dimarts, 9 de juny del 2020

Barcelona sense turistes!


Entrem en fase dos i ja es permeten els desplaçaments per tota la zona metropolitana. Fa dies que vull anar a donar un tomb per la capital i veure els seus carrers sense l’allau de turistes que és el més habitual des de ja fa uns quants anys.

Fa molt de temps que no baixo a Barcelona a passejar sense rumb com havia fet en un altre temps. A hores d’ara sempre baixo amb un objectiu concret: anar a un museu, exposició, teatre, concert, ....

Aquests dies tot és ben diferent. Poc després de les 10 ja soc al Passeig de Gràcia. Botigues buides, moltes terrasses encara tancades i ben poca gent. El munt de gent que s’amuntega als semàfors en el moment de creuar el carrer ha desaparegut. Sembla una altra ciutat. Aquesta nova situació permet fixar la mirada en detalls que en altres ocasions passen desapercebuts.

Arribo a Plaça Catalunya. La darrera vegada que recordo haver estat al centre de la plaça va ser per una manifestació. És un lloc sense massa atractiu pels locals. Avui no hi ha gairebé ningú, tan sols uns pocs coloms i algunes gavines. És una imatge del tot insòlita que d’una manera o una altra es repetirà al llarg del recorregut d’aquest matí.

Molts dels quioscos de les Rambles estan tancats. Es poden contar amb els dits de la mà els pocs que hi ha oberts. No soc l’únic que treu fotos pel record d’aquest moment tan especial. Tan sols 4 o 5 vianants en el primer tram de la Rambla!

Entro a la Boqueria. S’ha reconvertit en un mercat pels veïns. Hi ha moltes parades tancades. Puc voltar per tot el mercat sense empentes ni aglomeracions. Diria que fins i tot els preus també són diferents.

Segueixo Rambla avall. Passo per sobre el mosaic del Miró que ja quedarà per sempre més associat a l’atemptat de l’agost del 2017. La major part de les terrasses plenes de turistes amb les seves gerres de sangria i les seves paelles resten tancades amb les cadires amuntegades des del dia que es va decretar el confinament.. No hi ha motiu per obrir-les si els turistes, el seu públic potencial, han desaparegut. Penso en els centenars de persones que han quedat afectades per aquest fet i que veu el seu futur personal amb molta incertesa i angoixa.

La Plaça Real, un altre dels espais emblemàtics de la ciutat també desert tret d’algú assegut en alguna de les poques terrasses obertes i poques persones més.

Ja en la part baixa, entro al Centre d’Art Santa Mònica. Diria que acaben d’obrir. Per entrar cal que em posi mascareta i passi pel ritual de netejar-me les mans amb gel. M’ha cridat l’atenció l’exposició sobre Lluís Llach, sota el títol “Com un arbre nu”. La seva música i el seu compromís m’ha acompanyat amb més o menys intensitat al llarg de la meva vida. Recordo la primera vegada que el vaig escoltar: el single de El Bandoler a casa d’una cosina de la mare. Encara era un nen. I després vindrien els primers concerts amb el dictador viu i l’estaca prohibida, i molts altres moments personals. La seva música forma part de la banda sonora de la meva vida.

Segueixo baixant per la Rambla i arribo a mar, el nostre mar. Allà em sorprèn la buidor de la passarel·la per passar al Maremàgnum, i el Moll de la Fusta totalment buit.



Pujo pel carrer Avinyó. Al ser més estret dona la impressió que hi ha una mica més de gent, però la imatge del carrer Ferran, Plaça Sant Jaume i carrer del Bisbe són de la mateixa buidor que m’ha acompanyat al llarg de tot el matí. Em costa definir els sentiments d’aquest matí: estranyesa, tristesa, preocupació per les conseqüències econòmiques per a molta gent, però al mateix temps goig de poder contemplar aquests espais d’una manera ben diferent al que acostumava ser des de ja fa molts de temps, possiblement massa temps.

A partir d’aquí i fins arribar al pàrquing del passeig de Gràcia on he deixat el cotxe ja trobo més gent. Sembla que Barcelona amb el pas de les dues hores que ha durat el passeig ha tornat a agafar el seu trem. Els seus habitants es comencen a moure una mica pel centre.

Costarà que els turistes tornin a envair aquests espais. No és pas que ho enyori o ho desitgi, però tots sabem que tard o d’hora acabaran tornant. Estaria molt bé aprofitar aquesta aturada per reflexionar sobre quina ciutat volem. No podem i segurament tampoc volem una ciutat sense turistes i visitants que donen vida a molts sectors econòmics que es belluguen al seu voltant, però caldria trobar un equilibri entre una gran ciutat amb atractiu pels turistes i una gran ciutat on els seus veïns i veïnes s’hi puguin trobar còmodes.

dimecres, 3 de juny del 2020

Tornada a la muntanya!


