dissabte, 28 de juliol del 2007

Tomorrow England

I demà cap a Anglaterra. Fa 30 anys de la darrera vegada del meu viatge a les illes. Aquests darrers dies amb els preparatius del viatge he recordat les meves dues estances a Anglaterra. Una primera quant tot just acabava de fer 17 anys, marxava per tres mesos cap a Anglaterra amb tot la il·lusió d’un adolescent. No era el meu primer viatge sol, però si que era el meu primer viatge sol a l’estranger a terres llunyanes, i a més no era per pocs dies. Vaig estar tres mesos! Es va convertir en un veritable viatge iniciàtic. Encara guardo una carpeta plena de records d’aquells dies, entrades de cinema i teatre prohibit, festivals a l’aire lliure i concerts, visites al llegendari the Marquee, els grans parcs, la llibertat democràtica, les manifestacions legals, ... Era el 1974 i viure tan de temps allà era viure la llibertat i conèixer i experimentar coses que aquí no era possible, a vegades, ni somiar. Quan vaig marxar no  portava els cabells llargs, però al tornar ja m’havia crescut la melena i la barba, i a la maleta carregava un munt d’experiències noves que m’havien canviat.
Tres anys després, tornava amb dos amics amb l’inter-rail, tot un mes voltant per les illes britàniques, bàsicament Escòcia, Irlanda i Londres. Una gran motxilla molt i molt pesada, tenda, pocs diners i dormir a qualsevol lloc, a les estacions, al carrer, .... i molt pocs diners a sobre. També va ser un viatge diferent.
Aquesta vegada, vaig a Broadstairs, amb una beca d’estiu del Departament d’Educació per perfeccionar el meu anglès que amb els anys s’ha anat oxidant i necessita d’una bona revisió i posta a punt. Ja no tinc la il·lusió de l’adolescent, però encara guardo aquella curiositat per observar, comparar i aprendre del que pugui trobar. Si puc i tinc oportunitat aniré explicant l’experiència d’aquests dies. Sinó haureu d’esperar a la tornada.

dimecres, 25 de juliol del 2007

Canvi de sabatilles

Al finalitzar la sortida a l’olla de Núria era conscient que em tocava acomiadar les sabatilles i vaig decidir fotografiar-les.
 
De fet ja feia dies que havia arribat el torn del recanvi. Però tinc el costum d’allargar la seva vida al màxim. A les darreres excursions i curses de muntanya tenia que anar en compte, sobre tot, a les baixades ja que relliscaven amb facilitat.
Recordo que vaig decidir comprar-les mentre baixava la Gallina Pelada en la primera cursa de Berga, la que seria el precedent de la famosa marató de muntanya de Berga. Era el 2002 hi feia molt de fred. Tota la Gallina Pelada estava blanca i a la baixada plena de fang no parava de relliscar i posar el cul a terra. Sóc un bon baixador i m’agrada baixar ràpid, però aquell dia era impossible. Va ser el darrer dia d’unes Adidas Trail que entre d’altres m’havien acompanyat a la marató de l’Aneto.
El dia següent em comprava aquestes Salomon. Les vaig estrenar en cursa a la primera edició de la cursa de Bastiments potser la cursa de muntanya més dura de totes les que he fet. Recordo que no s’acabava mai. L’estiu passat la varem repetir com entrenament amb un grup d’amics.
Des del 2002 al 2007 són 5 anys i un munt de kms. per pistes forestals, camins, corriols i per llocs que difícilment podem considerar camins.
Ja tinc les noves.
Ara són unes Inov, les he provat en algun passeig per la muntanya i també en les dues carreres d’orientació. Van bé, m’agraden. Són més lleugeres i flexibles que les Salomon, unes sabatilles molt rígides pel meu gust. Els hi espera una bona colla d’entrenaments i de curses de muntanya i d’orientació.

