La volta al gegant: no puc amb el gegant

 

10.4 km. 7 hores 24 minuts 1153 metres de desnivell positiu

No podia passar-me uns dies per aquestes muntanyes donant la volta al Posets per les seves valls i no pujar al Posets. Avui serà el dia assenyalat.

Primer de tot refaig el camí de les roques antipàtiques per les que vaig baixar ahir. Es fa llarg i no s’acaba mai, però possiblement de pujada és de més bon fer. El dia s’ha aixecat bé. Ben aviat el sol toca les cims de les muntanyes més altes.

Em passo l’encreuament que porta al Posets i rectifico fora de camí per no haver de pujar i tornar a baixar. Ja estic en el corriol que no abandonaré en tota la jornada. Puja fort. Vaig fent xino-xano però sense pausa.

M’endinso en la coneguda com a Canal Fonda. Impressionen les parets dels dos costats i veure on s’acaba. El camí està molt fressat, i només cal concentrar-se en els propis passos i anar guanyant alçada. Em sento bé amb l’esforç que suposa. M’aturo un moment i m’abrigo.

Acaba la Canal Fonda. A la meva esquerra tinc la dent de Llardana i al davant la cresta d’Espadas. La pujada segueix. Vinga amunt i més amunt. No sé massa on vaig ja que el cim no es veu, però el camí a seguir és molt evident i no presenta dubtes ni dificultats tret de la forta pujada constant.

Comencen les fortes ventades. No m’agrada gens. Finalment arribo al punt en que ja veig el meu objectiu, però també el camí que hi porta. És un camí esposat amb estimbats a banda i banda. És prou ample, però no em refio amb aquest vent que fa. M’aturo un moment i penso què fer. No em veig capaç d’arriscar-me i decideixo baixar. Contemplo les espectaculars vistes abans de tirar avall. Em sap greu, però em sembla que és el més prudent. Després sabré que altres persones que han pujat aquell dia han fet el cim sense problemes.

Ja tinc la feina feta i ara es tracta de baixar xino-xano i gaudir de la resta de la jornada. Contemplant el paisatge a voltes sembla un paisatge lunar. Què ens porta als humans a assolir els cims de les muntanyes? Suposo que cadascú té les seves respostes. En el meu cas, des de petit anava a muntanya amb els pares. Gaudíem de llocs diversos. Ben poques vegades per no dir gairebé mai pujàvem cims. I, ja a les aleshores, me’ls mirava i pensava que m’agradaria enfilar-me allà dalt. Ja més gran vaig començar a anar a muntanya pel meu compte, gairebé sempre sol i de tant en tant, em poso el repte d’assolir el cim. No acostuma a ser el meu objectiu prioritari, però m’agrada. D’alguna manera és posar-me a prova físicament. M’agrada la sensació d’esforç i gaudeixo d’aquest esforç continuant pujant i pujant. Diria que no és una obsessió però m’agrada i en gaudeixo.

Ja força avall i feta la part de baixada més dreta m’aturo a fer un mos al costat del torrent de la Llardaneta. Segueixo i entro de nou a la zona de roques, el que he batejat com el tram de les roques antipàtiques. Comencen a caure gotes. Accelero el pas, i arribo just al refugi sense mullar-me. Al cap de cinc minuts de la meva arribada al refugi cau un bon xàfec. He tallat ben just.

Els cingles de Vallcebre

17,2 kms. 5 hores i 632 metres de desnivell positiu.

Vaig veure aquesta ruta en el Vèrtex 301 de maig-juny 2022. A Vallcebre hi he estat algunes vegades per participar en curses d’orientació. Havia vist els seus cingles quan passava per la carretera en direcció a Saldes i sempre m’havien cridat l’atenció. Ha resultat ser una ruta ben senzilla amb unes vistes espectaculars en gran part del recorregut, i, que a més a més si es fa llarga, es pot escurçar fàcilment, ja que hi ha molts punts on es pot tallar i dirigir-se directament a Vallcebre a recollir el cotxe.

