dijous, 17 d’agost del 2000

Tornada a casa

Encara passem el matí a Santiago. A la tarda agafem l’autobús que ens ha de tornar a casa. Després de tants dies se’m fa estrany no caminar. Són moltes hores d’autocar que em permeten reflexionar sobre la experiència, i pensar com seran els dies de retorn a la normalitat i a la vida quotidiana a la ciutat.
Guardaré la motxilla a l’armari. Ja m’havia acostumat al seu pes. S’havia convertit en l’amic inseparable. He conegut molta gent que no era la primera vegada que feia el camí. En el meu cas crec que no el tornaria repetir. M’ha agradat aquesta manera de viatjar, coneixen pobles i gent, però sobre tot, la part final del camí tan massificat em sobrava. Recordo amb nostàlgia les primeres etapes en que no trobaves ningú i caminaves sol al llarg d’hores.
La gran lliçó ha estat la demostració pràctica de les poques necessitats de l’ésser humà i de la artificialitat de les necessitats supèrflues de la vida moderna. Tot el que necessitava per sobreviure cabia dins la motxilla, i en canvi tenim la casa plena de trastos, i l’armari ple de roba. Amb menys coses, i per tant, amb menys diners podem viure.
I en el record quedaran per sempre algunes de les imatges del camí: els corriols fantasmagòrics a la sortida de Roncesvalles i el paisatge i els pobles de Navarra, l’alberg de Monjardín, la perdiu d’Arroyo Sanbol, les rectes inacabables entremig de camps de blat en el Pàramo castellà, el despertar amb cant gregorià a Castrojeriz, les tardes en alguns pobles llegint el diari i prenent cafè, algunes converses, les “torrijas” en un bar de Reliegos, el Puente de Orbigo, les Visperas i Completas a Rabanal del Camino, el castell de Ponferrada, el Bierzo, un lloc on m’agradaria tornar. alguns hospitalers, els arbres de Galícia, ....

dimecres, 16 d’agost del 2000

Finisterra

Ens arribem fins a Finisterra amb autobús. És el lloc on es diu que acabaven algunes de les peregrinacions i on segons la tradició es cremava el calçat que s’havia utilitzat. És un lloc molt més màgic que el propi Santiago. Malgrat que no s’escapa de la utilització turística, ja no és el mateix. La imatge del far i la immensitat del mar. No m’estranya el nom com tampoc m’estranya que els temors dels antics davant d’aquesta immensitat.
Fem un dinar excel·lent abans de tornar cap a Santiago.

dimarts, 15 d’agost del 2000

Monte de Gozo – Santiago

Ens aixequem tard. Avui ja no tenim presa. Fins a la Catedral de Santiago ja només resten 5 kms., un simple passeig de res. Esmorzem amb tranquil·litat al restaurant i ens posem en camí. És el darrer dia.
Tot és baixada i ben aviat som als carrers de Santiago que ens porten fins a la  Catedral. Arribem en un dia especial, el dia de Santa Maria.
Cerquem el lloc que ens han dit que donen tres dies de allotjament gratuït pels pelegrins. És una escola molt gran en un edifici antic. Un dormitori enorme amb fileres de llits. Tot està molt brut. Dóna molt males vibracions.
Deixem les motxilles i anem a la oficina de peregrinació de la Catedral, lloc on donen “La Compostelana”, el paper que acredita que has fet el camí. Cal fer cua, una bona estona. Has d’acreditar el recorregut fet amb la presentació de la credencial i et fan algunes preguntes sobre els motius de la teva peregrinació. Insisteixen a preguntar-me si he fet el camí per motius religiosos, de la mateixa manera que insisteixo en negar-ho. Finalment en donen un certificat conforme he fet el camí, però diferent dels que abdueixen motius religiosos.

