Cursa Festa Major, 33 participacions des del 1979

 Cursa Festa Major, 44ª edició

9,6 km. 58-02 6-02 x km. 58 metres de desnivell positiu 502 de 531 arribats

La cursa de la Festa Major de Sabadell va ser una de les primeres curses en la que vaig participar. Va ser al 1979, recent estrenat el primer Ajuntament democràtic. Recordo que es corria per la tarda i que el circuït tenia 15 kms., massa quilòmetres per a mi. La vaig acabar caminant.

Des d’aleshores s’han fet 44 edicions i fent una mica de recompte, he participat en 33 ocasions,  8 d’elles en la distància de mitja marató. Del 1983 fins al 2000 vaig participar-hi cada any interrompudament. Després les meves participacions han estat més intermitents.

Com ha passat en diverses ocasions aquest any han canviat les distàncies i el recorregut. Avui es podia escollir entre 5 o 10 kms.

Baixo fins la sortida tot escalfant i em col·loco darrere de tot. Tinc la impressió que avui hi ha molta més participació que altres anys. Surto amb tota la calma i haig d’anar sortejant corredors mentre enfilo el primer quilòmetre. Vaig una mica a batzegades. D’alguna manera ja em va bé anar una mica frenat. Amb tot el primer parcial em surt a 6-05, més o menys el que volia fer ja que és en lleugera pujada. El meu objectiu és una hora. El segon quilòmetre encara dins del gran grup i també en pujada 6-14. A partir d’aquí ja és pla i en baixada i també amb més espai per córrer. Milloro el ritme: 5-50, 5-54 i 5-51.

Quan m’apropo a final de la primera volta m’avança el guanyador de la cursa. Va tot sol i a un ritme estratosfèric.

Passo el km. 5 en 29-50. Tinc molt poc marge per baixar de l’hora. Però a partir d’aquí ja tinc tot el carrer per a mi, amb alguns corredors al davant que em marco com objectiu. 

Els dos quilòmetres de pujada per la Rambla se’m fan feixucs i pujo molt més lent que a la primera volta: 6-21 i 6-19. Vaig tan sols 30 segons per sobre del meu objectiu. Si aconsegueixo fer els quilòmetres que resten a 5-50 ja ho tindré. Però malgrat que intento allargar la gambada i forçar el ritme faig dos quilòmetres a 5-58. Hauria de fer el darrer quilòmetre en 5-34, cosa que no veig possible. Però com que la distància total no és de 10 km. passo per sota del crono amb només uns segons per sobre de l’hora. Com que havia sortit en més de dos minuts de retard, el meu temps real és 58-02. Prou satisfet amb el temps assolit.

A l’arribada em trobo amb el Roque Lucas amb qui vaig compartir aula els dos anys de batxiller superior i amb qui coincidim any rere any en aquesta cursa. Ell ha fet totes les 44 edicions. És un autèntic expert en llargues distàncies i ultramaratons de muntanya.

Com és habitual en una cursa popular d’aquestes característiques al llarg del recorregut m’he anat trobant diferents coneguts. He complert amb la tradició i un any més he corregut la cursa de la Festa Major.  

La meva primera milla

 

Milla urbana barri Covadonga, 30ª edició

1,5 km. 8-35 5-50 x km. 4 metres de desnivell positiu

No acostumo a participar en curses tan curtes, però aquesta milla fa anys que es fa a la ciutat i sempre m’ha cridat l’atenció, encara que moltes vegades quan m’arribava la informació era quan ja s’havia fet. Aquest any tinc la sort de veure un cartell de la cursa i malgrat que és una jornada amb força calor m’animo a participar-hi.

Reviso les meves anotacions de curses i no tinc cap precedent d’haver corregut ni cap milla i cap 1500, o sigui que de ben segur que faré marca. L’únic precedent d’una cursa tan curta és un mil a l’estadi olímpic, el juny del 2007, quan encara tenia una mica de punta de velocitat. Els temps han canviat i fa anys que no faig sèries i que només entreno per a curses més aviat de llargues distàncies i sense cap pretensió de fer bons temps i només amb l’objectiu de mantenir la forma i poder gaudir del córrer.

