Comencem forts

 Rogaine Sant Iscle de Vallalta. Copa Catalana 2023

23.5 km. 5-46-27  14-44 x km. 1007 metres de desnivell positiu,

136 punts, 25 fites 1r. Ultraveterants i també en superveterans

Els darrers anys la Copa Catalana de Rogaine començava al Berguedà amb fred viu d’hivern. Aquest any comencem al Maresme, en un mapa nou i amb calor primaveral.

Ja amb el mapa a les mans, de seguida descarten la zona Est que queda molt lluny del centre de competició i que té fites de puntuació alta però molt disperses. A la part Oest hi veiem moltes més fites i més juntes. Decidim que primer farem la part Sud en sentit antihorari i després la zona Nord en sentit horari.

Comencem ràpid en direcció a la 31. Arribem a la fita una munió de corredors i seguim cap la 42 on ja trobem les primeres pujades. Comença el puja i baixa per pistes, camins i corriols que serà tota una constant al llarg del dia d’avui. En aquesta primera hora arrepleguem un bon munt de fites i punts: 56, 44, 54 i 81, per sumar 29 punts.

Seguim el pla previst en direcció sud. No he agafat la lupa, i avui em faria falta per veure bé els detalls del mapa. Sort que el Joan té una bona vista i en les zones més delicades veu bé per on és millor passar i atacar la fita. Tanquem la segona hora amb 5 fites més i 24 punts: 62, 35, 45, 63 i 55. En algunes fites coincidim amb el Josep Palau i el Ramon Casal que fan la versió de tres hores i amb l’equip de superveterans que formen el Felip i el Jaume.

Ens arribem a la fita del més al Sud, la primera fita de 9 punt d’avui, la 93. Abans hem pogut contemplar una bona vista Sant Pol de Mar, un poble del que servo bons records personals de la meva joventut.

A partir d’aquí la distància entre fita i fita és més gran i això es tradueix en que sumem menys fites i menys punts en cada hora. Passem per la 64 i la 74. Encara no portem tres hores de curses i decidim arribar-nos fins la 72, malgrat que és un cul de sac evident per la nostra estratègia de cursa. Hi arribem amb els Bandolers i The Wild Boars Duo.

A partir d’aquí seguim el nostre pla inicial. Anem a la 82. Aquest serà el tram més llarg de tota la Rogaine (39 minuts). Hem salvat una riera pel dret i ens ha sortit bé. No les teníem totes de poder-ho fer, però ha estat possible i ens hem estalviat una bona volta. Feta la 82 anem fins la 65. Ja només ens queden 2 hores. Desestimem la 53 que ens obligaria a donar una volta excessiva i ens encaminem cap la zona Nord.

Complim sense problemes el primer objectiu del que ja comença a ser la part final de la Rogaine, la 73.

Les cames ja les notem feixugues a les pujades però aguantem el ritme, en una pujada suau però continua: 52, 32 i 91. Queden 50 minuts i som lluny de l’arribada, però ja tot és baixada.

Aprofitem la pista per anar tot el ràpid que podem fins la 61. A falta de 38 minuts desestimen anar a la 71 i dirigir-nos cap al poble. Al poble cal anar amb molt de compte a no cometre errades. El Joan no veu clar com arribar a la 43 i també la deixem per acabar fent 41, 34 i 33. Ens sobren més de 13 minuts. Segurament teníem temps per arribar a la 43, però ja està fet.

És l’hora del balanç. És de les poques rogaines que hem fet el que havíem planificat d’inici amb molt pocs canvis. Hem canviat la 71 per la 72 i ens hem deixat de fer dues fites, la 53 que suposava una volta massa gran i la 43 per prudència. Realment estem molt satisfets del resultat i de com hem respost físicament en aquesta primera rogaine de la temporada. La propera serà a Aubrac, un terreny ben diferent del d’avui.

El Montseny vestit de blanc

12,3 kms. 4 hores i mitja i 668 metres de desnivell positiu.

Fa dies que no tresco per les muntanyes i en tinc ganes. Dilluns arriba el fred i neva a cotes baixes. La Mola queda enfarinada i poc més, el Montseny llueix blanc. És una bona oportunitat per acostar-s’hi i fer-hi un tomb.

