dissabte, 24 d’agost del 2013

Refugis del Torb VII: Núria - Queralbs

Després d'esmorzar a les 7.30 ja sóc fora de l'Alberg. El dia s'aixeca bé. Aprofito la baixada fins el Santuari per escalfar els muscles. Enfilo la pujada de Sant Gil pel mig d'un bosc de pi negre. Un cop sóc al llom i abans d'incorporar-me a l'altre camí, m'aturo un moment. Ja fa estona que he començat a suar i em trec la màniga llarga amb la que havia començat a caminar i em poso la gorra i protecció solar. Sembla que tindrem un bon dia! Contemplo com fuig una marmota i també un parell d'isards que mostren les seves habilitats.
Segueixo amunt en direcció al punt més alt de tota la travessa. El torrent que tinc al meu costat baixa curull d'aigua. Ben aviat al fons ja apareix, majestuós com sempre, el gegant del Puigmal.

Lo vell Puigmal d'espatlla rabassuda
és  l'arc d'aqueixa altiva fortalesa
que en set-cents anys lo sarraí no ha presa
fent-hi bocins la llança fulgurant.

Poc a poc es va cobrint per un núvol que va a més. Semblen que les prediccions de nuvolositat es compliran abans d'hora.
Fins el plúviometre havia fet el camí tot sol. Aquí m'avança una parella. Utilitzo un bastó pel darrer tram més costerut. La boira va baixant. No tinc gens clar si un cop fet el cim seguiré el que tenia planificat o el més prudent serà girar cua i tornar a Núria i agafar el cremallera. Poc abans d'assolir el cim m'aturo al mig de l'espesa boira i m'abrigo amb el tallavent. És la primera vegada que el faig servir amb tots aquests dies.
Corono els 2911 metres. M'he quedat definitivament sense bateria a la càmera i per tant, em quedo sense foto d'aquest cim avui tan fantasmagòric. Com sempre, hi ha tot de gent, avui ben arrecerada fent un mos. M'informo de com està el camí cap el collet de les Barraques per un noi que acaba d'arribar al cim des d'aquesta direcció. M'explica que no hi ha problema que està molt fressat i ben marcat amb senyals verdes i blanques i que la visibilitat va a estones. També em pregunta ell sobre com està el tema de la boira en direcció a Núria.
De nou he vençut el Puigmal. Con diu el poeta, "Bastiments, Canigó i Puigmal són els cabdills i les torres que dominen aquestes contrades."
Doncs sense més a fer, avall que fa baixada. De seguida millora la visibilitat i no tinc cap problema per seguir el camí. Hi ha marques de tots colors. Després d'un tram de fort desnivell comença a planejar. M'aturo en un moment de bona visibilitat per consultar el mapa. Camino per sobre la línia fronterera. Un nombrós grups d'isards salta de França a Catalunya sense cap problema.
Passat el Tossal del Pas del Lladres veig que a no trigaré a tornar a endinsar-me dins de la boira. Contemplo els moviments dels núvols arran de les muntanyes. Diria que ara al cim del Puigmal és molt probable que li toqui el sol. Tot és silenci i solitud. Els isards pasturen a no massa distància. És un altre dels instants màgics d'aquests dies per la muntanya. Abans d'entrar dins de la boira, m'asseguro de trobar-me en el camí correcte.
De sobte el món desapareix. Tot és boira. Segueixo caminant pel corriol que tinc als meus peus. No puc dir al davant perquè no el veig. Potser quan surti d'aquí dins tot haurà canviat. Recordo la pel·lícula "The Mist". Fa respecte caminar pel corriol, per sort ben fressat i sense pèrdua, sense pràcticament veure més enllà de 10 metres. A mesura que vaig perdent alçada la boira va i ve fins acabar desapareixent i la visibilitat millora. 
Arribo al Collet de les Barraques. Canvio de plans i deixo de banda el refugi Corral Blanc. Prefereixo arribar a Queralbs com abans millor, no sigui que m'agafi la pluja.
Agafo el GR 11. El camí m'agrada. Començo a tenir gana. M'aturo a la Font de l'Home Mort i acompanyat per un ramat de vaques, amb una que no para de bramar, prenc uns ganyips i segueixo endavant.
M'agrada molt aquest passeig pel corriol que segueix des de dalt el recorregut del Riu de Tossa. El paisatge és encisador amb diferents tonalitats de verds dins del bosc. Però tan mirar el que m'envolta en un moment quan ja estic a una pista forestal perdo els senyals del GR i segueixo uns altres senyals que indiquen Queralbs, però que sens dubte em fan donar força més volta ja que menen fins a la pista de Fontalba i tinc Queralbs ben a sota. Ja només em resta seguir la pista fins a on tinc el cotxe i donar per acabada aquesta ruta de 7 dies.
Tinc gana. Em canvio de roba i cap a Ribes. De camí ja comença a ploure. He tallat ben just. I mentre dino a Can Gusi ja cau un bon xàfec. He estat de sort.

Temps de pas:            Puigmal                          2.30 hores
                                  Collet de les Barraques    5 hores
                                  Font de l'Home Mort       5.30 hores
                                  Queralbs                         7.30 hores
 

divendres, 23 d’agost del 2013

Refugis del Torb VI: Carançà - Núria

A les 6 ja em desperto. A tothom, li ha entrat la febre de moure's al dormitori. Voldria dormir una mica més, però ja veig que no és possible. No em cal ni el frontal amb tant gent posada en moviment en un lloc tan petit. Preparo la motxilla, esmorzo i agafo aigua i a les 7.30 ja estic en camí.

