He estat tres setmanes aturat.
Feia molt de temps que no em passava. Unes molèsties als isquiotibials que van
anar a més m’impedien mourem amb normalitat. He necessitat un parell de
sessions d’osteòpata i uns dies de descans per poder tornar a voltar pel rodal.
Aquesta tornada ha estat
progressiva per evitar la reproducció de les molèsties de les que no sabem del tot
cert el seu origen.
Just el dia que es compleixen les
tres setmanes retorno amb precaució. Surto amb ganes. Després d’uns dies de
fred intens fa una bona temperatura. Camino mitja hora amb intensitat per
escalfar i em poso a córrer. M’he marcat fer-ho tan sols 20 minuts. Em sento
com un novell. No em costa gens posar-me en marxa. Em trobo bé i les sensacions
són bones. Compleixo amb el pla i en 21 minuts he fet 3 quilòmetres. Acabo la
sessió caminant fins a casa, i amb ganes de la següent.
A la tarda sento a les cames
aquells sensacions agradables del dia que hom ha corregut. De moment han
desaparegut les molèsties amb les que he conviscut aquests darrers dies.
Després d’un dia de descans en el
que tan sols camino una estona, torno a córrer. Ho faig per Sant Quirze del
Vallès, pel parc que voreja el Torrent de la Betzuca, amb tendència més aviat a
pujar. El primer dia tot havia estat planer. Estic atent a les sensacions de
les zones lesionades però tot està al seu lloc. Passen els quilòmetres i els
minuts per totalitzar poc més de 4 km. en mitja hora. Fins i tot, en un parell
de pujades fortes em trobo bé.
A l’endemà faig una excursió
matinal una mica llarga pel rodal, ja que les restriccions que estem patint no
permeten anar més lluny. Surto de casa quan tot just comença a clarejar i
camino a bon ritme per un parell de torrents (Gotelles i Ribatallada) i moltes
de les fonts que tenim a prop. Havia planejat un tercer torrent, el de
Colobrers, però quan ja porto tres hores d’excursió i després de l’aturada per
fer un mos decideixo que no em convé abusar i enfilo el retorn a casa. Han
estat una mica més de 16 km. i més de 4 hores de nou amb bones sensacions. Això
funciona.
Acabo la setmana corrent un
parell de dies més a dies alterns, un d’ells amb un fort vent molt molest en
contra. El ritme és lent i em noto com pesat, però estic satisfet de poder
córrer de nou. ¡Amb les poques coses que podem fer amb una certa llibertat
degut a les restriccions actuals, només falta que no pugui sortir a córrer amb
una certa normalitat!
Finalitzo la setmana amb la
sortida més llarga per la Serra de Sant Iscle. Repeteixo la rutina caminant
primer mitja hora i després corrent fins arribar a Castellar i tornar. Les
pujades se’m fan feixugues, però darrerament això ja és sempre així; no és cap
novetat. És l’edat que no perdona. A la baixada tampoc puc accelerar tant com
m’agradaria, però també haig de dir que tampoc m’acabo d’atrevir a posar-me
ràpid. Prefereixo ser prudent. Acabo aquests primers dies amb 41 km. acumulats,
el que puc considerar un quilometratge satisfactori. Em noto alguna petita
molèstia, però no acabo de saber si és conseqüència de que m’escolto massa o al
fet del retorn després de tants dies aturat sense fer res.
Encaro la nova setmana amb
optimisme, atent a aquestes sensacions que s’insinuen.