La primera part, sense massa interès, és per pistes. El primer punt d’interès és la Font de Belians al costat del safareig d’un mas proper. Ben aviat, a la Creu del Colell deixo la pista i al cap de poc el corriol s’endinsa en un bosquet amb sotabosc de boixos fins arribar a l’ermita de Santa Magdalena.

El corriol puja suaument per dins del bosc. Sense moure’m del camí trobo cinc rovellons ben bonics. Dubto què fer ja que no porto res on guardar-los, però la temptació és massa gran i cap a la motxilla van. Seran els primers d’uns quants. Opto per treure el que acostumo a portar dins d’un “tupperware” (manta tèrmica, barretes energètiques, i paper higiènic) per a situacions d’urgència, i allà vaig guardant els rovellons que trobo al mig del camí. Donat que aquest no és un any massa bo de bolets i que a més fa molts dies que no plou, penso que aquest ha de ser un bon indret per venir a “caçar” bolets.

El corriol s’acaba a dalt de la cinglera. Allà m’espera majestuós el gran cabró que em mira desafiant mentre contempla els seus dominis. M’hi apropo i ni tan sols es belluga. Està clar que és l’amo i senyor i que el foraster soc jo.

A partir d’aquí el camí avança per la vora de la cinglera i permet contemplar tot el paisatge en una insòlita vista per a mi. Allà lluny hi ha l’embassament de la Baells gairebé sense aigua. Crec que mai l’havia vist tan baix. Destaca el Sobrepuny, la magnífica raconada de Malanyeu, el Catllaràs, i a sota mateix de la cinglera Sant Corneli. Tots aquests llocs són zones amb bons mapes d’orientació.

A mesura que avanço per sobre de la cinglera i aquesta canvia de direcció va canviant la panoràmica. Tinc a sota, molt a sota, el Llobregat i cap el Nord, Guardiola de Berguedà i els cims que rodegen aquesta petita població: Puigllançada, coll de Pal, Tossa d’Alp, Penyes Altes, la zona per on passa la Cavalls del Vent. Deixo a la meva dreta diferents graus ben indicats que permeten abandonar la part de la cinglera i baixar a diferents indrets. Algunes de les roques mostren unes  formes ben singulars.

La titola de la cinglera

A prop de Cal Menut i després de trobar una pista que per la dreta puja fins dalt de la cinglera directament des de Sant Corneli, en lloc de seguir endavant, faig una marrada interessant. És una variant del mateix PRC-128. A l’esquerra s’enfila una pista que mena fins al Tossal Llisol (1326 metres), el punt més alt de la ruta d’avui i que forma part de la llista de 100 cims de la FEEC. No presenta cap dificultat i permet ampliar les vistes si això encara és possible: Serra del Cadí, Pedraforca i Serra d’Ensija. Què més es pot demanar!

Deixo el cim, i en la baixada en direcció a l’ermita de Sant Ramon, travesso un bosc en el que trobo força cames de perdiu també sense moure’m del camí. Des de l’ermita desfaig una mica de camí i travesso els Plans d’Auba per retornar a prop de Cal Menut i seguir el meu camí per sobre de la cinglera i continuar gaudint del gran espectacle de la panoràmica de cims que m’ofereix.

Segueixo deixant alguns graus a la meva dreta i en franc descens arribo a La Foradada, un lloc ben singular que ja coneixia de passar per la carretera de Saldes. He baixat força i ara toca pujar de valent resseguint de nou la cinglera. Fa un bon sol i potser és el tram més feixuc, però és poc més d’un quilòmetre que paga la pena per arribar al mirador de Cap Deig i des d’allà contemplar una part important del camí recorregut.

En el mirador hi ha un parell de boletaires que també contemplen el paisatge i que em pregunten per la ruta. Es mostren interessats en fer-la algun dia. És un bon final per una ruta molt interessant. Si no es vol caminar, aquest mirador també té un accés des de la carretera de Vallcebre.

Com en moltes rutes a partir d’aquí, poc més de dos quilòmetres s’inicia el tram escombraria, un tram sense massa interès però imprescindible per retornar al punt on tinc el cotxe. Però abans d’acabar contemplo aquests 4 arbres al bell mig d’un prat que semblen posats allà expressament per a ser fotografiats o pintats.

