dimarts, 24 de novembre del 2020

Farell: 27 + 1

12,4 km. 1-24-14 6-47 x km. 328 metres de desnivell

Ni la pandèmia, ni el confinament podran evitar que compleixi amb una de les meves tradicions: la cursa de muntanya del Farell. Tot començava, a finals del 1992, l’any olímpic. I des d’aleshores, sense proposar-m’ho en un principi, he corregut totes les edicions d’aquesta cursa. Va ser al complir la desena edició en que la organització ens va distingir als quatre corredors que les havíem corregut totes amb una placa que vaig decidir no fallar en cap de les edicions mentre el cos aguantés. I de moment aquest aguanta prou bé.

Com que a hores d’ara aquesta és una de les poques coses que podem fer, em dirigeixo a Caldes de Montbui per complir amb la tradició. Aprofito que fa bon temps per anar-hi el mateix dia que fa un any exacte de la darrera edició.

És tot ben diferent. No cal recollir pitrall. No hi ha guarda-roba. No hi ha gent. Estic ben sol i puc començar a l’hora que vulgui, encara que no ho puc fer des de dins del camp de futbol. No escalfo gens i és el campanar el que em dona el tret de sortida. Sonen les campanades de les onze. Surto del costat de la zona esportiva, travesso el pont i evitant en el que puc les llambordes entro al casc antic del poble.

El fet de no ser en format cursa, m’aturo a fer fotos dels llocs més emblemàtics per on passa el recorregut. El primer és la famosa font del Lleó. No sabia que els dimarts és dia de mercat a Caldes i haig de passar per entremig d’algunes de les parades. 

L’obligació de córrer per la vorera fa que m’estalviï les empipadores llambordes del carrer principal de Caldes enfilant ja cap a la sortida del poble. Per no perdre les bones costums la meva fotògrafa particular em fa una foto a la cantonada habitual.


Se’m fa estrany passar pels mateixos llocs que al llarg dels anys ho feia rodejat d’altres corredors i avui fer-ho tot sol. Deixo la carretera i comença la pujada més llarga, gairebé un quilòmetre i mig. Puc escoltar algun ocell com piula al meu pas. La darrera part de la pujada se’m fa feixuga, però mantinc el trot encara que sigui lent, i entro en la zona de pujar i baixar. El terreny està impecable. Han passat amb màquines i està aplanat i sense pedres. Recordo molt bé que en les primeres edicions era tot més “rústic” i feréstec. Per acabar-ho d’arreglar avui no hi havia bassals, ni fang i tampoc pols. Estava ideal.

Mitja cursa, on acostuma haver un avituallament i on en algunes edicions hi havia premi especial pel primer que hi passava. Avui, sense cap dubte, el premi ha estat per mi. No ho puc evitar i miro el crono: 44-45. No tinc ni idea de com vaig, ja que no havia mirat cap referència abans de sortir de casa. 

Com sempre gaudeixo al màxim de la baixada de després de la meta volant, abans d’endinsar-me en els corriols de la segona part de la cursa. Una mica més i em passo de llarg de la darrera pujada forta. No ho entenc massa però l’he trobat més curta i més suau que en altres edicions. Superada la pujada toca planejar una estona per arribar als darrers quilòmetres en baixada.

Escolto els sorolls dels treballs forestals que s’estan realitzant en el bosc. A les vores de la pista hi ha tot de troncs esperant el transport que els ha de baixar. I ara ràpid, ràpid fins arribar al poble, al costat de la zona esportiva on havia començat.

No hi ha arc d’arribada, ni speaker, ni dutxes, ni avituallament, ni comentaris amb els companys. Tot és ben diferent al que acostuma a ser una cursa normal, però malgrat tot, he complert amb la meva tradició particular, la meva 27 + 1 cursa de muntanya del Farell.

El temps molt pitjor que el de la darrera edició, però això avui és el de menys. El fet d’anar sol també m’ha permès tenir una visió diferent del lloc i pensar que igual torno algun altre dia a fer algun tomb pel rodal de Caldes de Montbui, on he descobert moltes pistes i molts corriols que sembla que pot ser interessant d’explorar algun dia. A aquest pas, no acabaré mai la feina.