Serà un nou dia de caminar en solitari. Comença la jornada amb pujades curtes per anar superant desnivell i alguns trams planers pel mig de prats verd. El camí està molt ben marcat amb fites. Puja pel costat del riu Carançà que baixa curull d'aigua de nit i de dia. Sembla impossible que no s'acabi mai!

Torrents que des dels núvols a la terra
per escala de timbes se rebaten
al còrrec pregoníssim on se baten
amb l'esperit del gorg a tomballons.
En alguns dels trams planers el silenci és total, lluny del soroll de les vaques i de la remor del riu. Si el paradís existeix, podria ben bé ser això. 
El camí és fa llarg, però de sobte arribo al primer llac, l'estany Gran o de les Truites convertit en l'espill de les muntanyes properes. Tot és quietud


He complert la primera part de l'etapa d'avui. Mentalment he dividit la jornada en tres parts. M'aturo una estona per gaudir d'aquest instant. Paga la pena: silenci, solitud i natura en estat pur. L'espectacle és superb.
Segueixo amunt. Ara la pujada és més forta i feixuga, però es tracta d'anar fent. La vegetació desapareix, tal sols resten alguns matolls. Les roques substitueixen als arbres. Més aviat del que espero arriba l'Estany Negre amb l'imponent Pic de l'Infern just al davant.
Un fort però breu desnivell més i ja sóc al tercer llac d'avui, el petit Estany Blau. I una mica més d'esforç i supero els dos colls de la jornada. Un cop al Coll de Nou Creus m'arribo fins el Pic de la Fossa del Gegant. Ja tinc la segona part feta.


Tal i com prèviament havia decidit canvio la ruta que proposa els refugis del Torb i en lloc de baixar en direcció al Santuari de Núria o optar per fer el Pic de Noufonts segueixo la carena que acaba la Olla de Núria. La meva intenció és arribar fins el Torreneules, un pic molt especial per mi i contemplo allà lluny tot envoltat de núvols que cada cop van agafant més presència.


El dia que s'havia aixecat amb un sol esplèndid s'ha anat ennuvolant i la boira va baixant mentre segueixo per la carena, passant pel Cim Alt de les Arques, el Cim de Roca Blanca i el Puig de la Fontnegra. En aquest punt ja tinc la boira a sobre i la visibilitat és força minsa. Tinc que anar en compte a no perdre el camí. Canvio de plans. No paga la pena córrer riscos innecessaris. M'oblido del Torreneules i decideixo seguir en direcció a l'Alberg.


Passo alguns moments de dubtes, però a mesura que vaig desfent alçada la boira es va esvaint i la visibilitat millora. S'arrossega pels cims que desapareixen per moments, però després apareixen per uns instants. Segueixo el meu camí de descens fins arribar a l'Alberg on fins i tot fa una mica de sol. Malgrat que encara em queda l'etapa de demà ja em considero com a casa.


Menjo un entrepà i prenc una birra. Aprofito per llegir el diari ja que tinc que esperar fins a les 17.00 hores que no obren la recepció. Una mica més tard arriben les noies de Girona que avui ja donen per acabada la ruta.
A l'habitació coincideixo amb un home que demà comença els refugis del Torb i un xicot que està fent les darreres etapes del GR11. Sopem plegats i fem petar la xerrada al voltant de tot això de fer una ruta de muntanya en solitari. Abans d'anar a descansar m'estic una estona a la biblioteca llegint.

Hores de pas de l'etapa:
  • Estany Gran o de les Truites       2 hores
  • Estany Negre                             3.15 hores
  • Coll Nou Creus                           4.30 hores
  • Puig de la Fontnegra                  5.15 hores
  • Alberg de Núria                          6.10 hores

dijous, 22 d’agost del 2013

Refugis del Torb V: Mentet - Carançà

Avui surto tard després d'un bon esmorzar. Només travessar el riu de Mentet em despisto i agafo un corriol amb fites però en direcció contrària. No ho veig clar i m'aturo. Oriento el mapa i rectifico. No ha estat res greu. Ara ja torno a estar en el bon camí.
De moment vaig guanyant alçada amb una pujada suau que travessa magnífiques pastures. Sortint tan tard i amb la bateria de la càmera de fotos baixa, renuncio a la que era la meva intenció inicial: aprofitar que estava al refugi Carançà per arribar-me fins a les Gorges de Carançà.
Arribo a la cruïlla on si continués pel mateix camí aniria a Ull de Ter, però abans d'afrontar la pujada visito el Refugi dels Alemanys, amb molt bon estat per cert, per tractar-se d'un refugi lliure. La pujada fins la Serra de Caret és d'un fort desnivell. El desnivell més fort fins ara de tota la travessa. En l'ascens batega fort el cor que accelera la circulació de la sang, la respiració també s'altera. De tant en tant em cal una aturada per normalitzar les constants vitals i poder continuar amunt. Aprofito per contemplar la vista que se m'ofereix: tota la vall fins Mentet, el Canigó al fons i tota la carena de la segona jornada del dia de travessa. Vaig pujant lentament pas a pas.


Un cop a dalt m'aturo. Gaudeixo del paisatge. Llegeixo uns poemes de Canigó encarat cap l'emblemàtic cim: sens dubte, un dels grans moments de la travessa.

Tot -exclama- en lo món és vanitat;
hermosura, plaers, somnis de  glòria,
noms que ara aprèn per oblidar la història,
les corones i ceptres, l'or i argent,
tot ho esborra una llosa mortuòria;
cap al no-res tot s'ho porta el vent.



