divendres, 19 d’agost del 2011

Cavalls del Vent IV: Cortals - Estasen

Tal com havíem decidit la nit anterior ens aixequem, esmorzem i ens preparem que encara és ben fosc. A poc a poc anem deixant el refugi amb només la mica de claror d'un dia que acaba de despuntar. A la 7 ja estic caminant i gairebé no puc veure les marques del camí. És la darrera jornada i serà la més llarga, i encara més, ja que vull pujar el Comabona. És el dia en que començo més aviat.

Agafo un bon ritme des del principi, ja que tampoc tinc ganes d'acabar massa tard. Malgrat que els corriols es van enfilant, el camí se'm fa molt agradable pel bell mig dels boscos, primer de faigs, però a mesura que guanyo alçada el pi negre es fa amo i senyor. Ens anem creuant amb una parella de Badalona que també porta un bon ritme.
Arribats al Coll de Vimboca (1848 m.) les marques segueixen per la carena en direcció oest i en continua pujada en direcció al Coll de Moixa i el Pas de Bou. Les vistes són magnífiques amb el Cadí en primer terme i l'imponent Pedraforca al fons. De nou em topo amb els isards que deuen estar esmorzant.


Des del Pla de les Creus ja es veu Prats d'Aguiló allà lluny, però ja tot es baixada, en alguns moments amb forta pendent. Des de dalt de les roques em contemplen els isards. A mesura que m'apropo el refugi em vaig trobant ramats de vaques i cavalls. En 3-30 m'he plantat a Prat d'Agulló (2010 m.).


Faig una breu parada per beure una cervesa i menjar alguns ganyits i em torno a posar en marxa. Tinc una forta pujada, per un camí ben fressat fins el Pas dels Gosolans pel mig de tarteres. M'ho agafo amb ganes ja que aquesta és la darrera dificultat de tota la ruta, i amb 50 minuts ja soc a dalt.


Deixo el camí de Cavalls de Vent per apropar-me al Comabona (2554 m.), uns dels cims més coneguts i emblemàtics de la Serra del Cadí.


A partir d'aquí m'agafo el que em resta de la jornada amb tranquil·litat. Passo per la Font Tordera on puc beure aigua ben fresca. De cop i volta em trobo en aquests esplèndids prats alpins completament sol i puc gaudir del silenci i la tranquil·litat que s'hi respira. Per moments em sap greu acabar aquests 4 dies de solitud per la muntanya i alenteixo el pas per omplir-me plenament d'aquestes sensacions abans de tornar al brogit urbà.


Amb el Pedraforca al davant inicio la baixada cap el Colell. Torno a anar ràpid. Ara ja tinc ganes d'acabar. El darrer tram per pista des de El Colell (1845 m.) a l'Estasen es fa pesat i llarg. La calor i el cansament es fan notar. Però finalment i cap allà a les 15 hores ja dono per acabats els Cavalls de Vent.


És el moment de segellar, i recollir l'obsequi pels finishers.
M'arribo fins a Saldes on puc dinar, llegir el diari i fer balanç dels quatre dies:
  • Primera etapa: Estasen - Sant Jordi 6-15
  • Segona etapa: Sant Jordi - Niu d'Aliga: 6-35
  • Tercera etapa: Niu d'Aliga - Cortals d'Ingla: 6-05
  • Quarta etapa: Cortals d'Ingla - Estasen: 7-05
Ja començo a pensar quina serà "la meva aventura" el proper estiu. Potser la ruta de l'exili: Mataró - Canigó. Ja veurem.