diumenge, 22 de juliol del 2007

Nocturna a Mataró

De nou una cursa nocturna. L’estiu passat va ser a Arbúcies i aquest any serà a Mataró dins de la celebració de la Festa de les Santes. Forma part del circuït Oros. Tornaré a provar una cursa urbana de circuït C1, el circuït dels experimentats, com fa dues setmanes a Berga. Es surt del costat del port de Mataró. Hi haurà fites per la sorra de la platja i per la ciutat, a les dues bandes de les vies del tren, amb un únic lloc de pas soterrani. Em trobo amb dos companys de club en els moments previs.
La cursa té unes peculiaritats que ens expliquen abans de començar: 18 fites en una cursa score i 6 fites en una cursa lineal. Del conjunt de les dues curses s’ha de descartar una fita. El mapa de la cursa lineal el recollirem en un lloc marcat en el mapa de la cursa score. Està clar que l’estratègia de cursa serà un factor fonamental.
Donen la sortida i sense temps de mirar el mapa ja estic corrent endavant. Segurament aquesta és una errada, però no vull perdre temps. Faig tres fites que estan agrupades entre els bars i restaurants propers al port. La primera d’elles molt amagada dins d’uns matolls costa de trobar. Abans de abandonar la zona faig la fita que hi ha prop de l’espigó on em trobo una gentada fent cua per marcar la tarja. Són tots els del circuït C2. Malgrat tot la faig ràpid.
Observo que el mapa té com dues parts i no acabo d’entendre com s’enllacen. Decideixo fer totes les fites de la part del mapa on em trobo i després ja veuré que fer. Ara toca anar a la platja. No és fàcil córrer per la sorra, però les fites van caient una darrera l’altra, una d’elles penjada dalt d’una d’aquesta mena de teranyines que hi ha als parcs infantils. Les curses en modalitat score em creen tensió, però les trobo divertides. Faig la darrera fita d’aquest sector. I ara tinc que buscar com anar a l’altre sector.
La segona part del mapa que en un principi havia pensat que corresponia a l’altra banda de les vies ara veig que també és una zona costanera ja que hi té representada una zona blava que correspon al mar. Com que no ho entenc, ho pregunto a algú que passa per allà amb el mapa i el frontal. M’explica que un mapa és la continuïtat de l’altra i resulta que jo estic a l’extrem oposat on tenia que anar.
Tinc que tornar enrere com un inexpert que encara sóc en això de les curses d’orientació. Em fa ràbia. Seran aproximadament 1500 metres de més. Em poso a córrer pel passeig marítim tot el ràpid que puc. De tant en tant miro el mapa per ultimar l’estratègia. Decideixo deixar de moment les dues fites que em resten a aquesta banda de la via i anar a buscar les de l’altra banda, així com recollir el mapa de la part lineal.
Un cop he passat el pas soterrani em trobo una zona de passeig amb petits cercles fets amb arbres, matolls o de ciment. Cal estar atent i anar comptant per trobar el lloc exacte de les fites.
Recullo el mapa de la part lineal. Encara em resten 5 fites del score, i 11 en total. Decideixo fer totes les fites que hi ha aquesta banda de la via, abans de tornar a passar el pas soterrani. Allà ja decidiré quina em deixo. Tota aquesta part la faig amb un altre corredor. A vegades arribo primer jo a la fita, a vegades arriba ell; anem ràpids. Un desorientació momentània abans de tornar a creuar el pas soterrani fa que el perdi de vista.
Ara ja vaig de tornada, només em queden 6 fites que vaig trobant. Decideixo deixar la 23 ja que està entre les roques de la platja i crec que em farà perdre temps.
Ja les he fet totes! Només em queda la última que està en unes palmeres a prop del control d’arribada. Vaig ràpid pel passeig. El company que havia perdut abans d’entrar al soterrani, m’avança (i jo què pensava que el tenia al davant!). Estem arribant. Accelero i arribo primer a la darrera fita i al control d’arribada. M’ho he passat molt bé! Temps final 1-08-30, 24 de 44. No està gens malament tenint en compte el problema d’interpretació que he tingut amb les dues seccions del mapa. Bé, aquesta errada m’ha servit per aprendre una cosa més d’aquest complex món de les curses d’orientació.

dijous, 19 de juliol del 2007

L'Alta Cerdanya

A l’Alta Cerdanya es poden visitar modernes instal·lacions per investigar sobre les possibles utilitzacions de la energia solar. Alguna d’aquestes amb més de 40 anys d’antiguitat. Hi ha un forn solar i una tèrmica solar ambdues molt espectaculars, no sé si massa útils. De fet, de sempre he pensat que si els diners que es malbaraten per investigar altres tipus d’energies s’haguessin gastat en la investigació de les energies renovables avui en dia les coses serien ben diferents, però segurament aquestes energies no donen tants beneficis econòmics.
En la visita al forn solar hi havia gent, però en la tèrmica no hi havia ningú i la construcció tenia l’aire a aquells escenaris misteriosos que apareixien en l’Expedient X. Un lloc solitari, amb un tancat de difícil accés, amb un edifici que semblava un antic mirador inaccessible i amb els vidres trencats, i allà al mig el gran ull de la tèrmica vigilant. De fet, un cop ho tens localitzat es veu pràcticament des de tots els indrets de La Cerdanya com un vigilant permanent i llunyà. Un cop puc accedir a veure els miralls que enfoquen els raigs solar al punt central. Tinc la impressió que allò està desert, tan sols hi ha algunes furgonetes, i puc escoltar una música molt forta que prové de les instal·lacions. Ja començava donar voltes pel meu cap l’argument per una història de misteri futurista d’aquelles de sèrie B.
       
