dissabte, 27 de novembre del 2021

Adéu a la categoria de Superveterans

Rogaine Cap de Creus (8 hores)

25,0 km.  7-50-20  18-11 x km. 748 metres de desnivell, 3èrs de 4 equips classificats en Superveterans categoria masculina.

Cap de Creus ens espera per una Rogaine de 8 hores, la darrera rogaine de la Copa Catalana d’aquesta temporada. Faig equip amb el Felip, aquesta vegada sense gos ja que la organització els ha prohibit. Farem tota la Rogaine caminant, sense presses, però sense pauses.

Primer amb autocar i després caminant l’organització desplaça a tots els participants al punt de sortida al mig del no res en un lloc que podem qualificar d’inhòspit i on fa menys fred i menys vent del que esperàvem, encara que tampoc es pot dir que l’espera sigui massa agradable.


Amb el mapa el primer que veiem és que hi ha unes quantes fites interessant al mateix Port de la Selva i que no volem deixar escapar. La idea seria arribar a la zona urbana quan es comenci a fer fosc. Amb el final de cursa decidit, toca pensar en la resta del mapa. Fem una planificació oberta de les zones i fites que creiem més interessant. Al llarg de tota la rogaine anirem canviant les decisions sobre la marxa.

Sortim en direcció Sud per fer un bucle de 4 fites abans de marxar cap el Nord. Inicialment havíem pensat fer-ho en una direcció i l’acabem fent a l’inrevés. No tenim massa problemes per localitzar aquestes fites, ja que ens trobem molts equips, però sí que ens fem conscients que avançar fora dels camins no serà gens fàcil. És un terreny pedregós i farcit d’esbarzers, argelagues i altres plantes que punxen que dificulten en molts moments la nostra progressió i fa perdre molt de temps. Hem resolt el bucle (42, 31, 61, 43) en menys d’una hora, i ens encaminem en direcció al Nord.

No veiem un trencall i seguim per un corriol. De cop i volta no ens quadra res i som conscients de la nostra errada. Girem sobre els nostres passos i rectifiquem per trobar dues fites de 5 punts (54 i 56) molt a prop una d’altra.  


Camí de la 96 passem pel costat de dues grans masies abandonades. Serà una constant al llarg de la Rogaine trobar aquestes grans construccions abandonades fa molt de temps i molt deteriorades. Ens fan pensar en quan en aquests llocs hi vivia molta gent, i els motius que en un moment donat els impulsen a deixar casa seva i canviar d’aires cercant una millor vida. Tot aquesta zona avui en dia pràcticament deshabitada, i que només rep la visita d’excursionistes, en altres temps havia estat molt i molt poblada. Una altra mostra ho son la infinitat de feixes. Gairebé no hi ha tros de terreny sense feixes i més feixes que indiquin que el que ara és una zona erma i envaïda de matolls punxeguts havia estat una terra de conreu que suposem devia ser fèrtil.


 

La 96 la trobem força amagada sota d’un tallat, però la localitzem amb una certa facilitat. 

 

De camí a la 71 passem per davant una altra de les edificacions enrunades. Sembla que vol ploure i per alguns moments hem de suportar forts cops de vent, que per sort són puntuals. La inclinació d’alguns dels pins que ens rodegen no és cap casualitat.

La 72 no entrava en els nostres plans inicials però ens sembla que és una bona opció. Quan estem en el llom on l’hauríem de trobar. Visitem totes les roques que veiem, però no la trobem. Està molt més avall del lloc on la buscàvem, i al seu costat no hi ha cap roca, com indica la descripció de control. Ens quedem en el dubte de si està on tocava.

Per arribar a la 53 ens cal travessar de nou per entremig de les maleïdes punxes, però ja la tenim. Havíem pensat anar a la 95, però desistim perquè no veiem una manera fàcil d’arribar-hi. De camí a la 68 observem roques amb les típiques característiques de la zona degut a l’erosió que provoca la tramuntana i també travessem una bonica riera.

 

Després de la 68 ens asseiem en uns bancs davant de Sant Baldiri de Tavallera per menjar una mica i replantejar la nostra estratègia pel que resta de cursa: poc més de 3 hores i mitja amb només un parell d’hores de llum natural.

Ens encaminem cap a l’única zona de bosc blanc de tot el mapa i que ja havíem marcat com una zona interessant des del principi. Cada vegada ens arrisquem menys en les nostres decisions i optem per utilitzar al màxim camins i corriols i només anar camp a través quan resulta imprescindible. Així fem 77, 34, 86 i 32. Aquí el Felip veu una fita propera, la 78, i de fàcil accés i que no havíem considerat abans i allà anem.

A partir d’aquí ja ens dirigim a la 97, ja tot en baixada. Encara hi arribem sense necessitar els frontals. I seguim baixant fins arribar a la carretera, on ja entrem en la foscor. 

