dimecres, 27 de juliol del 2016

Petit Recorregut C33 La Garriga: sumant i sumant

Porto unes setmanes sumant i sumant quilometres. La setmana passada després de l'Olla de Núria del dilluns i entrenar tota la setmana menys el dissabte vaig acabar amb la cursa dels Poblats Ibèrics. Aquesta setmana he continuant sumant. A part de dilluns i dimarts que vaig rodar una horeta, dimecres ja vaig fer 17 km., divendres vaig anar a fer el meu circuït de Matarradona per acabar la setmana amb el Sender de Petit Recorregut de La Garriga
El vaig fer fa molts anys, en la època del 10de1000.com, el fòrum precursor al que després seria corredors.cat. Recordo que ens hi van portar el Josep Massaguer i l'Esteve. Crec que també ens va acompanyar l'Ives Recordo que venia el Pau, Anna, Marius. Érem una bona colla. 
Per evitar la calor començo a les 5.20, encara de fosc. No encerto el pas per sota de l'autovia i vaig pujant per una pista on no hi ha marques. Malgrat ser de nit aconsegueixo orientar-me amb el mapa fins trobar les primeres marques del PR. Pujo a bon ritme i aprofito les parts més planeres per trotar. Arribo al Santuari de Puiggraciós (km. 7) amb 1-25. Ja està clarejant.

Just quan arribo al Coll de Can Tripeta ja surt el sol per darrera del Montseny.

Rodejo el Puig Ciró i aviat agafo un corriol empedrat que amb pujada em mena fins el Clascar. Un lloc ben curiós: una construcció fortificada amb la seva torre que dóna la impressió que en la seva darrera modificació no ens va acabar. Porto 2 hores i 10 kms.

Passo pel costat de Sant Pere de Bertí i agafo un corriol que voreja el Puigfred passant per les runes del Mas Barnils. Gairebé ja sóc al punt més alt d'aquest PR. Una gran part d'aquest tram es fa per un corriol molt agradable que travessa pel mig del bosc. Ben fressat permet gaudir del córrer entre els arbres. Al deixar el corriol tinc el primer dubte sobre quin camí seguir. Perdo una estona buscant les marques en les tres opcions que tinc al davant. Ja el tinc! Ara ja és tot baixada fins el Figaró. Coincideixo una estona pel GR5 tot vorejant per dalt els cingles del Bertí. Aquest GR el vaig fer a trossos l'any abans d'anar al Camí de Sant Jaume a mode d'entrenament.
Abandono el GR5 per baixar per La Trona. Per aquí he pujat un parell de vegades fent la cursa de muntanya del Congost abans que s'acabés convertint en Marató. Quan ja he deixat la Trona enrere, de nou tinc problemes amb les marques. Em costa trobar-les. I com sempre, el bon camí era la primera opció. Llàstima que no he vist la marca de bones a primeres i he anat a provar per l'altra pista, una bona estona.
Baixant la Trona
El lloc on vaig dubtar una estona

Ben aviat sóc al Sot del Bac i puc contemplar les seves agulles ben conegudes en el món dels escaladors: les Germanes i el Tap de Xampany.


Al Figaró faig parada i fonda. Menjo l'entrepà que portava davant d'una gerra de cervesa. Porto més de 20 km. i 4-10 de camí.
Endavant de nou. Per començar les escales de l'Àngelus. I per carretera asfaltada en lleugera pujada en direcció a la Rectoria de Vallcàrquena. Estic determinat a exprimir-me físicament. Haig de provar-me. Pujo tot el ràpid que puc. Troto sempre que el desnivell m'ho permet. Un cop a la Creu de Can Plans tinc dubtes de nou.
Dubtes davant La Creu
La brúixola em va bé per no errar la pista que em menarà fins a Sant Cristòfol de Monteugues. Ha estat una mica menys d'una hora des del Figaró. Des d'aquí ja tot es baixada on es pot córrer bé, ja que és una pista forestal en bon estat. En 40 minuts ja sóc a La Garriga. Com sempre la part més pesada és el final. Haig de travessar tot el poble per arribar al cotxe. Ja no tinc ganes de córrer i gairebé hi estic 20 minuts. Es fa llarg. Per una altra vegada, haig de pensar en deixar el cotxe en un altre indret no tan allunyat de la pista que baixa de Sant Cristòfol.
Han estat més de 33 kms. 6-17 i 1240 metres de desnivell positiu. Malgrat que ja en tenia prou he acabat amb gas. Estic notant l'acumulació de kms. d'aquestes setmanes. Com sempre l'entrenament regular i constant fa el seu efecte.

dimecres, 20 de juliol del 2016

Tornada a la cursa dels Poblats Ibèrics.