Al baixar ens trobem a un dels franciscans amb els que hem coincidit aquests darrers dies de camí. Està molt content amb el seu paper, “la Mia Mamma” (sembla que es posarà molt contenta) i “El Provinciale” (per l’expressió sembla que li tindrà enveja)
Assistim a la missa a la Catedral, una molt bona posada en escena d’una obra de teatre ja molt coneguda. Podem veure el Botafumeiro en acció, segurament és l’únic que val de l’espectacle. Diuen el nom de tots els pelegrins del dia i el lloc de procedència. Em sorprèn.
Dediquem la tarda a passejar per Santiago i a buscar bitllet per tornar a casa. Malgrat que és un lloc maco no m’agrada. Tot està de cara al turista. És una llàstima.

dilluns, 14 d’agost del 2000

Ribadiso – Monte de Gozo

Sortim una mica més tard (les 7.00 hores), però a les 12.50 ja som a Arca el lloc on havíem planificat fer final d’etapa. L’alberg està tancat i hi ha molta cua esperant per entrar. Mentre esperem canviem de plans, decidim dinar i seguir el camí fins al Monte de Gozo, i així ho fem.
Un cop dinats, a les 15.00 hores reprenem la marxa. El paisatge i els boscos són molt macos, tenim ganes d’arribar, s’acumula el cansament. Tenim la impressió que no parem de donar voltes. De cop i volta en les fites on marquen els kms. que falten per arribar a Santiago sumen kms. en lloc de restar-ne. Ens baixa la moral. Falta més del que pensàvem, no arribarem mai. El camí és fa inacabable.
Ens aturem en un bar a descansar una estona i prendre una cervesa, i de nou a caminar. Finalment a les 19.15 som al Monte de Gozo. Un cop dins del recinte encara hem de caminar per trobar la recepció on ens atendran. Avui ha estat la etapa més llarga, l’únic dia que hem  caminat després de dinar i per la tarda. Han estat 36 km. i 10.05 hores de camí, 5.50 al matí i 4.15 a la tarda.
El Monte de Gozo és com una gran ciutat, amb tots els serveis, restaurant, bar, tendes. Sopem al restaurant. La habitació és gran i neta. La feina està feta. Demà entrarem a Santiago.

diumenge, 13 d’agost del 2000

Palas de Rei – Ribadiso

Un dia més de caminar i caminar com cada dia. Hem fet 26 km. i 6.45 hores de camí.
Com els darrers dies de camí, podríem dir que des de que hem entrat a Galícia ens hem trobat amb unes noves diferents tipologies de “pelegrins”: els que només fan els darrers 100 kms. per aconseguir “La Compostelana”, els que fan el camí en cotxe però que arriben als albergs amb grans motxilles i cara d’esgotament per aconseguir lloc per dormir gratuït, els que porten un cotxe o furgoneta de suport on carreguen les motxilles per no fer el camí tan feixuc. Dins d’aquesta tipologia, hi ha qui estableix torns a l’hora de portar el transport i així a cada etapa canvien de conductor
Avui hem dinat acompanyats per dos granadins que hem conegut en les darreres etapes i amb els que ja havíem parlat alguns dies. Un d’ells també treballa en Educació Especial. Hem mantingut una conversa que s’ha allargat després de dinar davant d’unes copes d’oruxo.
L’alberg d’avui és diferent. Conserva vestigis de l’antic hospital de pelegrins. És un edifici de pedra ben restaurat, amb petits pavellons i un enorme prat i el riu que discorre suament al costat. 62 places, però un silenci gairebé total, potser pel cansament acumulat o perquè els hospitalers no són funcionaris de la Xunta. Són voluntaris i això es nota.
Cap el tard en el patí de l’alberg, hem participat en una mena de festa (foc de camp kumbaià, però sense foc) amenitzada pels frares franciscans que són capaços de cantar qualsevol cosa i toquen tota mena d’instruments.

