dilluns, 24 de setembre del 2007

Un podi sabadellenc en territori egarenc.

I de nou aquest diumenge torno a provar-me en una cursa d’orientació. Aquest cop és una cursa urbana a la ciutat veïna de Terrassa, territori “enemic” per qualsevol sabadellenc. Els companys de Terrassa fa poc que han muntat el seu club i aquesta és la seva primera cursa. El seu objectiu és promocionar aquest esport a la ciutat. És un mal dia ja que coincideixen amb dues curses que arrosseguen molta gent: una de copa catalana d’orientació a Lles de Cerdanya i la cursa popular de la Festa Major de la Mercè.
Es tracta d’una cursa score on tots sortim al mateix temps i podem escollir l’ordre en el que cercarem les fites. M’he inscrit en el C1, el circuït dels iniciats. Hem de trobar 20 fites. Abans de començar ja veig que no hi ha pràcticament cap orientador expert a la línia de sortida. Si que hi ha atletes egarencs que conec d’alguns entrenaments a Mossèn Homs i d’alguna cursa de muntanya, i que pel que sé corrent molt. Puc tenir opcions de fer un bon resultat. També hi ha l’Enrique del club que ha vingut amb un company que es vol iniciar en les curses d’orientació. Tots dos faran el C2.
Després d’algunes explicacions prèvies donen la sortida. Ràpidament em poso a córrer cap a la primera fita. Hi arribo el primer, un cop he clicat una dona que fa la cursa se’m posa a fer preguntes. No ha fet mai cap cursa i sembla que el seu objectiu és fer-la darrera dels altres preguntant en tot moment cap on ha d’anar, on és, i altres preguntes. Camí de la segona fita decideixo canviar el recorregut per treure-me-la de sobre i anar sol i tranquil. Segurament aquest canvi d’estratègia en fa perdre una mica de temps, però la tranquil·litat s’ho val.
Les fites no presenten dificultats. La brúixola no fa falta. Arribo a la 10 i no la trobo. Té que estar aquí, però no la veig. Està ben amagada entre els arbres. A partir d’aquí decideixo anar més ràpid. En les curses urbanes es pot córrer en tot moment, ja que entre fita i fita dóna temps de pensar en l’itinerari de la següent. Així quan acabes de pinçar la fita ja pots continuar corrent sense aturar-te a pensar, com moltes vegades tinc que fer en aquestes curses al mig de la natura. La gent s’estranya de veure’ns córrer per la ciutat sols, amb un pitrall i un mapa a les mans. Els que estan a prop d’alguna fita també ens miren estranyats. Segur que es pregunten què estan fent aquests ? què és això ?
A prop de la 19 veig un que surt d’allà abans de que hi arribi. El mateix em passa a la 20. Aquest va davant meu, però no el puc pas atrapar. Arribo a meta amb 47-50. Han estat al voltant de 8 kms. El Joaquín, un dels organitzadors, m’informa que he fet segon o tercer. M’espera una bossa amb una samarreta i petits regals i un bon avituallament, tot en un ambient relaxat i de bona organització. Van arribant altres participants.
Al cap de prop confirmo que he estat tercer, però que el que ha arribat abans meu ha estat desqualificat per saltar-se dues fites. Per tant, soc segon! Tindré copa! Pujaré al podi! També arriba l’Enrique que fa quart en el C2. Ha estat una bona cursa pels sabadellencs.
I arriba el moment de pujar al podi. M’ha agradat la sensació. Espero poder-la repetir alguna altra vegada.   

diumenge, 16 de setembre del 2007

Molt per aprendre

Avui era la meva segona cursa de Copa Catalana. He aprofitat per comprar una brúixola com cal. Crec que podrà ser de gran ajuda en alguns moments de la cursa. Fins ara a les curses utilitzava molt més la interpretació del terreny que no pas la orientació amb la brúixola.
Tot a punt per començar. No sé massa per quina raó però ja dels del principi he vist que avui no seria el meu dia. Estava massa preocupat en utilitzar el nou estri i em costava concentrar-me en el terreny. Anava trobant les fites, però poques vegades hi arribava directe. En molts moments he hagut de rectificar l’itinerari que portava per trobar-les. Cap el final m’he animat una mica però no ha estat suficient ni tan sols per maquillar el resultat.
Era un recorregut  de 5.1 km. i 15 fites i he necessitat més de 1-51, mentre que el primer amb 55 minuts n’ha tingut prou. He fet el 16 de 17 participants. Ha estat el pitjor resultat de tota la temporada.
Una conclusió clara no n’hi ha prou amb una bona brúixola, ara tinc que aprendre a fer-la servir. En alguns moments m’he fet veritables embolics tractant d’orientar el mapa i marcar el rumb a seguir. Un cop he acabat he rebut unes lliçons d’orientadors més experts que espero em siguin útils per properes curses.

dilluns, 10 de setembre del 2007

De Sabadell al mar

Hivern del 2006: quan entrenava per la marató de Barcelona d’aquell any trobarem un lloc ideal per fer les tirades llargues dels diumenges: la llera del Ripoll direcció a Barcelona. Gairebé cada diumenge ens arribàvem fins a Montcada i Reixac i tornàvem a Sabadell per fer al voltant de 30 km.
Aleshores ja comentàvem que estaria be arribar un dia fins el mar. Va quedar pendent de fer.
Finalment aquest matí de Festa Major he arribat amb l’autobús fins a la Bassa de Sant Oleguer amb l’objectiu de caminar des de Sabadell fins el mar seguint primer la llera del riu Ripoll i després el riu Besòs.
Des de la Bassa de Sant Oleguer baixo al costat del riu contemplant les obres de la Pista d’Atletisme Coberta. A l’arribar al pont de Sant Perpetua pujo fins a la carretera per tal de passar a l’altra banda del riu.
De nou una pista prou ampla que corre paral·lela a la llera del Ripoll. Segurament aquest és el tros més maco de tota la caminada fins arribar a una zona industrial abans de travessar per sota els primers ponts d’autopista de la jornada. Ja soc al terme municipal de Barberà del Vallès, enrere ha quedat la Romànica.
    
