Espàrrecs, farigola i romaní mentre fem camí

 

II Ebregaine a Miravet

22.7 km. 5-46-21  15-16 x km. 798 metres de desnivell positiu,

125 punts, 25 fites 38è de 53 equips classificats i 2n. Ultraveterans

Una nova Rogaine i nou terreny a explorar que d’entrada fa pinta de ser interessant malgrat trobar-se força lluny. El viatge és llarg però paga la pena.

Com moltes altres vegades hem estat pendents de la previsió meteorològica al llarg de la setmana. Ha estat plovent tota la nit, però en el moment d’iniciar els tràmits previs de la cursa ja no plou i el dia s’aixeca prou clar i net. Aquesta és una molt bona notícia ja que sembla que ens lliurarem de mullar-nos.

Amb tot a punt, pugem en direcció al castell de Miravet. L’inici de la cursa és en el seu interior. Ja tenim els mapes i comencem a estudiar-los i a decidir què farem.

Ens marquem una planificació que dividim en tres parts i el que anomenem com la torna. La torna són totes les fites de baixa puntuació que hi ha a prop del poble i que deixem pel final. Calculem que necessitarem una hora per fer-les.

Sortim del castell amb una mica de retard perquè he decidit en el darrer moment que em trec la jaqueta abans de començar. Per tant anem a darrera de tots els equips i podem veure per on s’enfilen a la cerca de la primera fita (44) dalt d’una cresta que ens ofereix una molt bona vista de l’Ebre.

El nostre trepig per estrets corriols humits però no enfangats aixeca la flaire de la farigola i el romaní mentre anem fent camí. Després d’una forta pujada ens sobra la tèrmica i ens aturem un moment. El fotògraf de la cursa està atent i ens atrapa amb la seva càmera.

Ens despistem una mica a la sortida de la 32: res greu, com a molt un parell de minuts. Seguim camí de la 40, un arbre ben solitari i després cap a la 63. El terreny no ens permet anar massa ràpid però anem fent sense problemes cap a dues fites de 7 punts la 74 i la 70, on coincidim amb l’Alberto i l’Adris, els campions del món de Rogaine del 2022 i subcampions del 2023.

Quan estem arribant a la següent fita veiem que ells en surten. No anem tan ràpids com ells, però tampoc ho fem tan malament!

Estem al Sud del mapa i el resseguirem fins sumar dues fites més de força punts, la 82 i la 91 que són tècnicament fàcils. Pensem que tenen aquesta puntuació perquè estan molt allunyades de la resta. De fet arribar a la 91 ens costa gairebé mitja hora. Aquí ens havíem marcat un terç de la nostra planificació i ja portem 2 hores i 18 minuts. Està clar que en algun punt haurem de retallar. Decidim seguir el pla previst fins la 68: 50, 48, 81 i 68. Ja hem superat les 3 hores.

En contra del que ens pensàvem malgrat les pluges d’aquesta nit, no trobem el terreny massa enfangat, ni tampoc masses grans bassals. El que veiem són espàrrecs arreu. En podríem fer un molt bon manat.

Abandonem la idea de fer el bucle 77, 62 i 57 i anem directes a la 80. Per arribar a la 80 ens cal fer un camp a través entre matolls baixos que no ens resulta difícil. Sortir de la fita en direcció a un corriol que ens menarà a la 92 resulta molt més lent, però ho aconseguim.

El corriol és planer. Ressegueix una petita riera seca que ens sorprèn. És un paisatge ben curiós. Arribar a aquesta 92 ens ha costat gairebé mitja hora i ja hem superat les 4 hores.

Simplifiquem el que ens resta de cursa per arribar amb temps a la zona del poble. El que hem anomenat com la torna. Deixem la 55 malgrat que passem a prop. Però fer-la suposa pujar per tornar a baixar. Per la part més plana trotem fins la 47 i la 56.   

