diumenge, 24 de setembre del 2006

Cursa del Bandoler

Aquest matí he anat a córrer la Cursa del Bandoler a Taradell. És la tercera cursa del Circuït Català de Curses de Muntanya d’enguany. El cel estava grisós i no es podia gaudir de la visió del rodal. Mentre escalfava m’he trobat a dos amics també estudiants a la UOC i amb els que comparteixo afició, el Dennis i El Toni. Hem escalfat junts.
A les 9.30 sortien les noies a cop de trabuc dels bandolers i 15 minuts després ho fèiem els nois.
Procuro sortir ràpid per evitar les cues que en algunes curses de muntanya es produeixen en el seu inici quan els camins s’estrenyen. Aviat comprovo que no era necessari ja que puc córrer al meu ritme sense problemes. Malgrat les pluges dels darrers dies, en els primers kms. no trobem massa fang. M’avancen tant el Dennis com el Toni. Passo els primers 4 kms. amb 24 minuts. Està tot molt emboirat i no es veu gairebé res del paisatge que ens envolta, però intueixo que ha de ser molt maco. Em sembla que vaig molt ràpid per ser una cursa de muntanya. Però tothom corre molt. Aproximadament al km. 5 hi ha una cua per esperar baixar per un lloc on han posat una corda per facilitar la baixada. Estic uns 4 minuts aturat fins que no arriba al meu torn.
Comença una baixada salvatge per un estret corriol, en alguns trossos fins i tot perillosa. Com m’agrada gaudir d’aquestes baixades!
L’hora de cursa m’agafa passant pel km. 8. Ja podem començar a gaudir del paisatge. És molt difícil agafar un ritme regular. És una cursa de constants canvis de desnivell, ara petites pujades, després curtes baixades. Gairebé tot són corriols pel mig del bosc. Encara em trobo fort.
Ara ja hi ha algunes zones amb tolls d’aigua que no es poden evitar i tota mullar-se de valent, així com enfangar-se. En alguns moments em fa témer que puc deixar-hi alguna sabatilla.
A partir del km. 12 ja no hi ha tant fang, però la cursa no deixa pràcticament de pujar. Aquí el meu ritme ja és més fluix. En alguns dels corriols es poden veure bolets. Fins i tot, em sembla haver vist un rovelló. Ara ja vaig moltes estones completament sol. Passo el km 16 amb 2 hores 5 minuts. Però a partir d’aquí s’inicia una pujada molt dura i llarga que faig caminant. Hi ha llocs que em recorden la cursa d’Alpens. Ja tinc ganes d’acabar.
Al voltant del km. 19 i ja camí del castell de Taradell passem per unes balmes on amagats ens esperen els bandolers per donar-nos un ensurt amb els seus trabucs.

Al Castell hi ha el darrer avituallament. M’aturo i menjo una barreta, una mica de fruita i bec dos gots d’Isostar abans de tornar a córrer. Porto 2.40. Passo el km. 20 amb 2.45, i m’esforço per baixar de les tres hores. Finalment no serà possible per ben poc i faig 3-01-08.
A l’arribada em trobo al Denis i al Luigi que ens ha vingut a veure. Recullo la bossa amb un polar sense mànigues i tinc beguda (aigua, coca-cola, fanta) i menjar (pa amb tomàquet, embotit per triar, formatge, galetes, ...) a dojo. Un cop he recuperat les forces, em trec el fang amb una bona dutxa amb aigua calenta i cap a casa a pensar en quina serà la propera, possiblement la mitja de Sant Llorenç de Savall.

dilluns, 11 de setembre del 2006

Puig de Comanegra

Diumenge al matí vaig agafar el cotxe: objectiu pujar el Puig de Comanegra (1557 m.) el cim més alt de La Garrotxa. L’itinerari escollit per fer el cim l’havia llegit feia uns dies a la xarxa.
Només agafar la pista forestal que m’havia de dur fins el lloc d’inici de la caminada matinal, vaig començar a descobrir les vistes del paisatge que em rodejaria al llarg de tot el matí: les muntanyes i les verdes valls de la Garrotxa i el Ripollès. És una pista forestal que s’agafa poc després de Rocabruna i que es va enfilant amunt a poc a poc. No puc gaudir massa de l’entorn ja que tinc que està atent a les pedres i sotracs del camí. Un grup de vaques també enfila camí amunt. A mig camí cal obrir una porta de ferro per poder continuar.
Finalment arribo al costat de la Bassa de Monars totalment seca sense una gota d’aigua, on aparco el cotxe. Ara sí amb tranquil·litat puc admirar el paisatge, i els verds prats de la zona, i el bestiar pasturant lliurament. El Puig de Comanegra es veu ben a prop. Agafo el camí marcat amb pintura verda i taronja. Vaig per un camí evident i sense dificultat que comença a planejar, però ara ja fa una estona que no trobo marques. Segueixo endavant fins que el camí es perd. Al fons veig el Puig de les Bruixes. En lloc de tornar enrere per cercar les marques segueixo endavant. Cada cop és més evident que m’he equivocat.
Com que tinc clar en la direcció que es troba el cim vaig cercant la millor manera d’anar pujant, però en alguns moments es converteix en una ascensió no massa agradable i de pendent considerable. Sort que no fa calor i la temperatura, ajudada d’un airet fresquet, és força agradable. Al cap d’una bona estona retrobo les marques. Tinc que salvar unes roques i arribo al tram final ja en la vessant francesa amb la creu al fons. Ja soc dalt.


