Una setmana a la Catalunya Nord

Si exceptuo la zona de la Cerdanya i alguna incursió esporàdica al Canigó i a Argelers, la Catalunya Nord és una part dels Països Catalans força inexplorada per mi. He decidit passar-hi una setmana i voltar per allà sense un pla previ establert i d’aquesta manera conèixer-ho una mica.

Perpinyà serà el meu centre d’operacions, i des d’allà exploraré els quatre punts cardinals. A Perpinyà hi ha una forta immigració que es veu tot passejant pels carrers. El consistori actual està en mans de l’extrema dreta i es nota en la proliferació de grans cartells com el de la foto per tot Perpinyà.

Aquests dies he volgut visitar tres tombes de personatges il·lustres i que el franquisme ens havia volgut amagar com moltes altres coses.

A la de Pompeu Fabra hi havia estat encara un infant amb els meus pares l’any 1968 quan per primera vegada s’encenia la flama de la Llengua Catalana i es portava a Montserrat, on també vam anar a rebre-la. En servo alguna foto i una filmació en Super-8, així com un petit record personal. Són d’aquelles coses que fèiem amb els pares i que mai m’explicaven el sentit profund de catalanitat i resistència que s’amagava al darrera.

La d’Antonio Machado, malgrat haver estar un parell de vegades a Cotlliure, no recordo haver-la visitat abans. I a la de Walter Benjamin, ja en territori del Principat, tampoc hi havia estat mai i hi vaig voler anar. Són visites emocionants, ja que fan pensar en els moments amargs que aquests homes excepcionals van haver de viure a conseqüència de les guerres.

En general, el català és força present en les retolacions que hi ha pels carrers i places, i a les diferents visites que fem, però pràcticament no el parla ningú. Ara bé, gairebé ningú s’estranya quan el parlem o quan ens dirigim a ells en català, però moltes vegades no ens entenen i haig d’utilitzar el meu limitat francès.

Visitem diferents pobles, molts d’ells petits. Tots els trobem nets, ordenats i arreglats. M’agraden especialment els seus carrers estrets. Alguns d’ells estan estructurats en forma piramidal amb el castell i/o l’església en la part alta, i tots els carrers ben costeruts. Gairebé a tots, hi trobem un punt d’intercanvi de llibres sempre ben cuidat.

Ens arribem a Salses, el límit Nord dels Països Catalans on hi ha una gran fortalesa defensiva construïda pels reis d’Espanya. De fortaleses en veiem moltes més, totes si fa no fa amb la mateixa estructura.

Ens criden l’atenció les escultures d’Arístides Maillol que veiem a Perpinyà i al Museu de Ceret i acabem visitant la seva casa museu de Banyuls. Em quedo amb ganes d’aprofundir més en la seva obra. Molts del pobles que visitem (Cotlliure, Ceret, Prada, ...) són i han estat refugis i residència d’artistes del que en resta un llegat important. 

La visita a la platja de Argelers on havien estat els refugiats catalans després de la derrota de la guerra civil i el que havia estat el centre d’internament de Rivesaltes són cites obligades en aquest viatge. No puc deixar de pensar com devia ser la vida en aquells llocs, o potser, hauria de dir no-llocs per seguir la terminologia més actual. M’agrada especialment el relat museogràfic de Rivesaltes que a part de repassar la història del camp per on havien passat interns de  procedència diversa (espanyols, jueus, gitanos, harkis, algerians, ...), també fa un repàs del darrers cent anys, del 1915 al 2015, en el que el nombre de desplaçats i refugiats al món no ha parat d’augmentar i, malauradament, segueix augmentant. Passen els anys i la humanitat no hi manera de que aprengui de les lliçons del seu passat.

Em criden l’atenció dues visites escolars de les que en som testimoni directe, una a Sant Miquel de Cuixà i l’altre a Argelers. Són alumnes de secundari que estan molt atents a les explicacions en català i en francès dels seus professors, gairebé diria que amb un silenci sepulcral. La seva actitud és molt diferent que la que observo en visites del mateix estil a prop de casa.

Al carrers bàsicament només hi ha tres tipus de contenidors: gris (brossa), groc (envasos, plàstic i també el paper) i algun de verd en alguns punts pel vidre. M’estranya  la poca presència de contenidors verds, la barreja en un sol contenidor de paper i envasos i l’absència de recollida selectiva de matèria orgànica.

A les afores de Perpinyà i també dels pobles més petits hi ha uns aparcaments que s’anuncien com zones per deixar el cotxe i compartir trajecte. Menys el diumenge sempre hi ha cotxes aparcats. M’ha semblat una bona iniciativa dels poders públics, del que en podríem prendre exemple.

De ben segur, que m’han quedat llocs per visitar, però amb aquest pocs dies m’he pogut fer una millor idea de com és aquesta part dels Països Catalans que tenim tan a prop i que moltes vegades no tenim massa en compte. 

Carlit 50 estanys: Bèsines - Les Bulloses

Ruta dels 50 estanys del Carlit

Quarta etapa: Bèsines – Les Bulloses

( 19 km. 6 hores 19 minuts 785 metres de desnivell positiu)

Temps de pas: Portella de Lanoux (1-25), Portella de la Coma de l’Anyell (2 hores) Cabana de Rouzet (3 hores)

Avui és l’etapa més llarga de quilometratge. No vull acabar tard, i a les 8 ja em poso en camí a un pas ben viu. S’ha aixecat un bon dia, però fred. Refaig un petit tram de la ruta d’ahir fins trobar el desviament que em portarà fins a la Portella de Lanoux.

Uns 100 metres de fort desnivell m’acosten als etangs de Moulsut, un paratge silenciós i agradable.

