dissabte, 24 de febrer del 2024

No sempre fer bosc a través és la millor opció.

 Copa Catalana a Sant Vicenç de Montalt

2,7 km. 17 fites, en realitat 4,6 km. 1-19-22 i 182 metres de desnivell positiu 17è de 18 classificats en H50

Comença la Copa Catalana de curses d’orientació al Maresme, en concret al municipi de Sant Vicenç de Montalt. Ja hi havia corregut fa 6 anys, al febrer del 2018. Aquesta temporada he decidit participar en H50. Ja sé que quedaré dels últims a gairebé totes les curses, però això m’importa poc. Prioritzo estar més estona al bosc i cercar més fites que assolir un millor resultat a la classificació. El meu objectiu principal de les curses és gaudir de l’orientació al mig del bosc, i en quant a resultat i com a segon objectiu tinc no doblar el temps del primer.

Arribo just a la sortida. És arribar i moldre, o sigui sortir, sense temps per a res més. Faig una bona sortida i m’atreveixo a endinsar-me dins d’un verd 2 en la primera fita. Per assolir la tercera em toca superar un fort desnivell pel mig del bosc. Ben aviat tinc clar que aquest bosc no resultarà fàcil de travessar. Està ple de branques pel terra que obliguen anar amb molt de compte.

La primera errada i primera pèrdua important de temps la faig a la cinquena fita. Des de la quarta fita m’enfilo per arribar a un corriol. A la primera cruïlla tinc dubtes, agafo un corriol, però corregeixo, ja que no és aquest pel que vull anar. Vist a casa hauria estat una bona opció. M’acabo enfilant del nou pel dret per arribar a un altre corriol. Troto fins a una cruïlla i aquí agafo un camí per on també pugen bicicletes. Ben aviat no em quadra el que veig: unes roques a la meva esquerra. Pujo una mica més amunt, però no sé on soc. Torno enrere a la cruïlla i penso. Trigo una bona estona a situar-me. Primer crec que no sé on soc, però finalment identifico tots els camins i corriols. Aquell grup de roques que no em quadrava és el grup de roques on hi ha la fita que busco! M’havia confós de camí!

A la sisena hi haig de dret. Allà em trobo amb el David. Refaig el camí per anar a la següent. Un cop a casa veig que no calia fer-ho i que hi havia una opció més ràpida. A la vuit hi vaig per pista, el més ràpid possible.

Per anar a la nou opto per anar a nivell, pel mig del bosc i aprofitant alguns corriols, però el bosc és molt lent i perdo molt de temps. Segur que era millor baixar a la pista i després pujar pel corriol. A més a més quan arribo a la zona on hi ha la fita, veig una gran roca on hi ha un orientador. Vaig cap allà pensant que hi ha la fita. No hi és. Des d’aquí ja la trobo sense més contratemps. Faig el pitjor temps de tots els participants en aquest tram! Gairebé el doble que la majoria! Està clar que anar bosc a través no és la millor opció, tot i que és molt divertit.



Aquí porto una hora de cursa. Aquest era el meu objectiu final per avui. Però el que resta de cursa és molt més ràpid i ja no faré més errades. Coincideixo en alguna de les fites amb el Jordi que sempre diu que no corre, però a qui he vist corre un moment. Aprofito que el desnivell és favorable per anar ràpid. Faig la darrera part del recorregut amb l’Arcadi, un company de la categoria H50, amb el que acabem junts.

Malgrat les errades estic prou satisfet de com m’ha anat la cursa. Segurament sense aquestes errades hauria pogut retallar uns 10 minuts ben bons. I ep! He assolit el meu objectiu de no doblar el temps del primer (41-20), però he quedat molt lluny del meu competidor directe a la categoria, el Felip, company de club que també fa aquesta categoria aquesta temporada

diumenge, 18 de febrer del 2024

30 anys al Farell són molts anys!

30ª Cursa de Muntanya del Farell

12,2 km. 1-16-13 6-16 x km. 279 metres de desnivell positiu

191 de 268 classificats, 9è de 18 classificats a M6

De nou estic al Farell, i amb aquesta serà la meva participació número 30. Trenta anys participant en una mateixa cursa son una bona colla d’anys. Per celebrar-ho ho faré amb la samarreta i el pantalonet curt més Vintage que he trobat per casa. I també amb la gorra vermella de sempre. Bé de fet, cada cop és menys vermella.

Com que darrerament participo en poques curses amb xip groc, resulta que quan vaig a recollir el pitrall em dono compte de l’oblit. M’ho solucionen amb un moment i ja puc escalfar amb tranquil·litat.

El Farell sempre és una prova de com estic de forma. L’any passat vaig fer el pitjor temps de totes les edicions. Aquest any tinc com objectiu fer-ho una mica millor. Igual que l’any passat gaudim d’una temperatura primaveral.

Com ja comença a ser costum surto de darrera del tot. Tinc a tothom per davant. Puc córrer al meu ritme des del primer moment i pels carrers del poble vaig avançant corredors. Evito sempre que puc córrer per les zones de llambordes anant per les voreres.




