu. Aquest prat està encatifat de floretes grogues i liles. Sempre m’he preguntat la raó del perquè aquests són els colors més abundants en les flors silvestres.

Segueixo pujant i ben aviat arribo al Cap del Verd (2282 metres). És un cim situat entre tres comarques: Berguedà, Alt Urgell i Solsonès. Com tot cim ofereix molt bones vistes: Port del Comte, Pedraforca, Serra d’Ensija, Cadí.

Baixo fins el Coll dels Belitres. Dubto de pujar al Cap d’Urdet (2252 metres), però ho desestimo. No milloraré massa les vistes que de les que acabo de gaudir des del Cap del Verd i farà que acabi més tard la ruta.

Hi ha una opció que és tornar per on he vingut, però també hi ha una baixada per la llera d’un torrent, l’anomenat Torrent Fosc seguint la ruta de Caracremada. Pensava que podria baixar ràpid, però no ha estat així. El camí està poc fressat i no és de massa bon fer. No té pèrdua, ja que un cop s’entra al torrent ja no s’ha de deixar. Ara bé el camí “desapareix” en alguns moments i m’entren dubtes de si realment vaig bé. Però aquesta és la única opció de baixada i segueixo baixant. De tant en tant trobo marques però aquestes són escadusseres.

Travesso una pista i segueixo pel torrent. Ja força avall el corriol s’eixampla i el torrent va quedant molt per sota d’on circula el camí. Sobretot a la banda esquerra del torrent s’aixequen unes parets de roca molt altes. Resulta un paisatge ben sorprenent i que no m’esperava trobar. El camí s’acaba convertint en una pista i s’allunya definitivament del torrent.

Ja albiro Gósol, però en un moment determinat m’equivoco de camí. Passo per entremig d’un ramat de vaques i el camí s’acaba. Travesso uns camps i agafo la direcció que em portaria a Gósol, però arribo a un punt en que no veig com continuar i torno a enrere per agafar el camí correcte. Ara ja sí, sense més dificultats i entrebancs, em dirigeixo a Gósol, passant primer pel Molí de Gósol. Com acostuma a passar aquest darrer tram se’m fa llarg i pesat. És hora de dinar i abans d’emprendre el camí cap a casa dino al mateix lloc on havia esmorzat aquest matí. 

Anem a La Mola

 

10,4 km. 3-21-52 19-19 x km. 595 metres de desnivell positiu

Per unes raons o per unes altres porto un temps llarg sense sortir d’excursió i tinc ganes de tornar a trescar per la muntanya. No hi ha millor lloc per començar que fer la clàssica pujada a La Mola.

Com que no vull passar calor, pocs minuts abans de les 8 ja estic aparcant el cotxe a la Torre de l’Àngel. No porto un pla massa definit de quin itinerari faré. L’únic que tinc clar és que avui no correré i ho faré tot caminant.

Ben aviat arribo a Can Robert, on fotografio el roure que porto anys fotografiant cada cop que passo per aquest indret. Decideixo d’entrada pujar pel recorregut clàssic de la pujada a la Mola per Nadal.

Travesso pel mig de Can Pobla i agafo el camí clàssic de pujada. Passo pel cargol i una mica més endavant em trobo amb aquest arbre de forma curiosa.

Mentre pujo soc conscient que feia molts anys que no feia aquesta pujada només caminant. Amb hora i mitja ja soc al cim. Hi ha gent com sempre. Ja fa més d’un any que van tancar el restaurant, però cap problema ja que porto el meu entrepà de pernil i una birra ben fresqueta que em prenc amb tota tranquil·litat a l’ombra.

I ara avall que fa baixada. Passo pel Morral i la Cova del Drac i enfilo cap a Sescorts, un lloc amb encant i que feia molt de temps que no visitava.

Segueixo baixant sense pressa resseguint la Roca Petanta  i la Balma Blava. En aquest tram cal anar amb compte. I ja a partir d’aquí per diferents corriols s’arriba sense cap dificultat on havia deixat el cotxe. Ha estat un matí ben aprofitat. A veure si a partir d’aquí em poso les piles i agafo el costum d’anar fent petites excursions pel territori.  

Sant Quiri

 

Ens allotgem uns dies a Peramea. Una tarda ens apropem a l’estany de Montcortès i, mentre estem contemplant l’entorn, una senyora molt amable ens explica algunes rutes que podem fer allà amb 4 x 4. Ens agrada voltar per pistes i descobrir paratges i indrets als que no és fàcil accedir. Mirant el Mapy, una aplicació de mapes offline i també cercant al wikiloc acabem dissenyant una ruta per fer en un matí.

Ha plogut tota la nit. El dia és gris i amenaça pluja. Sortim de Peramea per carretera asfaltada fins a Bretui. Des de Bretui podem contemplar La Geganta Adormida. Es distingeix perfectament el cap, el pit i els peus.