Powered by Wikiloc

diumenge, 22 de novembre del 2020

Pitrall 8 mesos després

 Cross dels Esquiadors

8 km. 51-14 6-21 x km. 165 metres de desnivell positiu.

Primera volta 25-15 i segona volta 25-59

Han passat més de 8 mesos des dela darrera vegada que em vaig posar un pitrall. Va ser la cursa del Rodal. Malgrat totes les restriccions, la UES no ha volgut renunciar al tradicional Cross dels Esquiadors. Aquesta serà la seva 45ª edició. La primera es va córrer l’any que va morir el dictador.

¿I com es pot organitzar una cursa en plena pandèmia i al mig de tantes activitats prohibides? Doncs de la següent manera: inscripcions per internet, pitrall rebut per correu electrònic imprès per cada un dels participants, circuit marcat al bosc de Can Deu, cadascú escull l’hora en que va a córrer entre el dissabte i el diumenge i envia el seu temps als organitzadors. Preu de la inscripció 5 € íntegra per la marató de TV3 i amb sorteig de regals per tots els participants. Realment no es pot demanar res més.

Amb tants anys només hi havia participat una vegada. D’això en fa 4 anys. És un lloc i una cursa que m’agrada però cada any acabo trobant alguna excusa. Moltes vegades coincideix amb altres curses que també són del meu interès.

La cursa son dues voltes de 4 km. pel bosc de Can Deu i es pot escollir fer una o les dues voltes. Vaig des de casa fins el punt de sortida corrent i ja estic a punt. 

Foto Elisenda Campi
La sortida és ben estranya. Tot sol, sense cap corredor ni als costats, ni al davant. Malgrat anar sol intento anar ràpid. 

Foto Salva Pou

Foto Elisenda Campi
La primera part és favorable i cal aprofitar-la. Poc després del primer quilòmetre tinc una de les pujades més fortes del tot recorregut que em frena la meva bona marxa. Amb tot, encara passo el segon quilòmetre per sota de 6 de mitjana, però el tercer quilòmetre que ja pica amunt em posa al meu lloc. La pujada i el fet de córrer sol fa la resta. M’atrapen i m’avancen un parell de corredors que també estan participant en el cros. Intento seguir la seva estela, al menys no perdre’ls de vista, però no em resulta possible. Acabo al primera volta en 25-15. 

Foto Salvador Berdajin
Em marco com objectiu de la segona volta ser més ràpid que en la primera. Tinc al meu cap que ho puc aconseguir. En aquesta volta ja no em trobaré a cap més participant, però sí que hi ha molta gent caminant o passejant pel bosc. Sembla que totes les restriccions que ens estan imposant fa que la gent surti més a caminar pel rodal. A veure si després de tot plegat aquest costum haurà arrelat en més gent. Ben aviat soc conscient que l’objectiu de baixar temps de la primera volta no està la meu abast. Vaig més lent, malgrat el meu esforç en revertir-ho. Al final la segona volta la faig en 25-55, per un total de 51-14.

A l’arribada hi ha gent que està sortint o s’està preparant per sortir. Realment ha estat una cursa ben estranya. Bé, no sé si realment la puc considerar cursa i anotar-la com a tal en el recull que fa anys que en faig.

Per acabar, em toca tornar cap a casa corrent. Ha estat un bon matí, i una cursa ben diferent.

dimarts, 17 de novembre del 2020

Nocturna a la Serra de les Pedritxes

11,9 km. 1-46-26 Pujada fins el turó de les Pedritxes 56-25 i baixada 49-36, 8-37 min. x km. 515 metres de desnivell. 36 de 42 participants en la versió nocturna.

La segona proposta de cursa de la lliga virtual és una cursa nocturna per la Serra de les Pedritxes. M’agrada el lloc. M’hi he passejat moltes vegades, però sempre de dia. Com que aquesta vegada tinc més temps i a més la “cursa” és nocturna penso fer un reconeixement previ del terreny.

