La darrera del 2021

Rogaine Marató TV3, Collserola

20.4 km. 4-00-03  11-43 x km. 546 metres de desnivell

118 punts, 11è de 20 classificats

De nou a les acaballes de l’any participo en la Rogaine que organitza el Senglar Orientació a Collserola. Tinc quatre hores per trobar el major nombre de fites i sumar tots els punts possibles. Conec bé la zona d’anteriors edicions.

El meu objectiu és apropar-me a fer 21 kms., tal com vaig fer en la meva darrera participació fa dos anys. En contraposició al recorregut que vaig fel 2019 avui decideixo arriscar i intentar anar a les fites de màxima puntuació que hi ha al Sud-Est del mapa.

A la sortida ens ajuntem una bona colla de coneguts. El termòmetre marca 0 graus. Quin fred!

Com fa un parell d’anys abans d’allunyar-me de Sant Cugat repasso totes les fites del Nord-Oest del mapa. Ben aviat entro en calor. Em començo a treure roba abans d’arribar a la primera fita.

 

En aquesta primera part un parell d’errades em fan donar més volta de la necessària per arribar a les fites planificades, però segueixo el pla previst. Després de les fites de Can Borrell i del Sant Adjutori dubto de si continuar amb el pla inicial o desestimar la 52 i la 81 i dirigir-me directe al Sud-Est del mapa. Porto 1-25. M’arrisco i segueixo endavant.

Passo la 81 amb 1-53, i començo a fer càlculs per passar per la 97 amb entre 2-30 i 2-40, però aquests càlculs se’n van a norris amb un parell de camins dibuixats al mapa com a poc visibles però que en la realitat resulten gens visibles i s’acaben convertint en el arriscat esport de fer el senglar pel mig dels boscos de Collserola i el que podia haver sigut força ràpid es converteix en quelcom molt lent que em fa perdre temps i també gastar més energies del compte. Acabo passant per la 97 situada al Turó de la Magarola, un 100 cims, amb 2-54. Estic molt lluny de l’arribada i ja puc començar a espavilar en el camí de retorn.

Conec bé el corriol i avanço força ràpid, però el temps és implacable. Passo la 67 amb 3-37 i les fites de més al Nord ja no són abordables. Em dirigeixo de cap a l’arribada. M’avança el Toni que està fent el mateix final que jo. Ens retrobem a la 31 i encarem junts el final. Anem justos de temps. No sé massa bé el temps que tinc de marge, ja que havia posat en marxa el cronòmetre amb una mica de retard. Arribo tan i tan just que penalitzo 5 punts per tan sols tres segons de retard. Tinc clar que no he escollit la millor estratègia.

 

Aquesta és la meva darrera competició del 2021. En total hauré fet 5 rogaines i 10 curses d’orientació a peu. Sumo 577 competicions, a només 23 de la meva cursa 600. Quina i quan serà? El 2022 també serà l’any en que arribaré amb la meva cursa 250 d’orientació. Estic només a 8 curses. Comença el compte enrere per arribar a aquestes dues xifres tan rodones.

Un dia de Calma

Pla de la Calma

17,9 kms. 3-30-52 11-50 x km. 442 m+

En la revista Vèrtex del passatmarç/abril (Núm 294) hi havia una proposta que va cridar la meva atenció: “Romànic al Montseny.- La colonització medieval d’un massís” que formava part del llibre “Romànic i Montseny. Itineraris per conèixer els temples romànics del Montseny”, escrit per Oscar Farrerons Vidal.

La proposta inclou la pujada al turó del Tagamanent, però com que aquest ja el conec d’altres vegades decideixo no pujar-hi. Aparcat el cotxe en el lloc habilitat per fer-ho em dirigeixo cap a l’Agustí, una masia enorme i en bon estat de conservació i que és la seu del Museu Etnogràfic del Montseny. És un matí fred, i amb un sol que no acaba d’escalfar l’ambient. Les zones ombrívoles estan ben glaçades. Aquest any el fred de l’hivern ha arribat ben aviat.

Els primers corriols són una mica perdedors, però ben aviat entro en un corriol que ja no deixaré fins albirar una altra de les gran masies de la zona, el Bellit. Abans passo pel davant del gran roure del mateix nom. Una bona colla d’oques que devien estar fent el seu passeig matinal s’esveren d’allò més quan es topen amb mi de cara. Crec que s’ha portat un bon ensurt. Em surt a rebre un gos amigable que em segueix un tros a veure si li dono quelcom que pugui ser del seu interès. Son uns pidolaires de mena.

