dilluns, 28 de juliol del 2008

Bristol and first impressions

M’aixeco de matinada i encara fosc surto de casa. Un bon tour per diferents mitjans de transport em portarà fins a Bristol, etapa intermitja del viatge cap a Exeter. M’agrada veure els paisatges des de l’aire, les cases, les autopistes, les carreteres, els cotxes, el verd del bosc, els conreus, els camins, els rius, D’alguna manera em recorda als mapes de les curses d’orientació. Catalunya i Anglaterra des de l’aire són dos paisatges ben diferents.Malgrat les 8 hores de viatge fins arribar al lloc de destí considero que aquest ha estat ràpid. Ho afavoreix el fet d’utilitzar aeroports petits. A Bristol Airport ha estat un moment recollir la maleta. Al quart d’hora d’haver tocat terra ja tenia la meva maleta i em plantava davant la parada de l’autobús.La informació extreta per Internet i el Google Maps em són de gran utilitat per arribar a la casa on m’allotjo sense necessitat de preguntar res. És migdia i tinc la resta del dia per passejar amunt i avall per Bristol.



M’ha agradat retrobar-me de nou amb el paisatge i l’arquitectura britànica. No tan amb el vol i els crits de les gavines. És dissabte hi ha gent pels carrers, però no aglomeracions, ni excessiu trànsit malgrat està en una ciutat de prop de 500.000 habitants. De fet dóna la sensació d’un poble més petit, i per cert, no massa pla. He baixat per un carrer que marcava un desnivell del 16%. Ni en els millors ports del Tour!

Em deixo portar i ràpidament acabo en els carrers més comercials. És una societat plena de contrastos. Suposo que com totes. Són molt consumistes, els bars i restaurants tenen gent a tota hora, igual que a casa nostra.
Aprofitant el bon temps, alguns grups, tan de joves com de no tan joves, passen la tarda als parcs, alguns en solitari llegint en algun banc, d’altres en parella o en petit grup. La major part venen ben preparats amb tovalloles per evitar la humitat de la gespa. Fan un pic-nic o simplement peten la xerrada o gaudeixen del bon temps. Passada ja la seva hora de sopar alguns ja es concentren en la zona de pubs i en el seu exterior asseguts a qualsevol lloc o dempeus amb la cervesa a la mà inicien la seva festa. Tinc la impressió de trobar-me a l’estiu en un poble de la Costa Brava. Es flaire el mateix ambient. Les noies molt mudades i amb pantalons o faldilles extremadament curtes també inicien la seva nit de festa. L’ambient que acabo d’observar en els parcs i l’ambient al voltant dels pubs semblen de dos mons ben diferents. ¿Són els mateixos els que omplen els pubs i el seu rodal que els que es passen la tarda al parc? 




diumenge, 27 de juliol del 2008

I arrive at Exeter

Segona jornada de viatge, el matí encara a Bristol, per arribar a la tarda a Exeter on passaré tots aquests dies. 
La primera sensació que tinc respecte a l’ idioma que malgrat que estic lluny d’entendre una conversa que tinguin entre ells, en canvi, sóc capaç de parlar i comunicar més o menys el que vull, així com entendre el que em diuen quan es dirigeixen a mi. En realitat em trobo molt més segur que l’any passat en que els primers dies tenia certes dificultats per seguir una conversa i estava ple d’inseguretats.Avui era dia de missa i les esglésies estaven ben plenes. Però els restaurants i els bars també, sobre tot, a partir de les 12 que ja comencen a dinar. Tots els magatzems petits i grans estan oberts els diumenges, al menys fins a les 4 o 5 de la tarda, però alguns fins més tard. Els petits comerços a no ser que estiguin dins d’un centre comercial en general romanen tancats. El trens també van en retard com a casa nostra, i això que aquí no hi ha les obres de l’AVE, crec. Però ara bé la gestió del retard és molt millor. Tan els informadors de l’andana, com els panells i la megafonia informa de veritat del retard i a més de forma continua. El tren va ple i reparteixen aigua gratuïta per tothom, suposo que per compensar les molèsties.El territori és pla i verd amb moltes terres de cultiu i pel bestiar (bàsicament bens i vaques) entre poble i poble. El lloc on m’allotjo és idíl·lic. Tinc la impressió d’estar al camp i no en una ciutat de 150.000 habitants amb un riu a cinc minuts amb uns espais magnífics tan per passejar com per córrer.