dijous, 18 d’agost del 2011

Cavalls del Vent III: Niu - Cortals

Em desperto i veig que el dia ja clareja. M'abrigo i surto a l'exterior per poder contemplar la sortida del sol pel darrera del Puigmal. Un fort vent amb rep fora del refugi. Però la solitud, el silenci, i la grandiositat del paisatge ben bé que s'ho val. Just al prat de davant del refugi un nombrós ramat d'isards estan prenent el seu esmorzar particular. Gaudeixo una bona estona en solitari d'aquest gran espectacle de la natura. Perdo la noció del temps.
Poc a poc el refugi també es va desvetllant. Ja és hora d'esmorzar. M'ho prenc amb calma i malgrat haver matinat no començo l'etapa d'avui fins passades les 8. El dia s'ha aixecat frescot i el vent encara continua bufant. Començo a caminar per un corriol en baixada pel mig d'un pedregar i amb màniga llarga. Com ahir no tinc pressa i vaig contemplant el paisatge que m'envolta: al Nord la Vall de La Cerdanya i els cims dels Pirineus, al davant el Pedra i el Comabona i al Sud el Berguedà, Vallcebre, Bagà, fins i tot, en alguns moments puc veure La Baells. El camí va carenejant per entre les dues vessants fins el Coll de Jou (1.10 hora)
Després d'una forta pujada corono les Penyes Altes (2279 metres i 2.15 hores de camí) 
Ara ja serà pràcticament tot baixada fins el Serrat. Cal anar en compte en el primer tram ja que és molt dret, fins i tot amb un petit tram de corda. Després es suavitza i de nou travesso alguns boscos de pi negre on em dono un fort cop en una branca baixa. No ha estat res.

Ben aviat arribo a uns prats esplèndids que s'han de rodejar en tota la seva amplitud sense perdre alçada i que estan farcits de ramats de vaques i cavalls.

De sobte s'acaben els prats i de nou em topo amb una pronunciada baixada on gaudeixo com un nen anant amb cura d'on poso els peus. Acabada la baixada entro en una pista ampla amb boscos a banda i banda. Deuen estar plens de bolets, penso. El camí s'apropa al curs d'un petit rierol i la seva fressa m'acompanya una bona estona. Tot és en lleugera baixada, però ja es comença a fer pesat i tinc ganes d'arribar. El Serrat de les Esposes (1505 metres) no arriba mai. Per fi una mica de pujada i ja hi sóc. Han estat 4 hores 35 des del Niu d'Aliga.

Temps per fer una cervesa, picar una mica i petar la xerrada amb companys de travessa, uns que continuen camí i altres que ja han acabat l'etapa d'avui. Cauen 4 gotes que no arriben ni tan sols a mullar el terra.
Toca continuar. D'entrada una forta pujada, però curta. El següent refugi és a prop i s'alternen una pista ampla per on passen cotxes i corriol. Aquest és perdedor i perdo les marques. Un altre cop a la pista em trobo a un boletaire totalment perdut. No sap on és, però tampoc on està allotjat i on ha deixat el cotxe. Intento ajudar-lo. Passa un cotxe i marxa amb ells que el portaran fins al Serrat de les Esposes a veure si allà poden trobar la manera de solucionar el problema.
Finalment arribo a Cortals d'Ingla (1610 metres). Han estat 1.30 des del darrer refugi. Total 6.05 hores efectives de caminar per avui. No està gens malament.
Bon dinar: m'ofereixen una amanida d'arròs que acaben de fer i carn que estant fent a la brasa per ells.
Tinc tota la tarda per les rutines de cada dia: dutxa, escriure el diari, llegir, contemplar el lloc. Llàstima que fa molt de vent i a fora del refugi no s'està gens bé. Som poca gent al refugi i sopem bolets que hem anat a collir abans de sopar. Tots volem sortir d'hora demà i per tant anem a dormir aviat.







dimecres, 17 d’agost del 2011

Cavalls del Vent II: Sant Jordi-Niu

Sense utilitzar el despertador, però em desperto aviat. Preparo la motxilla i vaig a omplir d'aigua a la Font del Faig (1565 m.) abans d'esmorzar, per cert amb un molt bon embotit (llonganissa i bull negre) de Guardiola de Berguedà segons ens explica el guarda.

A les 8 començo la meva segona jornada en un matí una mica de relax. M'ho agafo amb tranquil·litat i sense pressa. Aprofito aquest inici que és en lleugera baixada per anar contemplant l'entorn. Camino per l'ombra i això també s'agraeix. Cullo 4 rovellons que trobo entre boixos al costat del camí. Amb una moderada baixada que fa de bon caminar m'endinso en una fageda que s'acaba convertint en pineda fins passar pel costat del mas Escriu.
Aquí, s'acaba la baixada i canvio cap a direcció Est per enfilar la pujada tot fent ziga-zagues que per dins d'un bosquet de pins i encara a l'ombra em permetrà arribar sense massa esforç al Coll d'Escriu (1509 m.) en 1-15.