Per l’altra banda en aquesta comarca també és fàcil topar-se amb menhirs i dolmens dels nostres avantpassats prehistòrics. Podem trobar a molt poca distància vestigis del passat més llunyà i tecnologia del que ha de ser el nostre futur.
                      
L’euro i el fet d’estar l’estat francès i espanyol tan a prop permet fer comparacions de preus, encara que només sigui per simple curiositat. Ens han cridat molt l’atenció els preus a França on es suposa que els sous són més alts. Les vivendes anunciades als aparadors de les immobiliàries són molt més econòmics, amb moltes vivendes per sota dels 100.000 €, preu pràcticament inexistent a l’altra banda de la frontera. La fruita i la verdura en general també té el mateix preu i entre els menús del dia dels restaurants de Puigcerdà i dels pobles francesos més propers tampoc hi ha tantes diferències si exceptuem el vi. La benzina si que és molt més cara. Les carreteres són molt millors les nostres que les seves amb molt més bona senyalització. Fa molts anys, això era clarament a l’inrevés.
I com, no sempre que viatjo, tinc curiositat per veure els edificis escolars, suposo que és deformació professional. A Mont Lluís vaig veure una escola dins de la ciutadella amb un mobiliari i unes instal·lacions i uns materials d’educació física realment vells i atrotinats que poques escoles del nostre país acceptarien tenir. Realment em va estranyar molt i no sé si pot servir d’exemple, però està clar que no tot el que hi ha nord enllà és molt millor, encara que moltes vegades els envegem des d’aquí.

dimarts, 17 de juliol del 2007

La Cerdanya

Una de les comarques pirinenques de Catalunya on feia molt de temps que no hi anava i tenia ganes d’estar-m’hi uns dies i passejar pels seus pobles i muntanyes i així ha estat, gairebé tota una setmana per allà.
És sorprenent com una única vall geogràficament molt homogènia està repartida entre dos estats. De fet a la zona que envolta Puigcerdà es fa difícil en molts moments saber exactament a quin país et trobes i a vegades al dirigir-te a alguna persona no saps massa bé en quin idioma fer-ho. 
He quedat amarat del verd de les muntanyes i dels diferents colors dels camps de l’amplia vall. Els petits pobles alguns encara amb el seu encant, sobre tot, en les parts antigues respectades pel boom del turisme (Llívia, Bellver de Cerdanya, Dorres, Mont Lluís) i de les segones residències. Cóm em desagraden les zones farcides de cases totes iguales moltes d’elles buides gran part de l’any! Quin malbaratament d’espai i recursos per ser ocupats només en petits períodes de temps vacacional! I tot això quan molta gent té veritables problemes per accedir al seva primera vivenda!
I les grans muntanyes a banda i banda, quin espectacle més magnífic! Les grans parets del Cadí, el Puigmal, Finestrelles, Pic d’Eina i a l’altra banda de la vall els grans cims dels Pirineus amb Andorra a l’altre costat. Una zona farcida de petits estanys, rierols amb la seva remor i les seves aigues netes i cristalines, i plena de refugis de muntanya amb pistes transitables en cotxe fins ben amunt. A mesura que vas guanyant metres la vegetació canvia, i passa dels impressionants boscos de pins, als prats alpins farcits d’innumerables i minúscules floretes de tots els colors sobre tot grogues, blaves, rosades i liles.
 

