diumenge, 27 de febrer del 2022

Torna el Farell

28ª. Cursa de Muntanya del Farell

12,3 km. 1-17-51 6-19 x km. 292 metres de desnivell positiu

306 de 364 classificats

Torna la cursa de muntanya del Farell. Han passat més de dos anys de la darrera edició. Quan vaig veure que no la feien en les dates habituals (finals de novembre o primers dies de desembre), vaig pensar que ja no la farien i que em quedaria sense l’única cursa en la que he participat en totes les edicions. Però finalment aquí la tenim 825 dies després. Bé, no del tot exacte, ja que el novembre del 2020, la vaig fer pel meu compte. La vaig anomenar l’edició 27 +1.

Surto el darrer caminant fins trepitjar la catifa de sortida i arranco a trotar. 


Ja estic en cursa i avanço força corredors en el tram urbà. Porto un bon ritme i les sensacions són bones.

S’acaba l’asfalt i encaro la pujada llarga. La conec molt bé. Són 1500 metres de pujada continuada per pista. Poso un trot que em permeti no caminar en cap moment, i així avanço a alguns companys de cursa que caminen en alguns trams d’aquesta pujada.

Acabo la pujada i comencen els tobogans: ara baixo, ara pujo. Segueixo gaudint del recorregut i passo la meitat de cursa amb 42-20, aproximadament un minut més que la darrera edició i em segueixo trobant fort. Aprofito les baixades per accelerar, ja que les pujades se’m fan feixugues. 

Un cop superada la darrera pujada, la més forta de totes, encara que curta (només són uns 300 metres), ja tot és pla o baixada per pista. Començo la part final de la cursa, gairebé 3 kms. de forta i continuada baixada i porto 1 hora 2 minuts. Si baixo fort encara em puc acostar al temps de la darrera edició. I dit i fet, em poso a la feina. Avanço al Roque Lucas, un company d’estudis de batxiller amb qui coincideixo en algunes curses. Faig un quilòmetre, gairebé a 5 pelats; tota una proesa per a mi a hores d’ara.

Ja un cop al camp de futbol, esprinto per deixar el crono per sota de 1-18. Finalment 1-17-51, només 24 segons més que la darrera edició i amb molt bones sensacions al llarg de tota el recorregut. Realment molt millor del que esperava.


A l’arribada, mentre recollim la generosa bossa que ens lliura l’organització fem petar la xerrada amb el Vicenç, un altre veterà de les curses, al que conec dels temps de la gorra vermella i de la llista de correu d’atletisme-com, i també amb el Roque que ha arribat poc després de mi. Un nou any, i una nova edició del Farell. Ara a esperar la següent. 

dissabte, 12 de febrer del 2022

De les ermites a les fites

Rogaine del Montserratí - Collbató

19,4 km. 3-48-14  450 metres de desnivell positiu,

153 punts, 27 fites 14èns de 19 classificats en Homes veterans, 30è en homes absoluts de  42 classificats.

El passat dimarts vaig estar per Montserrat d’ermita a ermita i avui encara que en una altra zona aniré de fita a fita. Aquesta temporada la FCOC ha organitzat la Lliga de Rogaine Esprint com una forma de promoció d’aquest esport per a qui 6 hores de competició, o més, se li fan llargues.

La sortida està al pati d’una escola de Collbató. I com ja és costum hi participo amb el Joan. El dia s’aixeca gris i amenaça pluja. Amb el mapa a la mà decidim començar per les fites que hi ha al poble, per després dirigir-nos per sota de la muntanya en direcció Nord-Oest i tornar per la zona Sud-Oest. Establim diferents punts on decidir la tornada. Evidentment ni ens mirem la part més allunyada de l’arribada. Està totalment fora del nostre abast.

Les dues primeres fites al poble resulten ben fàcils i les fem en menys de 10 minuts, però a la tercera anem tan confiats que una mica més ens sortim del mapa. Rectifiquem, però ben bé hi hem perdut 3 o 4 minuts.

Encara en el poble tenim dues fites dalt de dos turons, un d’ells el castell, que ens suposen una bona pujada, seguits d’una bona baixada.

Superem la primera hora de cursa amb 8 fites i 44 punts al sarró. Tenim bones sensacions i abandonem definitivament el poble.

Després d’un parell de fites a prop dels camps ens arribem ben bé a sota de la muntanya. Hi ha un grup d’escaladors enfilant-se per les parets. Ens despistem i no trobem la fita (71) Finalment ens reorientem i ja la tenim. Aquí hem perdut força temps, segurament al voltant de 10 minuts.

Seguim vorejant la falda de la muntanya per fer un parell de fites més i tancar la segona hora amb 5 fites i 31 punts. Serà la pitjor hora de la cursa.

Abandonem el nostre pla més agosarat i optem per una opció més conservadora. Estem a  meitat de cursa i no volem arriscar. Aquesta és una zona força plana i anem ràpids enllaçant fites amb facilitat. Ens enfilem dalt d’un turó. 