Des del coll puc contemplar una amplia panoràmica al meu davant.
A continuació tinc un llarg tram de baixada sense cap dificultat tècnica, la major part per pista i on continuo caminant sense cap pressa i gaudint de l'entorn que m'envolta. Encara que ja fa sol, primer la fageda del Clot d'en Pere, i després un bosc de pins una mica esclarissat em donen força ombra. Em trobo més a gust que ahir que anava una mica accelerat. Gairebé abaix del tot em desvio i visito el petit nucli de Gréixer, actualment amb gairebé totes les cases dedicades al turisme rural i l'església romànica de Sant Andreu. Aprofito per beure a la font i refrescar-me.

Poc després travesso la carretera de Coll de Pal i el riu de Gréixer (2-25) on em trobo descansant a tres excursionistes que havien sortit abans del Sant Jordi i que avui fan el mateix recorregut. Crida l'atenció la humitat i la frescor d'aquest lloc.

Sóc plenament conscient que s'acaba la bona vida d'avui. Ja només em resta pujar i pujar fins acabar la jornada. Després d'una forta pujada inicial aquesta es suavitza travessant uns prats abans d'endinsar-se per un bosc farcit de bolets a banda i banda del camí. Tinc la temptació d'aturar-me i començar a caçar bolets, però no ho faig.
Estic mentalitzat que el que em cal es trobar un ritme adient i constant, i no aturar-me. Passo pel costat de les runes de la casa Millarés, una antiga casa de pagès abandonada. Una mica més enllà vorejo els seus antics camps de conreu en l'actualitat segurament camps de pastura. L'amplitud de la zona sense arbres permet albirar bones vistes de tot l'entorn, sobre tot, de les muntanyes que m'envolten.

Passats els camps segueixo per una pista amb un ambient humit i ombrívol que és d'agrair. Definitivament abandono la pista per un petit sender que ara sí s'enfila de valent. Aguanto bé el ritme. Travesso la carretera on un indicador marca 30 minuts fins el Rebost.
Continua la forta pujada sense descans. Em creuo amb uns llenyataires que estan fent la seva feina i comenten que fa calor. Una mica més i ja estic al Rebost (1640 m.). Han estat 4.15 des d'aquest matí.
M'aturo tal com mana la tradició a fer un birrra i menjar alguns ganyips abans de continuar endavant fins el meu objectiu d'avui. Aprofito per refrescar-me i tornar-me a aplicar protecció solar, ja que a partir d'aquí el bosc que fins ara em protegia pràcticament desapareixerà. Em sorprèn la situació d'aquest refugi i les bones vistes que es poden contemplar des d'aquí: gairebé tota la ruta d'avui des del Coll d'Escriu, el Pedraforca, El Cadí, el Moixeró.


Resten 800 metres de desnivell positiu continuat fins el Refugi Niu d'Àliga, el sostre de la travessa. Després d'aquest petit descans torno endavant. La ruta va fent amb trams més costeruts que altres i que permeten recuperar de l'esforç. Vaig decidit a no aturar-me. S'alternen trams de camí pel mig de prats verds i d'altres per entremig d'algun bosc de pi negre cada com més esclarissat fins que desapareix i dóna pas a uns magnífics prats alpins que fan goig i després ja pedres i més pedres.

Des del Coll de Comafloriu (1-15) contemplo el Puigllançada, mentre recupero l'alè i ja veig molt clarament el que em resta fins arribar al Niu d'Àliga. Una mica més amunt i un cop m'he enlairat tot seguint les marques, veig per primer cop el refugi, però aquest encara està ben lluny. El desnivell més fort ja està fet, però l'aproximació final encara és llarga: gairebé 45 minuts més de caminar des d'aquest primer albirament del refugi. Com sempre el tram final és fa llarg, però les panoràmiques a banda i banda són espectaculars. Lluny entre les roques puc contemplar la carrera i els salts inversemblants d'un isard entre les roques.

Sembla que el refugi no vulgui arribar mai. Finalment arribo al Niu d'Àliga (2531 m.). Han estat 2.20 des del Rebost, per totalitzar avui 6.35.