Passo pel costat de la zona esportiva de Ripollet. Camino al costat d’un carril bici i a la meva dreta hi ha uns horts, en general molt ben cuidats, el riu amb força aigua, i a l’altra banda del riu veig l’autopista de Barcelona amb el seu continu anar i venir de cotxes i una mica més enllà els pisos de Ripollet.
Arribant a Montcada i Reixac travesso un pont i pels carrers d’aquest poble tan caòtic segueixo ara al costat dret del riu fins que aquest s’ajunta al Besòs que albiro un mica més enllà. Aquesta part del trajecte és la més antipàtica de tot el recorregut. Montcada està al bell mig de carreteres, autopistes i vies de tren que la converteixen en una població molt discontinua.
Travesso un pont per anar a l’altra banda del Besòs i enfilar cap a Barcelona. Ara tinc a la meva esquerra Santa Coloma de Gramanet i al fons puc veure Torre Baró i el Nus de la Trinitat. Aviat estic a la zona més espectacular de tota la caminada, el que s’anomena el Parc Fluvial del Besòs. Arran de riu hi ha una ampla franja de gespa ben cuidada i un carril útil per bicicletes, vianants i runners fent el seu entrenament. I així ja serà fins arribar al mar, objectiu de la sortida d’avui.
  
Al final des de la Bassa de Sant Oleguer fins a contemplar el mar Mediterrani han estat 4 hores i mitja. Un cop allà ens hem arribat fins el fòrum i després de dinar hem retornat a casa amb transport públic. Simplement ha estat un matí diferent.

diumenge, 9 de setembre del 2007

Molt millor

Després de tot un any de no córrer cap competició en asfalt avui tornava a la mitja de la meva ciutat. Tenia fresc en el record l’edició de l’any passat en que ho vaig passar malament i vaig acabar amb molt males sensacions. No estava disposat a que es repetís la mala experiència. Pràcticament no he escalfat. De fet quan han donat el tret de sortida baixava amb tranquil·litat cap la línia de sortida. Ha passat minut i mig abans de trepitjat la catifa. Calia anar en compte en els primers quilometres de baixada.
Al km. 3 m’he trobat amb el Josep i hem fet més de 10 km. junts tot petant la xerrada, a estones en anglès per fer pràctiques. Ell havia fet ahir els 10 km. de Matadepera.
M’havia plantejat la cursa en tres parts. Passàvem aquests primers km. entre 5-40 i 5-22. A partir del km. 7 i ja superades les pujades de la primera volta hem accelerat una mica per posar-nos entre 5-20 i 5-10. La primera volta l’hem passat en 57 minuts, un minut més que l’any passat,  però molt més fresc.
A la baixada de la segona volta anàvem a poc més de 5 (entre 5-02 i 5-09). El Josep es trobava bé i ha marxat endavant. He fet la pujada a un ritme de 5-30 per tornar a recuperar el ritme per sota de 5-10 en els darrers quatre km. i entrar a l’arribada amb bon ritme i molt bones sensacions.

La segona volta l’he fet en menys de 55, per un final de 1-51-46 i 541 de 762 arribats.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Memorial David Rovira

Ahir a la tarda vaig viure una cursa ben especial a prop de casa. Després de gairebé un any sense córrer cap cursa d’asfalt, corria a Sant Quirze del Vallès, 5 km. en record de David Rovira, un noi de 12 anys que va morir en un accident el passat mes de maig. El seu pare és corredor i també pertany a corredos.cat. Ens varem aplegar una bona colla de correcats i més companys relacionats amb el món del córrer.
Primer van fer dues curses pels més joves i després amb una mica de retard es va donar la sortida. Vaig sortir de força enrere i em va costar agafar el ritme dins d’aquella munió de gent en uns carrers que eren força estrets, però passats els primers centenars de metres ja podia córrer al meu aire. El pas del primer km. marcava 4-28, més ràpid del que esperava. El segon km. que picava una mica avall el vaig passar amb 4-23. La cursa estava plena de tobogans i de giragonses pels carrers de Sant Quirze. El 3r. km. era el que pujava més i això es va notar amb els 4-49. Ja només en falten 2, el 4rt. en 4-36 i ara cal aguantar el darrer km. que finalment em surt en uns magnífics 4.20. Acabo satisfet amb els meus 22-36 finals i 120 de 257 arribats.
Recollir una bona bossa de regals, tot tenint en compte que la cursa és gratuïta, amb samarreta inclosa, petar la xerrada amb els companys que hi ha per allà i tornar trotant fins a casa tal com havia vingut. El proper diumenge tornaré a l’asfalt una altra vegada amb la mitja marató de Sabadell. A veure si tinc sort i tinc millors sensacions que l’any passat!