Havíem planificat la 67 però també la deixem, ja que és una anada i tornada de pujar i baixar. Falta una hora i ja som a la “torna”. Primer fem totes les fites de la  plana agrícola. Són fites fàcils:: 41, 38, 36, 39. Amb la 34 ens endinsem dins el poble i pugem en direcció al castell per cercar-ne un parell més, la 49, gairebé esborrada al mapa i la 35 dalt d’un turó. Des d’aquí baixem cap el poble pel mateix camí que hem emprat aquest matí per pujar al castell i abans de finalitzar passem per la 37 que està en un bon mirador sobre el riu Ebre.

Com que el que resta és baixada podem entrar a meta corrent sense problemes i amb temps de sobra. Hem gaudit molt del mapa i del terreny que ens ha sorprès gratament. De ben segur que les terres del Sud de Catalunya són un bon terreny per l’orientació i la Rogaine.  

Segueixo corrent al Farell

 31ª Cursa de Muntanya del Farell

12,05 km. 1-16-59 6-23 x km. 289 metres de desnivell positiu

215 de 282 classificats, 4^t. de 12 classificats a M6

De nou al Farell, i ja en van 31 vegades. Aquest any arribo després d’uns entrenaments amb molt bones sensacions que em fan ser optimista. Em marco com objectiu millorar el temps de l’edició anterior.

Abans de sortir trobo al Vicenç, un company més veterà que jo i a qui fa anys que conec. Escalfo una mica i em situo a la línia de sortida. Avui he decidit abandonar les darreres posicions com faig darrerament i sortir des del mig del grup.

Aquest vespre ha estat plovent, i en el viatge cap a Caldes ha plogut una estona. Caldes ens rep amb algunes gotes, però poca cosa. En el moment de la sortida encara està molt ennuvolat, però no plou i la temperatura no és del tot freda.

Ja estic en cursa. Puc córrer al meu ritme des del primer moment. En la zona urbana tinc la sensació que girem un o dos carrers abans del hem fet altres anys. Aquesta impressió es confirmarà al finalitzar la cursa ja que sortirà al voltant de 150/200 metres més curta que altres edicions.

Inicio la pista de terra amb millor temps que l’any passat, fruit d’aquesta retallada de metres, més que del meu ritme de cursa, Com acostuma a passar a la pujada hi ha corredors que caminen, mentre jo mantinc el meu trot, encara que lent. Acabo la pujada amb uns 20 segons de retard respecte a l’any passat.

Després del tram de tobogans ara baixo, ara pujo, ara torno a baixar, ara torno a pujar fins passar per la meta volant que hi ha a la meitat de cursa segueixo amb pitjor temps que l’any passat. Es comencen a esfumar les meves il·lusions de millorar el temps.

Però com que la pèrdua no és excessiva encara faig un intent d’anar ràpid a veure si ho puc recuperar. En la pujada per asfalt veig al Vicenç al meu davant, però encara està lluny.

Deixem l’asfalt i tornem a entrar als camins de terra. Estan una mica enfangats i amb alguns bassals, però no massa. Després del gir que ens fa entrar al corriol més costerut i darrer tram de pujada del recorregut, veig al Vicenç ben a prop. Ell puja caminant i jo trotant. L’avanço i ens animem mútuament.

Al darrer punt on tinc un punt de control de temps passo amb gairebé un minut de retard respecte a l’any passat. Ara ja tot és baixada. És una baixada per pista on gaudeixo molt tractant d’anar el més ràpid possible. Finalment aturo el crono en 1-16-59, 46 segons més lent que l’any passat. No està malament, ja que mantinc la línia dels temps assolits en les darreres edicions entre 1-16 i 1-18. Tot i no haver assolit el meu objectiu inicial, es confirma que encara em mantinc en bona forma i que tinc Farell per anys mentre el cos aguanti.

Abans de marxar comento la cursa amb el Vicenç i amb altres coneguts.

