diumenge, 25 de setembre de 2022

Orientació caminant

Dos dies del Ripollès

Dissabte a Sant Pau de Segúries:, 2 km. 13 fites 57-34 5è. de 7 a H60

Diumenge a Vallter: 2,5 km. 14 fites 55-23 5è. de 5 H60

S’ha acabat l’estiu i amb la tardor tornen les curses de la Copa Catalana. Estrenem dos mapes prou interessants al Ripollès. La previsió era de pluja, però ens en lliurem els dos dies. Només ha plogut a la tarda. He fet les dues curses caminant de principi a final. Caminant acostumo a ser lent, però intento anar el més ràpid possible. L’objectiu és no cometre errades importants i anar directe de fita a fita.

Com m’acostuma a passar darrerament em costa situar-me al mapa i interpretar bé el dibuix del cartògraf en l’inici de la cursa. Això m’ha passat els dos dies. El dissabte un cop feta la primera fita vaig molt bé i segur fins a la quarta. Des d’aquesta a la cinquena hi ha una bona baixada, que degut a les darreres pluges està molt relliscosa i fa que vagi molt lent. Vaig baixant i la fita no apareix per enlloc. Dubto d’haver-me-la passat i m’aturo alguna vegada i penso: “Mira que si haig de tornar a pujar!”.  Però finalment l’he trobat. La tenia ben a prop. A continuació tinc 5 fites que són a nivell i que són  més aviat fàcils. 

Fita 46 en un petit tàlveg
Quan estic molt a prop de la 10, veig un camí per sota d’on estic i penso que aquell camí em portarà a la fita. Però no és així i haig de pujar de nou. No porto la lupa i aquí m’hauria anat d’allò més bé. I també a la 11 que estava al final d’un petit torrent. Les darreres fites en baixada són ben fàcils. Ha estat una cursa entretinguda.

El diumenge correm a Vallter. A la tarda va nevar i els cims estan una mica enfarinats. La sortida està al final d’una pista d’esquí. La pujada per arribar-hi és ben feixuga. L’inici de la cursa també és en pujada encara que no tan forta com l’aproximació a la sortida. La primera fita està en un petit tàlveg i me’l passo per sota. Haig de recular i pujar una mica per trobar-la. “Torno a perdre temps en la primera fita”!

A la fita tres entro a la zona més divertida de tot el cap de setmana. Cal estar molt atent al relleu per no cometre errades. Són cinc fites molt properes en una zona de micro relleu amb zones obertes i de blocs de pedra típics de les zones d’alta muntanya. En alguns moments és molt lent avançar per no prendre mal entre tantes roques. He gaudit molt fins la fita 8. 

Fita 58, arbre
A partir de la 9 s’inicia la baixada que ens porta al final de cursa. Son fites ben fàcils i que si hagués corregut haurien set molt ràpides, però potser amb el perill de passar-me-les.

Caminar no treu diversió a l’orientació ja que sempre hi ha el repte de trobar les fites. No suposa tant desgast, ni esforç físic com córrer. El fet d’anar més tranquil ofereix la possibilitat d’orientar-se millor, cometre menys errades, estar més atent als detalls del mapa i gaudir més del paisatge. Es perd el punt de competitivitat que té quan s’afronta una cursa corrent. La propera serà a Bellestar, en els dos dies dels Pirineus.

diumenge, 28 d’agost de 2022

Un altre mundial ha estat possible

 World Rogaining Championships 2022 Paprsek – Czech Republic

71.2 km. 23-52-01 20-05 x km. 2698 metres de desnivell positiu

1460 punts, 27 fites 9è ultraveterans de 11 equips

Ja tinc un nou mundial de Rogaine al sac. Vaig participar en el mundial de La Molina del 2019 pensant que era la meva oportunitat per participar en un mundial. Creia que mai més ho tornaria a fer, però al cap de tres anys hi he tornat.

Tot començava a principis d’any a la Rogaine del Berguedà, la nostra primera rogaine en categoria d’ultraveterans. La Federació s’oferia a organitzar-ho tot per tal que poguéssim participar sense haver-nos de preocupar de res més. Tantes facilitats ens van decidir a inscriure’ns.

La sorpresa es va produir un parell de mesos abans de la competició. A més a més participaríem formant part de la selecció catalana de Rogaine. Tot un honor en el que no pensàvem en absolut. La competició és a l’estació d’esquí de Paprsek, a la Regió de Moravia de la República Txeca. Hi ha un miler d’inscrits formant part de 300 equips d’una trentena de països, 12 d’ells catalans.


Per diversos motius la preparació no ha estat tal com m’hauria agradat, però el moment de la veritat ja ha arribat. Ja som a Txèquia i ja tenim el mapa al davant. En una primera ullada veiem que les fites no estan massa ben repartides. A la zona més Oest del mapa sembla haver-hi moltes més fites i molt més juntes, però ens queda molt lluny, i ja ni ens ho plantegem. Tenim la idea de fer una primera part curta i tornar al Centre de Competició per menjar i seguir. Però quan comencem a planificar la segona part veiem que ens cal escollir entre venir a dinar o venir a sopar i a dormir una estona. Està clar, invertim l’ordre del que havíem pensat inicialment. Farem una primera part llarga (zona Sud) que acabarà en pujada al Centre de Competició i una segona part més curta (Est) en funció del temps que ens resti i del nostre estat de forma. No ens ha estat gens fàcil planificar l’estratègia.

A les 12 en punt ens posem en marxa. Tenim 24 hores per endavant. Aprofitem que comencem en baixada per deixar-nos anar i trotar una mica. La primera fita (46) la tenim dalt d’un turó. Per tant aviat ens toca pujar. Des d’aquesta anem a nivell en lleugera pujada a través d’un magnífic bosc totalment passable fins assolir la segona fita (85). Hem esmerçat una hora per dues fites.

La següent (86) la tenim força lluny, més de 3 kms. en línia recta. Fem una part important per camins, però també travessem algunes zones obertes. La pincem quan ja portem dues hores de rogaine. Fem un petit canvi d’estratègia amb l’objectiu d’estalviar-nos desnivell: 56 i 35 Entre les dues fites donen un bon ensurt a un cérvol que devia estar ben tranquil a dins del bosc i que surt esperitat quan el travessem.





Sense cap dificultat assolim la nostra primera fita de 10 punts en una zona de tallats (106). En el moment de pinçar comencen a caure gotes i sortint de la fita ens posem les capelines ja que es posa a ploure seriosament. Però no durarà ni cinc minuts.



Per la carretera en direcció a la 107 ens avança l’Aurelio amb el seu company (seran subcampions del món de veterans i desens de la general) que van trotant tranquil·lament. Com que fa una mica de baixada nosaltres també trotem una mica, encara que molt més lents que ells. Abans d’arribar a la fita guardem les capelines que ens feien nosa.