 

El camí penetra un centenar de metres en un tancat on s’avisa de l’existència de braus. Camino amatent per si apareixen, però no els veig pas enlloc. Travesso amb facilitat diferents torrents. Si la vegetació de la primera part de la ruta estava dominada per les alzines i algun roure, ara l’arbre que domina és el faig, uns faigs ja totalment despullats de les seves fulles. Una bona catifa de colors tardorals senyoreja el camí. Fan venir ganes de tornar en un altre temps per poder contemplar aquestes fulles encara en els arbres. 

El passeig per aquest bosc s’acaba a Can Figuera. Des de l’era de Can Figuera puc contemplar una part de la plana d’Osona coberta per la boira. I lluny tenim els Pirineus ja coberts de neu fins cotes ben baixes.

 

Abandono els boscos que fins ara m’ha rodejat i m’endinso per pistes amples en el paisatge més típic del pla de la Clama: un relleu lleugerament ondulat cobert per matolls, conegut com landa on abunda el bruc, el ginebró, el ginestell i les falgueres. Aprofito per posar-me a trotar i pujo fins el que és el seu punt més alt, el Puig Drau (1345 metres), el que gairebé podem considerar un petit promontori del Pla de la Calma. La pujada és suau. Al seu cim puc contemplar els tres gegants del massís del Montseny (Matagalls, Les Agudes i el Turó de l’Home), tota la vall de la Tordera i ja més lluny la Serralada Litoral i el mar. De camí al Puig Drau observo una gran zona agrícola en la que hi estan treballant.

 

Un cop fet el cim, ja inicio la tornada fins al cotxe, no sense passar per un parell de llocs de cert interès. Primer de tot la barraca d’en Ramon que malgrat que externament sembla una barraca més sense més importància, en el seu interior es troba l’estela de la Calma, una pedra amb inscripcions decoratives que es creu que data del neolític. 

 

No massa lluny d’aquí hi ha el túmul de les Pelunques del que no trobo massa informació del que realment és i de per quina raó es troba ressenyat en els mapes de la zona.

Més endavant passo per la Casanova del Bellit, una construcció força moderna que encara s’utilitza com a lloc per guardar bestiar, però que no revesteix massa interès. A partir d’aquí i ja gairebé sempre en lleugera baixada em dirigeixo a la pista principal del Pla de la Calma i per ella m’arribo fins al cotxe. Ha estat un matí ben aprofitat amb aquest recorregut fàcil, tranquil i en calma total.

 

Powered by Wikiloc

Adéu a la categoria de Superveterans

Rogaine Cap de Creus (8 hores)

25,0 km.  7-50-20  18-11 x km. 748 metres de desnivell, 3èrs de 4 equips classificats en Superveterans categoria masculina.

Cap de Creus ens espera per una Rogaine de 8 hores, la darrera rogaine de la Copa Catalana d’aquesta temporada. Faig equip amb el Felip, aquesta vegada sense gos ja que la organització els ha prohibit. Farem tota la Rogaine caminant, sense presses, però sense pauses.

Primer amb autocar i després caminant l’organització desplaça a tots els participants al punt de sortida al mig del no res en un lloc que podem qualificar d’inhòspit i on fa menys fred i menys vent del que esperàvem, encara que tampoc es pot dir que l’espera sigui massa agradable.

Amb el mapa el primer que veiem és que hi ha unes quantes fites interessant al mateix Port de la Selva i que no volem deixar escapar. La idea seria arribar a la zona urbana quan es comenci a fer fosc. Amb el final de cursa decidit, toca pensar en la resta del mapa. Fem una planificació oberta de les zones i fites que creiem més interessant. Al llarg de tota la rogaine anirem canviant les decisions sobre la marxa.

Sortim en direcció Sud per fer un bucle de 4 fites abans de marxar cap el Nord. Inicialment havíem pensat fer-ho en una direcció i l’acabem fent a l’inrevés. No tenim massa problemes per localitzar aquestes fites, ja que ens trobem molts equips, però sí que ens fem conscients que avançar fora dels camins no serà gens fàcil. És un terreny pedregós i farcit d’esbarzers, argelagues i altres plantes que punxen que dificulten en molts moments la nostra progressió i fa perdre molt de temps. Hem resolt el bucle (42, 31, 61, 43) en menys d’una hora, i ens encaminem en direcció al Nord.