Ja un cop a casa comparo la taula de temps de l’edició passada i d’aquesta i se’m fa evident que on he perdut temps ha estat en els trams de pujada, ja que hi he esmerçat 2-26 minuts més que l’any passat. En canvi, sobre tot, en els darrers quilometres de baixada he anat més ràpid. La conclusió és clara, em caldrà entrenar les pujades. Ja ho veurem si ho faré, ja que no és la primera vegada que em faig aquest propòsit.

Començo l'any amb una nova Wild Boar

 The Wild Boar

12.9 km. 3-48-09  17-34 x km. 357 metres de desnivell positiu,

84 punts, 15 fites 13èns de 17 veterans classificats

Com molts altres anys començo la temporada amb The Wild Boar, una rogaine ja tradicional del primer cap de setmana de gener, un cop han passat les festes. L’organitza l’amic Felip a les terres de Ponent quan el fred es ben viu.

Repeteixo l’equip «Ultres x per sempre +» amb l’amic Jaume. Com l’anypassat amb ell acabava la temporada 2024 i amb ell inicio aquest 2025. Aquest any no fa tant de fred com altres anys i és d’agrair.

Arribem ben d’hora i ajudem en l’organització endreçant una mica l’aparcament. Un cop tenim els cotxes ben aparcats ens dirigim a la sortida,  i planifiquem la nostra estratègia. El sol ja toca al poble i ens comença a escalfar.

No ens agrada massa la zona Sud que ens sembla molt puja i baixa. Planifiquem la sortida en direcció Oest per després anar cap el Nord i voltar cap a l’Est fins on puguem arribar.

La gent ja ha sortit i nosaltres encara estem acabant d’ultimar la nostra ruta d’avui. No tenim cap pressa. Camí cap a la nostra primera fita, la 53, ens trobem al Toni i la Montse. Ens cal travessar una zona pintada com a arbres dispersos, abans de localitzar-la. El bosc no està massa net i anem lents. En algun moment ens costa trobar per on passar. Un cop hem fitat, deixem la zona de bosc i voregem uns camps per anar a la següent, la 45. Ens cal evitar tot el que puguem travessar boscos ja que no sabem quina sorpresa ens poden amagar.

La 83 està en una cova de la part alta d’un turó. Toca pujar. De la 83 agafem direcció a la 51. I després de fer-la ens dirigim per camins cap ala 81. Decidim deixar-nos la 54 per evitar fer més desnivell del compte. Seguim caminant a bon pas, vorejant camps abans d’endinsar-nos al bosc que ens mena a la 73, en una runa dalt d’un petit turó.

Per dirigir-nos a la 93, en l’extrem Nord-Oest del mapa ens toca utilitzar una escala del més modern disseny per salvar un marge de pedra seca de considerables dimensions. Procurant no perdre alçada ens arribem fins a la 61.

Ja camí cap a la 43, veiem que la 84 està dalt d’un turó i decidim deixar-la, ja que a més comencem a no anar massa sobrats de temps. Tant la 55 com la 62 ens obliguen a travessar pel mig del bosc, però ambdues en una zona força plana. Sortit de la 62 ja pensem en com acabar la cursa. Deixem la 94 que ens allunyaria de l’arribada i fem 44, 63, 42 i 31 per acabar. En aquesta darrera part de la Rogaine trotem sempre que podem. El Jaume marca el ritme i intento seguir-lo. A les cames encara noto l’excursió de fa dos dies, però puc seguir-lo. Arribem sense apurar el temps.

Ha estat un bon inici de temporada 2025, gaudint de nou de cercar fites amb un bon company. La propera rogaine serà a principis del mes de març. 

La Lanera Trail 43K

 45 km. 11 hores 14-41 x km. 1400 metres de desnivell positiu

Per segon any soc el responsable de marcatge de la Llanera Trail. L’organització d’una cursa implica moltes hores de feina. El que simplement es limita a córrer i mai ha estat en aquestes tasques organitzatives li costa d’imaginar-se tot el que implica.

