dimecres, 11 de maig del 2016

Solitud per terra de voltors

Cercava una cursa per fer quilòmetres en el meu camí cap Aralar 2016. Primer vaig pensar en la cursa de l'Alba de tan bons records, però les inscripcions estaven tancades. Aleshores no vaig dubtar aniria a Sant Hipòlit el poble natal del meu pare. La proposta de la Terra dels Voltors feia molt bona pinta. 
En el camí cap a Osona plou. Les previsions tampoc són massa bones. Dubto de si realment faré la cursa. No vull està 3 hores sota la pluja. Poc abans de començar la cursa, deixa de ploure i decideixo, si més no, començar. Cas de que es compliqui el temps, sempre sóc a temps de deixar-ho, i fer la cursa curta.
M'enredo cercant la sortida i arribo tard a la mateixa. Surto al darrera de tot. Tampoc és un problema, ja que aquest ja era el meu pla inicial. Són 22 km. i el meu objectiu és estar unes 3 hores. 
Comencem en pujada i m'ho agafo amb calma. Els corriols estan humits, però no enfangats. Troto excepte quan es posa molt costerut. Deixo enrere a un corredor i m'enganxo a dos més. Conec la zona de quan un estiu vaig fer el sender de petit recorregut que passa per alguns dels llocs que també visitem avui.
Rodegem per un corriol ben corrible la penya on està el castell de Voltregà i Sant Martí Xic per finalment enfilar-nos al castell i passar pel primer avituallament. Una mica de líquid i avall que fa baixada.
És agradable trotar per aquests corriols d'un verd esplendorós, a estones envoltats per una lleugera boira. La pluja ens respecta i de moment malgrat el dia gris i amenaçant no plou. El recorregut és un constant de pujades i baixades suaus. Miro el rellotge i porto un ritme més lent del previst. Faré més de tres hores segur. Arribo al segon avituallament i enfilo el corriol que em menarà a Santa Llúcia, el punt més alt de la cursa. Són dos kms. de pujada continuada, una primera part que es fa llarga per un corriol que m'obliga a caminar, i una segona part ja per pista i més suportable. Faig cim km. 10,7 i 1 hora 50 minuts.
Gaudeixo com un nan en la baixada per un corriol sinuós, gens tècnic que em permet portar una bona velocitat de cursa. Com m'agrada aquesta sensació de solitud per entremig d'aquest bosc humit atent al terreny. Superats un parell de petits repetjons ja torno a ser al mateix avituallament d'abans, on coincideixo amb un altre corredor amb el que farem la goma fins al final. Un got d'aigua i a seguir baixant. Passem a prop d'uns sembrats que ens mostren ufanosos els seus verds brillants. 
Darrer avituallament i una pujada que em deixa ben frenat en la meva progressió. Una mica malparits, penso, aquests organitzadors. Però res que no es pugui superar amb calma.
Passo la barrera les tres hores de cursa. Miro el perfil de cursa i ara si que tan sols és baixar i baixar, amb tres petits repetjons que puc fer trotant amb una mica sobretot d'esforç mental. Tinc al meu davant la Creu del Morral. Ja estic a prop de l'arribada. El lloc mereix una aturada i una foto.
Aquesta creu forma part de la meva particular història familiar. Moltes vegades havia escoltat al meu pare explicar com el tiet Pere, un germà del meu avi, l'havia tirat al terra al 36 en l'inici de la guerra civil. Poc més d'un km. i donaré per acabada la cursa. M'agrada el tram final en el que rodegem la zona de l'arribada per dalt d'una carena abans de baixar.
I punt i final a la cursa ben satisfet. Han estat 22 km. i 3-29 de solitud per aquests caminois lliures de pluja, malgrat les previsions inicials.

Recollir la bossa, i la botifarra i cap a la dutxa a La Pista en majúscules, un altre lloc emblemàtic del poble. Tinc ben viu el record d'una final de Copa d'Europa entre el Voltregà i el Reus allà a finals dels 60. 
Marxo cap a casa amb un bon balanç: m'he trobat bé físicament i he aconseguit acabar la cursa molt sencer i amb un bon ritme en tota la part final. Una cursa molt recomanable. 



dissabte, 7 de maig del 2016

Som invulnerables!

No fa massa caps de setmana vaig llegir la notícia de la mort de dos corredors en una mateixa marató (la marató Vias Verdes de Ojos Negros), un en el transcurs de la cursa i l'altre, un maratonià expert, que va morir després d'acabar la cursa sense problemes un cop ja era al seu allotjament. El cap de setmana passat també va morir un altre corredor.
Amb gairebé a prop de 40 anys dedicats a les curses populars i després d'haver corregut curses de tots tipus en tot aquest temps, una notícia com aquesta t'impacta encara que no vulguis. Et passa pel cap que també et podria passar a tu. Però els humans tenim un cert convenciment íntim de que nosaltres som invulnerables i que aquest tipus d'incident només pot passar als altres.

