El País Valencià era una assignatura pendent com moltes d’altres. Em venia de gust passar-hi uns dies i donar un tomb per algunes de les seves ciutats i pobles, així com per alguna de les seves valls i muntanyes.
Un dels objectius era el triangle d’or que formen Alcoi (Ovidi i Clarà Simó), Sueca (Fuster) i Xàtiva (Raimon). D’altres indrets han estat Dénia i el seu rodal i també Alacant, Sagunt, Bétera i la capital.
Ha estat un plaer visitar la casa de Jaume Fuster i el carrer Blanc de Xàtiva. M’ha captivat Dénia, Xàtiva i la Vall d’Ebo que va patir un incendi devastador el passat agost.
 |
| Casa Fuster |
 |
| Carrer Blanc (Xàtiva) |
 |
| Carrer de Dènia |
 |
| Vall d'Ebo |
He aprofitat aquests dies d’estada al País Valencià per llegir un dels llibres del recentment traspassat Josep M. Espinàs. De fet un dels dies el vam dedicar a fer el mateix recorregut que Espinàs havia realitzat l’estiu de 1997.
Curiós el que escriu només començar: “La capacitat de tria reduïda al mínim. Immersió incondicional. Intentar ser admès en la rutina dels altres. Viure i callar.” Em sembla curiós perquè viatjar és el contrari de rutina i són moments en els que cal prendre decisions de què fer i on anar. I també mirar, observar, reflexionar,... i molt més.
Més endavant escriu: “sense arribar a pobles ignorats i sense la confiança en l’atzar que em farà coincidir amb el que en diem els altres”, que per mi s’acosta més al que significa viatjar. El viatge ens porta a indrets desconeguts i, a vegades, insospitats, i també, a conèixer gent que no tornarem a veure, però que d’altra manera mai hauríem conegut.
Viatjar, i sobretot quan es fa caminant com és el cas d’Espinàs, ens produeix “sensació d’allunyament físic sobtat, hi érem no fa gaire, al fons de la vall, caminant prop del riu, entre els camps d’ametllers...” Aquesta és la sensació que es té, quan al cap de poc de caminar, mirem enrere i som conscients que ens hem allunyat d’on érem no fa pas tant. Han estat moltes les vegades que he tingut aquesta mateixa sensació.
Ens explica el que fa quan arriba a un poble: “un foraster que sap moure’s a poc a poc ja no és un foraster del tot” Es tracta d’esperar en silenci assegut a prop d’algú que està sol. Aquest fet per si sol ja esperona la conversa, i fins i tot, les confidències.
“... Esperem senzillament que passi el temps a poc a poc, sentir passar el temps és un aprenentatge de pacificació” “... Seure en una cadira sense cap més propòsit que veure passar el temps. I és en el temps que les coses passen”. I què poques vegades som capaços de fer-ho!
“Comences a caminar... cada passa que hi fas, per cada un d’aquests noms, és un camí que sempre et circularà per dins, afegit a les venes i les artèries”. Els viatges sense pressa, i sobre tot quan són a peu queden per sempre més impresos a la nostre memòria, molt més que les fotografies que ens emportem de record i que moltes vegades no mirarem mai més.
Coincideixo perfectament amb la descripció que Espinàs fa de Tàrbena “el paisatge té una força impressionant, clapat de roques a mitja muntanya, i un perfil en les altures retallat de cim aguts. I als vessants, tan esquerps, d’aquestes serres, bancals i bancals, l’un damunt de l’altre, increïbles graons tallats en la pedra”. De fet, tot el paisatge de les muntanyes d’Alacant té aquesta força.
Els lloms i les carenes rocoses rodegen les valls conreades, uns altiplans allargassats per on travessa la carretera quan arriba al capdamunt amb un paisatge gairebé lunar, amb pocs arbres i moltes roques. I quan s’acaba l’altiplà, allà a baix apareix el mar “... hem deixat enrere les altures, els ports abruptes, els pobles amagats, i en aquest moment m’adono que és l’última jornada de camí, que el viatge -un nou viatge- és a punt d’acabar-se”. I al meu pensament ja començo a pensar en quin serà el proper.
 |
| Posta de Sol a Dénia |
JOSEP M. ESPINÀS
A peu pel Comtat i la Marina
La Campana, 1998, 187 pàgines