Em trobo bé i procuro fer la gambada més ampla possible. Deixo l’asfalt i comença la zona de terra. A la primera llarga pujada hi ha força corredors que caminen, però jo segueixo trotant. Tinc la sensació d’anar molt millor que els darrers anys. Pujo molt més fàcil. Acabo aquesta pujada amb 30-15, un molt millor temps que les dues darreres edicions. Això m’anima i em poso em mode caça al corredor. A la primera baixada en queden unes quants al darrera. Veig a lo lluny al Roque Lucas, amb qui havia parlat abans de començar. Vam estudiar junts el batxiller superior nocturn, i ens trobem en algunes curses. És un corredor d’ultratrails i per ells el Farell és massa curta.

En el pas de mitja cursa (40-15) passo 4 minuts millor que l’any passat i 2 minuts millor que fa dos anys. Ara es tracta de consolidar aquesta millora en el que resta de cursa. Espero que l’haver anat ràpid no em passi factura. Encara porto al Roque al davant. Finalment en el tram asfaltat en lleugera pujada l’avanço.

Però en la següent baixada, m’avança per fer-me una foto i també ens fem una selfie. A partit d’aquí cadascú ja agafa el seu ritme. Només queda la rampa de 300 metres i després ja tot és favorable. Segueixo anant ràpid i avançant algun corredor.




A partir del quilòmetre 9 ja tot és baixada. Passo amb 59-30, per 1-05-30 l’any passat i 1-02-00 fa dos anys. Malgrat que intento baixar el més ràpid possible, noto que no vaig tan lleuger com altres anys. En el cap vaig fent números de quin podrà ser el temps final. Malgrat intentar baixar d’1-16, al final no és possible i aturo el cronòmetre a 1-16-13. Estic super-content. M’haig de remuntar al 2017 per trobar un temps millor (1-15-51).

Com que abans de la pandèmia, el Farell es celebrava a finals de novembre, principis de desembre, el vaig utilitzar moltes vegades com a test abans de començar a preparar la marató de Barcelona. Ara em serveix per veure com començo la temporada. Aquest resultat tan bo em dona ànims per seguir entrenant. Tot i que haig de dir que darrerament soc molt anàrquic en els meus entrenaments. No planifico res. De fet gairebé decideixo que el faig al dia segons com em trobo, i el que més em ve de gust. Donat el resultat no puc dir que vagi malament fer-ho així. 


diumenge, 11 de febrer del 2024

Hi tornarem

 

Rogaine de Sant Martí de Centelles

26.5 km. 5-49-53  13-13 x km. 862 metres de desnivell positiu,

125 punts, 23 fites 1r. Ultraveterants i 3r. Superveterans

De nou el dia s’aixeca ben fred, però no estem sota zero com fa unes setmanes a Olvan. Esperem dins el cotxe que sigui l’hora d’entrar al parc tancat. Fem la planificació ben abrigats. Ens marquem un recorregut que ens agrada i ens deixem un parell de fites de bona puntuació pel final de cursa si arribem a temps.



Deixem roba d’abric al cotxe i sortim força ràpids cap a la primera fita, la 37. No havíem planificat anar a la 64, però són sis punts que estan força a prop i cap allà anem. Un cop som a lloc no la trobem immediatament. Ens costa situar-nos entre les diferents feixes de pedra seca fins trobar la fita. Reprenem la nostra planificació, seguint les diferents pistes i corriols.

Baixem en direcció als cingles, i baixem fent ziga-zagues per un corriol ben empedrat per la zona coneguda com La Trona a la cerca de 9 punts que hi ha dalt d’un turó. Fins aquí tot, o gairebé tot, ha estat en baixada. Seguim una pista que va paral·lela a la cinglera per després de passar per la 72 tornar a pujar.

Aquesta pujada és ben dreta i se’ns fa llarga i pesada. En alguns trams hi ha cordes per poder-se agafar i ajudar-se. Si estigués enfangat podria ser perillosa, sobretot, anant de baixada. És la zona coneguda com Els Castellets. Ja som dalt i anem a la 76, una fita a la punta de la cinglera i amb vistes espectaculars. Comentem amb el Joan que és una zona que és mereixedora d’una visita amb posterioritat aprofitant el mapa que tenim.



A partir d’aquí resseguim el cingle per un corriol que ens ofereix bones vistes de la Vall del Congost. Al ser força planer ens permet anar trotant. El dia és assolellat i ja ens podem treure una de les capes que portem a sobre. Avancem per pistes i corriols. A prop de la fita 73 ens criden l’atenció un munt de cotxes aparcats en una pista. Ben aviat veient què hi fan. Hi ha un munt d’escaladors enfilats per les parets.

Seguim en direcció Nord. La 54 es troba en una clariana al mig d’un bosquet entre camps. Hem passat per la clariana, però ens ha quedat al darrera i no l’hem vista. Arribem a una segona clariana i no ens acaba de quadrar el turonet que tenim al davant. Mirem amb atenció el mapa i ja ho entenem. Hem deixat la fita enrere. Estava en la clariana que hem passat abans. Tornem sobre els nostres passos i allà la tenim. Ja portem una mica més de 3 hores. Seguim una mica més al Nord, primer fins la 84, i després fins la 31, que no la teníem en els nostres plans, i comencem el camí de tornada.

