dijous, 30 de juliol del 2009

El sender de Voltregà

En un dels blocs que segueixo, Mary Ann hold my hand i que sempre està ple de bones fotografies i bon recorreguts muntanyencs vaig descobrir la existència d'aquest sender de petit recorregut pel voltreganès. Immediatament em va interessar i em vaig dir que aprofitaria l'estiu per anar-hi.
El meu pare va néixer a Sant Hipòlit de Voltregà i allà va viure la seva infantessa i joventut. Encara hi tinc família i de molt de tant en tant hi he fet alguna visita.
Alguns dels llocs pels que passa aquest sender els he sentit més d'una vegada en boca del meu pare. Trescar i veure els paisatges que ompliren la seva joventut em plaia d'allò més.
Arribo d'hora a Sant Hipòlit i aparco el cotxe al costat de la casa dels meus tiets i cosins. El sender comença davant l'església i de seguida puja cap a la creu del Morral, lloc mític de la infantessa i dels jocs del meu pare, i que en els temps convulsos de la guerra civil un germà del meu avi va ajudar a tirar-la dalt abaix.




Des d'allà puc contemplar tot el poble. Mai l'havia vist des de l'alçada. Sota mateix a l'esquerra resta el cementeri que malauradament m'ha tocat visitar relativament sovint. De sobte recordo un enterrament ben especial en un dia fred d'hivern tot nevat i que per desig de la difunta va ser enterrada al terra. És un record imponent.
M'enfilo morro amunt fins a una pista que segueixo. Passo pel costat de Mas Serratosa, una gran casa pairal
i enfilo amunt pel mig del bosc per un corriol ple de pedres que fa de mal caminar. Cal estar a atent a les marques ja que aquesta pujada està ben plena de pistes i corriols en totes les direccions. Finalment arribo a una pista des de la que puc contemplar tota la plana, malgrat ser a l'estiu, sota una petita boirina en les parts més baixes.



Abandono la pista i agafo un corriol, primer planer, que em porta fins vora del cingle abans d'enfilar pel dret fins dalt de la carena que mena fins a Sant Martí Xic. En un plafó informatiu dels camins marcats de la zona faig la descoberta que també hi ha un Sender d'Orís (lloc de naixement de la meva mare). Serà qüestió d'anar-hi també un dia d'aquests.



Sant Martí Xic, més conegut per la meva família com Sant Martí Petit, lloc on des de fa molts anys es fa un aplec i on puja la gent del poble a celebrar costellades. A pocs metres, sobre un turó hi ha les restes del Castell de Voltregà.



Fins aquí he caminat molt més que corregut i a més m'he anat aturant per gaudir del paisatge. Porto1,20 hora. Queda molt lluny el meu objectiu inicial d'estar-hi poc més de 3 hores. Ara toca baixar per un petit corriol certament ombrívol preciós on dóna gust deixar-se anar i córrer. Però de tant en tant convé aturar-se per gaudir d'un paisatge que paga la pena, rodejat de cingles, que el corriol va vorejant en lleugera baixada.
Agafo una pista que em porta a travessar la riera del Sorreigs. Aquí toca tornar a pujar primer per pista i després per un corriol que s'endinsa pel mig del bosc. Agafo un ritme assequible però constant fins arribar al cim on es troba l'ermita de Santa Perpètua. Porto 2,40 hores
De nou toca baixar, primer gairebé pel dret, i després per un corriol fins a una pista. A partir d'aquí s'han acabat pràcticament les ombres i el sol pica de valent. He deixat la part més salvatge de tot el recorregut i entro en la part més humanitzada, plena de masos, terrenys de cultiu i de pastura i corts d'animals. Puc contemplar en la llunyania els dos turons als que m'he enfilat avui.



Penso que aquest sender es podria aprofitar per organitzar una bona cursa de muntanya.
A les 3,30 hores de camí arribo a Santa Cecília de Voltregà. Realment és sorprenent com un petit espai de territori està ple de vestigis del poder i la influència que la religió catòlica ha tingut en aquests llocs al llarg dels
temps. A tot Catalunya i el voltreganés no n'és cap excepció trobem creus, ermites i esglesioles per tots els racons i molt properes unes d'altres. A vegades hom es pregunta com és que n'hi ha tantes.
Abandono el corriol per on hi ha les marques del sender degut a que no està ple d'ortigues i no trobo una alternativa per on passar i decideixo seguir per una carretera asfaltada, sense saber ben bé si vaig del tot bé. Tan sols tinc clar que tan La Gleva com Sant Hipòlit queden a la meva esquerra, però em costa troba el camí exacte. Al final retrobo les marques d'una de les variants pel PR-C49-1 que pel Ferran em porten a poder baixar el cingle i enllaço amb l'anterior camí a 1,5 km de Sant Hipòlit.