Fa 7 anys vaig participar-hi en la distància marató. En servo un bon record. Ja l’any passat tenia el propòsit de realitzar tot el recorregut en una llarga caminada de tot el dia, però finalment no ho vaig fer. D’aquest any no passa. Havia pensat fer-ho al llarg de les festes nadalenques, però no vaig trobar el moment. A més a més esperava un dia amb bones temperatures. La previsió per avui és molt bona i així ha estat.

Faig un bon esmorzar i quan encara no ha començat a clarejar del tot ja estic en camí. Surto des de casa i a la plaça de les Dones del Textil ja entro en el recorregut oficial. Com que aquest primer tram és favorable troto una estona fins arribar a la primera pujada a l’altra banda del riu Ripoll. Em serveix per entrar en calor.

Poc abans d’arribar a Togores, una guineu em mira estranyada. Ràpidament dona mitja volta i marxa corrent. A Togores puc contemplar una bona sortida del sol.

Aprofito tots els trams favorables per trotar una mica, però faig la major part del recorregut caminant a un bon pas. Una gran part de La Llanera és per corriols. S’agafa la pista a un parell de quilòmetres abans d’arribar a Castellar. Allà m’aturo per fer un bon esmorzar abans de continuar.

A partir d’aquí comença el tram més dur del recorregut. Sortint de Castellar s’agafa un corriol que puja fort fins assolir la part més alta de la Serra de Pinós. A continuació toca tornar a baixar per pujar de nou. No s’acaba aquí aquest sector. Enllaça amb una nova baixada i una nova pujada que et deixa molt a prop del Puig de la Creu. Però el recorregut dona una volta que es fa força llarga si no es coneix fins assolir el Puig de la Creu, punt culminant de la Llanera. L’arribada encara queda molt lluny.

La baixada fins a Castellar és vertiginosa i cal anar amb compte en alguns trams, si es pretén fer ràpid. Avui com que vaig caminant no hi ha cap problema. Aquesta baixada passa pel costat d’algunes barraques de pedra seca que s’han restaurat fa poc.

Ja a Castellar, aprofito per menjar-me la meva barreta energètica de pernil habitual. La major part del que resta és terreny favorable i va per pista, tret d’alguns trams per corriols. Malgrat que permet trotar, decideixo seguir caminant a bon pas. I així, a poc a poc, van passant els quilòmetres i em vaig apropant al final.

Poc abans d’arribar a Sabadell puc contemplar una bona posta de sol, i també la lluna gairebé plena entre les branques dels arbres. 

Entro a la ciutat que ja fosqueja. A pocs metres de casa hi ha una xurreria oberta i em deixo portar per la temptació dels xurros. Seran el meu berenar després d’una bona dutxa.

Ara a esperar el cap de setmana de La Llanera que em tocarà marcar el recorregut juntament amb l’equip de marcatge d’aquesta edició.   

Repte pel 2025

 

Fa uns dies l’Strava presentava un objectiu pel 2025 que em va fer gràcia i sense pensar-ho massa m’hi vaig apuntar. Es tracta de fer 2025 km. aquest any.

És un objectiu que està al meu abast. He repassat les meves anotacions des de l’any 1990 i la mitjana de quilometres anuals en tots aquests anys em surt 2049, una mica per sobre de l’objectiu. Si només miro els darrers anys la mitjana anual baixa fins a 1892. Per tant està clar que si vull assolir els 2025 Km. m’hauré d’esforçar una mica. Els darrers quatre anys he fet entre 1900 i 1700 i tanco aquest 2024 amb tan sols 1731 a 296 de l’objectiu. Els darrers anys que he superat els 2025 han estat els següents:

• 2016 vaig fer 2039
• 2017 vaig fer 2219
• 2019 vaig fer 2146

Mirant tot l’històric l’any que vaig fer més quilometres va ser el 1998 amb 3165 i l’any que en vaig fer menys el 1993 amb tan sols 1023.