La 85 tampoc la teníem als nostres plans, però un cop som a la 41, malgrat els dubtes, decidim anar-hi. A partir d’aquí ens posem em mode tornada. No podem perdre temps i seguim la planificació. Per arribar a la 43, ens cal travessar un petit torrent. La vegetació no ens ho permet i quan ens ho permet, ens situem en un llom on no trobem la fita que busquem. Està clar que no estem al llom que volíem estar. La fita ha quedat enrere i ens caldria travessar un altre torrent. Desistim d’anar-hi i seguim endavant.

Ens apropem al punt decisiu per anar a buscar dues fites d’alta puntuació, 94 i 80, al Sud-oest del mapa. Tots dos anem calculant en el nostre cap si és possible o no. Feta la 53 ens queden 40 minuts i per un moment ens sembla que ho podem fer. Hem vingut a jugar, doncs juguem. Ens llencem el més ràpid possible aprofitant que és baixada en direcció a la 94. Vaig al davant i el Joan ve al darrera. En una cruïlla m’atura. Queden 30 minuts. No és possible fer el que pensaven ja que després de baixar fins la 94 serà pujada fins a l’arribada. Avortem el pla inicial i ens dirigim a l’arribada passant primer per la 33. 

Ha estat una llàstima no poder fer aquestes dues darreres fites, però ha estat una bona decisió, ja que ben segur que hauríem penalitzat i el final hauria estat molt agònic.

La jornada acaba amb un molt arròs amb verdures, mentre comentem les nostres vicissituds amb els companys dels altres equips participants.

diumenge, 21 de gener del 2024

Bases glaçades

 

VIII Rogaine del Berguedà a Olvan

3-49-59   26.6 km.   13-09 x km.  626 metres de desnivell positiu

180 punts en 26 fites 1r. ultraveterans

Arribo a Olvan i el termòmetre marca sota zero. Ben abrigat compleixo els tràmits previs i ens disposem amb el Joan a entrar al parc tancat. Mentre planifiquem l’estratègia el fred segueix ben viu. Hi ha una zona a l’Oest del mapa on sembla haver-hi una bona colla de fites força juntes, però finalment ens decantem per anar en direcció al sud. Veiem que és una zona corrible on podrem anar a bon ritme i sumar una bona colla de punts. Baixarem fins a la punta Sud-Oest i allà girarem cap a l’Est per tornar cap al centre del mapa.

Sortim força ràpids per fer-nos passar el fred. El terreny és favorable. Ben aviat creuem a l’altra banda de la carretera que divideix el mapa en dos. Per trobar la 31 ens cal deixar els camins i travessar el bosc i unes llosses de roca. Anem a bon ritme, ja direcció a Gironella on en un petit illot al mig del Llobregat trobem la 125. Portem poc més de tres quarts d’hora. De moment hem trobat totes les bases ben glaçades.



A partir d’aquí ens toquen les primeres pujades. Son suaus però deixem de trotar i comencem a caminar. Encara aprofitem les zones planeres per trotar. Ens seguim desplaçant pels camins i corriols i només els deixem quan estem a prop de les fites. 

Ja hem entrat en calor i ens traiem una de les peces d’abric que portàvem. A part d’utilitzar els camins també ens aprofitem dels camps que voregem més d’una vegada.

La 71 està situada dalt d’un turó amb bones vistes, un bon lloc per fer una foto abans de continuar.



Des del Sud-Est del mapa enfilem en direcció Nord recollint tots els punts possibles. Més o menys com havien calculat al principi, a la fita 73 estem a la meitat de la Rogaine. Des d’aquí fem un parell més de fites abans d’anar a buscar el pas per tornar a la banda Nord de la carretera. Allà ens espera la 123.




La base de la 45 no funciona i hem d’utilitzar la pinça tradicional. Ja comencem a pensar en la part final de la rogaine. Hem baixat el ritme, però seguim trotant a les baixades i sempre que podem en alguna zona planera. A les pujades, per poc pronunciades que siguin, està totalment prohibit fer-ho, i caminem tot el de pressa que podem.

Per arribar i sortir de la 122 ens embardissem una mica, però ho superem. Ja queda menys d’una hora. Havíem pensat fer totes les fites de 5 punts que rodegen Olvan, però veiem que no serà possible i només fem les de l’Est i també ens arribem a la 67, i ja des d’aquesta, anem cap a l’arribada.

Valorem que ens ha sortit una Rogaine a bon ritme i hem sumat una bona colla de punts. Quan s’acaba sempre queda el dubte si hi havia alguna estratègia millor. Ara bé l’objectiu és gaudir d’aquest esport i això ho hem assolit amb escreix.

diumenge, 14 de gener del 2024

La primera Rogaine de l'any al sac

 

The Wild Boar Rogaining a Senan

3-53-13   13 km.   17-51 x km.  458 metres de desnivell positiu

86 punts en 15 fites 12èns. de 17 equip classificats en Homes veterans.