dissabte, 12 d’agost del 2000

Portomarín – Palas de Rei

Sortim a les 6.25 totalment a les fosques i per la carretera. Esmorzem a Gonzar i per bon camí arribem a Palas de Rei a les 12.15. Han estat 25 km i 6 hores de camí.
Un cop a Palas de Rei hem de fet molta estona de cua abans d’entrar a l’alberg. Serà així en el que resta de camí. Estem de sort i aconseguim llit, ja que els que venen caminat des de Roncesvalles tenen preferència.  Algunes de les persones que estan a la cua s’enfaden. Segons ens diuen al mateix alberg aproximadament només el 10% dels pelegrins fan el camí des de Roncesvalles.
Comencem a tenir ganes d’acabar. Des que hem entrat a Galícia hi ha massa gent fent el camí. Ja no és aquell caminar solitari dels primers dies. De fet en alguns moments sembla convertir-se en una cursa per veure qui arriba abans a l’alberg i aconsegueix lloc per dormir. No ens agrada. És més en alguns d’aquests pobles ens envaeix la mateixa sensació dels llocs turístics de platja a l’estiu.
Tornem a trobar-nos amb els franciscans d’ahir que fan una rotllana i canten gregorià.

divendres, 11 d’agost del 2000

Barbadelo – Portomarín

Sortim a les 6.25 completament a les fosques i amb una boira baixa força espessa per un paisatge típicament gallec, fins i tot, una mica fantasmagòric i embruixat.  Sort tenim de l’ajuda d’una parella que porta frontal per tal de no equivocar-nos de camí en els encreuaments.
Esmorzem just quan trobem la fita que senyala que falten 100 kms. per arribar a Santiago, en un petit bar. El final del camí ja és a prop.
El camí d’avui és un seguit de petites aldees pobres i brutes, encara que no tant com les primeres que varem travessar a la nostra arribada a Galícia.
Arribem a Portomarín després de passar el riu Miño, per un llarg pont. Han estat 18 km. i 5 hores de camí. Hem d’esperar que obrin l’alberg abans de poder complir amb les nostres costums de cada dia: dinar, cafè, llegir el diari, descansar i donar una volta pel poble. Aquest és un poble nou (1962), ja que l’antic va ser inundat per les aigües del riu després de la construcció d’un pantà.
Entre els pelegrins que s’allotgen a l’alberg hi ha un grup de 5 franciscans italians amb l’hàbit i amb sandàlies.

dijous, 10 d’agost del 2000

Samos – Barbadelo

Es nota que a mesura que avança el camí tinc ganes d’acabar perquè el diari d’anotacions es va convertint cada cop en més breu.
Avui sortim a les 6.25 i  prenem l’opció de seguir la carretera. Passades les 9 arribem a Sarria. Esmorzem en un hotel de moltes estrelles l’hotel Alfons IX i tornem enrere per comprar en un super.
4 kms. més endavant arribem a l’alberg poc abans de les 12. Han estat 18 kms. i 5.30 hores de camí. Per arribar a l’alberg hem enfilat una pujada bordejada d’uns grans arbres majestuosos i de formes estranyes. Crec que eren castanyers, però no ho podria assegurar.
L’alberg és petit i acollidor. Té una bona cuina, però com tots els albergs de la Xunta no disposa de cap estri. Ens han explicat que eren unes cuines ben dotades, però que amb el pas dels pelegrins tots els estris han anat desapareixent. Aconseguim cuinat amb l’únic pot existent que hem de compartir amb altres companys de camí. I per menjar utilitzem dues forquilles que ens deixen en una casa de pagès que fa a la vegada de pensió que es trobava a prop.
La resta del dia ha servit pel ritual de cada dia: dutxa, rentar la roba, dinar, descansar, prendre cafè en una casa rural plena de mosques. També visitem a l’església on trobem una guia jove, amargada i molt “rebotada” en contra dels catalans, no sabem pas per què. I acabem la jornada amb un petit passeig pels voltants del poble, o millor dit, aldea.