És un refugi amb aspecte d'hotel de muntanya, gairebé tocant el cel. El dia no és clar del tot, però malgrat tot la vista és increïble. La terrassa és un lloc perfecte per dinar i gaudir de la contemplació tranquil·la, amb voltors i altres aus rondant per l'aire també a la cerca del seu dinar.
Hi ha gent al restaurant que ha pujat amb el telecabina de l'estació d'esquí, però quant marxen ens quedem pràcticament sols els que hem arribat al refugi tot fent la travessa. Aprofito per fer un petit passeig pels voltants del refugi i gaudir de les vistes però malauradament fa massa vent i és millor recollir-se.
El sopar ha estat de cinc estrelles: una taula per mi sol al costat de la finestra amb les Penyes Altes,  Cadí i Pedraforca al davant i amb un horitzó llunyà gairebé infinit, mongetes amb botifarra i amanida, i per acabar-ho de completar, posta de sol i visita d'un isard que s'està estàtic una bona estona dalt del penya-segat.

Abans d'anar a dormir tenim una animada conversa amb una parella de Granollers i uns bascos.

dimarts, 16 d’agost del 2011

Cavalls del Vent I: Estasen-Sant Jordi

L'estiu passat vaig fer Carros de Foc i aquest estiu m'he decidit per Cavalls del Vent.
Com gairebé sempre que tinc planificada una sortida dormo malament. Inquiet, em desperto sovint esperant que soni el despertador.
En canvi viatjo tranquil i sense pressa per arribar al Lluís Estasen (1668 m.) on començarà aquesta aventura. Tinc quatre dies per endavant per gaudir de la muntanya en solitari.
Pujo al refugi per recollir el forfait i torno al pàrquing per agafar la motxilla i preparar-me definitivament per començar. Molt més tard (9.15) del que havia previst ja estic caminant per la pista fins trobar el desviament cap a Gresolet (1243 m.). El primer tram del corriol pel mig de pins i faigs és un fort descens relliscós. Està molt humit i no vaig segur. Trec els bastons per tal de no acabar amb el cul a terra.

Travesso un parell de torrents abans d'arribar abaix del tot i tenir una nova perspectiva del Pedraforca i del lloc d'on he sortit. No paro de baixar fins albirar la casa-refugi de Gresolet ben a prop. Una petita pujada i ja tinc el primer segell al sac. Han estat 1-25.
Continuo la marxa a bon ritme amb una pujada per dins d'una magnífica fageda amb alguns exemplars realment espectaculars seguint a estones el curs d'un torrent sec fins coronar el Coll de la Bauma (2.20).
Tot el camí està molt ben marcat i gairebé no és necessari consultar el mapa. Un corriol en lleugera baixada aviat em mena al costat del torrent de Murcarols que m'acompanya amb la seva remor una bona estona. El camí es converteix en pista fins que a les 3 hores d'haver començat arribo al Coll de Bena i continuo baixant de nou per un estret caminoi que travessa la Baga de Murcarols, un bosc de pi roig, avellaners i boixos. Ensopego amb un nombrós grup al que avanço quan s'aturen a recollir maduixes i bolets que ja fa una bona estona que estic veient. En aquest tram segueixo trobant i avançant alguns grups.
De nou el camí es converteix en pista i encara segueix baixant amb algun petit repetjó de tant en tant. Em trobo fort i porto un bon ritme del que gaudeixo. Passo per les runes del Mas del del Puig que, per cert, està molt ben guardat, les del Molí del Forat i finalment arribo a Cal Cerdanyola (4-20), actual casa de colònies.
S'ha acabat la baixada. Menjo una barreta energètica, em refresco a la font Nostra i decideixo seguir endavant fins al refugi. Passo per un corriol pel bell mig d'una mena de túnel format per la pròpia vegetació de ribera. La pujada és suau. Al fons de tot passa el Torrent del Forat al que em vaig apropant.
Ja arran de torrent em desvio per visitar el Bullidor de la Llet. En el petit pont de fusta que travessa el torrent sorprenc a una noia amb un gosset que s'està fent fotos. El Bullidor de la Llet està a prop però cal superar un fort desnivell i malauradament no porta aigua. Segurament ha de ser espectacular veure baixar l'aigua. A l'arribar de nou al pont ara sóc jo el que es sorprèn: la noia segueix fent-se fotos, però en biquini, una visió del tot inesperada en aquest lloc.
Torno al meu camí i m'enfilo pel congost dels Empedrats, un lloc estret fet per l'aigua entremig de les roques i on constantment cal passar d'una banda a l'altra del Torrent. Dóna gust refrescar-se la cara abans de continuar amunt i anar contemplant la vistositat d'alguns salts d'aigua com la Cua de Cavall.

