dissabte, 21 de desembre del 2013

Pels corriols de Collserola

Arriba la tradicional cita pre-nadalenca al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat del Vallés que organitza el senglar-o per recollir diners per la Marató de TV3. Aquesta any presenta la novetat d'una cursa tipus rogaine de 6 hores.
Fa un dia d'hivern agradable amb una bona temperatura per córrer. La sortida és a les 10. No cal matinar massa. Faig equip amb el David, un company de club. És un màquina, i ja l'he avisat que sóc més aviat un dièsel i que darrerament no entreno massa i per tant el meu estat de forma no és massa bo. De sortida hem planejat córrer en els plans i les baixades i caminar en les pujades.
Amb el mapa a la mà, planifiquem arribar fins el Sud del mapa recollint tots els punts que hi ha de camí a l'Oest de la carretera de Cerdanyola. Quan arribem a l'únic punt en que la organització permet creuar la carretera decidirem en funció de l'hora.
I així ho fem. A la segona fita arrisquem una mica i perdem un parell de minuts. Seguim el nostre pla previst. I en poc més d'una hora de cursa ja tenim 6 fites i 32 punts acumulats. Portem un bon ritme i a més aquestes primeres fites estaven força juntes.

La segona hora no és tan profitosa. La primera part és una constant pujada amb algun tram força costerut que fa que el nostre ritme sigui més lent. Però de moment portem el ritme que havíem previst 4 fites més i 23 punts més al sarró, malgrat un petit despiste en el que perdem 5 minuts. La 56 està al costat d'un objecte humà ben insòlit: un cotxe al bell mig del bosc, en un lloc de molt difícil accés. Com i quan haurà arribat aquí ?


Ens dirigim cap a Sant Medir i després en direcció a la Font Groga on hi ha les dues fites més al Sud del mapa. Ja portem més de 3 hores. Ja fa una estona que la benzina s'ha anat acabant i vaig lent, sobre tot a les pujades. El David encara podria córrer, però jo ja no puc i li toca esperar-me. Aprofitem un tram de pujada per pista per fer un mos i recuperar forces.
Ara ja només trotem a les baixades. Passem per dues fites de 9 punts. La 97 està en un mirador esplèndid de tota la plana del Vallès rodejada de les tres M (Mola, Montseny i Montserrat) i els Pirineus nevats al fons. Un dia amb més calma hauré de tornar a aquest lloc. Ens arribem fins al pont que travessa a la banda Est del Mapa, pincem les dues fites de 3 punts.


Tornem enrere i agafem el camí de tornada. Ens queden poc més de 2 hores de cursa i ja no podem arriscar. A partir d'ara és fonamental no fer errades. Avancem atents i anem recollint punts. Fins i tot les baixades quan són per corriols plens de pedres es fan feixucs. Noto la manca d'entrenament continuat dels darrers dos mesos.
Passem per Can Borrell i per la Font de la Rata. I ja encarem cap a l'arribada, primer caminant però els darrers quilometres quant ja tenim Sant Cugat a la vista correm una mica per assegurar la darrera fita de 3 punts i arribar sense penalitzar.



Al final han estat 5-55-55 de cursa, 174 punts més de 29 kms. i 1000 metres de desnivell positiu. Tenim un molt bon avituallament final (mini entrepà de botifarra i una pizza familiar per cap) que endrapem asseguts en un banc al sol tot comentant la cursa amb altres companys d'esport.
Hem acabat amb un bon regust de boca i amb ganes de tornar un dia a la part del mapa que ens ha quedat per fer.

dissabte, 30 de novembre del 2013

Un any més

Un any més compleixo la tradició gairebé pre-nadalenca i corro la cursa de muntanya del Farell. La meva intenció és mantenir aquesta tradició mentre pugui. Ja són 21 anys seguits, tantes com edicions de la cursa, corrent per aquestes pistes i corriols. Ha estat un matí fred i ennuvolat però s'ha pogut córrer a gust. El terreny malgrat les pluges torrencials del passat cap de setmana, estava amb perfectes condicions, sense fang i sense bassals. 
No tenia cap objectiu concret de temps. Porto al voltant d'un mes en que per un motiu o un altre gairebé no he entrenat. He repassat els temps de les darreres edicions i em conformo em trobar-me bé i tenir bones sensacions gaudint de la cursa i del recorregut.
En la primera part de la cursa per asfalt i llambordes, malgrat ser sempre en lleugera pujada puc anar a un ritme per sota de 6 el km. que em sorprèn a mi mateix. Pensava que aniria més lent. He sortir des del darrera i he anat guanyant posicions.


Finals dels 90. Foto Salva Pou
Amb els anys es va perdent vista

Malgrat el pas dels anys segueixo amb la mateixa gorra i la mateixa samarreta. Aquesta gorra vermella fa més 15 anys que m'acompanya a totes les curses d'asfalt i de muntanya. Era el distintiu que permetia conèixer els primers corredors internautes en els inicis del que després seria la lliga championchip.

Un cop deixem l'asfalt començo la pujada més llarga. Tota per pista. Vaig fent sense forçar per culminar la pujada amb 30 minuts, una mica més lent que les darreres temporades. Un parell de baixades i un parell de pujades em porten fins a la meitat de la cursa amb 38-30. Aprofito la baixada asfaltada per deixar-me anar abans d'entrar en un corriol primer pla i després en lleugera pujada. De sobte entre el km. 8 i 9 veig una fita amb la seva pinça al mig del corriol. Això vol dir que hi ha mapa d'orientació d'aquesta zona ? Quina mena de cursa o entrenament estan fent ? No és una ubicació massa tècnica al mig del corriol. Ben aviat acaba el tram de pujada i encaro els darrers quilometres de baixada on gaudeixo d'allò més donant tot el que puc fins l'arribada.


1-17-57 a 5-55 per km. més lent que la temporada passada (5-47) però encara per sota de 6 minuts el quilòmetre. 608 de 729 classificats, i 22 de 35 dins la meva categoria d'edat. 4 minuts més que l'edició del 2011 quan es va córrer pel mateix recorregut. Està clar que l'edat no perdona, però malgrat tot puc seguir gaudint de córrer per la muntanya que és el que m'agrada. Fins el proper any Farell.


dijous, 14 de novembre del 2013

I Rogaine Cap de Creus

Des del primer moment que el Joan Sánchez em va dir que hi hauria una rogaining a Cap de Creus vaig estar del tot segur que seria una cursa que no em voldria perdre per res del món. Era una mapa i una zona que prometia diversió i paisatge, com així ha estat al llarg de les 6 hores.
De bon matí a la badia del Port de la Selva bufa una forta i freda tramuntana. Podem contemplar els amants del windsurf gaudint del seu esport mentre nosaltres ens preparem per la sortida.

