Nocturna a la Serra de les Pedritxes

11,9 km. 1-46-26 Pujada fins el turó de les Pedritxes 56-25 i baixada 49-36, 8-37 min. x km. 515 metres de desnivell. 36 de 42 participants en la versió nocturna.

La segona proposta de cursa de lalliga virtual és una cursa nocturna per la Serra de les Pedritxes. M’agrada el lloc. M’hi he passejat moltesvegades, però sempre de dia. Com que aquesta vegada tinc més temps i a més la “cursa” és nocturna penso fer un reconeixement previ del terreny.

La primera part fins dalt del turó de les Pedritxes és més aviat pujada amb alguna baixada tècnica, i la segona part és més aviat en descens en general molt corrible i amb tan sols un parell de trams tècnics. El principi i el final del recorregut és la part més desconeguda, ja que quan vaig a la Serra de les Pedritxes acostumo a deixar el cotxe a Can Roure.

El primer dia m’haig d’aturar en alguns llocs per assegurar per on em cal passar. Les vistes des de la Serra són espectaculars per a totes les bandes. He necessitat 1-57.

Per assegurar-ho hi torno un segon dia amb l’idea d’anar més ràpid, no aturar-me a fer fotos i memoritzar del tot el recorregut. I així ho faig. Vaig per feina amb una millora significativa del meu temps 1-49 i amb una idea molt clara de com és el recorregut.

Finalment arriba el dia de la nocturna. Em preparo per sortir a córrer en un horari que no és gens habitual per a mi. Tot just s’acaba de fer de nit i abans de posar-me en mode “cursa” puc contemplar la lluna creixent i Venus brillant. 

Aprofito els dos primers quilometres força planers per anar el més ràpid possible. Córrer de nit és especial. Com diu Enric Casasses:

Era fosca la nit i ...,

feia respecte.

Estranyíssimes personalitats

ocupaven les branques.

Diferents animals invisibles

s’enviaven senyals...

el camí es feia incert.

Acaba la zona planera i també més urbana i entro en el primer corriol de pujada ja pel mig del bosc. És una pujada sostinguda amb molta pedra desfeta on hi ha moments que fa de mal trotar i camino en part. La llum del frontal focalitza el camí a seguir.

Un petit tram de descans abans d’una baixada i de nou amunt, però ara per un corriol molt més dret. S’accelera la respiració i començo a esbufegar. Malgrat caminar a trams vaig més ràpid que el darrer dia d’entrenament. Malgrat anar amb màniga curta i que fa fresca, ja suo de valent. Mentre carenejo puc entreveure les llums de la urbanització i dels camps de hoquei herba just sota els meus peus. A partir d’aquí és un puja i baixa amb algun tram planer perfecte per córrer amb alegria. Només hi ha llum al meu davant, la resta són ombres fugisseres. Faig cim amb poc menys de tres minuts guanyats  al temps del dia d’entrenament.

Ara ja gairebé tot és baixada, un primer corriol en que es pot córrer molt bé i després un curt tram tècnic on cal anar en compte i ja soc a la pista. Tinc la impressió d’anar més lent que quan passava per aquí de dia. Em creuo amb alguns ciclistes en direcció contrària. De la pista passo al corriol on haig d’avançar un grup de caminadors. De nou en pista accelero. Em segueixo trobant ara ciclistes, ara corredors, però tots en direcció contrària. Deixo la pista per baixar per un corriol tècnic poc visible i que em genera alguns moments de dubte. Travesso una riera i una petita pujada em mena de nou a una pista. Entro en la darrera part i poso tot el meu esforç per anar ràpid, eixamplo la gambada tot el que puc. Travesso un camp davant del Parc Audiovisual,  gaudeixo d’una mica d’asfalt i entro dins d’una riera. La pujada per sortir d’aquesta riera se’m fa molt i molt feixuga. Veig unes ombres en uns matolls i me’n porto un bon ensurt. Pensava que eren porcs senglars però és la meva pròpia ombra produïda pel reflex del frontal.

...Les ombres semblaven fantasmes

i les fantasmes ombres.

La nit es feia fosca i feia

molt de respecte.

Estranyíssimes branques

ocupaven la personalitat.

Diferents senyals invisibles

m’enviaven a l’animal.

Que baixés la lluna i la llum,

que no hi hagués camí....

Entro en la darrera part, tota plana i en lleugera baixada pel mig dels camps i rodejant la zona esportiva on he començat. Gaudeixo plenament d’aquest darrer quilòmetre a tota velocitat. S’ha acabat: 1-46-26. Estic molt satisfet de com m’ha anat plegat. Cap a casa, dutxa, sopar i dormir.

He assolit el meu objectiu. Aquesta vegada no he estat l’últim. He fet una molt bona pujada i he perdut una mica de temps en la baixada. Som un grupet d’uns 10 corredors amb poques diferències de temps. El proper repte de la lliga virtual serà el km. i mig vertical.

 

 

Una crono-Mola

1-39-13 6.4 km. desnivell 506 Pujada 55-33, baixada 42.20

L’amic Pep em va descobrir la lliga virtual Egaramossenaire. I com que a hores d’ara amb tantes restriccions tampoc hi ha massa coses a fer, vaig decidir participar. Pot ser divertit.

La primera prova era un puja-baixa a La Mola. Un bon començament. No he tingut temps per anar a revisar el recorregut i ja només em queda avui dijous per fer-ho, ja que amb el confinament perimetral dels caps de setmana no em resta un altre dia dins del termini establert per la lliga. No és la primera vegada que faig un puja-baixa a aquest cim tan emblemàtic pels vallesans, però la ruta és una mica diferent a les meves habituals.