Per assolir l’objectiu marcat em cal una mitjana mensual de 169 km, i una mitjana setmanal de 39 km. Són números possibles si soc regular al llarg de tot l’any, però si m’encanto alguna temporada el repte serà molt més difícil.

Montcau, desembre 2016

Darrera Rogaine del 2024

 

Rogaine de Serra Cavallera

24.3 km. 7-57-20  19-30 x km. 1177 metres de desnivell positiu,

111 punts, 19 fites 2n. Ultraveterans

Aquesta serà la darrera Rogaine de la temporada i la meva Rogaine número 80 que ja comença a ser un xifra respectable. Com que el traçat l’ha fet el Joan, el meu company habitual de Rogaine, repetiré equip amb el Jaume com l’anypassat a la Serra de Milany.

El paisatge que podem contemplar des de Pardines és esplèndid. Tots sabem que tenim una fita al cim del Taga i també a la vall i que per tant avui ens tocarà pujar i baixar per anar sumant punts.

Esperàvem un dia més fred, però com la sortida és a les 11 del matí la temperatura no és excessivament freda. Ens preocupa la part que haurem de fer de nit i el primer que planifiquem és per on tornarem. A partir d’aquí planifiquem la resta de recorregut. Sortirem en direcció Oest i després voltarem cap a l’Est deixant les fites que hi ha a la carena on ja renunciem a pujar-hi des de l’inici.

A Pardines només hi ha dues sortides possibles. El fet de sortir els de les 8 i els de les 4 hores al mateix temps fa que es generi una cua força llarga. Seguim als que tenim al davant sense preocupar-nos massa. De cop i volta la fila de gent s’atura. Pensem que ja hem arribat i que estem a la cua per fitar, però no és així. A poc a poc es va desfent la fila i veiem que la gent busca la fita. No estem a lloc, i no sabem massa bé on som. Ens costa ubicar-nos i trobar aquesta primera fita.

Un cop passat aquest primer ensurt seguim el nostre pla, i afrontem les primeres pujades per assolir unes quantes fites de 8 punts. Intentem sempre que podem pujar de la forma més suau possible per no desgastar-nos massa físicament. Anem lents, però segurs. En aquests trams fem la major part del recorregut seguint camins i corriols fins estar a prop de la fita.

Per arribar-nos a la 79 travessem una zona marcada al mapa amb un rallat verd. Malgrat ser una zona de boixos a estones es fa feixuc i llarg de travessar. Seguim pujant fins que veiem la zona d’arbres dispersos a l’altre banda del torrent i cap allà anem fins sortir a la zona oberta per la que ens mourem una bona estona evitant pujar i baixar, sempre que sigui possible. En alguns moments entrem en zones on hi ha arbres dispersos que no veiem pintats al mapa. Amb la lupa ho aconseguim veure.

En aquesta zona oberta tenim a la nostra dreta el Taga i tota la carena de la Serra Cavallera i a l’esquerra podem contemplar el majestuós Puigmal i els Torreneules.

Intentem moure’ns a nivell. La 68 que està al peu d’un tallat en una zona amb força roques i petits tallats ens costa una mica de localitzar. Estàvem a sobre i des de sota no la veiem. Tal com havíem planificat, seguim endavant en direcció est. La pregunta que ens fem, és quan girem ja en direcció a l’arribada? I segurament hem girat massa tard.

La 74 i la 64 seran les dues darreres fites abans de girar. Ja tan sols ens queden poc més de dues hores. Hem de començar a renunciar a fites que teníem en la nostra planificació inicial. Anem directes a la 71 i després a la 65.

Camí cap a la 77 ja ens hem de posar els frontals. Quan fitem només ens resten 49 minuts. Decidim anar directes cap a Pardines. Si ens entretenim cercant un parell de fites que tenim pel camí segur que arribem tard. Segurament, el millor hauria estat no anar a la 77, però ara ja està fet i no podem rectificar. Quan entrem a Pardines només ens queden 5 minuts, temps just per fitar una de les fites que tenim al poble i entrar a meta.

