La Lanera Trail 43K

 45 km. 11 hores 14-41 x km. 1400 metres de desnivell positiu

Per segon any soc el responsable de marcatge de la Llanera Trail. L’organització d’una cursa implica moltes hores de feina. El que simplement es limita a córrer i mai ha estat en aquestes tasques organitzatives li costa d’imaginar-se tot el que implica.

Fa 7 anys vaig participar-hi en la distància marató. En servo un bon record. Ja l’any passat tenia el propòsit de realitzar tot el recorregut en una llarga caminada de tot el dia, però finalment no ho vaig fer. D’aquest any no passa. Havia pensat fer-ho al llarg de les festes nadalenques, però no vaig trobar el moment. A més a més esperava un dia amb bones temperatures. La previsió per avui és molt bona i així ha estat.

Faig un bon esmorzar i quan encara no ha començat a clarejar del tot ja estic en camí. Surto des de casa i a la plaça de les Dones del Textil ja entro en el recorregut oficial. Com que aquest primer tram és favorable troto una estona fins arribar a la primera pujada a l’altra banda del riu Ripoll. Em serveix per entrar en calor.

Poc abans d’arribar a Togores, una guineu em mira estranyada. Ràpidament dona mitja volta i marxa corrent. A Togores puc contemplar una bona sortida del sol.

Aprofito tots els trams favorables per trotar una mica, però faig la major part del recorregut caminant a un bon pas. Una gran part de La Llanera és per corriols. S’agafa la pista a un parell de quilòmetres abans d’arribar a Castellar. Allà m’aturo per fer un bon esmorzar abans de continuar.

A partir d’aquí comença el tram més dur del recorregut. Sortint de Castellar s’agafa un corriol que puja fort fins assolir la part més alta de la Serra de Pinós. A continuació toca tornar a baixar per pujar de nou. No s’acaba aquí aquest sector. Enllaça amb una nova baixada i una nova pujada que et deixa molt a prop del Puig de la Creu. Però el recorregut dona una volta que es fa força llarga si no es coneix fins assolir el Puig de la Creu, punt culminant de la Llanera. L’arribada encara queda molt lluny.

La baixada fins a Castellar és vertiginosa i cal anar amb compte en alguns trams, si es pretén fer ràpid. Avui com que vaig caminant no hi ha cap problema. Aquesta baixada passa pel costat d’algunes barraques de pedra seca que s’han restaurat fa poc.

Ja a Castellar, aprofito per menjar-me la meva barreta energètica de pernil habitual. La major part del que resta és terreny favorable i va per pista, tret d’alguns trams per corriols. Malgrat que permet trotar, decideixo seguir caminant a bon pas. I així, a poc a poc, van passant els quilòmetres i em vaig apropant al final.

Poc abans d’arribar a Sabadell puc contemplar una bona posta de sol, i també la lluna gairebé plena entre les branques dels arbres. 

Entro a la ciutat que ja fosqueja. A pocs metres de casa hi ha una xurreria oberta i em deixo portar per la temptació dels xurros. Seran el meu berenar després d’una bona dutxa.

Ara a esperar el cap de setmana de La Llanera que em tocarà marcar el recorregut juntament amb l’equip de marcatge d’aquesta edició.   

Repte pel 2025

 

Fa uns dies l’Strava presentava un objectiu pel 2025 que em va fer gràcia i sense pensar-ho massa m’hi vaig apuntar. Es tracta de fer 2025 km. aquest any.

És un objectiu que està al meu abast. He repassat les meves anotacions des de l’any 1990 i la mitjana de quilometres anuals en tots aquests anys em surt 2049, una mica per sobre de l’objectiu. Si només miro els darrers anys la mitjana anual baixa fins a 1892. Per tant està clar que si vull assolir els 2025 Km. m’hauré d’esforçar una mica. Els darrers quatre anys he fet entre 1900 i 1700 i tanco aquest 2024 amb tan sols 1731 a 296 de l’objectiu. Els darrers anys que he superat els 2025 han estat els següents:

• 2016 vaig fer 2039
• 2017 vaig fer 2219
• 2019 vaig fer 2146

Mirant tot l’històric l’any que vaig fer més quilometres va ser el 1998 amb 3165 i l’any que en vaig fer menys el 1993 amb tan sols 1023.