divendres, 25 de juliol del 2008

Ready

Segon any consecutiu que aniré a Anglaterra amb una beca. Ja sé que no és massa normal aconseguir una beca de formació a l'estranger dos anys seguits. Aquest any serà una beca Comenius, després de participar cada dimarts a la tarda al llarg dels dos darrers trimestres en un curs de llengua anglesa per a mestres de primària.
Malgrat que hi havia aquest compromís de formació a l'estranger pels mestres participants en molts moments vaig dubtar que sigués així. De fet, fins i tot, ja m'estava bé no fer més formació aquest any. Un curs tan llarg i de tantes hores (100 hores) em va produir cansament. Però al final em van atorgar la beca per anar al curs i estic content i espero poder aprofitar-ho al màxim.
Crec que tan el bagatge de l'estiu passat com les tres hores d'anglès de cada dimarts a la tarda em col·loquen en un millor punt de partida que l'estiu passat.
Aquest cop serà a Exeter, una població mitjana (125.000 habitants del Sud-oest d'Anglaterra). Demà passaré el dia a Bristol.


Ahir i avui han estat dies per acabar de preparar tot el necessari pel viatge però ara ja està tot a punt. A dormir una mica i demà a volar. Per poc que pugui us aniré explicant la nova experiència.

dijous, 24 de juliol del 2008

Carlit

Un dels dies a les Bulloses m'aixeco una mica més aviat i a les 8 enfilo el camí cap el Carlit just al costat de l'hotel. El camí està ben marcat i pel mig del bosc s'enfila cap a una de les zones de llacs. Als 20 minuts em trobo amb el primer ,l'estany Viver. Al llarg d'una bona estona aniré passant sense guanyar massa alçada a vora de diferents llacs (Negre, Comassa, Valtell) i una mica més avall en puc contemplar també d'altres (Llat, Llong). Comencen a desaparèixer els arbres i al fons ja puc veure el Carlit.
Travesso un pontet de fusta (50 minuts) i aviat deixo a la meva dreta el darrer dels llacs (estany Sobirà). Passat aquest llac el camí ja comença a enfilar-se. Aquí comença la veritable ascensió al Carlit.



Fa molt de vent, amb cops molt forts que em fa témer que a mesura que pugi anirà a més. Porto alguna gent al davant i m'anirà bé per veure millor el camí.
Arribo al petit llac gelat (1h. 50Min) que està just a sota del Carlit. Em poso el tallavents i guardo la gorra, ja que tinc por que el vent se l'endugui i amunt va. La pendent s'accentua fins arribar a la zona de grimpada. Me la prenc amb calma. No m'agrada i penso que la baixada encara m'agradarà menys. Vaig seguint amb paciència el que indiquen unes marques vermelles. Una parella que s'ha sortit d'aquestes té dificultats.
Per fi ha passat la zona de grimpada i ja només resta el darrer tram que encara que molt dret es pot fer caminant. Arribo al coll. Pràcticament ja està. No sé exactament quin és el Carlit i visito els dos cims amb les seves respectives creus. Han estat 2h. 30 min.de pujada.


No fa tan vent com pensava. Bé, de fet en fa menys que quan pujava. Em relaxo i contemplo totes les muntanyes i valls que m'envolten.



Ara toca baixar amb molt de compte. Passo la zona de desgrimpada amb facilitat. Ha estat més senzill que pujar. Serà que vaig perdent la por ? Aprofito el camí per deixar-me anar i trotar una mica. Ja torno a ser a la zona dels llacs. Ara baixo per l'altra banda i així complemento la volta als llacs. En l'estany de les Dugues estic completament sol. M'aturo i gaudeixo del paisatge, del silenci i d'aquests instants únics en contacte amb la muntanya i la natura.
Ara el camí ja és cosir i cantar fins arribar de nou a Les Bulloses.