Una nova rogaine al sac. Com sempre mirant l’elecció de ruta que hem fet podíem ha escollit algunes altres opcions, però mai se sap que és el millor. Mengem una mica el que ens ha preparat l’organització i pugem al podi abans d’agafar el camí cap a casa.

Toca aprendre les lliçons

 2 dies del Berguedà

Dissabte, 9 de novembre Mitja Distància: 2,2 km. 13 fites 56-39 134 m. 15 de 15 H50

Diumenge 10 de novembre Llarga Distància: 5.7 km. 18 fites 2-06-58 279 m. abandonament

Participo als dos dies del Berguedà, dues curses a Malanyeu. En aquest mapa i en aquest terreny vaig córrer ja fa uns anys i en servo un bon record. Començo la cursa de mitja distància amb bones sensacions. Vaig lent per assegurar les fites a la primera i de moment em surt bé. Però a la cinquena fita pujo per un llom i no trobo el tàlveg on hi havia d’haver la fita. Veig una fita que pel lloc on està penso que és la sisena. M’hi arribo sí que ho és. A partir d’aquí em ressituo i encara que segueixo lent ja trobo la resta sense dificultats. Tot plegat se m’ha fet molt curt. M’hauria agradat uns cursa una mica més llarga. Malgrat els vuit minuts perduts a la cinc acabo força satisfet.

Diumenge començo la cursa amb mal peu. Estic 20 minuts per trobar la primera fita. M’he confós de corriol i buscava la fita a l’Oest del corriol, quan estava a l’Est, ja que hi havia un corriol més a l’Est que era on pensava que estava tota l’estona. De fet no he vist quina era la meva errada fins que he tornat al triangle i he començat de nou. Una lliçó a aprendre: no sé tossut i tornat al triangle el més ràpid possible i rectificar l'errada.

Foto de Paula Padilla

Quin inici de cursa més nefast! Ha resultat ser tota una premonició.

Després d’aquest pèrdua de temps, penso que haig de recomençar la cursa, com si la primera fita no hagués existit. La 2 està lluny, però malgrat que hi esmerço força temps un cop a lloc la trobo ràpid. La 3 començo a buscar-la abans d’hora. Trobo uns petits tallats que no veig on estan en el mapa, però al final l’acabo trobant per casualitat. Quan penso que ja soc a prop de la 4 identifico un petit aiguamoll. La fita encara està una mica més enllà, i ja és meva.

A la 5 torno a perdre molt de temps. La cerco en un bosc blanc, però rallat sense referències clares. Vaig cap aquí i cap allà, però de la fita res de res. Al final i després de 25 minuts la trobo de casualitat. A la 6 també perdo una mica de temps per una falsa cruïlla de corriols que em despista.

A la següent em torna a passar el mateix que a altres fites. La busco abans d’hora i després de ressituar-me un parell de vegades l’acabo trobant. Porto 1-45 i encara em queden 11 fites! Estic en un punt on és fàcil abandonar. M’arribo al punt d’avituallament i decideixo plegar i anar al centre de competició per la carretera.

En realitat no sé que m’ha passat. Han estat massa fites trobades gairebé per casualitat. Mentre em dutxo, com Arquímedes a la banyera, ja ho tinc. El mapa era a escala 1/10000!!!!!! He fet tota la cursa pensant que era 1/7500 com el mapa del dissabte i això feia que la major part de les vegades busqués les fites més aviat del que tocava. Si no recordo malament és la tercera vegada que abandono en una cursa.

He aprés la lliçó, al començar una cursa miraré sempre l’escala del mapa.

A la tarda em vaig entretenir a mirar com hauria fet la resta de fites. Com hauria gaudit fent tota la cursa! Això sí, tenint clar que el mapa era a escala 1/10000

Supero la barrera dels 70000 kms.

