dimecres, 24 de juny del 2009

H45, radiografia d'una categoria


H45, la categoria dels iaios de la orientació catalana ha canviat significativament aquesta temporada. Hem passat de curses amb 5 o 6 participants en curses que mai baixen de 10 inscrits i en algunes, fins i tot, hem estat 15. La competència ha augmentat amb l'arribada a la categoria d'orientadors que la temporada passada corrien a H40.
El dominador absolut és en Joan Sánchez que ha guanyat totes les curses que ha fet. És un orientador amb molt bon domini tècnic, bona forma física que fa molt poques errades i que de moment queda molt lluny de l'abast de la resta. De fet ja estem satisfets quan ens hi podem apropar. És admirable la manera tan fàcil com fa les curses.
Un altre nou a la categoria en Josep Mª Palau ha estat el guanyador de la única cursa en la que no ha participat el Joan, ja que la organitzava el seu club els Aligots, i comença a ser un habitual del podi. És molt ràpid i fa molt bones curses, però a vegades les seves errades són importants
En Josep Mª Dedeu no està tan fi com a final de la temporada passada i comet més errades, el que fa que aparegui poc en posicions de podi. Però és un bon company em qui dóna gust comentar la cursa  acabada.
El que està completament desaparegut és en Mariano Castel, molt allunyat de les posicions de privilegi en totes les curses. Ha perdut la forma aquest any ?
Adrià Tringuell, un dels il·lustres veterans de l'orientació catalana ha fet bones curses, i encara manté la il·lusió per passar-ho bé i assolir bones posicions en les curses malgrat la forta competència d'enguany. Sempre és interessant escoltar-lo.
Sergi Guillem era un dels que a l'inici de temporada esperaven veure'l de forma habitual en les primeres posicions, però no va començar massa bé la Copa Catalana, encara que en les darreres curses s'ha entonat i ja l'hem vist un parell de vegades enfilar-se al podi.
L'altre que també ha pujat un cop al podi ha estat el Lluís Alsius, un orientador molt ràpid, però que gairebé sempre l'acostuma a trair-lo alguna errada al llarg de les curses.
Un dels habituals de les curses és també el Carles Lladó, el federat amb el carnet nº 1 que malgrat la seva edat continua gaudint i participant amb encert a les curses, tot xinoxano.
Malgrat tanta competència he aconseguit mantenir una certa regularitat que excepte la gran errada a Saldes em permet assolir una bona posició en la major part de les curses i mantenir-me tercer en la general de la Copa Catalana.
Ja ha acabat la primera part de la temporada i caldrà esperar al setembre per veure si hi ha algú capaç de guanyar al Joan en alguna de les curses. Aquest és el nostre repte, malgrat que tots sabem que està un pas per davant nostre.
Un dels moments més divertits de les curses, és un cop acabada com cadascú davant del mapa comenta amb els companys de categoria quins han estats els seus neguits, les seves opcions i les seves errades més importants al llarg de la cursa.