Aquí agafem una pista en direcció a Sellui. És una pista tan sols apte per 4 x 4 que travessa uns magnífics boscos. Poc abans d’arribar a Sellui, un petit poble on hi ha censats 16 habitants, trobem el Castell de la Crua, un gran edifici gòtic ben conservat i que sembla que avui en dia s’utilitza com a turisme rural.

Travessem el poble i agafem una pista que segueix el curs del riu Ancs i que es va enfilant a poc a poc seguint la vall, ara per una banda del riu, ara per l’altra banda. A estones cauen gotes. Arribem al poble d’Ancs. Malgrat el seu petit tamany i tenir algunes cases en runes la wikipèdia informa que hi habiten 4 persones. Hem observat que hi ha alguna casa que s’està reformant.

A partir d’aquí la pista es va enfilant més. Observem als vorals de la pista alguna petita clapa de neu i més endavant el paisatge es va emblanquinant per la calamarsada que ha caigut aquest vespre.

A la collada de Sant Quiri, una cruïlla de pistes, ens aturem i baixem del cotxe. Ens hem d’abrigar perquè fa fred. La boira ens impedeix contemplar el paisatge en tota la seva immensitat. Agafem la pista en direcció a Sant Quiri. Quan ja som a prop del cim no ho veiem massa clar. Baixem del cotxe i fem el que resta de camí caminant. Al cim (1832 metres) hi ha una petita ermita. Estem entre els dos Pallars. A estones cauen gotes, i també a estones, podem veure una mica el paisatge del fons de les dues valls. Malgrat que en un dia assolellat i deu haver molt bones vistes, amb la boira que s’arrossega per les muntanyes també té el seu encant.

Toca baixar. Ho farem per una pista que ens porta fins a Escós. En la primera part la pista planeja fins a la collada de Sant Jaume. Encara hi ha molts trams emblanquinats i la boira persisteix. 

Ens endinsem dins de zones boscoses. Aquesta pista està en força bon estat. A partir de la Borda de Cossant ja comencem a baixar fent llaçades. La boira desapareix mentre travessem més zones de bosc fins a Escós. Aquí ja entrem en una carretera asfaltada que seguint el riu del mateix nom ens porta fins a Baró on agafem la C-13 que discorre paral·lela al Noguera Pallaresa.

Ara ja només resta arribar fins a Gerri la Sal on hi ha el trencall que ens torna a Peramea. Ha estat una bona matinal que ens ha permès gaudir del paisatge d’aquestes muntanyes.

Cursa moooollllttt llarga

Llarga distància a Taús

H60 6 km. 15 fites 2-31-26 7è classificat d’11 participants

Segona jornada a Taús. Avui toca cursa de llarga distància. La primera fita està molt lluny, però està a prop d’on tenia una fita ahir. Aprofito el coneixement del terreny per arribar-hi sense problemes, encara que me la passo de llarg i haig de rectificar.

La segona fita encara està molt més lluny. Travesso un torrent i m’enfilo per un corriol. Fins aquí tot bé, però no localitzo el corriol que buscava i en lloc de perdre temps buscant-lo travesso camp a través. Això m’alenteix molt i quan arribo a un altre corriol no sé ben bé on em trobo i perdo temps amunt i avall abans no em recol·loco i sé on soc. A partir d’aquí faig 4 fites sense problemes, però ja he perdut un munt de temps.

I de nou una gran errada per trobar la fita 6. De fet arriba un moment en que no sé on estic. Penso en retirar-me. Em ressituo gràcies a l’ajuda d’un altre corredor. Com he pogut anar a parar tan lluny!!!!!. En costa trobar aquesta fita i també la següent, però a partir d’aquí m’entono una mica. Vaig lent, però les vaig trobant.

A la fita 10 tinc dubtes de si puc travessar el torrent pel dret. Les corbes de nivell estan molt juntes. M’ho penso molt, però final em decideixo. No vull donar una volta tan llarga. Baixo amb precaució, i un cop al torrent intento anar a nivell per sortir d’aquesta zona i encarar la darrera part de la cursa ja amb ganes d’acabar. En aquest tram també he perdut força temps ja que he anat molt lent.

Les darreres fites em resulten fàcils, i per fi acabo. 

Ha estat una cursa molt més llarga del que havia pensat, sobretot per les dues gran errades. És una bona zona per practicar l’orientació, però no resulta gens fàcil. He estat el darrer de tots els classificats, a més d’una hora del guanyador de la categoria. Dels 11 participants de la categoria, 4 s’han retirat. En totes les categories hi hagut molts abandonaments, per la dificultat de la cursa, per la seva llargada i per la calor. Amb aquesta cursa tanco la primera part de la temporada. Hi tornarem un cop hagi passat l’estiu. 