Per assolir l’objectiu marcat em cal una mitjana mensual de 169 km, i una mitjana setmanal de 39 km. Són números possibles si soc regular al llarg de tot l’any, però si m’encanto alguna temporada el repte serà molt més difícil.

Montcau, desembre 2016

Darrera Rogaine del 2024

 

Rogaine de Serra Cavallera

24.3 km. 7-57-20  19-30 x km. 1177 metres de desnivell positiu,

111 punts, 19 fites 2n. Ultraveterans

Aquesta serà la darrera Rogaine de la temporada i la meva Rogaine número 80 que ja comença a ser un xifra respectable. Com que el traçat l’ha fet el Joan, el meu company habitual de Rogaine, repetiré equip amb el Jaume com l’anypassat a la Serra de Milany.

El paisatge que podem contemplar des de Pardines és esplèndid. Tots sabem que tenim una fita al cim del Taga i també a la vall i que per tant avui ens tocarà pujar i baixar per anar sumant punts.

Esperàvem un dia més fred, però com la sortida és a les 11 del matí la temperatura no és excessivament freda. Ens preocupa la part que haurem de fer de nit i el primer que planifiquem és per on tornarem. A partir d’aquí planifiquem la resta de recorregut. Sortirem en direcció Oest i després voltarem cap a l’Est deixant les fites que hi ha a la carena on ja renunciem a pujar-hi des de l’inici.

A Pardines només hi ha dues sortides possibles. El fet de sortir els de les 8 i els de les 4 hores al mateix temps fa que es generi una cua força llarga. Seguim als que tenim al davant sense preocupar-nos massa. De cop i volta la fila de gent s’atura. Pensem que ja hem arribat i que estem a la cua per fitar, però no és així. A poc a poc es va desfent la fila i veiem que la gent busca la fita. No estem a lloc, i no sabem massa bé on som. Ens costa ubicar-nos i trobar aquesta primera fita.

Un cop passat aquest primer ensurt seguim el nostre pla, i afrontem les primeres pujades per assolir unes quantes fites de 8 punts. Intentem sempre que podem pujar de la forma més suau possible per no desgastar-nos massa físicament. Anem lents, però segurs. En aquests trams fem la major part del recorregut seguint camins i corriols fins estar a prop de la fita.

Per arribar-nos a la 79 travessem una zona marcada al mapa amb un rallat verd. Malgrat ser una zona de boixos a estones es fa feixuc i llarg de travessar. Seguim pujant fins que veiem la zona d’arbres dispersos a l’altre banda del torrent i cap allà anem fins sortir a la zona oberta per la que ens mourem una bona estona evitant pujar i baixar, sempre que sigui possible. En alguns moments entrem en zones on hi ha arbres dispersos que no veiem pintats al mapa. Amb la lupa ho aconseguim veure.

En aquesta zona oberta tenim a la nostra dreta el Taga i tota la carena de la Serra Cavallera i a l’esquerra podem contemplar el majestuós Puigmal i els Torreneules.

Intentem moure’ns a nivell. La 68 que està al peu d’un tallat en una zona amb força roques i petits tallats ens costa una mica de localitzar. Estàvem a sobre i des de sota no la veiem. Tal com havíem planificat, seguim endavant en direcció est. La pregunta que ens fem, és quan girem ja en direcció a l’arribada? I segurament hem girat massa tard.

La 74 i la 64 seran les dues darreres fites abans de girar. Ja tan sols ens queden poc més de dues hores. Hem de començar a renunciar a fites que teníem en la nostra planificació inicial. Anem directes a la 71 i després a la 65.

Camí cap a la 77 ja ens hem de posar els frontals. Quan fitem només ens resten 49 minuts. Decidim anar directes cap a Pardines. Si ens entretenim cercant un parell de fites que tenim pel camí segur que arribem tard. Segurament, el millor hauria estat no anar a la 77, però ara ja està fet i no podem rectificar. Quan entrem a Pardines només ens queden 5 minuts, temps just per fitar una de les fites que tenim al poble i entrar a meta.