Des  d’aquí puc contemplar tots els grans cims del Pirineus de la zona: Taga, Balandrau, i d’altres com el Costabona i el Canigó. Quin contrast entre les dues vessants de la muntanya! Un prat verd, pelat amb petites falgueres al cantó català i una fageda al cantó francès. I ara ja només resta baixar seguint les marques, i descobrir a on ha estat l’errada. En un moment soc al cotxe, i de retorn cap a casa.
Avui he aprés que és molt millor tornar a enrere i buscar les marques que no seguir el camí quan no s’està molt segur d’on vas.

dissabte, 9 de setembre del 2006

Uns tant, i altres tan poc

Les notícies del món de l’esport sempre són exagerades, poc ponderades i excessives. Acostumen a estar massa carregades de passions nacionalistes i irracionals. El darrer exemple l’hem tingut amb el campionat mundial de Basquet i la selecció nacional. Aprofitant l’avinentesa i inflats d’esperit nacional els hi han concedit el Premi Príncep Astúries de l’Esport.
Aquest mateix cap de setmana a Andorra s’han celebrat els Sky Games 2006. Són els Campionats del Món d’Esports d’Alçada i en els mitjans de comunicació no he pogut ni llegir i escoltar-ne cap notícia al respecte. Suposo que demà en el programa Temps d'Aventura de TV3 se’n farà esment.
Des de que aquests tipus d’esports s’ha popularitzat i en concret les curses de muntanya Catalunya té selecció pròpia sense cap problema. Però no només això els corredors de muntanya catalans fa anys que assoleixen molt bons resultats. De fet pertanyen a l’elit d’aquest esport. Tenim campions del món com Quico Soler i Agustí Roc, aquest darrer per dues vegades i encara amb opcions de poder repetir el campionat aquesta temporada.


En concret en aquests Sky Games 2006 la selecció catalana ha estat la gran triomfadora. Els seus esportistes han aconseguit 5 medalles d'or, 3 de plata i 3 de bronze, a més de proclamar-se campiona del món per equips.
A què espera TV3, la nostra a divulgar-ho per televisió ? A què esperen les nostres autoritats a rebre aquests esportistes ?

diumenge, 3 de setembre del 2006

La pitjor mitja marató

Tornava la mitja marató a Sabadell, la meva ciutat, i em feia il·lusió córrer-la. Pensava estar al voltant de 1-45, el que suposa anar a un promig de 5 minuts el quilòmetre.
Havíem decidit sortir un grupet nombrós i anar a aquest ritme i a mesura que avancés la cursa ja cadascú posaria el ritme que la seva forma li deixés. La cursa consistia en dues voltes a un circuit de 10.5 qm. El tret de sortida és a les 10 i la calor i la humitat apreten de valent. No són les millors condicions per una bona cursa.
La cursa comença de baixada i al mig del grup d’atletes clavem el primer quilòmetre tal com havíem previst a 5, però com es baixada els següents tres anem una mica més ràpid. El qm. 5 ja és en lleugera pujada i noto que avui no serà el meu dia no puc seguir el ritme dels meus companys que es van allunyant, malgrat que intento seguir-los de lluny. No és possible i vaig alentint el ritme a poc a poc, passant a fer el quilòmetre per sobre de 5. La primera volta la passo amb 56 minuts, i penso que els que fan la cursa popular (una sola volta) són molt afortunats.

Tinc moltes ganes de deixar-ho estar, però segueixo. Torno a estar a la zona de baixada i tracto d’agafar el ritme d’alguns atletes i companys que em passen, però no m’és possible. Com a molt aconsegueixo seguir-los de 300 a 400 metres, però no hi ha manera d’agafar un bon ritme de cursa. I torno a enfilar la llarga pujada del circuit i els minuts van caient. Ara ja el meu ritme està per sobre de 6, un ritme una mica lamentable. La remullada en el pas per davant dels bombers va d’allò més bé. Però ara, ja només es tracta d’aguantar i arribar el més dignament possible sense cap tipus de pretensió. En alguns moments em passa pel cap posar-me a caminar, però resisteixo a la temptació i continuo corrent.
I així fins arribar als darrers metres. Finalment 2-00-33, més de 1-04 a la segona volta i el pitjor temps en una mitja de les 51 que he corregut des de fa 21 anys. cursa. La meva primera mitja també va ser a Sabadell el 1985 i vaig fer 1-56-00, va ser la segona pitjor.
De fet els comentaris generals entre tots els companys és que no ha anat gens bé: la calor, la humitat, la poca preparació en el principi de la temporada, en el meu cas, fins i tot, penso que divendres vaig donar sang. Però en realitat tot són justificacions per una mala cursa, segurament el que cal és entrenar més.