La cursa dels Poblats Ibèrics és atractiva i està ben a prop de casa. Tenia ganes de provar el meu estat de forma després de seguir un entrenament regular i acumulant molts kms. Ja hi vaig participar fa un parell d'anys. Malgrat l'anunci d'un canvi de recorregut em marco com objectiu baixar de les dues hores. Ens hem reunit una bona colla de l'equip de curses per muntanya de la UES. Sembla que aquesta secció està agafant una bona empenta.
Igual que fa dos anys es repeteixen les cues per recollir el pitrall i la sortida també es retarda uns minuts.

Surto darrera de tot i aviat avanço posicions. Porto un ritme per sota de 5-30. Aprofito aquesta primera part de la cursa que es més aviat plana. Tal com era d'esperar en el moment d'agafar el primer corriol es produeix el primer tap, però ben aviat tornem a estar corrent o caminant en la que és la primera pujada de la cursa.

Una mica més amunt torno a trobar la filera fins acabar aquesta primera pujada. A la baixada ens anem distanciant i ja cadascú va al seu ritme. Travessem el pont que anuncia la pujada més llarga de la cursa. Per sorpresa meva segueixo avançant gent. Mai acostumo a guanyar terreny en les pujades. Em trobo bé. Un cop a dalt s'inicia una llarga baixada.
Ben aviat em trobo baixant en filera per un corriol molt estret que fa que no pugui anar al meu ritme. Ja un cop a la pista es desfà aquesta filera i cadascú pot córrer al seu ritme. Passo mitja cursa amb 58-30. Els desnivells més forts ja estant fets. Baixar de les dues hores és possible.
 
S'estabilitza la cursa i a partir d'aquí anirem més o menys junts els mateixos fins el final de cursa. El tercer tram de pujada també el supero amb nota, però no així el quart que se'm fa llarg i feixuc. He perdut gas i no aconsegueixo pujar a bon ritme.

Mirant el perfil que portem en el pitrall descobreixo quina és la novetat. Encara ens resta una nova pujada encara que més curta que les anteriors. Fa dos anys a partir d'aquí tornàvem per la mateixa pista per la que havíem començat. Aquest canvi resulta ser tota una trampa, ja que alenteix molt el ritme final de cursa. Passem pel davant de l'entrada del poblat ibèric de Ca n'Oliver i a continuació per una baixada on cal anar amb molt de compte ja que rellisca molt. Fins i tot, han col·locat una corda en el darrer tram. 


Un cop travessada la riera ja tot és pla fins a l'arribada. Ja veig clar que no baixaré de les dues hores. Al final 2-01-45, per una cursa una mica més llarg que fa dos anys i també amb una mica més desnivell per acabar amb la mateixa mitjana 7-35 x km. 

No surto a les classificacions, però pel temps hauria estat el 222 de 288 arribats, o sigui tinc el 77% per davant. Faig una bona valoració del meu rendiment, encara que acabo de trobar massa explicació en la meva baixada de rendiment en la quart tram de pujada. Potser és que confiava que era més curta i no tant forta?   