Una nova rogaine al sac. Com sempre mirant l’elecció de ruta que hem fet podíem ha escollit algunes altres opcions, però mai se sap que és el millor. Mengem una mica el que ens ha preparat l’organització i pugem al podi abans d’agafar el camí cap a casa.

Toca aprendre les lliçons

 2 dies del Berguedà

Dissabte, 9 de novembre Mitja Distància: 2,2 km. 13 fites 56-39 134 m. 15 de 15 H50

Diumenge 10 de novembre Llarga Distància: 5.7 km. 18 fites 2-06-58 279 m. abandonament

Participo als dos dies del Berguedà, dues curses a Malanyeu. En aquest mapa i en aquest terreny vaig córrer ja fa uns anys i en servo un bon record. Començo la cursa de mitja distància amb bones sensacions. Vaig lent per assegurar les fites a la primera i de moment em surt bé. Però a la cinquena fita pujo per un llom i no trobo el tàlveg on hi havia d’haver la fita. Veig una fita que pel lloc on està penso que és la sisena. M’hi arribo sí que ho és. A partir d’aquí em ressituo i encara que segueixo lent ja trobo la resta sense dificultats. Tot plegat se m’ha fet molt curt. M’hauria agradat uns cursa una mica més llarga. Malgrat els vuit minuts perduts a la cinc acabo força satisfet.

Diumenge començo la cursa amb mal peu. Estic 20 minuts per trobar la primera fita. M’he confós de corriol i buscava la fita a l’Oest del corriol, quan estava a l’Est, ja que hi havia un corriol més a l’Est que era on pensava que estava tota l’estona. De fet no he vist quina era la meva errada fins que he tornat al triangle i he començat de nou. Una lliçó a aprendre: no sé tossut i tornat al triangle el més ràpid possible i rectificar l'errada.

Foto de Paula Padilla

Quin inici de cursa més nefast! Ha resultat ser tota una premonició.

Després d’aquest pèrdua de temps, penso que haig de recomençar la cursa, com si la primera fita no hagués existit. La 2 està lluny, però malgrat que hi esmerço força temps un cop a lloc la trobo ràpid. La 3 començo a buscar-la abans d’hora. Trobo uns petits tallats que no veig on estan en el mapa, però al final l’acabo trobant per casualitat. Quan penso que ja soc a prop de la 4 identifico un petit aiguamoll. La fita encara està una mica més enllà, i ja és meva.

A la 5 torno a perdre molt de temps. La cerco en un bosc blanc, però rallat sense referències clares. Vaig cap aquí i cap allà, però de la fita res de res. Al final i després de 25 minuts la trobo de casualitat. A la 6 també perdo una mica de temps per una falsa cruïlla de corriols que em despista.

A la següent em torna a passar el mateix que a altres fites. La busco abans d’hora i després de ressituar-me un parell de vegades l’acabo trobant. Porto 1-45 i encara em queden 11 fites! Estic en un punt on és fàcil abandonar. M’arribo al punt d’avituallament i decideixo plegar i anar al centre de competició per la carretera.

En realitat no sé que m’ha passat. Han estat massa fites trobades gairebé per casualitat. Mentre em dutxo, com Arquímedes a la banyera, ja ho tinc. El mapa era a escala 1/10000!!!!!! He fet tota la cursa pensant que era 1/7500 com el mapa del dissabte i això feia que la major part de les vegades busqués les fites més aviat del que tocava. Si no recordo malament és la tercera vegada que abandono en una cursa.

He aprés la lliçó, al començar una cursa miraré sempre l’escala del mapa.

A la tarda em vaig entretenir a mirar com hauria fet la resta de fites. Com hauria gaudit fent tota la cursa! Això sí, tenint clar que el mapa era a escala 1/10000

Supero la barrera dels 70000 kms.

 Rogaine de Castellar de n’Hug

17.9 km. 5-55-49  19-53 x km. 967 metres de desnivell positiu,

90 punts, 14 fites 2n. Ultraveterans

 

Des de finals de juny que no havia fet cap Rogaine. En aquest mapa vaig participar el juny del 2019 en plena preparació del mundial de La Molina formant equip amb el Felip i el Jaume. Avui participo amb el Joan, el meu company habitual.