Em decideixo per tot un clàssic: Turó de l’Home i Les Agudes des de Santa Fe del Montseny. Un clàssic que tampoc he fet tantes vegades. Només en recordo dues: a principis dels 70 amb els meus pares al mes de gener i un bon guix de neu, i el 2000 per Setmana Santa en una estada d’uns dies a Santa Fe per preparar el camí de Sant Jaume que faria aquell mateix estiu.

La previsió és de fred, però sol. A mesura que m’apropo al Montseny se’m fa evident que el mantell blanc que es veia el dimarts ha desaparegut. Segur que hi haurà neu, però no tanta com esperava.

A Santa Fe hi ha algunes clapes de neu i un bon gruix als vorals de la carretera, fruit del treball de les màquines llevaneus. Agafo el PR-C-208 molt ben senyalitzat al llarg de tot el recorregut i que no té pèrdua. Només cal seguir les marques. El primer quilòmetre planer segueix paral·lel a la carretera fins arribar a la Font de Passavets on es travessa a l’altra banda i comença la pujada que serà constant fins assolir el primer cim d’avui, el Turó de l’Home.

Aquí la neu es fa més present, però no serà fins més endavant que caldrà trepitjar-la per seguir endavant. És agradable escoltar el trepig de les botes sobre la neu dura. En alguns llocs cal anar amb compte perquè encara està una mica gelada. El paisatge blanc, i el silenci dels arbres completament despullats són els amos de tot aquest tram.

Ja força amunt desapareixen els arbres i també el mantell blanc i ja s’albira el cim, amb unes poques taques blanques ben decoratives. Una breu aturada a dalt de tot per contemplar l’entorn, abans de seguir en direcció a Les Agudes, amb alguns trams de corriol també amb neu però amb d’altres sense.

Des de les Agudes s’albiren ben lluny els cims dels Pirineus, força emblanquinats, però si considerem l’època de l’any en la que ens trobem tampoc tant. I a partir d’aquí ja només resta la baixada per completar la matinal d’avui. És una baixada ben còmode per un corriol ben fressat i ben marcat a tots els indrets que poden ser perdedors. Passo pel bel mig d’aquest bosc despullat, i a voltes, penso que és una excursió d’aquelles que estaria bé fer-la cada tres mesos per veure els contrastos de les estacions i poder-ne comparar les fotos. 

El Farell més lent, però hi segueixo present

 29ª. Cursa de Muntanya del Farell

12,2 km. 1-23-01 6-49 x km. 318 metres de desnivell positiu

251 de 279 classificats

Ja ha passat un any i arriba de nou la meva cita anual amb la cursa de muntanya del Farell. Gaudim d’una temperatura primaveral. Possiblement serà l’edició del Farell amb la temperatura més alta. En algunes edicions hi he passat força fred. Recordo un any en el que fins i tot van caure volves de neu.

Tants anys fa que tingui moltes anècdotes i uns quants Farells especials. Aquest ho tornarà a ser. Estic a quatre dies de canviar-me de pis, i no és un canvi del tot normal, ja que aniré a viure al que havia estat el pis dels meus pares, i on jo també hi he viscut en diferents èpoques de la meva vida.

Arribo amb temps i puc fer un bon escalfament. Ja fa unes setmanes que em trobo especialment lent a les pujades. De fet, no he sigut mai massa ràpid pujant. La meva especialitat sempre han estat les baixades boges. Els ritmes d’entrenament també són uns ritmes lents. Amb vistes de tot plegat, la meva previsió és que puc estar al voltant de l’hora i 20 minuts, si tot va bé. Queden molt lluny les edicions en que baixava de l’hora. La darrera vegada va ser el 2005.

Surto l’últim amb tota la tranquil·litat del món, però ja pels carrers del poble deixo algun corredor al darrere. A la zona de llambordes procuro anar per la vorera per evitar-les. El ritme no és pas dolent, encara que tampoc és per tirar coets.

S’acaba l’asfalt i comença la llarga pujada habitual. Són uns 1500 metres de pujada constant. Vaig fent a un ritme lent i avanço a alguns dels corredors que la fan caminant. Encara que en alguns moments penso que igual caminant aniria més ràpid, mentre la pugui fer trotant la meva idea és no caminar.

Com de costum, la zona de tobogans fins arribar a meitat de cursa la trobo divertida: ara baixo, ara pujo. Passo amb 44 minuts, molt per sobre del meu temps de pas de l’any passat. Però encara tinc possibilitats d’acostar-me al meu objectiu.