Amb algun petit dubte, però ja tenim la 107. Segueixen els trons i la negror del cel. Dona la impressió que ens caurà una bona tempesta a sobre. Preguntem a l’avituallament de la fita 48 si plourà i no ens saben contestar. Està clar que en alguna zona del mapa està caient una bona tempesta. Més endavant ens confirmaran els companys que els va caure una bona pedregada a sobre.

Estem gaudint de la cursa tant del bosc com del terreny obert que ens permet anar camp a través tal com ens agrada. Amb la 47, 27 i 57, arribem al que hem calculat que era la meitat d’aquest primer recorregut nostre. Portem 6 hores 19 minuts, 11 fites i 23 kms. La segona part serà en pujada i una bona part de nit que afegit al cansament acumulat serà més lent. Calculem arribar al Centre de competició passada la una de la nit.

Ens conjurem en fer tres fites més encara de dia. La 26 la tenim sense més problemes. La 105 està a baix d’un tallat de 15 metres. Estem a dalt del tallat, però no la veiem. Busquem la manera de baixar i resseguim el tallat per sota fins trobar-la. No volem tornar enrere i sortim en direcció Oest per un bosc molt difícil de passar, gairebé impassable. El Joan va al davant, però costa trobar punts per passar. A més a més quan ja veiem la carretera no trobem la manera de travessar la riera que tenim al davant. Hem de buscar un pont. Ha costat però ja som a la carretera.

Després de la 87 ja ens hem de posar els frontals. Ja de fosc ens costa trobar el corriol. Un cop hi som ens creuem amb dos equips catalans, el del Santiago i el dels Serrallonga. Els advertim dels problemes per travessar el bosc de la 105.

La 37 és la primera fita que fem amb la llum dels frontals. Està en un búnquer. No és el primer que trobem. De fet una mica més enllà passem per davant de la mare de tots els búnquers, un búnquer enorme que suposem estava destinat als comandaments. Ens havien explicat que aquests búnquers van ser construïts per evitar la invasió dels alemanys i que no van servir mai per res.




Per anar a la 36 preferim donar la  volta pel poble que anar-hi pel dret. És llarg i feixuc, però molt més còmode, excepte quan hem d’entrar al petit bosc on es troba la fita. És un bosc totalment impassable en el que és molt difícil moure’s. Quan estem a punt de desistir i deixar-la trobem el tallat. Baixem i ja la tenim. Però sortir del bosc serà tan feixuc com entrar. Hem esmerçat més d’una hora entre la 37 i la 36.

La propera està lluny. L’aproximació és per la carretera però sempre en lleugera pujada. Cal encertar el moment de deixar la carretera per enfilar-se a buscar-la. No l’hem encertat del tot, però rectifiquem a temps i la trobem. La pujada a aquesta fita m’ha costat especialment. Baixem fins la carretera per una traça que sembla que és el camí que han utilitzat molts equips abans que nosaltres.

De nou a la carretera, i de nou cal encertar el moment d’abandonar-la per trobar la següent, la 53. Hem de trobar un corriol que surt a per l’esquerra de la carretera i que fa una corba. Ens sembla que ens hem passat i tornem enrere a veure si és que no l’hem vist. Ja el tenim! Puja de valent. Em costa molt aquesta pujada. Semblava que no havia de pujar tant, però la forma corbada del corriol és la que esperàvem. De sobte el corriol s’acaba abans de temps. No potser! Havia d’arribar fins un petit torrent. No sabem massa on som, però seguim en la que creiem que és la bona direcció. A mesura que pugem tenim clar que no estem on volíem però no trobem la manera de rectificar. Aquest corriol que hem agafat no estava dibuixat al mapa i això ens ha despistat.

A mesura que anem pujant em costa més i més. Vaig literalment “mort”. Li dic al Joan que no puc pensar i que em poso em mode de seguir darrera d’ell. En alguns moments m’ha d’esperar. Sortim a una zona oberta, la zona oberta que estava per sobre la 53, però no sabem massa ben bé en quin punt estem. Ens topem amb una casa que no sabem veure en el mapa. Arribem a pensar que no estava dibuixada! Finalment arribem a un encreuament de camins on s’acaba la pujada pel terreny obert. El Joan identifica on estem. Ara el camí planeja. El Joan em diu que em prengui un gel. Ho faig sense massa fe. Assolim la 75 i refem l’estratègia. Ja passen de les 12 i estem molt lluny del centre de competició, i jo no estic per masses festes. No anirem ni a la 95, ni a la 55, i intentarem anar el més directes possibles i fent el menys desnivell possible.

Baixem per un corriol fins a la carretera i allà agafem un corriol que ens havia de dur directament a la 24. No la veiem. Estem segurs que hem passat pel seu costat, però no l’hem vist, i ara ja hem pujat massa per baixar a buscar dos punts. No en tenim ganes. Seguim amunt per una zona oberta. Davant nostre, 4 ulls ens mirem. A mesura que anem pujant ells també pugen, i ens tornen a mirar. Quan agafem el corriol que ens ha de dur al centre de competició perdem els nostres acompanyants.

El Joan s’està quedant sense llum al frontal i també sense forces. Sembla que m’he recuperat de la crisi d’abans i que ara es canvien les tornes. Ja estem a prop de la 44, darrera fita de la nit. El Joan no té massa ganes de buscar-la, però al final hi anem i la trobem. Ara sí que ja som molt a prop del Centre de Competició. Hi entrem quan portem 14 hores i mitja i més de 51 kms. Està clar que aquesta segona part era molt més llarga, i, a més a més, hem alentit el nostre ritme.

Mengem i bevem i anem a dormir una estona després de dutxar-nos. Posem el despertador a les 6. Hem dormit tres hores i a les 6.30 ja tornem a començar disposats a fer el que teníem planificat.

Foto Marta Planas

Foto Marta Planas


No anem massa de pressa però avancem segurs, primer fins la 22 i després fins la 82 travessant un magnífic bosc, d’aquells que tan ens agraden. Toca fer un baixa i puja, amb una feixuga pujada bosc a través fins la 64. Mentre nosaltres pugem, ens trobem que baixen el Mayolas i el Sebas que seran el futurs campions mundials de Superveterans.

De la 64 a la 83 esmercem gairebé una hora. Està clar que anem lents. La 83 és on havíem de decidir si anar fins la 52 i la 101. Està clar que les deixem. No estan a l’abast de les nostres forces. La propera serà la 93, a una hora més. Hem preferit anar per camins en lloc d’anar pel dret. Comentem que en un altre moment hauríem anar bosc a través. Quan hi estem a prop hi veiem un munt d’equips. És la fita no trobarem més equips i això ens anirà molt bé per trobar-la. Quan baixem a poc a poc fins la fita ens avancen ràpidament per entre els matolls, l’Adris i l’Albert, els futurs campions del món.