M’arribo corrent fins el punt de sortida i m’inscric allà mateix. La sortida de la cursa s’endarrereix de forma inexplicable perquè no arriba l’ambulància. Com ja és costum en els darrers temps surto al darrera sense pressa. 

Intento agafar un ritme alt, però està clar que no tinc velocitat. Aviat quedo en terra de ningú, amb els corredors que tinc al davant massa lluny. Amb tot avanço a dues noies de les que portava al davant.

Passo el quilòmetre en 5-32. Intento accelerar però no hi més gas i em deixo anar fins al final. No ha estat una milla. Més aviat ha estat un milqui. Tot i ser gratuïta hi ha bossa del corredor amb caldo Aneto i aigua. Acabada la cursa toca tornar caminant i a estones trotant cap a casa. Hi haurà un nou intent de milla el proper any?

Terreny d’alta muntanya força mal parit

 Rogaine de Boí-Taüll Campionat de Catalunya 2023

19.6 km. 5-51-52  17-59 x km. 1140 metres de desnivell positiu,

100 punts, 20 fites 1r. Ultraveterants i 41è de 65 classificats

 

Aquesta és una Rogaine que ha aparegut al calendari amb la temporada ja començada i que s’enquadra dins d’un esdeveniment molt més gran com és el Garmin Mountain Festival, farcit de competicions de muntanya de tot tipus i de totes les distàncies.

És un mapa nou, en una zona que promet ser molt apte per la pràctica d’aquest esport, però amb grans desnivells. El centre de competició és a Barruera, al mig de la Vall de Boí, però l’arribada i la sortida és a l’estació d’esquí de Taüll.

Malgrat que la nostra idea prèvia era començar de pujada, un cop tenim el mapa a les mans i veient la distribució de les fites optem per sortir en direcció sud, arribar a la part més baixa del mapa i remuntar després.

Ja en marxa sortim en direcció a la 32, força a nivell per després baixar pel dret a buscar la 67. Són sis punts que malgrat que ens obliguen a baixar molt per després remuntar fins a la 45 no podem deixar escapar. Des d’allà ens dirigim a la 57 per zona oberta. Son 4 fites en la primera hora de cursa i 18 punts.

Baixem a través d’un bosc per anar a buscar la 35. Seguim baixant fins a la 62, on ens despistem una mica, però que trobem fàcilment un cop ens ressituem. Estem a la zona més baixa del mapa i comencem a pujar. Intentem fer-ho de la forma més suau possible. Encara estem forts i portem un bon ritme, tot arribant a la 82. Tanquem la segona hora amb tres fites i 16 punts.

Canviem l’ordre de les dues fites següents amb l’objectiu de estalviar-nos desnivell. Fem primer la 52 i seguim pujant a la cerca d’un punt de pas de la tanca carenera. Baixem ràpids en direcció a la 74 amb un excel·lent rumb que traça el Joan. I a partir d’aquí anem a nivell per assolir la 54. Posem en dubte d’anar o no anar a la 48, ja que hi ha una tanca que ens impedeix el pas i ens obligaria a donar molta volta. Però trobem la manera de travessar-la, saltant per sobre. La tercera hora han estat 4 fites i 21 punts. En un moment d’aquesta hora ens adonem que hi ha més mapa al darrera. Fins aquí encara no ho havíem vist. Ens ho mirem, però creiem que no hauríem fet pas una estratègia diferent.

Desplaçar-se per aquest terrenys es fa molt pesat i feixuc, fins i tot, quan es va a nivell. És un prat alpí amb l’herba força alta i amb el terra amb molts “forats” que no permeten posar pla el peu a terra. Això fatiga molt, sobretot quan ens cal fer un flanqueig. La 51 no està lluny, i primer ens tocar baixar, per després travessar un torrent per assolir-la. Allà trobem al Toni i la Montse que estan descansant abans de continuar. Intentem anar el més a nivell possible fins a la 66. Malgrat que serà molt més llarg decidim fer l’aproximació a la 76 per pista. Això ens permet descansar una mica i avituallar-nos amb una mica de tranquil·litat, però la volta que fem és considerable. Ha esta el parcial més lent amb diferència. En la quarta hora només hem fet dues fites i 11 punts, una minsa collita fruit d’aquesta decisió.

