dijous, 17 d’agost del 2000

Tornada a casa

Encara passem el matí a Santiago. A la tarda agafem l’autobús que ens ha de tornar a casa. Després de tants dies se’m fa estrany no caminar. Són moltes hores d’autocar que em permeten reflexionar sobre la experiència, i pensar com seran els dies de retorn a la normalitat i a la vida quotidiana a la ciutat.
Guardaré la motxilla a l’armari. Ja m’havia acostumat al seu pes. S’havia convertit en l’amic inseparable. He conegut molta gent que no era la primera vegada que feia el camí. En el meu cas crec que no el tornaria repetir. M’ha agradat aquesta manera de viatjar, coneixen pobles i gent, però sobre tot, la part final del camí tan massificat em sobrava. Recordo amb nostàlgia les primeres etapes en que no trobaves ningú i caminaves sol al llarg d’hores.
La gran lliçó ha estat la demostració pràctica de les poques necessitats de l’ésser humà i de la artificialitat de les necessitats supèrflues de la vida moderna. Tot el que necessitava per sobreviure cabia dins la motxilla, i en canvi tenim la casa plena de trastos, i l’armari ple de roba. Amb menys coses, i per tant, amb menys diners podem viure.
I en el record quedaran per sempre algunes de les imatges del camí: els corriols fantasmagòrics a la sortida de Roncesvalles i el paisatge i els pobles de Navarra, l’alberg de Monjardín, la perdiu d’Arroyo Sanbol, les rectes inacabables entremig de camps de blat en el Pàramo castellà, el despertar amb cant gregorià a Castrojeriz, les tardes en alguns pobles llegint el diari i prenent cafè, algunes converses, les “torrijas” en un bar de Reliegos, el Puente de Orbigo, les Visperas i Completas a Rabanal del Camino, el castell de Ponferrada, el Bierzo, un lloc on m’agradaria tornar. alguns hospitalers, els arbres de Galícia, ....

dimecres, 16 d’agost del 2000

Finisterra

Ens arribem fins a Finisterra amb autobús. És el lloc on es diu que acabaven algunes de les peregrinacions i on segons la tradició es cremava el calçat que s’havia utilitzat. És un lloc molt més màgic que el propi Santiago. Malgrat que no s’escapa de la utilització turística, ja no és el mateix. La imatge del far i la immensitat del mar. No m’estranya el nom com tampoc m’estranya que els temors dels antics davant d’aquesta immensitat.
Fem un dinar excel·lent abans de tornar cap a Santiago.

dimarts, 15 d’agost del 2000

Monte de Gozo – Santiago

Ens aixequem tard. Avui ja no tenim presa. Fins a la Catedral de Santiago ja només resten 5 kms., un simple passeig de res. Esmorzem amb tranquil·litat al restaurant i ens posem en camí. És el darrer dia.
Tot és baixada i ben aviat som als carrers de Santiago que ens porten fins a la  Catedral. Arribem en un dia especial, el dia de Santa Maria.
Cerquem el lloc que ens han dit que donen tres dies de allotjament gratuït pels pelegrins. És una escola molt gran en un edifici antic. Un dormitori enorme amb fileres de llits. Tot està molt brut. Dóna molt males vibracions.
Deixem les motxilles i anem a la oficina de peregrinació de la Catedral, lloc on donen “La Compostelana”, el paper que acredita que has fet el camí. Cal fer cua, una bona estona. Has d’acreditar el recorregut fet amb la presentació de la credencial i et fan algunes preguntes sobre els motius de la teva peregrinació. Insisteixen a preguntar-me si he fet el camí per motius religiosos, de la mateixa manera que insisteixo en negar-ho. Finalment en donen un certificat conforme he fet el camí, però diferent dels que abdueixen motius religiosos.

Al baixar ens trobem a un dels franciscans amb els que hem coincidit aquests darrers dies de camí. Està molt content amb el seu paper, “la Mia Mamma” (sembla que es posarà molt contenta) i “El Provinciale” (per l’expressió sembla que li tindrà enveja)
Assistim a la missa a la Catedral, una molt bona posada en escena d’una obra de teatre ja molt coneguda. Podem veure el Botafumeiro en acció, segurament és l’únic que val de l’espectacle. Diuen el nom de tots els pelegrins del dia i el lloc de procedència. Em sorprèn.
Dediquem la tarda a passejar per Santiago i a buscar bitllet per tornar a casa. Malgrat que és un lloc maco no m’agrada. Tot està de cara al turista. És una llàstima.

dilluns, 14 d’agost del 2000

Ribadiso – Monte de Gozo

Sortim una mica més tard (les 7.00 hores), però a les 12.50 ja som a Arca el lloc on havíem planificat fer final d’etapa. L’alberg està tancat i hi ha molta cua esperant per entrar. Mentre esperem canviem de plans, decidim dinar i seguir el camí fins al Monte de Gozo, i així ho fem.
Un cop dinats, a les 15.00 hores reprenem la marxa. El paisatge i els boscos són molt macos, tenim ganes d’arribar, s’acumula el cansament. Tenim la impressió que no parem de donar voltes. De cop i volta en les fites on marquen els kms. que falten per arribar a Santiago sumen kms. en lloc de restar-ne. Ens baixa la moral. Falta més del que pensàvem, no arribarem mai. El camí és fa inacabable.
Ens aturem en un bar a descansar una estona i prendre una cervesa, i de nou a caminar. Finalment a les 19.15 som al Monte de Gozo. Un cop dins del recinte encara hem de caminar per trobar la recepció on ens atendran. Avui ha estat la etapa més llarga, l’únic dia que hem  caminat després de dinar i per la tarda. Han estat 36 km. i 10.05 hores de camí, 5.50 al matí i 4.15 a la tarda.
El Monte de Gozo és com una gran ciutat, amb tots els serveis, restaurant, bar, tendes. Sopem al restaurant. La habitació és gran i neta. La feina està feta. Demà entrarem a Santiago.

diumenge, 13 d’agost del 2000

Palas de Rei – Ribadiso

Un dia més de caminar i caminar com cada dia. Hem fet 26 km. i 6.45 hores de camí.
Com els darrers dies de camí, podríem dir que des de que hem entrat a Galícia ens hem trobat amb unes noves diferents tipologies de “pelegrins”: els que només fan els darrers 100 kms. per aconseguir “La Compostelana”, els que fan el camí en cotxe però que arriben als albergs amb grans motxilles i cara d’esgotament per aconseguir lloc per dormir gratuït, els que porten un cotxe o furgoneta de suport on carreguen les motxilles per no fer el camí tan feixuc. Dins d’aquesta tipologia, hi ha qui estableix torns a l’hora de portar el transport i així a cada etapa canvien de conductor
Avui hem dinat acompanyats per dos granadins que hem conegut en les darreres etapes i amb els que ja havíem parlat alguns dies. Un d’ells també treballa en Educació Especial. Hem mantingut una conversa que s’ha allargat després de dinar davant d’unes copes d’oruxo.
L’alberg d’avui és diferent. Conserva vestigis de l’antic hospital de pelegrins. És un edifici de pedra ben restaurat, amb petits pavellons i un enorme prat i el riu que discorre suament al costat. 62 places, però un silenci gairebé total, potser pel cansament acumulat o perquè els hospitalers no són funcionaris de la Xunta. Són voluntaris i això es nota.
Cap el tard en el patí de l’alberg, hem participat en una mena de festa (foc de camp kumbaià, però sense foc) amenitzada pels frares franciscans que són capaços de cantar qualsevol cosa i toquen tota mena d’instruments.