Acabo molt satisfet de la caminada d’aquest matí de tardor amb més vistes de les que esperava. I a més a més amb uns quants bolets per a sopar. 

Costa Pubilla i més

 18,8 km. 5 hores 51 minuts, 1160 metres de desnivell positiu

Entre naps i cols feia molt de temps que no sortia d’excursió. Malgrat estar jubilat, un es va enredant i comprometent en diferents activitats, i a vegades costa trobar temps per passar una jornada trescant per la muntanya.

Tinc guardat un arxiu amb les excursions i rutes que per una raó o una altra tinc interès per fer, i aquesta que faré avui feia temps que la tenia entra cella i cella. La vaig treure del wikiloc d’Aventura’t, un usuari de wikiloc molt actiu i que sempre fa propostes interessants, encara que algunes massa agosarades per a mi.

Arribo al petit poble de Toses passades les vuit del matí. Encara que aquests dies ja fa calor, i encara s’espera que aviat en faci més, arranco la caminada amb fresqueta, 9 graus, una molt bona temperatura per caminar.

La primera part és un llarg flanqueig seguint la riba del Rigard amb constants tobogans pel mig del bosc. Travesso diferents torrents, fins arribar a l’alçada de Fornells de la Muntanya. A partir d’aquí començo a guanyar alçada de forma força còmode pel mig d’un bosc força net. En alguns trams, cal estar atent a no perdre el camí.

Plans de Nevà

Arribo als Plans de Nevà, una zona oberta de pastura on hi ha ramats de vaques i ovelles. Ara el camí planeja tot travessant aquests plans d’Oest a Est, fins arribar a un petit búnquer, conegut com a Fortí de la Font Negra, que forma part de la línia P. Aquí comença el darrer tram de pujada, primer fins el Coll de la Coma Ermada i després fins el Costa Pubilla (2056 m.).

Fortí de la Font Negra

Costa Pubilla (2056 m.)

Bon moment per aturar-se, fer un mos i contemplar les vistes gairebé infinites de cims i valls, que van des dels cims dels Pirineus, fins a la Serralada Prelitoral. Avui el cel és clar i net i les vistes són excel·lents.

Toca seguir avançant per la carena, i per tot un seguit de colls i cims. El primer de tots és el Roc dels Llamps i una mica més avall el búnquer del mateix nom. Aquest és molt més gran i des del seu interior es domina tota la carretera que s’enfila cap a la collada de Toses, un punt realment estratègic.

Búnquer del Roc dels Llamps

La carena segueix per L’Emperadora (1962 m.) i la Pedra Picada (2010 m.). Contemplo la zona per la que fa ja gairebé tres anys transcorria la rogaine deCastellar de n’Hug de bon record. De fet fins i tot, recordo una part del recorregut d’aquella jornada.

Des d’aquí ja inicio la baixada, primer de forma suau i ja més endavant, en el punt que deixo els prats i penetro de nou en el bosc ja de forma més pronunciada que em conduiran sense més dificultat fins a Toses, on hi arribo a temps per dinar abans d’agafar el cotxe, i tornar cap a casa.

La solitud a la Serra del Picancel

Serra de Picancel: 12, 6 km. 5 hores 6 minuts,  698 metres de desnivell positiu

A l’estiu la muntanya acostuma a estar massificada, però si se sap cercar l’indret hi ha molts racons totalment solitaris. Malgrat que tota la vida he escoltat consells sobre els perills d’anar sol a la muntanya, he de dir que és la modalitat que més m’agrada. De fet, no solament a muntanya. Puc considerar-me una mena de llop solitari, encara que no menystinc les activitats de caire més social i a vegades també vaig a muntanya acompanyat. És quan vaig sol que gaudeixo d’allò més.

No tinc una necessitat compulsiva de muntanya. De fet puc estar dies sense acostar-m’hi, però quan passa molt de temps que no estic al mig del verd que és com jo ho anomeno, començo a sentir un desig irrefrenable d’anar-hi. Aleshores faig un repàs de la llista gairebé interminable d’excursions, que tinc anotades i escullo l’indret on anar a fer mal.