Des de la 76 anem cap a la 61. Les pujades ja ens fan mal i es noten a les cames. Però també es fa dur el flanqueig fins a la 56 que no acaba d’arribar mai. Son dues fites també molt lentes. Tanquem la cinquena hora amb aquestes tres fites i 18 punts, i observant la pujada que tenim al davant fins a la propera fita.

I entrem a la darrera hora de Rogaine, aquella hora en la que anem mirant el rellotge de forma constant per a no penalitzar. Ens cal superar un fort desnivell fins la 38 que dona pas a la darrera part de la cursa. A continuació planegem fins a la 58, per després passar per la 44. Ens trobem molt cansats i desestimem arribar-nos a la 42. Tot i que a misses dites semblava possible fer-ho. Ens dirigim directes cap a la 34 i ja amb tota tranquil·litat cap l’arribada. Darrera hora amb 4 fites i 15 punts.    

Acabem satisfets de com ens ha anat la cursa, una cursa sense errades, i per un terreny força antipàtic. Després de menjar baixem a Barruera on lliuraran els premis en un podi dalt d’un escenari espectacular i en una presentació que mai havíem vist en una rogaine. Això és així perquè està enquadrada dins del Garmin Mountain Festival. És el que tenen les grans marques quan patrocinen un esdeveniment. Hi posem molts de calers, però de ben segur que també en guanyen molts.

Per fi ha tocat La Campana!

 15ª Cursa de la Campana 

14.7 km. 2-07-34 8-38 x km. 465 metres de desnivell positiu

278 de 299 classificats  61 de 73 en màster masculí

Per fi correré la cursa de La Campana organitzada per Corredors.cat. Des de la primera edició que sempre n’he tingut ganes, però per un all o una ceba mai no ho havia fet. La 15ª edició serà la del meu debut. La primera vegada que es corre una cursa de muntanya sempre és una sorpresa. No saps massa que t’espera en el recorregut. Conec la zona d’haver-hi fet força excursions, i penso que pot ser una cursa semblant a la del Farell.

La sortida com el nom de la cursa indica s’inicia quan al campanar de Vacarisses toquen les nou. Per tant, els moments previs es fa el silenci total per poder-ho escoltar bé. Acabades les 9 campanades ens posem tots en marxa. Com no pot ser d’una altra manera surto del darrera i amb calma.

La primera part de la cursa és en baixada, primer per asfalt i després per pista forestal. Són uns primers quilòmetres còmodes i en els que es pot portar un bon ritme. Per sort, avui està ennuvolat i no passarem gens de calor.

Passo el km. 3 en 22 minuts, però al quilòmetre 4 s’acaba el terreny favorable, i comencen els corriols i les pujades i el ritme ja no és el mateix. Les pujades se’m fan feixugues i em toca caminar en algun curt tram. Passo el km. 6 en 44-30 (24-30 en aquest parcial)

El següent quilòmetre és dels més lents. Passo el km. 7 que suposo que és la meitat de la cursa en 55-40. Encara està al meu abast baixar de les dues hores, objectiu amb el que ja quedaria del tot satisfet. Em trobo lent i amb no massa bones sensacions.

Passo el km. 9 en 1-15 (parcial de 30-30) i el recorregut encara segueix pujant i pujant, però per poca estona. Ben aviat iniciem el descens, però aquest no és tot el ràpid que voldria per recuperar el temps perdut, per dues raons: torno a notar molèsties a l’isquiotibial esquerra quan intento allargada la gambada, i el descens està ple de trampes com petites pujades algunes d’elles fortes i alguns trams de baixada entre roques on cal anar amb compte.

En un corriol planer i estret em trobo a un grup nombrós d’excursionistes aturats que ens aplaudeixen quan passem. Això sempre dona ànims.

Passo el km. 12, encara a mitja baixada en 1-44 (parcial de 29). Poso la calculadora en marxa i si la cursa té 14 km. encara puc baixar de les dues hores. Això m’esperona. Tinc alguns corredors al davant als que avanço. Passo el km. 14 per sota de les dues hores: per tant, mini objectiu assolit. Estic en una de les parts més baixes de tota la cursa i encara resta un bon tram fins a l’arribada que resulta ser tot en pujada. Ja sense objectiu m’ho agafo amb molta calma. Són poc més de 700 metres i 51 metres de desnivell positiu que ja faig amb una lleugera pluja. Temps final 2-07-34 (darrer parcial 23-34), temps molt millorable. Ja tinc repte per a properes edicions, sobre tot, ara que conec bé el recorregut. Serà qüestió de tornar-hi.