dimecres, 9 d’agost del 2000

Hospital da Condesa – Samos

Sortim a les 6.25 i a l’Alto del Poio prenem un cafè amb llet.
Tot baixant cap a la vall admirem el verd paisatge de Galícia. A Triacastela després de visitar el cementiri i l’església esmorzem un entrepà i continuem el camí. Aquí s’ofereixen dues opcions i optem per anar pel Monestir de Samos.
Els pobles de Galícia que travessem són desordenats urbanísticament, bruts, amb molta pudor degut a la cria de bestiar. Malgrat tot els camins són macos i agradables molts d’ells a la vora dels rius i amb l’eucaliptus com a arbre principal.
Arribem a Samos passades les 13 hores. Han estat 26 kms. i 7 hores de camí. Dinem abans d’entrar a l’alberg ja que no l’obren fins a les 15 hores. Un cop tenim lloc a l’alberg ens dutxem, prenem un cafè, llegim el diari local, descansem i fem una visita complerta tant al Monestir com al poble amb un guia que ens va explicant tot de coses i curiositats del lloc com del camí.
En el Monestir assistim al tercer ofici religiós des que hem començat el camí. Tots tres ben diferents, la primera a Roncesvalles de benvinguda en l’inici del camí, la segona a Rabanal del Camino, senzilla i autèntica i aquesta tercera sumptuosa, oficiada per set capellans, teatral i artificial.

dimarts, 8 d’agost del 2000

Ruitelàn – Hospital da Condesa

Sortim a les 6.30, al cap de poc de caminar per la vall del Valcarce, l’abandonem i iniciem la pujada a O’Cebreiro, la pujada més dura de tot el camí. Són 6 kms. per arribar a 1300 metres d’alçada, 600 metres de desnivell. Ens ho agafem amb tranquil·litat i anem fent sense presa.
A les 9.30 arribem a O’Cebreiro. Ja som a Galícia i ja hem començat a trobar les fites que a partir d’ara ens aniran indicant els kms. que ens falten per acabar el camí. De moment són 150 kms. Esmorzem i voltem una mica pel poble. Aconseguim una nova credencial per continuar la que portàvem des de Roncesvalles que ja la tenim plena de segells. També aprofitem per comprar una mica.
Passades les 11 continuem el camí, i a les 12.30 arribem a Hospital de la Condesa, el primer alberg de la Xunta. Avui només hem fet 15 km. i 4 hores efectives de caminar, però ja en tenim prou.
La rutina de cada dia: dutxa, rentar la roba, dinar, migdiada i escriure. Donem una volta pel poble i els seus voltants. És un lloc molt petit on no hi ha ni tenda, ni bar, ni res.

dilluns, 7 d’agost del 2000

Cacabelos – Ruitelán

Sortim a les 6.40 de nou encara fosc. El camí continua vorejat de vinyes. El Bierzo s’està convertint en tota una agradable sorpresa, pel seu paisatge, la seva gent i els seus pobles.
Villafranca del Bierzo  és un dels pobles directament lligats al camí per moltes raons, en el nostre cas ho estarà per un esmorzar cinc estrelles en una cafeteria de luxe amb una pantalla gegant amb videoclips i uns quadres magnífics fets sobre fusta còpia de quadres famosos.
Aquí hi ha dues opcions de camí, un pel mig de muntanya amb pujada i baixada i l’altre arran de carretera més planer. Fem l’opció d’aquest darrer i acabem atabalats pel dens trànsit i, sobre tot, pels grans camions i les obres d’una nova autovia.
Finalment abandonem la carretera principal per endinsar-nos en la vall del Valcarce. A les 13.00 hores som a Vega del Valcarce, però l’alberg no ens agrada i decidim continuar. Per fi arribem a Ruitelàn al voltant de les dues. Avui han estat 27 kms, i 7.15 hores de camí.
L’alberg de Ruitelàn és singular. Et trobes com a casa. Està regentat per dos nois (Luis i Carlos) i la mare d’aquest últim que havien viscut molt de temps a Barcelona. Les parets estan plenes de referència del Dalai Lama, Carlos Castaneda i Víctor Jara. Carlos ens prepara un molt bon dinar. Poc després arriben una colla molt animada de sevillans amb persones de totes les edats.
A la tarda passegem pel costat del riu tot gaudint de la seva vegetació i de la remor de les seves aigües.