A mesura que pujo vaig abandonant la llera del torrent tot fent ziga-zagues i aquest va quedant al fons i ja tan sols m'acompanya la seva remor cada cop més llunyana fins passar l'Estret d'Escriu. La pujada es va fent feixuga i el refugi no arriba. Ja tinc ganes d'arribar i acabar aquesta primera jornada. Per fi, després de 6-15 ja sóc al Sant Jordi.
M'instal·lo i és l'hora dels entrepans, la birra, la dutxa i el descans. A mesura que passa la tarda va arribant més gent fins omplir el refugi de gom a gom. M'allunyo una mica tot passejant i gaudeixo de l'entorn i d'una estona de lectura abans de sopar.
En el sopar tinc una interessant conversa amb un matrimoni francès ja grans que estan fent el Camí dels Bons Homes i no trigo massa a anar a dormir.



 

dissabte, 13 d’agost del 2011

Puigsacalm i torna

De nou inspirat pel bloc d'Antoni Prat de bon matí agafo el cotxe fins al Coll de Bracons decidit a donar un bon tomb per la zona. Poc després de les vuit ja estic caminant. No fa gens de calor. La primera hora la passo carenejant la Serra de Llancers de Oest a Est amb uns corriols de somni per entremig d'una fageda espectacular amb alguns roures i boixos i un arbres que per moments per la seva alçada i per les seves arrels em recorden aquells que apareixen en el Senyor dels Anells i que en qualsevol moment es poden posar a parlar.

En alguns punts puc gaudir d'unes excel·lents vistes per ambdues vessants de la Serra. El corriol és força planer amb suaus tobogans. Puc anar trotant sense dificultat, això que en el primer tram vaig tota l'estona amb la càmera a la mà fent fotografies a tort i a dret. 
Finalment i sense deixar en cap moment les marques grogues el corriol s'eixampla i amb lleugera baixada em mena fins a Sant Miquel de Castelló que bé es mereix una aturada per contemplar les vistes de la Vall d'en Bas i llegir el cartell explicatiu de la GEIG de les diferents vicissituds d'aquest lloc. Des dels ibers fins a la darrera guerra civil tots han passat per aquí. El nostre país n'està ple de llocs com aquest que han estat testimonis muts de tota la història  

Torno al camí que portava i de sobte em trobo en una cruïlla amb elements contradictoris. Tenia al cap que havia de passar per Joanetes, però la ressenya posava que havia de seguir les marques grogues. Res diu del GR2.
La cruïlla assenyala Joanetes i el GR2 cap a l'esquerra. Crec que  aquest és el bon camí. Però les marques grogues són en el corriol de la dreta. Vaig en direcció a Joanetes a veure si també trobo marques grogues i no les veig. Després de dubtar molt agafo el corriol de la dreta. Inicio una bona baixada fins trobar-me les primeres edificacions. Vull fer quadrar les explicacions de la ressenya amb el que trobo, però cada cop estic més convençut que no vaig bé. El Puigsaclam, el meu objectiu d'avui, queda molt i molt lluny. 
Ja per pistes asfaltades arribo a una cruïlla on em queda molt clar que estic a Hostalets d'en Bas. Gairebé res! I ara què faig ? Puc anar a Joanates per la carretera però no tinc ganes d'anar per asfalt. No tinc pressa. Decideixo desfer el camí i tornar a la cruïlla, però abans de continuar esmorzo.
Amb les energies recuperades ara toca pujar de valent pel corriol que abans havia baixat ben alegrement, tot i els dubtes. Pujo força ràpid i ja torno a estar a la cruïlla. Més d'un parell d'hores he esmerçat en aquesta volta turística per La Garrotxa.
Al poc d'estar en el corriol correcte em trobo marques grogues. Així que en aquest també hi ha les famoses marques. De fet gairebé en tota la sortida no deixaré de trobar-me aquestes marques que sembla que ho indiquen tot. Vaig trotant tot aprofitant que és baixada fins arribar a Joanetes. Cal travessar el poble per cercar el camí del Puigsacalm, tot seguint les indicacions de Santa Magdalena per Can Guilla. A partir d'aquí ja serà tot pujada fins fer el cim.
Primer de tot per una mena de pista amb pujada encara suau que en alguns moments i seguint uns pals indicadors amb les marques grogues permet fer drecera. Aquesta pista passa per dues cases abandones, la segona és la de Can Poc.