Aquesta zona està plena de mates de nabius. Fem la 21 i ja anem direcció la 42 per un corriol amb unes pilones cada 100 metres amb números i una P en una banda i una C, a l’altra. Està clar que indiquen la línia fronterera entre Polònia i Txèquia. 



La 42 serà la nostra darrera fita. Quan ja marxem arriba “el caiman” i ens diu que encara va a buscar la 61. Ens esperona per tal que també hi anem. Segons ell hi ha temps, però nosaltres ja en tenim ben bé prou i volem acabar amb tranquil·litat i sense presses.



El bosc de sortida no és massa net i aprofitem una línia força neta que d’entrada porta la direcció que volem, però que s’acaba desviant i ens trobem de nou amb un petit torrent que ens ajuda a ressituar-nos. I des d’allà sortim del bosc i agafem la pista que ens porta a l’arribada. Tenim temps i anem caminant. No ens cal córrer.

Al final no ha sobrat pas massa temps, però és que en aquest final anàvem molt a poc a poc. Traiem l’estelada de la motxilla i entrem a meta entre aplaudiments i tot satisfets d’haver completat de nou 24 hores de Rogaine.

Foto Jordi Virgili


Ha estat una molt bona experiència. Aquesta és la meva quarta Rogaine de 24 hores, tres d’elles formant equip amb el Joan, dos campionats d’Europa i dos campionats del món. Quan començava a córrer i després quan vaig entrar en el món de les curses d’orientació, mai havia pensat poder participar en un gran campionat, i molt menys formant part de la selecció catalana. Haig de reconèixer que estem una mica decebuts amb la nostra posició. En el nostre interior pensàvem que podíem aspirar a un millor resultat. Però hem quedat molt lluny dels equips capdavanters de la categoria. Per una banda, crec que l’estratègia no era del tot dolenta, segurament, la única possible valorant com estaven col·locades les fites i el nostre estat de forma. Per altra banda, a l’inici de la Rogaine portàvem un bon ritme que hem anat alentint amb el pas de les hores, així com al matí. A més a més, a la nit, i a la llum del frontal, afegit al nostre cansament, hem fallat més del compte i aquestes errades ens han desanimat. Com sempre, a misses dites un pensa que ho podia haver fet millor, però posats allà en situació ho hem fet el millor que hem pogut. Hem gaudit molt tant en els bons moments com en els moments que ens ha calgut superar les diferents adversitats que es presenten al llarg de 24 hores.

I arribat aquí, faig una mica de repàs dels meus números en Rogaine. Aquesta tipus de competició arriba a Catalunya de la mà del Felip al gener del 2009. I des del primer moment m’hi vaig enganxar. Exigeix treball d’equip, estratègia, orientació i resistència física. Al principi no sabíem massa com anava tot plegat, però resultava divertit. Al llarg d’aquests anys he participat en 66 rogaines, 4 de 24 hores i 4 de 12 hores, formant equip amb diferents companys. A finals del 2012 fem equip amb el Joan, sota el nom de Som Mas-Sa, i amb ell inaugurem la categoria de superveterans a Catalunya (majors de 55 anys). Hem fet 29 rogaines com a superveterans. Aquest any ja som ultraveterans (majors de 65 anys), i de moment ja portem tres rogaines dins d’aquesta categoria. Aquesta darrera sota el nom d’Icebug Catalunya MUV. En la propera tornarem al nostre “Som Mas-Sa." Fins quan?

Per si us ve de gust aquí teniu la llarga crònica de l'Albert Herrero, el campió del món.

dilluns, 11 de juliol de 2022

Totes les fites de la Rogaine del Vallès

38,6 km. 8-35-05 13-21 x km. 885 de desnivell positiu.

Des del dia de la celebració de la Primera Rogaine del Vallès a Sant Quirze que tenia entre cella i cella provar de fer-la passant per totes les fites, amb sortida i arribada des de casa. Volia comprovar quina distància suposava i quan temps necessitaria per fer-ho.

Em poso en marxa a les 5.30, quan tot just clareja una mica. Passo per les fites del Parc Agrari i trotant faig algunes de les fites que hi ha a la zona urbana de Sant Quirze. Ben aviat puc contemplar la sortida del sol. El dia serà calorós i haig d’aprofitar les primeres hores per avançar ràpid.


Són 40 fites i mentalment m’he dividit la rogaine en 4 parts. Passo per la fita que fa 10, ja al mig del bosc, en 1-40 i 8,8 km. 


Els corriols són magnífics i amb algunes fortes pujades que em comencen a fer bufar i gaudir a l’hora.




Travesso a l’altra banda de la Serra de Galliners i baixo en direcció a les que estan més a prop de Sant Feliuet. Abans d’arribar-hi ja tinc la fita 20, una que està dins d’una antiga piscina abandonada. Porto 3-22 i 17,1 km. Fins aquí he trotat a les baixades i a les zones planes. 


Però a partir d’aquí afluixo el ritme i caminaré la major part del temps. Entro en una zona què és un puja i baixa constant i ara les distàncies entre fita i fita també són més grans. Passo per la fita 45, una fita que ningú va fer el dia de la Rogaine. No m’estranya està en terra de ningú i a part de la seva poca puntuació, no ve de pas en cap de les estratègies de cursa.

Aprofito una de les fonts per hidratar-me com cal i refrescar-me. Ja tinc clar que la Rogaine se’m farà molt llarga. En la fita 30 ja porto gairebé 6 hores, en concret 5-54 i 27,2 km. 


Els camins segueixen sent agradables, però ja amb poca ombra. 


Tinc controlades totes les fonts del recorregut, i m’aturo a totes a hidratar-me bé, i mullar-me el cap. En la darrera part i ja amb ganes d’acabar, torno a trotar sempre que puc.

Concloc la rogaine amb la fita 40 i 8 hores justes de recorregut i 36 km. 



La feina ja està feta i ja només resta arribar fins a casa. Malgrat les ganes d’arribar i acabar, m’ho agafo amb calma. Ha estat un bon entrenament llarg de preparació pel mundial de rogaine a finals d’agost a Txèquia. Allà espero no passar tanta calor.

Per cloure de tot faig un parell de clares i una tapa abans de pujar a casa. Crec que m’ho he ben guanyat, no?

diumenge, 3 de juliol de 2022

Gaudint de l'orientació

Dos dies de Fontanals

Dissabte, llarga distància: 5,1 km. 1-08-28 160 metres desnivell positiu, 1r. de 4 a H60

Diumenge, mitja distància: 3,8 km. 1-05-47 114 metres desnivells positiu 2n. de 5 H60

Segon en el global dels dos dies.

El Pla de les Forques és un entorn i un mapa que m’agrada. Darrerament no faig massa curses d’orientació, però aquesta m’atrau, malgrat que és un mapa en el que acostumo a fer més errades del compte. Sempre que hi vaig recordo que aquí era un dels llocs al que acostumàvem a anar amb els pares i els tiets de Vic a caçar bolets.