Comença un nou any i arriba puntual The Wild Boar. Ja fa 15 anys que es va celebrar la primera Rogaine en terres de l’Espluga Calba de la mà de l’amic Felip. Aleshores ningú sabia què era això de les Rogaines. Des d’aquell descobriment ja en porto més de 70, i entre elles dos campionats europeus i dos mundials. Aquest edició serà al petit poble de Senan i en modalitat de 4 hores.

Vaig acabar la temporada de Rogaines del 2023 formant l’equip “Ultres x sempre +” amb l’amic Jaume, i així també començo la temporada. El matí és molt fred. Ben abrigats ajudem al Felip amb l’aparcament, ja que disposa de poc espai i els cotxes s’han de col·locar bé per aprofitar-lo al màxim.

Ja amb la zona de pàrquing ben plena ens preparem i anem a recollir els mapes. Tenim poc temps per decidir l’estratègia, però no ens preocupem massa i anirem decidim la nostra ruta a mesura que anem fent.




Sortim en direcció Est, utilitzant la xarxa de camins i corriols i vorejant camps fem les nostres primeres fites (33 i 47). La 64 està dalt d’un turó i toca enfilar-se de valent pel mig del bosc i des d’allà, i sense baixar, anem pel llom fins la propera, la 58. Per anar a la 72 utilitzem una pista. Trotem quan el desnivell és favorable i a estones també en pla.

Fem un bosc a través per anar fins la 93 i ens surt prou bé. Arribem a un tallat, però no és el nostre. Deduïm que el que busquem està una mica més al Nord i així és. La 46 està a nivell i anem transitant pel bosc. És difícil saber en quin moment hi arribem i el camí se’ns fa una mica llarg. Circulem a diferent alçada per cobrir més possibilitats fins localitzar-la.

Baixem fins la zona de camps i allà agafem un corriol fins arribar a una pista. La deixem per anar a nivell fins la petita clariana on hi ha la 82. Estem gaudint molt del terreny i de la orientació. De moment estem tenint sort en les nostres incursions a través del bosc, en el que a vegades no saps ben bé que et trobaràs. A mesura que s’aixeca la jornada el fred ha anat minvant i ja ens podem treure una part de la roba que portàvem a l’inici de la rogaine.

Rodegem un camp de conreu fins a la línia elèctrica i ens enfilem amunt per sota de la mateixa, fins a la 63. Seguim per sota la línia i un cop a dalt del llom ens desviem en direcció Est per anar a buscar la 66.

Aquí hem acabat tot un bucle i ara en comencem un altre, per una fita de 8 punts, la 81, a la que anem primer per una pista que s’anirà transformant en corriol i en corriol poc visible. Hem de començar a pensar en la tornada i tenim poques opcions. Optem per anar a la 45 baixant pel dret fins a una pista.

Enfilar-nos fins el llom i després tornar a baixar fins la 52 ens sembla possible. Però aquí el bosc és força menys penetrable i ens costa molt desplaçar-nos. Un cop som al llom, que esperàvem que fos un terreny obert tal com indicava el mapa, resulta que seguim estant al mig d’un bosc amb poca penetrabilitat. No veiem clar anar a la 52 i canviem de plans. Ens dirigim per la carena fins una zona de camps de conreus que no arriben mai. Quan ja comencem a dubtar d’anar bé trobem els camps que buscàvem i que ens permeten agafar el corriol que ens mena fins la 94.

Ara ja no ens podem permetre errades. Al mateix temps, hem d’anar ràpids si no volem penalitzar. Baixem primer per un corriol poc visible i després a través del bosc fins la 48. Seguim un corriol fins on ens sembla que és el millor lloc per baixar a buscar la 31, la darrera fita d’avui.

La baixada és forta i cal cercar el millor pas possible per anar sortejant les murs de pedra seca de les antigues feixes de conreu de la zona. Ja la tenim. No ens podem entretenir i seguim baixant, fins una pista. I ara ja segurs de no penalitzar pugem per un corriol fins al cementiri i tanquem la primera rogaine de la temporada ben satisfets de com ens ha anat.



Mentre ens avituallem una mica, comentem la jugada amb els diferents companys i amb el mateix Felip abans d’enfilar el camí de tornada a casa.

diumenge, 17 de desembre del 2023

Córrer per Viladecavalls

 Cursa de Viladecavalls

10 km. amb 279 metres de desnivell positiu: 1-23-35     

94è de 113 arribats

Per acabar les meves curses d’aquest any m’he inscrit a una cursa solidària que fan a Viladecavalls. M’inscric sense pagar, i per recollir el pitrall demanen una aportació voluntària. Els diners recaptats són per la marató de TV3. Tret d’uns primers metres a l’inici i al final de la cursa és una cursa 100 % 100 per pistes i corriols de terra.