De nou formo equip amb el Sergi. El dubte és com abrigar-se. Ben aviat passem el control de material i ja dins del parc tancat obrim el mapa. No ens costa massa decidir que només farem servir la meitat del mapa. La resta queda molt lluny del nostre abast físic. Una vegada presa aquesta aquesta decisió comencem a dissenyar el nostre itinerari per tal de sumar el màxim de punts possibles.
Ben aviat ja estem en cursa. Sortim força ràpids i en una mica menys de mitja hora ja hem passat per 3 controls que hi ha a prop del poble i ens comencem a enfilar cap a la següent fita, corriol amunt. Errem en el moment de deixar el camí i perdem una bona estona fins trobar-la. Hem d'aprendre d'aquesta errada, ja que progressar per fora dels camins entremig dels matolls no resulta gens fàcil. El paisatge que ens rodeja és singular, suaus turons farcits de matolls i feixes i més feixes que ens indiquin que antigament tot això era terreny de cultiu i el mar al fons.


Vist això decidim el primer canvi de plans. Volíem anar a nivell fins la 78, però ho veiem complicat i ho farem d'una altra manera: anem per camins a la 84 i a continuació també gairebé per camins enllacem sense problemes 84, 36, 66 i 78. Estem convençuts que hem fet una bona elecció.


Seguim els nostres plans, 67 a sota d'un talús, 45 al final d'una tanca, 58 al costat d'una runa, i una aturada en l'avituallament on fem un replantejament de la cursa. Abandonem la idea del cul-de-sac de la 75 i ja és segur que no anirem a cap fita de 9 punts. Crec que serà la primera rogaining en la que no farem una fita de 9 punts.
Abans d'iniciar el camí de retorn cap a l'arribada passem per la 62. Aquest és el punt més allunyat de la cursa d'avui. Portem 2 hores 44. La propera fita, la 82, és força lluny i gairebé esmercem mitja hora per assolir-la. De seguida albirem la propera, la 37, però malgrat que no està lluny no acabem de trobar la manera d'arribar-hi. La vegetació ens impedeix passar i ens costa molt trobar un forat per passar. El cansament de la cursa es va acumulant. Dues fites més, 41 i 74 i ja ens falta menys de dues hores.
Abandonem la idea d'anar a la 63 i fem camí directe cap a la 44. Ens ha costat més de mitja hora i ja enfilem la recta final de la cursa. Ens queda poc més d'una hora. Dues fites ràpides de fer, encara que la 64 ens costa una mica de localitzar. Anem cap a la 83. Aviat la veiem. La tenim davant nostre, però està dalt d'un turó, al que no sembla massa fàcil d'arribar i del que després caldrà baixar per tornar a pujar a la pista que ens ha de conduir al poble. Dubto si realment ho podrem fer. El temps se'ns està tirant al damunt. Però el Sergi està convençut que és possible i allà anem. Al final no ha estat tan difícil. Només ens falten 35 minuts.

Ara es tracta d'arribar el més aviat possible a la pista i córrer ràpid cap el poble. Pensem que un cop al poble encara podrem fitar, tres controls més. Pràcticament no hem corregut gens avui, però com sempre el final és agònic. Treim forces d'on no en queden i anem el més ràpid possible. Abandonem l'idea del control 49, ja que no veiem clar com hi podem baixar. Ja pels carrers de Port de la Selva sumen dos controls més i donem per finalitzada aquesta rogaining en la que hem gaudit d'un excel·lent mapa en un terreny preciós. Han estat 5-56-30 de cursa, 22 fites i 116 punts, els 13ens de 17 classificats en la nostra categoria i els 40ens de 55 en l'absoluta masculina.
Com sempre tot acaba amb un àpat per recuperar forces i en aquest cas un llarg viatge de retorn a casa. Malgrat que és lluny, donen ganes de tornar-hi un altre dia i anar a fer la part del mapa més propera al mar. No descarto fer-ho algun dia.

divendres, 8 de novembre del 2013

Passeig de tardor

Malgrat que les temperatures de les que estem gaudint són més de primavera, ja fa dies que estem a la tardor. És una estació especialment agradable i que proporciona uns paisatges encisadors, sobre tot, en alguns boscos i en algunes zones de muntanya. 
Des de feia temps que volia anar a la fageda de la Grevolosa. Com acostuma a passar moltes vegades era una sortida que tenia pendent i que no trobava mai el moment de fer-la. L'havia reservat per un dia de tardor tal com al final ha estat.
Després de fer una cerca per Internet he acabat escollint el recorregut que ja havia estat la meva tria inicial: el passeig que proposa Antoni Prat Puig en el seu bloc Bellmunt.
Es tracta d'un passeig sense cap tipus de dificultat. Sense cap pressa i amb totes les aturades necessàries per gaudir de l'entorn i fer fotos permet descobrir una petita fageda en aquest racó d'Osona amb tan sols un parell d'hores i alhora contemplar alguns arbres monumentals, al costat dels que no som res més que un ésser ben minúscul.

El camí d'aproximació és primer per una pista forestal i després per un corriol ben fressat que de sobte i un cop superada una curta pujada seguida d'una baixada ens mena al mig del bosc amb una primera visió ja ben espectacular de l'enormitat d'aquests faigs.
Un cop al bosc es pot continuar per un camí que dona la volta complerta al mateix. Evidentment és tracta d'un camí ben encatifat per una bona capa de fulles seques. Però també pots abandonar el camí i deixar-te perdre per entre mig dels arbres.


Només vam patir un parell d'inconvenients. No vam escollir el millor dia, ja que no vam veure el sol en cap moment. De ben segur que amb un dia assolellat tot deu ser molt més bonic. I malgrat estar en plena tardor els arbres encara no estan en aquell punt òptim del canvi de color que dóna aquell to tan especial a les fagedes.
Ara bé, no hi ha res a dir, el bosc és ben petit, però paga la pena el passeig en solitud i en silenci entre mig dels seus arbres centenaris, un món tan allunyat del brogit diari de les nostres ciutats. 

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Ronda a Llinars del Vallès

La XXXIV edició de la Ronda Vallesana surt de Llinars del Vallès. Malgrat que està pensada per caminar, personalment vaig amb la intenció d'aprofitar per córrer. Una vegada recollit el full de ruta, ja puc començar. Encara no són les 8 i tot just clareja. 
Aprofito per escalfar tot caminant ràpid pels carrers del poble fins arribar al primer avituallament amb coca i xocolata. A partir d'aquí ja deixem el poble i ens endinsem primer per pistes i després per corriols per la Serralada Litoral. Intento trotar sempre que puc i sense molestar als caminaires.
De sobte ens trobem amb la sorpresa de Sant Esteve del Coll una petita ermita oberta amb música sacra per nosaltres.