Com sempre en les curses organitzades per corredors.cat, serveis i avituallament final immillorables.

600 curses i seguim

 

Cantonigròs Memorial  Ramon Oliu

9,9 km. 1-05-36 6-40 x km. 152 metres de desnivell positiu

 

La meva cursa 600 havia de ser una cursa especial. I ho ha estat, com ho va estar la primera edició d’aquesta cursa Memorial Ramon Oliu l’any 2005. Feia poc que havia mort Ramon Oliu, creador i impulsor de la marató de Barcelona. Aquell any van venir alguns dels seus fills a participar a la cursa. Recordaré sempre la sortida d’aquella primera edició. Just en el moment que començàvem a córrer va caure una forta tempesta que ens va deixar ben xopats. Els corriols van quedar ben enfangats, però després va deixar de ploure. Al finalitzar la cursa es va retre un sentit homenatge a Ramon Oliu davant de la que és la seva casa natal amb una interpretació del cant dels ocells.

No hi havia tornat més. Aquest any es compleix el centenari del seu naixement. És de les poques curses gratuïtes amb tots els serveis necessaris pel corredor. Està molt clar que una gran part de les curses d’avui en dia són un bon negoci, i que si hi ha voluntat i ganes, es poden organitzar curses a preus ben econòmics.

El recorregut és el mateix del 2005. Després d’una volta pel mig del poble agafem un corriol que va paral·lel al torrent de Balà per sortir a una pista. Ben aviat em quedo pràcticament sol i puc escoltar la remor de l’aigua que s’escola pel torrent acompanyat pels refilets de diferents ocells que contemplen el nostre pas per aquest magnífic entorn natural. Anem i venim pel mateix camí. La primera part és més aviat de pujada. Agafo un ritme de creuer per sobre de 6 minuts el quilòmetre. Mentre els darrers encara anem, ens creuem amb els que ja tornen. De tornada intento aprofitar que més aviat va de baixada per accelerar, i atrapar i avançar algun corredor. Després de deixar-ne dos o tres al darrera en tinc un parell lluny, però que crec que puc agafar. Em poso en mode persecució, però ben aviat noto un petit dolor a l’isquiotibial esquerra i abandono la idea de atrapar-los. Em deixo anar tot xino-xano fins entrar al poble i acabar la cursa. El 2005 vaig fer 53-02 i avui 1-05-36. El pas del temps no perdona, però de moment continuo corrent.

Tot i ser gratuïta donen una petita bossa del corredor. També tenim dutxa, i un gran avituallament a Can Colom, una botiga d’embotits casolans, on podem menjar tota mena d’embotits i formatge i veure vi dels porrons a dojo. És un avituallament cinc estrelles.

Just davant de Can Colom es procedeix a descobrir la placa del centenari del naixement de Ramon Oliu en presència d’alguns dels seus fills i familiars, de nou amb la música del cant dels ocells.

Al 2005 portava anotades 185 curses, 5 d’elles d’orientació. Tot just m’iniciava en el món de les curses d’orientació. Eren 11 maratons, 49 mitges, 24 de 10 km. i 96 curses de diferent quilometratge.

El 6 de desembre del 2006 arribava a les 200 curses. I tot just avui he arribat a les 600 curses. Aquests són els números: 15 maratons, 57 mitges, 39 de 10 km., 168 curses de diferents distàncies, 251 curses d’orientació i 70 rogaines. Està clar que aquests darrers 13 anys he fet moltes més curses la major part d’orientació

Entre entrenaments i curses tinc anotats 67754 km. El juliol del 2018 complia els 40 anys fent curses. De moment, tinc previst continuar fins que el cos aguanti. Ja veurem fins quan.