Nova volta a la Mola
15 km. 2-30-31 610 metres de desnivell


Powered by Wikiloc
Fa un mes que ja podem fer esport en la franja horària corresponent.

He anat recuperant la forma i ja fa uns dies que començo a tenir ganes de mourem per la muntanya. I què millor que donar un tomb per la Mola! El nostre cim! Hi pujo més d’una vegada a l’any encara que no soc pas d’aquells que hi pugen dia sí, dia també. El Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac ofereix molts racons que mereixen ésser visitats i descoberts. De fet malgrat anar-hi relativament sovint és un lloc que encara em sorprèn.

La previsió és una mica incerta i romancejo per casa abans no em decideixo. La idea és fer la volta a la Mola que vaig fer per primera vegada amb una bona colla d’amics i que amb algunes variants he repetit manta vegades.

Surto tard de casa i segurament em tocarà escurçar una mica el recorregut inicial previst.

Deixo el cotxe a la Torre de l’Àngel. Hi ha més cotxes dels que esperava. Em poso en marxa per la pista que puja suaument i que permet escalfar abans d’afrontar les primeres rampes. A Can Robert hi ha uns quants cotxes més. Faig la foto d’un arbre que ja fa uns quants anys que fotografio cada vegada que hi passo: un més per la col·lecció.

A partir d’aquí les rampes són més fortes, però mantinc un trot pausat, però constant. Noto que em costa el desnivell, però aguanto el tipus com puc. Planejo per sota de Can Pobla i passo pel camí bonic. Dono volta, però s’ho val. És totalment pla i permet donar-se un respir i agafar un bon ritme.

S’acaba la bona vida en la corba sobtada del final d’aquest camí. Trobo força gent que ja baixa i també algú que encara puja. Tret dels punts amb més desnivell com són una part del cargol i el final del camí del monjos ja a prop del monestir faig tota la pujada a trot lent, a ritme bisó.

Faig cim amb 1-12-50 i 6,3 km. Està clar que no estic en el meu millor moment de forma. Hi ha més gent de la que esperava trobar donades les circumstàncies que estem vivint. El restaurant està obert amb algunes taules al patí interior. No m’entretinc: temps just per fer una foto i segueixo.

Baixo amb seguretat i gaudeixo d’estar atent on recolzar els peus a cada passa tractant de no perdre velocitat ni per les pedres, ni pels petits salts. La petita pujada després de passar davant la Cova del Drac m’atura. Sempre m’ha costat. Però recupero el ritme un cop superat aquest ressalt. El terreny és favorable fins l’encreuament dels Òbits. Quan acaba aquesta segona pujada ja són les 10 i entro en hora il·legal.

Deixo la Carena del Pagès i agafo el petit corriol que travessa Els Ginebres. És estret, però fàcil de seguir pel mig de la vegetació. És un plaer sortejar matolls i arbres tot seguint les sinuositats marcades pel corriol. Des del Moral Gran tinc una gran vista de totes les muntanyes de l’entorn. Una breu aturada em permet contemplar-les en tota la seva magnificència. He estat massa dies sense poder veure aquests paisatges als que estic acostumat venir sovint.


Vorejo el Morral dels Bens i ben aviat soc al Coll de Prunera. Porto dues hores justes quan deixo el camí que porto fins ara per baixar per via directa al Torrent de les Planes.  

Amb un tres i no res ja soc a la pista. Mai havia baixat per aquí i haig de consultar el mapa per saber quina direcció prendre. Amb dues possibilitats porten al mateix lloc, però el de l’esquerra sembla més directa i gairebé ja tot és baixada.

Ara el terreny és favorable i em poso a prova. Fa dies que no acumulo tant desnivell a les cames, però em trobo bé i el cos respon bé. Arribo a la riera i encaro el darrer tram i segueixo apressant el pas. És un gaudi quan exigeixes al cos i aquest et respon. Les sensacions d’aquest darrer tram són molt bones.

Acabo satisfet. Caldrà seguir entrenant i sobretot mirar de millorar les pujades on m’he trobat especialment lent. Per la resta, baixades i, sobretot, el tram final m’he trobat molt bé. Ben aviat tornarem a la muntanya amb alguna altra ruta. De ben segur que aquesta vegada no passaran tants dies.