Poc després d'una forta pujada ja sóc a la Torrassa del Moro (428 m.) lloc destinat per la organització per esmorzar un bon entrepà de botifarra regat amb porrons de vi.


Podem pujar dalt la Torre i albirar tot el que ens envolta. Les vistes serien molt millor si no fos per les boirines que hi ha aquest matí per tots aquests verals, però aquesta visió també té el seu encant.



Ja torno a estar en marxa. A partir d'aquí tot serà més planer. Seguint unes indicacions em desvio del camí per veure el Cau de la Mostela, unes pedres enormes que segons diuen són un monument megalític. Passem per Can Bordoi i Castellvell, dos llocs interessants. Ben aviat, al voltant de les dues hores de mitja de ronda arribo al segon control. Bec una mica i prenc un plàtan i una mandarina. Aquí es divideixen els dos recorreguts. Em trobo prou bé per fer el recorregut llarg. A partir d'aquí tot serà molt més solitari que fins ara. Decideixo posar-me a prova i accelerar el ritme.
Passo a prop de Sant Andreu del Far i identifico la zona com el lloc on fa uns tres anys vaig disputar la rogaina del Corredor. Aquests camins i corriols em resulten familiars. Fins i tot reconec alguns llocs on es trobaven algunes de les fites de l'esmentada rogaina.
Admiro l'alzina de Can Ferrerons un arbre monumental. I a partir d'aquí ja prenc la baixada que m'ha de portar directe de tornada a Llinars. Passo pel darrer control i avituallament.
Fa estona que tinc ganes de fer de ventre i arriba un moment que no tinc més remei que aturar-me, endinsar-me al bosc i alleugerir aquesta sensació tan molesta.
Solucionats aquests problemes ja tan sols resta la darrera part de la Ronda: baixar fins a Llinars, travessar la via del tren, el riu Mogent, l'autopista i totes les carreteres que ens separen del poble i ja pels carrers del poble arribar al pavelló, el mateix lloc d'on hem sortir aquest matí. Han estat 3-49 per fer poc més de 24 kms. per uns indrets poc coneguts i a vegada tampoc massa valorats.
S'ha fet molt evident que no cal anar massa lluny, ni enfilar grans muntanyes per gaudir d'un matí en plena natura. La Serra del Montnegre i El Corredor és un espai per descobrir.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Mala cursa a Gurb

Des que practico orientació havia pensat que un terreny interessant per fer una cursa seria una zona amb les típiques margues de la comarca d'Osona. La cursa de Gurb serà la meva oportunitat. 


D'entrada sóc conscient que malgrat que la distància és molt curta (1,7 km.) i amb poques fites que no serà una cursa fàcil. Caldrà agafar-s'ho amb calma i no tenir pressa en prendre decisions
Fa una bona temperatura. Tenim una bona estona des del centre de competició fins a la sortida. La cursa serà just sota el turó de la Creu de Gurb. En aquest passeig previ passem per un torrent que em recorda el Torrent de Colobrers.
A la primera fita ja m'enredo pel mig d'una zona amb molt sotabosc que em costa de travessar. A la segona torno a perdre temps. Costa orientar-se entre tants tàlvegs. Sembla que començo a entonar-me i enllaço unes quantes fites sense massa problemes, excepte una fita que està darrera un monticle que me la tapa i malgrat ser molt a prop no la trobo de primeres.


Però on perdre molt de temps serà en la setena fita. No interpreto bé el mapa. Primer volto per la zona de les margues sense localitzar-la. Es troba en un tàlveg que no aconsegueixo trobar. Entro en la riera on suposo que la puc trobar però la cerco per la banda dreta i no la veig. Després d'una volta considerable torno a la zona de margues. Finalment sóc conscient que està en la riera per la que ja havia baixat abans, però a l'esquerra. Allà està. Un cop a casa sempre és molt més fàcil interpretar el mapa i no sembla pas tan difícil.
La resta de fites ja no em presenta cap dificultat però amb l'acumulació de temps perdut que porto acabo amb 1-39, quant havia pensat fer al voltant d'una hora o menys. Darrerament sempre tinc problemes amb algunes fites i malgrat trobar-me bé físicament faig curses que és millor oblidar. Crec que es tracta d'un problema de concentració.

dissabte, 21 de setembre del 2013

Si no fos.

Igual que quan s'arriba a la jubilació i a la tercera edat, l'esport de les curses d'orientació es caracteritza sempre per allò tan conegut del si no fos. I en aquesta cursa si no hagués estat per la clamorosa errada de la segona fita hauria fet una bona cursa, de ben segur una de les millors de la temporada. Però anem a pams.
Malgrat que Rojals és un terreny força conegut en el món de l'orientació, no hi he corregut mai. No sé massa perquè però tinc tendència a no anar a les curses que s'organitzen a les comarques tarragonines. Rojals és un petit poble a prop de Montblanc situat en un petit altiplà. El lloc m'agrada.
Malgrat haver-hi curses tot el cap de setmana he optat per participar només en la cursa del dissabte. Són 4500 metres, 180 de desnivell, i només 14 fites. És el campionat de Catalunya de llarga distància però amb aquestes dades a la mà crec que la puc fer amb poc més d'una hora.
Faig una bona sortida. Vaig més aviat lent per assegurar el començament de la cursa ja que darrerament sempre tinc problemes en les primeres fites. Prenc una corba de la pista forestal com a punt d'atac de la segona fita. Però un cop sóc on penso que haig de trobar la fita no hi és. En trobo un altre, però no és la meva. Malgrat que la vegetació no em quadra no penso pas que m'he equivocat. Volto i volto però no hi és. Torno al punt d'atac i refaig el camí. Res de res. No entenc res. Són moments en que et passa de tot pel cap. Penso en cercar un altre punt d'atac. Però amb aquestes que veig de nou la pista. Hi ha una altra corba! Miro el mapa i aquesta és la meva corba! Què tonto! Ja no sé comptar! Hi havien dues corbes i encara ara no sé per quina raó vaig deixar el camí en la primera. M'he deixat 38 minuts només començar. Realment lamentable.
A partir d'aquí començo una nova cursa. Les dues fites següents les faig molt desanimat. En el cap encara hi tinc la greu errada. Però a partir de la quarta fita em centro de nou en la cursa i miro de fer-ho el millor possible.