dissabte, 12 d’agost del 2000

Portomarín – Palas de Rei

Sortim a les 6.25 totalment a les fosques i per la carretera. Esmorzem a Gonzar i per bon camí arribem a Palas de Rei a les 12.15. Han estat 25 km i 6 hores de camí.
Un cop a Palas de Rei hem de fet molta estona de cua abans d’entrar a l’alberg. Serà així en el que resta de camí. Estem de sort i aconseguim llit, ja que els que venen caminat des de Roncesvalles tenen preferència.  Algunes de les persones que estan a la cua s’enfaden. Segons ens diuen al mateix alberg aproximadament només el 10% dels pelegrins fan el camí des de Roncesvalles.
Comencem a tenir ganes d’acabar. Des que hem entrat a Galícia hi ha massa gent fent el camí. Ja no és aquell caminar solitari dels primers dies. De fet en alguns moments sembla convertir-se en una cursa per veure qui arriba abans a l’alberg i aconsegueix lloc per dormir. No ens agrada. És més en alguns d’aquests pobles ens envaeix la mateixa sensació dels llocs turístics de platja a l’estiu.
Tornem a trobar-nos amb els franciscans d’ahir que fan una rotllana i canten gregorià.

divendres, 11 d’agost del 2000

Barbadelo – Portomarín

Sortim a les 6.25 completament a les fosques i amb una boira baixa força espessa per un paisatge típicament gallec, fins i tot, una mica fantasmagòric i embruixat.  Sort tenim de l’ajuda d’una parella que porta frontal per tal de no equivocar-nos de camí en els encreuaments.
Esmorzem just quan trobem la fita que senyala que falten 100 kms. per arribar a Santiago, en un petit bar. El final del camí ja és a prop.
El camí d’avui és un seguit de petites aldees pobres i brutes, encara que no tant com les primeres que varem travessar a la nostra arribada a Galícia.
Arribem a Portomarín després de passar el riu Miño, per un llarg pont. Han estat 18 km. i 5 hores de camí. Hem d’esperar que obrin l’alberg abans de poder complir amb les nostres costums de cada dia: dinar, cafè, llegir el diari, descansar i donar una volta pel poble. Aquest és un poble nou (1962), ja que l’antic va ser inundat per les aigües del riu després de la construcció d’un pantà.
Entre els pelegrins que s’allotgen a l’alberg hi ha un grup de 5 franciscans italians amb l’hàbit i amb sandàlies.

dijous, 10 d’agost del 2000

Samos – Barbadelo

Es nota que a mesura que avança el camí tinc ganes d’acabar perquè el diari d’anotacions es va convertint cada cop en més breu.
Avui sortim a les 6.25 i  prenem l’opció de seguir la carretera. Passades les 9 arribem a Sarria. Esmorzem en un hotel de moltes estrelles l’hotel Alfons IX i tornem enrere per comprar en un super.
4 kms. més endavant arribem a l’alberg poc abans de les 12. Han estat 18 kms. i 5.30 hores de camí. Per arribar a l’alberg hem enfilat una pujada bordejada d’uns grans arbres majestuosos i de formes estranyes. Crec que eren castanyers, però no ho podria assegurar.
L’alberg és petit i acollidor. Té una bona cuina, però com tots els albergs de la Xunta no disposa de cap estri. Ens han explicat que eren unes cuines ben dotades, però que amb el pas dels pelegrins tots els estris han anat desapareixent. Aconseguim cuinat amb l’únic pot existent que hem de compartir amb altres companys de camí. I per menjar utilitzem dues forquilles que ens deixen en una casa de pagès que fa a la vegada de pensió que es trobava a prop.
La resta del dia ha servit pel ritual de cada dia: dutxa, rentar la roba, dinar, descansar, prendre cafè en una casa rural plena de mosques. També visitem a l’església on trobem una guia jove, amargada i molt “rebotada” en contra dels catalans, no sabem pas per què. I acabem la jornada amb un petit passeig pels voltants del poble, o millor dit, aldea.

dimecres, 9 d’agost del 2000

Hospital da Condesa – Samos

Sortim a les 6.25 i a l’Alto del Poio prenem un cafè amb llet.
Tot baixant cap a la vall admirem el verd paisatge de Galícia. A Triacastela després de visitar el cementiri i l’església esmorzem un entrepà i continuem el camí. Aquí s’ofereixen dues opcions i optem per anar pel Monestir de Samos.
Els pobles de Galícia que travessem són desordenats urbanísticament, bruts, amb molta pudor degut a la cria de bestiar. Malgrat tot els camins són macos i agradables molts d’ells a la vora dels rius i amb l’eucaliptus com a arbre principal.
Arribem a Samos passades les 13 hores. Han estat 26 kms. i 7 hores de camí. Dinem abans d’entrar a l’alberg ja que no l’obren fins a les 15 hores. Un cop tenim lloc a l’alberg ens dutxem, prenem un cafè, llegim el diari local, descansem i fem una visita complerta tant al Monestir com al poble amb un guia que ens va explicant tot de coses i curiositats del lloc com del camí.
En el Monestir assistim al tercer ofici religiós des que hem començat el camí. Tots tres ben diferents, la primera a Roncesvalles de benvinguda en l’inici del camí, la segona a Rabanal del Camino, senzilla i autèntica i aquesta tercera sumptuosa, oficiada per set capellans, teatral i artificial.

dimarts, 8 d’agost del 2000

Ruitelàn – Hospital da Condesa

Sortim a les 6.30, al cap de poc de caminar per la vall del Valcarce, l’abandonem i iniciem la pujada a O’Cebreiro, la pujada més dura de tot el camí. Són 6 kms. per arribar a 1300 metres d’alçada, 600 metres de desnivell. Ens ho agafem amb tranquil·litat i anem fent sense presa.
A les 9.30 arribem a O’Cebreiro. Ja som a Galícia i ja hem començat a trobar les fites que a partir d’ara ens aniran indicant els kms. que ens falten per acabar el camí. De moment són 150 kms. Esmorzem i voltem una mica pel poble. Aconseguim una nova credencial per continuar la que portàvem des de Roncesvalles que ja la tenim plena de segells. També aprofitem per comprar una mica.
Passades les 11 continuem el camí, i a les 12.30 arribem a Hospital de la Condesa, el primer alberg de la Xunta. Avui només hem fet 15 km. i 4 hores efectives de caminar, però ja en tenim prou.
La rutina de cada dia: dutxa, rentar la roba, dinar, migdiada i escriure. Donem una volta pel poble i els seus voltants. És un lloc molt petit on no hi ha ni tenda, ni bar, ni res.