Obrim el mapa i comencem a establir la nostra estratègia. D’entrada baixarem a les Fonts del Llobregat per sumar els 10 punts de la fita de més valor. Sabem que si la deixem pel final difícilment hi anirem. Així ja estarà fet. Des d’allà farem totes les fites del Sud del mapa i revoltant per l’Est anirem agafant punts en funció del temps de Rogaine que ens resti.

Les fonts del Llobregat són ben avall. Som molts els equips que hi anem de primeres, escales avall. Remuntar el que hem baixat ja costa més. Com sempre en aquestes primeres fites trobem força equips: 100, 44 i 32. Anem a la 97 que està a l’altra banda d’un llom en una zona amb tallats i amb molta roca. Hi ha molts equips buscant-la. Ens afegim a la cerca, però no la trobem. En el mapa hi ha dibuixats uns quants tallats i unes zones d’aflorament rocós, però en el terreny no som capaços en cap moment de saber on som. Intentem ressituar-nos però continuem sense trobar-la. De cop i volta ens quedem sols. Això significa que la resta d’equips ja l’han trobat i han marxat. Quan ja estem a punt de renunciar, la veiem en terra de ningú. Ha estat per casualitat, però hem perdut molt de temps. Més de 44 minuts des de la darrera fita.

Seguim endavant, però després d’aquesta pèrdua de temps refem una mica l’estratègia. No anem a la 43 i ens dirigim a la 70 i després a la 80. La 73 està dalt d’un turó al que pugem en lentitud. Cada vegada som més lents a les pujades. Les distàncies entre fita i fita són grans i hi esmercem molt de temps. A la 90, ja passem de les 3 hores de Rogaine. Res a veure amb les nostres previsions inicials. Hem de començar a retallar el que havíem previst. Avui em trobo especialment lent i feixuc. Deixem la 53 que suposa baixar per tornar a pujar i optem per fer la 83 i la 95. Aquí també hi havia una fita fa 5 anys i també aquí vam refer la nostra estratègia per encarar la part final de la Rogaine.

70.002 kms.

Fa un parell de quilòmetres que he travessar la barrera dels 70.000 quilòmetres. Malgrat haver fet les primeres curses el 1978, no vaig començar a comptabilitzar els quilòmetres fins el 1990. Això vol dir que en porto un bona colla més que aquests 70.000. Al ritme anual de quilòmetres, i si puc seguir corrent, els 100.000 els faré al voltant dels 82 anys. Serà possible?

Ens queda menys d’hora i mitja i ja entomem el camí de tornada passant per la 40, 52 i 41. Veiem que encara és possible sumar tes punts més anant a la 31 i així ho fem. La pujada fins allà és fa dura, però ja la tenim i arribem sense problemes a la meta. Una Rogaine més al sac i segon d’ultraveterans. Avui per primera vegada hi ha podi complert a la categoria, els orientadors s’estan fent grans!

Ja que avui és un dia de números, n’afegiré uns quants més. Aquesta ha estat la meva rogaine número 79 des del 2009 en que aquest esport va arribar a Catalunya. D’aquestes en porto 42 amb el Joan Sánchez com a company de l’equip Som Mas-Sa. Vam fer la primera a finals de2012. D’aquestes 42 n’hem fet 3 de 24 hores, 4 de 12 hores, 2 de 8 hores, 28 de 6 hores, 2 de 4 hores, 2 de 3 hores. En total portem 321 hores com Som-Mas-Sa, 1162 kms. i 776 fites. Hem fet 30 podis (21 primers, 8 segons, i 1 tercers). No estan gens malament aquests números!

Serra de Boumort

S’obre una retxa de llum a l’horitzó – cel de plom – parpella

                                                               que no es vol acabar de cloure

                ni torbar el silenci dens                          de la tarda que mor

Antoni Clapés

 

Els dos dies dels Pirineus de principis del mes de maig em van descobrir Taús i tot el seu entorn. Vaig quedar amb ganes de tornar-hi i poder voltar amb tranquil·litat per aquestes muntanyes. I dit i fet, he dedicat una setmana a descobrir alguns dels seus racons.

Ens hem instal·lats en el petit llogarret de Montanisell, un nucli de quatre cases sota la Serra de Sant Joan, un lloc ben tranquil on a Cal Borda, un petit restaurant també lloguen apartaments.