Arribo tot planejant fins al Coll de Pal. Peto la xerrada amb una família de Granollers que fan la ruta en direcció contrària.
Deixo la motxilla al coll, agafo aigua i faig cap el Pic de la Serra Gallinera (2663 m.), sense un camí definit, però amb una direcció clara i evident. Gaudeixo de la pujada i l'esforç sense el pes de la motxilla a l'esquena.
Un cop assolit el cim m'aturo una estona per contemplar les vistes de les immenses muntanyes i valls que m'envolten.


Els núvols comencen a fer acte de presència. Baixo ràpid fins el coll. Recullo la motxilla i segueixo avall. Ja tinc ganes d'arribar al refugi. Em trobo amb les dues noies de Girona i acabem fent el que resta de baixada junts. Malgrat estar poc més d'una hora es fa llarga. Són les ganes de cloure l'etapa d'avui.
Hi ha un petit problema amb la meva reserva. Hauré de dormir amb un matalàs al terra. Res greu. Prenc una cervesa mentre faig un mos per dinar. Gairebé no tinc temps d'acabar que ja es posa a ploure.


És un refugi molt petit i hi ha molta gent. No disposa d'aigua, ni lavabos, ni llum elèctrica. Quin canvi respecte ahir!. Res a dir ja que el tracte és immillorable. Llàstima que plovisqueja tota la tarda i impedeix donar un tomb pels voltants del refugi i gaudir del riu que passa pel costat.
Comparteixo un diàleg entre un francès i un català experts amb plantes. Tots dos tenen un manual de plantes i es dediquen a fotografiar-les indicant el lloc on les han localitzat. Molt interessant per algú com jo que sóc gairebé incapaç de distingir-ne cap.
Sopem en dos torns i cap al llit a descansar tot esperant que demà el dia s'aixequi amb millor temps.

Temps de pas:

  • Cruïlla                             1-30
  • Serra de Caret                2-15
  • Coll de Pal                       2-45
  • Pic de la Serra Gallinera    3-45
  • Coll de Pal                       4-15
  • Ras de Carançà              5-30 (7-15 si sumo les diferents aturades)

dimecres, 21 d’agost del 2013

Refugis del Torb IV: Marialles - Mentet

Un grup del refugi ha fet força xivarri i m'han despertat ben aviat. M'he aixecat i ben d'hora (7.30) ja estava de camí. 
Com que sabia que l'etapa d'avui era curta m'ho he agafat amb calma. És d'aquelles etapes en que el perfil és desagradable ja que comença de baixada i acabarà en pujada. Avanço xino-xano per un corriol en lleugera baixada pel bell mig del bosc. Al cap de poc de caminar el corriol segueix al costat d'un reguerot curull d'aigua. Em deixo amarar els sentits per totes les sensacions de l'indret: els arbres i la remor de l'aigua que m'acompanya. Topo amb les bolets dels nans. És un recorregut màgic en el que en qualsevol revolt del camí pot aparèixer darrera d'un arbre algun dels éssers fantàstics que de ben segur que poblen aquest bosc immens i inacabable.

Passo el Coll del Cheval Mort (un nom ben curiós!). He estat una 1 hora per fer tan sols 2 km. Vaig massa lent. Potser que desperti del meu somni i apressi el pas i així ho faig. Aquest tram el podria anomenar tranquil·lament del "Bonjour". Trobo de forma constant gent que puja en parella i en solitari, i es fa inevitable el saludo en francès.
Al Coll de Jou hi ha un cruïlla de camins i pistes important. Per culpa d'un parell de cotxes que m'oculten l'entrada del meu  corriol, i al mateix temps, la marca del camí, perdo una bona estona fins trobar per on em cal seguir.
Continuo en lleugera baixada per un corriol que manté la vall al fons. De nou recupero la meva solitud de l'inici de la jornada. Encara que el lloc no és tan encisador també té el seu encant.
Arribo al petit poble de Py i travesso el riu per un pont. Segurament aquest és el punt més baix de tota aquesta travessa i primer suaument comença la pujada. El poble em rep amb algunes pintades ben significatives. Tots els seus carrers tenen noms catalans i no francesos.


Deixo el poble i l'asfalt i m'endinso pel que sembla un antic camí ral, molt ben empedrat. El desnivell és molt fort. De fet superaré el mateix desnivell que he fet de baixada, però amb la meitat de la distància.
Agafo un ritme lent i constant que accelero una mica en els pocs trams que planegen. És una zona plena de tota mena d'insectes: papallones, saltamartins, erugues, i tot tipus d'insectes voladors i també ocellets que tan sols puc escoltar, ja que no es deixen pas veure. Deuen ser tímids!
Malgrat aquesta companyia la pujada es fa llarga i feixuga. Gaudeixo de l'esforç però ja tinc ganes de que acabi d'una vegada. Al meu darrera puc contemplar quan em giro, el Canigó i el Pic dels Set Homes.

Trescant per les muntanyes al mig del medi natural em sento lliure. Sento l'esforç en els meus muscles, però també en el meu esperit. M'allibera el cos també l'esperit.
Per fi assoleixo el Coll de Mentet que semblava que no arribaria mai. Una mica més, tan sols 1 km., ja tot en baixada i ja s'acaba l'etapa al llogarret de Mentet en una Gite d'Etape on em reben molt amablement i m'instal·len en una habitació individual.
És tot un luxe d'allotjament per ser una travessa de muntanya. Prenc un bany abans de dinar una mica amb una birra i d'escriure el diari de la jornada.
Després de la migdiada dono un tomb per aquest petit poble pirinenc sense oblidar de passar pel cementeri.

Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada.
 


Gaudeixo d'una llarga estona de lectura a la terrassa de la casa amb vistes cap a les muntanyes properes per on demà trescaré i també amatent a un parell de llangardaixos molt hiperactius en plena cacera de mosques. Els hi costa, però finalment assoleixen el seu objectiu.


Abandono el meu observatori de naturalista per baixar a sopar. Estem tots al voltant d'una taula: una família holandesa amb els seus tres fills, les noies de Girona i els amos de la casa que són d'origen belga. Sopem puré de carbassó, pollastre al forn amb patates i all-i-oli i gelat fet a casa. Mantenim una animada conversa. La família holandesa està molt interessada en aprendre algunes paraules en català, així com en conèixer el conflicte que tenim amb l'estat espanyol.
I com sempre a dormir ben aviat que demà cal matinar.

Temps de pas:
  • Coll Cheval Mort  1 hora
  • Coll de Jou          1-35
  • Py                       3 hores
  • Coll de Mentet     5-20
  • Mentet                5-45 

dimarts, 20 d’agost del 2013

Refugis del torb III: Canigó

Muntanyes regalades
són les de Canigó
elles tot l'any floreixen
primavera i tardor


Tinc ganes de fer el Canigó. És un dels cims mítics de Catalunya. Per sort vivim en un país que estima les seves muntanyes. Tenim el territori farcit de cims mítics i alguns fins i tot màgics.
Tinc tot el dia, per tant no tic cap pressa. El camí està ben marcat i ben fressat. Cada dia hi pugen centenars de persones. Quantes persones deuen fer aquest cim cada any ?
La primera part és de lleugera baixada fins creuar el Rec de la Lipodera per un pont de fusta. A partir d'aquí ja tot és pujada fins assolir el cim. Travesso un bosc d'arbres enormes. La pujada és suau i de bon fer. Cal passar a l'altra banda del riu de Cadí per sobre d'uns troncs col·locats sense massa encert. Vaig en compte de no relliscar. A mesura que guanyo alçada el bosc es va esclarissant.
Un cop passo per davant del refugi Aragó gairebé de sobte s'acaben els arbres i s'entra als Plans de Cadí. La pendent continua sent suau i de bon pujar. Es nota que avui no vaig carregat amb la motxilla de tots els dies. Només porto aigua, una mica de menjar i roba d'abric. El Canigó es car de veure. Es fa pregar. Encara resta amagat.
Per fi el tinc al davant i la meva pregunta és on està la famosa xemeneia. A mesuro que m'hi apropo observo per on puja i baixa la gent que ja és a prop del cim.


M'aturo i em refresco a la Font Nostra. Ara el desnivell a superar és més evident i es fa més feixuc. El corriol cerca tot fent ziga-zagues la millor manera de superar la tartera. Camino pel mig del pedregar seguint el que marquen les fites fetes per generoses mans dels que han passat al llarg del temps per aquest indret.
No tinc gens clar de ser capaç de grimpar per la xemeneia. Em conec i sé que no m'agrada quan el terreny es posa molt vertical i darrera meu tinc una timba considerable. Aleshores pateixo i no m'hi trobo a gust, i comença el neguit pel perill. Amb aquests seriosos dubtes segueixo pujant. Encara em veig quedant-me al peu de la xemeneia sense fer cim. No seria la primera vegada.
Arribo al peu de la xemeneia. Hi coincideixo amb una bona colla. Espero que algú es posi al davant per observar com és tot plegat. Em poso al darrera i vaig fent. De moment no em sembla pas massa difícil. La pared es va posant més i més dreta i al mateix temps en la darrera part s'estreny el pas.



Per sort ja veig el final i m'animo. Una mica més i ja són a dalt del cim. No ha estat per tant, encara que ara em queda baixar que pot ser pitjor. Les marques grogues han estat una bona ajuda.
Al cim hi ha al menys una vintena de persones i en l'estona que sóc allà dalt no para de pujar més i més gent per les dues vessants. Amb el bon dia que fa les vistes són espectaculars: tot de cims i valls, uns pobles just a sota, i allà lluny la plana de l'Empordà i el Rosselló, i també el mar.



Ja som al capdamunt de la muntanya
balcó del Pirineu;
es veuen des d'ací França i Espanya
junyim-les amb la creu.
Estic una bona estona amarant-me d'aquestes vistes i de l'esperit d'aquest lloc d'on cada nit de Sant Joan surt la flama de Catalunya.
Bé, ha arribat l'hora i toca baixar. Amb molt de compte on poso els peus i les mans i sense pressa em resulta més senzill del que m'esperava.


Desfaig el camí amb tranquil·litat. Ja tinc la feina feta per avui. Faig un mos a la Font Nostra i continuo baixant més content que un gínjol per haver assolit aquest cim. Vaig baixant sense cap presa tot contemplant el paisatge fins arribar al refugi.
Un cop allà, m'espera una bona dutxa i el dinar i la resta de la tarda per escriure el diari i llegir. Avui fa bon temps i puc donar un tomb pels voltants, no com ahir que estava ennuvolat i amenaçava pluja tota la tarda. De fet semblava que estàvem al mig del no-res. No sé si serà el temps però ahir estava força buit i avui no hi cap ni una agulla.
I al final del dia el sol també cansat desapareix per l'occident pausadament entre el rogent dels núvols. Ben aviat toca sopar i a dormir després de l'aparició de la majestuosa lluna plena. Ens hem guanyat un bon descans i cal reposar forces per tornar a caminar demà.



