De nou al Farell, i ja van 15!

Aquest matí he enfilat de nou cap a Caldes de Montbui per fer la cursa del Farell una altra vegada. És una cursa que m’agrada. Per sort avui no feia el fred de diumenge passat. La temperatura era ideal per córrer. Com que darrerament entreno poc he decidit sortir conservador i córrer els primers kms. d’asfalt acompanyant al Pau, que està preparant la marató de Barcelona amb l’Abel Antón de manager. No tinc cap objectiu de temps previ, simplement sortir a gaudir del córrer un matí de diumenge pels boscos de la muntanya del Farell.  

Foto de David

Tal com tenia previst a l’arribar a la pista de terra que es comença a enfilar amunt he accelerat i he començat a avançar corredors. Tenia bones sensacions. Un cop a dalt comença la part dels tobogans. Porto tres minuts més que l’any passat. M’agrada aquesta part amb petites pujades i baixades, algunes força pronunciades. Tornem a passar per una zona d’asfalt i un cop ens endinsem de nou pels camins de terra passada ja la meitat de la cursa decideixo tornar a accelerar una mica, ja no queda massa de pujada i em trobo fort. Poc abans d’acabar la pujada passo a l’Ovidio, company d’entrenaments del CN Sabadell. Amb els anys que fa que faig la cursa em conec molt bé tot el recorregut i això sempre suposa una avantatge.

S’han acabat les pujades. Ara ja tot és baixada. Continuo deixant atletes enrere. Com m’agrada aquesta baixada! Acabo la cursa amb 1-03-27, gairebé 3 minuts més que l’edició de l’any passat. Aquest temps que he fet de més ha estat pel lent començament de la cursa, ja que he mantingut el retard que portava al finalitzar la primera pujada. He arribat al Parc de Can Rius molt sencer amb ganes de seguir corrent.

Per seguir la tradició tampoc m’ha tocat res al sorteig. Amb tots els anys que porto anant al Farell crec que mai m’ha tocat res. Gairebé sembla impossible!

Una bona dutxa i uns quants estiraments a sobre de la gespa artificial del camp de futbol, tota una novetat, abans de tornar cap a casa, tot pensant que ja comença a ser hora d’entrenar una mica seriosament.

Organització d’una cursa

Tot va començar a mitjans del mes de juliol. A la secció d’orientació de la UES som poquets i ens agradaria difondre el nostre esport a la resta d’associats i també a la resta de sabadellencs i sabadelllenques. Aleshores varem decidir organitzar una cursa de promoció en el conegut bosc de Can Deu. El dia 18 de novembre seria la data.

La preparació és llarga. Planificar els circuïts i provar-los, tenir-ho tot a punt per la data marcada. Disposar de prou gent per totes les tasques a desenvolupar. Ningú ho manifesta en veu alta, però en algun moment tots creiem que haurem d’anul·lar la prova per manca d’inscrits. Però finalment arriba el dia.

A les 7 del matí i encara fosc ja estem al bosc descarregant tot el material necessari. Prèviament el divendres a la nit es va anar a recollir tot a la seu de la UES. Quin fred què fa!

Poc abans de les 9 comencen a arribar alguns del inscrits i també alguns que es volen inscriure. S’apropen les 10 del matí, hora de la primera sortida i encara no han arribat els que estan col·locant les fites. Per fi estan aquí. Per molts dels participants és la seva primersa cursa d’orientació. No parem d’explicar com funciona aquest esport i quins són els seus elements essencials (el mapa, la brúixola, ...). Han vingut a córrer una bona colla d’amics de Terrassa, on també estan en el procés d’iniciar un nou club d’orientació. Com nosaltres també són poquets i il·lussionats per aquest esport.

Finalment surt la primera participant. A la taula d’inscripcions encara estem resolen incidències i inscripcions de darrera hora. Arribem a les 75 inscripcions. En molts moments amb 50 ja ens haguessim considerat satisfets.

Ben aviat van arribant els primers que acaben la cursa i ens expliquen la seva experiència. La major part afirma haver-ho passat bé. Alguns s’interessen per la secció i per properes curses. Els que millor s’ho passen són els nens. Només cal veure com corren amb cares d’il·lussió a la cerca d’una fita o simplement per esgarrapar alguns segons al rellotge en el moment de l’arribada.