Gaudeixo d'aquesta part de la cursa. M'oriento bé, trobo les fites amb facilitat i tinc bones sensacions al córrer tant pel mig del bosc blanc com pels corriols. Finalitzo la cursa amb bones sensacions després d'1 hora 55 minuts, i lamentant-me del gran despiste en la segona fita.
Ja només resta una cursa de copa catalana d'enguany. A veure si aquesta em sortirà millor!

dijous, 12 de setembre del 2013

El retorn a la mitja

Finalment em decideixo i m'inscric a la mitja del poble, la de la Festa Major de Sabadell.
Els dies abans reviso les anotacions de les meves curses i la darrera mitja també havia estat a Sabadell, allà pel 2007. De fet, ja fa unes quantes temporades que participo en poques curses d'asfalt ja que m'he passat a les curses d'orientació.
Em fa gràcia tornar a fer una mitja i provar com estic físicament. En les meves millors èpoques em movia amb uns temps habituals entre 1-29 i 1-36, però en el 2007 ja vaig necessitar 1-51 per completar els 21 km.
Al ser per la meva ciutat conec bé el circuït: 3 voltes de 7 km., la primera part en lleugera baixada i la segona part en lleugera pujada. Per la època de l'any, el pitjor pot ser la calor. Per l'entrenament que porto aquest estiu crec que la puc fer en 2 hores i em marco aquest objectiu. Es tracta de passar cada volta en 40 minuts. 
Aprofito per anar escalfant des de casa fins a la sortida. Arribo amb el temps just per posar-me al darrera de tot. Allà em trobo amb companys d'orientació que fan la popular. Surto tranquil, sense presses, ja tindré temps per forçar el ritme. La gran quantitat de gent em fa anar lent, però ja és això el que em convé. Vaig amb el David i amb ell faré tota la primera volta aprofitant per xerrar. La temperatura és ideal per córrer. No fa gens de calor i tampoc plou que era l'amenaça per aquest matí segons les previsions.
Tanco la primera volta amb 41 minuts. No està malament tenint en compte que els primer kms. han esta molt lents, una mica per sobre de 6 (6-07).

Foto de F. Carrión al pas del primer km.
El David aprofita la segona volta per forçar el ritme i marxa. Ara els carrers ja han quedat lliures de la massa de gent que participava en la popular i això em permet agafar un bon ritme de creuer. Aquest són els meus millors moments amb kms. entre 5-25 i 5-17 i bones sensacions. Passo el km. 10 al voltant de 56 minuts. Gairebé faig tota aquesta segona volta amb el pare d'una alumna que també participa en la cursa de 14 km. Malgrat els ànims del Miguel al lloc de sempre abaixo el ritme en els dos darrers kms. en pujada (5-42 i 5-38), però passo la segona volta amb 1-20. Aquest temps de pas em permet seguir aspirant a un temps final de 2 hores.
Enfilo la darrera volta. Sóc conscient que em toca aguantar el ritme, i sobre tot, aprofitar la primera part de baixada. Malgrat intentar anar ràpid començo a notar el pas dels kms. i la falta de costum de córrer tanta estona seguida a ritme per asfalt. Segueixo marcant parcials per sota de 6 (5-37, 5-29, 5-38, 5-51), però no tan bons com a la segona volta. Ja en pujada faig els darrers kms. per sobre de 6: 6-02, 6-07 i 6-01. El Miguel em torna a esperonar. Miro el meu Garmin i comprovo que la cursa és més llarga. Al pas per la mitja porto 2 hores justes, però els 400 metres de més de la cursa fan que aturi el crono final amb 2-01-40.
Acabo satisfet. He complert amb el meu objectiu inicial. He fet una cursa a un ritme força regular passant la major part dels kms. per sota de 6. M'ha agradat aquest retorn a la mitja després de tan de temps. No descarto fer alguna cursa d'asfalt de tant en tant i per què no potser tornar a córrer una marató de Barcelona, ara que són multitudinàries i que farà just 20 anys de la meva millor marca.


diumenge, 1 de setembre del 2013

Nocturna de campionat

Després de les vacances de l'estiu ja tinc ganes de tornar agafar el mapa i la brúixola. Aquest primer contacte serà en el Campionat de Catalunya de Nocturnes a Sant Jaume de Frontanyà. Per tercer any consecutiu correré en aquest petit poble. És un mapa amb molt de detall que m'agrada. Però una nocturna sempre és diferent. En el camí cap a Sant Jaume de Frontanyà i després d'analitzar els problemes que vaig tenir en la darrera nocturna d'Aguilar de Segarra decideixo que faré tot el que pugui per camins i corriols. Al mig de la foscor l'orientació pel mig del bosc es fa més difícil ja que es més costa apreciar els diferents tipologies de vegetació, així com el relleu que et rodeja.
La sortida és en massa i totes les categories al mateix temps. M'ho prenc amb calma. Per propiciar la dispersió la primera fita és lluny. Hi ha dues opcions i escullo la més llarga però gairebé tota per camí. Està al final d'una clariana, però m'equivoco de clariana. Han estat més de 20 minuts i segurament hauré perdut uns 5 minuts en aquesta errada. Baixo fins a una riera i la travesso sense problemes. Ressegueixo el camí sense problemes i el deixo per enfilar-me al turó on hi ha segona fita, sota un tallat. He anat lent, però ha estat segur. 
L'aproximació fins a la 3 també la faig a través de camins. Però la foscor em juga una mala passada i en un encreuament cerco un camí que no existeix. Trigo un parell o tres de minuts a ser conscient de l'errada. Rectifico i sense més problemes la tercera fita ja és meva. Estic a la zona de la papallona i ara tinc unes quantes fites que estan unes a prop d'altres. Tret de la primera que em costa una estona de trobar (gràcies Toni) la resta no em presenta massa dificultat, tret de que el meu desplaçament pel mig del bosc no és massa ràpid, ja que vull assegurar.
S'acaba la papallona i ja tan sols resten tres fites. És hora de tornar a utilitzar els camins. Per arribar a la 11. Cap d'aquestes tres em presenta dificultat. Ja m'apropo al poble i dono per acabada la cursa. Han estat 1-55 per 13 fites. He fet més de 7.5 km.
La meva idea inicial era fer un parell d'hores. O sigui que he complert l'objectiu. A més he recuperat les bones sensacions que no vaig tenir en la darrera nocturna. He més que doblat el temps del primer. Ha fet 54 minuts. Com corren i a més de nit!. Però no he estat l'últim. Ha arribat un darrera meu: 9è de 10 classificats.

dissabte, 24 d’agost del 2013

Refugis del Torb VII: Núria - Queralbs

Després d'esmorzar a les 7.30 ja sóc fora de l'Alberg. El dia s'aixeca bé. Aprofito la baixada fins el Santuari per escalfar els muscles. Enfilo la pujada de Sant Gil pel mig d'un bosc de pi negre. Un cop sóc al llom i abans d'incorporar-me a l'altre camí, m'aturo un moment. Ja fa estona que he començat a suar i em trec la màniga llarga amb la que havia començat a caminar i em poso la gorra i protecció solar. Sembla que tindrem un bon dia! Contemplo com fuig una marmota i també un parell d'isards que mostren les seves habilitats.
Segueixo amunt en direcció al punt més alt de tota la travessa. El torrent que tinc al meu costat baixa curull d'aigua. Ben aviat al fons ja apareix, majestuós com sempre, el gegant del Puigmal.