A partir d’aquí m’endinso en una zona de prat alpí en lleugera pujada fins assolir un petit estanyol que deixo a la meva dreta. Ara el corriol es posa ben dret, però resulta força còmode d’anar fent si es troba el ritme adient, fins assolir la Portella de Lanoux. Em rep amb un fort venti amb les vistes de l’altra cantó amb el gran Estany de Lanós que ahir no vaig poder veure en cap moment de la jornada.

Segueixo endavant per la zona alta flanquejant el Puig des Besineilles fins a la Portella de la Coma de l’Anyell on ahir havia passat amb boira i sense veure gairebé res. Avui el dia és completament diferent.

A partir d’aquí una molt còmoda baixada voreja primer l’estany de Lanoset fins arribar a la riba de l’estany de Lanós i la cabana de Rouzet, un bon lloc per fer una breu aturada. Ja no fa el fred viu que feia aquest matí, i ja fa estona que a l’abandonar la part alta ja tampoc fa vent. Em trec la roba d’abric i faig un mos tot contemplant l’immens paisatge que em rodeja.

Mentre estic en aquest indret passen un parell d’excursionistes solitaris. Amb el darrer que passa vam compartir taula ahir vespre. Està fent les darreres etapes del GR10. Intercanvien algunes paraules i seguim la nostra aventura solitària que avui tancarem a Les Bulloses.

Quan em torno a posar en camí en la que serà la darrera pujada d’aquests quatre dies de ruta el veig a ell ja a mitja ascensió a la Portella de la Grava. Enfilo amunt. Ja no faré més aturades excepte per prendre algunes fotos. Les primers a dalt del coll amb molt bones vistes de l’estany de Lanós i les altives muntanyes que el rodegen i que definitivament deixo enrere.

Baixo fins a L’Estanyol que hi ha sota, i un cop rodejat entro en la Coma de la Grava, una preciosa vall que em menarà fins el Llac de les Bulloses. Camino ràpid per un corriol còmode al costat dret d’un rierol que en alguns moments es converteix en petits aiguamolls. Com que tinc ganes d’arribar a destí, malgrat gaudir molt del lloc, se’m fa llarg.

Finalment arribo a territori conegut, el llac de les Bulloses. Per aquí ja hi passejat altres vegades. És un indret que m’agrada especialment. El corriol rodeja el llac per la seva dreta fins arribar a destí, on fa quatre dies que havia començat a caminar.

Abans d’agafar el cotxe de tornada m’assec una estona a la terrassa del refugi davant d’una birra, com ja és tradició i recuperant una mica de forces. Em retrobo amb el francès que està fent el GR10. M’explica que no hi ha allotjament. És divendres i està tot ple. Em demana si el puc baixar a un lloc civilitzat. Mirem on ha d’anar: Bolquère, un petit poble a prop de Mont-Lluís. El baixo fins allà en cotxe.

La Ruta dels 50 estanys del Carlit té una cinquena etapa final que puja fins el Carlit, però com que aquesta caminada ja la vaig fer fa uns quants anys havia decidit estalviar-me. Però si no l’heu fet mai no us la perdeu.

Carlit 50 Estanys: D’en Beys - Bèsines

Ruta dels 50 estanys del Carlit

Tercera etapa: D’en Beys - Bèsines

( 9,8 km. 5 hores 10 minuts  560 metres de desnivell positiu)

El terra està moll. Sembla que a la nit ha plogut, però no massa. El dia s’aixeca emboirat. La idea està molt clara: avui cal arribar al refugi el més aviat possible; res d’entretenir-se pel camí.

Rodejo el llac i comença la pujada suau. Només passar un parell d’estanyols el corriol ben fressat es comença a complicar amb moltes roques que el fa desagradable i més avui que està moll i relliscós. Cal anar amb compte.

Comença un plugim que malgrat amenaçar en convertir-se en pluja, no ho acaba de fer del tot. És una llàstima que estigui tot tan tapat i amb poca visibilitat. Els estanyols es deixen veure alguns breus instants pel mig de la boira. Amb bon temps aquest camí i el paisatge que l’envolta que avui tan sols puc intuir deu ser una preciositat. La pujada segueix sense respir, en alguns trams per camí fàcil, però en altres entre blocs de pedra que cal sortejar de la millor manera possible.

L’estany de Faury, gairebé no el veig. Comença a fer vent que converteix la jornada encara en més desagradable. En el coll de la Coma de l’Anyell finalitza la pujada. La visió és fantasmagòrica.

(ADVERTIMENT: En aquest punt el mòbil va agafar connexió d’Andorra i aquest fet que en aquell moment em va passar inadvertit em va acabar costant un bon dineral)

Passat el coll, la mala visibilitat segueix, però al poc d’iniciar la baixada s’obre amb timidesa, i després, per sorpresa meva, s’acaba d’obrir del tot. Resulta que a l’altra banda de la muntanya fa molt bon temps. Ja només resta baixar per tota la vall de la Coma de l’Anyell gaudint, ara sí, del paisatge que no he pogut veure en tot el matí. I a més bressolat per la remor de l’aigua del torrent que segueix al costat del corriol.

M’aturo una estona abans de seguir per contemplar la vall en tot el seu esplendor. S’ha acabat la pressa. Ja tan sols em resta una breu pujada per arribar al refugi i tancar la tercera jornada de la ruta.

Avui faré el mos del migdia amb birra inclosa. He arribat d’hora al refugi. Com que tinc temps i fa bo aprofito la tarda i faig un passeig fins l’etang de Bésines, una hora i mitja entre anar i tornar tot xixoxano.

A la taula de sopar hi ha un madrileny, alemanys i francesos. Petem la xerrada una bona estona. Mostren molt d’interès per saber el que passa a Catalunya.