diumenge, 6 d’agost del 2000

Molinaseca – Cacabelos

Avui diumenge ha estat un dia diferent, especial. Tal com havíem planificat sortim a les 8, molt més tard del que és habitual, en direcció a Ponferrada per la carretera tal com ens ha aconsellat la gent del poble.
A les 9 ja som a Ponferrada i esmorzem al bar de La Encina per esperar que obrin el castell: un cafè amb llet amb croissant a la planxa amb melmelada, un esmorzar de diumenge.
Visitem el castell dels templers. Ens agrada molt. Com sempre en aquest tipus de visites fan pensar en la manera com devien viure la gent d’aquells temps. El que ens han mostrat les pel·lícules i la dura realitat de la vida en aquells castells plens d’incomoditats.
A les 11.15 reprenem el camí per la carretera fins Camponoraya. Aquest tram de camí resulta força avorrit. Però després d’aquest poble ja passem per enmig de vinyes i el camí resulta més agradable. Ens agrada El Bierzo. Es veu una comarca cuidada i treballada, tant els pobles, en general prou grans, com els camps. En els pobles veiem campanars plens de nius enormes i de cigonyes.
A les 14.30 arribem a Cacabelos, fi d’aquesta etapa atípica. Han estat 23 kms. en 4.15 hores de camí efectiu si no comptem la llarga parada turística que hem fet a Ponferrada. A Cacabelos ens espera un alberg nou de disseny al voltant d’una església inaugurat aquesta mateixa setmana i amb habitacions individuals. És molt confortable.
La rutina de cada dia, dutxa, dinar,cafè i descans. Avui estem notant l’etapa d’ahir, més llarga del que és habitual per nosaltres i el fet de caminar avui al punt del migdia amb la calor. Tenim les cames pesades i a la tarda fem una bona sessió d’estiraments per recuperar-les.
Per sopar mengem una empanada feta per la mare de la hospitalera de l’alberg amb la que xerrem una bona estona sobre la comarca del Bierzo abans d’anar a dormir.

dissabte, 5 d’agost del 2000

Rabanal del Camino – Molinaseca

Com a tots els albergs gratuïts ens ofereixen un esmorzar complert i servit amb molt de gust: cafè amb llet, pa, mantega i melmelada.
Sortim a les 6.38 i enfilem la pujada que ens ha de portar al sostre del camí, La Creu de Ferro, al bell mig dels Montes de León. Passem per Foncedabon, un poble que després de quedar completament deshabitat s’hi està instal·lant gent que està rehabilitant cases per passar-hi les vacances d’estiu. Tots els cotxes que hi veiem tenen matrícula de Madrid.
En els darrers trams de pujada ens trobem al bel mig del camí amb un cavall solitari que va en direcció contrària.
Ja som a la Creu de Ferro i complim amb el que mana la tradició.
De baixada passem per un altre poble abandonat, Manjarín, on hi ha un “xiringuito  per guiris” on ha parat gairebé tothom. Nosaltres continuem. Abans de baixar ens aturem una estona per contemplar el paisatge de El Bierzo. Avui fa un dia magnífic que ens permet gaudir d’una excel·lent vista.
Passem per El Acebo, un altre poble per “guiris”. Finalment ens aturem a Riego d’Ambors i iniciem la nostra primera etapa del menjar d’avui, un entrepà de llonganissa amb pa amb tomàquet i una bona cervesa.
Arribem a Molinaseca a les 13.40, després de caminar 25 kms. amb 7 hores. L’alberg molt maco està situat dins d’una ermita rehabilitada a les afores del poble.
Després d’una bona dutxa i de rentar la roba, mengem asseguts al costat del riu.  Més tard a mitja tarda complirem la nostra tercera etapa de l’especial menjar d’avui: una pasta de poma comprada a una tenda del poble on han estat molt amables i hem estat xerrant una bona estona i un cafè. Curiosament avui en el poble hi ha dos casaments.
Escrivim una estona, descansem i finalment sopem completament entaulats en un restaurant del poble un magnífic potatge del Bierzo.
És sorprenent la manera de desplaçar-se del gruix de la gent: es lleven i fan enrenou molt d’hora, però surten molt tard de l’alberg. A vegades sembla que ens avanci molta gent, però solem arribar dels primers a l’alberg; a partir del migdia fins ben bé a les 6 de la tarda arriben mig morts, explicant i fent recompte de les seves butllofes i les suposades tendinitis, però després se’n van a dormir tard i amb el mateix enrenou amb el que s’aixequen. Definitivament no ho entenc, això és el camí ?