Tal com estava previst fa molt de fred. Fa solet, però estem sota zero. Escalfo ben abrigat i em vaig traient capes de roba, fins posar-me a la línia de sortida. Em marco com objectiu fer una hora i 10 minuts.

Ben aviat veig que el meu objectiu serà molt difícil d’assolir. Hi ha molts trams per corriols força tècnics que em fan anar lents fins i tot a les baixades. Tracto d’aprofitar les parts de pista i, sobre tot, quan aquesta és favorable per anar a un bon ritme, però passo tots els quilometres per sobre de 7, fins i tot, el tercer amb 9-45.

A meitat de cursa marco 40-20. Després d’un tram llarg de baixada, i després de passar l’altra banda de la que ha de ser la B-40, entro dins d’una riera. Correm una bona estona per la seva llera. És un lloc sorprenent. Baixa força aigua malgrat la sequera que patim i haig d’anar saltant d’una banda a l’altra per evitar mullar-me els peus. Penso que és un lloc on hauré de tornar un dia per poder gaudir-ne millor.

Quan s’acaba la riera toca remuntar, per passar de nou a l’altra banda de la B-40. Es veu força acabada. Em pregunto quan inaugurant aquest tram que uneix Abrera i Terrassa. Seguim pujant amb petits trams de descans per apropar-nos de nou al poble. En aquestes pujades de nou el meu ritme torna a ser molt lent. Finalment la segona part de la cursa serà més lenta que la primera 43-15.

Acabo satisfet. Comento la cursa i el sorprenent recorregut amb el David, un company de córrer que viu a Viladecavalls i que fa anys que ens coneixem.




A l’arribada ja no fa tan fred com a l’inici. Recullo l’entrepà de botifarra, dono un tomb per una fira que hi ha poble i cap a casa amb la feina feta.

diumenge, 19 de novembre del 2023

La darrera cursa d’orientació de la temporada.

 2 dies del Berguedà, mitja distància al Pi de les Tres Branques

3,2 km. 14 fites, en realitat 4,5 km. 1-27-21 i 172 metres de desnivell positiu 18è de 19 classificats en H45

Aquesta temporada gairebé només he fet rogaines i he fet molt poques curses d’orientació. Acabaré la temporada amb la que és la darrera cursa de la Copa Catalana organitzada pel COB als boscos que rodegen el mític Pi de les 3 branques. I he decidit fer-ho en la categoria H45 per gaudir més estona de l’orientació.

Surto amb la tranquil·litat afegida que no lluito per cap classificació i amb l’únic propòsit de gaudir de l’orientació i d’anar trobant les fites sense massa errades, ni pèrdues de temps innecessàries. Començo a poc a poc. Vaig en la bona direcció, però no tinc referències per saber quan he arribat a l’alçada de la fita, ni la distància recorreguda. Amb tot, la trobo. Troto en algun moment, però la major part del temps camino de presa identificant elements i trobant fites. Per anar fins a la 4 faig una volta innecessària i més desnivell.

Gaudeixo de l’orientació pel mig d’aquest bosc transitable. A la 8 em confonc i també volto més del compte. No era una fita gens fàcil. Des d’aquesta fins al final vaig força ràpid amb algun petit dubte sense massa importància en alguna de les fites. Arribo prou satisfet al final. Està clar que haig d’afinar més i alhora anar més ràpid.

diumenge, 12 de novembre del 2023

Per 4 segons!!!

Rogaine Serra de Milany Campionat Iberorogaine 2023

39,8 km. 12-00-04  18-01 x km. 1800 metres de desnivell positiu,

147 punts, 24 fites 1r. Ultraveterants i 2n. Superveterans

 

Aquesta és la Rogaine que tanca la temporada i és al mateix temps campionat Iberogaine. Organitza Aligots en un mapa nou que promet molt. Com que el traçador és el Joan, el meu company habitual de les Rogaines, faré equip amb el Jaume, que ja és ultra per sempre més, com jo, i amb el que ja he fet altres Rogaines.

Arribem a Vallfogona del Ripollès i complim amb tots els tràmits habituals previs a la cursa. Fa un dia fred de tardor. Mentre esperem la sortida i estudiem el mapa per planificar la ruta, anem ben abrigats. Tenim 12 hores per endavant i ja d’entrada decidim que ho farem caminant. És un terreny amb molt de desnivell i hem de vigilar de no acumular-ne massa. Ens agrada la zona Nord i començarem per allà. I des d’allà farem com una olla en sentit horari, per no haver de baixar i pujar massa. Ens deixem la zona propera a Vallfogona per fer-la de nit si arribem a temps. La nostra idea és fer 40 km., uns 10 kms. cada hora. Per controlar com anem dividim el recorregut planificat en 4 parts.  

