A les Gavarres, molts quilòmetres i pocs punts

V Rogaine de les Gavarres, Copa Catalana i Lliga Estatal Iberogaine.

29,8 km. 5-54-36 11-55 x km. 840 metres de desnivell positiu

5rs. Superveterans d’8 equips classificats

Ha passat una mica més d’un mes des de la Rogaine de Casserres i ja estem al parc tancat a punt per iniciar la segona rogaine d’aquest any. Tots els equips ben separats esperant l’ordre de poder obrir els mapes i començar a pensar l’estratègia de cursa. És un mapa nou i una zona desconeguda. Sortim des del petit poble de Mont-ras.

D’entrada descartem la zona Sud del mapa, ja que malgrat haver-hi forces punts, observem que els desnivells són molt més forts i ens centrem en la zona centre i Nord. Sortim en direcció Sud per ben aviat anar cap el centre del mapa i després cap al Nord. Com sempre establim alguns punts on acabar de prendre les decisions i apuntem algunes possibles fites que farem en funció de com anem de temps i com ens trobem físicament.

Ben aviat som conscients que estem en un terreny ondulat, sense forts desnivells però que és un constant puja i baixa, sense gairebé cap tram planer. Acabem la primera hora amb 4 fites i 17 punts (32, 56, 64 i 37) al sarró i ens encaminem cap a la zona central del mapa.

Més o menys portem el ritme de fites que havíem previst. La gran quantitat de corriols ens obliga ha estar molt atents en tot moment per no equivocar-nos i escollir la millor opció per minimitzar la distància. Després de la 36 i la 52 ens situem al bell mig del mapa amb el triangle de les tres següents fites: 44, 61 i 38, en una zona amb un veritable laberint de corriols. Ja portem més de dues hores i mitja i mentre ens dirigim a la 57 ja descartem la zona Nord-Oest, que oferia una bona collita de punts però que ens allunya molt de l’arribada. De fet, quan elaboràvem l’estratègia ja semblava que seria massa agosarat i ara ho hem comprovat.

 

La 93, és la fita de més puntuació que farem avui i també és la que ens marca l’equador de la rogaine. La sortida de la fita ens obliga a fer el desnivell més pronunciat d’avui. Sort que no era un tram massa llarg. Mentre ens apropem a la 66, el cap no s’atura i va pensant quina pot ser la millor alternativa per finalitzar la cursa.

 

De moment seguim la planificació establerta, 66, 83 i 54. Ens resta poc més d’hora i mitja i és moment de prendre decisions. Deixem la 62 i anem a la 42. Passem per Llofriu i aprofitem per beure a dojo a la font del poble. El rellotge avança inexorablement i el que tenim clar és que no volem repetir l’errada de la darrera Rogaine a Casserres. Som conservadors i veiem l’opció d’apropar-nos a l’arribada i fer totes les fites que hi ha relativament a prop i quan veiem que el temps se’ns tira a sobre acabar la cursa sense penalització. Això és el que fem. Abandonem opcions que ens podien donar més punts però que eren més arriscades. El nostre físic tampoc està per tirar coets. De la 42 anem seguint la línia elèctrica, el que ens suposa alguns puja i baixa fins la 41. I a partir d’aquí totes les de tres punts a prop de l’arribada, 33, 34 i 35. En aquesta falten 18 minuts i ja ens dirigim a l’arribada. 

 

Estem satisfets de la cursa. Personalment no m’he trobat tan bé com a Casserres, però també hem fet un bon munt de quilòmetres, però en canvi hem sumat pocs punts. Reflexionant a posteriori veiem que de les 19 fites pinçades, 14 han estat de baixa puntuació i només dues d’alta puntuació. Està clar que avui la nostra estratègia era del tot millorable.

Caminar o passejar

Caminar és un fet natural de l’ésser humà. Ja de ben petit els meus pares em portaven a la muntanya d’excursió. També hi anàvem a buscar bolets. Quan visitàvem ciutats també les coneixíem caminant i caminant fins acabar cada jornada ben esgotats.

El meu pare, ja jubilat, acostumava a sortir a caminar matí i tarda. El matí ho feia sol i a la tarda ho feia acompanyat de la mare.

Puc afirmar que el caminar forma part de la meva herència familiar. Encara que en el meu cas ha evolucionat cap el córrer, mai he deixat de caminar. Encara segueixo corrent, però amb l’edat moltes de les meves sortides muntanyenques en gran part ja només son caminant.