Les Bulloses

Les Bulloses es un espai natural protegit dels Pirineus catalano-francesos. És un lloc privilegiat al que s'accedeix des de Mont-Lluís per una carretera molt estreta però en molt bon estat on a l'estiu l'accés dels cotxes està restringit i només s'hi pot pujar amb “navettes” (autocars) cada 15 minuts.



Com la Vall de Núria està a 2000 metres d'alçada. El més típic del seu paisatge són els innumerables llacs de la zona i el Carlit i els Perics.
És un lloc encantador, malgrat que en alguns moments del dia no para de desembarcar gent que passeja per la zona, en poques ocasions està ple. Es pot passejar amb tranquil·litat amb excursions assequibles a tots els nivells, i uns paisatges de somni al voltant dels petits llacs, en unes valls verdes plenes de vaques i cavalls i uns rierols amb la seva remor característica. No cal massa més per passar uns dies a la muntanya. 

 

Curiosament i malgrat ser tan a prop de terres catalanes, gairebé l'únic espècimen que varem trobar per allà eren francesos, això sí no hi havia gairebé cap d'aquells espècimens tan característics de les nostres muntanyes calçats de qualsevol manera, esgotats a la primera de canvi i que sempre que els trobes pel camí et pregunten quan queda per arribar. Gairebé tots els que varem trobar anaven ben equipats i semblava molt clar que sabien el que es feien.
A l'hotel hi havia famílies senceres amb els fills. I com a tot arreu hi ha de tot: nens i nenes ben educats que no feien ni una mica de soroll i que donava gust d'observar i d'altres de ben sorollosos que no paraven quiets, tota l'estona amunt i avall i que donaven força murga a l'hora dels àpats.
Varem aprofitar un dia per apropar-nos als castells càtars (quedarà per una altra vegada una visita amb més temps, ja que s'ho valen) i també veure en directe un final d'etapa del Tour amb tot el circ que l'envolta.


Com ja he escrit altres estius el Tour m'encanta, però el circ que l'envolta és excessiu (de fet va a més) i no crec que sigui necessari. ¿Tants diners dóna aquest esport perquè tanta gent pugui viure al seu voltant? Em pregunto quanta gent mobilitza cada una de les etapes del Tour ? Són necessàries tantes persones ? No és una despesa insostenible

diumenge, 20 de juliol del 2008

La Marató de TV3

L'any passat també vaig estar en aquesta cursa que organitza el Senglar-O a Sant Cugat del Vallés a prop de casa i amb l'objectiu de recaptar diners per la Marató de TV3. Són 6 hores d'orientació des de les 10 a les 16 hores en modalitat d'equips i amb modalitat individual. Hi vaig amb la intenció de córrer un parell d'hores.
S'aixeca el matí fred, i un cop recollit el pitrall inicio el C1, el circuït més llarg i difícil. Només abandonar el Parc de la Pollancreda em topo amb tots els camins enfangats. Cal anar en compte. Les fites 2, 3 i 4 les trobo bé, però no es pot dir que les clavi. La 5 se'm travessa una mica degut a una mala interpretació del terreny, ja que hi vull veure el que no hi ha. Finalment em dono compta del meu error i la trobo amb facilitat. A partir d'aquí la resta de fites les clavo i acabo el circuït en poc menys d'una hora i mitja.
Descanso una mica i comento la jugada amb alguns companys abans d'iniciar el C2, una mica més curt, però amb el mateix número de fites, 12. La 2 està lluny, però s'hi arriba per camins amples i sense problemes. Aprofito per veure totes les fites a buscar i prendre decisions de quins camins seguir. Això fa que aquest circuït sigui ràpid i amb poc menys de 45 minuts ho tingui tot llest. Ja en tinc prou. Ha estat un matí agradable i cap a casa.