No veiem un trencall i seguim per un corriol. De cop i volta no ens quadra res i som conscients de la nostra errada. Girem sobre els nostres passos i rectifiquem per trobar dues fites de 5 punts (54 i 56) molt a prop una d’altra.  

Camí de la 96 passem pel costat de dues grans masies abandonades. Serà una constant al llarg de la Rogaine trobar aquestes grans construccions abandonades fa molt de temps i molt deteriorades. Ens fan pensar en quan en aquests llocs hi vivia molta gent, i els motius que en un moment donat els impulsen a deixar casa seva i canviar d’aires cercant una millor vida. Tot aquesta zona avui en dia pràcticament deshabitada, i que només rep la visita d’excursionistes, en altres temps havia estat molt i molt poblada. Una altra mostra ho son la infinitat de feixes. Gairebé no hi ha tros de terreny sense feixes i més feixes que indiquin que el que ara és una zona erma i envaïda de matolls punxeguts havia estat una terra de conreu que suposem devia ser fèrtil.

 

La 96 la trobem força amagada sota d’un tallat, però la localitzem amb una certa facilitat. 

 

De camí a la 71 passem per davant una altra de les edificacions enrunades. Sembla que vol ploure i per alguns moments hem de suportar forts cops de vent, que per sort són puntuals. La inclinació d’alguns dels pins que ens rodegen no és cap casualitat.

La 72 no entrava en els nostres plans inicials però ens sembla que és una bona opció. Quan estem en el llom on l’hauríem de trobar. Visitem totes les roques que veiem, però no la trobem. Està molt més avall del lloc on la buscàvem, i al seu costat no hi ha cap roca, com indica la descripció de control. Ens quedem en el dubte de si està on tocava.

Per arribar a la 53 ens cal travessar de nou per entremig de les maleïdes punxes, però ja la tenim. Havíem pensat anar a la 95, però desistim perquè no veiem una manera fàcil d’arribar-hi. De camí a la 68 observem roques amb les típiques característiques de la zona degut a l’erosió que provoca la tramuntana i també travessem una bonica riera.

 

Després de la 68 ens asseiem en uns bancs davant de Sant Baldiri de Tavallera per menjar una mica i replantejar la nostra estratègia pel que resta de cursa: poc més de 3 hores i mitja amb només un parell d’hores de llum natural.

Ens encaminem cap a l’única zona de bosc blanc de tot el mapa i que ja havíem marcat com una zona interessant des del principi. Cada vegada ens arrisquem menys en les nostres decisions i optem per utilitzar al màxim camins i corriols i només anar camp a través quan resulta imprescindible. Així fem 77, 34, 86 i 32. Aquí el Felip veu una fita propera, la 78, i de fàcil accés i que no havíem considerat abans i allà anem.

A partir d’aquí ja ens dirigim a la 97, ja tot en baixada. Encara hi arribem sense necessitar els frontals. I seguim baixant fins arribar a la carretera, on ja entrem en la foscor. 

 

Estàvem confiats que un cop a la part de baix ja no tindríem més pujades. Ens sorprèn el bosc on hi ha la 88, amb un fort desnivell que no esperàvem. De fet, fins i tot dubtem de si anem bé, però com que hi ha molta gent pujant i baixant al mateix lloc pensem que ha de ser allà.

Després de la 39 i la 46, les escales de la 37 ens castiguem. Quedem 33 minuts. Renunciem a la 38, per no arriscar més del compte i haver de córrer al final. Ens dirigim al port, primer a la 33, darrera fita i meta.

Hem gaudit molt d’aquesta rogaine que tanca la temporada. Pugem al podi, en el tercer lloc de la categoria de Superveterans en el que suposa el meu comiat en aquesta categoria. La propera temporada ja seré ultraveterà. Inaugurarem la categoria amb el Joan,  de la mateixa manera que ho vam fer amb la categoria de superveterans fa 10 anys. Ha estat un bon final.

 

El Berguedà, paradís català de l'orientació

 Dos dies del Berguedà a Guardiola

Mitja H45 3 km. 16 fites

5.5 km. 1-34-15 220 metres de desnivell positiu 19è i últim

Llarga 3,8 km. 15 fites

5.1 km. 1-11-38 206 metres de desnivell positiu 5è. classificat de 7

Amb aquest cap de setmana dels dos dies del Berguedà tanco tres caps de setmana seguits amb curses d’orientació dissabte i diumenge. Després de tanta sequera de competició orientadora  potser ha estat un gra massa, però em venia de gust.