Haig d’afegir que moltes vegades un condicionat és no haver d’anar massa lluny. No m’agrada fer massa quilòmetres de cotxe, passar més hores al volant que trescant.

Després de valorar diferents opcions de les que tinc pendents i que fa temps que he col·locat en posició preferent opto per la Serra de Picancel. És una zona que vaig afegir a la llista després de la Rogaine de fa una mica més de tres anys. Tant al Joan com a mi ens va agradar i tots dos estàvem d’acord que hi tornaríem em mode excursió per voltar per la zona del mapa que no vam poder abastar al llarg de les 12 hores de competició.

Faig una cerca pel wikiloc per dissenyar una mica la ruta amb la intenció d’assolir el cim principal de la serra, el Salga Aguda (1172 metres) i me la marco en el mapa de rogaine. 

 

Salga Aguda (1172 metres)

Deixo el cotxe a prop del Monestir de Sant Pere de la Portella, i amb mapa i brúixola em poso en marxa per uns corriols que ressegueixen una riera. En alguns moments no són fàcils de seguir ja que es perden, però com que tinc clara la direcció segueixo endavant sense fer massa cas als camins, no sense abans fer alguna marrada.

Travesso la carretera i per una pista m’enfilo fins a Santa Maria de la Quar, que com tot lloc elevat ofereix unes grans vistes. Fins aquí la part més civilitzada de la ruta. Els corriols s’aniran fent més feréstecs. En alguns punts del recorregut no puc evitat pensar en els llocs on devíem estar les fites del dia de la Rogaine.

Passo pel costat de les restes del que havia estat un mas (Cal Salga). Encara es poden distingir perfectament on havien estat els camps. És un lloc més aviat inhòspit que fa pensar com devia ser la vida en aquest indret i com devia viure la gent que habitava aquest mas, per quina raó van instal·lar-se precisament aquí, tots els esforços esmerçats, la lluita per la supervivència, la difícil decisió d’abandonar el lloc i on deurien anar. Cal pensar que segurament quan vivien aquí aquest no era un lloc tan feréstec i que la muntanya devia estar molt més habitada del que està avui.

Cal Salga

Segueixo endavant amb tots aquestes pensaments encara en el meu cap. La carena que em condueix fins el Salga Aguda, el meu objectiu d’avui és fàcil de seguir, però en alguns punts no està massa clara la traça i cal aturar-se i pensar quina és la millor opció per sortejar alguns rocams una mica aeris. Anar sol obliga a ser més prudent i fixar-se bé en quins passos donar. No permet errades. Penso que no és una ruta apte per persones que pateixin de vertigen. Tampoc és gens aconsellable fer la ruta en dies que el rocam estigui humit. Travesso el que anomenen La Portella i que per un petit corriol permet enllaçar les valls que hi ha a banda i banda de la carena, com si d’una mena de porta entre les dues valls es tractés.

A poc a poc m’acosto a l’objectiu de la jornada i un cop al cim del Salga Aguda m’aturo i contemplo tot el que m’envolta: el Berguedà i el Catllaràs a tocar, però la vista en 360 graus permet resseguir moltes de les muntanyes més nostrades del nostre país, des del Cadí, Pedraforca, Serra d’Ensija, fins el Montseny, sense oblidar-se Montserrat i Sant Llorenç del Munt entre d’altres.

Salga Aguda

 

Penso que un cop fet el cim, la baixada serà bufar i fer ampolles, però no és pas així. També és lenta i en algunes moments amb dubtes de seguir el corriol correcte. Bé, de fet, he de desfer el camí, per acabar de trobar el punt exacte pel que volia baixar. Hi ha molta pedra solta i no es pot anar ràpid. Està clar que acabaré molt més tard del que havia calculat en un primer moment.

Ja a la part baixa, passo pel costat d’un antic pont que encara es conserva, malgrat no fer servei i arribo al Monestir a prop del que havia deixat el cotxe aquest matí, el Monestir de Sant Pere de la Portella i que pel que es pot llegir ha estat un edifici que ha passat una història ben trasbalsada. 