Des d’allà vam fer diferents rutes amb 4 x 4 que ens van permetre travessar aquests paisatges de Est a Oest, a cavall de tres comarques: Alt Urgell, Pallars Jussà i Pallars Subirà.

És una zona molt deshabitada amb cases disperses, algunes habitades i altres ja abandonades des de fa temps, i també amb petits nuclis de poques cases, una gran  part d’elles ben conservades encara que no estiguin ocupades tot l’any.

Una part important d’aquesta zona està ocupada per la reserva nacional de caça de la Serra de Boumort. Aquests dies d’octubre és la brama del cérvol. Per aquesta raó està tancada una de les pistes on en altres èpoques de l’any està autoritzat circular en 4 x4.

En general les pistes estan en bon estat i en una bona part també es pot circular amb cotxe, però sempre hi ha alguna que altra sorpresa que les converteix en quelcom no tan senzill. Circular per les pistes és lent i cal fer-ho amb temps i sense presses. L’idea és aturar-se on ens vingui bé per gaudir del silenci, la tranquil·litat dels diferents indrets i del paisatge que ens envolta. Per poder-ho fer amb seguretat cal portar un mapa de la zona, ja que les pistes són llargues i per elles pràcticament no hi circula cap ànima, excepte els dies de festa on hem trobat una mica més de gent, però tampoc massa. Tot és un continuo de petites valls boscoses, colls i cims amb parets rocoses imponents algunes blanques i grises i altres de color rogent.

Malgrat la poca pluja que encara tenim, els boscos estan humits i hi ha força bolets. Els torrents i els petits rierols van curulls d’aigua, amb algun petit salt com el de Sallent.

Des de les zones més altes podem albirar muntanyes ben conegudes del país: Pedraforca, Pirineus, Port del Comte, Cadí, ...  

Com a tot Catalunya proliferen les petites esglésies romàniques tant en llocs solitaris, com al costat de quatre cases, on la pregunta que ens fem moltes vegades és ¿què devia ser primer l’església o les cases?. Algunes han estat restaurades recentment i són ben boniques. Just al costat de l’església es conserva el cementeri amb les seves creus, i alguns nínxols més moderns.

Sant Sebastià de Buseu ens va cridar l’atenció. És un poble abandonat a la dècada dels 60 al que van anar a parar de casualitat. Encara es conserven les restes de l’església romànica del poble, encara que derruïda, així com del cementeri on van poder veure una creu d’enterrament relativament recent (2007).

A prop de Montanisell, darrera de la Serra de Sant Joan i de camí cap al pas de Finestres que dona pas a la vall veïna de Cabó, hi ha l’accés fàcil a una cova, la cova d’Ormini que no vam poder explorar en la seva totalitat ja que no havíem agafat el frontal.

Una setmana no ha estat suficient per recórrer tots els racons que ens interessaven i ja estem pensant en que caldrà tornar-hi de nou en una altra època de l’any per fer un segon tomb per la zona.

Ja de tornada cap a casa ens vam aturar a l’estrany cementiri d’Olius, un petit cementeri d’estil modernista. Fer la visita mentre queia un lleuger plugim encara el va envoltar de més misteri i va estar un bon final per aquesta setmana.

 

Instants de goig – enigmàtic silenci

Silenci de silencis.

Antoni Clapés 

No ens hem mullat!

 Cursa Festa Major, 45ª edició

10 km. 59-26 5-57 x km. 65 metres de desnivell positiu 824 de 952 arribats

Aquest matí hi havia previsió de pluja i de tempestes. Però aquesta previsió no ha impedit que baixés tot xino-xano fins el pavelló de Sol i Padrís, el punt on començava una nova edició de la cursa de la Festa Major de Sabadell.

Abans de començar no tinc gens clar quin temps puc fer. Dubto de poder baixar de l’hora, però aquest és el meu objectiu. Escalfo una estona i em poso al darrera.