Foto de Farra-O

Tenim dubtes de com seguir però tracem un pla que ens sembla factible d’aquí a final de cursa. Després a casa veurem que teníem l’opció d’arribar a una fita de 9 punts amb relativa facilitat i sense sumar ni massa distància ni massa desnivell. A casa tranquil·lament assegut sempre es veuen molt millor les coses. En la tercera hora hem trobat 7 fites i 40 punts més.

Tenim el dubte de si anar a la 61 o no. És un cul-de-sac en pujada, uns 55 metres de desnivell i uns 300 metres, per després desfer el camí. Com a molt pot suposar uns 10 minuts. Ho deixem estar i encarem la darrera part de cursa ja en direcció a l’arribada.

Malgrat que portem tres hores de cursa encara ens trobem forts i anem ràpids i trobem les fites a la primera. Ens apropem a l’arribada i ens sobra temps. Podem anar a la 42 que havíem deixat a l’inici de la rogaine, i des d’allà enfilem els darrers metres corrent per exprimir-nos una mica físicament. En aquesta darrera hora hem fet 7 fites i 38 punts.

Foto de Farra-O
Ens han sobrat 12 minuts. Està clar que podíem haver anant a la 61 sense problemes. Acabem amb un mal regust de boca però satisfets de l’estratègia i del nostre estat físic que ens ha permès anar corrent gairebé al llarg de les 4 hores menys a les pujades. Seguirem entrenant per a seguir gaudint de córrer pel bosc cercant fites.

dimarts, 8 de febrer del 2022

Ermites de Montserrat

 20 km. 7 hores 9 minuts, 1800 metres de desnivell positiu

Al llarg de molts anys les meves anades a Montserrat es limitàvem a pujar al Monestir i com a molt arribar fins a Sant Jeroni per camí de tots conegut. També hi havia pujat des de Collbató en les diverses edicions de la Cursa de l’Alba en que havia participat.

No va ser fins a finals de la dècada dels 90 que en una estada d’uns dies a la muntanya vaig descobrir les ermites. Des d’aleshores hi he voltat en diverses ocasions però mai les havia fet totes en una sola sortida. Des de l’octubre del 2020 en que vaig fer la integral de Montserrat em vaig proposar de fer aquesta volta.

Sobre el mapa he planificat un itinerari que és el que he acabat seguint, però de ben segur que hi ha moltes altres alternatives possibles.

Començo quan el sol encara no ha sortit del tot. Deixo el cotxe en un petit espai que hi ha a prop de l’encreuament abans de l’entrada a la zona d’aparcament de pagament. 


 En un principi havia pensat començar des de Santa Cecília però fer-ho des d’aquí escurça el recorregut. No sé com és la canal de la Font del Gat. No em refio gens de les canals de Montserrat que acostumen a donar problemes als que no ens agraden les emocions verticals fortes. Però no és massa tros i m’arrisco a provar-ho. Sempre soc a temps de rectificar i anar a donar la volta fins a Santa Cecília.

Em costa una mica situar-me i trobar el punt per on entrar a la canal, però quan ja hi soc hi pujo sense massa problema. És força vertical. Això no és cap novetat, però es pot anar fent. Quan arribo al camí de l’arrel el sol ja toca a les agulles. Per aquí ja es pot caminar amb comoditat i ben aviat arribo a la primera ermita, la de la Santíssima Trinitat, de la que encara que força malmeses queden moltes restes. Havia de ser força gran. Està just a tocar de les parets, però davant disposa d’una zona planera. 


 

Ben a prop hi ha les dues ermites que encara són utilitzades pels monjos del monestir. Abans de baixar a Sant Dimes m’apropo a una punta que permet gaudir d’una excel·lent vista panoràmica. Sant Dimes està en un lloc ben curiós, entremig de dos de les típiques agulles montserratines. No està permès apropar-s’hi massa. El pas està barrat per una tanca. Passo pel davant de les escales que baixen directament fins el monestir, l’anomenada Escala Dreta. Hi ha un cartell que avisa que la porta, la que deu donar accés al monestir, està tancada. Suposo que més d’un deu haver provat de baixar-hi, i al trobar la porta tancada, haurà hagut de refer el camí, però de pujada. 


 Per sobre de l’ermita de Sant Dimes es poden observar les restes d’una construcció que es creu que són les restes d’un castell o al menys de la seva torre.

Molt a prop i també amb una cleda que impedeix el pas hi ha l’ermita de la Santa Creu. També sembla un lloc utilitzat pels monjos, però no tan ben conservat com Sant Dimes.

 

Del Pla de la Trinitat ja només me’n resta una, la de Sant Benet, que fa més de 40 anys que fa les funcions de refugi guardat pels muntanyencs i per aquesta raó l’edifici està ben conservat. 

 

Abandono el Pla de la Trinitat i m’enfilo per un corriol força costerut. Tinc ben a prop algunes de les agulles més conegudes, amb les seves formes capritxoses i amb noms molt ben trobats: L’Elefant, la Mòmia, la Prenyada, ...

La cinquena ermita és la de Sant Salvador. Del que va ser l’ermita en queden ben poques restes. Però la balma propera encara està ben conservada. Pot resultar un bon refugi. La primera vegada que hi vaig passar a finals dels anys 90 hi vivia una mena d’ermità, crec que d’origen francès, amb el que vaig petar la xerrada una estona. Recordo que em va explicar que baixava a Monistrol per queviures i que per estar-se allà va haver de demanar permís al Monestir.