dilluns, 7 d’agost del 2000

Cacabelos – Ruitelán

Sortim a les 6.40 de nou encara fosc. El camí continua vorejat de vinyes. El Bierzo s’està convertint en tota una agradable sorpresa, pel seu paisatge, la seva gent i els seus pobles.
Villafranca del Bierzo  és un dels pobles directament lligats al camí per moltes raons, en el nostre cas ho estarà per un esmorzar cinc estrelles en una cafeteria de luxe amb una pantalla gegant amb videoclips i uns quadres magnífics fets sobre fusta còpia de quadres famosos.
Aquí hi ha dues opcions de camí, un pel mig de muntanya amb pujada i baixada i l’altre arran de carretera més planer. Fem l’opció d’aquest darrer i acabem atabalats pel dens trànsit i, sobre tot, pels grans camions i les obres d’una nova autovia.
Finalment abandonem la carretera principal per endinsar-nos en la vall del Valcarce. A les 13.00 hores som a Vega del Valcarce, però l’alberg no ens agrada i decidim continuar. Per fi arribem a Ruitelàn al voltant de les dues. Avui han estat 27 kms, i 7.15 hores de camí.
L’alberg de Ruitelàn és singular. Et trobes com a casa. Està regentat per dos nois (Luis i Carlos) i la mare d’aquest últim que havien viscut molt de temps a Barcelona. Les parets estan plenes de referència del Dalai Lama, Carlos Castaneda i Víctor Jara. Carlos ens prepara un molt bon dinar. Poc després arriben una colla molt animada de sevillans amb persones de totes les edats.
A la tarda passegem pel costat del riu tot gaudint de la seva vegetació i de la remor de les seves aigües.

diumenge, 6 d’agost del 2000

Molinaseca – Cacabelos

Avui diumenge ha estat un dia diferent, especial. Tal com havíem planificat sortim a les 8, molt més tard del que és habitual, en direcció a Ponferrada per la carretera tal com ens ha aconsellat la gent del poble.
A les 9 ja som a Ponferrada i esmorzem al bar de La Encina per esperar que obrin el castell: un cafè amb llet amb croissant a la planxa amb melmelada, un esmorzar de diumenge.
Visitem el castell dels templers. Ens agrada molt. Com sempre en aquest tipus de visites fan pensar en la manera com devien viure la gent d’aquells temps. El que ens han mostrat les pel·lícules i la dura realitat de la vida en aquells castells plens d’incomoditats.
A les 11.15 reprenem el camí per la carretera fins Camponoraya. Aquest tram de camí resulta força avorrit. Però després d’aquest poble ja passem per enmig de vinyes i el camí resulta més agradable. Ens agrada El Bierzo. Es veu una comarca cuidada i treballada, tant els pobles, en general prou grans, com els camps. En els pobles veiem campanars plens de nius enormes i de cigonyes.
A les 14.30 arribem a Cacabelos, fi d’aquesta etapa atípica. Han estat 23 kms. en 4.15 hores de camí efectiu si no comptem la llarga parada turística que hem fet a Ponferrada. A Cacabelos ens espera un alberg nou de disseny al voltant d’una església inaugurat aquesta mateixa setmana i amb habitacions individuals. És molt confortable.
La rutina de cada dia, dutxa, dinar,cafè i descans. Avui estem notant l’etapa d’ahir, més llarga del que és habitual per nosaltres i el fet de caminar avui al punt del migdia amb la calor. Tenim les cames pesades i a la tarda fem una bona sessió d’estiraments per recuperar-les.
Per sopar mengem una empanada feta per la mare de la hospitalera de l’alberg amb la que xerrem una bona estona sobre la comarca del Bierzo abans d’anar a dormir.

dissabte, 5 d’agost del 2000

Rabanal del Camino – Molinaseca

Com a tots els albergs gratuïts ens ofereixen un esmorzar complert i servit amb molt de gust: cafè amb llet, pa, mantega i melmelada.
Sortim a les 6.38 i enfilem la pujada que ens ha de portar al sostre del camí, La Creu de Ferro, al bell mig dels Montes de León. Passem per Foncedabon, un poble que després de quedar completament deshabitat s’hi està instal·lant gent que està rehabilitant cases per passar-hi les vacances d’estiu. Tots els cotxes que hi veiem tenen matrícula de Madrid.
En els darrers trams de pujada ens trobem al bel mig del camí amb un cavall solitari que va en direcció contrària.
Ja som a la Creu de Ferro i complim amb el que mana la tradició.
De baixada passem per un altre poble abandonat, Manjarín, on hi ha un “xiringuito  per guiris” on ha parat gairebé tothom. Nosaltres continuem. Abans de baixar ens aturem una estona per contemplar el paisatge de El Bierzo. Avui fa un dia magnífic que ens permet gaudir d’una excel·lent vista.
Passem per El Acebo, un altre poble per “guiris”. Finalment ens aturem a Riego d’Ambors i iniciem la nostra primera etapa del menjar d’avui, un entrepà de llonganissa amb pa amb tomàquet i una bona cervesa.
Arribem a Molinaseca a les 13.40, després de caminar 25 kms. amb 7 hores. L’alberg molt maco està situat dins d’una ermita rehabilitada a les afores del poble.
Després d’una bona dutxa i de rentar la roba, mengem asseguts al costat del riu.  Més tard a mitja tarda complirem la nostra tercera etapa de l’especial menjar d’avui: una pasta de poma comprada a una tenda del poble on han estat molt amables i hem estat xerrant una bona estona i un cafè. Curiosament avui en el poble hi ha dos casaments.
Escrivim una estona, descansem i finalment sopem completament entaulats en un restaurant del poble un magnífic potatge del Bierzo.
És sorprenent la manera de desplaçar-se del gruix de la gent: es lleven i fan enrenou molt d’hora, però surten molt tard de l’alberg. A vegades sembla que ens avanci molta gent, però solem arribar dels primers a l’alberg; a partir del migdia fins ben bé a les 6 de la tarda arriben mig morts, explicant i fent recompte de les seves butllofes i les suposades tendinitis, però després se’n van a dormir tard i amb el mateix enrenou amb el que s’aixequen. Definitivament no ho entenc, això és el camí ?