Surto des del darrer calaix i quan travesso la catifa de sortida la cursa ja està en marxa des de fa tres minuts. En aquesta estona he pogut avançar als més lents i vaig al meu ritme des de l’inici. Haig de fer alguna ziga-zaga, però amb tot i per sorpresa meva passo el primer quilòmetre per sota de 6 (5-46). Això és un bon cop de moral per afrontar la llarga pujada de la carretera de Barcelona amb dos parcials prou bons: 6-09 i 6-10. I ara ja avall que fa baixada, 5-48 i 5-30, per passar el km. 5 en 29-22.

Poc abans d'arribar al km 5

Tinc prou marge per assegurar baixar de l’hora, però tampoc em puc confiar massa. La pujada d’aquesta segona volta se’m fa més feixuga i acabo per perdre tot el marge que tenia després de tres quilometres per sobre de 6: 6-23, 6-23 i 6-09. No queda un altre que aprofitar la baixada fins a l’arribada per recuperar el temps perdut. I dit i fet: 5-32 i 5-44 per aturar el cronòmetre en 59-26. Objectiu assolit: una nova cursa de 10 km. en la que baixo de l’hora, i compleixo amb la tradició de la cursa de Festa Major del poble i ja en van 34. No està gens malament.

Encarant els darrers 500 metres

Darrers metres

La temperatura d’avui ha estat ideal per córrer, i els canvis en el circuït respecte a l’any passat m’han agradat. A més a més avui han clavat la distància que l’any passat es van quedar curts. He pogut tornar a casa tot caminant, això sí, al final m’he mullat una mica quan ja estava arribant a casa. El proper any esperem poder tornar-hi.  

Impressions de Finlàndia

 10 dies a Finlàndia per participar en el mundial de màsters d’orientació WMOC 2024 han donat per fer 5 curses i tres entrenaments, però també per voltar pel sud d’aquest país i conèixer-lo una mica.

Quan era petit, era un lloc mític ja que tenia un tiet músic que va estar treballant a Finlàndia a la dècada dels anys 60, fent “bolos” amb el quartet Masferrer. Més tard, a l’estiu del 1975 amb els meus pares vam visitar Dinamarca, Suècia i Noruega, però no vàrem arribar a Finlàndia.

Com no podia ser d’una altra manera és un país molt diferent al nostre. De ben segur que el clima hi té a veure en el tarannà de la gent. Estem a l’agost i les màximes mai passen dels 25 graus. Gairebé cada dia ens fa un ruixat o dos, però després surt el sol. Tot està molt net i endreçat i la gent sembla molt educada.

El paisatge és planer, amb continuïtat de grans boscos, esquitxats de zones de conreu de farratges i cereals i amb moltes cases aïllades, la major part de les cases estan construïdes amb fusta a sobre d’un fonament de pedra. El subsol és tot de roca que emergeix al mig dels boscos. Hi ha infinitat de llacs i a la zona costanera ens criden l’atenció la gran quantitat d’illes. Parlen de més de 90.000 illes i illots, i al voltant de 190.000 mil llacs de diferents mides.  

A les ciutats i pobles, tret de les zones més cèntriques, els habitatges són cases baixes. Es veu una població en general benestant. Aquests dies no hem vist pràcticament immigrants, ni persones sense llar. Segons la wikipèdia la immigració no europea tot just arriba a l’un per cent. Tampoc és un país envaït pel turisme. Gairebé només hem vist grups de turistes en el dia que hem passat a Hèlsinki.

Totes les carreteres o gairebé totes tenen les seves vies per ciclistes i vianants segregades. Tant a Turku com a Hèlsinki hem vist molts patinets elèctrics de lloguer a tot arreu, en alguns llocs deixats de qualsevol manera, però no hem vist pràcticament ningú que els utilitzi. Ens ha cridat l’atenció que ni a Turku ni a Hèlsinki gairebé no hem vist establiments de les grans marques comercials plurinacionals que estan a tots els carrers de les grans i no tan grans ciutats europees. Sembla que encara no han posat la grapa a Finlàndia. També m’ha cridat l’atenció no veure gairebé mascotes pel carrers, a diferència de la invasió que tenim per casa nostra.

Com que ens allotjàvem en un apartament les compres bàsiques les hem fet en un parell de supermercats, un de la cadena Lidl, la única coneguda que hem vist, i l’altre de la cadena K-market que ens ha semblat que és una cadena de supermercats finesos que hem vist per tot arreu on passàvem. Els horaris d’apertura són amplíssims (de 7 a 24 hores). Ha estat una sorpresa inesperada que els preus de molts productes  són bastant semblants als nostres.