dimecres, 13 de juliol del 2016

Fem l'Olla

L'Olla de Núria és una ruta mítica del nostre excursionista. És una ruta exigent. Només una vegada l'havia fet gairebé sencera. I d'això ja fa 9 anys. Feia temps que tenia ganes de tornar-hi, però per una raó o una altra acabava posposant-ho. 
La faré amb el Joan Sánchez, el meu company de rogaines. D'aquesta manera aprofitarem per fer un bon entrenament pel repte que ens espera a l'agost a Aralar 2016. Hi anem el dia després de la celebració de X edició de l'Olla de Núria. 
Surto de casa que encara és de nit. Ens trobem amb el Joan a Vic. Arribem a Fontalba (2070 m.) que ja passen de les 7. Ens preparem i comencem a caminar a les 7.30. Avui estrenaré sabatilles. Anem a bon pas. Em molesta el dit petit del peu esquerra. Crec que porto el mitjó mal posat i m'aturo un moment a posar-ho bé. 
Davant nostre tenim el Puigmal que ens espera. El camí és molt evident. La pujada és ferma, però ofereix trams més o menys planers que permeten recuperar l'alè. 
Superem la part més dura de l'ascensió i ja tenim el Puigmal (2911 m.) a tocar. Són les 9.15. Fem una petita parada i fonda. Ens hem d'abrigar, ja que com és d'esperar el vent és fred. La habitual barreta de pernil se'm posa molt bé.
Recuperades les forces continuem el nostre camí. Ja hem superat el desnivell més important de tota la jornada. A partir d'ara anirem alternant baixades i pujades, per anar carenejant tots els cims que envolten el Santuari de Núria. A les baixades ens deixem anar. Passada la Collada d'Er veiem un corriol que voreja el Pic del Segre. Sense cap mala consciència decidim estalviar desnivell com si d'una rogaine es tractés. Malgrat les pedres d'algun tram, el camí és de bon fer i podem anar a bon ritme. Passem pel Pic de Finestrelles (2828 m.) a les 10.45. Anem més ràpid que fa set anys. Ens aturem un moment a fer un mos i seguim endavant.
Tot baixant en direcció al Coll d'Eina veiem uns isards al mig del camí. Pensem que fugiran corrent, però no és així. Ens dóna temps de contemplar-los una estona. No semblen tenir cap por. Em meravella la seva adaptació al medi que els permet desplaçar-se entre les roques amb una facilitat insultant.

Un cop passat el Coll d'Eina decidim de nou estalviar-nos desnivell i no pugem fins el Pic d'Eina. El voregem i ens enfilem fins el Noufonts, el segon pic més alt de l'Olla (2861 m.)
La baixada del Noufonts és molt i molt dreta. Penso en els participants de la cursa d'ahir que la van fer pujant, ja que era en el sentit invers a com l'estem fent nosaltres. Ben aviat som al Coll de Noucreus (2775 m.), un lloc molt singular i ben fàcil de reconèixer amb les seves nou creus. No és clara la seva explicació, al menys he llegit tres versions:
  • Les creus clavades en el coll, són en record d’uns pelegrins morts quan anaven cap al Santuari de Núria. 
  • Les creus són en memòria d’uns fugitius que per motiu polític o econòmic varen morir en travessar el coll 
  • Les creus simbolitzen els llindars de la muntanya, com és feia antigament. 
Podeu agafar la més us agradi.
Són les 12.50. Anem molt bé de temps. Després d'una petita aturada decidim completar l'Olla. Fa 9 anys va ser aquí on la vaig donar per acabada i vaig baixar a Núria.

Només deixar el Noucreus ens creuem amb un noi amb el que havia parlat a la sortida de Fontalba. Ens pregunta pel recorregut. S'havia perdut i havia anat a Coma de Vaca. Li fem cinc cèntims de tot el que li resta. Porta el perfil de la cursa de l'Olla que es va celebrar ahir.
Continuem a bon ritme. A hores d'ara ja visiono la cervesa que ens prendrem només arribar a l'Alberg. Malgrat que el que ens resta es més aviat en baixada no tot ho és, i encara cal afrontar alguns trams de pujada per superar entre altres el Pic de la Fontfreda. Les ziga-zagues que baixen del Pic de l'Àliga se'm fan eternes. Arribem a l'Alberg a les 14.10. Ens aturem davant de la desitjada gerra de cervesa i un entrepà.
Utilitzem el telecabina per baixar fins a Núria. Ja tan sols ens resta la tornada fins a Fontalba.