Fites entre tombes i gavines

Cursa cementiri Montjuïc

3,2 km. 16 fites, en realitat 6,4 km. 1-06-05 i 246 metres de desnivell positiu 49è de 62 classificats al C1

Quan passava per la Ronda Litoral arran del cementiri de Montjuïc més d’una vegada havia pensat que seria un bon lloc per córrer una cursa d’orientació ben especial. Es tracta d’un lloc molt laberíntic i amb molt de desnivell. Però, en realitat mai vaig pensar que fos possible. Quan vaig rebre la informació de la cursa no m’ho vaig pensar dues vegades i em vaig inscriure immediatament.

Fa anys vaig córrer per dins d’un cementeri. Va ser a Broadstairs, en una estada de formació per a mestres de llengües estrangeres, el 2007. Alguns matins sortia a córrer una estona i un dia de cop i volta em vaig trobar corrent entre tombes. Va ser tot un flash. A Anglaterra molts cementeris no estan tancats darrera de murs com els nostres.

Avui serà diferent. A més de córrer entre tombes hauré de cercar fites. Fa força calor per ser a finals del mes de maig. Sort que correm a partir de les 18.00 hores, quan el cementeri està tancat al públic.

La primera fita és ben amunt. Toca orientar-se pel munt d’escales. Malgrat que m’ho agafo amb calma es fa feixuc. A la segona toca baixar tot el que abans hem pujat, per tornar-ho a pujar a la tercera.

T’he una certa semblança a una cursa urbana, amb carrers, però amb tombes en lloc d’edificis, i moltes escales per salvar els desnivells. Cal no perdre la concentració per tal de saber en tot moment on estàs i quin és el millor camí o la millor escala per arribar a la propera fita.

Les gavines, que deuen ser les ames i senyores d’aquesta contrada, ens miren estranyades i en alguns casos amb cares de poc amigues. Em trobo amb orientadors en totes direccions cadascú concentrat en la seva cursa. És un constant puja i baixa. Com que a la pujada vaig lent és més fàcil mirar el mapa, però a les baixades cal controlar una mica més per evitar equivocar-se.

Acabo prou satisfet. Considero que no he fet errades. Ara bé la meva velocitat de cursa és una mica lamentable.

Pel que diuen hi haurà una propera ocasió. Serà qüestió d’estar atent i repetir l’experiència. A l’hora de marxar em costa trobar la porta de sortida. Per on havia entrat ara està tancat. Però després d’alguna volta de més tot resolt i cap a casa.

Els tres pobles de Els Estels del Sud

Un ruta de muntanya en solitari és quelcom més que una activitat física en un entorn més o menys bonic i atractiu. Al llarg de les diferents etapes a part d’observar els llocs pels que passes també parles amb persones dels diferents indrets.

Els Estels del Sud té la particularitat que el final de tres etapes són tres pobles: Paüls, Arnes i Beseit. Són pobles petits, tots ells al voltant del 500 habitants, però molt diferents entre sí.

Paüls (Baix Ebre)

L’arribada a Paüls és per asfalt des de l’ermita de Sant Roc. Es veu de lluny amb la silueta característica dels pobles que estan construïts al voltant d’un castell que domina la zona des del cim del turó. Tot els seus carrers són costeruts. Està rodejat de les muntanyes dels Ports per totes les bandes menys per una que és per on arriba la carretera que acaba al mateix poble. Està dins d’una mena d’olla que formen les altives penyes que l’envolten. És el poble amb menys serveis dels tres. Només hi ha algunes cases de turisme rural, la piscina i l’escola, i pràcticament res més.

Vaig xerrar una bona estona amb la Montse de Ca la Barderes. Són un lloc on fan plats d’aquells de xup-xup i que a vegades la gent es queixa de que no tinguin macarrons o patates fregides. També em va comentar que s’han trobat amb gent que marxa sense pagar. Em va parlar d’uns que van anar a carregar el cotxe i ja no van tornar. Passat un temps van tenir la cara de tornar. Els van identificar pel DNI, i quan els hi van dir que havien de pagar el deute, es van ofendre i van marxar.

Per altra banda, en un dia de forta pluja van acollir tota una colla de joves mullats de dalt a baix. No portaven massa diners, ni provisions. Mentre esperaven un taxi que els recollís els van ajudar a assecar-se i els van donar de menjar. Al cap de pocs dies van tornar a pagar i actualment són clients habituals.

