divendres, 27 de març del 2009

Arboretum i Torrenegra

Una cursa d'orientació molt a prop de casa a la que es pot arribar amb tren no és massa freqüent en aquest tipus de curses que sempre es fan en zones rurals o boscosos lluny dels nuclis urbans.
Sortia davant de l'Auditori de Sant Cugat i era bàsicament de promoció pels escolars de Sant Cugat, però també hi havia circuïts pels habituals.
Me la prenc com un nou pas en el meu aprenentatge i per tant opto per fer el C1, el circuït més llarg i difícil. Eren 5200 metres, 27 fites i 130 metres de desnivell. Sortida urbana, tantes fites i tan poc desnivell em feien pensat en una cursa ràpida i així va ser.
Les primeres fites eren en un parc darrera el propi Auditori. Amb 3 minuts ja tenia les 4 primeres. Travesso la carretera, deixo el parc i m'endinso en una zona boscosa per continuar cercant noves fites. Corrent per un camí em trobo amb un arbre que m'impedeix seguir. Em despisto una mica pel mig del bosc i quan retrobo el camí no sé exactament on em trobo situat, fins que arribo a un descampat. Tinc que desfer el camí i tornar enrere per trobar la 7. Corro ràpid per camins fins la 8. I en la 9 faig rumb sense problemes per mig d'un camp. En la cerca de la 10 abandono el camí per tal de fer drecera, però no és possible travessar i haig de retornar al camí.
Segueix sent una cursa ràpida. En la cerca de la 15 tinc que trobar un camí que surt de la part alta del talús. Entro en un parell de forats que semblen camins, però que resulta que no ho són. Finalment trobo el que cercava i continuo la cursa.
En la 19 entro de nou en el parc del principi. Les darreres fites estan allà i en poc menys de 5 minuts ja he acabat.



Han estat 57-09, l'11 de 13 acabats, menys d'una hora d'una cursa ràpida  i divertida. Entenc perfectament el per què del nom d'Arboretum en aquest mapa. Gairebé totes les fites estaven en els arbres.
Comentaris de la cursa amb alguns companys i coneguts, un passeig agradable per Sant Cugat gaudint del matí primaveral que feia i cap a casa.

dissabte, 21 de març del 2009

Canovelles de nou

Torno de nou a Canovelles a fer una cursa d'orientació en un terreny que conec prou bé i en el que m'agrada córrer. Després de l'esforç de la cursa dels Mussols del dissabte al vespre sóc conscient que ho pagaré. Al ser una popular torno a participar en El C1 com a forma d'entrenar i anar millorant les meves tècniques d'orientació. Tinc per endavant 6.800 metres, 24 fites i 270  metres de desnivell.
Escalfo bé per tal de posar en marxa la musculatura que encara es resenteix de la cursa de fa poques hores i ja estic a punt per agafar el mapa i començar. La primera fita és a prop i és fàcil. La segona queda lluny i en la primera pujadeta em noto les cames i tinc que caminar. Aprofito per planejar l'atac a les properes fites. No tinc problemes fins a la 6. Faig una bona elecció d'itineraris i localitzo les fites sense dificultats, però la meva velocitat no és la òptima.
En la cerca de la 6 que està en la part baixa d'un talús em passo de llarg i tinc que remuntar. Allà em trobo a la Carmela, companya de club que busca la mateixa fita. Faig ràpidament la 7 i cap a la 8. De nou les fites es succeïxen sense dificultats, amb itineraris molts d'ells arran de camps de conreu. Veig a algú travessar-los en diagonal malgrat l'avís reiterat de no fer-ho que hi havia a la sortida de la cursa.
Arribo a la 13 per la part de dalt del talús. Però no he traçat del tot bé el rumb des del camí i no està allà. Tinc que cercar-la en una zona de verd 2 i torno a perdre una mica de temps.