Passat Can Poc trobo una cruïlla i agafo cap a l'esquerra. La pista es converteix en corriol i segueix pujant fins arribar a una clariana des d'on ja es veu el Puigsacalm. Una mica més endavant travessem el lloc on antigament havia esta la casa de pagès de Can Guilla i a partir d'aquí la pujada ja és molt més directa i fa esbufegar de valent en direcció al camí dels ganxos nous, un camí construit el 2008 i que permet pujar per una canal tot agafant-se d'uns ganxos com si d'una via ferrada es tractés. Malgrat que aquest tipus d'experiència no m'acostumen a agradar massa aquesta la supero sense problemes ja que està ficada dins una canal. Tan sols cal estar atent, agafar-se fort i no mirar a avall.
Un cop superats els ganxos, en un moment em planto a l'ermita de Santa Magdalena del Mont. Agafo la pista que surt de l'ermita i al cal de poc seguint un indicador agafo el corriol que mena cap el Puigsacalm. De nou entre grans arbres amb trossos planers i altres de fortes pujades per superar el desnivell aviat sóc davant del Puig del Llops (1480 m.) on al mig de l'estret camí per arribar em trobo amb una bona colla de vaques.

Des del Puig dels Llops al Puigsacalm (1514 m) és un petit passeig. Malgrat ser un lloc de bones vistes, poques en puc contemplar avui tret de les valls i els cims més propers. De nou i per tercera vegada aquest estiu no estic de sort.

Un cop fet el cim ja només em resta baixar fins el Coll de Bracons pel que acostuma ser el camí clàssic per fer aquest cim passant per la Font Tornadissa, on puc beure a dojo ja que fa una estona que m'havia acabat tota l'aigua que portava al camel. A partir d'aquí tot és un descens de nou pel bell mig d'una fageda.

Ja en començo a tenir prou per avui i tinc ganes de donar per acabada la sortida que s'ha m'ha fet llarga per "la torna" que han suposat les dues hores de més que he fet en el desviament fins a Hostalets d'en Bas, però que ha paga la pena pels bonics racons que permet trepitjar, i contemplar, així com poder gaudir de nou de la solitud en plena natura ja que de nou, excepte en la travessia per Joanetes, en tota la jornada tan sols m'he creuat amb un parell de persones.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Tres blocs i una mica d'història

Tot començava a l'agost de 2005, tot just ara fa 6 anys.
De sempre m'ha agradat escriure i ho he fet sovint, però a vegades amb poca constància. Els blocs em va semblar una bona oportunitat per conrear aquesta afecció. I va estar una molt bona pensada. En aquest temps hauré publicat al voltant d'un miler d'articles.
Vaig començar en l'antiga plataforma de blocat, sota el nom de Fragments Nocturns ja que la nit és l'hora en que habitualment m'assec davant de l'ordinador i escric. M'hi trobava a gust en aquesta plataforma. En alguns moments que no funcionava massa bé vaig resistir. M'agradava molt això del puntcat, però darrerament hi havia molt spam i vaig decidir abandonar i passar-me a blogger com molt altre gent havia fet abans. Però fa un parell de mesos vaig rebre un correu sorpresa des de blocat. Canviaven de nom, a partir d'ara serien blogcat, però no només això, sinó que també introduïen un importat canvi en el sistema de gestió dels blocs migrant a la coneguda plataforma Wordpress. Així desapareixia tot l'spam anterior i a més a més permetria una millor gestió dels blocs.
Em sabia greu haver marxat de blocat i vaig començar a rumiar què fer: si tornar o no tornar.
La meva primera idea era escriure sobre el meu dia a dia a l'escola i sobre les meves curses i excursions, però de mica en mica el ventall de temes s'ha anat ampliant. El bloc s'ha convertit en un espai molt eclèctic on hi cabia de tot amb escrits sobre gairebé qualsevol cosa que em passava pel cap.

Finalment he decidit gestionar tres blocs i especialitzar-los:
Ara em queda la tasca per la que m'agafaré temps de traslladar els antics escrits al bloc corresponent. No tinc pressa ho aniré fent amb tranquil·litat.

Fragments d'escola

Fragments personals





dilluns, 8 d’agost del 2011

Bona cursa, però sense premi

De nou torno a la vespreda-O de Sant Pol de Mar per tercer estiu consecutiu i aquesta vegada amb un objectiu ben clar: fer tot el circuït llarg dins del temps marcat per la organització (90 minuts). Aquest any estic prou en forma i conec el mapa de les dues edicions anteriors. L'estiu del 2009 també vaig fer el circuït llarg i em van faltar 4 fites, mentre que el 2010 vaig fer el circuït mig, després de un parell de mesos sense entrenar i vaig poder acabar-lo en 1-07.
Arribo amb temps i compleixo els rituals previs a tota cursa. És l'hora i ja estem a punt de començar. Hi ha molt menys participació que en altres edicions. A la sortida passa el de sempre, tothom surt esperitat i em quedo sol mirant el mapa.
Primer de tot faré les fites dels carrers del poble. Quan arribo a la primera, em trobo tot un grup que ha tingut que tornar enrere perquè se l'havia passat. Un cop tinc les dues primeres i encara planificant l'estratègia de cursa travesso a l'altra banda de la nacional per sota per anar a buscar la tercera fita en una zona (al bell mig del mapa) que en les dos anteriors curses em va obligar a perdre massa temps anant i venint. Està bastant a prop i així ja no hi tindré que pensar. Torno de nou al poble i en baixada faig les dos fites que m'havia deixat i enfilo cap a la riera i la zona Oest del mapa, passant per sota del pont per pinçar la sisena fita. 
De nou torno a l'altra banda de la nacional i pinço les dos fites que hi ha a l'extrem Sud-Oest del mapa. És el moment de començar a córrer fort: 8 fites i uns 24 minuts. Vaig una mica per sota del temps previst (30 minuts per cada 8 fites). 
M'encamino a una fita que hi ha una cova en la zona del cementeri. La trobo ràpidament. És una zona en que en les dues edicions anteriors havia perdut força temps. Baixo i agafo la carretera que va direcció a Sant Cebrià. Torno a anar ràpid. La suor fa que perilli la integritat de la tarja de control. La resguardo dins del mapa doblegat. Aquesta decisió acabarà essent fatal. Aprofito per anar afinar l'ordre de les següents fites a cercar.
Abandono la carretera per un corriol on hi ha una altra fita, sota d'un arbre. Ara ja entro a la zona de bosc. En un principi em faig una mica d'enrenou amb els camins i perdo temps, però no excessiu. La resta les localitzo sense problemes: una, dos i tres, fita 15 del meu recorregut ...... No porto la tarja on pinçar. L'he perduda!!! M'emprenyo amb mi mateix.
Intento refer el camí, però és difícil precisar amb exactitud pel mig de la zona boscosa. No veig la tarja. Tinc dubtes de què fer, però he vingut a posar-me a prova i passar-ho bé. Segueixo la cursa sense tarja amb el mateix objectiu trobar-les totes dins del temps previst.
Ja només em queden dues fites més dins de zona de bosc. La segona em costa una mica. Bé, més aviat faig una no massa bona elecció de ruta. Segurament la pèrdua de la tarja de control m'ha desconcentrat una mica. Un cop tinc aquestes dues per un corriol preciós al bell mig d'una riera surto a un carrer del poble on trobo una nova fita. 
Ja només em queden les fites de la zona Nord i Est del mapa, una zona dins d'una urbanització amb carrers costeruts amb forts desnivells i menys de mitja hora. Es tracta de córrer. Em trobo fort i puc fer les pujades amb un bon ritme i vaig localitzant les fites sense dificultat. Arribo a una zona de bosc blanc, segons el mapa, amb forta baixada i molts matolls i opto per baixar amb molta precaució, a estil tobogan, per una zona de desguas. Ja només en queden 4, totes fàcils. Ara ja és una cursa contra el rellotge. Una en una vorera del carrer, just al costat d'un transformador, la següent a dalt d'unes escales al costat d'una església. Escales a avall fins a la zona de platja. És un córrer una mica agònic tota l'estona pendent del rellotge. I a per la darrera en la punta de l'espigó. Ja veig que arribaré amb retard. Esprint final i arribada amb 1-32, però amb totes les fites al sac, objectiu complert. Comunico que les he fet totes, però que no tinc la tarja. Ja ho sabem la tenen ells. Algú els hi ha portat. Em diuen que és una llàstima ja que hauria fet tercer. He perdut un podi per veritable mala sort. Fins i tot aquests dos minuts de més segur que són els que he perdut buscant la tarja. Tota una llàstima, però m'espera un bon refrigeri final, i la satisfacció personal d'haver fet una bona cursa i haver recuperat bones sensacions.

dijous, 4 d’agost del 2011

Més de tres hores d'orientació.