Quan arribo al punt on comença la baixada la pèrdua de temps és considerable i les possibilitats d’assolir 1-20 s’han esvaït del tot. Per tant, malgrat que baixo de pressa, com a mi m’agrada, no vaig pas tant ràpid com l’any passat. Segueixo avançant a alguns corredors en aquesta llarga baixada. 

El crono va passant inexorablement, per aturar-lo finalment a 1-23-01.

Avui ha estat el meu Farell més lent, però hi segueixo present un any més.

Debut gèlid

 TWBR’23 Lliga Catalana Esprint Rogaine 2023

13 km. 3-49-35 245 metres de desnivell positiu,

56 punts, 12 fites, 30 de 45 equips mixtes classificats

 

Començo la temporada 2023 amb una rogaine ben diferent de les que he fet fins ara. Faig equip amb la meva filla que té ganes de provar que és això de l’orientació. També ens acompanya el seu gos, el Grau.

Foto de Felip Gili

El dia és gèlid. Estem a quatre graus sota zero i per davant tenim 4 hores per trobar el màxim nombre de fites i sumar el màxim nombre de punts.

Sembla que érem molts els que teníem ganes d’orientació perquè a la Serra de Vilobí ens hem aplegat una bona colla d’aquests bojos per buscar les fites amagades al mig del bosc.

Com que farem la rogaine caminant l’estratègia serà conservadora i no anirem massa lluny del centre de competició. Evidentment la Milena ho deixa en les meves mans.

Sortim en direcció a la primera fita escollida. En principi havia descartat la 48 per estar al mig del bosc. Però quan veig que són una munió d’equips els que van cap allà, canvio de plans i ens afegim a la fila. Només ens cal seguir als que tenim al davant per trobar-la i ja tenim la primera.

Al sortir de la fita per tornar al camí perdo un guant. Tornem enrere a recuperar-lo. A continuació és la Milena qui perd el mapa. Trobem les dues coses, però ens hem quedat sols. La sortida pel dret en direcció al camí no resultarà gens fàcil. El bosc farcit de vegetació baixa ens impedeix avançar en la bona direcció i hem d’anar rectificant fins arribar a la pista. Per aquí no hi ha pas, per aquí tampoc. Hem perdut força temps en aquesta sortida de la fita.

Deixem la pista i per un corriol perdedor ens dirigim a la 44. Aquesta és la primera fita que pinça la Milena.

La primera fita

A la 33 podríem anar bosc a través però optem per ser conservadors. Tornem enrere pel corriol i agafem la pista que ens hi atansa. Trotem una estona per la pista i baixem primer per un corriol i després a través d’un bosc cremat fins a la 84.

La Milena decideix per on anar des de la 84 a la 66. Ho veu força i bé, i hi arribem sense problemes. El gos en cap moment s’allunya de nosaltres. I en els corriols més estrets va enganxat darrera el nostre cul.

Seguim el pla previst sense massa entrebancs. Aprofito per explicar a la Milena el perquè de les diferents decisions i també com estant representats en el mapa els diferents elements. Passem per la  55, on trobo a faltar el dibuix d’alguns tallats de la zona, la 61 i la 54.

La 55

Ja comença a ser hora de pensar com tornarem cap a l’arribada. Avui hem d’arribar amb temps, i és millor no apurar. La 83 és una fita que no havia considerat en l’estratègia inicial i que és una molt bona opció per sumar força punts sense massa dificultat. Però tot dependrà de com anem.

De nou de la 41 a la 52, és la Milena la que porta la direcció i així aprèn la simbologia de camps i zones obertes del mapa. A partir d’aquí apressem una mica el pas per no tenir problemes en la part final. Anar i tornar a la 83 és gairebé 1 km. És una mica arriscat i decideixo no prendre riscos i encarar el tram final de la rogaine sense la pressió del rellotge. Ja només ens resten la 31, aquesta una mica difícil al mig del no res, i la 32 ben fàcil per corriols poc visibles. Ja som de nou a la pista que ens porta sense pressa fins a l’arribada.

Un cop allà dono un cop de mà al Felip en l’avituallament final, i comentem una mica la cursa abans de marxar cap a casa. La Milena, ja ho ha provat. Ara ja sap una mica què és això tan estrany de les Rogaines que fa tant de temps que fa el seu pare.