A les tres hores d’haver sortit el primer corredor, ja queden poquets per arribar. Repassem les llistes, en falten 8. N’arriba un grup de 4. Comencem a desmuntar mentre esperem l’arribada dels darrers. Finalment tot s’ha acabat. Resta acabar de recollir i les gestions post-cursa: penjar classificacions, pagament de l’assegurança, valoracions.

Realment és feixuc organitzar una cursa. Una activitat que tan sols dura un matí de diumenge té hores i hores de feina al darrera. Per sort els diferents participants són benevolents amb nosaltres i malgrat que hi ha coses per millorar només rebem que felicitacions.

Gràcies a tothom per venir i gaudir d’un matí de natura, esport, orientació i fred intens.

Millorant, però ....

De nou tornava a ser en una cursa d’orientació de la Copa Catalana. Aquest cop era al petit municipi de El Brull, amb unes esplèndides vistes del Pla de la Calma i el Matagalls per una banda, i la vall del Congost, la plana de Vic i els cingles del Bertí a l’altra i amb un magnífic paisatge de tardor amb tota la seva varietat de colors.

Torno a tenir la hora de sortida al voltant de les 11, el que em permet fer un bon escalfament i parlar una estona amb els companys abans de sortir. Avui són 15 fites les que tinc que trobar i 6000 metres de recorregut lineal.

Ja em toca sortir. Ràpidament tinc el mapa orientat i vaig en direcció la primera fita per camins amb l’objectiu d’assegurar-la. De seguida observo que hi ha moments en que els camins no són del tot clars. Un cop passat el primer control, en direcció a la segona travesso una zona de bosc espès que m’alenteix molt fins arribar al costat d’un dipòsit d’aigua, el meu primer objectiu. Oriento el mapa i em dirigeixo cap aquesta segona fita, però em passo de llarg. Trigo una estona a donar-me’n compte i perdo un temps preciós en la seva localització. Camí cap el control 3 se’m fa evident que unes zones grises en el mapa representen les zones del terreny en el que hi ha uns afloraments rocoses, i utilitzo aquesta descoberta per trobar la tercera fita i encaminar-me cap a la 4 en línia recta sense dificultat.

La cinquena és lluny i decideixo seguir els camins per apropar-m’hi. En el moment d’abandonar el camí em passo i tinc que tornar enrere. La 6 és a prop, i a la 7 també hi vaig per camins. Travesso la carretera per l’únic lloc permès per la organització i trobo la 8. Ara venen tres fites en zones de bosc espès (verd fosc en els mapes) i on cal arribar-hi seguint per una banda els camins i per altra banda les línies elèctriques. Seguir aquestes suposa tenir que superar grans desnivells, pel que cal ser curós a l’hora d’escollir l’itinerari i valorar bé els desnivells i les distàncies a recórrer.

Les darreres quatre fites està una zona oberta en les que la lectura correcte del mapa i el terreny i poder córrer en línia recta camp a través és l’element clau. M’agrada i gaudeixo molt d’aquesta part de la cursa. Arribo satisfet amb la sensació d’haver fet una bona cursa. He necessitat 1-25. Miro la classificació dels primers de la meva categoria mentre m’hidrato i comento la cursa amb els companys. Els primers ho han fet amb una hora. Malgrat haver millorat respecte a les darreres curses (Santpedor i Prades) i només ser conscient d’haver perdut 5 ó 6 minuts en la fita 2 encara estic molt lluny dels primers i em queda molt per millorar. He fet 7è de 11, però en terra de ningú, a 14 minuts del 6è i a 17 del 8è.

La temporada està acabant i tinc que començar a pensar com encararé la propera temporada.

Via verda: Anglès-Girona

Poc després de les 8 ja estem sortint d’Anglès pel costat de la carretera. No hi ha massa volum de cotxes i el paisatge continua sent agradable.

 

En alguns moments ens allunyem de la carretera i anem pel costat del Ter. Seguint els consells dels amos de la Fonda Tarrés abandonem el camí i la carretera per creuar el Ter i entrar al poble de Bonmatí i esmorzar.