divendres, 4 d’agost del 2000

Astorga-Rabanal del Camino

Sortim a les 6.30. Poc després de sortir d’Astorga comencem a pujar de manera continuada i fa molt de fred. Tinc les mans gelades i uns guants no anirien gens malament.
Parem a Santa Catalina de Somoza a esmorzar i abans de continuar ens abriguem d’allò més.
El paisatge és agradable i el camí continua pujant fins arribar a El Rabanal del Camino a les 11.30. Han estat 19,5 kms. en 5 hores.
No obren l’alberg fins a les 14.00, però paga la pena esperar. L’alberg Gaucelamo està regentat per una comunitat d’anglesos, net, ben cuidat i amb molt d’ordre. I a sobre gratuït. De fet aquests estan sent els millors albergs, més confortables, amb millors prestacions i amb hospitalers més amables.
Comprem i dinem. Per la tarda anem a Vísperes i abans de dormir anem a Completes. Hi ha una comunitat de benedictins. Són tres. Són unes cerimònies impressionats en una església petita i absolutament despullada amb els salms cantats amb un fervor religiós imponent. Es nota que creuen en el que fan i que no és una cerimònia de cara a la galeria i no un espectacle com a altres llocs. Ho fan per ells i per la seva creença en Déu.
En el camí saludes i parles amb tothom que trobes. Què en quedarà d’això quan tornem a casa?

dijous, 3 d’agost del 2000

Villadangos del Páramo – Astorga

Sortim a les 6.15. És absolutament fosc i ens equivoquem de camí per un moment. Tota la primera part del camí és al costat de la carretera. Malgrat que va variant el tipus de conreu, ja no tan sols veiem blat, el camí és força avorrit.
Arribem a Puente d’Orbigo i travessem el famós pont del “paso honroso”. Molt bonic.
Una mica més endavant a Villares de Orbigo esmorzem al Bar Piris, un bar força estrany i poc recomanable.
De cop i volta el paisatge canvia. Ja no caminem pel costat de la carretera. Estem sols al mig del silenci en uns camins ondulats amb petites pujades i baixades i paisatges verds canviants molt agradables i motivadors. Ens rodeja una llum i un cel molt especial.
Arribem a Astorga a les 13 hores. Han estat 6.45 hores per fer 26 km. L’alberg està situat en una escola. Primer de tot rentem la roba i després anem a dinar.
Astorga és una ciutat monumental i capital de La Maragateria. Per la tarda visitem l’exposició “Las Edades del Hombre” dins de catedral. No m’agrada gens. Es publicita com una gran exposició quan simplement és una exposició d’art sagrat que exalta la figura de Déu donant una visió neotomista de la vida.
Evidentment també visitem el magnífic Palau Episcopal de Gaudí i fem una ruta romana guiada per tota la ciutat amb uns companys de viatge particulars on podem contemplar diferents excavacions arqueològics molt interessant inclosa una claveguera d’aquells temps.
Finalment per acabar el dia prenem unes cerveses, sopem una empanada en el patí de l’escola que ens fa d’alberg i a dormir aviat que demà toca seguir.

dimecres, 2 d’agost del 2000

León – Villadangos del Páramo

Sortim una mica més tard que els últims dies, a les 7. En el mateix alberg situat en una escola i regentat per unes monges ens han ofert un esmorzar complert amb llet i cafè, cacao, suc o té, pa, melmelada, formatge i salami. Aquest ha estat el motiu del nostre retard a posar-nos a caminar. Com sempre i a tot arreu, hi ha qui s’aprofita de la situació i a part d’esmorzar s’emporta un entrepà ple camí.
Ahir ens varem retrobar amb Pablo i Beatriz i Laerte i Ricardo. Ens acomiadem d’aquest últim que demà torna cap a Brasil. Per ell han acabat les seves vacances escolars d’hivern.
Encara dins de León, passem pel davant de l’Hospital de San Marcos, actual Parador Nacional i edifici impressionant. És fa difícil d’entendre des d’avui com en altres èpoques en molts pobles hi havia més d’un hospital per acollir pelegrins, i alguns d’aquests eren construccions tan potents com aquesta que acabem de veure.
Com en totes les grans ciutats la sortida de León és llarga i pesada pel bell mig d’una zona industrial poc clara amb algun xalet impressionant rodejat d’un paisatge veritablement inhòspit i poc urbanitzat. Tot plegat ens estranya.
Passem per davant l’església de la Virgen del Camino amb escultures de Subirats.
Al sortir de la Virgen del Camino ens trobem diferents alternatives de camí. No ho sabíem i optem per la que ve marcada a la nostra guia i que transcorre al costat de la carretera, poc atractiva, però probablement la més curta. Prenem un cafè a San Miguel del Camino i seguim.
Arribem a l’alberg de Villadangos del Páramo que ocupa un antic edifici escolar, a les 11.30. Han estat 22 kms. en 4.30 hores. Se’n cuida la Sra. Rosario. Cada alberg té una gestió i un preu diferent. En alguns moments creiem que la seva gestió és poc clara. El pelegrí no sap que hi pot trobar i, per tant, tampoc coneix que hi pot exigir.
Acabem la jornada amb el que ja fa dies que s’ha convertit en la rutina de cada dia: dutxar-se, comprar, menjar, migdiada, escriure, cafè, llegir el diari local, sopar, lectures ....

dimarts, 1 d’agost del 2000

El Burgo Ranero – Mansilla de las Mulas – León

Sortim una mica més aviat a les 6.15. Continuem els avorrits kms. de pàramo, pàramo i pàramo. Les úniques distraccions són comprovar l’estat del camp o veure un tren que passa.
Esmorzem “torrijas” en un bar de Reliegos i arribem a Mansilla de las Mulas a les 10.45. Han estat 19 kms. en 4.30 hores.
Tal com havíem planejat ahir som a temps d’agafar l’autobús que ens portarà a León i així guanyarem un dia i podrem arribar a Ponferrada en diumenge i visitar el castell dels templers, ja que hem llegit que els dilluns el trobaríem tancat.
Arribem a l’estació d’autobusos de León amb la sensació de no haver caminat i com si vinguéssim aquí directament des de Barcelona.
Agafem lloc a l’alberg, un lloc molt gran, i ens dutxem. Passem el dia passejant per la ciutat: catedral, dinar, basílica de Sant Isidor, Panteón Real, descansar en una petita plaça, tornada a la impressionant catedral, passeig per “l’húmedo”, sopar al Pan’s and Company i cap a l’alberg a descansar (ja ens convé) i a dormir. Avui ha estat un d’aquells dies que hem caminat més per la tarda fent de turistes que pel matí fent de pelegrins.