Sortida. Foto del COC

El dissabte soc dels primers a sortir i ho faig sense pressa. Fins a la primera fita és més aviat en pujada i vaig lent. Ja fa temps que a les pujades puc córrer ben poc, però això també em permet pensar més i anar més directe a les fites. Per arribar a la tercera torna a tocar una forta pujada pel mig del bosc fins assolir el llom. La pujada se’m fa llarga i el llom no arriba mai. De fet, en algun moment penso que ja hi soc i no és així. Al final ja estic al llom i localitzo la clariana on hi ha la fita. La 4 i 5 són en baixada i amb pocs elements significatius, i haig d’anar amb molt de compte de no passar-me.

A la 6 decideixo donar la volta pels camins per estalviar-me pujar de nou. Això m’ha permès trotar, però crec que hauria esta més ràpid fer-ho per la via directa pujant i baixant.

Tant passar tanques de bestiar per sota, sumat al fet de tenir que anar ajupit degut a la gran quantitat de branques baixes dels arbres, fa que l’esquena se’n ressenti i la començo a notar. La 8 està en una zona on recordo haver fet errades en altres edicions, i a punt estic de tornar-hi, però rectifico i ja la tinc. La 9 me la passo, però un lleuger tàlveg em permet rectificar i al girar-me veure la fita. Dues fites més, força ràpides i ja estic. Acabo prou satisfet, i més quan veig que després de molt de temps guanyo la cursa. He revisat les meves notes i les darreres curses de Copa Catalana que havia guanyat van ser la temporada 2015 a Sant Martí Sescorts i a Malanyeu. Sabia que feia temps, però no era conscient que n’hagués passant tant

Diumenge surto amb una mica de pressió per conservar el primer lloc del dissabte, però amb l’esquena adolorida. A les primeres fites vaig bé i gaudeixo. La quarta no la trobo a la primera i haig de fer una mica de volta per acabar de localitzar-la, i per anar a la 5 faig més volta del compte al sortir en la direcció equivocada de la fita 4. A partir d’aquí gaudeixo de la cursa i les vaig trobant totes a la primera, malgrat que l’esquena em fa força la guitza. A les darreres fites em trobo molt lent i cansat. Se’m fa feixuc aquest final. De fet perdo una mica de temps a la darrera fita. Ja em costa pensar. He fet segon que tampoc està gens malament, però he perdut la posició de privilegi en la suma de resultats dels dos dies.

Arribada de diumenge. Foto del COC.


divendres, 10 de juny de 2022

Costa Pubilla i més

 18,8 km. 5 hores 51 minuts, 1160 metres de desnivell positiu

Entre naps i cols feia molt de temps que no sortia d’excursió. Malgrat estar jubilat, un es va enredant i comprometent en diferents activitats, i a vegades costa trobar temps per passar una jornada trescant per la muntanya.

Tinc guardat un arxiu amb les excursions i rutes que per una raó o una altra tinc interès per fer, i aquesta que faré avui feia temps que la tenia entra cella i cella. La vaig treure del wikiloc d’Aventura’t, un usuari de wikiloc molt actiu i que sempre fa propostes interessants, encara que algunes massa agosarades per a mi.

Arribo al petit poble de Toses passades les vuit del matí. Encara que aquests dies ja fa calor, i encara s’espera que aviat en faci més, arranco la caminada amb fresqueta, 9 graus, una molt bona temperatura per caminar.

La primera part és un llarg flanqueig seguint la riba del Rigard amb constants tobogans pel mig del bosc. Travesso diferents torrents, fins arribar a l’alçada de Fornells de la Muntanya. A partir d’aquí començo a guanyar alçada de forma força còmode pel mig d’un bosc força net. En alguns trams, cal estar atent a no perdre el camí.

Plans de Nevà

Arribo als Plans de Nevà, una zona oberta de pastura on hi ha ramats de vaques i ovelles. Ara el camí planeja tot travessant aquests plans d’Oest a Est, fins arribar a un petit búnquer, conegut com a Fortí de la Font Negra, que forma part de la línia P. Aquí comença el darrer tram de pujada, primer fins el Coll de la Coma Ermada i després fins el Costa Pubilla (2056 m.).

Fortí de la Font Negra

Costa Pubilla (2056 m.)

Bon moment per aturar-se, fer un mos i contemplar les vistes gairebé infinites de cims i valls, que van des dels cims dels Pirineus, fins a la Serralada Prelitoral. Avui el cel és clar i net i les vistes són excel·lents.

Toca seguir avançant per la carena, i per tot un seguit de colls i cims. El primer de tots és el Roc dels Llamps i una mica més avall el búnquer del mateix nom. Aquest és molt més gran i des del seu interior es domina tota la carretera que s’enfila cap a la collada de Toses, un punt realment estratègic.

Búnquer del Roc dels Llamps


La carena segueix per L’Emperadora (1962 m.) i la Pedra Picada (2010 m.). Contemplo la zona per la que fa ja gairebé tres anys transcorria la rogaine deCastellar de n’Hug de bon record. De fet fins i tot, recordo una part del recorregut d’aquella jornada.





Des d’aquí ja inicio la baixada, primer de forma suau i ja més endavant, en el punt que deixo els prats i penetro de nou en el bosc ja de forma més pronunciada que em conduiran sense més dificultat fins a Toses, on hi arribo a temps per dinar abans d’agafar el cotxe, i tornar cap a casa.

diumenge, 5 de juny de 2022

Organitzar una Rogaine

 

Al mes de febrer, en una reunió de la secció decidim organitzar una Rogaine a Sant Quirze del Vallès. Comencen uns mesos de feina. Primer de tot parlar amb l’Ajuntament i la FCOC i cercar una data adient. Serà el 5 de juny. De fet, la idea no era nova. Era una Rogaine que ja teníem en ment abans que es decretés la pandèmia i tot quedés ajornat.

El segon pas és acabar d’ampliar el mapa. Des que m’he jubilat he anat fent mapes de zones properes a casa que puguin servir per entrenar i per realitzar activitats de promoció del nostre esport. M’agrada fer-ho. Sempre trobes racons insospitats ben al costat de casa. Amb el temps, i pràctica, he acabat dominant força les eines bàsiques per fer mapes i m’ho passo bé. Però fer-ho amb la pressió d’una data de finalització no m’agrada. No suporto massa bé això de la pressió.