Temps de pas:
  • Refugi Aragó            2 hores
  • Cim del Canigó         4 hores
  • Refugi Aragó            6 hores
  • Marialles                   7.30 hores  

dilluns, 19 d’agost del 2013

Refugis del torb II: Hostal Pastuira - Marialles

Començo la jornada amb un bon esmorzar amb de tot i força. He estat molt bé a l'Hostal Pastuira. Avui és el dia que anomenen com la jornada reina d'aquesta travessa. A les 8 ja camino. La primera part és de pujada fins la Portella de Moresc. El camí no té pèrdua. Igual que ahir vaig una estona pel costat d'un riu que baixa salvatge per donar les seves aigües al Ter.

... dolços
remors de rius, cascades i boscúries
de rossinyols entre suaus cantúries
i música i perfums de paradís.
Puc fer tota la pujada a l'ombra que sempre s'agraeix. Poc abans de coronar la Portella em toquen els primers raigs de sol.

Deixo al darrera l'imperial Gra de Fajol i Bastiments i avanço sense pressa, però també sense pausa en direcció al Canigó que ja albiro per primer cop, encara que llunyà, a l'horitzó. Tot és pla, amb el camí ben marcat i fressat travessant un immens prat alpí. Dóna gust deixar anar la vista i contemplar aquest paisatge a voltes inacabable amb una muntanya rere l'altra i una vall rere l'altra. Al fons m'espera altívol el massís del Canigó.


És un camí fet en solitud. Molt de tant en tant trobo algú sol o amb parella que també camina en silenci. Avui les bestioles també fan acte de presència: primer són els ocellets i després alguns ramats d'isards. És evident que estic ocupant el seu territori.


Fa una estona que estic a França, i què ha canviat ? Tot segueix igual. Són ben absurdes aquestes ratlles en els mapes. Tot plegat és ben artificial.
Deixo el GR que em menaria a la Roca Colom que tinc al davant i segueixo les marques grogues i vermelles de l'ARP. En poca estona tinc al davant l'imponent Costabona, i just a sota el naixement del Riu Tec. Puc veure gent pujant en direcció al cim. La jornada que havia començat radiant comença a ennuvolar-se.
A la Portella de Rojà canvio de vessant i a la poca estona ja tinc la boira a sobre meu. Les Esquerdes de Rojà es convertixen per moments en els fantasmes de Rojà. Algunes de les seves formes em recorden els guerrers de Gaudí a la teulada de la Pedrera.


S'han acabat les vistes. Apresso el pas ja que la previsió per avui era de pluja per la tarda i em temo el pitjor. Aproximadament al cap d'una hora la boira s'esvaeix i torna a lluir el sol encara que amb timidesa. El camí també canvia. Apareixen uns pocs pins negres. Aprofito aquest petit canvi de temps i m'aturo una estona a fer un mos. De nou tinc bones vistes al meu davant. Puc contemplar un poble al fons de la vall.
Però la boira insisteix i torna a posar-se a sobre meu, i ara amb més intensitat, com un cortinatge que va i bé arrossegant-se per aquestes muntanyes. Tant en el pas del Coll de les Roques Blanques, com a la Collada Verda es fa persistent i amb una minva important de la visibilitat. En alguns moments em genera dubtes sobre el camí a prendre. Són moments desagradables. Cal anar en compte de no equivocar-se. Tinc sort que el camí a seguir està ben fressat i marcat.

Des del palau alabastrí davallen
del Pla Guillem a les Collades Verdes,
i de Rojà les àrides esquerdes
que el granat enriqueix, fugen volant

Tinc la impressió que el Pla Guillem ha de ser un lloc magnífic, però no en puc pas gaudir. Haig d'estar atent a les fites. Fins i tot, en un moment m'aturo al costat d'una fita per esperar a veure on està la següent i assegurar quina direcció prendre. Acabo utilitzant la brúixola per saber si segueixo la direcció correcte i guanyar en seguretat.


Un cop el corriol comença a perdre alçada, la boira deixa de molestar. Ara ja tot és baixada fins el refugi. Com gairebé sempre aquest darrer tram sembla que no s'acaba mai i es fa pesat. Cauen algunes gotes, però no passa d'aquí.
Un cop al refugi, la rutina de sempre: organitzar-se, menjar, birra, xerrar amb alguns dels companys, escriure el diari, llegir ....

Refugi de Marialles

Escoltant les converses del refugi sembla l'ONU: francès, català, anglès, alemany, ... Cadascú cerca la manera que li és més còmode per comunicar-se. Hi ha taules on es pot escoltar a l'hora més d'un idioma; es canvia segons més convé. El dia és gris i ennuvolat, però no fa fred i tampoc plou. Cap el tard es comencen a aixecar els núvols.
Sopem aviat i després de petar la xerrada una estona més, anem a dormir, que demà toca continuar. La nit arriba, temps pel descans del cos fatigat. Cal recuperar energies per l'esforç de l'endemà i deixar-se anar al son i als somnis que demà serà un nou jorn.