 

He passat tot el matí sol sense trobar-me a ningú i gaudint d’allò més tant d’aquests indrets, com d'estar amb mi mateix, i de l’esforç del caminar per aquests racons del nostre país.

Powered by Wikiloc

Balandrau

19,3 kms. 6-51-42 1492 metres de desnivell positiu

Feia dies que tenia ganes de fer una excursió llarga i pujar algun cim, però tampoc tenia massa ganes d’anar lluny i passar moltes hores al cotxe. Pujar el Balandrau des del Serrat em va semblar una molt bona opció.

Començo pujant pel carrer Calvari del Serrat. El nom del carrer serà premonitori del que m’espera, una pujada continuada sense cap treva, però de bon fer. Com que he començat a caminar de bon matí la primera part de la pujada la faig a l’ombra. Pujo, pujo i pujo per un corriol al bell mig del bosc. Observo flors que donen color al camí. La respiració i els batecs del cor s’acceleren. Primer segueixo unes marques grogues, que més endavant es convertiran en vermelles, cada vegada més escadusseres.

 

El bosc es va esclarissant. Els arbres són cada vegada més menuts. Quan creuo alguna clariana contemplo el Torreneules i també el majestuós Puigmal. El camí es fa perdedor per moments i haig d’estar alerta.

 

Definitivament desapareixen els arbres i entro en una zona de prats alpins. Els núvols s’arrosseguen per les carenes. Tinc una parella d’isards a pocs metres. M’observen amb tranquil·litat i desapareixen darrere d’unes roques un cop ja han satisfet la seva curiositat sobre aquest bípede que envaeix el seu territori.  

 

Els núvols van guanyant terreny. El vent és fresquet. Segueixo guanyant alçada, però ja fa una estona que he perdut el camí i avanço per intuïció per on em sembla millor. Fa fred i m’aturo a abrigar-me. Perdo visibilitat. La boira va i ve, però es va tornant persistent. Sense voler em ve al cap la tragèdia del Balandrau que fa poc han passat per TV3, i com realment un canvi meteorològic sobtat pot suposar un perill.

Un cop a la carena, recupero el camí. I de cop i volta ja soc al Balandrau. Pensava que el tenia més lluny, però resultava que estava molt més a prop. Tot és boira i no puc contemplar cap de les magnífiques vistes que es poden observar des d’aquesta atalaia. 

Han estat 3 hores per fer aquests 6.5 km de pujada i més de 1000 metres de desnivell. Tot un quilòmetre vertical. Fa vent i fred. No resulta massa agradable estar-se al cim: temps just per fer-se la foto i creuar algunes paraules amb una parella que arriba i poca cosa més.

 

La baixada és ràpida, i ben aviat ja sense boira però amb núvols persistents als cims. Des del Coll de Tres Pics baixo pel dret seguint el torrent del Bugader que està força sec. Hi ha alguna traça, però aquesta no és massa continua. Els núvols es mostren amenaçants per tot arreu.

 Canvio els plans. Havia pensat menjar alguna cosa al Refugi de Coma de Vaca i descansar abans de continuar la baixada, però no em vull arriscar a trobar-me sota una tempesta i segueixo directe avall sense ni arribar-me al refugi.

 

La baixada fins les Gorges del Fresser es fa llarga i pesada. Començo a acusar el cansament. Poc abans d'arribar al pont ja entro al bosc i tot es fa més agradable, sobre tot, quan em rodegen els nerets totalment florits.

Des del pont el camí ja modera el desnivell i puc anar més ràpid. El corriol és per dins del bosc i m’acompanya la remor de l’aigua del Freser. Em porto un bon ensurt quan en una corba on hi ha aturada una parella amb dos fills petits, un gos se m’abalança a sobre. Sort que el portaven ben lligat i l’aguanten fort.