dilluns, 31 de juliol del 2000

Sahagún – El Burgo Ranero

Tornem a sortir a les 6.25 per un camí molt i molt arreglat conegut com “l’autopista del Camí Francès” pla i just al costat de la carretera amb àrees de descans. Tot és camp de conreu i malgrat l’aigua que observem en forma de rius, canals i petites basses no hi ha zones de rec, tot és secà. Sembla mentida! Potser només hi ha cereals perquè donen menys feina!
Esmorzem a Bercianos del Real Camino i a les 10.50 ja som a El Burgo Ranero, final d’etapa d’avui. Han estat 18 km. en 4.25 min.. Ens dutxem i fem la compra per dinar. Preparem una paella que és l’admiració de la resta de pelegrins.
L’alberg està fet amb mode tradicional de la zona amb toves, tal com ja feien els romans. Ens expliquen que totes les cases del poble estan fetes amb toves encara que després les folrin amb totxanes més modernes. La tova actua d’aïllant contra el fred.
Avui fa molta calor, fet que no és habitual en aquest poble. Ens diuen que normalment fa un vent fresquet i molt de fred en altres èpoques de l’any. Avui és una excepció.
Després de la migdiada conversem amb alguns pelegrins cadascú amb maneres molt diferents de veure i viure el camí.
Com que tenim temps planifiquem les següents etapes.

diumenge, 30 de juliol del 2000

Calzadilla de la Cueza – Sahagún

Sortim a les 6.25. Cada dia que passa quan sortim és més fosc. Fem una bona part del camí gairebé a les fosques.
Surt el sol, rodó i rogenc per la nostra dreta. La primera part del camí d’avui, malgrat estar al “Pàramo”, contemplem unes bones extensions de bosc a banda i banda del camí.
Sembla que hem agafat el ritme i la rutina del camí. Ho passem bé observant al nostre voltant. Ara bé no sorgeix en la nostra ment cap de les reflexions religioses o místiques que se suposen que són pròpies del camí. La veritat és que no em sento pelegrí. És més no m’agrada aquest nom que sembla que alguns utilitzen per donar-se importància.
Segons els meus càlculs, avui a Terradillos de los Templarios, antiga seu d’un convent del Temple, estem a la meitat del nostre recorregut. Aquí esmorzem en una casa rural i alberg al mateix temps, i fem petar la xerrada amb la noia que se’n cuida.
Continuem endavant. Quan ja veiem Sahagún el sol ja es deixa sentir. Sort que arribem. Són les 11.50. Han estat 21 km. en 5.25.
Ens instal·len en un magnífic alberg situat en l’interior d’una antiga església.  Comprem malgrat ser diumenge i aconseguim cuinar malgrat alguns problemes amb la cuina.

dissabte, 29 de juliol del 2000

Carrión de los Condes – Calzadilla de la Cueva

Definitivament optem per no fer etapes llargues. Procurarem no passar dels 20 ó 25 km. al dia. Creiem que ja és suficient. És més tenim temps i volem gaudir del camí.
Avui ha estat un altre nit de gresca al carrer. És divendres i sembla que el cap de setmana toca perdre el control fins a altes hores de la matinada. És sorprenent la gran quantitat de pubs, discos, sales de festes, etc. que veiem en els pobles que travessem, pobles per cert més aviat petits. Ara mateix recordo, Najera, Belorado. Carrión també és d’aquests. 
Malgrat tot, ens aixequem puntualment a les 6 i sortim de l’alberg a les 6.23. Encara hi ha els pubs oberts i la gent pel carrer.
Enfilem l’etapa que tothom diu que és tan terrible. De moment no ho sembla tant. Fins i tot, hi ha arbres! Esmorzem sota un arbre i seguim caminant. Ara sí que estem al mig del “Páramo” tot pla i camí absolutament en línia recta.
Arribem a Calzadilla, el primer i únic poble a les 10.23, però no hem vist la famosa alzina. L’hostaler del Belorado ens havia parlat d’una llarga recta sense arbres i amb un enorme alzina al fons a la que no s’arribava mai.
Prenem un tallat al bar, després de visitar el ruïnós alberg antic. Tothom segueix el camí, però nosaltres ens quedem. Hem fet 17 km. en 4 hores i ja en tenim prou. No estem cansats i podríem continuar, però el següent alberg és massa lluny.
Arribem a l’alberg nou. No hi ha ningú. Estem sols. Les nostres apreciacions respecte al camí, les persones que el fan i el caire que està agafant tot plegat, coincideixen amb la senyora del bar i el senyor que porta l’alberg.
Aquest també ens explica què li ha passat a la famosa alzina. Fa dos anys un tornado la va fer caure.
Amb tota la tranquil·litat del món es dutxem, rentem la roba i anem a dinar i després de la migdiada ens dediquem a escriure, llegir i passejar.
Calzadilla de la Cueva és un poble petit sense cap comerç. Periòdicament passa una furgoneta que ven tot el necessari: pa, menjar, productes de neteja.... La pregunta que ens fem, és de què viuen i què fan. Sembla excessivament tranquil i avorrit. Els únics llocs d’activitat són el bar i l’alberg.
Des que hem entrat a Castella observem que als pobles encara resten en peu i en ús, encara que no totes, cases i altres tipus d’edificis (patis, magatzems, ..) fetes amb toves.
Sopem un entrepà al bar i passegem fins al cementeri que està a les afores, tot esperant l’hora d’anar a dormir. Per cert, un cementeri curiós amb una torre de campanar al seu interior.

divendres, 28 de juliol del 2000

Fromista – Carrión de los Condes

Com ahir, en aquest alberg també donen d’esmorzar al matí. A les 6.45 ja estic caminant. Tot el camí és igual, pla, pel costat de la carretera i anar deixant pobles al darrere. Sembla impossible aquesta immensitat de camps.
A les 11.00 ja sóc a Carrión. He fet 19 km. em poc més de 4.15. Però un cop a Carrión em costa trobar a l’alberg. Finalment un cop localitzat m’assec amb altres pelegrins al costat de la porta a esperar que obrin. De sobte apareix un monjo vestit tot de blanc amb sandàlies i barba. Talment sembla una aparició d’un altre temps. Ens explica que són dominics.
M’instal·lo, i inicio la rutina diària: dutxa, rentar la roba, i anar a comprar. Malgrat que en aquest alberg no hi ha cuina trobo la manera de dinar “decentment” sense anar de  restaurant.
Carrión és un poble poc ordenat i certament brut i on tothom sembla tenir pressa. El bar on prenc cafè està ple d’homes jugant a les cartes.
A la tarda descanso a la riba verda del riu Carrión per on no para de passar gent que va a la piscina. Passejo i també aprofito per visitar el Monestir de San Zoilo on estan enterrats els infants de Carrión. Em sorprenen unes cel·les de càstig pels monjos extremadament petites.