Temps de pas:

  • Portella Moresc: 55 minuts
  • Portella Rojà: 3 hores
  • Coll Roques Blanques: 5 hores
  • Collada de la Roqueta: 7 hores
  • Refugi de Marialles: 7-35 hores

diumenge, 18 d’agost del 2013

Refugis del torb I: Queralbs - Hostal Pastuira

Abans d'anar dormir deixo preparada la motxilla al peu del llit com si de la vetlla de les armes es tractés. Surto de casa que encara és ben fosc. Les carreteres a aquestes hores estan solitàries. Osona em rep amb la boira de costum.
Gairebé a trenc d'alba ja sóc en el petit poble de Queralbs per començar la meva aventura dels darrers estius. Per endavant tinc 7 dies de caminar en solitari gaudint de l'esforç i també del paisatge.


La pujada per les Gorges del Freser és una pujada amable. Puja a poc a poc amb trams gairebé plans en els que et pots prendre un respir. L'aigua baixa a cuita-corrents entre roques i saltirons per aquestes gorges on s'escolta la suau fressa a tota hora. Aigua que prové dels cims propers. M'ho agafo amb calma. Avui tinc un bon desnivell per endavant. Ressegueixo el camí pel seu voral que em porta amunt, amunt sense descans. M'aturo un moment a contemplar el salt del Grill.

Món palau és dins d'un cingle 
que el Freser parteix en dos;
a cada banda de cingle
tinc finestres i balcons,
amb heureres per cortina,
lligaboscos per festó.
De riba a riba abraçant-se
vells roures que fan de pont, ...
Passo la palanca i a partir d'aquí el corriol va guanyant alçada sense descans fent ziga-zagues. El Torreneules allà dalt vigila al caminant, com un gegant protector. El sol ja toca al camí i començo a planejar. Tot són pistes de que Coma de Vaca està ben a prop. Encara que coneguda la visió d'aquesta vall no em deixa de sorprendre.


Al refugi faig una aturada per menjar el primer entrepà i uns quants fruits secs acompanyats d'una birra. Segueixo el GR-11 pel costat del Freser. Contemplo l'espectacle de les bestioles d'aquest indret: marmotes que fugen corrent com si algú les empaités. Les de l'altra banda del riu s'ho miren amb més calma. I també els reis de les alçades, les grans aus volant pel cel. Potser voltors ? No ho sé. A part de les que volen un grup ben nombrós es belluguen al bell mig de la muntanya, crec que fent-se un tip d'alguna cosa.
Cada cop que em giro contemplo més i més núvols, i més, i més grisos. Primer a sobre el Balandrau, però després també sobre el Torreneules. S'estan preparant per donar guerra.


La pujada segueix suau fins que ja a sota del Coll de la Marrana abandono la riba del Freser i la seva companyia per anar a buscar el coll. Es fa feixuc. Es tracta d'una pujada exigent. Començo a tenir dubtes de pujar al Bastiments. Dóna la impressió que en qualsevol moment es pot posar a ploure, i no tinc ganes de mullar-me el primer dia.
Un cop al coll contemplo el paisatge i analitzo la situació. Si pujo a Bastiments augmenten les possibilitats de que m'agafi la pluja. Sóc prudent i enfilo la baixada. Fins arribar aquí he fet el camí pràcticament sol, però a partir d'ara trobo gent per tot arreu.
Passo pel costat del Refugi d'Ull de Ter i segueixo baixant, ara pel costat del riu Ter. Ben aviat arribo al Hostal Pastuira on recullo el pack de la travessa.


Gaudeixo d'una habitació per mi sol amb dutxa. Faig el segon entrepà del dia, i després d'una curta migdiada, d'escriure el diari i llegir una estona amb tranquil·litat puc gaudir de la primera part del Barça en el primer partit de la lliga 13-14 abans d'endrapar un bon sopar. Al final no ha caigut ni una gota. Abans d'anar a dormir he pogut contemplar la lluna gairebé plena.


Temps de pas:

  • Central de Daió: 15 minuts
  • Palanca sobre el Freser: 1-30 hora
  • Coma de Vaca: 3-05 hores
  • Coll de la Marrana: 5-05 hores
  • Refugi d'Ulldeter: 5-35 hores
  • Hostal Pastuira: 6-05
 

dissabte, 17 d’agost del 2013

Nocturna estiuenca

Gairebé cada estiu participo en alguna cursa nocturna. Va bé per mantenir la forma i no oblidar-se d'utilitzar els mapes d'orientació. Aquest estiu potser encara hi havia més raons per fer una nocturna: des de la cursa per relleus de Llers de principis de juny no havia participat en cap cursa d'orientació i el darrer dia d'agost es celebrarà el campionat de Catalunya de nocturnes.
Els del COB organitzen una nocturna a Aguilar de Segarra i ofereixen piscina i entrepà de botifarra al finalitzar la cursa, dos estímuls gens menyspreables. Però on està Aguilar de Segarra ? A la comarca del Bages a 20 minuts de Manresa, i una curiositat, el poble amb una proporció de cotxes per habitant de les més altes: 228 cotxes per persona!
M'inscric i cap el vespre allà vaig. Com sempre hi ha força coneguts amb qui fem petar la xerrada abans de començar. No m'he atrevit amb el C1, crec que amb el C2 ja en tindré ben bé prou i penso que he encertat.
No escalfo. La cursa és amb targeta clàssica, lineal i sortida en massa. Per dispersar ens fan donar una volta a la pista abans d'agafar el mapa i enfilar cap el triangle.