Ens posem en marxa. Passem en lleugera baixada per la 49 que està una mica a l’Oest del poble i a partir d’aquí ens comencem a enfilar en direcció Nord primer pel dret superant unes feixes i després ja per un corriol que ens porta fins a la 78. Seguim pujant de forma suau i quan som a la cruïlla que ens ha de menar fins a la 55, decidim anar a la 34 que tenim ben a prop, i un cop allà valorem que val la pena arribar a la 87 que en un principi no havíem considerat. Pugem pel dret fins la carena i la resseguim fins localitzar la fita. Agafem una pista que planeja fins la cruïlla on hem estat abans. I ara sí que anem cap a la 55. Ha estat una bona decisió, i 8 punts són 8 punts! De la 55 anem a la nostra primera fita de 9 punts, la 93. Baixem pel dret pels camps per arribar-hi. En aquesta zona coincidim amb molts orientadors. Això sempre ajuda.

Seguim la nostra planificació en direcció Est gairebé sempre per pises i corriols fins la 79, i més a l’Est fins la 89. Per arribar a aquesta ens cal superar un fort desnivell. Portem una mica més de  3 hores. De moment estem sobre el que havíem previst, i més si tenim en compte, que ens hem desviat per anar a la 87.



Agafem la carretera per anar fins a la 91, l’extrem més Nord-Est del mapa. Està lluny però és còmode i aprofitem per fer un mos. La propera serà la 63. Està lluny i ens toca pujar una bona estona. Ho fem rodejats de boscos en plena tardor. 


No ens ho havia semblat en cursa, però aquest ha estat el parcial en el que hem esmerçat més estona. Més d’una hora! Abans d’assolir-la hem tingut uns moments de dubte d’on realment ens trobàvem, però ho hem resolt sense problemes, i ja la tenim. Baixem amb compte per fitar-la i pel nostre costat baixen dues jovenets a tot trap. No hi ha com ser jove i àgil!

Seguim un corriol que gairebé a nivell ens porta a la següent fita, la 77. Una forta baixada i després una pujada suau i ja en tenim una més, la 54. Seguim avançant ara en direcció Sud per corriols i pista. Nos abandonem els camins en el moment de trobar la fita: una nova fita de 9 punts la 94. Ja portem una mica més de 6 hores. Estem a la meitat de cursa. En aquesta segona part no s’han complert les nostres previsions. És més, estem molt lluny de que havíem planificat. Comencem a pensar que haurem d’escurçar la nostra ruta. Seguim per una pista que a nivell ens porta gairebé fins la 65, en un arbre al mig d’un terreny obert. 



Tornem a la pista fins la 95. 



Aquí ens toca retrocedir fins trobar una zona al costat d’un torrent que ens permet pujar a través d’un bosc. La pujada es fa feixuga. Travessem diferents corriols fins arribar al que cerquem arran d’una tanca. Aquest tram fins a la 69 s’ha fet llarg, gairebé una hora. Estem a la fita on havíem previst arribar en 6 hores i en canvi en portem ja 7-42. Ens posem cop objectiu arribar a la 81 amb llum de dia i apressem una mica el pas. Anem carenejant per un corriol amb molt bones vistes.



Les distàncies entre fita i fita són grans i malgrat que caminem de pressa el temps passa ràpid. Fem la 68 i per assolir la 38, hem de travessar una tanca per sota arrossegant-nos per terra per no punxar-nos. Seguim per terreny obert i abans d’endinsar-nos en el bosc ens aturem. Ja portem 9 hores. Només ens resten tres hores. Mirem el mapa i planifiquem les tres hores que ens resten. Ja ens posem els frontals per afrontar la part nocturna. Ara caldrà anar amb 4 ulls i amb molt de compte a no cometre errades.

Entrem al bosc i ens comencem a acostumar a la foscor. Localitzem la 81 i continuem. Anem per un corriol a nivell, però necessitem baixar a una pista que va per sota. No ens atrevim a fer-ho i seguim pel corriol fins arribar a una pista, però aquesta no agafa la direcció que nosaltres volem. No estem on volíem estar. Rectifiquem i finalment trobem la pista que cercaven. Han estat uns moments de neguit que hem solucionat prou bé. A més de la foscor, hi ha una mica de boira que va i ve, i que en alguns moments dificulta la nostra visió.  

Deixem la pista per un corriol, i amb alguns dubtes ens endinsem en unes runes. Estem al Castell de Milany! La fita és aquí, però no la trobem. No acabem d’entendre bé la descripció de control: hi ha una T que no sabem ben bé que vol dir. Després de donar un parell de voltes l’acabem trobant, al peu de l’escala que mena a dalt de la torre del castell. Ens queden poc més de dues hores. Descartem anar a la 59 i preferim anar directes fins a la 73.

Tornem a la pista d’abans i seguim endavant. Ens cal trobar una desviació a la dreta, abans d’una gran corba a la que no ens cal arribar. Després d’un parell de dubtes que ens fan perdre una mica de temps, som al lloc i anem cap a la fita 73. Perfecte. Seguim per la pista que ens ha de portar al poble.

Passem pel Hash House. Encara hi són i ens fan picar. Diuen que ens han esperat. Pregunten per si havia algú més amb nosaltres al castell. No. Estàvem sols. Sembla que el GPS que portem indica que hi ha algú al castell fa estona i que no es mou d’allà. Ja se sap problemes de la tecnologia.