Feia dos anys que no corria pels boscos del Berguedà, un autèntic paradís per la practica d’aquest esport. Són terrenys amb boscos molt penetrables que permeten navegar pel seu interior sense massa dificultat tot identificat el relleu i els diferents elements representats en el mapa, i així cercar les valuoses fites amb la simple ajuda del mapa i la brúixola.

Han estat dos dies freds i de cels clars, blaus i transparents. Ha estat obligatori llevar-se ben aviat per arribar a la sortida a temps però ha pagat la pena matinar i passar una mica de fred abans de començar les curses.

Dissabte corro a una categoria que no és la meva, H45. La distància de la meva categoria (H60) em va semblar massa curta per justificar un viatge tan llarg. M’ho agafo amb molta tranquil·litat, potser una mica massa i tot. Vaig tan tranquil i relaxat que surto amb 10 minuts de retard. No té massa importància ja que del que es tracta és de gaudir d’aquest esport sense pressió. La primera fita ja està situada al mig dels xaragalls que seran una constant en el mapa d’aquests dos dies. Troto quan és possible, però la major part del temps camino. En alguns moments els desplaçaments entre fita i fita no son tot el ràpid que podrien ser. Els forts desnivells condicionen força. A la meitat del recorregut i amb 39 minuts m’aturo un moment.

 

Una fita se’m comença a resistir. Crec estar a lloc, i no entenc com no hi és. Ara munt, ara avall i no hi és. Com pot ser? Després d’una llarga estona (fins i tot, m’ha passat pel cap deixar-la i anar a la següent) veig quin ha estat el meu error i identifico on soc realment. Estava en el corriol equivocat. I jo tan convençut. 26 minuts per una fita que podia haver enllestit amb 3 o 4. La resta ja sense més problemes fins al final.

La cursa del diumenge és el campionat de Catalunya d’ultrallarga per les categories d’elit. La sortida va ser ben diferent al que és habitual en les curses d’orientació. Vam sortir totes les categories en massa. Els més veterans sortíem del darrera.

Foto de Begoña Almor

 

A la primera fita hi havia una papallona de dispersió. Això vol dir que els esportistes de la mateixa categoria havíem de fer les mateixes fites, però en diferent ordre, tal com ens indicava el mapa que teníem. En aquestes primeres fites tinc a vista al Joan i el Toni, però una errada meva en la cinquena fa que ja els perdi de vista definitivament. Aquesta errada em va valdre ben bé 6 minuts de penalització com a mínim. A partir d’aquí augmento la concentració i ja no faig més errades importants. Identifico bé els diferents elements del terreny i gaudeixo de la navegació. 

Ja cap el final, faig una mala elecció de ruta entre la 12 i la 13. Mentre m’apropava a la 12, vaig veure una opció per dalt seguint la línia elèctrica fins agafar un corriol. Però davant meu fiten el Santi i el Lluís de diferent categoria que la meva i segueixen avall. Miro el mapa un moment i veig que és una opció interessant i faig el mateix, per evitar pujar una mica. Hi ha traça per baixar, però tot és molt dret i vaig molt lent. No tinc problema però estic segur que l’altra opció era molt més ràpida, ja que hauria pogut córrer. 

De la 13 fins al final corro tot el que puc, que tampoc és massa, i acabo pro satisfet de com m’ha anat la cursa d’avui i els dos dies, així com aquests tres caps de setmanes seguits buscant gairebé un centenar de fites.  

Pluja al Parc i "guiris" a Ciutat Vella

Esprint al Parc de Nou Barris 2,1 km. 16 fites

2,3 km. 16-42, 2n. de 5

Llarga a Ciutat Vella, 8,8 km. 34 fites

12,6 km. 1-26-28 26 classificat de 30 (categoria Homes +40)

Segon cap de setmana d’orientació i canvi total de xip, dues curses d’orientació cent per cent urbanes.

El dissabte sota una forta pluja vam córrer al Parc de Nou Barris, una cursa molt i molt ràpida. La primera fita estava en un arbre. Arribo on hi ha els tres arbres i com és que no hi és? Reviso el mapa, però si estic on toca. Estic ben situat. Resulta que estava ben amagada darrera l’arbre. Ja no em tornaria a passar. A partir d’aquí quan arribava a l’arbre corresponent el rodejava fins trobar-la. No esperava anar tan ràpid i tan segur i vaig arribar satisfet i completament moll al final. Vaig quedar a tan sols 4 segons del primer!. Llàstima d’aquesta primera fita. Vam córrer gairebé completament sols pel parc. Segur que la persistent pluja va tenir a veure.