Són 15 fites i 4300 metres. A l'inici encara hi ha una mica de claror que va bé per entrar en el mapa. No vaig massa ràpid. Em costa córrer, però les primeres fites amb les referències dels camps de conreu resulten força fàcils.
Arribo a prop de la 6. Està en una roca. Ara ja és fosc. Som una colla els que l'estem buscant. Em costa una mica de trobar però ja la tinc. La 7 està en una rassa i no em presenta cap dificultat.
A la 8 perdo temps. Hi arribo per una pista. Està en un esperó. No calculo bé les distàncies i l'ataco abans d'hora. M'enfilo a buscar l'esperó. Volto una estona per un bosc força brut però no hi ha fita. Estic sol, no hi ha ningú i m'estranya. Baixo a la pista i em resituo. Està més enllà i ara si que la trobo.
Per anar a la propera 9 no ho veig clar i en lloc d'anar pel dret prefereixo donar volta i assegurar. Ja sóc al lloc, una zona de matolls al mig d'un camp de conreu, però la fita no és allà. Com pot ser ? Quant estic mirant el mapa per veure on tinc l'errada, arriba un altre orientador i es dirigeix cap a una altra zona de matolls que està allà mateix i que no havia vist abans. La fita era allà! Vaig acumulant minuts.
La 10, no sembla fàcil, però aconsegueixo baixar fins un camp llarg i estret que em permet córrer a nivell fins arribar a prop de la fita. Ha estat una mica per casualitat, però és una bona elecció de ruta. Però de nou un cop sóc a prop de la fita em costa molt de trobar. De sobte descobreixo un petit corriol que no havia vist al mapa i això és el que em permet localitzar la fita, ben amagada al mig dels matolls.
Per fi una que em resulta fàcil, la 11. No veig clar com arribar a la 12, però localitzo un corriol que em facilita el pas. El deixo per enfilar-me fins a un bon camí. La corba d'aquest serà un bon punt d'atac. Deixo el camí i m'endinso al bosc on entre mig de dues pedres hauré de trobar la fita. De nou em costa. Estic a la zona on hi ha la fita però no la trobo. L'arribada del David resulta providencial.
M'enfilo a través del bosc a la cerca d'un camp conreu. Quan passo el marge per accedir al camp, resulta que els matolls m'enganyen i acabo pel terra. No ha estat res. Travesso el camp i aviat tinc, la 13. Les dues últimes tampoc em suposen massa dificultat. I per acabar es tracta de córrer per diferents camins i pistes fins en enfilar la darrera pujada a la piscina.


2 hores 07 minuts, 11è classificat de 21 acabats.
No està malament, però ha estat més llarg del que havia previst. Crec que es podia fer tranquil·lament en 1-30, però no he tingut massa bones sensacions. El bosc estava molt brut i feia difícil la lectura del relleu, ja que calia estar atent per on es podia passar, i quan podia córrer tampoc es pot dir que destaqués per la meva gran velocitat.
Malgrat tot, no ha estat malament del tot: una dutxa i un bon avituallament amb entrepà de botifarra, i una xerrada amb els companys comentant els problemes que ha tingut cadascú, han estat un bon final per aquesta nocturna. 

dilluns, 12 d’agost del 2013

Serra d'Ensija

Començo a la Font Freda. Hi ha un camí al costat de la carretera i el segueixo gairebé al llarg d'un quilòmetre abans d'endinsar-me pel torrent de les Llobateres.

Fa un dia gris i ennuvolat. En alguns moments fins i tot fa fresqueta. M'he proposat donar un tomb per la Serra d'Ensija i m'he decidit per fer el PRC 79 que m'ha semblat la volta més complerta. El camí està ben marcat. Gairebé tota la pujada passa pel mig del torrent, encara que en alguns moments s'allunya i s'enfila de valent tot fent ziga-zagues. De ben segur que quan plou amb força, l'aigua s'escola pel llit del torrent que ara està completament sec i farcit de pedres.

De sobte el silenci queda trencat pels sorolls d'unes pedres. M'aturo i escolto. Són els isards en moviment que s'han vist sorpresos per aquest visitant inesperat. Alguns s'enfilen amunt però un resta al mig del camí tot rascant-se la seva incipient cornamenta en un petit arbre. Intento fer una foto, però marxa ràpidament. Resto quiet una estona al mig del camí i contemplo els àgils desplaçaments d'aquests animals per les roques.
A mesura que vaig pujant, en alguns trams el torrent s'estreny. Cal estar amatent quan el torrent es divideix. No hi ha més problema que seguir les marques, agafant sempre l'opció de més a l'esquerra.
Es nota que aquest any la pluja ha estat generosa. L'herba i totes les plantes estan ufanoses, el seu verd és brillant i contrasta amb el verd més fosc dels pins negres que a mesura que m'enfilo són cada cop més escadussers.

Amb una hora em planto a dalt dels plans de la Serra d'Ensija amb vistes espectaculars en totes direccions, malgrat que avui no és el millor dia. Aquí s'ha acabat el bosc, simplement uns quants pins isolats esquitxen el prat ondulat que s'allarga al meu davant.

Abans de continuar a la meva dreta per la carena de la serra, m'enfilo a l'esquerra pel mig del bosc i sense camí evident fins dalt del Serrat Voltor, unes penyes de pedra que suposo que deuen ser l'origen del seu món, ja que poden ser un bon mirador per aquests animals.
Desfaig el camí i segueixo endavant. Tinc a prop la Creu de Ferro (2279 m.) i allà vaig.