El bar està de gom a gom. Tothom està fent un esmorzar de forquilla. Gairebé ens fa vergonya demanar unes torrades amb mantega. Un cop recuperades les forces tornem a reprendre el camí direcció Girona. Prop de Bescanó ens tornem a allunyar de la carretera i el camí travessa de nou en línia recta pel mig de camps de conreu. Tornem a veure camps de blat de moro com el primer dia, però amb menys extensió.

Ja a prop de Salt deixem definitivament la carretera per endinsar-nos a estones just al costat del riu, i d’altres moments no tant a prop, per una zona de grans plataners dels que cau una lleugera i lenta pluja de fulles seques de la tardor.

Aquesta aproximació a Girona que nosaltres temíem, ja que l’arribada a les grans ciutats acostumen a ser per lletjos polígons industrials, és una agradable sorpresa, amb alguns racons veritablement idíl·lics. Ens creuem amb alguns grups d’entrenament i penso en la fortuna que tenen els gironins que poden entrenar per aquests camins a diari.

 

Només la darrera mitja hora de camí és per una zona d’horts més aviat lletja.

Arribem a Girona i ens endinsem pel parc de la Devesa que en plenes festes de Sant Narcís es troba ple de gent. Cercàvem el km. 0 de la ruta del carrilet però entre tanta gent no ens és possible trobar-ho.

Ja és hora de dinar. I així ho fem abans de tornar a casa en tren. Però aquí no s’acaba la nostra aventura. No havíem consultat els horaris i quan arribem a l’estació el tren acaba de marxar. Hem d’esperar una hora. Passada l’hora d’espera, quan ja som a l’andana veiem que el nostre tren s’atura uns 100 metres abans d’arribar a l’estació, just en una corba. Escoltem sirenes i personal de seguretat que s’apropa a peu fins el tren. Triguem a saber el que ha passat. Al cap d’una bona estona ens informen que es tracta d’un suïcidi i que haurem d’esperar fins que el servei es torni a posar en marxa. No saben quan de temps trigarà.

Gairebé hem d’esperar un parell d’hores més abans no podem pujar en un tren que ens portarà fins a Barcelona com en una llauna de sardines. Per fi arribem a casa després d’un llarg viatge, però satisfets d’aquestes tres jornades per la via verda. De segur que repetirem.

Via verda: Sant Feliu de Pallerols-Anglès

Em desperto i miro el rellotge, gairebé les nou! Què tard! Volíem sortir a les 8! En una revolada ja som al carrer caminant pels carrers de Sant Feliu de Pallerols. De cop i volta recordo que tinc el rellotge a l’hora antiga. Per tant són les 8 i poc. Anem bé de temps. Quin ensurt!

Aviat abandonem el poble. Tot és en un lleuger descens i molt agradable. El camí és ample i està rodejat d’arbres tardorencs. Deixem a la nostra dreta el corriol que ens menaria al Castell d’Hostoles i ens dirigim cap a Les Planes. Veiem el poble davant nostre però el camí s’allunya sense entrar al poble. Dubtem de si arribarem a passar-hi i revisem la guia. Anem bé. El camí fa una corba molt amplia que ens condueix a l’altra banda de Les Planes.

Ens aturem en un bar abans de creuar la carretera i esmorzem. Continuem per entre arbres amb tots els colors de la tardor i travessem diferents ponts fins arribar al que havia estat el Baixador de la Font Picant amb una escalinata que antigament portava a un hotel ja desaparegut. En el seu lloc hi ha una planta embotelladora d’aigua. El camí continua sent encantador fins arribar a Amer.

 

A la sortida del poble i després de deixar el que era l’antic camí del carrilet desaparegut sota l’asfalt d’algun carrer ens topem amb una pujada seguida d’una forta baixada. Travessem la carretera i després el riu Ter abans d’arribar a l’estació del Pasteral. Ara agafem un tros de camí recte per entre camps de conreu. El camí se’ns comença a fer llarg i pesat i sembla que Anglès es més lluny que no havíem previst. Comença a ser tard per trobar un lloc per dinar i en el poble de La Cellera de Ter dubtem de cercar un lloc per dinar i seguir després.