Després de 4,30 hores estic de nou davant l'església i al cap de poca estona explico davant d'una cervesa la meva aventura als tiets i cosins que s'alegren de rebre aquesta visita totalment inesperada.
Ara que ja conec el recorregut no descarto tornar a repetir. M'ha agradat i he gaudit molt.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Pedraforca

Una de les moltes muntanyes mítiquesi màgiques de Catalunya. Encara no hi havia pujat mai. Una vegada vaig arribar per la tartera fins a l'Enforcadura, però ja era tard i vaig decidir baixar. Feia temps que tenia pensat anar-hi, però per unes raons o altres el dia no acabava d'arribar mai.
Finalment aprofitant que estic de vacances em decideixo em miro el mapa de l'Alpina que tinc a casa i faig una cerca per Internet per tenir clara la ruta a seguir i ho deixo tot preparat. Marxo de casa que encara és de nit per no agafar les hores de calor en la pujada. Camí de Saldes puc contemplar la imatge clàssica del Pedra, la que tots tenim en el nostre cap.


Deixo el cotxe en el mirador de Gresolet i agafo el camí que en pocs minuts passa pel costat del Refugi Lluís Estasen. Després d'aquesta primera pujada el corriol ben fresat i ben marcat va vorejant la muntanya sense més dificultat fins arribar a l'inici de la forta pujada del canal del Verdet. Porto un bon ritme i malgrat ser un dia feiner em trobo força gent fent la mateixa ascensió. Està clar que a la muntanya no hi ha dies de festes i sempre hi pots trobar gent.
Faig la pujada a ritme i sense aturar-me, malgrat que el desnivell comença a ser important. A la meva esquerra queda la mole de pedra del Pollegó Superior. Al final de la pujada puc contemplar l'altre vessant, amb Gòsol allà al fons.


Porto 1,10. Aviat començarà l'hora de la veritat, la famosa grimpada final. Allà vaig tot decidit seguint les marques grogues que són les que indiquen el bon camí. És important no desviar-se per no tenir problemes. La primera canal és molt vertical i cal anar en compte. No m'agrada, però encara és pitjor quan en alguns trossos cal desgrimpar, per tornar-se a enfilar. En tot aquest fragment de l'ascensió sóc lent. No vaig amb presses i alguns dels que abans havia deixat enrere m'avancen. Finalment després de 2,20 hores d'haver sortit del mirador faig cim.



Fa un dia esplèndid. Davant meu tinc la famosa Gallina Pelada. També puc contemplar una part important de la Cavalls del Vent. Un cop he gaudit de les vistes inicio el descens. Una canal em porta sense dificultats fins a l'Enforcadura on cal baixar per la tartera cada cop més malmesa. No sé si és la memòria, que juga males passades, però la recordo amb moltes més pedres i de més tamany. Queda ben poca tartera i el millor és baixar ben bé pel mig de la mateixa ja que fora d'ella rellisca molt. Al començament és divertit, però al final es fa pesada. Un cop acaba la tartera s'agafa un corriol a l'esquerra que ens porta vorejant la muntanya fins al refugi on em refresco en una font i cap el cotxe, amb poc més de 3 hores.
Objectiu complert, ja he pujat al Pedraforca!

dilluns, 27 de juliol del 2009

Galliners, tot un clàssic

La Serra de Galliners al municipi de Sant Quirze del Vallès és un lloc proper i molt sorprenent amb magnífics circuïts per entrenar al mig de la natura i poder fer unes bones pujades per enfortir les cames ben a prop de casa. Està farcit de camins, alguns amb nom propi, com per exemple el mític Mortirolo o la Torna. De tant en tant és agradable deixar-se perdre per descobrir nous indrets, o anar acompanyat per amics experts de la zona que et condueixi pel laberint de camins i corriols. Si l'entrenament es fa d'hora al matí et trobar amb facilitat alguns conills corrent al teu davant.
Dins de tots els circuïts possibles n'hi ha un que faig sovint tot sortint des de casa i que anomeno la volta clàssica a Galliners, d'aproximadament uns 18 kms. Aquí el podeu veure.