dijous, 27 de juliol del 2000

Castrojeriz – Fromista

El despertar d’avui ha estat tota una sorpresa. A les 6 del matí comença a sonar cant gregorià i els hostalers obren els llums i ens ofereixen cafè amb llet i galetes en el menjador de l’alberg. I tot sense cobrar un duro. Aquest serà un dels records inesborrables del camí. Possiblement quan acabi la narració de totes les etapes els enumeraré tots junts.
Començo a caminar a les 6.40. Al meu darrera mentre pujo “la cuesta de Mosterales” surt el sol entre núvols rogencs. El camí sempre és direcció Est i el sol de bon matí crea unes ombres allargassades al meu davant.
La vall està agafada per una boirina etèria, que sembla transportar-nos a un altre món. No fa calor. Uns núvols com el fum dels reactors tapen el sol. Camino a bon ritme per aquesta planura immensa, que a vegades sembla no tenir fi.
El camí és l’antítesi  de la societat de consum que ens rodeja i tot engoleix, encara que malauradament també acabarà sent engolit.
Al costat del pont del Pisuerga deixo un alberg (Puente Fitero) situat en un antic edifici medieval i regentat pels Cavallers de l’Ordre de Malta, que netegen els peus dels pelegrins que s’hi hostatgen. Tot això en un marc incomparable al costat de la riba del majestuós riu i un pont de pedra.
Camino un bon tros pel costat del Canal de Castella, una magnífica obra d’enginyeria. Finalment cal creuar-lo per un pont per entrar a Fromista. A l’altra banda, hi ha un cartell amb informacions interessants sobre aquesta obra.
Al migdia ja he complert l’etapa: 26 km. i 6.15 hores de camí.
L’alberg és nou, però té la mateixa filosofia de funcionament que l’alberg que he abandonat aquest matí. Dino a la Pensió Marisa. I per la tarda, dutxa, visita pel poble, sobre tot, la magnífica església de Sant Martí dels segle XI d’un romànic exquisit i tot peculiar, compres per menjar, escriure, llegir i descansar.

dimecres, 26 de juliol del 2000

Hornillos del Camino – Castrojeriz

Surto a les 6.25 de l’alberg amb malles i màniga llarga. Fa fred. Comença el matí amb les llargues extensions de cultius de cereals a banda i banda del camí.
Moltes perdius al nostre pas surten volant, menys una que a prop de Arroyo Sandol es posa davant nostre mirant enrere de tant en tant i tot caminant. Resulta molt curiós. Així ens acompanya un bon tros de camí fins que es posa a volar. Semblava que ens volia fer de guia.
Esmorzo a les 9 en el bar de les piscines de Hontanos, un poble petit i solitari que sorgeix de sobte a mig camí de l’erm.
Continuo el camí i abans d’arribar a Castrojeriz passo per sota del portal gòtic de l’antic convent de Sant Anton, un dels llocs característics del camí.
Castrojeriz és un poble allargat a la base d’una muntanya dominada pel castell des del cim. 

 
A l’entrada hi ha la Colegiata de Santa Maria, un edifici tancat i en procés de restauració. Però encara queda al menys un quilòmetre abans no arribem a l’alberg. Arribo a les 12. Ha estat d’una etapa de 20 km. i 5.30 hores de camí. A la porta un cartell informa que no obren fins a les dues.
Aprofito per donar un tomb pel poble, sobre tot, les seves esglésies i intentar comprar alguna cosa per menjar. Però a la tenda m’informen que a l’alberg no hi ha cuina, per tant, només compro per sopar i dino en un restaurant.
Passo la tarda amb el que comença a ser un costum en aquests dies de camí, migdiada, passeig, escriure, llegir, reflexionar i parlar amb el Resti, l’hostaler de Castrojeriz i tota una institució del camí, amb una conversa fàcil i agradable on només es queixa de la poca educació i manca de sensibilitat d’alguns pelegrins.
Trobo una gran diferència en el funcionament d’aquest alberg i d’altres albergs dels que fins ara hem trobat pel camí. D’entrada aquest és gratuït. Demanen la voluntat. Un cop arribes t’assignen un llit i t’hi acompanyen. En altres normalment cadascú té que espavilar. I a l’hora de dormir el silenci és total, a diferència d’altres albergs en que moltes vegades el soroll i la disbauxa d’alguns pelegrins converteix en difícil la tasca d’adormir-se.

dimarts, 25 de juliol del 2000

Burgos-Hornillos del Camino

Ha estat plovent tota la nit. A les 6.25 surto de l’alberg. Fa molt vent, però de moment no plou. Quan porto una hora de camí es posa a ploure malgrat que avui és el dia de Sant Jaume.
Estic a prop de Villalbilla de Burgos i decideixo abandonar el camí i entrar al poble per tal de no mullar-me més. Em resguardo dins d’un portal. Vaig molt moll i agafo fred.  Surt l’amo de la casa en pijama i molt amablement ens indica on està l’alberg.
Vaig on m’ha indicat. Està obert, però no hi ha ningú. És un lloc brut i poc acollidor, però ara no necessito res més. Em trec tota la roba que porto molla. Mentre estic pensant què fer arriben més pelegrins Decidim anar tots junts a esmorzar al bar del poble.
Acabat l’esmorzar comprovem que ha deixat de ploure i continuem el camí. Són gairebé les 11. Ja cadascú ha agafat el seu ritme i passo per Tardajos i Rabé de las Calzadas dos pobles molt bonics. En aquest darrer poble una senyora tota mudada que suposo que va a missa ens diu “ha salido frío”
El camí es comença a endurir per la pujada i el fort vent, però sobre tot, pel fang, un fang que dificulta, i molt, les nostres passes, ja que s’hi enfonsen les botes. Per moments deixem el camí i avancem pels camps, alguns recents llaurats, i per on no hi ha tant fang. Cadascú cerca la millor manera d’avançar en aquestes condicions. Els que encara ho tenen més difícil en aquests camins tan enfangats són els ciclistes.
Entrem en “el páramo”, però és un “páramo” ondulat amb fresca i núvols canviants i cel molt blau. Tot plegat, malgrat el fang, molt bonic.  

 
Arribo a Hornillos del Camino a les 14 hores. L’etapa d’avui han estat 19 km. en 7.30 hores de camí, però tan sols, 4.30 hores de caminar.
Ocupo l’alberg i m’acomiado del Pablo i Beatriz que continuen el camí. Compro per sopar en una furgoneta, una mena de súper ambulant, que hi ha a la plaça del poble i vaig a dinar al bar del poble, un lloc molt agradable i amb un nom molt singular: “El bar de Manolo de momento”.
Aprofito la tarda per rentar, dutxar-me, descansar i llegir una mica. Els ciclistes tenen molta feina avui ja que han de treure tot el fang acumulat a les seves màquines.

dilluns, 24 de juliol del 2000

Olmos de Atapuerca – Villafria (Burgos)