I diumenge una cursa ben diferent, i un temps també ben diferent: dia de sol i calor, i gairebé hora i mitja de cursa. Al fer la inscripció vaig optar per inscriure’m en una categoria superior (veterans de mes 40) pensant que les distàncies serien més curtes, però ha estat una cursa molt llarga pels carrerons estrets de Ciutat Vella i per places i carrers emblemàtics de Barcelona. No és la primera vegada que corro per aquests carrers buscant fites i realment ho trobo divertit. Pensava que no hi hauria tants turistes, però en algunes zones era un eslàlom, en altres llocs es podia córrer sense problemes i mirar el mapa per escollir la millor opció. He gaudit, però en alguns moments anava fos, i fins i tot, cap el final ja em costava pensar, però diria que no he comès errades grans. Potser en algun tram podria haver fet una millor elecció de ruta, però tampoc hauria guanyat massa temps. Està clar que el meu ritme de cursa no és el que era. Comparat amb el mateix tipus de cursa de fa 5 anys, gairebé he anat a un minut més lent per km. el km., 6-08 de fa 5 anys s’ha convertit en 7-02 d’aquest any. Està clar que l’edat no perdona i que estic perdent molta velocitat, però segueixo gaudint igual, que és del que realment es tracta.

 

5 dies de tardor a La Cerdanya

 

Dos dies dels Pirineus a Bellver de Cerdanya

Mitja  2,4 km. 12 fites

Errada en targeta 3.6 km. 1-07-32 126 metres de desnivell positiu

Llarga 4 km. 17 fites

5.7 km. 1-30-08 252 metres de desnivell positiu 3r. classificat de 5

Amb els dos dies dels Pirineus a Bellver de Cerdanya s’inicien tres caps de setmana seguits de curses d’orientació. Després de la gran sequera de competicions al llarg de més d’un any i mig de pandèmia arriba l’abundància en aquesta tardor. I per començar decidim convertir aquests dos dies en cinc i així aprofitar el desplaçament a La Cerdanya per les dues curses per donar un tomb per una comarca de les que més m’agrada.

El mapa on es celebren les curses és un mapa ampliat en una zona en la que ja vaig córrer el 2009 en un campionat de Catalunya de Relleus. Ja fa 12 anys!

El terreny de la mitja del dissabte és un terreny que em sorprèn per ser molt aspre. No em trobo a gust al llarg de la cursa. Massa bardisses en llocs inesperats i que semblaven que havien d’estar més nets segons el dibuix del mapa, fa que no acabi de resultar del tot agradable la cursa i que en realitat gairebé no pugui córrer en tota l’estona. No faig grans errades, però un minut aquí i un altra bona estona allà fa que no arribi al final de cursa amb massa bon temps. A mesuro que m’acosto a les darreres fites en soc ben conscient. I per acabar-ho d’adobar en la penúltima fita, la única fita en la que no comprovo el número de control, faig una errada en targeta. La fita estava al peu d’un tallat tal com indicava la meva descripció de controls, però no era la meva, ni molt menys. Em vaig ser molt conscient un cop analitzat on la vaig pinçar, molt abans d’on estava la fita del meu recorregut.  En més de 15 anys porto més de 250 curses d’orientació, i aquesta és la meva segona errada d’aquest tipus.

L’endemà a la llarga gaudeixo molt més de la cursa i de fet, excepte la fita tres que la cercava en una zona de vegetació equivocada, la resta em van resultar força fàcils de trobar. Vaig aprofitar alguns corriols per poder córrer a ritme encara que potser sí aquest fet, va comportar que en alguns moments no vaig escollir la ruta òptima i més ràpida. Vaig acabar la cursa content i satisfet.

 

La resta dels dies per la Cerdanya els vam aprofitar per gaudir dels colors de tardor que inundaven totes les valls de la comarca amb uns paisatges que gairebé obligaven a fer fotos a dojo, i a pensar en alguns moments que aquestes fotos amb la seva combinació de colors es podrien convertir en inspiració per quadres ben bonics. En realitat res d’especial, simplement passejar al costat d’alguns rius i torrents i observar la natura que ens envoltava. 