 Rogaine de Castellar de n’Hug

17.9 km. 5-55-49  19-53 x km. 967 metres de desnivell positiu,

90 punts, 14 fites 2n. Ultraveterans

 

Des de finals de juny que no havia fet cap Rogaine. En aquest mapa vaig participar el juny del 2019 en plena preparació del mundial de La Molina formant equip amb el Felip i el Jaume. Avui participo amb el Joan, el meu company habitual.

Obrim el mapa i comencem a establir la nostra estratègia. D’entrada baixarem a les Fonts del Llobregat per sumar els 10 punts de la fita de més valor. Sabem que si la deixem pel final difícilment hi anirem. Així ja estarà fet. Des d’allà farem totes les fites del Sud del mapa i revoltant per l’Est anirem agafant punts en funció del temps de Rogaine que ens resti.

Les fonts del Llobregat són ben avall. Som molts els equips que hi anem de primeres, escales avall. Remuntar el que hem baixat ja costa més. Com sempre en aquestes primeres fites trobem força equips: 100, 44 i 32. Anem a la 97 que està a l’altra banda d’un llom en una zona amb tallats i amb molta roca. Hi ha molts equips buscant-la. Ens afegim a la cerca, però no la trobem. En el mapa hi ha dibuixats uns quants tallats i unes zones d’aflorament rocós, però en el terreny no som capaços en cap moment de saber on som. Intentem ressituar-nos però continuem sense trobar-la. De cop i volta ens quedem sols. Això significa que la resta d’equips ja l’han trobat i han marxat. Quan ja estem a punt de renunciar, la veiem en terra de ningú. Ha estat per casualitat, però hem perdut molt de temps. Més de 44 minuts des de la darrera fita.

Seguim endavant, però després d’aquesta pèrdua de temps refem una mica l’estratègia. No anem a la 43 i ens dirigim a la 70 i després a la 80. La 73 està dalt d’un turó al que pugem en lentitud. Cada vegada som més lents a les pujades. Les distàncies entre fita i fita són grans i hi esmercem molt de temps. A la 90, ja passem de les 3 hores de Rogaine. Res a veure amb les nostres previsions inicials. Hem de començar a retallar el que havíem previst. Avui em trobo especialment lent i feixuc. Deixem la 53 que suposa baixar per tornar a pujar i optem per fer la 83 i la 95. Aquí també hi havia una fita fa 5 anys i també aquí vam refer la nostra estratègia per encarar la part final de la Rogaine.

70.002 kms.

Fa un parell de quilòmetres que he travessar la barrera dels 70.000 quilòmetres. Malgrat haver fet les primeres curses el 1978, no vaig començar a comptabilitzar els quilòmetres fins el 1990. Això vol dir que en porto un bona colla més que aquests 70.000. Al ritme anual de quilòmetres, i si puc seguir corrent, els 100.000 els faré al voltant dels 82 anys. Serà possible?

Ens queda menys d’hora i mitja i ja entomem el camí de tornada passant per la 40, 52 i 41. Veiem que encara és possible sumar tes punts més anant a la 31 i així ho fem. La pujada fins allà és fa dura, però ja la tenim i arribem sense problemes a la meta. Una Rogaine més al sac i segon d’ultraveterans. Avui per primera vegada hi ha podi complert a la categoria, els orientadors s’estan fent grans!

Ja que avui és un dia de números, n’afegiré uns quants més. Aquesta ha estat la meva rogaine número 79 des del 2009 en que aquest esport va arribar a Catalunya. D’aquestes en porto 42 amb el Joan Sánchez com a company de l’equip Som Mas-Sa. Vam fer la primera a finals de2012. D’aquestes 42 n’hem fet 3 de 24 hores, 4 de 12 hores, 2 de 8 hores, 28 de 6 hores, 2 de 4 hores, 2 de 3 hores. En total portem 321 hores com Som-Mas-Sa, 1162 kms. i 776 fites. Hem fet 30 podis (21 primers, 8 segons, i 1 tercers). No estan gens malament aquests números!