Entre la 17 i la 18 hi ha força distància (al voltant de 1000 metres) i no massa dificultat. Tot és camí. Corro tot el que puc que no és massa, necessito 7 minuts i suposo que amb 5 n'hi hauria d'haver prou. Al sortir de la 18 no sé massa bé per on passo dins d'un bosc amb molta vegetació. Un cop surto al camí m'oriento i cap a la 19. Fins la 21 tot és córrer de nou pel costat dels camps. Les darreres estan dins d'un bosquet, però les trobo sense dificultat.
Finalment han estat 1-39-36 i posició 16 de 19 arribats. Estic cansat però satisfet ja que he fet una cursa sense errades en els itineraris, aprofitant alguns moments entre fita i fita per anar planificant les properes i malgrat el cansament de dos dies de curses seguits, m'he trobat força bé físicament.

divendres, 20 de març del 2009

Els mussols corren de nit

Normalment no corro en dissabte i menys al vespre, però la primera cursa nocturna dels mussols s'ho valia. Una cursa de muntanya a pocs minuts de casa, en concret a Sant Quirze del Vallés, nocturna i per la Serra de Galliners una zona prou coneguda.
Arribo poc abans de la 7 al lloc de sortida. Encara és de dia i hi ha molt bon ambient amb una bona colla de correcats amb ganes passar-ho bé. Xerrar amb un i amb l'altre i al final no escalfo gens.
Ja és de nit i estem preparats per la sortida. Una explicació prèvia amb connexió de la TV mussol amb Eurovisió per tal que el mateix campió del món de curses de muntanya, el Kilian Jornet ens doni la sortida.
Sortida ràpida i amb lleugera baixada.


Surto força enrere. Em trobo bé i començo a tibar i avançar gent. Al cap d'una estona un petit tap. Anem pujant, però amb estones on planegem i fins i tot baixem. El circuït està molt ben senyalitzat. Corre de nit amb la única llum dels frontals per petits corriols de muntanya on cal estar molt atent a veure on trepitges és tota una sensació ben especial. Als 20 minuts de curses em començo a notar les cames, però encara puc portar un bon ritme, però s'ha acabat el avançar gent alegrement Arribo a dalt de la carena, al conegut camí dels monjos. M'agafa el Joaquin, i passem el km. 5 amb poc més de 27 minuts. Baixar de l'hora està al nostre abast. A partir d'aquí anirem junts ara un, ara l'altre al davant.
Passem l'avituallament on hi ha l'amic Xavi i enfilem la baixada. Què bé que es baixa, tot i la poca visibilitat que exigeix anar amb compte de no prendre mal! De cop i volta girem i ens topem amb una forta pujada. El Joaquin em torna a passar i em deixa enrere. De nou planegem i recupero forces per enfilar el darrer tram exigent de pujada el conegut Mortirolo en el que no tinc més remei que caminar. Ja a dalt de tot escolto al Xavi Miquel al meu darrera. Tot just l'acabava d'avançar i en mig de la foscor no l'havia vist.
Ara tot es baixada fins els metres finals. Només iniciar-la torno a avançar al Joaquin i em llenço ràpid i sense por avall. Em trobo a un corredor que s'ha quedat sense llum i està sol. Vaig una bona estona al seu costat per ajudar-lo a il·luminar el camí. Em diu que tiri endavant que ja s'enganxarà a un altre i accelero de nou.
Arribo al darrer tram ja pla i torno a tenir al Joaquin al meu costat. Mirem el crono. Baixarem segur de l'hora. Només queden 500 metres i el Joaquín se'n va i no el puc seguir. Decideixo reservar ja que demà tinc una altra cursa. Crono final 58-45 i 116 de 256 acabats. No està gens malament. I com ens hem divertit.
Ha arribat el moment de menjar l'esperada botifarra, felicitar a la organització per la cursa i comentar la jugada amb els coneguts.
Hi ha hagut moments en que m'he trobat fort i amb molt bones sensacions. L'entrenament regular des de
que ha començat l'any està donant els seus fruits.