diumenge, 15 de juliol del 2007

Els búnquers de Martinet

Ja tenia la reserva per passar uns primers dies de vacances i descans a la Cerdanya quan vaig llegir la notícia que a Martinet inauguraven un recorregut per una línea de búnquers.
Són uns quants búnquers rehabilitats per visitar que es varen construir entre el 1944 i 1949. Formaven part de la línea P, una línea de defensa que Franco va ordenar construir al llarg de tot els Pirineus, per defensar-se del possible atac dels aliats. Se n’havien de construir 10.000 dividits per zones. Els que hem visitat formen part de la zona 52 i havia de defensar la possible entrada d’un exèrcit per La Cerdanya. Van ser construïts en terrenys privats sense demanar cap tipus de permís i en una època en que a Espanya es passava fam i misèria, bàsicament per asturians i fins a principis dels anys 60 encara els cuidaven i conservaven. Després es van abandonar.
Però quan al 1992 algunes persones es van interessar per ells, l’exèrcit primer va dir que no existien i després que eren secret militar. Van passar molts anys per tal de poder aconseguir el permís per poder-los rehabilitar i ensenyar-los.
La visita comença amb un audiovisual molt didàctic per posar-nos en situació i després es fa un recorregut guiat per alguns dels búnquers. Varem tenir la sort de ser acompanyats a més de la guia per la persona que havia dirigit tota la rehabilitació tan dels búnquers com del disseny dels camins. Això ens va permetre conèixer molts més detalls de tot el procès.
 
Un cop vistos la diferent tipologia de búnquers i visitats tant per dins com per fora es pot acabar de completar el recorregut arribant fins a la roca de la mel, el búnquer més impressionant de tots, completament excavat a la roca.
 
La visita val molt la pena. Permet apropar-se a una part de la nostra història recent que desconeixia del tot fins que vaig llegir la notícia i que no podem oblidar.

dissabte, 14 de juliol del 2007

Orientació urbana

De camí a La Cerdanya per passar uns dies de descans, vaig decidir aturar-me a Berga i participar en la seva cursa d’orientació. Per primera vegada faria una cursa d’orientació urbana i un C1, el circuït pels experimentats amb 23 fites. Bé de fet tenia l’experiència de l’estiu passat en la nocturna d’Arbúcies. Però en aquesta a més hi havia l’afegit de 6 fites que s’havien de trobar de memòria.
Mentre em preparo pregunto pel funcionament de les fites de memòria i parlo amb el Jordi un company de club que ha vingut amb el seu fill. Faran junts el C2.
La sortida és score.

 
Sortim tots junts pel Passeig de la Indústria avall fins el lloc on està situat el triangle de la sortida. La modalitat score permet triar el recorregut que cadascú farà per trobar totes les fites. Tots sortim disparats en direcció a la fita 1 on arribem en fila per pinçar el control. Com corren aquests orientadors!
Pel camí cap aquesta fita que és força lluny vaig mirant el mapa i decideixo l’estratègia. Faré un recorregut circular per acabar al mig a prop de l’arribada.
En les primeres fites gairebé cal demanar torn per pinçar ja que sembla que hi ha molta gent que ha optat per la mateixa estratègia. El recorregut és pla i en baixada el que permet córrer amb comoditat. Però a partir de la 7ª fita, el punt més baix del circuït tot és cara amunt i els carrers de Berga es fan costeruts en alguns moments.
 
En cap moment faig servir la brúixola, ni tinc problemes per localitzar les fites. Bé de fet, hi ha una que me la passo de llarg, però reacciono i torno enrere a cercar-la. Llàstima perquè alguns als que havia avançat m’han tornat la jugada aquí.
A dalt del castell hi ha el circuït de memòria. Un mapa que no es pot agafar indica la posició de les 6 fites que hem de trobar al voltant del castell. Però en aquesta zona a més de les fites que hi ha al mapa, també han posat fites-trampa per tal de fer-nos equivocar. Haig d’anar en compte i tinc que tornar algunes vegades a mirar el mapa per tal d’assegurar-me que és la fita que busco i no pinçar una fita equivocada que em desqualificaria.
Dono per acabat el circuit de memòria i ja de baixada només em resten 6 fites per acabar. Un cop n’he localitzat 3, giro el mapa i veig que una de les que em queda està a la part alta de Berga i tinc que tornar a pujar! A les curses d’orientació s’acostuma a portar el mapa doblegat per tal de facilitar l’orientació, i més avui que el mapa era molt gros. Però aquest costum m’ha jugat una mala passada.
Després de la pujada i la pinçada de la fita oblidada tot és avall. Mentre pujava havia decidit per on baixaria i vaig tot el ràpid que puc per acabar el circuït pinçant les dues que em quedaven i lliurar la tarja amb un temps de 1-21-34. M’ho he passat molt bé. He fet el 15 de 18 classificats. No està malament per ser el meu primer C1 complert. He mirat els temps del C2 (18 fites, sense circuït de memòria), i segurament hauria pujat el podi. Llàstima perquè el premi pels tres primers eren uns cistells amb llonganisses i altres embotits. 

dissabte, 7 de juliol del 2007

Olla de Núria

L’estiu passat vaig donar el tret de sortida de les vacances amb una escapada a Bastiments amb uns amics. Aquest any he decidit fer quelcom semblant. Fa temps que vull fer la Olla de Núria i al final m’he decidit.
    