Lo vell Puigmal d'espatlla rabassuda
és  l'arc d'aqueixa altiva fortalesa
que en set-cents anys lo sarraí no ha presa
fent-hi bocins la llança fulgurant.

Poc a poc es va cobrint per un núvol que va a més. Semblen que les prediccions de nuvolositat es compliran abans d'hora.
Fins el plúviometre havia fet el camí tot sol. Aquí m'avança una parella. Utilitzo un bastó pel darrer tram més costerut. La boira va baixant. No tinc gens clar si un cop fet el cim seguiré el que tenia planificat o el més prudent serà girar cua i tornar a Núria i agafar el cremallera. Poc abans d'assolir el cim m'aturo al mig de l'espesa boira i m'abrigo amb el tallavent. És la primera vegada que el faig servir amb tots aquests dies.
Corono els 2911 metres. M'he quedat definitivament sense bateria a la càmera i per tant, em quedo sense foto d'aquest cim avui tan fantasmagòric. Com sempre, hi ha tot de gent, avui ben arrecerada fent un mos. M'informo de com està el camí cap el collet de les Barraques per un noi que acaba d'arribar al cim des d'aquesta direcció. M'explica que no hi ha problema que està molt fressat i ben marcat amb senyals verdes i blanques i que la visibilitat va a estones. També em pregunta ell sobre com està el tema de la boira en direcció a Núria.
De nou he vençut el Puigmal. Con diu el poeta, "Bastiments, Canigó i Puigmal són els cabdills i les torres que dominen aquestes contrades."
Doncs sense més a fer, avall que fa baixada. De seguida millora la visibilitat i no tinc cap problema per seguir el camí. Hi ha marques de tots colors. Després d'un tram de fort desnivell comença a planejar. M'aturo en un moment de bona visibilitat per consultar el mapa. Camino per sobre la línia fronterera. Un nombrós grups d'isards salta de França a Catalunya sense cap problema.
Passat el Tossal del Pas del Lladres veig que a no trigaré a tornar a endinsar-me dins de la boira. Contemplo els moviments dels núvols arran de les muntanyes. Diria que ara al cim del Puigmal és molt probable que li toqui el sol. Tot és silenci i solitud. Els isards pasturen a no massa distància. És un altre dels instants màgics d'aquests dies per la muntanya. Abans d'entrar dins de la boira, m'asseguro de trobar-me en el camí correcte.
De sobte el món desapareix. Tot és boira. Segueixo caminant pel corriol que tinc als meus peus. No puc dir al davant perquè no el veig. Potser quan surti d'aquí dins tot haurà canviat. Recordo la pel·lícula "The Mist". Fa respecte caminar pel corriol, per sort ben fressat i sense pèrdua, sense pràcticament veure més enllà de 10 metres. A mesura que vaig perdent alçada la boira va i ve fins acabar desapareixent i la visibilitat millora. 
Arribo al Collet de les Barraques. Canvio de plans i deixo de banda el refugi Corral Blanc. Prefereixo arribar a Queralbs com abans millor, no sigui que m'agafi la pluja.
Agafo el GR 11. El camí m'agrada. Començo a tenir gana. M'aturo a la Font de l'Home Mort i acompanyat per un ramat de vaques, amb una que no para de bramar, prenc uns ganyips i segueixo endavant.
M'agrada molt aquest passeig pel corriol que segueix des de dalt el recorregut del Riu de Tossa. El paisatge és encisador amb diferents tonalitats de verds dins del bosc. Però tan mirar el que m'envolta en un moment quan ja estic a una pista forestal perdo els senyals del GR i segueixo uns altres senyals que indiquen Queralbs, però que sens dubte em fan donar força més volta ja que menen fins a la pista de Fontalba i tinc Queralbs ben a sota. Ja només em resta seguir la pista fins a on tinc el cotxe i donar per acabada aquesta ruta de 7 dies.
Tinc gana. Em canvio de roba i cap a Ribes. De camí ja comença a ploure. He tallat ben just. I mentre dino a Can Gusi ja cau un bon xàfec. He estat de sort.

Temps de pas:            Puigmal                          2.30 hores
                                  Collet de les Barraques    5 hores
                                  Font de l'Home Mort       5.30 hores
                                  Queralbs                         7.30 hores
 

divendres, 23 d’agost del 2013

Refugis del Torb VI: Carançà - Núria

A les 6 ja em desperto. A tothom, li ha entrat la febre de moure's al dormitori. Voldria dormir una mica més, però ja veig que no és possible. No em cal ni el frontal amb tant gent posada en moviment en un lloc tan petit. Preparo la motxilla, esmorzo i agafo aigua i a les 7.30 ja estic en camí.

Serà un nou dia de caminar en solitari. Comença la jornada amb pujades curtes per anar superant desnivell i alguns trams planers pel mig de prats verd. El camí està molt ben marcat amb fites. Puja pel costat del riu Carançà que baixa curull d'aigua de nit i de dia. Sembla impossible que no s'acabi mai!

Torrents que des dels núvols a la terra
per escala de timbes se rebaten
al còrrec pregoníssim on se baten
amb l'esperit del gorg a tomballons.
En alguns dels trams planers el silenci és total, lluny del soroll de les vaques i de la remor del riu. Si el paradís existeix, podria ben bé ser això. 
El camí és fa llarg, però de sobte arribo al primer llac, l'estany Gran o de les Truites convertit en l'espill de les muntanyes properes. Tot és quietud


He complert la primera part de l'etapa d'avui. Mentalment he dividit la jornada en tres parts. M'aturo una estona per gaudir d'aquest instant. Paga la pena: silenci, solitud i natura en estat pur. L'espectacle és superb.
Segueixo amunt. Ara la pujada és més forta i feixuga, però es tracta d'anar fent. La vegetació desapareix, tal sols resten alguns matolls. Les roques substitueixen als arbres. Més aviat del que espero arriba l'Estany Negre amb l'imponent Pic de l'Infern just al davant.
Un fort però breu desnivell més i ja sóc al tercer llac d'avui, el petit Estany Blau. I una mica més d'esforç i supero els dos colls de la jornada. Un cop al Coll de Nou Creus m'arribo fins el Pic de la Fossa del Gegant. Ja tinc la segona part feta.