dilluns, 9 de març del 2009

De nou volteta a La Mola

Magnífica matinal la d'ahir amb un temps gairebé primaveral. Després d'un hivern no massa agradable tenia ganes de córrer per la muntanya i quin millor lloc que repetir la tradicional volteta a la Mola. Aquest cop en solitari i al meu ritme.
Ja fa anys de la primera volta organitzada per Xavi Curull i Pep Moliner. Des d'aquella vegada la he repetit moltes vegades, la major part d'elles acompanyat, però altres, poques, també tot sol. Darrerament i gràcies als coneixements del Parc de Sant Llorenç del Munt del Mirabet podem evitar tornar per la carretera, la que fins aquell moment havia estat sempre una part una mica desagradable.
Com que no depenia de ningú hi vaig anar tard. Al voltant de les 9.30 sortia de la Torre de l'Angel. L'objectiu era fer la volta sencera sense aturades i fent algunes fotos pel camí. Només sortir quan encara estava escalfant em creuo amb el Raul que baixava tot esperitat. Estava participant en la Ruta dels Tres Monestirs. Poc després també em vaig creuar amb el Robert Mayoral que estava entrenant per la Marató de Sables amb la seva inseparable motxilla de 5 quilos a l'esquena fent la mateixa Ruta. Quins dos cracks!
Decideixo fer una foto cada 10 minuts i així vaig fent muntanya amunt.
En el camí dels monjos em trobo a molts dels participants de La Ruta dels Tres Monestirs que porten una bona estona en marxa.
Faig tota la pujada trotant i malgrat que en alguns moments les cames fan una mica de mal per l'esforç puc continuar sense problemes, malgrat esbufegar de valent. Faig cim amb 55 minuts i sense aturar-me enfilo muntanya avall. La primera hora m'agafa prop de la Cova del Drac i després de la pujada que mena fins a dalt de tot de la Carena del Pagès i deixant a la dreta els Òbits, enfilo la part del camí més m'agrada d'aquest recorregut que en lleugera baixada i trepitjant una bona catifa de fulles seques em porta gairebé sense esforç fins al Coll d'Eres.
Aquí toca fer el darrer esforç important per coronar el Montcau amb 1-35, 8 minuts des del Coll Eres (temps molt millorable penso amb una mica més d'entrenament). Ara pràcticament ja no queden pujades, excepte tan sols algun repetjó.
Deixo el camí principal i agafo el que coneixem com la via Mirabet, el camí que entre una espècie de túnel per entre els arbres, alguns d'ells al terra com a conseqüència de les darreres ventades em dirigeix cap el fons de la riera. Aquí ja no hi ha ningú. Deixo de trobar gent. M'endinso plenament al bell mig de la natura. Alguns ocells i altres animalons fugen espantats al ser sorpresos per la meva arribada sobtada entre l'espesa vegetació.
Travesso la riera i per un corriol paral·lel entre la carretera i la riera vaig avançant en direcció a la Torre de l'Àngel.
Per aquest mateix corriol baixo fins la riera quan aquesta ja es ampla i faig els darrers quilòmetres pel bell mig de la mateixa en un paisatge sec de pedres i matolls ben diferent al de les roques i boscos que m'han acompanyat tot el matí.
Ben aviat torno a ser al cotxe. Han estat 2-44-34 voltant per La Mola retrobant un recorregut que ja és tot un clàssic i que segurament no trigaré massa a repetir.

dilluns, 2 de març del 2009

Abonat a l'hora 27

Va ser el 3 de maig de 2005 que vaig anar al Turó de Cerdanyola per córrer la meva primera cursa d'orientació en un C2. Només portava dues curses d'iniciació i un curs d'orientació a l'estiu del 1992. I avui hi tornava per córrer un C1, gairebé 4 anys després i amb 50 curses d'orientació a la meva esquena.
Sempre recordaré aquella primera fita que no hi havia manera de trobar. Vaig necessitar més de 45 minuts per trobar la primera fita. Avui portava la lliçó ben apresa de la darrera cursa de Copa Catalana a Sils. Amb aquesta cursa inicio un cicle de 4 curses d'entrenament per tal de millorar els meus punts més fluixos i resultar encara més competitiu.
El  lloc és més aviat lleig. Només sortir l'errada de sempre, em costa fer-me amb el mapa i perdo molt de temps en les dues primeres fites. Avui calia afegir el canvi en l'escala del mapa. Del 1:10000 del passat diumenge al 1:4000 d'avui. Tot estava molt més a la vora.
A partir de la tercera m'endollo bé i començo a gaudir de la cursa i a trobar fites amb força rapidesa. Vaig molt concentrat en el mapa i en el terreny, en tot moment sé on em trobo, m'aturo poc i tracto sempre que puc d'anticipar els itineraris de les següents fites. Els desnivells són considerables, però em trobo bé físicament i vaig ràpid. Les fites són gairebé sempre allà on les cerco. Això produeix una gran satisfacció.
A la sortida de la fita 21 segueixo a un orientador sense mirar gaire el mapa i tot plegat em trobo en una zona que em costa d'identificar en el mapa. Durant un moment no sé ben bé on sóc. Finalment m'oriento i trobo les fites que em resten fins al final, on arribo satisfet de com m'ha anat: 1-27-24 per fer 3800 metres, 24 fites i 290 metres de desnivell. Posició 20 de 25 arribats. El primer ho ha fet amb poc més de 49 minuts!
Recapitulant estic satisfet del meu rendiment físic, de la concentració al llarg de la cursa, d'haver corregut amb més seguretat.
Les meves errades han estat:
  • La manca de concentració al principi de la cursa i en la sortida de la fita 21.
  • Una petita errada camí de la fita 6
  • L'elecció equivocada d'itinerari de la fita 10 a la 11. En un moment vaig intuir que hi havia una millor opció, però no vaig saber veure amb claredat com executar-la i vaig optar per una opció molt més llarga i amb molt més desnivell. I una petita millora entre les fites 14 i 15, però aquesta no té massa importància.
El conjunt d'aquestes errades han pogut suposar uns 15 minuts que són molts minuts. En properes curses, tinc que seguir insistint en aquests aspectes.