Caminar em fa sentir bé amb mi mateix. Permet, per una banda, observar els detalls del que t’envolta, i per una altra banda, estar amb mi mateix i pensar. L’estiu del 2000 vaig fer el camí de Sant Jaume. Van ser 33 dies de caminar cada dia. Em va agradar molt l’experiència i l’he repetit diverses vegades fent travesses de tres a set dies per les nostres muntanyes.

Segurament va ser aquesta la raó per la que em vaig interessar per aquests dos títols tan suggerents com “Caminar” i “Passejada”. Ni un ni l’altre m’han acabat de convèncer del tot ja que se’n van per les branques i parlen poc del tema del meu interès.

Malgrat tot em permeto fer un petit recull de les reflexions que més m’han interessat.

Henry David Thoreau comença fort, amb gairebé un crit: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la civilització” I això que vivia en la primera meitat del segle XIX! ¿Què diria ara?. De fet, és viure a prop de la natura el que moltes vegades m’impulsa a fer les meves excursions. Quan fa dies que no en faig, sento en el meu interior “la necessitat del verd”, la necessitat de passar una jornada envoltat de natura.

Mentre llegeixo em venen al cap les lectures dels llibres de Josep Mª Espinàs, un altre dels grans defensors de caminar per conèixer el territori.

En l’actual situació de restriccions de mobilitat que tots estem patim el nombre de caminadors ha augmentat. Aquesta necessitat que tenim els humans de moure’ns s’ha manifestat amb més força.

“Quan caminen, anem cap els camps i cap els boscos amb naturalitat”...  Thoreau reclama caminar connectat amb la Naturalesa que l’envolta. “Crec que hi ha un magnetisme subtil a la Natura, el qual, si ens hi dirigim de manera inconscient, ens guiarà de manera correcta.”... “Crec que hi ha alguna cosa a l’aire de la muntanya que alimenta l’esperit i l’inspira”.

Reivindica que malgrat haver fet moltes passejades al llarg dels anys al voltant de casa seva, no les ha esgotat totes. El paisatge sempre és allà disposat a oferir-nos una sorpresa, una novetat inesperada. La llum de cada dia és diferent i mai res es veu igual. I nosaltres també som diferents. Cada passejada, encara que el lloc sigui el mateix, sempre és diferent. “El paisatge no té propietari i el caminant pot gaudir de certa llibertat”. Tots els caminants tenim una percepció diferent del paisatge que ens envolta, un paisatge que canvia amb el pas del temps i de les estacions i del nostre estat d’ànim.

Pensant en la importància de caminar, recordo al meu pare, que a diari sortia a fer el seu passeig, i quan la malaltia li va impedir deia que ja no valia la pena viure.

Cavalls del Vent, 2011

 

Robert Walser ens parla de passejar en lloc de caminar. El diccionari de l’IEC ens ofereix matisos que diferencien els dos conceptes.

• Caminar: “Traslladar-se a peu d’un lloc a un altre”. “Avançar a passes, no aixecant completament un peu fins que l’altre no toqui a terra”
• Passejar: “Anar d’un costat a l’altra per deport, per fer exercici, prendre l’aire”

En “La Passejada” R. Walser explica el que veu, les persones que troba en el passeig, així com els llocs als que entra i el que li passa en aquests llocs. Però també aprofita per fer algunes consideracions al voltant dels possibles beneficis de passejar.

“Estimo la calma i tot allò que reposa... Soc enemic de les presses i l’atrafegament”

“Un camí serpentejava com si somrigués ple de gràcia múrria i el vaig seguir amb plaer. El terra del camí era com una catifa i, bosc endins, tot era quiet... Vaig endinsar-m’hi cada vegada més... Què feliç , que em feia aquest silenci boscà i aquesta calma! De tant en tant algun soroll esmorteït... Aquí i allà, enmig de tota aquella quietud i atmosfera callada, algun ocell, des del seu amagatall deliciós i sagrat, deixava sentir la seva veu alegre. Jo m’aturava i escoltava... Els avets eren allà, drets com columnes, i en aquell bosc ... no es bellugava res... Només de trepitjar aquell terra tan agradable ja era un plaer... Entre els troncs dels roures, una columna de raigs solars queia, majestuosa, en aquell bosc...”. Aquestes són les sensacions i els plaers que sentim els que tenim l’addicció de caminar pel mig de la natura.