Sona el despertador a les 4, però faig mandres i trigo una bona estona a posar els peus a terra. Esmorzo i preparo tot el necessari per la sortida. A les 5.30 em poso en camí. És una matinada de lluna plena. No estic avesat a agafar el cotxe en dia laborable, i per ser aquestes hores de la matinada trobo que hi ha molt trànsit. A mesura que m’allunyo de la zona metropolitana hi ha menys cotxes, però no és fins passat Vic que la carretera comença a estar força buida.
A les 7.30 sóc a Fontalba. Fa un fort vent i fred. M’abrigo, em poso els guants i amunt en direcció del cim de la Dou. Veig un ramat d’isards i abandono el camí per apropar-m’hi ja que tinc el vent en contra. Quan ja soc a prop, uns 30 metres fugen corrent.
 
Recupero el camí. El vent es cada cop més fort, sobre tot, en el tram final de pujada que es fa feixuga. Penso que el proper diumenge per aquest camí baixaran corrent els de la cursa de les Barraques. Què bé que s’ho passaran!
A les 9.10 sóc al Puigmal. Cerco un lloc arrecerat per menjar l’entrepà. Bec aigua ja que la llauna de cervesa que portava encara està congelada. Em passa pel cap deixar-ho estar. El fort vent és molt empipador. Però no he fet dos hores de cotxe per només pujar al Puigmal.
                         
Segueixo (9.35) per la carena, primer fins el Pic petit del Segre i després fins al Pic del Segre (10.25), ara ja sense guants. En les zones que el camí passa per la banda francesa el vent desapareix i a més disminueix en la seva força. Des de que he començat puc gaudir dels primers moments de tranquil·litat i silenci sense l’empipador vent.
Passo pel pic de Finestrelles a les 11.20 i camí cap el Pic de Núria em trobo a la segona persona en tot el matí. La soledat és total i m’agrada. Abans de l’ascensió al Pic d’Eina em trobo a un bon grup d’excursionistes que porten dies de travessa pel Pirineus. A partir d’aquí em començaré a trobar més gent, encara que no massa. El vent continua empipant a estones, el que més em molesta és el soroll, però excepte en els cims ara ja puc anar amb menys roba. A les 12.10 faig el Pic d’Eina i a les 12.30 el Noufonts. He fet pràcticament tota la travessa caminant, defugint de córrer, excepte en alguna baixada en la que m’he deixat anar.
Arribo al Coll de Nou Creus a les 13.30. Tinc gana i decideixo baixar a Núria a fer un mos i donar per acabada la volteta. Els Torreneules quedaran per una altra vegada. Faig la baixada per la Coma de Nou Creus trotant, amb petites aturades per contemplar tot el bestiar que trobo pel camí. A part de les tranquil·les vaques i un ramat de cavalls, està ple de isards, i marmotes. En un moment darrera d’unes roques al mig del camí hi ha 3 isards a uns 5 metres de distància  que puc contemplar per uns instants abans no es posin a córrer.
A les 14.30 sóc a Núria. M’aturo una estona a menjar. Ara si que em puc beure la cervesa que portava. Encara està ben fresca. A les 15.30 agafo el camí cap a Fontalba. Dono la travessa per acabada i decideixo prendre’m aquest tros com un passeig, del que gaudeixo d’allò més. Sempre m’ha agradat molt aquest camí. Veig les marques de la Núria-Queralt del passat cap de setmana. Finalment el silenci és total. Ja en tenia ganes. No tinc cap pressa perquè s’acabi. M’aturo contemplo el paisatge, escolto alguns ocells, el remor de l’aigua.
A les 17.00 arribo a Fontalba. Agafo el cotxe i cap a casa. Per la pista em pregunto per quin motiu van construir aquesta pista que no porta en lloc i que mantenen en molt bon estat. A poc a poc abandono la tranquil·litat de la muntanya per apropar-me al brogit i neguit de la gran ciutat. Com més m’apropo a casa, més cotxes i més soroll. Aprofitant les vacances hauré de repetir-ho ben aviat.