diumenge, 1 de març del 2009

De nou un dia especial

Tan la setmana com el dia de la marató de Barcelona sempre són especials. Tan se val que la corri o no, sempre tinc molts companys i coneguts que si que ho fan. Moltes són les imatges i les sensacions que es passegen pel meu cap aquests dies. Des d'aquella primera marató del llunyà 1986 aquesta data ha esdevingut especial en el calendari. No és un dia com els demés
Recordo quan de molt jove pensava que córrer aquesta mítica  distància seria impossible. Era quelcom per a superhomes. A poc a poc, gairebé sense voler i sense donar-me'n compte em vaig trobar a la línia de sortida de la meva primera marató amb una preparació prèvia que ara em fa riure.
Van passar els anys fins arribar al meu segon intent el 1991, amb la meva primera entrada a l'estadi. Des d'aleshores he anat repetint, alguns anys amb molts quilometres d'entrenament a les cames i amb l'objectiu
de fer marca, altres anys simplement per córrer-la i tornar a sentir les sensacions i altres vegades només recolzant a companys o fent de voluntari omplint bosses o donant aigua als avituallaments. O com aquest any des de lluny llegint els comentaris dels que si que la feien.
La setmana prèvia és especial, tota la setmana es respira marató, pensant gairebé en exclusiva en la cursa. Els darrers dies cuidant l'alimentació i el descans. El cap de setmana amb el ritual de recollir el pitrall, retrobar-te amb amics, comentar els objectius de cadascú, fer plans. I el diumenge el gran dia, llevar-se aviat, agafar-ho tot i cap a Barcelona. Al llarg dels 42 kms. hi ha temps de tot, el començament de la cursa descansat i amb molts quilometres per endavant amb la por d'anar massa ràpid i pagar-ho després. Intentar portar el ritme previst fins a la primera meitat. A partir d'aquí comença la veritable marató. El ritme acostuma a baixar i és a partir del 30-32 que es comença a decidir tot.
Els darrers 2 quilometres són els del gaudi de la feina ben feta ja en el carrer Sepúlveda i a prop de l'arribada. I després tota una setmana per recordar tots els moments viscuts, tan bons com dolents. I començar a pensar que segur que n'hi haurà una propera.
Aquest matí quan agafava el cotxe per anar a la cursa d'orientació del Turó de Cerdanyola eren les 8.30 i he pensat en el tret de sortida. He vist que estava ennuvolat, que no faria calor i que potser caurien algunes gotes. Bon temps pels maratonians que no passarien gens de calor. Al tornar a casa he escoltat les notícies
sobre el resultat, i he vist les imatges i per la tarda he llegit algunes cròniques penjades a Internet per amics i coneguts.
Malgrat els anys, els records de les diferents maratons i dels diferents recorreguts es mantenen a la memòria. Són dies importants i els fets queden gravats a la memòria per sempre. Aquell dia que vas tenir que caminar, les emocionants entrades a l'Estadi, els companys que t'han acompanyat, la marca en un dia inesperat, la punxada quan tot semblava que anava bé.
El 2006 va ser la meva darrera marató de Barcelona i ara fa uns mesos vaig fer-ne una de muntanya. Estic segur que no seran les darreres i que malgrat que en principi penso que no, és molt probable que algun altre any torni a estar a la línia de sortida d'aquests mítics 42195 metres. Què tindran que ens atrauen tan?