La primera part fins dalt del turó de les Pedritxes és més aviat pujada amb alguna baixada tècnica, i la segona part és més aviat en descens en general molt corrible i amb tan sols un parell de trams tècnics. El principi i el final del recorregut és la part més desconeguda, ja que quan vaig a la Serra de les Pedritxes acostumo a deixar el cotxe a Can Roure.

El primer dia m’haig d’aturar en alguns llocs per assegurar per on em cal passar. Les vistes des de la Serra són espectaculars per a totes les bandes. He necessitat 1-57.


Per assegurar-ho hi torno un segon dia amb l’idea d’anar més ràpid, no aturar-me a fer fotos i memoritzar del tot el recorregut. I així ho faig. Vaig per feina amb una millora significativa del meu temps 1-49 i amb una idea molt clara de com és el recorregut.

Finalment arriba el dia de la nocturna. Em preparo per sortir a córrer en un horari que no és gens habitual per a mi. Tot just s’acaba de fer de nit i abans de posar-me en mode “cursa” puc contemplar la lluna creixent i Venus brillant. 


Aprofito els dos primers quilometres força planers per anar el més ràpid possible. Córrer de nit és especial. Com diu Enric Casasses:

Era fosca la nit i ...,

feia respecte.

Estranyíssimes personalitats

ocupaven les branques.

Diferents animals invisibles

s’enviaven senyals...

el camí es feia incert.

Acaba la zona planera i també més urbana i entro en el primer corriol de pujada ja pel mig del bosc. És una pujada sostinguda amb molta pedra desfeta on hi ha moments que fa de mal trotar i camino en part. La llum del frontal focalitza el camí a seguir.

Un petit tram de descans abans d’una baixada i de nou amunt, però ara per un corriol molt més dret. S’accelera la respiració i començo a esbufegar. Malgrat caminar a trams vaig més ràpid que el darrer dia d’entrenament. Malgrat anar amb màniga curta i que fa fresca, ja suo de valent. Mentre carenejo puc entreveure les llums de la urbanització i dels camps de hoquei herba just sota els meus peus. A partir d’aquí és un puja i baixa amb algun tram planer perfecte per córrer amb alegria. Només hi ha llum al meu davant, la resta són ombres fugisseres. Faig cim amb poc menys de tres minuts guanyats  al temps del dia d’entrenament.

Ara ja gairebé tot és baixada, un primer corriol en que es pot córrer molt bé i després un curt tram tècnic on cal anar en compte i ja soc a la pista. Tinc la impressió d’anar més lent que quan passava per aquí de dia. Em creuo amb alguns ciclistes en direcció contrària. De la pista passo al corriol on haig d’avançar un grup de caminadors. De nou en pista accelero. Em segueixo trobant ara ciclistes, ara corredors, però tots en direcció contrària. Deixo la pista per baixar per un corriol tècnic poc visible i que em genera alguns moments de dubte. Travesso una riera i una petita pujada em mena de nou a una pista. Entro en la darrera part i poso tot el meu esforç per anar ràpid, eixamplo la gambada tot el que puc. Travesso un camp davant del Parc Audiovisual,  gaudeixo d’una mica d’asfalt i entro dins d’una riera. La pujada per sortir d’aquesta riera se’m fa molt i molt feixuga. Veig unes ombres en uns matolls i me’n porto un bon ensurt. Pensava que eren porcs senglars però és la meva pròpia ombra produïda pel reflex del frontal.

...Les ombres semblaven fantasmes

i les fantasmes ombres.

La nit es feia fosca i feia

molt de respecte.

Estranyíssimes branques

ocupaven la personalitat.

Diferents senyals invisibles

m’enviaven a l’animal.

Que baixés la lluna i la llum,

que no hi hagués camí....

Entro en la darrera part, tota plana i en lleugera baixada pel mig dels camps i rodejant la zona esportiva on he començat. Gaudeixo plenament d’aquest darrer quilòmetre a tota velocitat. S’ha acabat: 1-46-26. Estic molt satisfet de com m’ha anat tot plegat. Cap a casa, dutxa, sopar i dormir.