De baixada per la pista ens desviem per pinçar la 35. Falta 1 hora. Seguim per la pista amb desnivell favorable. La deixem i agafem un corriol. Dubtem d’anar o no a la 53. Al final ens decidim. Sembla fàcil. Deixem el corriol en una corba i anem a nivell a trobar-la. Ha d’estar passat un petit torrent. No identifiquem el torrent, i si no arriba a ser pel Jaume ens la hauríem passat. Falten 32 minuts. Tornem al corriol. La baixada pel corriol fins a la 31, se’ns fa eterna. El riu no arriba mai. Ja hi som. Està sota el pont, però no sabem a quina banda del riu. Pujo dalt del pont per veure si des d’allà la veig. El Jaume baixa al riu i la troba i em crida. Baixo. Ens queden menys de 10 minuts.

Passem el pont i per un corriol en pujada tot fent ziga-zagues arribem als carrers del poble. Decidim trotar per no penalitzar. Ja som al centre de competició. Hem de travessar-lo. L’arribada és a l’altra banda. Falten segons. Ho sabem. Ho veiem al marcador lluminós. El Jaume pinça. A mi em costa una mica. La puça no entra. No sabem si hem arribat a temps fins que descarreguem. Per 4 segons hem penalitzat 5 punts. El Joan ens diu que igual hem guanyat la categoria de superveterans. Al final, som segons només per un punt. Llàstima de 4 segons.

Em dutxo, sopem amb molt de fred i pugem dues vegades al podi. Hem guanyat la nostra categoria d’ultraveterans (érem els únics) i hem estat segons de la categoria de superveterans. Estem molt contents de la rogaine que hem fet. Creiem que hem optat per una bona estratègia de cursa i no hem comès errades.  Com es pot veure en aquest quadre, hem estat força regulars al llarg de les 12 hores.

3 hores

7 fites

43 punts

6 hores

5 fites

35 punts

9 hores

6 fites

39 punts

12 hores

6 fites

35 punts

 




La tornada a casa és llarga. Fins passada la mitjanit no em fico al llit a descansar.   

dimecres, 11 d’octubre del 2023

País Basc

Al País Basc només hi havia estat de petit amb els pares, i ja fa una bona colla d’anys en una estància a Donostia, i una visita al Guggenheim, l’any de la seva inauguració. Tenia ganes d’anar-hi, i voltar per allà uns dies, com així ha estat. Ens vam instal·lar a Murgia, un llogaret a pocs quilòmetres de Gasteiz. I des d’allà ens desplaçàvem als llocs del nostre interès.



Com he fet altres vegades he aprofitat aquesta estada per llegir el llibre que sobre el País Basc va escriure Josep M. Espinàs dins de la seva sèrie de viatges a peu. Encara que hi he trobat descripcions molt encertades, he de dir que en aquest cas el llibre m’ha resultat menys interessant que en altres ocasions.

El paisatge del país ... un seguit de llargues ondulacions, d’aspecte antic i amansit, amb l’ocasional contrapunt d’una teulada vermella. Al lluny, els grans boscos amb el verd apagat, encara adormit

I com canta Raimon

Tots els colors del verd Sota un cel de plom Que el sol vol trencar Tots els colors del verd





L’arquitectura dels pobles i ciutats és ben diferent a d’altres indrets. Són llocs molt nets, polits i endreçats. El paisatge malgrat la poca pluja d’aquest any manté el verd, sempre tacat de baserris, cases molt grans i, sorprenentment per a nosaltres, la major part d’elles habitades.

En els innumerables prats, “les vaques ens miren passar, immòbils i aquesta immobilitat dels grans animals sembla que fa més evident el silenci



Tret del primer dia que ens va ploure, a la resta vam poder gaudir, d’una temperatura gairebé estiuenca, malgrat ja estar al mes d’octubre.

“I l'aigua és sempre vida
Entre muntanyes i valls
I l'aigua és sempre vida
Sota la grisor del cel”

 

Gernika emociona, l’arbre de Gernika i les Juntes Generals conserven una tradició que ve de la llunyania dels temps com ens va explicar molt amablement el funcionari que estava a l’entrada. La visita al museu de la Pau en un moment en que tornem a tenir guerres a prop, en la que moren molts civils que són bàrbarament bombardejats planteja l’eterna pregunta del per què de les guerres. Passen els anys i la humanitat no aprèn dels seus errors, i ens seguim matant els uns als altres sense cap mena de sentit.



Passejar per les muntanyes i els parcs bascos és una delícia. Aprofitem el seu relleu suau per fer petites excursions sense massa desnivell. La calma i el silenci en aquests racons és absoluta. Els minuts passen amb lentitud i monotonia. “Ens hem aturat un moment a observar aquesta extensió de terra ...” Aturar-te i observar sense pressa és la base dels viatges. Passegem pel Parc Natural de Gorbeia, seguint el riu Baias. I allà trobem fagedes, tranquil·litat, silenci, mores i uns quants rovellons, i també,  una estona de conversa amb una parella basca.






