Si exceptuo la zona de la Cerdanya i alguna incursió esporàdica al Canigó i
a Argelers, la Catalunya Nord és una part dels Països Catalans força
inexplorada per mi. He decidit passar-hi una setmana i voltar per allà sense un
pla previ establert i d’aquesta manera conèixer-ho una mica.
Perpinyà serà el meu centre d’operacions, i des d’allà exploraré els quatre
punts cardinals. A Perpinyà hi ha una forta immigració que es veu tot passejant
pels carrers. El consistori actual està en mans de l’extrema dreta i es nota en
la proliferació de grans cartells com el de la foto per tot Perpinyà.
Aquests dies he volgut visitar tres tombes de personatges il·lustres i que el franquisme ens havia volgut amagar com moltes altres coses.
A la de Pompeu Fabra hi havia estat encara un infant amb els meus pares
l’any 1968 quan per primera vegada s’encenia la flama de la Llengua Catalana i
es portava a Montserrat, on també vam anar a rebre-la. En servo alguna foto i
una filmació en Super-8, així com un petit record personal. Són d’aquelles
coses que fèiem amb els pares i que mai m’explicaven el sentit profund de
catalanitat i resistència que s’amagava al darrera.
La d’Antonio Machado, malgrat haver estar un parell de vegades a Cotlliure, no recordo haver-la visitat abans. I a la de Walter Benjamin, ja en territori del Principat, tampoc hi havia estat mai i hi vaig voler anar. Són visites emocionants, ja que fan pensar en els moments amargs que aquests homes excepcionals van haver de viure a conseqüència de les guerres.
En general, el català és força present en les retolacions que hi ha pels
carrers i places, i a les diferents visites que fem, però pràcticament no el
parla ningú. Ara bé, gairebé ningú s’estranya quan el parlem o quan ens dirigim
a ells en català, però moltes vegades no ens entenen i haig d’utilitzar el meu
limitat francès.
Visitem diferents pobles, molts d’ells petits. Tots els trobem nets,
ordenats i arreglats. M’agraden especialment els seus carrers estrets. Alguns
d’ells estan estructurats en forma piramidal amb el castell i/o l’església en
la part alta, i tots els carrers ben costeruts. Gairebé a tots, hi trobem un
punt d’intercanvi de llibres sempre ben cuidat.
Ens arribem a Salses, el límit Nord dels Països Catalans on hi ha una gran
fortalesa defensiva construïda pels reis d’Espanya. De fortaleses en veiem
moltes més, totes si fa no fa amb la mateixa estructura.
Ens criden l’atenció les escultures d’Arístides Maillol que veiem a Perpinyà i al Museu de Ceret i acabem visitant la seva casa museu de Banyuls. Em quedo amb ganes d’aprofundir més en la seva obra. Molts del pobles que visitem (Cotlliure, Ceret, Prada, ...) són i han estat refugis i residència d’artistes del que en resta un llegat important.
La visita a la platja de Argelers on havien estat els refugiats catalans
després de la derrota de la guerra civil i el que havia estat el centre
d’internament de Rivesaltes són cites obligades en aquest viatge. No puc deixar
de pensar com devia ser la vida en aquells llocs, o potser, hauria de dir
no-llocs per seguir la terminologia més actual. M’agrada especialment el relat
museogràfic de Rivesaltes que a part de repassar la història del camp per on
havien passat interns de procedència
diversa (espanyols, jueus, gitanos, harkis, algerians, ...), també fa un repàs
del darrers cent anys, del 1915 al 2015, en el que el nombre de desplaçats i
refugiats al món no ha parat d’augmentar i, malauradament, segueix augmentant.
Passen els anys i la humanitat no hi manera de que aprengui de les lliçons del
seu passat.
Em criden l’atenció dues visites escolars de les que en som testimoni
directe, una a Sant Miquel de Cuixà i l’altre a Argelers. Són alumnes de
secundari que estan molt atents a les explicacions en català i en francès dels
seus professors, gairebé diria que amb un silenci sepulcral. La seva actitud és
molt diferent que la que observo en visites del mateix estil a prop de casa.
Al carrers bàsicament només hi ha tres tipus de contenidors: gris (brossa),
groc (envasos, plàstic i també el paper) i algun de verd en alguns punts pel
vidre. M’estranya la poca presència de
contenidors verds, la barreja en un sol contenidor de paper i envasos i
l’absència de recollida selectiva de matèria orgànica.
A les afores de Perpinyà i també dels pobles més petits hi ha uns
aparcaments que s’anuncien com zones per deixar el cotxe i compartir trajecte.
Menys el diumenge sempre hi ha cotxes aparcats. M’ha semblat una bona
iniciativa dels poders públics, del que en podríem prendre exemple.
De ben segur, que m’han quedat llocs per visitar, però amb aquest pocs dies m’he pogut fer una millor idea de com és aquesta part dels Països Catalans que tenim tan a prop i que moltes vegades no tenim massa en compte.