Serra de Boumort

S’obre una retxa de llum a l’horitzó – cel de plom – parpella

                                                               que no es vol acabar de cloure

                ni torbar el silenci dens                          de la tarda que mor

Antoni Clapés

 

Els dos dies dels Pirineus de principis del mes de maig em van descobrir Taús i tot el seu entorn. Vaig quedar amb ganes de tornar-hi i poder voltar amb tranquil·litat per aquestes muntanyes. I dit i fet, he dedicat una setmana a descobrir alguns dels seus racons.

Ens hem instal·lats en el petit llogarret de Montanisell, un nucli de quatre cases sota la Serra de Sant Joan, un lloc ben tranquil on a Cal Borda, un petit restaurant també lloguen apartaments.

Des d’allà vam fer diferents rutes amb 4 x 4 que ens van permetre travessar aquests paisatges de Est a Oest, a cavall de tres comarques: Alt Urgell, Pallars Jussà i Pallars Subirà.

És una zona molt deshabitada amb cases disperses, algunes habitades i altres ja abandonades des de fa temps, i també amb petits nuclis de poques cases, una gran  part d’elles ben conservades encara que no estiguin ocupades tot l’any.

Una part important d’aquesta zona està ocupada per la reserva nacional de caça de la Serra de Boumort. Aquests dies d’octubre és la brama del cérvol. Per aquesta raó està tancada una de les pistes on en altres èpoques de l’any està autoritzat circular en 4 x4.

En general les pistes estan en bon estat i en una bona part també es pot circular amb cotxe, però sempre hi ha alguna que altra sorpresa que les converteix en quelcom no tan senzill. Circular per les pistes és lent i cal fer-ho amb temps i sense presses. L’idea és aturar-se on ens vingui bé per gaudir del silenci, la tranquil·litat dels diferents indrets i del paisatge que ens envolta. Per poder-ho fer amb seguretat cal portar un mapa de la zona, ja que les pistes són llargues i per elles pràcticament no hi circula cap ànima, excepte els dies de festa on hem trobat una mica més de gent, però tampoc massa. Tot és un continuo de petites valls boscoses, colls i cims amb parets rocoses imponents algunes blanques i grises i altres de color rogent.

Malgrat la poca pluja que encara tenim, els boscos estan humits i hi ha força bolets. Els torrents i els petits rierols van curulls d’aigua, amb algun petit salt com el de Sallent.

Des de les zones més altes podem albirar muntanyes ben conegudes del país: Pedraforca, Pirineus, Port del Comte, Cadí, ...  

Com a tot Catalunya proliferen les petites esglésies romàniques tant en llocs solitaris, com al costat de quatre cases, on la pregunta que ens fem moltes vegades és ¿què devia ser primer l’església o les cases?. Algunes han estat restaurades recentment i són ben boniques. Just al costat de l’església es conserva el cementeri amb les seves creus, i alguns nínxols més moderns.

Sant Sebastià de Buseu ens va cridar l’atenció. És un poble abandonat a la dècada dels 60 al que van anar a parar de casualitat. Encara es conserven les restes de l’església romànica del poble, encara que derruïda, així com del cementeri on van poder veure una creu d’enterrament relativament recent (2007).

A prop de Montanisell, darrera de la Serra de Sant Joan i de camí cap al pas de Finestres que dona pas a la vall veïna de Cabó, hi ha l’accés fàcil a una cova, la cova d’Ormini que no vam poder explorar en la seva totalitat ja que no havíem agafat el frontal.

Una setmana no ha estat suficient per recórrer tots els racons que ens interessaven i ja estem pensant en que caldrà tornar-hi de nou en una altra època de l’any per fer un segon tomb per la zona.

Ja de tornada cap a casa ens vam aturar a l’estrany cementiri d’Olius, un petit cementeri d’estil modernista. Fer la visita mentre queia un lleuger plugim encara el va envoltar de més misteri i va estar un bon final per aquesta setmana.

 

Instants de goig – enigmàtic silenci

Silenci de silencis.

Antoni Clapés