divendres, 4 d’agost del 2000

Astorga-Rabanal del Camino

Sortim a les 6.30. Poc després de sortir d’Astorga comencem a pujar de manera continuada i fa molt de fred. Tinc les mans gelades i uns guants no anirien gens malament.
Parem a Santa Catalina de Somoza a esmorzar i abans de continuar ens abriguem d’allò més.
El paisatge és agradable i el camí continua pujant fins arribar a El Rabanal del Camino a les 11.30. Han estat 19,5 kms. en 5 hores.
No obren l’alberg fins a les 14.00, però paga la pena esperar. L’alberg Gaucelamo està regentat per una comunitat d’anglesos, net, ben cuidat i amb molt d’ordre. I a sobre gratuït. De fet aquests estan sent els millors albergs, més confortables, amb millors prestacions i amb hospitalers més amables.
Comprem i dinem. Per la tarda anem a Vísperes i abans de dormir anem a Completes. Hi ha una comunitat de benedictins. Són tres. Són unes cerimònies impressionats en una església petita i absolutament despullada amb els salms cantats amb un fervor religiós imponent. Es nota que creuen en el que fan i que no és una cerimònia de cara a la galeria i no un espectacle com a altres llocs. Ho fan per ells i per la seva creença en Déu.
En el camí saludes i parles amb tothom que trobes. Què en quedarà d’això quan tornem a casa?

dijous, 3 d’agost del 2000

Villadangos del Páramo – Astorga

Sortim a les 6.15. És absolutament fosc i ens equivoquem de camí per un moment. Tota la primera part del camí és al costat de la carretera. Malgrat que va variant el tipus de conreu, ja no tan sols veiem blat, el camí és força avorrit.
Arribem a Puente d’Orbigo i travessem el famós pont del “paso honroso”. Molt bonic.
Una mica més endavant a Villares de Orbigo esmorzem al Bar Piris, un bar força estrany i poc recomanable.
De cop i volta el paisatge canvia. Ja no caminem pel costat de la carretera. Estem sols al mig del silenci en uns camins ondulats amb petites pujades i baixades i paisatges verds canviants molt agradables i motivadors. Ens rodeja una llum i un cel molt especial.
Arribem a Astorga a les 13 hores. Han estat 6.45 hores per fer 26 km. L’alberg està situat en una escola. Primer de tot rentem la roba i després anem a dinar.
Astorga és una ciutat monumental i capital de La Maragateria. Per la tarda visitem l’exposició “Las Edades del Hombre” dins de catedral. No m’agrada gens. Es publicita com una gran exposició quan simplement és una exposició d’art sagrat que exalta la figura de Déu donant una visió neotomista de la vida.
Evidentment també visitem el magnífic Palau Episcopal de Gaudí i fem una ruta romana guiada per tota la ciutat amb uns companys de viatge particulars on podem contemplar diferents excavacions arqueològics molt interessant inclosa una claveguera d’aquells temps.
Finalment per acabar el dia prenem unes cerveses, sopem una empanada en el patí de l’escola que ens fa d’alberg i a dormir aviat que demà toca seguir.