 

Segueixo pujant i m’endinso per la Serra de les Lluernes. Ja albiro el sempre majestuós Cavall Bernat. Amb pas ferm i segur m’hi vaig apropant per un corriol ben fressat. Deixo el Cavall a la meva esquerra, i una mica més endavant trobo la indicació de l’ermita de Sant Antoni. Una pujada curta, però ben dreta m’hi porta.

Com sempre les vistes des d’aquesta atalaia privilegiada són excepcionals, sobretot, amb el Cavall Bernat just allà a tocar. Fa uns anys en aquest lloc hi residia un home que cuidava de l’indret i oferia menjar i, fins i tot, allotjament, però pel que em comenta un excursionista que arriba mentre estic fent un mos sembla que ja fa temps que no va abandonar el lloc. Malgrat tot es manté força ben conservat.

 

Torno fins el rètol que indicava el camí de pujada a aquesta ermita i m’encamino a Sant Jeroni, pel camí clàssic que hi puja des del Monestir. Avui només m’arribaré a l’ermita. Aquesta és nova i està en molt bon estat. Antigament hi havia hagut una ermita de Sant Jeroni, però estava més a prop del cim, on durant uns anys va funcionar un restaurant, ara ja totalment desaparegut. 

 

Aprofito per arribar-me fins el conegut com a mirador del moro, en el lloc que en el segle passat, des de 1930 fins a 1983, arribava la cistella de l’aeri de Sant Jeroni. Ara s’hi ha instal·lat una antena de telecomunicacions. Encara es conserva una part de la maquinària de l’antic aeri. Impressiona la verticalitat d’aquesta paret arran de la que abans pujava l’aeri. Recordo haver-hi pujat de petit amb els pares sense massa convenciment i amb força basarda.

Refaig el camí. Aprofito que ara el desnivell és favorable per trotar a estones, fins arribar a l’ermita de Santa Anna. Aquesta era l’ermita central i on els monjos feien un parell de trobades a la setmana per resar. Observo que està en procés d’excavació. Ja porto més de la meitat de la ruta prevista per avui.


A partir d’aquí canvio de zona i m’enfilo per un camí ben fressat cap a la zona de La Tebaida on hi ha la resta de les ermites, molt a prop unes de les altres. La primera d’elles, la de Sant Jaume, un lloc on és ben difícil d’arribar. Bé, de fet, em quedo uns metres per sota de l’única paret que resta dempeus.

 

Baixo fins el camí que mena a l’ermita de Sant Joan, però ben aviat a la meva dreta hi ha una escala ben dreta i a continuació un corriol ben costerut fins a les restes de l’ermita de Santa Magdalena, un lloc privilegiat. De fet diuen que l’ermità que hi vivia podia escoltar els cants dels monjos del monestir dels diferents oficis diaris.

 

Desfaig una part del camí per passar per l’ermita de Sant Onofre i a continuació la de Sant Joan que estan una a tocar de l’altra. Al llarg d’uns quants anys hi havia hagut un restaurant a Sant Joan. Recordo que al finals dels 90 encara estava en peu la construcció que havia fet de restaurant, amb material en el seu interior com la càmera frigorífica. Donava la impressió de que havia estat abandonat de pressa i corrent i no feia massa temps. Avui en dia ja no hi queda res.


Per sota d’aquestes dues ermites hi ha la de Santa Caterina, un corriol força amagat hi porta. Està sota una balma i sembla haver estat habitada fins no fa massa. Encara una mica més avall es parla de l’ermita de Sant Pere i també de la cova del Penitent, en el serrat del mateix nom, però no sembla que hi hagi camí per arribar-hi.

Ja estic a la part final de la ruta d’avui. Passo pel davant de la nova ermita de Sant Joan. Allà mateix estic una bona estona amb un pit-roig que es deixa fotografiar de ben a prop. Mai m’havia passat. Pràcticament puc posar el mòbil a un pam i no marxa. Es mou pel lloc però no marxa lluny i està força quiet. Ha estat un bon regal.

 

Ara ja per pista pavimentada i en baixada troto fins l’ermita de Sant Miquel, un ermita de gran tradició montserratina, però que no pertany al grup d’ermites que podríem qualificar de “tradicionals”. És una construcció relativament nova i ben conservada. 

 

La pista pavimentada segueix fins el Monestir. La gran plaça és de pas obligat. Em sorprèn trobar-la pràcticament buida. Encara es noten els efectes de la pandèmia. Hi ha ben pocs badocs i turistes, potser una desena mal comptada, quan acostuma a ser un lloc ple com un formiguer. El gran restaurant self-service on havia pensat menjar està tancat. Un indicador més de la manca de visitants.

 

Segueixo pel camí dels Degotalls que em deixa on aquest matí he aparcat el cotxe sense trepitjar ni un pam d’asfalt. Ha estat un matí ben entretingut. Quina serà la propera?

 

Powered by Wikiloc