He assolit el meu objectiu. Aquesta vegada no he estat l’últim. He fet una molt bona pujada i he perdut una mica de temps en la baixada. Som un grupet d’uns 10 corredors amb poques diferències de temps. El proper repte de la lliga virtual serà el km. i mig vertical.


 

 

dijous, 5 de novembre del 2020

Una crono-Mola

1-39-13 6.4 km. desnivell 506 Pujada 55-33, baixada 42.20

L’amic Pep em va descobrir la lliga virtual Egaramossenaire. I com que a hores d’ara amb tantes restriccions tampoc hi ha massa coses a fer, vaig decidir participar. Pot ser divertit.

La primera prova era un puja-baixa a La Mola. Un bon començament. No he tingut temps per anar a revisar el recorregut i ja només em queda avui dijous per fer-ho, ja que amb el confinament perimetral dels caps de setmana no em resta un altre dia dins del termini establert per la lliga. No és la primera vegada que faig un puja-baixa a aquest cim tan emblemàtic pels vallesans, però la ruta és una mica diferent a les meves habituals.

Aparco on gairebé sempre, la Torre de l’Àngel, i ja estic en acció. Ben aviat haig d’agafar un corriol per a mi desconegut. Sempre anava fins a Can Robert per la pista. Fins aquí puc córrer força bé, però a la pujada directa pel corriol de les tombes de Can Robert de córrer ja ben poc. Tracto d’anar de pressa i poca cosa més.

Travesso la pista de Can Pobla i amunt va. La respiració s’accelera. Passades les escales que recordo bé de les pujades a La Mola per Nadal em pita el mòbil indicant que em surto del recorregut. Ho reviso i m’indica que és directe per la canal que tinc al davant. No sé si realment he pujat alguna vegada per aquí, encara que és possible que sí que ho hagi fet.

Un cop al Bolet planeja un moment, però vaig tan cansat que no tinc ni esma de trotar. I de nou canal amunt per on puc, primer pel mig d’un rocam i després per una zona ombrívola que ja té més aspecte de corriol i que ja surt a la plana cimera de La Mola. Havia pujat algunes vegades per la canal del costat, però crec que per aquesta no ho havia fet.


Ja només resta arribar fins a la taula d’orientació, punt obligat de pas i fer-se la foto. Una més per la col·lecció de fotos del cim de La Mola.


I ara toca baixar. Hi ha molts trams en els que tampoc puc córrer, ja que haig de vigilar on poso el peus. No seria prudent embalar-se massa, amb el perill d’estampar-me contra un arbre. En les zones que m’ho permeten vaig tot el ràpid que puc. En tota la baixada ja tinc clar per on haig de passar, i a partir de Can Robert aprofito el desnivell favorable per anar el més ràpid possible.

M’ho he passat molt bé. M’he divertit que és del que es tractava, però he estat el darrer de la classificació. Ja tinc un objectiu per la propera prova de la ruta virtual: no ser l’últim. 

Ara que ja conec bé el recorregut no defujo de repetir la pujada a veure quan soc capaç de millorar. Crec que sense despistes ni aturades a fer fotos, ni al cim puc baixar uns quants minuts.

dimarts, 3 de novembre del 2020

Pla de Busa: camins al mig de la boira.

5-32-09 20,8 km. Desnivell 1290 metres

Boira de llum, de plata.

Sento l’ocell i no el veig-

vila encantada.

Camins que no van enlloc.

Floria l’arbre d’hivern-

collita vaga.

Si em perdo serà en el somni,

boira de llum, de plata.

Joan Teixidor

 

Havia estat a prop del Pla de Busa en diverses ocasions però mai hi havia pujat. Malgrat que el temps no m’ha acompanyat gens, l’indret m’ha agradat molt.

En l’aparcament de la Vall d’Ora on deixo el cotxe hi ha tot de plafons informatius sobre la zona i el municipi de Navès. Surto des del monument a Guifré el Pilós. Segons diuen aquest va ser ferit de mort en una batalla en aquesta vall.