diumenge, 26 de juliol del 2009

Rogaining les 3 valls

Al gener vaig córrer la meva primera Rogaining i malgrat arrossegar les conseqüències d'un fort refredat vaig gaudir d'allò més. A la primera oportunitat que he tingut he volgut repetir.
Aquest cop hem canviat les terres de Lleida, per les de Girona. Pràcticament ens hem inscrit els mateixos companys que l'altre cop, formant dos equips, un de Terrassa i l'altre de Sabadell. Durant el viatge fins a Sant Feliu de Pallarols comentem que el que ens fa més por avui és la calor. Sabem que a mesura que avanci la cursa aquest apretarà de valent i això pot condicionar i molt el desenvolupament de l'activitat.
Arribem amb el temps una mica just, però aviat estem preparats i disposats a iniciar la cursa en la plaça el Firal del poble. Estudiem el mapa i dissenyen la nostra estratègia cercant les fites de màxima puntuació.
El primer objectiu serà la fita 90, la de més puntuació, tractant agafar el màxim de punts possibles pel camí.
Comencen i la primera fita que cerquem (67) és dalt d'un turó que hi ha a prop del poble, al que s'accedeix per un camí on anem trobant creus del Via Crucis. Està just a dalt de tot al peu de la creu. Serà una premonició del que ens resta de cursa aquest inici pel Via Crucis ?.



Seguim un camí que ens condueix per dalt d'una carena tot vorejant uns cingles que ens permeten gaudir d'un magnífic. Veiem al davant nostre el castell de Hostoles on també hi ha situada una fita (88), però a la que no anirem.



Baixem del cingle per pinçar la segona fita al peu d'un arbre(77), i seguim baixant i camí de la 90 passem per un nou control (46) a l'interior d'una casa en runes que ens costa una mica de localitzar. Arribem al riu on se suposa que està la 90, però al principi no la trobem. Rectifiquem la nostra posició i allà està un magnífic gorg amb la fita sota el salt d'aigua. Cal ficar-se a l'aigua. Ho fa el Carles, l'expert nadador del grup. El lloc ha estat tota una sorpresa pels nostres sentits.
Portem un pitjor promig que a la rogaining de l'Espulga Calba, 1.36 hores i només 4 fites i 26 punts.


Seguim endavant, per pistes forestals fins fer dues fites més (54 i 84), després de creuar un parell de vegades un rierol en el que l'Anuk gaudeix d'allò més dins l'aigua.
I ara toca pujar, passem pel costat d'un mas on molt amablement ens indiquen el camí. Aquest és costerut, però la pujada ha valgut la pena per la bona vista (70).



A mesura que anem fent la cursa anem replantejant les properes fites a fer. Camí d'una nova fita per un corriol albirem un turó no massa llunyà amb una casa a dalt de tot on hi ha una fita de poc valor (37), però ens trobem bé i decidim pujar ja que ens agrada el lloc. La pujada és fàcil i el lloc de nou preciós. Aprofitem la visió que ens dóna dominar força terreny des de l'alçada per tal de gestionar el que ens queda de cursa. Cal començar a planificar com retornar a l'arribada. Portem més de 3 hores de curses, 8 fites i 49 punts.