 

Estàvem confiats que un cop a la part de baix ja no tindríem més pujades. Ens sorprèn el bosc on hi ha la 88, amb un fort desnivell que no esperàvem. De fet, fins i tot dubtem de si anem bé, però com que hi ha molta gent pujant i baixant al mateix lloc pensem que ha de ser allà.

Després de la 39 i la 46, les escales de la 37 ens castiguem. Quedem 33 minuts. Renunciem a la 38, per no arriscar més del compte i haver de córrer al final. Ens dirigim al port, primer a la 33, darrera fita i meta.

Hem gaudit molt d’aquesta rogaine que tanca la temporada. Pugem al podi, en el tercer lloc de la categoria de Superveterans en el que suposa el meu comiat en aquesta categoria. La propera temporada ja seré ultraveterà. Inaugurarem la categoria amb el Joan,  de la mateixa manera que ho vam fer amb la categoria de superveterans fa 10 anys. Ha estat un bon final.



 

diumenge, 7 de novembre del 2021

El Berguedà, paradís català de l'orientació

 Dos dies del Berguedà a Guardiola

Mitja H45 3 km. 16 fites

5.5 km. 1-34-15 220 metres de desnivell positiu 19è i últim

Llarga 3,8 km. 15 fites

5.1 km. 1-11-38 206 metres de desnivell positiu 5è. classificat de 7

Amb aquest cap de setmana dels dos dies del Berguedà tanco tres caps de setmana seguits amb curses d’orientació dissabte i diumenge. Després de tanta sequera de competició orientadora  potser ha estat un gra massa, però em venia de gust.

Feia dos anys que no corria pels boscos del Berguedà, un autèntic paradís per la practica d’aquest esport. Són terrenys amb boscos molt penetrables que permeten navegar pel seu interior sense massa dificultat tot identificat el relleu i els diferents elements representats en el mapa, i així cercar les valuoses fites amb la simple ajuda del mapa i la brúixola.

Han estat dos dies freds i de cels clars, blaus i transparents. Ha estat obligatori llevar-se ben aviat per arribar a la sortida a temps però ha pagat la pena matinar i passar una mica de fred abans de començar les curses.

Dissabte corro a una categoria que no és la meva, H45. La distància de la meva categoria (H60) em va semblar massa curta per justificar un viatge tan llarg. M’ho agafo amb molta tranquil·litat, potser una mica massa i tot. Vaig tan tranquil i relaxat que surto amb 10 minuts de retard. No té massa importància ja que del que es tracta és de gaudir d’aquest esport sense pressió. La primera fita ja està situada al mig dels xaragalls que seran una constant en el mapa d’aquests dos dies. Troto quan és possible, però la major part del temps camino. En alguns moments els desplaçaments entre fita i fita no son tot el ràpid que podrien ser. Els forts desnivells condicionen força. A la meitat del recorregut i amb 39 minuts m’aturo un moment.

 

Una fita se’m comença a resistir. Crec estar a lloc, i no entenc com no hi és. Ara munt, ara avall i no hi és. Com pot ser? Després d’una llarga estona (fins i tot, m’ha passat pel cap deixar-la i anar a la següent) veig quin ha estat el meu error i identifico on soc realment. Estava en el corriol equivocat. I jo tan convençut. 26 minuts per una fita que podia haver enllestit amb 3 o 4. La resta ja sense més problemes fins al final.

La cursa del diumenge és el campionat de Catalunya d’ultrallarga per les categories d’elit. La sortida va ser ben diferent al que és habitual en les curses d’orientació. Vam sortir totes les categories en massa. Els més veterans sortíem del darrera.

Foto de Begoña Almor
 

A la primera fita hi havia una papallona de dispersió. Això vol dir que els esportistes de la mateixa categoria havíem de fer les mateixes fites, però en diferent ordre, tal com ens indicava el mapa que teníem. En aquestes primeres fites tinc a vista al Joan i el Toni, però una errada meva en la cinquena fa que ja els perdi de vista definitivament. Aquesta errada em va valdre ben bé 6 minuts de penalització com a mínim. A partir d’aquí augmento la concentració i ja no faig més errades importants. Identifico bé els diferents elements del terreny i gaudeixo de la navegació. 

Ja cap el final, faig una mala elecció de ruta entre la 12 i la 13. Mentre m’apropava a la 12, vaig veure una opció per dalt seguint la línia elèctrica fins agafar un corriol. Però davant meu fiten el Santi i el Lluís de diferent categoria que la meva i segueixen avall. Miro el mapa un moment i veig que és una opció interessant i faig el mateix, per evitar pujar una mica. Hi ha traça per baixar, però tot és molt dret i vaig molt lent. No tinc problema però estic segur que l’altra opció era molt més ràpida, ja que hauria pogut córrer. 

De la 13 fins al final corro tot el que puc, que tampoc és massa, i acabo pro satisfet de com m’ha anat la cursa d’avui i els dos dies, així com aquests tres caps de setmanes seguits buscant gairebé un centenar de fites.