La nit anterior ja havia decidit que faria l’entrada a Burgos en autobús per estalviar-me la part del camí que travessa els polígons industrials. Per tant, com que no tenia que fer massa quilometres he decidit sortir més tard. Eren les 8 quan em posava a caminar.
He fet els primers quilometres de pujada amb les mestres basques i Laertes i el seu fill Ricardo tot continuant la conversa en el punt que s’havia quedat ahir a la nit.
Des de dalt de la Serra de Atapuerca es veu una esplanada a cada banda, la del davant amb Burgos al fons i a la del darrera tot són camps de cereals.
Ens aturem a esmorzar amb les amigues basques i ja farem el camí junts fins a Burgos, on aquest any donaran per acabat el camí . A les 11 ja som a Villafría on agafem l’autobús que ens porta fins a Burgos. Amb tres hores de caminar ha estat suficient per l'etapa d'avui.
Arribo a l’alberg i sense gairebé temps per instal·lar-me l’Iñaki Gabilondo m’entrevista en directe pel seu programa de la Cadena Ser en un especial que fan del Camí de Sant Jaume en la diada de l’Apòstol.
Després de fer un bon dinar a “L’Asador La Gloria” visito Burgos: tota la tarda amunt i avall fent el “guiri” per la ciutat. Cap el tard des del propi alberg organitzen una visita a Burgos amb un tren turístic. Estic cansat, però m’apunto. És divertit, però passo fresca. A part de la sempre impressionant Catedral, també em resulta molt interessant el Castell i les diferents parts de la ciutat antiga i el Monasterio de Las Huelgas, un altre monestir de l’Ordre del Císter femenina.


De fet avui he caminat i m’he cansat més a la tarda en la visita a Burgos que al llarg de l’etapa del camí d’avui. Vaig a dormir molt i molt cansat, amb ganes d’agafar el llit.

diumenge, 23 de juliol del 2000

Belorado – Olmos de Atapuerca

Surto abans de les 6 de Belorado. No tinc ganes de passar calor. És diumenge i encara trobo pels carrers tot el jovent del poble celebrant la cerimònia alcohòlica habitual del cap de setmana.
La primera estona del camí la faig a les fosques, però sense cap problema.
Passo per diferents pobles (Tosantos, Espinosa del Camino). Tots ells amb cases molt velles i fetes mal bé. Em crida l’atenció el seu estat d’abandonament. A Navarra les cases estaven cuidades i a mesura que hem avançat per la Rioja, primer, i per Castella (Burgos), després, els pobles es veuen cada cop més pobres i pitjor cuidats.
Esmorzo al bar “El Pájaro” a Vilafranca Montes de Oca tal com em va aconsellar els hospitalers de l’alberg del Belorado.
Començo a pujar els Montes de Oca. És el primer paisatge verd des que vaig deixar les muntanyes de Navarra. El camí passa entre un espès bosc de roures, pins i falgueres, tot ple de floretes, sobre tot, liles.

Una hora de pujada, una de planejar, i una de baixada i ja som a San Juan de Ortega. Són les 12 encara no. No estic cansat i l’alberg està tancat, i en lloc d'esperar, decideixo continuar fins el proper alberg a 6 km. Abans visito l'església que és molt maca.

De moment el paisatge em continua agradant, però quan agafo la carretera es fa pesat i avorrit i sembla que no s’acabarà mai. A Atapuerca passo pel costat d’uns menhirs moderns que instal·len cada any a la manera que ho feien els nostres avantpassats i segueixo amb ganes d’arribar.
Per fi Olmos de Atapuerca i l’alberg. Han estat 30 km. i 8.30 hores de camí.
Al poble no hi ha tendes i dinem a la taverna amb el Laertes, un brasiler que fa el camí amb el seu fill Ricardo.
A la tarda després de descansar conversem agradablement de nou amb el Laertes i també amb unes mestres basques. Entre tots tractem d’impartir al Laertes un curs accelerat de nacionalisme. Li costa, però s’hi esforça.
A la porta de l’alberg jugo una estona amb un gos. Anava constantment a buscar una pedreta per tal que li llencéssim. Els del poble ens deia que si li seguíem la beta no ens deixaria tranquils, però va estar una estona molt divertida.
I també compleixo amb ritual de cada dia: rentar roba, dutxar-me, .... i a esperar la nova jornada del camí.

dissabte, 22 de juliol del 2000

Santo Domingo de la Calzada – Belorado

Avui surto de l’alberg una mica més tard, no massa més (les 6.30). Necessitava descansar.
Començo a trobar un camí com el que havia imaginat: ample, sol, camps de blat i pelegrins passant o asseguts a l’ombra, descansant i bevent aigua.


Esmorzo a Redecilla del Camino en el bar de l’alberg. Retrobo al pare i la filla de Sant Vicenç de Castellet. La filla té un problema de panxa i agafaran un autobús fins a Burgos. Allà descansaran, i si poden tractaran de continuar. Els hi desitjo un bon camí.
Sortint de Redecilla trobo a tres joves de Saragossa aturats. Un d’ells té greus butllofes des del primer dia de camí. Un grup de pelegrins els aconsellem que agafi l’autobús i es retrobi amb els companys a la fi de l’etapa. Sembla que farà cas.
Faig drecera caminant per la carretera en lloc del camí que dóna una mica de volta. Arribo molt bé i molt aviat a Belorado. Encara no són les 12. Han estat 22 km i poc menys de 5.30 hores de camí.
Haig d’esperar a la porta de l’alberg fent cua.
Comencem a ser un grup de pelegrins que tot i fent cadascú el camí pel seu compte també el fem més o menys junts, cadascú amb la seva motivació particular, però ens anem trobant pel camí i, sobre tot, en els finals d’etapa.
Arriba una parella d’alemanys. Ella no es troba bé, possiblement deshidratació, i obren l’alberg per ells. La resta esperem.
Finalment obren per tots i ens instal·len. Anem a comprar i dinem. L’alberg està al costat de l’església de Santa Maria i Sant Pere i segurament aprofita el que abans havia estat la rectoria.

Tinc una sensació especial del temps. És diferent, es viu diferent i em faig una pregunta com serà la tornada a casa ? I el dia a dia sense caminar, sense la motxilla a l’esquena ? La motxilla amb les coses imprescindibles comença a formar part de mi. Què poc que es necessita per viure! I quantes coses inútils que acumulen innecessàriament a les nostres cases!
Al ser dissabte molts pelegrins que ens han acompanyat fins ara abandonen i tornen cap a casa seva: dues amigues alemanyes, un professor anglès d’Educació Especial i el seu fill, entre d’altres. La noia alemanya s’anirà recuperant al llarg de la tarda amb remeis casolans, però a l’endemà agafaran l’autobús fins a Burgos on es recuperaran bé abans de continuar.
Prenc un cafè en un dels bars de la Plaça Major tot llegint el diari local.
Al llarg de la tarda he pogut parlar una bona estona amb els hostalers. Són amics del camí de Donostia que han vingut a fer d’hostalers per les vacances. Ens diuen que fer d’hospitalers s’ha d’haver fet el camí i un curset i després la parròquia decideix on t’envia. Ens expliquen el poc educada i respectuosa que és a vegades la gent i que actualment hi ha un cert rebuig pel Camí de Sant Jaume i els pelegrins en una part de la gent del poble. Auguren que d’alguna manera el camí s’està desvirtuant, en part, i que potser tot plegat algun dia acabarà engolit per la insaciable societat de consum en la que vivim i per la que tots ens deixem arrossegar en major o menor mesura. També comenten que segons les seves observacions i experiència dels 40 allotjats, només 11 ó 12 són autèntics pelegrins. A la resta els qualifiquen de NO pelegrins més que res per la seva actitud.
Ha estat una tarda tranquil·la on he pogut descansar i anar a dormir aviat. A la nit, hem escoltat forts cops a la porta de l’alberg que ens han despertat. No sé exactament el que ha passat.