Tal i com prèviament havia decidit canvio la ruta que proposa els refugis del Torb i en lloc de baixar en direcció al Santuari de Núria o optar per fer el Pic de Noufonts segueixo la carena que acaba la Olla de Núria. La meva intenció és arribar fins el Torreneules, un pic molt especial per mi i contemplo allà lluny tot envoltat de núvols que cada cop van agafant més presència.


El dia que s'havia aixecat amb un sol esplèndid s'ha anat ennuvolant i la boira va baixant mentre segueixo per la carena, passant pel Cim Alt de les Arques, el Cim de Roca Blanca i el Puig de la Fontnegra. En aquest punt ja tinc la boira a sobre i la visibilitat és força minsa. Tinc que anar en compte a no perdre el camí. Canvio de plans. No paga la pena córrer riscos innecessaris. M'oblido del Torreneules i decideixo seguir en direcció a l'Alberg.


Passo alguns moments de dubtes, però a mesura que vaig desfent alçada la boira es va esvaint i la visibilitat millora. S'arrossega pels cims que desapareixen per moments, però després apareixen per uns instants. Segueixo el meu camí de descens fins arribar a l'Alberg on fins i tot fa una mica de sol. Malgrat que encara em queda l'etapa de demà ja em considero com a casa.


Menjo un entrepà i prenc una birra. Aprofito per llegir el diari ja que tinc que esperar fins a les 17.00 hores que no obren la recepció. Una mica més tard arriben les noies de Girona que avui ja donen per acabada la ruta.
A l'habitació coincideixo amb un home que demà comença els refugis del Torb i un xicot que està fent les darreres etapes del GR11. Sopem plegats i fem petar la xerrada al voltant de tot això de fer una ruta de muntanya en solitari. Abans d'anar a descansar m'estic una estona a la biblioteca llegint.

Hores de pas de l'etapa:
  • Estany Gran o de les Truites       2 hores
  • Estany Negre                             3.15 hores
  • Coll Nou Creus                           4.30 hores
  • Puig de la Fontnegra                  5.15 hores
  • Alberg de Núria                          6.10 hores

dijous, 22 d’agost del 2013

Refugis del Torb V: Mentet - Carançà

Avui surto tard després d'un bon esmorzar. Només travessar el riu de Mentet em despisto i agafo un corriol amb fites però en direcció contrària. No ho veig clar i m'aturo. Oriento el mapa i rectifico. No ha estat res greu. Ara ja torno a estar en el bon camí.
De moment vaig guanyant alçada amb una pujada suau que travessa magnífiques pastures. Sortint tan tard i amb la bateria de la càmera de fotos baixa, renuncio a la que era la meva intenció inicial: aprofitar que estava al refugi Carançà per arribar-me fins a les Gorges de Carançà.
Arribo a la cruïlla on si continués pel mateix camí aniria a Ull de Ter, però abans d'afrontar la pujada visito el Refugi dels Alemanys, amb molt bon estat per cert, per tractar-se d'un refugi lliure. La pujada fins la Serra de Caret és d'un fort desnivell. El desnivell més fort fins ara de tota la travessa. En l'ascens batega fort el cor que accelera la circulació de la sang, la respiració també s'altera. De tant en tant em cal una aturada per normalitzar les constants vitals i poder continuar amunt. Aprofito per contemplar la vista que se m'ofereix: tota la vall fins Mentet, el Canigó al fons i tota la carena de la segona jornada del dia de travessa. Vaig pujant lentament pas a pas.


Un cop a dalt m'aturo. Gaudeixo del paisatge. Llegeixo uns poemes de Canigó encarat cap l'emblemàtic cim: sens dubte, un dels grans moments de la travessa.

Tot -exclama- en lo món és vanitat;
hermosura, plaers, somnis de  glòria,
noms que ara aprèn per oblidar la història,
les corones i ceptres, l'or i argent,
tot ho esborra una llosa mortuòria;
cap al no-res tot s'ho porta el vent.



Arribo tot planejant fins al Coll de Pal. Peto la xerrada amb una família de Granollers que fan la ruta en direcció contrària.
Deixo la motxilla al coll, agafo aigua i faig cap el Pic de la Serra Gallinera (2663 m.), sense un camí definit, però amb una direcció clara i evident. Gaudeixo de la pujada i l'esforç sense el pes de la motxilla a l'esquena.
Un cop assolit el cim m'aturo una estona per contemplar les vistes de les immenses muntanyes i valls que m'envolten.


Els núvols comencen a fer acte de presència. Baixo ràpid fins el coll. Recullo la motxilla i segueixo avall. Ja tinc ganes d'arribar al refugi. Em trobo amb les dues noies de Girona i acabem fent el que resta de baixada junts. Malgrat estar poc més d'una hora es fa llarga. Són les ganes de cloure l'etapa d'avui.
Hi ha un petit problema amb la meva reserva. Hauré de dormir amb un matalàs al terra. Res greu. Prenc una cervesa mentre faig un mos per dinar. Gairebé no tinc temps d'acabar que ja es posa a ploure.


És un refugi molt petit i hi ha molta gent. No disposa d'aigua, ni lavabos, ni llum elèctrica. Quin canvi respecte ahir!. Res a dir ja que el tracte és immillorable. Llàstima que plovisqueja tota la tarda i impedeix donar un tomb pels voltants del refugi i gaudir del riu que passa pel costat.
Comparteixo un diàleg entre un francès i un català experts amb plantes. Tots dos tenen un manual de plantes i es dediquen a fotografiar-les indicant el lloc on les han localitzat. Molt interessant per algú com jo que sóc gairebé incapaç de distingir-ne cap.
Sopem en dos torns i cap al llit a descansar tot esperant que demà el dia s'aixequi amb millor temps.

Temps de pas:

  • Cruïlla                             1-30
  • Serra de Caret                2-15
  • Coll de Pal                       2-45
  • Pic de la Serra Gallinera    3-45
  • Coll de Pal                       4-15
  • Ras de Carançà              5-30 (7-15 si sumo les diferents aturades)

dimecres, 21 d’agost del 2013

Refugis del Torb IV: Marialles - Mentet

Un grup del refugi ha fet força xivarri i m'han despertat ben aviat. M'he aixecat i ben d'hora (7.30) ja estava de camí. 
Com que sabia que l'etapa d'avui era curta m'ho he agafat amb calma. És d'aquelles etapes en que el perfil és desagradable ja que comença de baixada i acabarà en pujada. Avanço xino-xano per un corriol en lleugera baixada pel bell mig del bosc. Al cap de poc de caminar el corriol segueix al costat d'un reguerot curull d'aigua. Em deixo amarar els sentits per totes les sensacions de l'indret: els arbres i la remor de l'aigua que m'acompanya. Topo amb les bolets dels nans. És un recorregut màgic en el que en qualsevol revolt del camí pot aparèixer darrera d'un arbre algun dels éssers fantàstics que de ben segur que poblen aquest bosc immens i inacabable.