dimecres, 2 d’agost del 2000

León – Villadangos del Páramo

Sortim una mica més tard que els últims dies, a les 7. En el mateix alberg situat en una escola i regentat per unes monges ens han ofert un esmorzar complert amb llet i cafè, cacao, suc o té, pa, melmelada, formatge i salami. Aquest ha estat el motiu del nostre retard a posar-nos a caminar. Com sempre i a tot arreu, hi ha qui s’aprofita de la situació i a part d’esmorzar s’emporta un entrepà ple camí.
Ahir ens varem retrobar amb Pablo i Beatriz i Laerte i Ricardo. Ens acomiadem d’aquest últim que demà torna cap a Brasil. Per ell han acabat les seves vacances escolars d’hivern.
Encara dins de León, passem pel davant de l’Hospital de San Marcos, actual Parador Nacional i edifici impressionant. És fa difícil d’entendre des d’avui com en altres èpoques en molts pobles hi havia més d’un hospital per acollir pelegrins, i alguns d’aquests eren construccions tan potents com aquesta que acabem de veure.
Com en totes les grans ciutats la sortida de León és llarga i pesada pel bell mig d’una zona industrial poc clara amb algun xalet impressionant rodejat d’un paisatge veritablement inhòspit i poc urbanitzat. Tot plegat ens estranya.
Passem per davant l’església de la Virgen del Camino amb escultures de Subirats.
Al sortir de la Virgen del Camino ens trobem diferents alternatives de camí. No ho sabíem i optem per la que ve marcada a la nostra guia i que transcorre al costat de la carretera, poc atractiva, però probablement la més curta. Prenem un cafè a San Miguel del Camino i seguim.
Arribem a l’alberg de Villadangos del Páramo que ocupa un antic edifici escolar, a les 11.30. Han estat 22 kms. en 4.30 hores. Se’n cuida la Sra. Rosario. Cada alberg té una gestió i un preu diferent. En alguns moments creiem que la seva gestió és poc clara. El pelegrí no sap que hi pot trobar i, per tant, tampoc coneix que hi pot exigir.
Acabem la jornada amb el que ja fa dies que s’ha convertit en la rutina de cada dia: dutxar-se, comprar, menjar, migdiada, escriure, cafè, llegir el diari local, sopar, lectures ....

dimarts, 1 d’agost del 2000

El Burgo Ranero – Mansilla de las Mulas – León

Sortim una mica més aviat a les 6.15. Continuem els avorrits kms. de pàramo, pàramo i pàramo. Les úniques distraccions són comprovar l’estat del camp o veure un tren que passa.
Esmorzem “torrijas” en un bar de Reliegos i arribem a Mansilla de las Mulas a les 10.45. Han estat 19 kms. en 4.30 hores.
Tal com havíem planejat ahir som a temps d’agafar l’autobús que ens portarà a León i així guanyarem un dia i podrem arribar a Ponferrada en diumenge i visitar el castell dels templers, ja que hem llegit que els dilluns el trobaríem tancat.
Arribem a l’estació d’autobusos de León amb la sensació de no haver caminat i com si vinguéssim aquí directament des de Barcelona.
Agafem lloc a l’alberg, un lloc molt gran, i ens dutxem. Passem el dia passejant per la ciutat: catedral, dinar, basílica de Sant Isidor, Panteón Real, descansar en una petita plaça, tornada a la impressionant catedral, passeig per “l’húmedo”, sopar al Pan’s and Company i cap a l’alberg a descansar (ja ens convé) i a dormir. Avui ha estat un d’aquells dies que hem caminat més per la tarda fent de turistes que pel matí fent de pelegrins.