Fer un mapa per curses d’orientació no resulta senzill. Suposa moltes hores de treball de camp per la zona, i després moltes hores davant de l’ordinador per anar dibuixant el que s’ha vist en el terreny. Ja tenia una part del mapa feta, però no tenia clar que fos suficient per tres hores i per tant calia ampliar-ho, i al mateix temps, anar pensant on podríem col·locar les fites. D’entrada sobre les fites la idea és que el lloc sigui interessant i que no estiguin en els camins. La Serra de Galliners és una zona molt concorreguda i és fàcil que algú agafi les fites un cop col·locades. En tot aquest procés he rebut l’ajuda d’alguns companys que han anant a comprovar alguns punts que no tenia clars.

Mentre faig el mapa cal posar tota la informació necessària a la web i fer divulgació de la rogaine per tal de tenir el màxim de participants possibles.

Per fi, a una setmana de la cursa el mapa està enllestit. Fem una reunió on-line per concretar les tasques a fer i com ens podem organitzar millor el dia de la cursa. La Rogaine és el diumenge, però posarem una part important de les fites el dissabte.

Faig unes impressions del mapa per veure com queden i rectifico algunes coses que no m’acaben d’agradar. El mapa és el punt més important d’una cursa d’orientació. La darrera setmana cal estar pendent de tenir tot el que necessitem a punt pel dia de la cursa. No ens podem oblidar cap detall. Són moltes les coses que cal concretar.

Posem fites el dissabte, però acabem de posar-les el diumenge. A les 6.30 del matí ja estem en marxa per tenir-ho tot a punt. Finalment, a les 9 donem la sortida als participants de las 3 hores i mitja hora després als de la popular. 

A partir de les 11 vam arribant, la gran majoria amb cara de satisfacció i manifestant que els ha agradat la rogaine i que han trobat el terreny i el mapa més interessant del que s’esperaven.



Un cops lliurats els premis comença el desmuntatge del centre de competició i anar a recollir les fites. Son les tres de la tarda i ja en tenim prou. Queden tres fites per recollir que recolliré dilluns al matí.



La cursa ha acabat, però encara resta algunes tasques a fer: publicar resultats, publicar les fotos, enviar resultats a la Federació, passar comptes de les llicències temporals i lloguers sportident, tornar el material a la FCOC i endreçar el nostre material.

Realment organitzar qualsevol tipus de cursa o de competició és una feina feixuga i que comporta molt de temps. Moltes vegades quan hi participem no som conscients de tota la feina que hi ha al darrera.

diumenge, 22 de maig de 2022

De nou a Sant Quirze

Cursa 10 km. Sant Quirze, memorial David Rovira 15ª edició

1-00-49  a 6-01 x km. 191 de 229 classificats 12 de la categoria de 17 classificats.

 

Ja porto força edicions d’aquesta cursa. Ho facilita el seu preu, la seva bona organització i el fet que està molt a prop de casa.

Surto trotant de casa, recullo el pitrall i em preparo per sortir des de darrera de tot com ja s’està convertint en la meva costum.

D’entrada tinc per objectiu baixar de l’hora, però ja en l’escalfament he notat unes molèsties al bessó esquerra. Van aparèixer en l’entrenament del passat dilluns i malgrat haver descansar veig que no han desaparegut. Surto prudent i amb calma, a veure com vam els primers quilòmetres. Em mantinc un parell de segons per sota de 6 el quilòmetre, però no vaig del tot còmode. Tinc a la vista la llebre de l’hora. Aprofito el tercer quilòmetre en baixada per atrapar-la i avançar-la. Començo a pensar que baixar de l’hora serà possible. Però la primera pujadeta em posa a lloc. Noto el petit dolor al bessó i redueixo el ritme. M’avança la llebre i la mantinc a prop fins acabar la primera volta amb 30-11.

En els dos primers quilòmetres de la segon volta vaig molt més lent que a la primera i la llebre es va allunyant. A partir del tercer recupero terreny i em trobo millor, però ja està massa lluny. Finalment 60-49, per tant, una segona volta en 30-38. Força satisfet donades les circumstàncies i amb el convenciment que sense molèsties hauria baixat de l’hora sense problemes. Hauré de solucionar el que li passa a quest bessó abans de seguir entrenant. Tocarà passar pel mecànic a fer les reparacions adients.



Un cop acabada la cursa, birra i entrepà de botifarra com cal, mentre xerro amb els vells companys de curses d’asfalt als que veig ben poc darrerament. I cap a casa caminant amb tranquil·litat. 

dissabte, 30 d’abril de 2022

Una Rogaine més al sac

II Rogaine de les Gavarres. Copa Catalana 2022

27.5 km. 5-43-36  12-31 x km. 772 metres de desnivell positiu,

122 punts, 23 fites 1r. Ultraveterants i 2n en superveterans, 29è de 55 equips classificats

Aquesta mateixa setmana feia un any de la primera Rogaine de les Gavarres. Aquella va ser la segona Rogaine post-pandèmia i encara portàvem mascareta abans i després de la cursa. Avui ja ha estat ben diferent i podríem dir que ja estem en “plena normalitat”

El primer que ens crida l’atenció del mapa és la zona Nord-Est amb fites força juntes, encara que de puntuació mitja-baixa. Com més t’allunyes del centre de competició hi ha menys fites i aquestes estan més disperses. Decidim sortir en direcció Sud, per a continuació girar cap el centre del mapa i tornar per la zona amb més fites, amb algunes alternatives segons com ens trobem físicament i com anem de temps.

Sortim a trot per una zona asfaltada fins a la primera fita (35). Fem un petit bucle per arreplegar tres fites més (34, 43 i 49), amb una forta però curta pujada pel mig. Abans d’acabar la primera hora de cursa encara sumem una nova fita (62). Ha estat un bon inici de Rogaine, anem ràpids, ens trobem bé físicament i sumen 20 punts i 6 kms.

A partir d’aquí augmenta considerablement la distància entre fites i també el desnivell a superar. El ritme continua sent força bo i anem molt més bé de temps del que havíem previst inicialment. Ja fa una estona que plou lleugerament. Per arribar a la 67 ens cal superar uns forts desnivells que ens castiguen força. Aquesta segona hora també la tanquem amb 20 punts més, i ja portem 11 kms. Aquestes fortes pujades fan minvar el nostre ritme.

La 66 havia de ser la nostra meitat de cursa, però hi passem molt abans del previst. Aprofitem per arribar fins a la 83 que no havíem considerat en la nostra estratègia inicial i continuem amb el pla previst.


Encara fem dues fites més dins de les 3 primeres hores (38 i 59). De nou 20 punts en una hora i ja sumem 15 kms. Ja no plou i entrem en la zona on les fites estan més juntes i comencem a pensar un pla agosarat. Això fa que renunciem d’anar a un parell de fites de 3 punts. En la quarta hora recollim els punts de la 92, 73, 58 i 64, que sumen 27 punts, l’hora amb millor collita.

Pincem la 65 i ens queda 1 hora 50 minuts de cursa. Valorem què fer. No veiem gens clar el que havíem pensat de anar a cercar unes quantes fites en direcció Oest, i decidim executar la planificació inicial.