Segueixo contemplant les vistes a banda i banda. El dia continua rúfol. El cap de la Gallina Pelada s'emboira per moments. Apresso el pas. En aquesta extensió de prats alpins perdo el camí, però el lloc no és gens perdedor i opto per anar pel dret.
Passo pel costat del Refugi Delgado Úbeda que estranyament està tancant. Ja em puc oblidar de la meva cervesa. Enfilo, ara sí per un camí ben fressat i evident en direcció a la Gallina Pelada que està allà mateix i faig cim (2317 m.).

Coincideixo amb un parell de grups que també han fet l'ascens. Han estat un parell d'hores. Els núvols, que de fet no es poden qualificar de boira, s'arrosseguen i van i venen. Van acompanyats d'algunes gotes de pluja.
Dubto, però abans de baixar em decideixo a seguir la carena fins a la Roca Blanca. Recordo molt bé la I cursa de muntanya de Rasos de Peguera de fa més d'una dècada, en un dia amb mal temps, fred i neu que feia aquesta part del recorregut però en sentit invers. Aquesta cursa va ser l'embrió del que després es convertiria en la famosa marató de muntanya de Berga.

Ja n'hi ha prou i toca baixar. M'aturo al refugi, i arrecerat del vent, em menjo l'entrepà que portava. Sense perdre temps, ja que aturat em refredo, agafo el camí directe cap a al Font Freda, un camí molt més curt i ràpid que el que he utilitzat per pujar. Un cop abandono els prats de la part més alta es converteix en un corriol amb moltes pedres que baixa de forma molt directa. Al davant tinc el Pedraforca i Saldes sota un cel gris cada cop més amenaçador, i al fons el Parc de Palomera, lloc on he corregut tres curses d'orientació i que em fa gràcia contemplar a vista d'ocell.

Tot el camí és ben fressat tret del tram final que passa pel mig del torrent de la Font Freda. Alguna forta torrentada d'aigua deu haver malmès el camí.

Ben aviat arribo a la Font Freda que convida a fer un traguinyol. Tal com diu el seu nom l'aigua és realment freda. Finalment han estat 3-30 i gairebé 12 km. i un bon matí de trescar per la muntanya.

dilluns, 5 d’agost del 2013

El cos consumidor

Tafanejant pels prestatges de les llibreries és fàcil observar dos tipus de llibres que acostumen a ser best sellers assegurats:
  • els llibres de cuina  
  • els llibres amb dietes i sistemes meravellosos per aprimar-se. 
El cos està en en un dels punts de mira centrals d’aquesta societat en la que ens ha tocat viure.


"Las sensaciones corporales (placidez y placeres y gozos fisiológicos) ocupan un lugar central en la política de la vida como finalidad última de ésta." (Vida líquida de Zigmunt Bauman)



De fet tornem a observar dos nous exemples oposats en dues preocupacions de la sanitat que de tan en tan acostumen a ser centre d'atenció en els mitjans de comunicació, ja sigui, en forma de notícies puntuals, o amb reportatges de més extensió:
  • l'augment de la obesitat i el sobrepès en la població
  • l'augment de casos de trastorns alimentaris 

"El cuerpo del consumidor es una fuente particularmente de ansiedad perpetua. La ansiedad que rodea al cuidado del cuerpo se ha convertido en una inagotable fuente de ganancias para los expertos en marketing. La promesa de reducción o eliminación de esa ansiedad es la oferta más tentadora, buscada y agradecidamente aceptada que propone el mercado de consumo.
El consumismo no gira en torno a la satisfacción de deseos siempre nuevos, sino a la incitación del deseo de deseos siempre nuevos." (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

Aquesta preocupació dels metges per la obesitat i la anorèxia no té cap reflex en les decisions polítiques ja que el consum està per sobre de totes les decisions saludables a prendre, i els anuncis i la publicitat segueixen exercint el seva gran influència sobre la població, i les xifres tant d'obesitat com d'anorèxia,  lluny d'aturar-se segueixen en augment.

"El cuerpo del consumidor se ha convertido en el blanco preeminente del marketing. El cuerpo se ha convertido en el principal argumento de venta de artículos de consumo". (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

La proliferació de curses de tot tipus, cada cop més llargues, més dures, amb més desnivells, posant a prova la resistència física del seus participants, així com també en molts casos la seva butxaca, és un botó més de mostra de que tenen el nostre cos en el seu punt de mira. Tot el que envolta el nostre cos, tant si és saludable, com no, s'ha convertit en un bon negoci. Només cal observar la quantitat de botigues dedicades a l'esport que apareixen dia sí, dia també als nostres carrers, les nombroses curses que es celebren arreu amb inscripcions tancades amb molta anticipació i a uns preus estratosfèrics, l'augment de participants any rere any en la major part de les curses, la publicitat de les marques esportives, .... 
Per una banda els que fa molts anys que fem curses de tot tipus ens hem d'alegrar d'aquesta mena de boom cap el que podríem dir una vida més activa i saludable, però no ens hem de deixar enganyar, cal pensar que hi ha al darrere de tot plegat. Ens tenen ben atrapats, som un molt bon negoci. D’alguna manera, un cop s’entra en la roda és quelcom que no s’acaba mai.

"La lucha por la forma física es una compulsión que enseguida se convierte en adicción. Por tanto nunca termina. A cada dosis tiene que seguir otra mayor. Cada hito que se consigue no es más que un paso en una larga sucesión de pasos ya dados o todavía por dar."  (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

Foto manllevada de http://antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=1382


Seguirem fent esport, seguiré participant en curses, seguiré trescant per la muntanya, però també ens convé aturar-nos i pensar el que estem fent i on ens porta tot plegat.