La darrera del 2021

Rogaine Marató TV3, Collserola

20.4 km. 4-00-03  11-43 x km. 546 metres de desnivell

118 punts, 11è de 20 classificats

De nou a les acaballes de l’any participo en la Rogaine que organitza el Senglar Orientació a Collserola. Tinc quatre hores per trobar el major nombre de fites i sumar tots els punts possibles. Conec bé la zona d’anteriors edicions.

El meu objectiu és apropar-me a fer 21 kms., tal com vaig fer en la meva darrera participació fa dos anys. En contraposició al recorregut que vaig fel 2019 avui decideixo arriscar i intentar anar a les fites de màxima puntuació que hi ha al Sud-Est del mapa.

A la sortida ens ajuntem una bona colla de coneguts. El termòmetre marca 0 graus. Quin fred!

Com fa un parell d’anys abans d’allunyar-me de Sant Cugat repasso totes les fites del Nord-Oest del mapa. Ben aviat entro en calor. Em començo a treure roba abans d’arribar a la primera fita.

 

En aquesta primera part un parell d’errades em fan donar més volta de la necessària per arribar a les fites planificades, però segueixo el pla previst. Després de les fites de Can Borrell i del Sant Adjutori dubto de si continuar amb el pla inicial o desestimar la 52 i la 81 i dirigir-me directe al Sud-Est del mapa. Porto 1-25. M’arrisco i segueixo endavant.

Passo la 81 amb 1-53, i començo a fer càlculs per passar per la 97 amb entre 2-30 i 2-40, però aquests càlculs se’n van a norris amb un parell de camins dibuixats al mapa com a poc visibles però que en la realitat resulten gens visibles i s’acaben convertint en el arriscat esport de fer el senglar pel mig dels boscos de Collserola i el que podia haver sigut força ràpid es converteix en quelcom molt lent que em fa perdre temps i també gastar més energies del compte. Acabo passant per la 97 situada al Turó de la Magarola, un 100 cims, amb 2-54. Estic molt lluny de l’arribada i ja puc començar a espavilar en el camí de retorn.

Conec bé el corriol i avanço força ràpid, però el temps és implacable. Passo la 67 amb 3-37 i les fites de més al Nord ja no són abordables. Em dirigeixo de cap a l’arribada. M’avança el Toni que està fent el mateix final que jo. Ens retrobem a la 31 i encarem junts el final. Anem justos de temps. No sé massa bé el temps que tinc de marge, ja que havia posat en marxa el cronòmetre amb una mica de retard. Arribo tan i tan just que penalitzo 5 punts per tan sols tres segons de retard. Tinc clar que no he escollit la millor estratègia.

 

Aquesta és la meva darrera competició del 2021. En total hauré fet 5 rogaines i 10 curses d’orientació a peu. Sumo 577 competicions, a només 23 de la meva cursa 600. Quina i quan serà? El 2022 també serà l’any en que arribaré amb la meva cursa 250 d’orientació. Estic només a 8 curses. Comença el compte enrere per arribar a aquestes dues xifres tan rodones.

Un dia de Calma

Pla de la Calma

17,9 kms. 3-30-52 11-50 x km. 442 m+

En la revista Vèrtex del passatmarç/abril (Núm 294) hi havia una proposta que va cridar la meva atenció: “Romànic al Montseny.- La colonització medieval d’un massís” que formava part del llibre “Romànic i Montseny. Itineraris per conèixer els temples romànics del Montseny”, escrit per Oscar Farrerons Vidal.

La proposta inclou la pujada al turó del Tagamanent, però com que aquest ja el conec d’altres vegades decideixo no pujar-hi. Aparcat el cotxe en el lloc habilitat per fer-ho em dirigeixo cap a l’Agustí, una masia enorme i en bon estat de conservació i que és la seu del Museu Etnogràfic del Montseny. És un matí fred, i amb un sol que no acaba d’escalfar l’ambient. Les zones ombrívoles estan ben glaçades. Aquest any el fred de l’hivern ha arribat ben aviat.

Els primers corriols són una mica perdedors, però ben aviat entro en un corriol que ja no deixaré fins albirar una altra de les gran masies de la zona, el Bellit. Abans passo pel davant del gran roure del mateix nom. Una bona colla d’oques que devien estar fent el seu passeig matinal s’esveren d’allò més quan es topen amb mi de cara. Crec que s’ha portat un bon ensurt. Em surt a rebre un gos amigable que em segueix un tros a veure si li dono quelcom que pugui ser del seu interès. Son uns pidolaires de mena.

 

El camí penetra un centenar de metres en un tancat on s’avisa de l’existència de braus. Camino amatent per si apareixen, però no els veig pas enlloc. Travesso amb facilitat diferents torrents. Si la vegetació de la primera part de la ruta estava dominada per les alzines i algun roure, ara l’arbre que domina és el faig, uns faigs ja totalment despullats de les seves fulles. Una bona catifa de colors tardorals senyoreja el camí. Fan venir ganes de tornar en un altre temps per poder contemplar aquestes fulles encara en els arbres. 

El passeig per aquest bosc s’acaba a Can Figuera. Des de l’era de Can Figuera puc contemplar una part de la plana d’Osona coberta per la boira. I lluny tenim els Pirineus ja coberts de neu fins cotes ben baixes.

 

Abandono els boscos que fins ara m’ha rodejat i m’endinso per pistes amples en el paisatge més típic del pla de la Clama: un relleu lleugerament ondulat cobert per matolls, conegut com landa on abunda el bruc, el ginebró, el ginestell i les falgueres. Aprofito per posar-me a trotar i pujo fins el que és el seu punt més alt, el Puig Drau (1345 metres), el que gairebé podem considerar un petit promontori del Pla de la Calma. La pujada és suau. Al seu cim puc contemplar els tres gegants del massís del Montseny (Matagalls, Les Agudes i el Turó de l’Home), tota la vall de la Tordera i ja més lluny la Serralada Litoral i el mar. De camí al Puig Drau observo una gran zona agrícola en la que hi estan treballant.

 

Un cop fet el cim, ja inicio la tornada fins al cotxe, no sense passar per un parell de llocs de cert interès. Primer de tot la barraca d’en Ramon que malgrat que externament sembla una barraca més sense més importància, en el seu interior es troba l’estela de la Calma, una pedra amb inscripcions decoratives que es creu que data del neolític. 

 

No massa lluny d’aquí hi ha el túmul de les Pelunques del que no trobo massa informació del que realment és i de per quina raó es troba ressenyat en els mapes de la zona.

Més endavant passo per la Casanova del Bellit, una construcció força moderna que encara s’utilitza com a lloc per guardar bestiar, però que no revesteix massa interès. A partir d’aquí i ja gairebé sempre en lleugera baixada em dirigeixo a la pista principal del Pla de la Calma i per ella m’arribo fins al cotxe. Ha estat un matí ben aprofitat amb aquest recorregut fàcil, tranquil i en calma total.

 

Powered by Wikiloc