Son quatre impressions de la meva estança a Finlàndia i que de ben segur les d’altres visitants poden ser absolutament diferents. Tots veiem el món amb els nostres ulls i ens fem una idea del que veiem que pot ser ben diferent.

Els mítics boscos finesos

 

I arriba el moment tan esperat, el moment d’endinsar-se en un bosc finès a la cerca de les primeres fites. Estic davant del meu primer contacte amb el primer mapa d’aquells boscos blancs del que n’he sentit parlar tantes vegades. La idea és fer-ho caminant i intentar identificar els diferents elements, així com el relleu. El primer dia de la meva estada a Finlàndia, el Pau Llorens, el director tècnic de la Federació, ens va fer cinc cèntims d’aquests mapes en els que ell està força acostumat a córrer. La tècnica del finesos és anar a rumb de fita a fita i pel camí tractar d’identificar els diferents elements per tal de assegurar que s’està en la bona direcció. Això és molt més fàcil de dir, que de fer i en realitat al llarg dels dies acabo fent un mix.

Hi ha moments en aquest entrenament que aconsegueixo identificar els diferents elements, però d’altres en que no m’és possible. Fins i tot, situat a la fita i mirant tot el que m’envolta costa a vegades. El més fiable són els tallats, el relleu i les grans clarianes. Els elements de roca i els afloraments rocosos no em resulten gens clars en la major part de les ocasions i no són uns referents dels que em pugui refiar massa.

Poso en qüestió lo del bosc blanc, ja que hi trobo a faltar alguns verds un i algunes clarianes que en el terreny em semblen clares, però que no estan dibuixades en el mapa.

Un cop finalitzat aquest primer contacte posem en comú les nostres sensacions amb alguns companys. Tots tenim clar que són uns terrenys i uns mapes difícils pel que nosaltres estem acostumats, però que són llocs on es pot gaudir molt de l’orientació.

L’endemà toca la primera cursa seriosa al bosc, la cursa classificatòria que servirà per assignar quina final de bosc correrà cadascú. És una organització a lo gran amb un aparcament gegantí i un centre de competició que bull amb tot de gent anant i venint. Els catalans ens concentrem en un punt mentre esperem l’hora de la nostra sortida.

Surto molt concentrat. Això és clau en aquests terrenys, en els que pràcticament no hi ha camins, excepte les traces que deixen el propis orientadors pel mig del bosc. La primera fita em surt prou bé i m’hi sento còmode. A la segona intento fer l’aproximació per camins i un cop els deixo em costa una mica acabar de trobar-la. A diferència de l’entrenament d’ahir en que els aiguamolls estaven del tot secs, avui si que porten força aigua i hi acabo enfonsat més d’una vegada. Enllaço prou bé des de la fita 3 a la 6. En tot moment sé on soc i quina direcció segueixo. Gaudeixo molt del terreny i de l’orientació però tot i trotar vaig lent. No puc anar més ràpid, el terreny no m’ho permet.

La tirada llarga de la 6 a la 7 la soluciono força bé. A mig camí no identifico els elements en que m’havia fixat, però segueixo endavant. Arribo a la línia d’aturada sense saber massa on soc. M’enfilo dalt d’un turó per tractar de situar-me. Tinc la sensació que estic una mica al sud de la fita. Començo a anar a nivell en direcció al nord fins trobar la fita que estava força a prop. A la 8 em passo de llarg però rectifico. En la darrera part de la cursa tracto d’anar tot el ràpid que puc, però faig més volta del que hauria d’haver fet. Hi havia una opció més directa que no vaig veure del tot clara i vaig preferir assegurar.

He gaudit molt d’aquesta meva primera experiència en aquests boscos finesos: 1-52-55 per fer 6,5 km. i posició 54 de 63 classificats que m’aboquen a la final D.