La Quillane ha estat anunciat com el terreny més tècnic de Catalunya. És una cursa que em fa respecte amb un mapa a escala 1:15000, 9400 metres, 300 de desnivell i 20 fites per endavant. Malgrat que és lluny em resulta prou atractiva per justificar aquest llarg desplaçament fins a la Catalunya Nord. Tota la cursa té lloc a una alçada superior als 1700 metres. Arribo amb una forma física acceptable ja que les darreres setmanes he pogut entrenar amb certa regularitat. 
Ja tinc el mapa a les mans, un mapa gairebé tot blanc excepte els aiguamolls, les roques i els camins. No em costa massa orientar-me i posar-me en marxa. Davant meu ha sortit Olav Lundanes, el campió del món actual de llarga distància. Enllaço bé i ràpid les 4 primeres fites. Les sensacions són bones. Malgrat ser un bosc força net tampoc puc córrer massa ja que tinc que estar atent a tots els elements per anar en la bona direcció. Un cop a casa consulto els parcials i després d'aquestes primeres fites estic el 9è. Mai havia estat tant amunt des que estic a la categoria de H35.
De la 4 a la 5 hi ha la meva primera tirada llarga, gairebé 1 km. en línia recta. Escullo estalviar-me desnivell i vaig a buscar el camí a nivell i corre fins a trobar un pas entre dos turons que m'ha de portar fins a la fita. Està en una roca, però un petit despiste fa que arribi a una roca que no és la correcte. Identifico aviat on soc i em reoriento per acabar de localitzar la fita. 
La 6 està a l'altra banda d'uns aiguamolls. No els vull pas travessar però m'acabo trobant al mig. Vés que hi farem. Un cop surto i localitzo un corriol em tinc que situar de nou al mapa. Perdo una estona potser 5 minuts. La 7 és ràpida només cal rodejar l'aiguamoll i llegir bé el relleu. Cap problema. De camí a la 8 passo per l'avituallament. Està a l'altra banda del petit llom que tinc al davant en una zona de roques. Un cop soc a la zona el problema és trobar la roca que toca. Aquest sempre és un problema saber quines són les roques que estan dibuixades en el mapa i quines no. El primer grup de roques no són, el segon tampoc, però a la tercera allà està. Havia estat ben a prop i m'he desviat cap on no tocava.
Per anar a la 9 no faig una bona elecció de ruta. Dono volta innecessàriament i a més quant estic a la zona no m'acabo de situar. Analitzo el relleu i comparo amb el mapa fins trobar un punt de referència clar que em permeti localitzar la fita. És la fita on perdo més temps, però gaudeixo d'aquesta cerca.
I ara bé la tirada més llarga, 1200 metres que decideixo fer a rumb i anar-me re-situant pel camí prenent com a referència el relleu. i així ho faig, primer de tot superant un fort desnivell després de travessar un petit corrent d'aigua. Vaig mantenint el rumb fins arribar a una tanca. Ja estic a prop, cerco una minúscula  clariana que hi ha a la tanca i des d'allà ataco la fita i la clavo. Estic molt satisfet. Vaig estar 25 minuts, i el primer ho va fer amb 13, però no crec que jo ho pugui fer més ràpid. Porto dues hores de cursa.
Aquesta fita em dóna confiança i m'animo. De fet en el que resta de cursa ja no faig més errades greus, excepte petits detalls que rectifico immediatament, però en tot moment identifico el relleu que resulta clau en la majoria d'eleccions de rutes, així com els detalls de les diferents roques.
Acabo la cursa amb 3-16-13 i penúltim de la classificació, però a pocs segons de l'antepenúltim. El primer classificat, un francès, ho ha fet en 1-33, però el primer català, cinquè de la classificació ha necessitat 2 hores. Tinc clar que he millorat molt en la interpretació i utilització de les corbes de nivell i el relleu, però em falta ser capaç de córrer més ràpid mentre m'oriento. Si ho aconsegueixo milloraré molt els meus temps.