A la cinquena hora passem per 3 fites més, 65, 72, 57, 18 punts. I encarem, de nou amb un lleuger plugim, les quatre darreres fites, i cap a l’arribada, 15 punts més. Aquest darrer tram ens l’hem agafat amb una mica més de calma del que és habitual. Sabíem que anàvem bé de temps i no calia forçar. Segurament podíem haver rascat algun punt més en alguna de les parts de la cursa, però aleshores hauríem tingut un final més agònic.

Tret de la primera part de cursa en la que em trobava molt bé, la resta he anat una mica a remolc del Joan. Ja sé que no s’ha de fer, però avui estrenava sabatilles i no m’hi trobava còmode. Les hauré de provar en alguns entrenaments per veure si només ha estat aquesta impressió inicial.

Hem fet podi d’ultraveterans (majors de 65). Però això no té massa mèrit ja que aquesta categoria no tenim rivals. Millor ha estat la segona posició en superveterans (majors de 55).

diumenge, 24 d’abril de 2022

Els relleus, una cursa diferent

Campionat de Catalunya de Relleus a Sant Marc (Gironella)

4,5 km. 54-25  130 metres de desnivell positiu,  19 fites 4t. classificat de 7 a la categoria Homes Màster

Avui tocava campionat de Catalunya de Relleus, una de les curses més emblemàtiques del nostre esport i on tots els clubs intenten presentar les seves millors gales. He repassat les meves notes i no hi participava des del 2018 a Aiguafreda

Feia equip de Homes Màster (majors de 55 anys) amb el Felip. He arribat a temps per veure la sempre espectacular sortida en massa dels diferents equips. 

El Felip feia la primera posta de l’equip. És un orientador molt segur que no corre però que camina molt ràpid i que acostuma a trobar gairebé sempre les fites a la primera. Un cop canviat, toca esperar i veure passar els orientadors dels diferents equips.

Ben aviat el Felip passa per la fita vista i ja em toca preparar-me per la sortida. Una estona més d’espera i ja em dona el relleu.


No entro massa bé en cursa. Em costa situar-me en el mapa i faig les dues primeres fites molt lentament, però sense errades importants. Poc a poc em vaig entonant i localitzant les diferents fites, en alguna ocasió amb alguna mica de marrada. Vaig més aviat lent, però sense dubtes de quina direcció agafar. Gaudeixo del mapa i del traçat, i com acostuma a passar em trobo orientadors per tota arreu, tots concentrats en el seu mapa i tractant d’anar ràpid.

M’acosto a la darrera part de la cursa. He fet un parell o tres de fites amb un Aligot, sense identificar que fos de la nostra categoria. A la fita vista em deixa enrere, i ja no el veig més. En les darrers fites cal travessar pel càmping i està atents per on entrar i sortir. Em costa veure els punts de pas al mapa i això em comporta donar una mica més de volta de la necessària. Un parell de fites més i la 200. Allà m’espera el Felip i entrem junts. Per poc més d’un minut no hem fet podi!




Alguns companys ja han arribat i altres encara estan en cursa. Estem una estona comentant la jugada i felicitem al nostre equip infantil que avui s’han proclamat subcampions de Catalunya. I cap a casa que ja n’hi prou per avui.

 

dissabte, 2 d’abril de 2022

Sempre hi ha d'haver una fita ...

Les Tries (Olot)

3,4 km. 57-47  180 metres de desnivell positiu,  14 fites 3r. classificat de 5 a H60

Torno a l’orientació clàssica. Des del 7 de novembre, per unes raons o altres, que no he participat en cap cursa, excepte Rogaines. Per tant la idea d’avui és ser prudent i no arriscar en excés.

L’inici fins el triangle i fins la primera fita és força corredor i el faig trotant. En la segona fita ja m’endinso al bosc amb una forta pujada, però sense massa dificultat. La tercera és a nivell i en la quarta segueixo pujant a munt. La 5 és de baixada, però no hi vaig massa de dret. Em trobo bé i segur. Interpreto bé el mapa i els diferents elements del terreny. Amb dues fites més, acabo la primera part de la cursa.

Ara tinc un desplaçament llarg fins a la propera fita, que segurament podia haver fet molt més ràpid. Entro en la segona part de la cursa amb confiança. Gaudeixo de l’orientació dins del bosc i trobo les fites a la primera, però com sempre falta l’errada del dia. És un tram relativament curt i fàcil a nivell, però en una zona amb elements de roca i tallats. En els trams a nivell acostumo a baixar més del compte, per tant suposo que la fita està per sobre meu. No la veig i començo a pujar. I pujo i pujo. No m’acabo de situar. Trobo una fita en una roca que no és meva. Penso i reacciono. No pot estar tant amunt. No és possible. Baixo a cercar un punt de referència, i mentre el busco em topo amb la fita. Segur que hi he passat de primeres, però en lloc de mirar avall, he mirat amunt. He perdut entre 6 o 7 minuts, i la meva segona posició de cursa que tenia a l’anterior fita.



I pràcticament fi de la història per avui. Tres fites més ben fàcils i ràpides i arribada. Llàstima de la fita 12. Sempre hi ha d’haver una fita on perdi temps. 

diumenge, 27 de febrer de 2022

Torna el Farell

28ª. Cursa de Muntanya del Farell

12,3 km. 1-17-51 6-19 x km. 292 metres de desnivell positiu

306 de 364 classificats

Torna la cursa de muntanya del Farell. Han passat més de dos anys de la darrera edició. Quan vaig veure que no la feien en les dates habituals (finals de novembre o primers dies de desembre), vaig pensar que ja no la farien i que em quedaria sense l’única cursa en la que he participat en totes les edicions. Però finalment aquí la tenim 825 dies després. Bé, no del tot exacte, ja que el novembre del 2020, la vaig fer pel meu compte. La vaig anomenar l’edició 27 +1.

Surto el darrer caminant fins trepitjar la catifa de sortida i arranco a trotar. 


Ja estic en cursa i avanço força corredors en el tram urbà. Porto un bon ritme i les sensacions són bones.

S’acaba l’asfalt i encaro la pujada llarga. La conec molt bé. Són 1500 metres de pujada continuada per pista. Poso un trot que em permeti no caminar en cap moment, i així avanço a alguns companys de cursa que caminen en alguns trams d’aquesta pujada.

Acabo la pujada i comencen els tobogans: ara baixo, ara pujo. Segueixo gaudint del recorregut i passo la meitat de cursa amb 42-20, aproximadament un minut més que la darrera edició i em segueixo trobant fort. Aprofito les baixades per accelerar, ja que les pujades se’m fan feixugues. 