dimarts, 23 de juny del 2009

Orientació al Pi de les 3 Branques

Tercer diumenge consecutiu direcció Berga. Aquest cop a la cursa del Pi de les 3 branques al municipi de Castellar del Riu organitzada pel COB. Després del mal resultat de Saldes me la plantejava com un repte per tornar a agafar bones sensacions. Tenia per endavant 5100 metres, 17 fites i 220 metres de desnivell.
Em situo ràpidament en el mapa, i una petita franja sense arbres per sobre d'un tallat em porta de dret a la primera fita. Creuo per primer cop la carretera però em fico massa aviat al bosc i em trobo amb una fita que no és meva. Torno a la carretera em resituo i ara si que ho veig clar i la segon és meva. Direcció oest per un bosc preciós fins trobar una riera. Travesso la riera i en un petit clot hi ha la fita.
Ara toca córrer en baixada seguint la riera fins travessar de nou la carretera, passar per entre dos camps i en un petit monticle darrera un arbre trobo la 4. Passo per la cantonada d'una casa i un terreny obert i m'endinso en un bosc net. Veig una fita sota una roca. Ja és meva. Pinço sense mirar el número de control. M'he equivocat no és la meva aquesta! I ara què ? Es la primera vegada que em passa això. Intento situar aquesta pedra en el mapa, però no la trobo. Em dirigeixo a uns camps propers que tinc una mica al sud i des d'allà ataco de nou la fita. Ara sí. Aquesta és la meva. He fet la segona errada del dia. Com a mínim ja he
perdut uns 5 minuts.
Baixo de nou fins el camp i el vorejo. Poc abans d'arribar a un punt d'aigua m'enfilo per trobar pel mig d'un bosc una mica espès i sota un tallat la 6. Corro arran del filat i amb alguna vaca propera fins trobar la 7, i per la 8 també ressegueixo el filat fins la carretera i des d'allà busco la pedra no hi ha el control.
Estic gaudint de la cursa. Estic ben orientat no em costa trobar les fites, però no em noto fresc de cames. Travesso la carretera i pujo pel costat d'una riera fins un camí. Creuo una altra riera i agafo un petit corriol que s'enfila i un cop a dalt, just sota meu tinc la 9. Podria tractar de trobar la 10 a nivell, però prefereixo baixar i seguir arran de riera. Crec que ja em trobo a l'alçada de la 10 i m'enfilo amunt identifico les pedres del mapa i ja és meva. Acabo de pujar fins trobar una zona de bosc net d'on ha de sortir un petit corriol que m'ha de dur al següent control. No hi ha manera de trobar aquest corriol i canvio la decisió. M'enfilo, fins trobar un camí. Corro en baixada, però no massa depressa ja que tinc que trobar un trencall a la meva esquerra. Aquí està i la fita també. Segueixo el corriol endavant fins trobar un creuament i davant mateix d'aquest hi ha una franja de bosc net que segueixo fins al final i em porta a una rasa on hi ha la 12.
Surto d'aquesta fins trobar la carretera. La 13 està lluny. És la mateixa que havia  trobat quan buscava la 2. Són uns 800 metres al costat de la carretera per una magnífica zona de bosc on dóna gust córrer en lleugera pujada. Llàstima que noto les quatre setmanes en que pràcticament no he entrenat. Les cames no van. No m'hi trobo a gust.
Un cop tinc la 13 m'enfilo una mica i des d'allà acabo de decidir el camí a seguir. Estudio dues opcions i opto per la que sembla tenir menys desnivell. Segueixo al costat d'una tanca fins trobar una riera. La baixo fins un encreuament amb una altra i travesso aquesta. A partir d'aquí segueixo a nivell fins deixar un petit turó de pedra a la meva esquerra. Ja estic a prop, uns 100 metres més i allà entre mig d'una zona de pedres la tenim. Ara avall fins a la riera. Just en un tàlveg de l'altra cantó hi ha la 15. De tornada al mig de la riera, m'enfango una mica. En la següent corba m'enfilo a l'altra banda, travesso una petita zona oberta, un camí i ja la tinc.
De nou al camí i aquest ja em portarà fins a la 17 i fins al final. Tracto d'agafar velocitat, però de nou torno a notar que no tinc les cames fresques. Ha estat una cursa de la que estic satisfet de l'orientació però en la que no m'he trobat bé físicament.
Tinc que tornar a entrenar amb regularitat. Han estat 1-23-44 que m'han servit per ser segon de nou. Una bona xerrada amb diferents companys tot menjant síndria i bevent cervesa típica de les curses organitzades pels del Bergadà.

dilluns, 15 de juny del 2009

Ral·li d'orientació

Dues opcions d'orientació per aquest diumenge: Copa Catalana a Sant Julià de Cerdanyola i Ral·li d'orientació al Refugi dels Erols en la seva tercera edició. Des de la primera edició que tinc ganes de participar en aquest ral·li i aquest serà el meu debut.
Sóc conscient que fa temps que no entreno llargues distàncies i també que porto gairebé tres setmanes en que entreno molt poc. Sé que ho pagaré en una cursa que serà llarga i amb fort desnivell. Són 12 km. amb 1500 metres de desnivell, 17 fites i 4.30 hores per acabar-la.
El primer que cal fer és escollir un bon itinerari. Miro les 17 fites i prenc una opció.