divendres, 21 de juliol del 2000

Nájera - Santo Domingo de la Calzada

Malgrat haver anat a dormir tan tard, a les 6 ja estic caminant. Esmorzo al Bar Sevilla d’Azofra.
Segueixo caminant. Fa molta calor. Tot és pujada excepte els darrers tres quilòmetres. A les 12 ja sóc a Santa Domingo de la Calzada. Han estat 21 km. i 6 hores de camí.
A l’alberg em reben dues monges del Cister molt grans, però simpàtiques. Un cop instal·lat dino a la mateixa hostatgeria. És el primer alberg en que no dormiré en una llitera i en la que disposaré de llençols, encara que a l'endemà "l'Estudiante de Salamanca s'aixecarà crivellat per les puces. No es pot tenir tot.
Començo la tarda amb una bona migdiada i la visita a la catedral. En aquesta Catedral és on hi ha de manera permanent un gall i una gallina en commemoració d’un famós miracle.


També disposa d’un impressionat passadís construït per la seva defensa.
Aquí també puc veure una representació gràfica de tot el camí francès amb les seves etapes. És molt clar que encara em resta molt de camí per fer i que això només acaba de començar. 


Després d'una cerveseta a la plaça Major, compro per sopar. Abans de tornar a l'alberg assisteixo a un Ofici religiós, crec que són Vespres, però no estic segur i soc testimoni de quelcom que em crida molt l'atenció: les monges estan assegudes en uns grans setials, però malgrat haver-n'hi de buits les novícies estan al terra.
Abans de sopar i anar a dormir aviat, rento una mica de roba.
Estic molt cansat. Em trobo les cames molt pesades. Tinc son tot el dia. Suposo que estic pagant l’haver anat a dormir tan tard, i els quilòmetres acumulats.
Es nota en el diari, no ?

dijous, 20 de juliol del 2000

Logroño-Nájera

Començo a caminar a les 6.15, un cop aconseguim que ens obrim la porta de l’alberg que estava tancada.
El primer tros de camí fins a sortir de Logroño es fa pesat i avorrit. No m’agrada caminar pels carrers de les grans ciutats. Poc després arribo a La Grajera, un espai natural al voltant d’un embassament molt ben condicionat amb zones de pic-nic.
A les 9 arribo a Navarrete. Esmorzo un molt bon entrepà de lacon amb Camembert, tota una delícia gourmet. Descanso i aprofito per fer petar la xerrada amb altres caminants.
Ja són les 10 quan enfilo cap a Nájera, l’objectiu de l’etapa d’avui. Poc abans d’arribar-hi parlo amb un pastor que està guardant el seu ramat d’ovelles. Explica els problemes que li donen darrerament. L’altre dia havien menjat massa i n’havien mort dues. Quan fa calor i baixen el cap o mig s'amaguen unes sota les altres, el millor és tornar perquè ja no menjaran més.
Arribo a Nájera. Però des de l’entrada del poble fins a trobar l’alberg encara s’ha de caminar més d’un quart d’hora. Per fi passades les 13.30 sóc a l’alberg just al costat del Monasterio La  Real. Han estat 26 km. i 7.15 hores de camí L’hostalera ens ofereix un gaspatxo que van deixar fet uns pelegrins que s’hi van allotjar ahir. Completo el dinar amb una truita de patates i pa amb tomàquet. És el primer alberg del Camí on només em demanen la voluntat per l'allotjament.
Després de la migdiada visito el Monestir veí.  M’agrada molt. Hi descobreixo l’existència del regnat de Nájera i la llegenda de la cova que dóna peu a la construcció del propi monestir. Actualment és franciscà, però anteriorment havia estat benedictí.

Un volta pel poble, per comprar i estar estirat a la vora del riu Najerilla abans de sopar. Quan sopem a l’alberg l’hostalera ens diu que ha de sortit un moment si ens demana podem fer càrrec del mateix en la seva absència i així ho fem.
Ja de nit a la plaça de davant de l’alberg assistim a la representació de “La Crónica Najerense”, on els vilatans ofereixen diverses escenes de la seva tradició històrica medieval. És gratuït pels pelegrins. Contra la meva costum des de l’inici del camí, vaig a dormir passades la una, evidentment massa tard per continuar caminant a l’endemà.

dimecres, 19 de juliol del 2000

Los Arcos – Logroño

Avui surto més aviat per així evitar la calor. A les 6.15, gairebé encara és fosc. amb la lluna plena a dalt de cel. Allà lluny veig Sansol el primer objectiu. 


M’hi apropo poc a poc. Es camina bé a aquestes hores descansat i a la fresca.
A les 8 passo per Torres del Rio. En una breu aturada prenc un cafè amb llet. He estat el primer en sortir de l’alberg aquest matí i no porto cap pelegrí al davant. Vaig tot sol.
En principi pensava acabar l’etapa a Viana (km. 18.5), però hi arribo a les 11. Em trobo bé i decideixo seguir fins arribar a Logroño. Aquest tros es fa pesat, sobre tot per la calor. Després de deixar a l’esquerra el Pantà de Las Cañas veig Logroño allà lluny i no arriba mai.Decideixo agafar un ritme viu i acabar com més aviat millor. Una petita baixada em porta fins a l’Ebre al  costat del cementeri. Passat el Pont de Pedra agafo un carrer a la dreta i per la Rua Vieja enfilo directament fins a l’alberg. Són les 13.30 i encara està tancat i amb un cartell on diu que no obren fins a les 15 hores. Avui han estat 26 km. i 7.30 hores de camí.
Menjo un petit entrepà i una gran cervesa tot esperant que obrin. D’entrada Logroño no em causa bona impressió. Estic al casc antic on viu una població molt marginal. A la tarda visitaré el centre, sobre tot, les porxades on Bardem va rodar la pel·lícula “La Calle Mayor”, i ja em semblarà tot més normal i modern.


Un cop a l’alberg toca el de sempre: dutxa, descansar, menjar una mica de fruita assegut en un plaça, cafè i lectura del diari local, comprar per sopar, escriure una mica, planificar l’etapa de demà, sopar i dormir.