Fa uns anys va arribar un capellà al poble que va engrescar al joves fent missa amb guitarres i cantant. A les velles, que cantaven abans, no els va agradar quedar relegades per aquesta modernitat. Amb aquest nou capellà l’església s’omplia, però les velles van aconseguir fer-lo fora i la missa es va anar buidant, i ara pràcticament no hi va ningú.

Arnes (Terra Alta)

A Arnes s’arriba per carretera després de sortir dels espectaculars estrets d’Arnes. El tram de carretera és planer però es fa llarg. El poble s’albira des de lluny. Es va engrandit a mesura que t’hi apropes. A banda i banda de la carretera hi ha diferents cultius: blat, oliveres, vinyes, ...

Es un poble pla i allargassat. Els seus carrers són estrets, i alguns d’ells tenen un cert encant. Té un Ajuntament d’estil renaixentista monumental. Està ben a prop de la carretera que comunica Horta de Sant Joan amb Vall-de-roures. Ofereix força serveis: al menys un parell de bars, un parell de fondes i cases de turisme rural, una empresa d’esports d’aventura, un petit supermercat, farmàcia, un casal i cinema els diumenges, escola i zona esportiva. Des d’Arnes es veuen una mica lluny el perfil de les penyes i roques que conformen els Ports.

A la taula del costat on sopo hi ha tres francesos. No puc evitar escoltar una part de la conversa. Resulta que l’avi d’una d’elles havia nascut a Arnes i va marxar a França després de la guerra civil.

Beseit (Matarranya)

L’arribada a Beseit és ben diferent. Un cop travessat el riu Ulldemó i la zona coneguda per la Pesquera tens la impressió que el poble ja està a prop, però no és ben així. Triga a arribar i ho fa de cop. L’entrada és per la part alta del poble i cal travessar-lo sencer per arribar a l’allotjament.

És sens dubte el poble més turístic dels tres i això es nota en la quantitat d’allotjaments turístics que hi ha. Hi passen dos rius que son les seves dues grans atraccions: el Ulldemó que forma la zona de bany coneguda com La Pesquera i el Matarranya  que al llarg dels anys ha format el conegut Parrissal.

Tot i ser un dia laborable del mes de maig quan passejo pel poble em trobo amb alguns turistes que fan el mateix. És un poble que conserva restes històriques prou interessants com algun dels ponts que travessen els seus rius, les portes d’entrada a l’antiga zona emmurallada i els antics molins paperers. Ofereix molt serveis: bars, supermercat, zona esportiva, zones de bany, escola, oficina de turisme, càmpings,....

L’amo del bar la plaça de Beseit m’explica que fa poc han tancat la carnisseria del poble. I com que ell vol oferir producte local compra la carn a la Fresneda. Aquests només serveixen un cop a la setmana i a vegades esgota les existències abans. En temporada alta el poble s’omple i té pocs serveis pel nombre de visitants que arriben. Fins i tot, la guàrdia civil tanca els accessos al poble, i només deixen entrar als que tenen allotjament o reserva en algun dels serveis.

A Beseit, malgrat pertànyer a l’Aragó parlo en català amb tothom sense cap mena de problema. Un cambrer de l’allotjament m’explica que és la seva llengua materna i que si no la parlen ells, qui la parlarà. La seva filla que aquest any acaba primer d’ESO a Vall-de-Roures si vol fer català ha de fer una hora més de classe i ja li ha dit que el proper curs no ho farà. Està indignat amb l’Administració Educativa, no amb la seva filla a qui entén perfectament.

Estels del Sud: Refugi Font Ferrera - Refugi Caro: l'etapa més curta es fa llarga

Refugi Font Ferrera – Refugi Caro

20 km. 7-38-22 22-54 x km. 913 metres de desnivell positiu

De nou començo la jornada amb un bon esmorzar, i abans de deixar el refugi converso breument amb Moisés, el guarda. Soc el darrer de sortir del refugi, però, amb tot, és el dia que surto més d’hora de tota la ruta.

Fa molt fred. És el dia més fred amb diferència. Ahir vespre va ploure una mica i ha refrescat força. El dia s’ha aixecat gris i sembla que plourà.