dimecres, 9 de juliol del 2008

I ara una de ràpida

Sense temps de recuperar les cames de l'esforç del diumenge, ahir dimarts a la vesprada estava al Parc de Vallparadís per fer una cursa sprint d'orientació. També era el meu debut en aquesta modalitat. En dos dies passava d'una cursa llarga i lenta, a una cursa curta i ràpida. Només arribar al Parc no paro de saludar a amics i coneguts, tan del món del córrer com correcats de l'atletisme popular.
  Tinc per endavant 3300 metres i 14 fites a trobar dins del parc o en la zona més propera. Ja és l'hora. Surto ràpid cap a la primera. De seguida veig on tinc la segona, a la plaça davant de les esglésies romàniques, però no acabo de trobar per on pujar de la forma més directe i ràpida, ni en el mapa ni en el terreny. Ho provo per un lloc, però no és. Mentre estic pensant que fer, passa un corredor i veig per on va. Ara ja sé.
De tan de pressa que vaig em passo la 3 i tinc que tornar enrere. Enllaço sense problemes les següents fites. Tot va bé. Vaig molt ràpid.
El cap em va a 100. Encara no tinc una fita que ja començo a pensar en la següent.
Arribo a la zona de la piscina (fita 10) i una mala interpretació del mapa em fa donar una gran volta. Bé de fet em surto del mapa. Estic a la placeta on al costat d'una tanca vegetal té que haver-hi la fita, però no hi és. Al final som 4 cercant la fita. Trobem l'estaca metàl·lica. És evident que algú l'ha robat. Quan marxem cap a la 12, arriba el Carles, company de club i li dic que no hi és la 11. Farem junts la resta de les fites, amb una mica d'enrenou per trobar la 14. I ara ja a tota pastilla cap a l'arribada. No em queda gas, no tinc velocitat. Han estat més de 36 minuts. Sense les diferents errades es podia fer per sota de 30.
Una estona per comentar la jugada amb els diferents companys, beure una mica, menjar síndria i cap a casa. M'agraden més les curses amb més temps per pensar entre fita i fita, però tinc que confessar que m'ho he passat molt bé de nou, però aquesta modalitat de cursa et posa el cervell a 100.
I segurament amb aquesta dono per tancada la primera part de la temporada d'orientació.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Una nova experiència

Aquesta temporada l'estic dedicant a les curses d'orientació i aquest cap de setmana he volgut provar una modalitat nova per mi. Es tractava del que s'anomena raid-orientació. Normalment són curses en parella de dos dies per muntanya i en règim d'autosuficiència. No havia trobat company per fer-la i després de llegir que s'oferia la possibilitat de fer-ho sol i en un sol dia em vaig decidir a provar.
La sortida i arribada era al petit poble de Sant Julià de Cerdanyola a la comarca del Berguedà i tota la cursa transcorria per la Serra de Catllaràs. Només arribar al poble cauen gotes, mal auguri per començar. La previsió meteorològica era de pluja per la tarda. Sense massa a pensar ja estic a punt, amb l'enorme mapa a les meves mans i 21 Km., 30 fites i 2000 metres de desnivell per endavant i 6 hores per acabar-la.



Sortia amb l'ànim de gaudir de la experiència i passar-ho molt bé. Faig un càlcul mental i si vull arribar dins de control són 5 fites per hora. Aquest és el meu primer objectiu. Trobar les fites no suposa cap problema, els recorreguts són evidents, encara que entre fita i fita hi ha més distància que a les curses habituals i no paro de pujar en cap moment. Aprofito per anar prenent algunes fotos amb trípode i tot. 

 

Passo la fita 5 amb 58 minuts i poc després es posa a plovisquejar. De la 6 a la 8 gaudeixo d'una estona de baixada, primer de tot molt vertical, i després ja més lleugera. En aquests primers de moments de cursa em vaig trobat amb alguns orientadors, alguns d'ells van en parella. Camí cap a la 9 faig una mica de marrada al cercar el pas d'un torrent, poca cosa, menys de 5 minuts. I ara ja torna la pujada i els esbufecs. Passo la 10 després de veure aigua en una font i ja sense pluja en 2-07. A la meva arribada a la 12 en mig d'un prat magnífic sóc contemplat per un bon grup d'espectadores que em donen ànims amb els seus crits.