Una mica més i em passo el trencall que m’ha de conduir al Serrat. Els pals indicadors som d’una bona ajuda per no fer més volta de la necessària. Travesso el torrent i ja a l’altra banda agafo una pista en baixada on aprofito per trotar a estones. Després d’una bona estona per la pista, un corriol a l’esquerra amb pujada ja em condueix directament al Serrat. El bosc que rodeja tota aquesta darrera part de la ruta la fa molt agradable. Escolto els cants d’alguns ocells i també puc contemplar el vol d’algun d’ells.

Acabo a una hora força tardana i amb gana, però satisfet de la jornada. Finalment m’he lliurat de la pluja i ara ja amb la feina feta podré cercar un lloc per fer mos de retorn cap a casa a descansar i a rumiar quina serà la propera.

Un pic, un puig i més...

Sentmenat, Dolmen Serra Cavallera, Guanta, Pic del Vent, Sant Sebastià de Montmajor i Puig de la Creu.

24,8 km. 5-24-41 13-05 x km. 1008 m. de desnivell positiu

Si com diu el poeta al Vallès dos turons fan una serra, un pic i un puig ben bé poden fer una rogaine. En 10 dies haig d’afrontar la Rogaine del Berguedà. Com gairebé tothom, fa més d’un any que no participo en cap competició i tinc molts dubtes del meu estat de forma.

Per tal de preparar-la decideixo fer una sortida llarga en la que d’alguna forma emular el que poden ser les condicions d’una rogaine. És una zona que conec, encara que no del tot i la idea és anar enllaçant pistes i corriols per apropar-me a les 6 hores d’activitat física i comprovar el meu estat de forma en la darrera part de la sortida quan ja porti acumulat quilometres i desnivell.

Fa pocs dies vaig fer una excursió per la zona, però molt més curta i a un ritme més lent. Surto ben aviat i repeteixo la primera part del que vaig fer. Passo pel castell de Sentmenat, Can Fruitós i agafo direcció la urbanització de Can Vinyals per pujar a la serra Cavallera i visitar el seu dolmen. Ja he fet el primer tram de fort desnivell, i ara per un corriol que ressegueix aquesta Serra amb vistes al Puig de la Creu em dirigeixo a bon ritme a Guanta. 

 

Ja porto una hora i ara primer per les pistes de la urbanització i després per corriols, alguns d’ells força costeruts, i d’altres més planers, assoleixo el primer cim de la jornada i el més alt d’avui, el Pic del Vent (815 metres). Ja són dues hores i em trobo bé i amb ganes de seguir.

 

Una baixada per diferents corriols em mena fins a Sant Sebastià de Montmajor. Un lloc on fa temps ja uns anys vaig estar-hi dibuixant i pintant amb uns companys i on avui faig una breu visita abans de seguir el meu camí.

 

A partir d’aquí haig de remuntar una part del que he baixat fins tornar a la pista que havia deixat abans. Puc trotar bé al pla i quan el terreny és favorable. També ho intento fer en la pista quan aquesta em dirigeix ja cap el Puig de la Creu, el segon cim d’avui, però aquí ja costa més i camino en alguns trams. Recordo molt bé les dues edicions del cinc cims en el segle passat!

Arribo al Puig de la Creu (668 metres) quan ja porto 4 hores. En el mateix moment de fer la foto toquen les 12. Serà un bon auguri? 

 

Ja tan sols em resta la baixada fins a Can Montllor. La primera part és lenta ja que el corriol no es de massa ben fer, però després es va eixamplant i ja puc posar-me a trotar.

A la font del Gurri hi ha una ceràmica amb el conegut poema de Pere Quart. 

 

Al mig de la baixada al sortir d’una corba se m’escapa un Ah!!! d’admiració quan de sobte se m’apareix al meu davant la meravella d’un arbre blanc completament florit al mig del bosc. Realment la natura té cops admirables d’aquells que de ben segur no s’obliden mai.

 

Ja passen de les cinc hores i encara puc trotar una mica encara que amb lentitud. Encara em sento amb prou forces per anar fent, pels carrers d’una urbanització i també pels camins que voregen els camps i que m’acosten al final de l’entrenament d’avui.

Arribo on al matí he deixat el cotxe prou satisfet de les sensacions i del ritme que he pogut portar al llarg de les més de cinc hores. El compte enrere per tornar a competir ha començat.