Seguint el consell del Moisés ben aviat deixo la pista i agafo un corriol a la dreta senyalitzat com itinerari de Negrell. Ben aviat torno a estar en una pista que va guanyat alçada poc a poc. Camino molt a prop de la carena i malgrat el dia gris i emboirat tinc molt bones vistes.

Comencen a caure gotes, i abans no s’engresqui decideixo posar-me l’impermeable i protegir la motxilla. Segueix aquesta feble pluja. No em molesta gens anar abrigat.

Des del Negrell (1345 metres) contemplo una bona vista panoràmica de tot un seguit de muntanyes entre els núvols, i allà al fons, el mar. Fa un vent desagradable al cim. La sensació de fred a les mans, va en augment i em poso els guants.

Un corriol en baixada suau em porta de nou a la pista. Igual que ahir a prop del refugi, aquesta també seria una bona zona per un mapa d’orientació. Ho miro al mapant i encara em resulta més evident.

S’atura la pluja, però el fred segueix. Tant el temps, en forma de clarianes, com la temperatura millora a poc a poc, mentre segueixo avançant, a voltes per pista, a voltes per corriol.

M’aturo a la porta d’un refugi precari a fer un mos, i abans de continuar guardo els guants i l’impermeable ja que tant el temps com la temperatura ha millorat força. Fins i tot, sembla que vol sortir el sol.

Després d’un llarg tram per pista m’endinso en un corriol. Passada l’espectacular Cova de Vidre el corriol es fa antipàtic, amb pujades i baixades constants per entre roques que no permeten caminar amb comoditat i fluïdesa.

Escolto unes veus femenines al meu darrera que ben aviat m’atrapen. Son tres noies que avancen a bon pas.

Estic en el que es coneix com la Cresta del Marturi. Es fa llarg. Aquesta pujades i baixades no s’acaben mai. Quan penses que ja estàs al coll de Pallers, comproves que no hi ets i que toca tornar a baixar de nou i continuar. Això em passa més d’una vegada.

Arribo a una mena de coll d’on surt un corriol a la dreta. Penso que ja he arribat al coll de Pallers i m’aturo a fer un mos abans d’enfilar la darrera baixada. Ha estat una errada de percepció. Quan em torno a posar en marxa comprovo que no estic on pensava i que encara em toca tornar a pujar, encara que ara ja serà per poca estona.

Definitivament arribo al Coll de Pallers que no arribava mai. Desestimo la proposta del Moisés, el guarda del refugi de Font Ferrera, d’agafar el corriol que per la carena mena fins el cim del Caro. Tinc ganes d’acabar i anar per aquest corriol l’únic que faria seria allargar la jornada.

Ara sí, ja només em resta un tram de corriol de baixada fins arribar al darrer quilòmetre per carretera i donar per acabat Els Estels del Sud.

Al costat del cotxe em trobo al Pietro que ja fa estona que ha arribat. No es troba massa bé i decideix deixar-ho aquí. M’ofereixo a baixar-lo a Tortosa. Fem una  birra al restaurant i comentem l’etapa. Opinem el mateix d’aquest darrer tram de pujades i baixades constants de mal caminar que el converteix en desagradable.

Com que no coneix el cim del Caro, hi pugem amb el cotxe per tal que pugui gaudir de la panoràmica que ofereix aquest cim, en una mena del balcó sobre la Mediterrània, les terres i el del Delta de l’Ebre. El porto fins a l’estació d’autobusos on ens acomiadem. Ara tocarà descansar i pensar en properes rutes d’uns quants dies o potser en un projecte agosarat: la volta a Catalunya a peu en 80 dies. 

Estels del Sud: Beseit - Refugi Font Ferrera: l'espectacle dels barrancs

 

Beseit – Refugi Font Ferrera

22 km. 7-56-54 21-39 x km. 1594 metres de desnivell positiu

De nou esmorzar de luxe abans de tornar a emprendre la marxa.

Malgrat que es pot arribar al Parrissal per la carretera asfaltada prefereixo l’alternativa que passa pel mas de Sant Miquel per un corriol ben marcat. Travesso un parell de barrancs que estan ben secs. Es nota molt que fa molt de temps que no hi plou. De nou travesso marges i més marges d’antics camps de conreu abandonats de fa molt de temps on encara resten troncs ennegrits i esquelètics d’ametllers.