Només començar passo pel costat de l’ecomuseu de la Vall d’Ora situat en l’edifici que en altre temps havia estat l’escola. Travesso el riu Aigua d’Ora pel pont romànic. A l’altra banda hi ha una antiga serradora ben curiosa. Poc després de passar pel Mas Pujol, el corriol comença a enfilar-se tot fent ziga-zagues una bona estona. La tardor està esplendorosa i em regala tots els matisos dels seus característics colors. Gaudir d’aquest paisatge fa la pujada menys feixuga. 



Al passar pel davant del Mas Orriols i poc després per la curiosa font dels Reguerets el camí planeja. Arribo al punt clau d’aquesta ruta, el pas d’escala. Malgrat que no soc gens de grimpades i més aviat sempre les intento evitar, aquest pas no ofereix cap dificultat. Hi ha bons llocs per agafar-se i anar pujant a poc a poc fins assolir el Pla de Busa.



Un cop al Pla tot canvia. El corriol ara ja en zona més o menys planera passa per terrenys oberts i pel mig d’un bosc net. La boira es persistent. Avanço una bona estona just a la vora del cingle sense poder gaudir de la panoràmica evident que ha d’oferir el lloc. Passo per un mirador que de ben poc em serveix amb el dia que fa. Travesso el pla pel mig en direcció al lloc conegut com la presó. Fa de bon trotar. Em creuo amb algun que altre boletaire, malgrat els cartells que avisen de la prohibició de collir-ne. Suposo que tenen permís.



Un cop creuat tot el Pla, arribo a un nou mirador que m’hauria de permetre albirar que hi ha a l’altre vessant, però on tampoc puc contemplar gairebé res.

Un pont metàl·lic permet accedir a la presó de Capolatell. M’imaginava un lloc més petit, però el trobo força gran. Dono un tomb, admiro l’avenc i també l’esplendorosa vegetació de l’indret, així com les roques que donen pas als estimballs on segons es diu els francesos de l’exèrcit napoleònic fets presoners es llençaven al buit tot cridant: “Mourir à Busa et resurgir à Paris”.  Aprofito per menjar-me la meva clàssica barreta energètica de pernil per recuperar forces abans de seguir el meu periple per Busa al mig de la boira. En alguns breus instants he pogut albirar una part de l’embassament de La Llosa del Cavall.



 

Torno a travessar el pont i segueixo endavant. El corriol que mena al cim del Cogul (1526 metres), punt més alt de la caminada, resulta perdedor. Hi ha poques fites i algunes marques blaves però es perden per moments. 

 

Des del Cogul ja tot serà més aviat pla i baixada. L’ambient es cada vegada més humit i la boira es converteix en boira pixanera. El paisatge esdevé fantasmagòric. Els arbres i les roques emergeixen com fantasmes al mig de la boira. El corriol és molt més fàcil de seguir: hi ha moltes més fites i algú ha fet un manteniment del mateix tallant branques dels boixos i fent-lo molt més evident. M’apresso i troto tot el que puc ja que ara ja tinc un suau plugim a sobre. 



El corriol es manté molta estona just a la vora de les roques del cingle. Gaudeixo d’unes imatges ben especials, però en un dia de bon temps ha de ser un lloc amb una vista panoràmica espectacular.


Quan s’acaba el pla, agafo primer la pista coneguda com Les Collades i després un corriol tardorenc amb una catifa de fulles de tots colors que en franca baixada, d’aquelles toves que fa goig de gaudir trotant em mena fins a Sant Pere de Graudescales, les restes d’un antic monestir. 


A partir d’aquí només cal seguir la pista al costat del riu Aigua d’Ora i que en una mica més de 2 quilometres em deixa a l’aparcament on hi ha el cotxe esperant pacientment la tornada de l’amo.

En resum un lloc i una excursió a repetir però assegurant trobar un bon dia que permeti gaudir de les vistes.

Powered by Wikiloc