Baixem ràpidament fins a un riera seca (81) i allà aprofitem l'avituallament per fer un mos i seguir. Una nova fita (73), en un lloc singular, una bauma també molt maca. La calor ja fa estona que pica i es fa notar. Em trobo amb forces i amb ganes de seguir trotant, però cal moderar el ritme de cursa ja que algun company de l'equip no va prou bé.
De nou una pujada feixuga amb forta calor. No trobem la fita 65. Busquem, però no hi és. No estem segurs d'estar al lloc i continuem pel camí. Al cap d'una estona ens trobem altres orientadors en direcció contrària i les seves indicacions ens són útils per resituar-nos, abandonar la fita que no hem trobat, ja que ara queda lluny i cercar la següent (86) després d'anar de nou per un camí que va per sobre d'una carena arran de cingle, i trotar per un ombrívol corriol que s'agraeix en aquestes hores de força sol.
Assolim dues noves fites (75 i 79) sense massa dificultat. Aquesta darrera està a dalt d'un turó des del que dominem el poble. Hem de decidir com hi baixem. No ens atrevim a fer-ho pel dret ja que el bosc és força impenetrable.
Després d'estudiar dues opcions prenem una decisió, però malauradament no trobem el camí que hi ha indicat al mapa. Perdem temps ens desmoralitzem i anem a provar la opció que havíem descartar, però molt desanimats. Després de rodejar un turó anem avançant per un turó però sense massa convenciment. Tenim clar que ens cauran molts punts de penalització, però finalment ho veiem clar. Anem en la bona direcció i el corriol és de baixada i està ben marcat. Ens llancem el més ràpid que les nostres forces en permeten per tal d'arribar a l'hora.
Ja som abaix i comencem a córrer pels carrers del poble. De nou ens passa el mateix que a l'Espluga Calba, toquen les tres al campanar i travessem l'arc d'arribada amb dos minuts de retard, i per tant 5 punts de penalització. Hem fet 13 fites i 81 punts, menys fites i menys punts que en la anterior rogaining.
Un cop hem descansat una mica ens asseiem sota els plataners del Firal de Sant Feliu de Pallarols i gaudim del plat de pasta que ha preparat la organització per dinar convenientment regat per unes birres fresquetes i tot comentant la jugada.
Abans d'anar a la dutxa consultem la classificació. Hem fet 4ts. en categoria de veterans però a força distància dels tercers que han marcat 109 punts. La parella que ha assolit més puntuació de totes les participants ha estat una parella mixta: 170 punts.
Prenem un cafetó abans d'agafar el cotxe cap a casa amb el convenciment que repetirem en la propera rogaining que s'organitzi en les nostres contrades. És un tipus de cursa d'orientació que ens agrada.


divendres, 24 de juliol del 2009

Vall de Boí

És curiós, però hi ha llocs que hom li agraden i passen els anys i no hi torna. La Vall de Boí i l'Alta Ribagorça és un d'aquests indrets. Hi havia anat de colònies d'estiu quan era petit i també hi havia anat moltes vegades amb els meus pares. Coneixia bé tots aquests pobles i paratges. La darrera visita va ser de jove per gravar els exteriors d'una pel·lícula a Durro.
Diria que en aquells moments l'ortografia del topònim de la Vall era diferent: Bohí.
I torno després de 30 anys per estar-hi una setmana i passejar amb tranquil·litat pels seus pobles i gaudir dels seus paisatges.
Malgrat el canvi sofert pel turisme encara és una vall tranquil·la sense massa tràfec. Ara bé, on abans hi havia pistes forestals plenes de pedres no aptes per cotxes, ara ho trobem tot asfaltat, fins i tot, la pujada amb tot terrenys i furgonetes a Aigües Tortes. També està molt i molt arreglat la pista que porta fins al refugi del llac Llong.



Els pobles ja no fan pudor a vaques. Estant ben posats pel turisme, plens de restaurants, hotels i apartaments, amb els carrers ben empedrat, un bon canvi i certa manera positiu per tots aquests pobles. S'han recuperat els camins i hi ha indicadors per a tot arreu. A poc pobles no ha arribat la febre de fer diners amb el turisme, però encara en queden alguns. Es poden trobar blocs d'apartaments a llocs realment insòlits.
Malgrat tot el paisatge segueix igual d'impressionant, amb racons encantadors, llacs i rius curulls d'aigua amb la seva encisadora remor característica i que tan m'agrada i amb totes les esglésies romàniques ben arreglades i evidentment amb visita de pagament a la que em nego, a part de ja haver-les vist, per principis. Als llocs de culte ,ai s'hauria de pagar per entrar-hi. No és la casa de Déu? Ja en tinc prou de veure-les per fora i visitar els seus cementeris, una de les meves costums, no sé massa ben bé perquè.



Tan sols cal allunyar-se una mica de la carretera principal que travessa la vall, per trobar-se ben sol rodejat de verd, flors de tots colors i els cims ben propers que quedaran per un altre cop, abans que passin altres 30 anys, espero.


dimecres, 22 de juliol del 2009

De vacances a Iran





Un indret ben especial per anar de vacances. Igual algú no s'ho creu, però he passat per Iran aquestes  vacances. És un petit nucli de cases amb 11 habitants, enlairat a 1288 metres amb una petita església dedicada a Sant Climent i que compta amb parell de cases de turisme rural. Administrativament  pertany a Pont de Suert i és lloc de pas de la coneguda Pedals de Foc.