Al mas de Sant Miquel s’arriba per un corriol. En l’actualitat és un lloc més aviat inhòspit, molt allunyat de qualsevol zona habitada. Es fa difícil imaginar com devia ser la vida en aquest indret quan estava plenament ocupat. És un mas que malgrat estar totalment derruït encara impressiona per la seva grandària. Hi ha un cartell que explica que eren tres cases separades on vivien tres famílies diferents al voltant del que havia estat una església.

Des de l’alçada en la que estic contemplo al fons el riu Matarranya. El corriol que estic seguint em mena fins a l’aparcament que hi ha l’entrada del Parrissal. Prèviament cal adquirir l’entrada a la web de l’Ajuntament de Beseit. L’aforament està limitat. Els federats tenim descompte d’un euro. Avui, tot i no ser època turística i ser un dia laborable, hi ha força gent, encara que no en excés. No em puc imaginar com deu estar en altres moments de l’any. El funcionari de l’Ajuntament m’explica que hi ha poca aigua pel que acostuma a ser habitual. Pateixen per aquest estiu. Creuen que si no plou amb abundància, a l’agost podria estar totalment sec.

És un lloc increïble. Són més de 4 quilòmetres de passarel·les i camins habilitats. Recordo que fa uns vint anys no era així. Ni es pagava, ni havia control, ni les passarel·les arribàvem tan lluny com ho fan ara.

És tot un espectacle: la verticalitat de les parets que em rodegen, les anomenades gúbies, el color de l’aigua, encara que escassa, simplement la natura. No paro de fer fotos. Ara d’aquí, ara d’allà.

Un cop s’acaben les passarel·les s’acaba la gent, i segueixo per la mateixa llera seca del riu Matarranya. Per a mi, molt millor ja que així m’estalvio el Pas del Pomeret que no em feia gens de gràcia, la veritat. Ara bé, fa molta pena veure-ho tot d’aquesta manera. Hi falta molta aigua! Es veu perfectament la línia on aquesta acostuma arribar.

Aprofito una zona on encara resta una mica d’aigua per fer una parada i menjar una mica. De nou avui he trobat un restaurant amb bones vistes.

Segueixo endavant pel mig del riu. En alguns trams costa trobar per on passar entre els blocs de pedra. Em recorden, en petit format, algunes de les zones de grans blocs dels Pirineus.

Deixo el Parrissal i el Matarranya en el lloc conegut com el Pont de la Guimerana. En realitat no és cap pont. Es tracta simplement d’un pas estret del riu entre dues roques enormes. Just passat el Pont a la dreta surt un corriol costerut que puja fins endinsar-se al barranc de la Coscollosa, que segueixo per un corriol fins al final. Un nou barranc també a estones sorprenent, no tan espectacular com el Parrissal, però també amb zones molt boniques com el monumental teix de la Coscollosa.

Quan acaba el barranc agafo una pista a la dreta que ben aviat passa per davant de dos xalets ben tancats, un de petit, i un de més gran. Penso en qui deu haver estat el que va tenir la idea de construir-se un xalet aquí. No és fins molt després , ja en el refugi, que repassant la ruta d’avui en el mapa veig que és el “famós” xalet del rei. Rep aquest nom perquè va ser utilitzat moltes vegades pel dictador per venir a caçar a la zona i en una de les seves visites va venir acompanyar del seu hereu, l’actual emèrit.

Seguint per la pista passo a prop d’un ramat de bous. Avisat que en aquesta zona hi ha bous braus, soc prudent i me’ls miro de lluny, per si de cas. Amb tot, m’han semblat pacífics, però millor no temptar la sort.

Ja només em resta seguir per la pista, rodejat d’un bosc molt penetrable amb algunes roques que em fa pensar que seria una bona zona per fer un mapa d’orientació. Un petit tram de corriol em mena fins el refugi on finalitzo la jornada d’avui.

Al refugi som 5, tres excursionistes de Sant Cugat que avui han iniciat l’Estels del Sud en sentit invers al meu, i un italià, en Pietro, que ahir vaig veure arribar a Beseit mentre estava prenent la cervesa al bar de la Plaça.

A l’hora de sopar conversem animadament. A la conversa s’afegeix el Moisés, el guarda del refugi, i la seva família que avui també dormen al refugi.