“En passejar es barregen i es presenten de manera totalment espontània moltes pensades, flaixos i llampecs, per tal de ser elaborats amb cura”... “Al llarg d’una passejada... se m’acudeixen mil pensament aprofitables i útils”

“El passejant ... ha de deixar vagar i errar la mirada i ... s’ha oblidar de si mateix...”

“Tota mena de misteriosos pensaments disgressius ... persegueixen en secret el passejant, i és això com, a mitja caminada, esforçada i atenta, ha d’aturar-se i para l’orella, perquè submergit en impressions estranyes que l’atordeixen i el torben, i atret per l’encisadora força del esperit, té la sensació que s’enfonsa, de sobte, dins les profunditats de la terra, com si, davant els ulls enlluernats i confosos de pensador i poeta, se li obrís un abisme... Trasbalsat, s’escarrassa per mantenir el cap clar; ho aconsegueix i continua passejant i confiat”

Caminar o passejar, tant se val. El que compte és gaudir al màxim dels moments irrepetibles que ens regalen aquestes activitats imprescindibles pels que en tenim costum i d’alguna manera les hem convertit en una forma de vida.

HENRY DAVID THOREAU

Caminar

Traducció i introducció de Marina Espasa

Angle editorial 2017; 95 pàgines; edició original 1862

 

ROBERT WALSER

La passejada

Editorial Flaneur, 2017; 99 pàgines; original 1917

Traducció de Teresa Vinardell Puig

Les curses són diferents

La Llanera Trail 6ª edició Covid Edition

25 km. 3-44-50, 9-01 minuts x km. 538 metres de desnivell positiu

102 de 114 arribats i 12 de Màster Masculí de 17 arribats

Fa més d’un any que la nostra vida ha canviat completament. Poc a poc intentem tornar a fer el que fèiem abans encara que sigui amb adaptacions a la nova situació que no sabem quan de temps s’allargarà. Les diferents curses s’adapten com poden als moments que estem vivint. La Llanera Trail s’acostuma a celebrar el mes de gener. Aquest any s’ha traslladat a l’abril. També ha canviat les distàncies: han passat de marató i mitja a 25 i 10 kms. I de la mateixa manera que van fer amb el cros dels esquiadors del mes de novembre, els inscrits tenim dos dies per fer el recorregut. El control de temps es farà amb l’aplicació de mòbil Open Trail Races.

És evident que no és una cursa com les que es feien abans. No hi ha sortida amb tots els corredors a la plaça de l’Ajuntament, ja que cada cadascú ho fa en el moment i hora que li és més convenient, però sí que reuneix molts dels seus elements: recorregut marcat, classificacions, ...

Poc després de les 8 del matí ja soc al punt de sortida. Allà em trobo amb un parell més de participants. El dia està ennuvolat i hi ha una petita amenaça de pluja que espero que no es compleixi. Surto a un bon ritme, però ben aviat soc avançat per corredors que van molt més de pressa. Això serà una constant al llarg de tot el recorregut. Com ja fa temps a les pujades vaig lent i em costen, però gaudeixo de poder córrer pels camins i sobre tot de la descoberta d’alguns corriols que no coneixia. Ben aviat soc conscient que m’allunyo del meu objectiu inicial d’anar a 8 minuts el km., però tampoc em preocupa.  

 

El recorregut ens porta gairebé fins a Castellar del Vallès on girem per retornar al punt d’inici. Aquest gir és gairebé a meitat de cursa. Porto al voltant de dues hores i malgrat que sé que no han acabat les pujades, és clar que a partir d’aquí tot té més aviat tendència a baixar. La zona coneguda popularment com el laberint és molt divertida. Són corriols estrets revirats molt utilitzats per bicicletes pel mig del bosc de Togores i que passen pel davant d’un parell de barraques de pedra seca. 

 

Sortint d’aquests corriols encaro la darrera part de la cursa en baixada cap el riu Ripoll i amb la darrera i famosa pujada del Mortirolo. Ja fa estona que m’he fixat com objectiu baixar de les 3 hores 45, objectiu que assoleixo per ben poc.

L’arribada també és ben diferent, ni arc d’arribada, ni públic ni amics esperant, ni entrepà de botifarra, però també és una arribada de cursa. I ja a casa recupero forces pensant en quina podrà ser la següent oportunitat. Mentrestant seguirem entrenant.