Com era d'esperar aquesta es fa pesada. Ens ho agafem amb calma, ja que la feina més important ja la tenim feta. Sabem que se'ns farà llarg, però és només una caminada de 90 minuts. És com els finals de les rogaines que normalment també ens costen molt i en els que el final sembla no arribar mai. Poc abans de les 17.00 hores donem per acabada la jornada. Poc després arriba el noi que havíem trobat sortint del Noucreus. No ha completat l'Olla. Al Coll de Finestrelles, s'ha despistat i ha començat a baixar en direcció a Núria i quan s'ha adonat compte del seu error, ja no tenia ànims de tornar a remuntar amunt.
Ja tan sols resta la tornada a casa, més d'un parell d'hores de cotxe, amb força trànsit.
Ja estem planificant una nova sortida per seguir el nostre pla d'entrenament.

dimecres, 6 de juliol del 2016

De casa a la Mola

Sant Llorenç del Munt, coneguda popularment com la Mola, és la muntanya del Vallès Occidental. És la nostra muntanya. S'aixeca imponent allà lluny en l'horitzó. Forma part del meu paisatge més íntim. Sempre he tingut la sensació que és una muntanya màgica a la que els nostres avantpassats li devien rendir alguna mena de culte, com ho feien els indis americans amb les seves muntanyes sagrades.
Surto de casa que tot just clareja i m'encamino amb decisió cap el meu objectiu. Ben aviat abandono l'asfalt. Només trepitjar els primers corriols al costat d'un camp ja segat, veig els conills com fugen cap els seus amagatalls, tot cercant un lloc segur davant la meva presència inesperada. Hi ha un d'ells que resta ben quiet al mig del camp sense moure's. Deu ser el valent de la colla.
Tot aquest primer tram passa pels corriols i pistes on acostumo a entrenar molts matins. Compleixo l'hora al passar pel costat de l'edifici de la Sammy. Un cop a Matadepera em desvio del camí més curt i vorejo el poble pel seu cantó Est. Ja fora del poble pujo la Muntanyeta de Ca n'Arnella (477 m.) primer, i Montrodon (618 m.) després. Aquest modest cim és un bon mirador circular. Puc contemplar el meu objectiu, Montserrat, Puig de la Creu i Montseny. Ja porto 2-10 i 12 km.

De camí cap a Can Torres tinc un moment de respir per pistes amples, on s'alternen trams planers i de baixada: 2-40 i 14,5 km.

A partir d'aquí recupero de nou camins coneguts. Els havia utilitzat molt, quan fa anys entrenava la marató de l'Aneto. Aleshores anava molt més ràpid. Aquest es va convertir en un entrenament clàssic per preparar aquell repte. De nou toca pujar. Ara ja cercant el camí més directe per fer el cim. Passo per sota els Plecs del Llibre.

Ben aviat ja sóc al clàssic camí dels monjos que em menarà fins el cim. Han estat 3-45 per fer 18 km.

El bar encara no ha obert i m'haig de conformar a menjar-me l'entrepà de pernil sense cervesa i xarrupant aigua del Camel-Bag. Malgrat ser un dia laborable que es ben d'hora, al cim ja hi ha gent. Uns han pujat caminant i segueixen direcció al Montcau, altres menjant un entrepà, altres han pujat corrent ...
Ja és hora de tornar cap a casa. Ho faré pel camí més directe possible. Em deixo anar en les trams de baixada en els que es pot córrer. Passo pel davant del nostre Cavall Bernat. Ara feia temps que no passava per aquest corriol, que havia estat la pujada més clàssica quan era jove.


Agafo els carrers de Matapedera a bon ritme. Tinc una idea fixa al cap: aturar-me al Casal a fer la cervesa. Aprofito per repassar el diari del dia. Ha estat poc més de 1 hora des del cim i 7 km. més al sac.

Surto del Casal ben hidratat amb l'objectiu d'acabar la feina però ja sense córrer. Em proposo caminar a bon ritme fins a casa. El sol ja fa estona que comença a escalfar l'ambient i això es nota. Com sempre el tram final es fa llarg i feixuc. Tinc ganes d'acabar.


Ha estat un bon entrenament amb bones sensacions: 6 hores 36 minuts gairebé 34 km. i 1000 metres de desnivell positiu.