Fa un bon sol i l'espectacle de la natura és magnífic. Fa estona que vaig ben sol, amb el meu gran plànol, la brúixola i la tarja de pas.


Una forta pujada em porta a la 13, planejo fins a la 14 i amb una gran baixada pel mig d'un prat m'arribo a la 15. Temps de pas 2-45. Vaig dins de la previsió. Encara em trobo fort. Em prenc un gel, bec aigua i amunt que fa pujada. Estic a prop de la 16, però no l'acabo de veure. Ah! Està aquí. Hi havia passat a la vora i no l'havia vist.
Baixo per la carena i després per un prat arran de bosc fins a l'alçada on decideixo endinsar-me pel bosc per cercar la 17. Està a la part alta d'un tallat després de passar un torrent. Allà està, una magnífica vista. Lleugera pujada en direcció a la 18, però poques forces. Les distàncies entre fites han augmentat i el meu ritme ha disminuït. Des de la 18 hi ha una molt bona vista.



Una pista forestal en baixada m'ha de portar fins a la 19. Torno a portar un bon ritme.
M'aturo un moment per necessitats fisiològiques i deixo el mapa al terra. Segueixo avall, i mentre corro miro el mapa, no ho acabo de veure clar després de voltar una estona cercant la 19 a prop d'unes cases em dono compte que al tornar agafar el mapa del terra l'he canviat d'orientació. Tinc que refer una part del camí i en pujada. Ja porto més de 4 hores. En aquest moment en desmoralitzo i penso en deixar-ho.
Decideixo seguir endavant. La 20 està en baixada, però ja són 4.45. I ara toca pujar de nou. S'ha acabat córrer. La 21 està dins d'un magnífic barranc.


I el camí cap a la 22, situada al mig d'un torrent és llarg i també en pujada, no massa pronunciada però a aquestes alçades tot em sembla molt i molt costerut. Estic camí cap la 23 quan fa ja 6 hores de cursa. Des de la 20 que no he parat de pujar. M'aturo i m'assec a mirar el mapa en calma. Havia de cercar la manera de arribar a l'arribada i deixar l'objectiu de passar per les fites. No m'és fàcil trobar un camí una mica recte. Finalment el veig. 
Tinc un primer tram de pujada, però després ja serà baixada. Decidit. La pujada sembla no acabar-se mai, primer per una pista i després per dret al costat d'un torrent sec, a prop de la fita 25. Estic acompanyat per la piuladissa d'algunes ocells. No és la primera vegada que em passa aquest matí. M'agrada la sensació d'anar sol pel bosc, amb aquest so de la natura de fons. És molt agradable.
Ja soc dalt. Ara toca baixar, per un petit corriol d'aquells que tan m'agraden per córrer sense por. Ho intento, però no sé si el que faig es pot dir córrer, i això que el lloc és magnífic alguns moments al costat d'unes impressionants parets verticals, a prop de la fita 26. No s'acaba mai aquesta baixada. Arribo a una pista, que aviat abandono per un nou corriol. Trobo un trencall que no està en el mapa. M'oriento i agafo l'opció correcte fins la pista, primer de terra i després d'asfalt que m'ha de portar a l'arribada. Puc contemplar la silueta del Pedraforca i La Gallina Pelada allà al fons. Quin plaer, poder trotar per asfalt sense està atent a les pedres!
Finalment arribo després de 7-28-41 de cursa. Tan sols un dels participants ha arribat dins de les 6 hores. Malgrat el cansament ha estat una experiència gratificant i m'han quedat ganes de tornar-ho a provar en properes ocasions.
Ja feia estona que només penso en la piscina. Una bona remullada, una mica de menjar, força beure i cap a casa.
Ja a prop de casa, passat Vacarisses primer i després a l'entrada de Terrassa i en l'autopista de Terrassa a Sabadell em topo amb la gran tempesta. No veia res. Mai en la meva vida m'havia trobat una tempesta així
anant en cotxe. Impressionat.