Amb tots aquests anys dedicats al córrer amb més o menys intensitat i regularitat que de tot hi hagut i havent participat i preparat tot tipus de cursa, mai he anat al metge per motius relacionats amb el meu esport, ni he fet cap prova d'esforç. És possible que a molts els hi pugui semblar una imprudència i segurament ho és, però és que mai n'he sentit necessitat.
Acostumo a córrer per sensacions, sense fer massa cas del rellotge, i amb un lema molt clar: no m'agrada patir. És clar que sobretot, en les curses de llargues distàncies sempre hi ha un cert patiment, però aquest sempre l'he portat sota control i mai m'ha suposat cap problema. De fet sempre que he tingut un objectiu a l'horitzó de molt llarga distància, he entrenat amb temps el volum suficient per acabar la cursa sense massa patiment. El secret està en trobar el ritme adequat que hom és capaç de portar.
En tots aquests anys només he abandonat tres vegades. Sóc tossut de mena i m'agrada acabar el que començo. Això també em passa amb els llibres. I quan he abandonat no ho fet mai per problemes físics, els motius sempre han estat uns altres.
Les llargues distàncies i les curses amb fort desnivell m'inspiren respecte. Tots tenim els nostres límits i cal que els coneguem bé, però a vegades, ens podem sobrevalorar. De fet hi ha curses que em criden l'atenció a les que mai m'he atrevit a inscriure'm. Si no veig clar que està dins de les meves possibilitats, prefereixo no arriscar-me.
Ara bé, tots tenim la creença personal de que som invulnerables i de que aquests accidents mai ens passaran a nosaltres. Forma part dels valors de la nostra societat, una societat de risc i que sobrevalora i organitza moltes activitats de risc, però que viu permanentment d'esquena a la mort com si aquesta no existís i no es pogués produir mai. No pensem ni en la nostre mort i en la mort de les persones que ens envolten fins que aquesta apareix de sobte i amb traïdoria. Alhora ens sorprèn i no ens en sabem avenir. Encara que sabem que no és cert ens creiem invulnerables i en certa manera immortals. Està clar que vivim dins d'una falsedat evident.

dimecres, 4 de maig del 2016

De tant en tant, l'asfalt tampoc fa mal.

Ja fa molt de temps que participo en ben poques curses d'asfalt, però de tant en tant m'agrada reviure sensacions i retrobar bells amics de quan l'asfalt era el meu hàbitat habitual per córrer. Aprofito que tinc una cursa gairebé al costat de casa a bon preu i amb botifarra inclosa, per provar el meu estat de forma. Es tracta dels 10 km. de Sant Quirze del Vallès, memorial David Rovira.
No corro curses d'asfalt des del setembre amb les tres curses de Festa Major. Conec el circuït, ja que hi he corregut en un parell d'edicions i repasso les meves cròniques: 2009 i 2013.
Vaig escalfant des de casa fins a la sortida. Recullo el pitrall, saludo els coneguts i acabo l'escalfament abans de situar-me a la línia de sortida, darrera de tot. El meu objectiu és baixar de 55 minuts.
Malgrat sortir del darrera, tracto d'anar ràpid cercant lloc per poder córrer al meu ritme. Haig d'esquivar a alguns corredors que van més lents però passo el primer km en 5-17. Tot i ser en pujada i tenir la sensació de no anar tan ràpid vaig bé, amb un ritme per sobre del previst. Segueix un segon quilòmetre també en pujada mentre puc contemplar com baixen els primers i escoltar els ànims dels coneguts amb els que ens creuem. Ja veig la banderola de la llebre dels 55 ben a prop. Segon quilòmetre també per sota de 5-30, amb 5-22. Vaig acumulant segons de coixí per assegurar el meu objectiu. El tercer quilòmetre és tot en baixada, l'haig de fer per sota de 5. Deixo enrere la llebre dels 55 amb un parcial de 4-43 després de passar per sota la foto del David davant de la que havia estat casa seva.

Encara em mantinc en el ritme desitjat al pas pel quart, 5-24. El cinquè km. se'm fa molt i molt llarg. Em trobo pesat de cames i em costa molt mantenir el ritme (5-34). Aquí penso que he sortit massa ràpid i que potser ho pagaré a la segona volta. Primer 5000 amb 26-20. Vaig molt bé per baixar de 55, però haig de consolidar-ho en la segona volta.
Els dos primers kms. tornen a ser de pujada i faig pitjor registres que en la primera volta, però em mantinc per sota de 5-30 (5-22, 5-26). I torna la baixada. És el moment d'accelerar. Em trobo bé i amb forces.

Moment en que inicio l'acceleració en la baixada de la segona volta.
Faig el quilòmetre en baixada amb 4-34. Si no defalleixo en els dos darrers faré un molt bon temps. 5-15, nou temps de pas i darrer km. a tope amb 5-12. Segon parcial amb 25-49. Segons el meu Garmin la cursa és una mica llarga, però els 53-05 segons Championchip és la meva millor marca des del 2009, 49-01, també a Sant Quirze. També haig de dir que des del 2009, només he fet 4 curses de 10 km.
M'he trobat molt bé i he acabat amb molt bones sensacions. Es nota que porto un parell de mesos entrenant de forma regular. Potser hauré de pensar en tornar a provar una cursa de 10 km. aviat per exprimir una mica més aquest temps.