Només començar tot és pujada i m'ho agafo amb calma. La primera fita (31) és ben fàcil. En el primer trencall canvio de decisió i l'ordre de fites a fer. No són difícils de trobar i segueixo caminant. Després de passar per entremig d'un munt de vaques no em certa prevenció tinc la que fa tres (37) i començo a trotar una mica. Dues més (36 i 35) ja són al sac i quan baixo a cercar la que farà 6 (32) sóc conscient que no porto la millor estratègia de cursa. El canvi de decisió en el primer trencall no ha estat bo. Cercant la 32 a més he perdut una estona.
La setena (40) està dalt d'un cim (Puig Roig) amb fort desnivell, però ja és meva.
Després de baixar del cim toca pujar de nou. Torno a despistar-me una mica, però de nou agafo el camí correcte per trobar-ne dues més (33 i 34). Ja en tinc més de la meitat i ara puc córrer una mica. Aprofito per menjar.
La desena (42) està dins d'una bauma, un lloc preciós on es poden escoltar uns ocells que estan per allà voltant. I per la següent el desnivell a superar és brutal pel mig d'una torrentera plena de pedres.
Cauen algunes gotes. És d'agrair que el cel està tapadot i la calor suportable. Em trobo gent baixant. Ara sóc plenament conscient que la volta inversa era millor opció.
Arribo a l'onzena (41) i s'ha acabat aquesta part de pujada, però no el desnivell total. Les vistes impressionants. Aquí es pot córrer de nou fins la següent (44) situada a les Tortes a prop d'uns prats magnífics amb unes esplèndides floretes grogues.
De nou travesso pels mig dels prats per cercar el Torrent de l'Euga Blanca amb una fita al costat de la neu (47), just a sota del Puigllançada. És la primera vegada que trobo una fita a la neu i em fa il·lusió. Ja vaig just de forces i per tant es tracta de regular. Tinc davant el Tossal de Rus (2115 m.) on hi ha una fita (43), però primer tinc que baixar fins la Collada de les Tortes. Falten 4 fites i començo a posar la calculadora en marxa. Per anar bé tinc que fer cim amb 3-30 i deixar una hora per fer les altres tres ja de baixada.
Baixo trotant fins la collada i poso un ritme constant en la pujada al Tossal: 3-35. Ho veig just però encara possible. Tot baixant vaig per terra, però sense prendre mal. Ja tinc dues fites més (46 i 45), però la baixada fins la pista és lenta i feixuga. Passo pel costat de dues de les fites (37 i 38) que havia fet al començar la cursa. És evident que no he fet la millor tria de ruta. Arribo a la pista i falten una mica més de 10 minuts per entrar dins del control. Abandono la idea d'anar per la darrera fita (39) i començo a córrer per la pista fins acabar amb poc més de 4 hores 25 minuts i satisfet d'haver passat un bon matí tot trescant per la muntanya.


Al final he acabat el 13è. No està malament per ser un campionat de Catalunya. També cal dir que hi havia poca participació. Si hi hagués classificació per edat possiblement tindria copa.
A l'arribada m'espera una bossa amb regals i tots els serveis: aigua a dojo, dutxa i un avituallament al voltant d'unes taules amb pa amb tomàquet, embotits, truita de patates, sindria i tota mena de begudes (vi, cerveses). Acabat el dinar lliurament de premis i regals (m'enduc una motxilla petita) per tots els participants a la cursa i tornada a casa amb ganes de repetir experiència en la propera edició.
I ara a entrenar de nou amb una certa continuïtat i distàncies una mica més llargues.

divendres, 12 de juny del 2009

Tot un rècord: 1-15-31

1-15-31 no és el temps total d'una cursa. És el temps que vaig estar per trobar una fita.
La fita 7 de la cursa de Copa Catalana de Saldes. El mapa de Saldes és un mapa amb fama de difícil, però la temporada passada no m'havia anat pas tan malament. De fet hi vaig anar amb l'ànim de fer al voltant de 1-15 o 1-20 en tota la cursa. El guanyador de la meva categoria va finalitzar la cursa amb un temps de 1-05.
No vaig començar massa bé. Al sortir de la primera fita i dirigir-me cap a la segona vaig  orientar el mapa al revés. Sort que quan ja portava una estona vaig veure l'errada i vaig poder rectificar, però la pèrdua ja era important, uns 10 minuts. Vaig continuar la cursa sense massa problemes.
La 7 estava lluny de la 6 i en una zona boscosa, sense massa referències, unes clarianes, i unes roques i les formes del relleu. Vaig voltar al voltant de la zona amunt i avall, cercant aquestes referències, tractant de resituar-me, però no hi havia manera. Per dues vegades vaig trobar una fita que no era la meva. També un parell de cops em va passar pel cap que el millor que podia fer era retirar-me, però  sóc tossut de mena i vaig continuar donant voltes.
Al final allà estava. Com passa el temps de ràpid quan no es troba una fita! La resta de la cursa ja sense pressa no va tenir història. Ja només es tractava d'acabar i d'oblidar la cursa per esperar la propera.