Preguntem a la parada d’autobús on hi ha tres nois asseguts i ens informem que Anglès està allà mateix. Entomem el darrer tram de l’etapa d’avui també recta.

 

Un cop a Anglès aviat trobem la Fonda Tarrés on aconseguim habitació i encara hi som a temps per dinar.

A la tarda donem un tomb pel poble, sobre tot, per la part antiga i admirem algunes de les seves cases, amb façanes i finestres d’altres temps. Però aviat es fa fosc i ja deixa de ser agradable passejar pels carrers i ens refugiem en un bar fins gairebé l’hora de sopar.

Abans de sopar tornem a fer un vol pels carrers deserts i foscos i així agafar una mica de gana i ben aviat anem cap a dormir.

La Via Verda: Olot-Sant Feliu de Pallerols

Feia temps que ho tenia entre els meus plans: fer la via verda entre Olot i Girona tal com fa temps havia fet el camí de Sant Jaume, sense presses, tot emulant d’alguna manera les caminades dels llibres de l’Espinàs.

El primer intent havia de ser per la passada Setmana Santa, però la previsió de pluja ens va fer desistir. Aleshores volíem anar des d’Olot fins a Sant Feliu de Guíxols.

Finalment hem aprofitat el pont de Tot Sants d’aquest any per fer només des d’Olot a Girona.

Marxem l’1 de novembre en transport públic fins a Olot. Ens posem a caminar al voltant de les 12 del migdia. Massa tard pel nostre gust, però no ha pogut estar d’una altra manera. Els primers kms. del camí a Olot són espectaculars. El paisatge de tardor està magnífic. Aquesta serà una constant al llarg de tot el camí.

Aviat ens trobem caminant en una zona més oberta rodejats a banda i banda del camí d’extensos camps de panís, secs i a punt de la recollida, suposem. Mai els havíem vist així i ens sorprèn. 

Després de poc més d’una hora de camí arribem a Les Presses i cerquem algun lloc per menjar abans de seguir el camí. No és fàcil. Donem alguns tombs pel poble fins trobar un lloc on fan pollastres a l’ast. Després d’una bona estona d’espera fins a cert punt inexplicable, molta gent treballant però de manera poc eficient, assolim el nostre objectiu: un bon entrepà de botifarra i una cervesa que ens mengem asseguts al costat de la que havia estat l’estació del poble. Ara és un punt d’informació de la via verda, però a aquestes hores està tancada.

Seguim, ara pel costat de la carretera. Aquesta part del trajecte és força desagradable.

Un cop travessat Sant Esteve d’en Bas el camí s’enfila i l’entorn millora fins que de nou ens trobem caminant per asfalt, per la que era l’antiga carretera que en lleugera pujada ens condueix fins el Coll d’en Bas.

A partir d’aquí ja tot serà baixada. Primer per la mateixa vella carretera d’abans i poc després agafem de nou el que havia estat el pas del tren. Poc a poc ens allunyem de la carretera i el camí torna a recuperar el seu encant inicial. Passem pel costat de l’ermita romànica de Sant Miquel i també antic baixador i ens hi aturem una estona. L’estat d’abandonament del lloc juntament amb la poca claror del dia ja avançat l’envolten d’un to misteriós. Ens fa pensar en la vida d’aquest lloc en altres temps i quan i per quines raons els seus habitants varen abandonar-ho.

Abans no es fa fosc del tot arribem a Sant Feliu de Pallerols, on cerquem lloc per dormir. No ens acabem d’orientar. Fem sort i un jove des d’un balcó ens veu despitats i ens pregunta què busquem i ens indica el camí per trobar la Fonda Finet. Aviat el nostre dubte de si trobaríem lloc per dormir queda esvaït i ens instal·lem en la part moderna de la fonda.

Fa fred i ens refugiem al bar de la plaça per passar l’estona fins l’hora de sopar. Mentre prenem un té llegim el diari.

Després de sopar i per pair una mica donem un tomb pel poble, malgrat el fred que fa abans d’anar cap a dormir.