Un dels nostres objectius d’aquests dies era contemplar les obres de Chillida, sobre tot, el seu museu Chillida-Leku, un petit oasi verd al mig del brogit de carreteres i naus industrials a Renteria. Un bon lloc per passejar per entremig de les seves grans obres. No puc dir el que tenen, però m’atrauen des de sempre. Són pedres i estructures de ferro enormes, però amb una sensibilitat especial que em generen una mena de veneració que no sé explicar. I repetim visita a Donostia per gaudir del gran espectacle que sempre és contemplar el Peine de los Vientos. “Terrible i indiferent immobilitat geològica davant la mirada humana. Inevitable fugacitat de la mirada humana davant de qualsevol cosa







El país basc és una comunitat rica, amb un nivell de vida alt que es nota en els preus dels seus comerços. També travessem grans zones industrials lletges i sense cap atractiu paisatgístic, però també necessàries per l’economia del país i les butxaques de la gent.

Els bascos han estimat i han viscut la llibertat de la mar, per la qual podien anar molt més enllà del seu petit país, dels clots de les valls, dels horitzons de les serralades”. El país basc i els bascos viuen entre les seves muntanyes i el seu mar. Dediquem una jornada a resseguir part de la costa, on el verd i el blau estan a tocar. En molts indrets els seus boscos arriben fins al mar. Les seves platges són menudes i  el seu mar és immens molt diferent al nostra mediterrani.







Com afirma Espinàs caminar per dos llocs diferents, dos paisatges “és haver caminat per dos mons. O per moltes vides”. I segueix reflexionat sobre la vida i el pas del temps. “Com han passat els anys, quin camí més estrany, el del temps, que es fa sense adonar-se’n, un camí que no es troba en cap mapa, però que sempre et porta on t’ha de portar”. I per concloure amb “el camí no és recomençable. Perquè el camí és el pas del temps

 

 

JOSEP M. ESPINÀS

A peu pel País Basc. Bizkaia

La Campana, 2000, 196 pàgines

 

“Tots els colors del verd Gora gora, diuen fort La gent, la terra i el mar Allà al País Basc



 

dissabte, 30 de setembre del 2023

Cursa no massa bona, però bon resultat.

2 dies dels Pirineus Guils de Cerdanya llarga distància

4 km. 10 fites, en realitat 5,5 km. 1-27-42 i 117 metres de desnivell positiu 2n. a H60 de 8

Ha passat tot just una setmana i ja torno a desplaçar-me a La Cerdanya. Avui és per participar en una cursa de Copa Catalana. Serà la primera de la temporada per a mi. No és la primera vegada que corro en aquest mapa. Tinc ben viu la primera vegada que ho vaig fer fa 5 anys. És un dels mapes més difícils de Catalunya. Avui és una cursa de la modalitat llarga distància. Això significa que una part de la cursa es desenvoluparà fora de la zona de roques.

Arribo just a l’hora per entrar a la zona de sortida. Surto lent i concentrat per no cometre errades. M’endinso al bosc a nivell per trobar la primera fita i segueixo a nivell en direcció a la segona. Arribo a la zona d’aiguamolls. La fita està a prop i no trigo a localitzar-la. Havia baixat una mica més del compte. La tercera està en una petita clariana i malgrat no anar-hi del tot directe, també és meva aviat.

Ara toca dirigir-se cap a la zona de roques. M’oriento utilitzant la xarxa de camins. M’aturo un moment en un avituallament per beure abans de seguir ja dins de la zona de roques. Segueixo un corriol i em desvio cap a la fita intentant saber en tot moment on soc, però quan estic a prop em començo a enfilar per una zona on és difícil moure’s. No ho entenc. No m’hauria d’enfilar. La fita està a baix. Baixo amb compte i allà està. Realment era molt difícil de veure, però jo tampoc ho he fet gens bé, i he perdut força temps. Direcció a la 5 hauria de seguir un petit curs d’aigua. Em penso que estic al curs d’aigua de més al sud i em desvio cap el nord per localitzar l’altre curs d’aigua. No hi és. Per tant retorno en direcció al curs d’aigua que havia deixat i ja tinc la fita. També he perdut molt de temps aquí. La 6 sembla fàcil, però un cop estic al turó visito totes les roques per localitzar la fita, i resulta que estava en la primera roca que havia vist, però en el cantó que no vaig mirar.

Ara ja toca sortir de la zona de roques i tornar a la zona de bosc. Aquí la navegació molt més fàcil. Hi ha una bona xarxa de camins i corriols i molts elements fàcils d’identificar. Ja tot és ràpid fins acabar la cursa amb un regust agredolç. He gaudit de l’orientació pura de nou, però he perdut massa temps en la zona de roques. Però això és el que passa quan es fa orientació sempre s’aprèn i sempre es pot fer millor. Malgrat no està massa satisfet de com m’ha anat la cursa en sí, el resultat és molt bo. Per sorpresa meva faig segon. Els companys de la categoria es deuen haver equivocat molt més que jo.

Reflexions post.cursa.