 

Un fet ens va cridar l’atenció pels diferents pobles que vam travessar aquests dies: moltes cases noves amb els porticons ben tancats. Està clar que La Cerdanya és un paradís pels habitatges de segona residència que només s’utilitzen uns pocs dies a l’any. Quan contemples aquest paisatge envaït de cases tancades de seguida et venen al pensament algunes reflexions:

• Vivim en un país on molta gent no té on viure, i hi ha infinitat d’habitatges buits en una gran part de l’any.
• Les segones residències són un bé innecessari, el que podem qualificar d’un luxe. Caldria gravar-les amb impostos alts, com objecte de luxe que són, i per poder utilitzar aquests impostos per construir cases pels menys afavorits.
• Aquests pobles tenen els serveis (neteja, seguretat, sanitat,...) dimensionats pels seus habitants habituals, i quan en algunes èpoques de l’any arriben els propietaris d’aquestes segones residències segur que els hi donen molts maldecaps.

 

Rectificar és de savis?

Rogaine Sarrià de Ter, Fundació Els Joncs

17,4 km. 2-59-36 10-21 x km. 339 metres de desnivell, 13èns de 23 classificats en categoria masculina.

Després dels dos mesos d’estiu sense cap tipus de competició em ve de gust participar en aquesta Rogaine popular de 3 hores a Sarrià de Ter en una zona totalment desconeguda per a mi. Formo equip amb el Joan, el ja conegut Som Mas-Sa. He fet comptes i aquesta és la 28ª Rogaine que fem junts de les 60 que ja porto a les meves cames. La primera que vam fer junts va ser a la tardor del 2012, fa 9 anys. Portem un bon munt d’hores junts.

Com de costum ben aviat estem d’acord en la planificació de la cursa, amb un punt entremig (fita 67) on prendre la decisió de ser agosarats o ser conservadors i iniciar la tornada, i una tornada força perfilada, però que dependrà del temps disponible i del nostre estat físic, tot pensant que tenim tres fites de 3 punts en la zona urbana que sumen 9 punts gens menyspreables. 

 

Sortim en direcció Sud, per una zona on acostuma a entrenar el Joan i sense dubtes anem directes a les primeres fites planificades (31, 33 i 60) que resolem amb un quart d’hora. Creuem l’autopista i desestimem una de les fites que havíem planificat al principi, la 51, ja que ens obliga a pujar i després no enllaça bé amb la següent. Serà la primera de les nostres reconsideracions. Seguim a bon pas i les tres fites següents representen una bona collita de punts: 50, 80 i 90. Encara estem al Sud del mapa i ens encaminem en direcció Nord-Oest. Aquí tornem a canviar el que havíem pensat. I ja van dos canvis en menys d’una hora.

4 fites més (64, 75, 66 i 67) i estem a meitat de cursa tal com havíem pensat. Una pujada per sota una línia elèctrica ens castiga molt, però estem decidits a anar a un trio de fites temptadores, malgrat que ens allunyen de l’arribada. Són 25 punts. Fem les dues primeres (82, 81), però deixem la tercera (92), i ens encarem cap a l’arribada. Hem perdut temps per trobar el corriol que ens havia de portar a la 81. Només ens queda una hora i estem molt lluny. 

Tornem a canviar de plans, obligats pel rellotge. Ens toca forçar la màquina si no volem penalitzar. Anem collint punts pel camí de tornada: 73, 44, 54. Ens hem vist obligats a desestimar fites que teníem força a prop. Passem la 43 i tan sols resten 20 minuts.

Arribem a la zona urbana i tenim dubtes de si hi ha prou temps per fitar les tres fites de tres punts. Anem per feina: 32 i ens queden 11 minuts, 35, 8 minuts. Dubtem si anar a la tercera però ens sembla que sí que és possible: 34, queden 2 minuts 20 segons. Toca esprintar fins a l’arribada. Hem arribat a temps, ens han sobrat 24 segons.

A punt de caure en l'arribada ...

... però sortosament no llepo el terra.

 

Encara que sempre ho hem fet, darrerament fem molts canvis d’estratègia respecte a la planificació inicial de cursa. No sabem si això ens és útil o no. Igual ens convindria esmerçar-nos més en l’elaboració de l’estratègia. Tots dos coincidim que en les darreres rogaines, les rogaines post-pandèmia, el nostre cap pensa en l’estat físic i ritmes de cursa de fa un temps, com si no fos conscient que a hores d’ara els nostres ritmes han baixat. Caldrà tenir-ho en compte i anar rectificant en properes rogaines.