Passo el Coll del Cheval Mort (un nom ben curiós!). He estat una 1 hora per fer tan sols 2 km. Vaig massa lent. Potser que desperti del meu somni i apressi el pas i així ho faig. Aquest tram el podria anomenar tranquil·lament del "Bonjour". Trobo de forma constant gent que puja en parella i en solitari, i es fa inevitable el saludo en francès.
Al Coll de Jou hi ha un cruïlla de camins i pistes important. Per culpa d'un parell de cotxes que m'oculten l'entrada del meu  corriol, i al mateix temps, la marca del camí, perdo una bona estona fins trobar per on em cal seguir.
Continuo en lleugera baixada per un corriol que manté la vall al fons. De nou recupero la meva solitud de l'inici de la jornada. Encara que el lloc no és tan encisador també té el seu encant.
Arribo al petit poble de Py i travesso el riu per un pont. Segurament aquest és el punt més baix de tota aquesta travessa i primer suaument comença la pujada. El poble em rep amb algunes pintades ben significatives. Tots els seus carrers tenen noms catalans i no francesos.


Deixo el poble i l'asfalt i m'endinso pel que sembla un antic camí ral, molt ben empedrat. El desnivell és molt fort. De fet superaré el mateix desnivell que he fet de baixada, però amb la meitat de la distància.
Agafo un ritme lent i constant que accelero una mica en els pocs trams que planegen. És una zona plena de tota mena d'insectes: papallones, saltamartins, erugues, i tot tipus d'insectes voladors i també ocellets que tan sols puc escoltar, ja que no es deixen pas veure. Deuen ser tímids!
Malgrat aquesta companyia la pujada es fa llarga i feixuga. Gaudeixo de l'esforç però ja tinc ganes de que acabi d'una vegada. Al meu darrera puc contemplar quan em giro, el Canigó i el Pic dels Set Homes.

Trescant per les muntanyes al mig del medi natural em sento lliure. Sento l'esforç en els meus muscles, però també en el meu esperit. M'allibera el cos també l'esperit.
Per fi assoleixo el Coll de Mentet que semblava que no arribaria mai. Una mica més, tan sols 1 km., ja tot en baixada i ja s'acaba l'etapa al llogarret de Mentet en una Gite d'Etape on em reben molt amablement i m'instal·len en una habitació individual.
És tot un luxe d'allotjament per ser una travessa de muntanya. Prenc un bany abans de dinar una mica amb una birra i d'escriure el diari de la jornada.
Després de la migdiada dono un tomb per aquest petit poble pirinenc sense oblidar de passar pel cementeri.

Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada.
 


Gaudeixo d'una llarga estona de lectura a la terrassa de la casa amb vistes cap a les muntanyes properes per on demà trescaré i també amatent a un parell de llangardaixos molt hiperactius en plena cacera de mosques. Els hi costa, però finalment assoleixen el seu objectiu.


Abandono el meu observatori de naturalista per baixar a sopar. Estem tots al voltant d'una taula: una família holandesa amb els seus tres fills, les noies de Girona i els amos de la casa que són d'origen belga. Sopem puré de carbassó, pollastre al forn amb patates i all-i-oli i gelat fet a casa. Mantenim una animada conversa. La família holandesa està molt interessada en aprendre algunes paraules en català, així com en conèixer el conflicte que tenim amb l'estat espanyol.
I com sempre a dormir ben aviat que demà cal matinar.

Temps de pas:
  • Coll Cheval Mort  1 hora
  • Coll de Jou          1-35
  • Py                       3 hores
  • Coll de Mentet     5-20
  • Mentet                5-45 

dimarts, 20 d’agost del 2013

Refugis del torb III: Canigó

Muntanyes regalades
són les de Canigó
elles tot l'any floreixen
primavera i tardor


Tinc ganes de fer el Canigó. És un dels cims mítics de Catalunya. Per sort vivim en un país que estima les seves muntanyes. Tenim el territori farcit de cims mítics i alguns fins i tot màgics.
Tinc tot el dia, per tant no tic cap pressa. El camí està ben marcat i ben fressat. Cada dia hi pugen centenars de persones. Quantes persones deuen fer aquest cim cada any ?
La primera part és de lleugera baixada fins creuar el Rec de la Lipodera per un pont de fusta. A partir d'aquí ja tot és pujada fins assolir el cim. Travesso un bosc d'arbres enormes. La pujada és suau i de bon fer. Cal passar a l'altra banda del riu de Cadí per sobre d'uns troncs col·locats sense massa encert. Vaig en compte de no relliscar. A mesura que guanyo alçada el bosc es va esclarissant.
Un cop passo per davant del refugi Aragó gairebé de sobte s'acaben els arbres i s'entra als Plans de Cadí. La pendent continua sent suau i de bon pujar. Es nota que avui no vaig carregat amb la motxilla de tots els dies. Només porto aigua, una mica de menjar i roba d'abric. El Canigó es car de veure. Es fa pregar. Encara resta amagat.
Per fi el tinc al davant i la meva pregunta és on està la famosa xemeneia. A mesuro que m'hi apropo observo per on puja i baixa la gent que ja és a prop del cim.


M'aturo i em refresco a la Font Nostra. Ara el desnivell a superar és més evident i es fa més feixuc. El corriol cerca tot fent ziga-zagues la millor manera de superar la tartera. Camino pel mig del pedregar seguint el que marquen les fites fetes per generoses mans dels que han passat al llarg del temps per aquest indret.
No tinc gens clar de ser capaç de grimpar per la xemeneia. Em conec i sé que no m'agrada quan el terreny es posa molt vertical i darrera meu tinc una timba considerable. Aleshores pateixo i no m'hi trobo a gust, i comença el neguit pel perill. Amb aquests seriosos dubtes segueixo pujant. Encara em veig quedant-me al peu de la xemeneia sense fer cim. No seria la primera vegada.
Arribo al peu de la xemeneia. Hi coincideixo amb una bona colla. Espero que algú es posi al davant per observar com és tot plegat. Em poso al darrera i vaig fent. De moment no em sembla pas massa difícil. La pared es va posant més i més dreta i al mateix temps en la darrera part s'estreny el pas.



Per sort ja veig el final i m'animo. Una mica més i ja són a dalt del cim. No ha estat per tant, encara que ara em queda baixar que pot ser pitjor. Les marques grogues han estat una bona ajuda.
Al cim hi ha al menys una vintena de persones i en l'estona que sóc allà dalt no para de pujar més i més gent per les dues vessants. Amb el bon dia que fa les vistes són espectaculars: tot de cims i valls, uns pobles just a sota, i allà lluny la plana de l'Empordà i el Rosselló, i també el mar.



