10.4 km. 7 hores 24 minuts 1153
metres de desnivell positiu
No podia passar-me uns dies
per aquestes muntanyes donant la volta al Posets per les seves valls i no pujar
al Posets. Avui serà el dia assenyalat.
Primer de tot refaig el camí
de les roques antipàtiques per les que vaig baixar ahir. Es fa llarg i no
s’acaba mai, però possiblement de pujada és de més bon fer. El dia s’ha aixecat
bé. Ben aviat el sol toca les cims de les muntanyes més altes.
Em passo l’encreuament que
porta al Posets i rectifico fora de camí per no haver de pujar i tornar a
baixar. Ja estic en el corriol que no abandonaré en tota la jornada. Puja fort.
Vaig fent xino-xano però sense pausa.
M’endinso en la coneguda com
a Canal Fonda. Impressionen les parets dels dos costats i veure on s’acaba. El
camí està molt fressat, i només cal concentrar-se en els propis passos i anar
guanyant alçada. Em sento bé amb l’esforç que suposa. M’aturo un moment i
m’abrigo.
Acaba la Canal Fonda. A la
meva esquerra tinc la dent de Llardana i al davant la cresta d’Espadas. La
pujada segueix. Vinga amunt i més amunt. No sé massa on vaig ja que el cim no
es veu, però el camí a seguir és molt evident i no presenta dubtes ni
dificultats tret de la forta pujada constant.
Comencen les fortes
ventades. No m’agrada gens. Finalment arribo al punt en que ja veig el meu
objectiu, però també el camí que hi porta. És un camí esposat amb estimbats a
banda i banda. És prou ample, però no em refio amb aquest vent que fa. M’aturo
un moment i penso què fer. No em veig capaç d’arriscar-me i decideixo baixar.
Contemplo les espectaculars vistes abans de tirar avall. Em sap greu, però em
sembla que és el més prudent. Després sabré que altres persones que han pujat
aquell dia han fet el cim sense problemes.
Ja tinc la feina feta i ara
es tracta de baixar xino-xano i gaudir de la resta de la jornada. Contemplant
el paisatge a voltes sembla un paisatge lunar. Què ens porta als humans a
assolir els cims de les muntanyes? Suposo que cadascú té les seves respostes.
En el meu cas, des de petit anava a muntanya amb els pares. Gaudíem de llocs
diversos. Ben poques vegades per no dir gairebé mai pujàvem cims. I, ja a les
aleshores, me’ls mirava i pensava que m’agradaria enfilar-me allà dalt. Ja més
gran vaig començar a anar a muntanya pel meu compte, gairebé sempre sol i de
tant en tant, em poso el repte d’assolir el cim. No acostuma a ser el meu
objectiu prioritari, però m’agrada. D’alguna manera és posar-me a prova
físicament. M’agrada la sensació d’esforç i gaudeixo d’aquest esforç continuant
pujant i pujant. Diria que no és una obsessió però m’agrada i en gaudeixo.
Ja força avall i feta la
part de baixada més dreta m’aturo a fer un mos al costat del torrent de la
Llardaneta. Segueixo i entro de nou a la zona de roques, el que he batejat com
el tram de les roques antipàtiques. Comencen a caure gotes. Accelero el pas, i
arribo just al refugi sense mullar-me. Al cap de cinc minuts de la meva
arribada al refugi cau un bon xàfec. He tallat ben just.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada