Un esprint d'entrenament

El dia que acabava de preparar l’entrenament esprint del Parc dels Pinetons vaig pensar que m’agradaria provar aquest traçat en mode cursa i aquí estic preparat per fer-ho. Escalfo uns vint minuts tot trotant pel parc. Fa un dia gris com gairebé tota la setmana, però la temperatura és agradable. Poso en marxa l’aplicació del mòbil i activo la sortida al triangle.

Evidentment no tinc problemes d’orientació ni de decisió. Sé on tinc totes les fites, però és divertit tractar d’anar el més ràpid pel mig d’aquest parc i els canvis de direcció als que obliga el traçat i trobar opcions de ruta que en el seu moment ni havia pensat i que avui en plena “cursa” em semblen millors que les que havia pensat en l’elaboració del traçat.

 

Acabo en poc més de 37 minuts per gairebé 5 kms. i 80 metres de desnivell. No està malament, però he de recuperar punta de velocitat. Ha estat un bon “divertimento”.

Retorn

He estat tres setmanes aturat. Feia molt de temps que no em passava. Unes molèsties als isquiotibials que van anar a més m’impedien mourem amb normalitat. He necessitat un parell de sessions d’osteòpata i uns dies de descans per poder tornar a voltar pel rodal.

Aquesta tornada ha estat progressiva per evitar la reproducció de les molèsties de les que no sabem del tot cert el seu origen.

Just el dia que es compleixen les tres setmanes retorno amb precaució. Surto amb ganes. Després d’uns dies de fred intens fa una bona temperatura. Camino mitja hora amb intensitat per escalfar i em poso a córrer. M’he marcat fer-ho tan sols 20 minuts. Em sento com un novell. No em costa gens posar-me en marxa. Em trobo bé i les sensacions són bones. Compleixo amb el pla i en 21 minuts he fet 3 quilòmetres. Acabo la sessió caminant fins a casa, i amb ganes de la següent.

A la tarda sento a les cames aquells sensacions agradables del dia que hom ha corregut. De moment han desaparegut les molèsties amb les que he conviscut aquests darrers dies.

Després d’un dia de descans en el que tan sols camino una estona, torno a córrer. Ho faig per Sant Quirze del Vallès, pel parc que voreja el Torrent de la Betzuca, amb tendència més aviat a pujar. El primer dia tot havia estat planer. Estic atent a les sensacions de les zones lesionades però tot està al seu lloc. Passen els quilòmetres i els minuts per totalitzar poc més de 4 km. en mitja hora. Fins i tot, en un parell de pujades fortes em trobo bé. 

A l’endemà faig una excursió matinal una mica llarga pel rodal, ja que les restriccions que estem patint no permeten anar més lluny. Surto de casa quan tot just comença a clarejar i camino a bon ritme per un parell de torrents (Gotelles i Ribatallada) i moltes de les fonts que tenim a prop. Havia planejat un tercer torrent, el de Colobrers, però quan ja porto tres hores d’excursió i després de l’aturada per fer un mos decideixo que no em convé abusar i enfilo el retorn a casa. Han estat una mica més de 16 km. i més de 4 hores de nou amb bones sensacions. Això funciona.

 Acabo la setmana corrent un parell de dies més a dies alterns, un d’ells amb un fort vent molt molest en contra. El ritme és lent i em noto com pesat, però estic satisfet de poder córrer de nou. ¡Amb les poques coses que podem fer amb una certa llibertat degut a les restriccions actuals, només falta que no pugui sortir a córrer amb una certa normalitat!

Finalitzo la setmana amb la sortida més llarga per la Serra de Sant Iscle. Repeteixo la rutina caminant primer mitja hora i després corrent fins arribar a Castellar i tornar. Les pujades se’m fan feixugues, però darrerament això ja és sempre així; no és cap novetat. És l’edat que no perdona. A la baixada tampoc puc accelerar tant com m’agradaria, però també haig de dir que tampoc m’acabo d’atrevir a posar-me ràpid. Prefereixo ser prudent. Acabo aquests primers dies amb 41 km. acumulats, el que puc considerar un quilometratge satisfactori. Em noto alguna petita molèstia, però no acabo de saber si és conseqüència de que m’escolto massa o al fet del retorn després de tants dies aturat sense fer res. 

 

Encaro la nova setmana amb optimisme, atent a aquestes sensacions que s’insinuen.

El cavallet antihorari

15, 8 km. 2-39-35 10-13 x km. 838 metres desnivell positiu

Parcials: 1-03-35; 54-24; 40-53 

Havia llegit sobre aquest recorregut al Parc de Sant Llorenç del Munt en forma de cavallet, però no l’havia fet mai. Aquesta és la quarta prova de la lliga virtualEgaramossenaire, una excel·lent iniciativa que m’està obligant a sortir una mica de la meva zona de confort i provar recorreguts nous.

Vaig fer-ho el dijous 10, amb la idea que seria una única vegada, però resulta que vaig perdre el track en el camí de la font Soleia i vaig acabar fent una bona volta turística fins a la Balma de La Pinassa, un bon racó, però pel que no tocava passar-hi . Un cop retrobat el camí correcte ja m’ho vaig agafar amb calma. Si volia aconseguir un temps acceptable no tenia més remei que repetir-ho.

I per tant ja torno a estar a la línia de sortida. Al final he hagut d’esperar fins diumenge, ja que divendres va ser un dia de pluja continua. Quan deixo el cotxe a l’aparcament de la Torre de l’Àngel aquest ja està ple, tot i que és ben d’hora. L’objectiu és al voltant d’una mitja de 10 minuts el quilòmetre per un temps final entre 2-30 i 2-45, però ja veurem com surt, ja que a les zones més tècniques m’he tornat lent.

Un cop superat Can Robert, només començar la pujada forta que mena fins el pla de Can Pobla m’avança un ciclista amb plat petit i pinyó gran i m’ajuda a portar un bon ritme mantenir-lo tota l’estona ben a prop. Em marca un bon ritme en aquest tram. Intento anar el més ràpid possible en la zona més planera abans d’encara la pujada pel camí dels monjos per aquest camí que em té encantat.

 

Em costa trotar quan la pujada és fa més forta. En els darrers revolts hi ha el pessebre de costum. Finalment faig cim amb tres minuts menys que el dijous. Està tot envoltat de núvols que queden per sota.

 

En el primer dia feia un bon sol

Començo a baixar en direcció a la Font del Saüc i ben aviat m’endinso en la boira. Cal anar en compte a les baixades perquè les pedres i el rocam està humit i relliscós. Gaudeixo molt en aquest tram. Avui no faig l’errada del primer dia i segueixo endavant, amb petites pujades i baixades, sortejant arrels, rocs i pedres. Forta i breu pujada fins el Morral del Drac i ja estic al conegut camí que enllaça la Mola amb el Montcau pel que és fàcil córrer. Després de la forta pujada que hi ha a prop del Òbits deixo el camí per entrar al Pla dels Ginebrons, un corriol sinuós entre arbrers i matolls en el que sempre m’ha estat molt plaent tractar de fer-ho ràpid.

La baixada per la canal del Cargol ja és el darrer tram tècnic abans d’arribar a la pista. Aprofito zones en que el terreny és més fàcil per deixar-me anar. I ja un cop a la pista accelero el ritme. Les darreres pujades encara que amb poc desnivell em fan anar molt lent. Faig el darrers quilòmetres per sota de 6 per acabar amb un temps molt més que acceptable. Acabo satisfet, i també convençut que si ho provés un altre dia encara podria rascar un parell o tres de minuts al meu temps.

Està resultant divertida aquesta lliga virtual. La propera serà l’etapa reina amb els cincs cims del Parc.

 PD: Unes molèsties als isquiotibials no em van permetre seguir participant en aquesta lliga virtual tan divertida i entretinguda. Una veritable llàstima.

Powered by Wikiloc

La Mola Vertical, i una mica més.

1,6 km. 34-49 min. 406 metres desnivell

La tercera cursa de la lligavirtual Egaramossenaire és una Mola vertical, gairebé pel mateix recorregut que la Crono-Mola de la primera cursa però amb sortida des de la canal de les Bruixes.

Aprofitaré la pujada a la Mola per donar un tomb per allà un cop acabada la cursa en si.

Vist el temps que vaig fer en la Crono-Mola, faig la previsió de baixar dels 40 minuts. Deixo el cotxe a Can Robert i escalfo trotant i caminant fins el punt de sortida al peu de la Canal de les Bruixes. 

Can Robert

Em divideixo mentalment la pujada en tres trams de 500 metres. Tracto d’anar el més ràpid possible, però de córrer no puc pas massa, ja que el desnivell a superar és massa fort, en molts moments superior al 20%

Travesso la pista que puja a Can Pobla i aquí em trobo amb el primer tram que permet recuperar una mica de pulsacions. Els primers 500 metres els he fet en poc més de 10 minuts. Encaro la pujada en direcció a El Bolet, en alguns moments, encara que pocs, em cal utilitzar les mans. Passat el Bolet, hi ha un altra tram que permet trotar abans d’afrontar la darrera part costeruda. El quilòmetre el passo amb 21 minuts. Està clar que baixaré de 40 minuts. Ja soc a la zona cimera i ja puc trotar de nou i després córrer fins arribar a la taula d’orientació. He baixat de 35 minuts. Tot un èxit.

Em prenc un petit descans mentre contemplo les conegudes vistes des del cim del Vallès Occidental i ja que soc a dalt i tinc temps dedicaré la resta del matí ha fer d’explorador.

Els mapes indiquen que hi ha una baixada per l’extrem Nord-oriental de la plana cimera que una vegada vaig intentar trobar des de La Panxa Contenta i no vaig saber veure, o al menys no ho vaig tenir del tot clar per enfilar-me per un rocam. Avui ho provaré des de dalt. Baixo com sempre en direcció al Morral del Drac i abans d’endinsar-me en una zona de vegetació em desvio a la dreta i intento trobar el camí. Localitzo una gran fita de pedres. Vaig bé, però ben aviat perdo el camí sense trobar més indicacions. Exploro la zona a prop dels cingles, sense trobar la manera de baixar-los. Veig un petit grup de “cabres” negres en una punta dels cingles. Mai abans n’havia vist per aquesta zona.

I quant ja em començava a donar per vençut després de voltar una bona estona per la zona, localitzo una segona gran fita de pedres que indica per on s’entra al corriol que mena avall entre mig de la vegetació. No està massa fressat, però no resulta massa difícil de seguir. Entro en una petita canal que em porta a un rocam. Pujo i no veig clar que el camí segueixi per aquí. Em torno a endinsar per la vegetació, al mig d’un tàlveg. No és clar que sigui un camí, però es pot baixar fàcilment pel mig del bosc fins que arribo al corriol que va per sota.

Ara ja planejo en direcció a la canal de Santa Agnès. Deixo el corriol per pujar a la Panxa Contenta i contemplar el que m’envolta. Al davant en direcció al cim s’aixeca un rocam per on sembla que hauria de pujar el camí, però com em va passar l’altra vegada no tinc clar que pugui pujar per aquí. Després mirant el track veig que aquest deu ser el lloc que marca el mapa com a camí de pujada.

La Panxa Contenta des de Santa Agnès

 

Encara em resta una estona. Baixo fins a les restes del Ermita de Santa Agnès i encara baixaré una mica més per veure si trobo l’entrada d’un petit corriol a l’esquerra que segons el mapa permet vorejar el Turó del Boc i el Turó de les Nou Cabres. Sembla que el trobo, però no és un corriol massa clar. Ja en començo a tenir prou per avui i emprenc el camí de tornada al cotxe.

Ara ja tot per terreny conegut, primer pujar fins el Morral del Drac i des d’allà agafar la Canal de l’Abella per retornar al cotxe. 

Ha estat un matí ben entretingut que m’ha permès participar en la Vertical de La Mola de la Lliga virtual Egaramossenaire i aprofitar per conèixer nous corriols d’aquesta muntanya que mai s’acaba de conèixer del tot.

Powered by Wikiloc

Farell: 27 + 1

12,4 km. 1-24-14 6-47 x km. 328 metres de desnivell

Ni la pandèmia, ni el confinament podran evitar que compleixi amb una de les meves tradicions: la cursa de muntanya del Farell. Tot començava, a finals del 1992, l’any olímpic. I des d’aleshores, sense proposar-m’ho en un principi, he corregut totes les edicions d’aquesta cursa. Va ser al complir la desena edició en que la organització ens va distingir als quatre corredors que les havíem corregut totes amb una placa que vaig decidir no fallar en cap de les edicions mentre el cos aguantés. I de moment aquest aguanta prou bé.

Com que a hores d’ara aquesta és una de les poques coses que podem fer, em dirigeixo a Caldes de Montbui per complir amb la tradició. Aprofito que fa bon temps per anar-hi el mateix dia que fa un any exacte de la darrera edició.

És tot ben diferent. No cal recollir pitrall. No hi ha guarda-roba. No hi ha gent. Estic ben sol i puc començar a l’hora que vulgui, encara que no ho puc fer des de dins del camp de futbol. No escalfo gens i és el campanar el que em dona el tret de sortida. Sonen les campanades de les onze. Surto del costat de la zona esportiva, travesso el pont i evitant en el que puc les llambordes entro al casc antic del poble.

El fet de no ser en format cursa, m’aturo a fer fotos dels llocs més emblemàtics per on passa el recorregut. El primer és la famosa font del Lleó. No sabia que els dimarts és dia de mercat a Caldes i haig de passar per entremig d’algunes de les parades. 

L’obligació de córrer per la vorera fa que m’estalviï les empipadores llambordes del carrer principal de Caldes enfilant ja cap a la sortida del poble. Per no perdre les bones costums la meva fotògrafa particular em fa una foto a la cantonada habitual.

Se’m fa estrany passar pels mateixos llocs que al llarg dels anys ho feia rodejat d’altres corredors i avui fer-ho tot sol. Deixo la carretera i comença la pujada més llarga, gairebé un quilòmetre i mig. Puc escoltar algun ocell com piula al meu pas. La darrera part de la pujada se’m fa feixuga, però mantinc el trot encara que sigui lent, i entro en la zona de pujar i baixar. El terreny està impecable. Han passat amb màquines i està aplanat i sense pedres. Recordo molt bé que en les primeres edicions era tot més “rústic” i feréstec. Per acabar-ho d’arreglar avui no hi havia bassals, ni fang i tampoc pols. Estava ideal.

Mitja cursa, on acostuma haver un avituallament i on en algunes edicions hi havia premi especial pel primer que hi passava. Avui, sense cap dubte, el premi ha estat per mi. No ho puc evitar i miro el crono: 44-45. No tinc ni idea de com vaig, ja que no havia mirat cap referència abans de sortir de casa. 

Com sempre gaudeixo al màxim de la baixada de després de la meta volant, abans d’endinsar-me en els corriols de la segona part de la cursa. Una mica més i em passo de llarg de la darrera pujada forta. No ho entenc massa però l’he trobat més curta i més suau que en altres edicions. Superada la pujada toca planeja una estona per arribar als darrers quilòmetres en baixada.

Escolto els sorolls dels treballs forestals que s’estan realitzant en el bosc. A les vores de la pista hi ha tot de troncs esperant el transport que els ha de baixar. I ara ràpid, ràpid fins arribar al poble, al costat de la zona esportiva on havia començat.

No hi ha arc d’arribada, ni speaker, ni dutxes, ni avituallament, ni comentaris amb els companys. Tot és ben diferent al que acostuma a ser una cursa normal, però malgrat tot, he complert amb la meva tradició particular, la meva 27 + 1 cursa de muntanya del Farell.

El temps molt pitjor que el de la darrera edició, però això avui és el de menys. El fet d’anar sol també m’ha permès tenir una visió diferent del lloc i pensar que igual torno algun altre dia a fer algun tomb pel rodal de Caldes de Montbui, on he descobert moltes pistes i molts corriols que sembla que pot ser interessant d’explorar algun dia. A aquest pas, no acabaré mai la feina.

Powered by Wikiloc

Pitrall 8 mesos després

 Cross dels Esquiadors

8 km. 51-14 6-21 x km. 165 metres de desnivell positiu.

Primera volta 25-15 i segona volta 25-59

Han passat més de 8 mesos des dela darrera vegada que em vaig posar un pitrall. Va ser la cursa del Rodal. Malgrat totes les restriccions, la UES no ha volgut renunciar al tradicional Cross dels Esquiadors. Aquesta serà la seva 45ª edició. La primera es va córrer l’any que va morir el dictador.

¿I com es pot organitzar una cursa en plena pandèmia i al mig de tantes activitats prohibides? Doncs de la següent manera: inscripcions per internet, pitrall rebut per correu electrònic imprès per cada un dels participants, circuit marcat al bosc de Can Deu, cadascú escull l’hora en que va a córrer entre el dissabte i el diumenge i envia el seu temps als organitzadors. Preu de la inscripció 5 € íntegra per la marató de TV3 i amb sorteig de regals per tots els participants. Realment no es pot demanar res més.

Amb tants anys només hi havia participat una vegada. D’això en fa 4 anys. És un lloc i una cursa que m’agrada però cada any acabo trobant alguna excusa. Moltes vegades coincideix amb altres curses que també són del meu interès.

La cursa son dues voltes de 4 km. pel bosc de Can Deu i es pot escollir fer una o les dues voltes. Vaig des de casa fins el punt de sortida corrent i ja estic a punt. 

Foto Elisenda Campi

La sortida és ben estranya. Tot sol, sense cap corredor ni als costats, ni al davant. Malgrat anar sol intento anar ràpid. 

Foto Salva Pou

Foto Elisenda Campi

La primera part és favorable i cal aprofitar-la. Poc després del primer quilòmetre tinc una de les pujades més fortes del tot recorregut que em frena la meva bona marxa. Amb tot, encara passo el segon quilòmetre per sota de 6 de mitjana, però el tercer quilòmetre que ja pica amunt em posa al meu lloc. La pujada i el fet de córrer sol fa la resta. M’atrapen i m’avancen un parell de corredors que també estan participant en el cros. Intento seguir la seva estela, al menys no perdre’ls de vista, però no em resulta possible. Acabo al primera volta en 25-15. 

Foto Salvador Berdajin

Em marco com objectiu de la segona volta ser més ràpid que en la primera. Tinc al meu cap que ho puc aconseguir. En aquesta volta ja no em trobaré a cap més participant, però sí que hi ha molta gent caminant o passejant pel bosc. Sembla que totes les restriccions que ens estan imposant fa que la gent surti més a caminar pel rodal. A veure si després de tot plegat aquest costum haurà arrelat en més gent. Ben aviat soc conscient que l’objectiu de baixar temps de la primera volta no està la meu abast. Vaig més lent, malgrat el meu esforç en revertir-ho. Al final la segona volta la faig en 25-55, per un total de 51-14.

A l’arribada hi ha gent que està sortint o s’està preparant per sortir. Realment ha estat una cursa ben estranya. Bé, no sé si realment la puc considerar cursa i anotar-la com a tal en el recull que fa anys que en faig.

Per acabar, em toca tornar cap a casa corrent. Ha estat un bon matí, i una cursa ben diferent.

Nocturna a la Serra de les Pedritxes

11,9 km. 1-46-26 Pujada fins el turó de les Pedritxes 56-25 i baixada 49-36, 8-37 min. x km. 515 metres de desnivell. 36 de 42 participants en la versió nocturna.

La segona proposta de cursa de lalliga virtual és una cursa nocturna per la Serra de les Pedritxes. M’agrada el lloc. M’hi he passejat moltesvegades, però sempre de dia. Com que aquesta vegada tinc més temps i a més la “cursa” és nocturna penso fer un reconeixement previ del terreny.

La primera part fins dalt del turó de les Pedritxes és més aviat pujada amb alguna baixada tècnica, i la segona part és més aviat en descens en general molt corrible i amb tan sols un parell de trams tècnics. El principi i el final del recorregut és la part més desconeguda, ja que quan vaig a la Serra de les Pedritxes acostumo a deixar el cotxe a Can Roure.

El primer dia m’haig d’aturar en alguns llocs per assegurar per on em cal passar. Les vistes des de la Serra són espectaculars per a totes les bandes. He necessitat 1-57.

Per assegurar-ho hi torno un segon dia amb l’idea d’anar més ràpid, no aturar-me a fer fotos i memoritzar del tot el recorregut. I així ho faig. Vaig per feina amb una millora significativa del meu temps 1-49 i amb una idea molt clara de com és el recorregut.

Finalment arriba el dia de la nocturna. Em preparo per sortir a córrer en un horari que no és gens habitual per a mi. Tot just s’acaba de fer de nit i abans de posar-me en mode “cursa” puc contemplar la lluna creixent i Venus brillant. 

Aprofito els dos primers quilometres força planers per anar el més ràpid possible. Córrer de nit és especial. Com diu Enric Casasses:

Era fosca la nit i ...,

feia respecte.

Estranyíssimes personalitats

ocupaven les branques.

Diferents animals invisibles

s’enviaven senyals...

el camí es feia incert.

Acaba la zona planera i també més urbana i entro en el primer corriol de pujada ja pel mig del bosc. És una pujada sostinguda amb molta pedra desfeta on hi ha moments que fa de mal trotar i camino en part. La llum del frontal focalitza el camí a seguir.

Un petit tram de descans abans d’una baixada i de nou amunt, però ara per un corriol molt més dret. S’accelera la respiració i començo a esbufegar. Malgrat caminar a trams vaig més ràpid que el darrer dia d’entrenament. Malgrat anar amb màniga curta i que fa fresca, ja suo de valent. Mentre carenejo puc entreveure les llums de la urbanització i dels camps de hoquei herba just sota els meus peus. A partir d’aquí és un puja i baixa amb algun tram planer perfecte per córrer amb alegria. Només hi ha llum al meu davant, la resta són ombres fugisseres. Faig cim amb poc menys de tres minuts guanyats  al temps del dia d’entrenament.

Ara ja gairebé tot és baixada, un primer corriol en que es pot córrer molt bé i després un curt tram tècnic on cal anar en compte i ja soc a la pista. Tinc la impressió d’anar més lent que quan passava per aquí de dia. Em creuo amb alguns ciclistes en direcció contrària. De la pista passo al corriol on haig d’avançar un grup de caminadors. De nou en pista accelero. Em segueixo trobant ara ciclistes, ara corredors, però tots en direcció contrària. Deixo la pista per baixar per un corriol tècnic poc visible i que em genera alguns moments de dubte. Travesso una riera i una petita pujada em mena de nou a una pista. Entro en la darrera part i poso tot el meu esforç per anar ràpid, eixamplo la gambada tot el que puc. Travesso un camp davant del Parc Audiovisual,  gaudeixo d’una mica d’asfalt i entro dins d’una riera. La pujada per sortir d’aquesta riera se’m fa molt i molt feixuga. Veig unes ombres en uns matolls i me’n porto un bon ensurt. Pensava que eren porcs senglars però és la meva pròpia ombra produïda pel reflex del frontal.

...Les ombres semblaven fantasmes

i les fantasmes ombres.

La nit es feia fosca i feia

molt de respecte.

Estranyíssimes branques

ocupaven la personalitat.

Diferents senyals invisibles

m’enviaven a l’animal.

Que baixés la lluna i la llum,

que no hi hagués camí....

Entro en la darrera part, tota plana i en lleugera baixada pel mig dels camps i rodejant la zona esportiva on he començat. Gaudeixo plenament d’aquest darrer quilòmetre a tota velocitat. S’ha acabat: 1-46-26. Estic molt satisfet de com m’ha anat plegat. Cap a casa, dutxa, sopar i dormir.

He assolit el meu objectiu. Aquesta vegada no he estat l’últim. He fet una molt bona pujada i he perdut una mica de temps en la baixada. Som un grupet d’uns 10 corredors amb poques diferències de temps. El proper repte de la lliga virtual serà el km. i mig vertical.

 

 

Una crono-Mola

1-39-13 6.4 km. desnivell 506 Pujada 55-33, baixada 42.20

L’amic Pep em va descobrir la lliga virtual Egaramossenaire. I com que a hores d’ara amb tantes restriccions tampoc hi ha massa coses a fer, vaig decidir participar. Pot ser divertit.

La primera prova era un puja-baixa a La Mola. Un bon començament. No he tingut temps per anar a revisar el recorregut i ja només em queda avui dijous per fer-ho, ja que amb el confinament perimetral dels caps de setmana no em resta un altre dia dins del termini establert per la lliga. No és la primera vegada que faig un puja-baixa a aquest cim tan emblemàtic pels vallesans, però la ruta és una mica diferent a les meves habituals.

Aparco on gairebé sempre, la Torre de l’Àngel, i ja estic en acció. Ben aviat haig d’agafar un corriol per a mi desconegut. Sempre anava fins a Can Robert per la pista. Fins aquí puc córrer força bé, però a la pujada directa pel corriol de les tombes de Can Robert de córrer ja ben poc. Tracto d’anar de pressa i poca cosa més.

Travesso la pista de Can Pobla i amunt va. La respiració s’accelera. Passades les escales que recordo bé de les pujades a La Mola per Nadal em pita el mòbil indicant que em surto del recorregut. Ho reviso i m’indica que és directe per la canal que tinc al davant. No sé si realment he pujat alguna vegada per aquí, encara que és possible que sí que ho hagi fet.

Un cop al Bolet planeja un moment, però vaig tan cansat que no tinc ni esma de trotar. I de nou canal amunt per on puc, primer pel mig d’un rocam i després per una zona ombrívola que ja té més aspecte de corriol i que ja surt a la plana cimera de La Mola. Havia pujat algunes vegades per la canal del costat, però crec que per aquesta no ho havia fet.

Ja només resta arribar fins a la taula d’orientació, punt obligat de pas i fer-se la foto. Una més per la col·lecció de fotos del cim de La Mola.

I ara toca baixar. Hi ha molts trams en els que tampoc puc córrer, ja que haig de vigilar on poso el peus. No seria prudent embalar-se massa, amb el perill d’estampar-me contra un arbre. En les zones que m’ho permeten vaig tot el ràpid que puc. En tota la baixada ja tinc clar per on haig de passar, i a partir de Can Robert aprofito el desnivell favorable per anar el més ràpid possible.

M’ho he passat molt bé. M’he divertit que és del que es tractava, però he estat el darrer de la classificació. Ja tinc un objectiu per la propera prova de la ruta virtual: no ser l’últim. 

Ara que ja conec bé el recorregut no defujo de repetir la pujada a veure quan soc capaç de millorar. Crec que sense despistes ni aturades a fer fotos, ni al cim puc baixar uns quants minuts.

Pla de Busa: camins al mig de la boira.

5-32-09 20,8 km. Desnivell 1290 metres

Boira de llum, de plata.

Sento l’ocell i no el veig-

vila encantada.

Camins que no van enlloc.

Floria l’arbre d’hivern-

collita vaga.

Si em perdo serà en el somni,

boira de llum, de plata.

Joan Teixidor

 

Havia estat a prop del Pla de Busa en diverses ocasions però mai hi havia pujat. Malgrat que el temps no m’ha acompanyat gens, l’indret m’ha agradat molt.

En l’aparcament de la Vall d’Ora on deixo el cotxe hi ha tot de plafons informatius sobre la zona i el municipi de Navès. Surto des del monument a Guifré el Pilós. Segons diuen aquest va ser ferit de mort en una batalla en aquesta vall.

Només començar passo pel costat de l’ecomuseu de la Vall d’Ora situat en l’edifici que en altre temps havia estat l’escola. Travesso el riu Aigua d’Ora pel pont romànic. A l’altra banda hi ha una antiga serradora ben curiosa. Poc després de passar pel Mas Pujol, el corriol comença a enfilar-se tot fent ziga-zagues una bona estona. La tardor està esplendorosa i em regala tots els matisos dels seus característics colors. Gaudir d’aquest paisatge fa la pujada menys feixuga. 

Al passar pel davant del Mas Orriols i poc després per la curiosa font dels Reguerets el camí planeja. Arribo al punt clau d’aquesta ruta, el pas d’escala. Malgrat que no soc gens de grimpades i més aviat sempre les intento evitar, aquest pas no ofereix cap dificultat. Hi ha bons llocs per agafar-se i anar pujant a poc a poc fins assolir el Pla de Busa.

Un cop al Pla tot canvia. El corriol ara ja en zona més o menys planera passa per terrenys oberts i pel mig d’un bosc net. La boira es persistent. Avanço una bona estona just a la vora del cingle sense poder gaudir de la panoràmica evident que ha d’oferir el lloc. Passo per un mirador que de ben poc em serveix amb el dia que fa. Travesso el pla pel mig en direcció al lloc conegut com la presó. Fa de bon trotar. Em creuo amb algun que altre boletaire, malgrat els cartells que avisen de la prohibició de collir-ne. Suposo que tenen permís.

Un cop creuat tot el Pla, arribo a un nou mirador que m’hauria de permetre albirar que hi ha a l’altre vessant, però on tampoc puc contemplar gairebé res.

Un pont metàl·lic permet accedir a la presó de Capolatell. M’imaginava un lloc més petit, però el trobo força gran. Dono un tomb, admiro l’avenc i també l’esplendorosa vegetació de l’indret, així com les roques que donen pas als estimballs on segons es diu els francesos de l’exèrcit napoleònic fets presoners es llençaven al buit tot cridant: “Mourir à Busa et resurgir à Paris”.  Aprofito per menjar-me la meva clàssica barreta energètica de pernil per recuperar forces abans de seguir el meu periple per Busa al mig de la boira. En alguns breus instants he pogut albirar una part de l’embassament de La Llosa del Cavall.

 

Torno a travessar el pont i segueixo endavant. El corriol que mena al cim del Cogul (1526 metres), punt més alt de la caminada, resulta perdedor. Hi ha poques fites i algunes marques blaves però es perden per moments. 

 

Des del Cogul ja tot serà més aviat pla i baixada. L’ambient es cada vegada més humit i la boira es converteix en boira pixanera. El paisatge esdevé fantasmagòric. Els arbres i les roques emergeixen com fantasmes al mig de la boira. El corriol és molt més fàcil se seguir: hi ha moltes més fites i algú ha fet un manteniment del mateix tallant branques dels boixos i fent-lo molt més evident. M’apresso i troto tot el que puc ja que ara ja tinc un suau plugim a sobre. 

El corriol es manté molta estona just a la vora de les roques del cingle. Gaudeixo d’unes imatges ben especials, però en un dia de bon temps ha de ser un lloc amb una vista panoràmica espectacular.

Quan s’acaba el pla, agafo primer la pista coneguda com Les Collades i després un corriol tardorenc amb una catifa de fulles de tots colors que en franca baixada, d’aquelles toves que fa goig de gaudir trotant em mena fins a Sant Pere de Graudescales, les restes d’un antic monestir. 

A partir d’aquí només cal seguir la pista al costat del riu Aigua d’Ora i que en una mica més de 2 quilometres em deixa a l’aparcament on hi ha el cotxe esperant pacientment la tornada de l’amo.

En resum un lloc i una excursió a repetir però assegurant trobar un bon dia que permeti gaudir de les vistes.

Powered by Wikiloc

Volta a Montserrat

8 hores 55 minuts, 28 km. Desnivell positiu al voltant de 2000 metres, encara que els diferents dispositius no s’acaben de posar d’acord i hi ha diferències considerables en les seves mesures.

Feia temps que no anava a Montserrat. No és un indret al que vagi massa sovint. Però tenia ganes de fer aquesta volta a tota la muntanya. Ho tenia entre cella i cella des que vaig veure que l’amic Felip ho havia fet l’estiu de l’any passat.

Poc després de les 9 començava a caminar des de Can Maçana. És un dia laborable i quan arribo al menys hi ha una vintena de cotxes. La primera part del recorregut ja la coneixia i el camí no ofereix cap tipus de dificultat. La volta permet veure Montserrat des de dins i des de totes les seves vessants. El dia s’ha aixecat emboirat i això m’estalvia passar calor.

Camino a un bon pas fins el Coll de Port. M’adono que estic seguint unes marques grogues i blanques que es convertiran en una bona guia en la part més complicada de la volta, ja que m’acompanyaran gairebé fins arribar al cim de Sant Jeroni. A poc de passar aquest coll comença la festa. Són pujades i baixades constants d’aquelles que s’anomenen tècniques en les que cal anar amb molt de compte i quan sembla que s’acaba ja en tens una de nova al davant. No hi ha ni un moment de descans i la progressió es fa molt lenta, però paga molt la pena l’esforç per poder gaudir de tots aquests indrets al bell mig de Montserrat. 

                                                                   El Cilindre

                                                         Panoràmica des del Mont Gros

Un cop inicio la pujada a Sant Jeroni pel camí dels francesos, tot i ser llarga, el terreny ja és molt més fàcil i la podem qualificar de camí, ja que fins ara no sé si es pot donar aquest nom el lloc pel que passa la ruta.

Faig cim després de 4 hores i només porto 9 km. Fins assolir el cim no m’havia trobat ni ase ni bèstia. Ha estat un matí plenament solitari. Per no veure, ni tan sols m’he topat amb les cabres de Montserrat. Abans de seguir m’aturo un moment i recupero forces. 

A partir d’ara agafo camins que conec prou bé. Aquí ja em creuo amb més gent, encara que tampoc massa. Per moments em ve al cap la cursa de l’Alba que passava per aquests indrets. Veig diversos escaladors enfilant-se per aquestes parets, en concret un ha fet cim a l’emblemàtic Cavall Bernat. Aprofito per trotar camí de l’estació del funicular de Sant Joan. En algun moment dubto si escurçar la volta i no passar pel Monestir, el que suposa un bon estalvi de quilòmetres i de desnivell, però segueixo amb el pla preestablert inicialment. 

La baixada des de l’estació del funi fins al monestir passant per l’ermita de Sant Miquel la gaudeixo d’allò més. Em deixo anar i aviat soc a la plaça del monestir que ofereix una imatge insòlita. No hi ha pràcticament ningú. No recordo haver-la vist mai tant buida. Aprofito per tornar a menjar i fer una birra abans de seguir. En tot el temps que he estat pels volts del Monestir, en altres moments plens de gent i soroll, tot just he vist com a molt a una vintena de persones. Realment estem vivint moments excepcionals.

No em puc entretenir massa. Porto uns 5 hores i mitja i poc més de 16 kms. i encara em queda un bon tros fins arribar de nou a Can Maçana. Toca pujar de nou, la darrera gran pujada de la jornada fins assolir l’ermita de Santa Anna. Conec bé totes aquestes escales, però no em resulten tan feixugues com esperava d’antuvi. Quan passo per Santa Anna ja porto 6 hores.

El retorn fins a Can Maçana el faig per un corriol que voreja tota la muntanya seguint les senyals del GR 7-2. Troto en els trams favorables, però a partir de Santa Cecília se’m comença a fer llarga la jornada i encara soc lluny del final. He de superar un parell de “pujadetes” d’aquelles que amb el que porto a les cames se’m travessen una mica. Em creuo amb alguns corredors que estan entrenant. Quan passo per sota de La Cadireta soc conscient que em queda ben poc i faig un darrer esforç. Ha estat una llarga jornada, però he gaudit d’allò més i m’ha permès tenir una visió complerta de tota aquesta muntanya tan especial.

Quan arribo a Can Maçana ja és força tard. De fet no trigarà ni una hora a fer-se fosc i encara hi ha força cotxes aparcats. De camí cap a casa també veig més cotxes aparcats als petits aparcaments dels vorals de la carretera. Cada vegada hi ha més gent que va a gaudir de la muntanya a totes hores.

 

Powered by Wikiloc

A tenir en compte que el mòbil es va quedar sense bateria en el tram final fins a Can Maçana