Al dia següent a la final D de mitja distància surto bé, però a la segona fita perdo molt de temps. Dono moltes voltes per acabar de trobar-la. El cap em va a cent intentant trobar referències que serveixin per saber on soc i com puc atacar-la. Quan aconsegueixo interpretar bé el terreny la trobo. Em refaig d’aquestes males sensacions i les següents dues fites em van bé. De camí a la cinquena fita em trobo seguint una traça per una zona plana que no es correspon al que jo pensava trobar. M’aturo i faig el supòsit d’on puc estar. Me n’he anat més al sud del que volia. Torno sobre els meus passos. Ara ja estic ben situat i trobo la fita. De nou he perdut més temps del compte. Dues fites més sense problemes i trobant-me en tot moment situat m’encaren cap al final de la cursa. Per anar a la 8 opto per apropar-me per un corriol i una pista. Escolto al meu darrera la respiració agònica d’un corredor. En la pista en lleugera pujada aquest corredor m’avança. És un jovenet de més de 80 anys que va més ràpid que jo!

Les darrers fites em resulten fàcils. Acabo la cursa, he gaudit, però tinc la sensació que he patit més que en la cursa d’ahir, sobretot, en la fita 2. Han estat 1-16-59 per fer 4,5 km. i posició 76 de 80 classificats que em degraden de categoria i correré la final E de la llarga.

Abans de la llarga tenim un nou entrenament en un mapa nou. En aquest mapa hi ha més camins, però el meu objectiu és no utilitzar-los per entrenar a identificar millor les referències d’aquests terrenys. Optem per anar-hi aviat i passo la primera part de l’entrenament pràcticament sol, gaudint del lloc, els boscos i la cerca de fites. Tal com havia decidit prèviament, aprofito la segona part de l’entrenament per recollir rossinyols, nabius i groselles. I també en algun moment m’aturo a seguir les notícies que arriben de Catalunya ja que avui és el dia del retorn del president Puigdemont. Una imatge ben insòlita, al mig del bosc finès consultant les notícies de Vilaweb per saber què està passant.

La darrera cursa d’aquesta experiència finesa serà la cursa de llarga distància. Corro la final E i em poso com objectiu assolir el top-10. Ho veig possible. Com diu el Pau Llorens les curses s’han de lluitar i jo hi afegeixo el que va dir fa anys el president Companys: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, i tornarem a vèncer”. Surto molt tard, tan tard que soc el darrer en sortir i darrera meu ja comencen a desmuntar la sortida. No sé que em passa al triangle, però em costa una estona orientar bé el mapa. Igual que ahir, estic pràcticament sol al bosc, i m’agrada aquesta sensació després de córrer alguns dies amb orientadors a prop. Les tres primeres fites em van molt bé. En la 4 gaudeixo molt. Vaig trotant i identificant els diferents elements fins localitzar-la. Per anar la 5 veig un corriol al mapa que em pot anar bé per aproximar-m’hi, però no el trobo i segueixo avançant en la direcció correcte. Fa molta estona que no tinc clar on estic i comencen els dubtes. Trobo una fita que no és meva, però no la sé ubicar. Segueixo endavant i finalment distingeixo un camp a la meva esquerra. M’he desviat més al Nord del que tocava. Em reubico. M’enfilo al turó on crec que hi ha la fita i tot comença a quadrar fins que ja la tinc. De nou faig tres fites a trot i les clavo. Tinc un xute d’adrenalina. Ja només en resta una, una tirada molt llarg, la més llarga d’aquests dies i enfilo a través del bosc amb la intenció de gaudir del que resta de cursa. Passo per uns moments en que no sé massa bé on soc, però segueixo endavant. Tinc clar que me n’he desviat una mica més al sud d’on és la fita. Crec que encara em queda força distància per arribar-hi quan em trobo amb un camí i des d’allà veig el centre de competició. Tinc al fita uns 100 metres al meu darrera. Enfilo la part final ben satisfet de com m’ha anat en el dia d’avui. Han estat 1-24-52 per fer 5,5 km. el dia que he estat més ràpid de tots en el bosc, i 13è de 34 classificats gairebé top-10, però lluny en quant a temps ja que el desè ha fet 1-07.

Marxo satisfet d’aquesta experiència amb els mapes finesos que permeten gaudir molt de l’orientació i en els que la concentració és clau. Al mateix temps he pres força notes de l’organització per tal d’intentar-ho fer el millor possible en el WMOC 2025 que el proper agost organitza la FCOC a Girona.