Ja som al capdamunt de la muntanya
balcó del Pirineu;
es veuen des d'ací França i Espanya
junyim-les amb la creu.
Estic una bona estona amarant-me d'aquestes vistes i de l'esperit d'aquest lloc d'on cada nit de Sant Joan surt la flama de Catalunya.
Bé, ha arribat l'hora i toca baixar. Amb molt de compte on poso els peus i les mans i sense pressa em resulta més senzill del que m'esperava.


Desfaig el camí amb tranquil·litat. Ja tinc la feina feta per avui. Faig un mos a la Font Nostra i continuo baixant més content que un gínjol per haver assolit aquest cim. Vaig baixant sense cap presa tot contemplant el paisatge fins arribar al refugi.
Un cop allà, m'espera una bona dutxa i el dinar i la resta de la tarda per escriure el diari i llegir. Avui fa bon temps i puc donar un tomb pels voltants, no com ahir que estava ennuvolat i amenaçava pluja tota la tarda. De fet semblava que estàvem al mig del no-res. No sé si serà el temps però ahir estava força buit i avui no hi cap ni una agulla.
I al final del dia el sol també cansat desapareix per l'occident pausadament entre el rogent dels núvols. Ben aviat toca sopar i a dormir després de l'aparició de la majestuosa lluna plena. Ens hem guanyat un bon descans i cal reposar forces per tornar a caminar demà.



Temps de pas:
  • Refugi Aragó            2 hores
  • Cim del Canigó         4 hores
  • Refugi Aragó            6 hores
  • Marialles                   7.30 hores  

dilluns, 19 d’agost del 2013

Refugis del torb II: Hostal Pastuira - Marialles

Començo la jornada amb un bon esmorzar amb de tot i força. He estat molt bé a l'Hostal Pastuira. Avui és el dia que anomenen com la jornada reina d'aquesta travessa. A les 8 ja camino. La primera part és de pujada fins la Portella de Moresc. El camí no té pèrdua. Igual que ahir vaig una estona pel costat d'un riu que baixa salvatge per donar les seves aigües al Ter.

... dolços
remors de rius, cascades i boscúries
de rossinyols entre suaus cantúries
i música i perfums de paradís.
Puc fer tota la pujada a l'ombra que sempre s'agraeix. Poc abans de coronar la Portella em toquen els primers raigs de sol.

Deixo al darrera l'imperial Gra de Fajol i Bastiments i avanço sense pressa, però també sense pausa en direcció al Canigó que ja albiro per primer cop, encara que llunyà, a l'horitzó. Tot és pla, amb el camí ben marcat i fressat travessant un immens prat alpí. Dóna gust deixar anar la vista i contemplar aquest paisatge a voltes inacabable amb una muntanya rere l'altra i una vall rere l'altra. Al fons m'espera altívol el massís del Canigó.


És un camí fet en solitud. Molt de tant en tant trobo algú sol o amb parella que també camina en silenci. Avui les bestioles també fan acte de presència: primer són els ocellets i després alguns ramats d'isards. És evident que estic ocupant el seu territori.


Fa una estona que estic a França, i què ha canviat ? Tot segueix igual. Són ben absurdes aquestes ratlles en els mapes. Tot plegat és ben artificial.
Deixo el GR que em menaria a la Roca Colom que tinc al davant i segueixo les marques grogues i vermelles de l'ARP. En poca estona tinc al davant l'imponent Costabona, i just a sota el naixement del Riu Tec. Puc veure gent pujant en direcció al cim. La jornada que havia començat radiant comença a ennuvolar-se.
A la Portella de Rojà canvio de vessant i a la poca estona ja tinc la boira a sobre meu. Les Esquerdes de Rojà es convertixen per moments en els fantasmes de Rojà. Algunes de les seves formes em recorden els guerrers de Gaudí a la teulada de la Pedrera.


S'han acabat les vistes. Apresso el pas ja que la previsió per avui era de pluja per la tarda i em temo el pitjor. Aproximadament al cap d'una hora la boira s'esvaeix i torna a lluir el sol encara que amb timidesa. El camí també canvia. Apareixen uns pocs pins negres. Aprofito aquest petit canvi de temps i m'aturo una estona a fer un mos. De nou tinc bones vistes al meu davant. Puc contemplar un poble al fons de la vall.
Però la boira insisteix i torna a posar-se a sobre meu, i ara amb més intensitat, com un cortinatge que va i bé arrossegant-se per aquestes muntanyes. Tant en el pas del Coll de les Roques Blanques, com a la Collada Verda es fa persistent i amb una minva important de la visibilitat. En alguns moments em genera dubtes sobre el camí a prendre. Són moments desagradables. Cal anar en compte de no equivocar-se. Tinc sort que el camí a seguir està ben fressat i marcat.

Des del palau alabastrí davallen
del Pla Guillem a les Collades Verdes,
i de Rojà les àrides esquerdes
que el granat enriqueix, fugen volant

Tinc la impressió que el Pla Guillem ha de ser un lloc magnífic, però no en puc pas gaudir. Haig d'estar atent a les fites. Fins i tot, en un moment m'aturo al costat d'una fita per esperar a veure on està la següent i assegurar quina direcció prendre. Acabo utilitzant la brúixola per saber si segueixo la direcció correcte i guanyar en seguretat.


Un cop el corriol comença a perdre alçada, la boira deixa de molestar. Ara ja tot és baixada fins el refugi. Com gairebé sempre aquest darrer tram sembla que no s'acaba mai i es fa pesat. Cauen algunes gotes, però no passa d'aquí.
Un cop al refugi, la rutina de sempre: organitzar-se, menjar, birra, xerrar amb alguns dels companys, escriure el diari, llegir ....

Refugi de Marialles

Escoltant les converses del refugi sembla l'ONU: francès, català, anglès, alemany, ... Cadascú cerca la manera que li és més còmode per comunicar-se. Hi ha taules on es pot escoltar a l'hora més d'un idioma; es canvia segons més convé. El dia és gris i ennuvolat, però no fa fred i tampoc plou. Cap el tard es comencen a aixecar els núvols.
Sopem aviat i després de petar la xerrada una estona més, anem a dormir, que demà toca continuar. La nit arriba, temps pel descans del cos fatigat. Cal recuperar energies per l'esforç de l'endemà i deixar-se anar al son i als somnis que demà serà un nou jorn.

Temps de pas:

  • Portella Moresc: 55 minuts
  • Portella Rojà: 3 hores
  • Coll Roques Blanques: 5 hores
  • Collada de la Roqueta: 7 hores
  • Refugi de Marialles: 7-35 hores