El seu nom com molts altres de la zona (Irgo, Gotarta, Igüerri) em va cridar l'atenció. Són d'origen basc. Què hi fan tants noms d'etimologia basca en aquesta zona ? Paga la pena donar un tomb per tots aquests llogarets ben singulars abans no es comencin a omplir d'apartaments i perdin el seu encant.


diumenge, 19 de juliol del 2009

Mataró, la primera nocturna de l'estiu

A l'hora que acostumo més aviat a pensar en dormir estava esperant l'inici de la cursa nocturna d'orientació de Mataró. És la segona vegada que hi participo. M'agraden aquestes curses d'estiu.
Va començar amb retard. És una cursa lineal amb sortida en massa al costat del port de Mataró: 6100 metres i 17 fites. La temperatura és molt agradable per córrer.
Sortim tots junts i correm per l'espigó fins a trobar el triangle on ens donen el mapa a mesura que arribem. En aquests 500 metres ja s'han començat a marcar les diferències. Amb el mapa a les mans observo que tenim les primers cinc fites a la platja i en el passeig marítim, i després la resta dins del casc urbà de Mataró.
És una cursa molt ràpìda. Com que les fites que estan a la platja són molt a prop del passeig decideixo trepitjar la sorra el menys possible. Passo a l'altra banda de la via pel pas soterrani marcat i ara ja es tracta d'orientar-se pels carrers de Mataró cercant la millor opció per arribar a les diferents fites i entre fita i fita córrer el més possible, tot comptant el nombre de cantonades fins arribar al lloc on cal canviar de carrer. Quan t'apropes a una fita o ja veus al que va davnat teu que l'estar marcant o gairebé a tot arreu hi ha algú que passeja per allà que et diu on està.
Porto la brúixola, però veig que no la necessitaré per res i decideixo guardar-la a la butxaca de darrera del pantaló i així tenir més lliures les mans per portar el mapa i  la targeta.
Faig tota la cursa darrera del mateix orientador. En la 8 intento cercar un itinerari alternatiu, per tal de no seguir-lo, però l'únic que aconsegueixo és que m'agafi més avantatge. M'hi apropo força, però per més que corro no hi ha manera d'atrapar-lo. A la fita 15 el tinc a l'abast, però finalment no aconsegueixo avançar-lo.
Arribo suat i satisfet amb 53-06 i en la posició 12 de 36 arribats. El temps del primer ha estat poc més de 40. A l'arribada m'espera un petit obsequi, aigua fresca i síndria a dojo.
Abans de marxar cap a casa aprofito per fer una agradable passejada i contemplar el mar en una nit sense lluna.

dijous, 16 de juliol del 2009

Palau Solità i Plegamans

Ha acabat la primera part de la Copa Catalana d'Orientació, la propera cursa ja no serà fins el setembre. Aprofito que fan una cursa d'orientació a prop de casa, cosa no massa habitual. És la tercera edició i encara no hi havia pogut participar per diferents raons. En tenia ganes. És un dia molt calorós i a més soc dels darrers en sortir. Gairebé no escalfo. La calor no ajuda. Faig el C1 30 fites i 6.600 metres.
La primera fita és força lluny de la sortida. No té cap dificultat, però em costa posar-me en marxa, em trobo lent. Serà així en tota la primera part de la cursa. La primera dificultat la trobo en la fita 6, segons la descripció està en una soca d'arbre. La veig, però no és la meva. M'he desviat una mica i estic en dues soques molt pròximes. Em reoriento i arribo on ha d'estar, però no la veig. Comencen els dubtes. Cerco un lloc on tornar a orientar-me, una cruïlla de camins i des d'allà hi torno. Arribo de nou al mateix lloc. No la veig. Arriba un altre orientador i allà estava, simplement que no la veia. Fa molta ràbia estar al lloc de la fita i no veure-la i perdre tant de temps. No és la primera vegada que em passa.
Bé som-hi de nou. No ha estat res. Segueixo orientant-me i trobant fites. A partir de la 10 em començo a trobar bé i córrer com a mi m'agrada identificant els diferents elements del terreny amb facilitat i aprofitant les tirades llargues entre fites per pensar com atacar les següents. Gaudeixo molt. A la 23 bado una mica i perdo una mica més de temps, no massa. I ara ja és córrer fins al final. La calor crema de debò. La síndria del final de cursa s'agraeix.
Al final 1-39-09 i 21 de 24 classificats. El primer, un Serrallonga, va fer 55. Com corren aquests joves! En altres categories dos components del club van pujar al podi i es van portar un tortell cap a casa.