Un cop superada la darrera pujada, la més forta de totes, encara que curta (només són uns 300 metres), ja tot és pla o baixada per pista. Començo la part final de la cursa, gairebé 3 kms. de forta i continuada baixada i porto 1 hora 2 minuts. Si baixo fort encara em puc acostar al temps de la darrera edició. I dit i fet, em poso a la feina. Avanço al Roque Lucas, un company d’estudis de batxiller amb qui coincideixo en algunes curses. Faig un quilòmetre, gairebé a 5 pelats; tota una proesa per a mi a hores d’ara.

Ja un cop al camp de futbol, esprinto per deixar el crono per sota de 1-18. Finalment 1-17-51, només 24 segons més que la darrera edició i amb molt bones sensacions al llarg de tota el recorregut. Realment molt millor del que esperava.


A l’arribada, mentre recollim la generosa bossa que ens lliura l’organització fem petar la xerrada amb el Vicenç, un altre veterà de les curses, al que conec dels temps de la gorra vermella i de la llista de correu d’atletisme-com, i també amb el Roque que ha arribat poc després de mi. Un nou any, i una nova edició del Farell. Ara a esperar la següent. 

dissabte, 12 de febrer de 2022

De les ermites a les fites

Rogaine del Montserratí - Collbató

19,4 km. 3-48-14  450 metres de desnivell positiu,

153 punts, 27 fites 14èns de 19 classificats en Homes veterans, 30è en homes absoluts de  42 classificats.

El passat dimarts vaig estar per Montserrat d’ermita a ermita i avui encara que en una altra zona aniré de fita a fita. Aquesta temporada la FCOC ha organitzat la Lliga de Rogaine Esprint com una forma de promoció d’aquest esport per a qui 6 hores de competició, o més, se li fan llargues.

La sortida està al pati d’una escola de Collbató. I com ja és costum hi participo amb el Joan. El dia s’aixeca gris i amenaça pluja. Amb el mapa a la mà decidim començar per les fites que hi ha al poble, per després dirigir-nos per sota de la muntanya en direcció Nord-Oest i tornar per la zona Sud-Oest. Establim diferents punts on decidir la tornada. Evidentment ni ens mirem la part més allunyada de l’arribada. Està totalment fora del nostre abast.

Les dues primeres fites al poble resulten ben fàcils i les fem en menys de 10 minuts, però a la tercera anem tan confiats que una mica més ens sortim del mapa. Rectifiquem, però ben bé hi hem perdut 3 o 4 minuts.

Encara en el poble tenim dues fites dalt de dos turons, un d’ells el castell, que ens suposen una bona pujada, seguits d’una bona baixada.

Superem la primera hora de cursa amb 8 fites i 44 punts al sarró. Tenim bones sensacions i abandonem definitivament el poble.

Després d’un parell de fites a prop dels camps ens arribem ben bé a sota de la muntanya. Hi ha un grup d’escaladors enfilant-se per les parets. Ens despistem i no trobem la fita (71) Finalment ens reorientem i ja la tenim. Aquí hem perdut força temps, segurament al voltant de 10 minuts.

Seguim vorejant la falda de la muntanya per fer un parell de fites més i tancar la segona hora amb 5 fites i 31 punts. Serà la pitjor hora de la cursa.

Abandonem el nostre pla més agosarat i optem per una opció més conservadora. Estem a  meitat de cursa i no volem arriscar. Aquesta és una zona força plana i anem ràpids enllaçant fites amb facilitat. Ens enfilem dalt d’un turó. 

Foto de Farra-O

Tenim dubtes de com seguir però tracem un pla que ens sembla factible d’aquí a final de cursa. Després a casa veurem que teníem l’opció d’arribar a una fita de 9 punts amb relativa facilitat i sense sumar ni massa distància ni massa desnivell. A casa tranquil·lament assegut sempre es veuen molt millor les coses. En la tercera hora hem trobat 7 fites i 40 punts més.

Tenim el dubte de si anar a la 61 o no. És un cul-de-sac en pujada, uns 55 metres de desnivell i uns 300 metres, per després desfer el camí. Com a molt pot suposar uns 10 minuts. Ho deixem estar i encarem la darrera part de cursa ja en direcció a l’arribada.

Malgrat que portem tres hores de cursa encara ens trobem forts i anem ràpids i trobem les fites a la primera. Ens apropem a l’arribada i ens sobra temps. Podem anar a la 42 que havíem deixat a l’inici de la rogaine, i des d’allà enfilem els darrers metres corrent per exprimir-nos una mica físicament. En aquesta darrera hora hem fet 7 fites i 38 punts.

Foto de Farra-O
Ens han sobrat 12 minuts. Està clar que podíem haver anant a la 61 sense problemes. Acabem amb un mal regust de boca però satisfets de l’estratègia i del nostre estat físic que ens ha permès anar corrent gairebé al llarg de les 4 hores menys a les pujades. Seguirem entrenant per a seguir gaudint de córrer pel bosc cercant fites.

dimarts, 8 de febrer de 2022

Ermites de Montserrat

 20 km. 7 hores 9 minuts, 1800 metres de desnivell positiu

Al llarg de molts anys les meves anades a Montserrat es limitàvem a pujar al Monestir i com a molt arribar fins a Sant Jeroni per camí de tots conegut. També hi havia pujat des de Collbató en les diverses edicions de la Cursa de l’Alba en que havia participat.

No va ser fins a finals de la dècada dels 90 que en una estada d’uns dies a la muntanya vaig descobrir les ermites. Des d’aleshores hi he voltat en diverses ocasions però mai les havia fet totes en una sola sortida. Des de l’octubre del 2020 en que vaig fer la integral de Montserrat em vaig proposar de fer aquesta volta.

Sobre el mapa he planificat un itinerari que és el que he acabat seguint, però de ben segur que hi ha moltes altres alternatives possibles.

Començo quan el sol encara no ha sortit del tot. Deixo el cotxe en un petit espai que hi ha a prop de l’encreuament abans de l’entrada a la zona d’aparcament de pagament. 


 En un principi havia pensat començar des de Santa Cecília però fer-ho des d’aquí escurça el recorregut. No sé com és la canal de la Font del Gat. No em refio gens de les canals de Montserrat que acostumen a donar problemes als que no ens agraden les emocions verticals fortes. Però no és massa tros i m’arrisco a provar-ho. Sempre soc a temps de rectificar i anar a donar la volta fins a Santa Cecília.

Em costa una mica situar-me i trobar el punt per on entrar a la canal, però quan ja hi soc hi pujo sense massa problema. És força vertical. Això no és cap novetat, però es pot anar fent. Quan arribo al camí de l’arrel el sol ja toca a les agulles. Per aquí ja es pot caminar amb comoditat i ben aviat arribo a la primera ermita, la de la Santíssima Trinitat, de la que encara que força malmeses queden moltes restes. Havia de ser força gran. Està just a tocar de les parets, però davant disposa d’una zona planera. 