Tornen els relleus

 Campionat de Catalunya de Relleus a Taús

Veterans B 4,3 km. 15 fites 1-15-19 Total equip: 3-01-20 9è classificat de 13

L’any passat es va estrenar aquest mapa, un lloc perfecte per gaudir d’aquest esport. Aquest any hi tornem amb dos dies. La primera jornada serà el campionat de Catalunya de Relleus.

Per diferents motius fa temps que no participo en una cursa de relleus. Per poder presentar cinc equips participo en l’equip de Veterans B (majors de 45 anys) que no es correspon a la meva categoria. Soc el tercer rellevista de l’equip i tinc coll avall que sortiré en massa. Jose Manuel fa el primer relleu i Jordi el segon.

No tinc pressa per arribar i em perdo la sortida en massa dels diferents equips. Mentre espero el meu torn vam arribant els diferents rellevistes. Hi ha poques ombres on resguardar-se del sol. S’apropa l’hora de la sortida en massa pels que encara estem esperant el company que ens ha de donar el relleu. Mentre ens situem i esperem la sortida veig com arriba el Jordi. Ha anat de poc que no m’ha pogut donar el relleu. Llàstima!

Surto tranquil sense cap pressió, només amb ganes de passar-ho bé. No estic fi en l’inici de cursa, i en les dos primeres fites, arribo a la zona on està la fita però en trobo una que no és meva. A la cinquena vaig per dalt del tallat i me la passo i haig de tornar enrere. Quan estic a prop de la 6 em desvio cap a on no està la fita i haig de remuntar per acabar trobant-la. A partir d’aquí intento anar ràpid però em trobo lent. Passo per la fita vista (meitat de cursa) amb 43 minuts.

A la següent torno a perdre temps. Corro per una zona oberta fins que aquesta s’acaba i m’endinso en el bosc on se suposo que hi ha la fita, però no em quadra res. Trobo un parell de fites que no són del meu circuit. Em costa una mica ressituar-me, però al final la trobo. Resulta que la diferència de color que hi ha en el mapa entre zona oberta i zona oberta rústica no s’aprecia en algunes zones del mapa.

D’aquí fins al final ja no faig més errades. He fet un dels pitjors temps de la meva categoria, però de nou he gaudit d’aquest mapa. A veure si demà va millor.

Pitjor temps a Sant Quirze

 Cursa 10 km. Sant Quirze del Vallès. Memorial David Rovira, 18ª edició

10 km. 1-01-08 6-07 x km. 87 metres de desnivell positiu 299 de 380 arribats

De nou torno a Sant Quirze. Serà la meva novena participació en aquesta cursa. Els darrers anys s’ha convertit en clàssic. De fet, he corregut les darreres quatre edicions seguides. Ho facilita molt el tenir-la a prop de casa. Em va bé per veure com està el meu estat de forma. Aquest any no hi arribo gens bé. Fa dies que tinc molèsties al bessó de la cama esquerra. Dimecres vaig aturar l’entrenament pel dolor que sentia i avui em presento a la línia de sortida amb molts dubtes de poder-la acabar. En aquests dies de descans el dolor ha anar desapareixent, però encara es manté.

Com l’any passat correré amb la Milena, la meva filla. És la seva segona cursa. L’any passat va debutar en la de 5 km. i avui ja s’atreveix amb la de 10. Sortirem junts, però l’adverteixo del meu estat i li dic que no sé si podré fer tota la cursa. Sortim des del darrera amb l’objectiu de baixar de l’hora. Tret dels kms. en franca pujada anem fent els kms. per sota de 6 i fem el pas pels 5 kms. una mica més lents que l’any passat (29-49), però amb l’objectiu al nostre abast. 

Finalitzant la primera volta

No sento dolor al bessó, però no vaig còmode. Veig que ella es troba bé. Passada mitja cursa, agafo aigua i em dono un respir. Li dic que segueixi endavant i que no m’esperi. Penso que em refaré i després la podré atrapar. Veig com es va allunyant. Quan ens creuen a prop del km. 7, la Milena ja va per davant de la llebre de l’hora. Segur que aconseguirà el seu objectiu. En el km. 8 intento accelerar. Aquest serà l’únic quilòmetre per sota de 6 en aquesta segona volta, però veig que no vaig tan ràpid com voldria i em deixo anar fins acabar la cursa amb 1-01-08, el meu pitjor crono a Sant Quirze en les nou edicions, però satisfet de poder-la acabar. He fet 31-20 en la segona volta i malgrat les sensacions d’anar lent he avançat 25 posicions, o sigui, que els altres encara anaven més lents que jo.

A l’arribada m’esperen la Milena que ha baixat de l’hora de sobres i que sembla que s’està engrescant en això de les curses i el seu company que també s'està enganxat. Xerrem una estona i cap a casa a descansar i a acabar de passar el diumenge.