 

Ben a prop hi ha les dues ermites que encara són utilitzades pels monjos del monestir. Abans de baixar a Sant Dimes m’apropo a una punta que permet gaudir d’una excel·lent vista panoràmica. Sant Dimes està en un lloc ben curiós, entremig de dos de les típiques agulles montserratines. No està permès apropar-s’hi massa. El pas està barrat per una tanca. Passo pel davant de les escales que baixen directament fins el monestir, l’anomenada Escala Dreta. Hi ha un cartell que avisa que la porta, la que deu donar accés al monestir, està tancada. Suposo que més d’un deu haver provat de baixar-hi, i al trobar la porta tancada, haurà hagut de refer el camí, però de pujada. 


 Per sobre de l’ermita de Sant Dimes es poden observar les restes d’una construcció que es creu que són les restes d’un castell o al menys de la seva torre.

Molt a prop i també amb una cleda que impedeix el pas hi ha l’ermita de la Santa Creu. També sembla un lloc utilitzat pels monjos, però no tan ben conservat com Sant Dimes.

 

Del Pla de la Trinitat ja només me’n resta una, la de Sant Benet, que fa més de 40 anys que fa les funcions de refugi guardat pels muntanyencs i per aquesta raó l’edifici està ben conservat. 

 

Abandono el Pla de la Trinitat i m’enfilo per un corriol força costerut. Tinc ben a prop algunes de les agulles més conegudes, amb les seves formes capritxoses i amb noms molt ben trobats: L’Elefant, la Mòmia, la Prenyada, ...

La cinquena ermita és la de Sant Salvador. Del que va ser l’ermita en queden ben poques restes. Però la balma propera encara està ben conservada. Pot resultar un bon refugi. La primera vegada que hi vaig passar a finals dels anys 90 hi vivia una mena d’ermità, crec que d’origen francès, amb el que vaig petar la xerrada una estona. Recordo que em va explicar que baixava a Monistrol per queviures i que per estar-se allà va haver de demanar permís al Monestir.

 

Segueixo pujant i m’endinso per la Serra de les Lluernes. Ja albiro el sempre majestuós Cavall Bernat. Amb pas ferm i segur m’hi vaig apropant per un corriol ben fressat. Deixo el Cavall a la meva esquerra, i una mica més endavant trobo la indicació de l’ermita de Sant Antoni. Una pujada curta, però ben dreta m’hi porta.

Com sempre les vistes des d’aquesta atalaia privilegiada són excepcionals, sobretot, amb el Cavall Bernat just allà a tocar. Fa uns anys en aquest lloc hi residia un home que cuidava de l’indret i oferia menjar i, fins i tot, allotjament, però pel que em comenta un excursionista que arriba mentre estic fent un mos sembla que ja fa temps que no va abandonar el lloc. Malgrat tot es manté força ben conservat.

 

Torno fins el rètol que indicava el camí de pujada a aquesta ermita i m’encamino a Sant Jeroni, pel camí clàssic que hi puja des del Monestir. Avui només m’arribaré a l’ermita. Aquesta és nova i està en molt bon estat. Antigament hi havia hagut una ermita de Sant Jeroni, però estava més a prop del cim, on durant uns anys va funcionar un restaurant, ara ja totalment desaparegut. 

 

Aprofito per arribar-me fins el conegut com a mirador del moro, en el lloc que en el segle passat, des de 1930 fins a 1983, arribava la cistella de l’aeri de Sant Jeroni. Ara s’hi ha instal·lat una antena de telecomunicacions. Encara es conserva una part de la maquinària de l’antic aeri. Impressiona la verticalitat d’aquesta paret arran de la que abans pujava l’aeri. Recordo haver-hi pujat de petit amb els pares sense massa convenciment i amb força basarda.

Refaig el camí. Aprofito que ara el desnivell és favorable per trotar a estones, fins arribar a l’ermita de Santa Anna. Aquesta era l’ermita central i on els monjos feien un parell de trobades a la setmana per resar. Observo que està en procés d’excavació. Ja porto més de la meitat de la ruta prevista per avui.


A partir d’aquí canvio de zona i m’enfilo per un camí ben fressat cap a la zona de La Tebaida on hi ha la resta de les ermites, molt a prop unes de les altres. La primera d’elles, la de Sant Jaume, un lloc on és ben difícil d’arribar. Bé, de fet, em quedo uns metres per sota de l’única paret que resta dempeus.

 

Baixo fins el camí que mena a l’ermita de Sant Joan, però ben aviat a la meva dreta hi ha una escala ben dreta i a continuació un corriol ben costerut fins a les restes de l’ermita de Santa Magdalena, un lloc privilegiat. De fet diuen que l’ermità que hi vivia podia escoltar els cants dels monjos del monestir dels diferents oficis diaris.

 

Desfaig una part del camí per passar per l’ermita de Sant Onofre i a continuació la de Sant Joan que estan una a tocar de l’altra. Al llarg d’uns quants anys hi havia hagut un restaurant a Sant Joan. Recordo que al finals dels 90 encara estava en peu la construcció que havia fet de restaurant, amb material en el seu interior com la càmera frigorífica. Donava la impressió de que havia estat abandonat de pressa i corrent i no feia massa temps. Avui en dia ja no hi queda res.


Per sota d’aquestes dues ermites hi ha la de Santa Caterina, un corriol força amagat hi porta. Està sota una balma i sembla haver estat habitada fins no fa massa. Encara una mica més avall es parla de l’ermita de Sant Pere i també de la cova del Penitent, en el serrat del mateix nom, però no sembla que hi hagi camí per arribar-hi.

Ja estic a la part final de la ruta d’avui. Passo pel davant de la nova ermita de Sant Joan. Allà mateix estic una bona estona amb un pit-roig que es deixa fotografiar de ben a prop. Mai m’havia passat. Pràcticament puc posar el mòbil a un pam i no marxa. Es mou pel lloc però no marxa lluny i està força quiet. Ha estat un bon regal.

 

Ara ja per pista pavimentada i en baixada troto fins l’ermita de Sant Miquel, un ermita de gran tradició montserratina, però que no pertany al grup d’ermites que podríem qualificar de “tradicionals”. És una construcció relativament nova i ben conservada. 

 

La pista pavimentada segueix fins el Monestir. La gran plaça és de pas obligat. Em sorprèn trobar-la pràcticament buida. Encara es noten els efectes de la pandèmia. Hi ha ben pocs badocs i turistes, potser una desena mal comptada, quan acostuma a ser un lloc ple com un formiguer. El gran restaurant self-service on havia pensat menjar està tancat. Un indicador més de la manca de visitants.

 

Segueixo pel camí dels Degotalls que em deixa on aquest matí he aparcat el cotxe sense trepitjar ni un pam d’asfalt. Ha estat un matí ben entretingut. Quina serà la propera?

 

Powered by Wikiloc