Aparco on gairebé sempre, la Torre de l’Àngel, i ja estic en acció. Ben aviat haig d’agafar un corriol per a mi desconegut. Sempre anava fins a Can Robert per la pista. Fins aquí puc córrer força bé, però a la pujada directa pel corriol de les tombes de Can Robert de córrer ja ben poc. Tracto d’anar de pressa i poca cosa més.

Travesso la pista de Can Pobla i amunt va. La respiració s’accelera. Passades les escales que recordo bé de les pujades a La Mola per Nadal em pita el mòbil indicant que em surto del recorregut. Ho reviso i m’indica que és directe per la canal que tinc al davant. No sé si realment he pujat alguna vegada per aquí, encara que és possible que sí que ho hagi fet.

Un cop al Bolet planeja un moment, però vaig tan cansat que no tinc ni esma de trotar. I de nou canal amunt per on puc, primer pel mig d’un rocam i després per una zona ombrívola que ja té més aspecte de corriol i que ja surt a la plana cimera de La Mola. Havia pujat algunes vegades per la canal del costat, però crec que per aquesta no ho havia fet.

Ja només resta arribar fins a la taula d’orientació, punt obligat de pas i fer-se la foto. Una més per la col·lecció de fotos del cim de La Mola.

I ara toca baixar. Hi ha molts trams en els que tampoc puc córrer, ja que haig de vigilar on poso el peus. No seria prudent embalar-se massa, amb el perill d’estampar-me contra un arbre. En les zones que m’ho permeten vaig tot el ràpid que puc. En tota la baixada ja tinc clar per on haig de passar, i a partir de Can Robert aprofito el desnivell favorable per anar el més ràpid possible.

M’ho he passat molt bé. M’he divertit que és del que es tractava, però he estat el darrer de la classificació. Ja tinc un objectiu per la propera prova de la ruta virtual: no ser l’últim. 

Ara que ja conec bé el recorregut no defujo de repetir la pujada a veure quan soc capaç de millorar. Crec que sense despistes ni aturades a fer fotos, ni al cim puc baixar uns quants minuts.

Pla de Busa: camins al mig de la boira.

5-32-09 20,8 km. Desnivell 1290 metres

Boira de llum, de plata.

Sento l’ocell i no el veig-

vila encantada.

Camins que no van enlloc.

Floria l’arbre d’hivern-

collita vaga.

Si em perdo serà en el somni,

boira de llum, de plata.

Joan Teixidor

 

Havia estat a prop del Pla de Busa en diverses ocasions però mai hi havia pujat. Malgrat que el temps no m’ha acompanyat gens, l’indret m’ha agradat molt.

En l’aparcament de la Vall d’Ora on deixo el cotxe hi ha tot de plafons informatius sobre la zona i el municipi de Navès. Surto des del monument a Guifré el Pilós. Segons diuen aquest va ser ferit de mort en una batalla en aquesta vall.

Només començar passo pel costat de l’ecomuseu de la Vall d’Ora situat en l’edifici que en altre temps havia estat l’escola. Travesso el riu Aigua d’Ora pel pont romànic. A l’altra banda hi ha una antiga serradora ben curiosa. Poc després de passar pel Mas Pujol, el corriol comença a enfilar-se tot fent ziga-zagues una bona estona. La tardor està esplendorosa i em regala tots els matisos dels seus característics colors. Gaudir d’aquest paisatge fa la pujada menys feixuga. 

Al passar pel davant del Mas Orriols i poc després per la curiosa font dels Reguerets el camí planeja. Arribo al punt clau d’aquesta ruta, el pas d’escala. Malgrat que no soc gens de grimpades i més aviat sempre les intento evitar, aquest pas no ofereix cap dificultat. Hi ha bons llocs per agafar-se i anar pujant a poc a poc fins assolir el Pla de Busa.

Un cop al Pla tot canvia. El corriol ara ja en zona més o menys planera passa per terrenys oberts i pel mig d’un bosc net. La boira es persistent. Avanço una bona estona just a la vora del cingle sense poder gaudir de la panoràmica evident que ha d’oferir el lloc. Passo per un mirador que de ben poc em serveix amb el dia que fa. Travesso el pla pel mig en direcció al lloc conegut com la presó. Fa de bon trotar. Em creuo amb algun que altre boletaire, malgrat els cartells que avisen de la prohibició de collir-ne. Suposo que tenen permís.

Un cop creuat tot el Pla, arribo a un nou mirador que m’hauria de permetre albirar que hi ha a l’altre vessant, però on tampoc puc contemplar gairebé res.

Un pont metàl·lic permet accedir a la presó de Capolatell. M’imaginava un lloc més petit, però el trobo força gran. Dono un tomb, admiro l’avenc i també l’esplendorosa vegetació de l’indret, així com les roques que donen pas als estimballs on segons es diu els francesos de l’exèrcit napoleònic fets presoners es llençaven al buit tot cridant: “Mourir à Busa et resurgir à Paris”.  Aprofito per menjar-me la meva clàssica barreta energètica de pernil per recuperar forces abans de seguir el meu periple per Busa al mig de la boira. En alguns breus instants he pogut albirar una part de l’embassament de La Llosa del Cavall.

 

Torno a travessar el pont i segueixo endavant. El corriol que mena al cim del Cogul (1526 metres), punt més alt de la caminada, resulta perdedor. Hi ha poques fites i algunes marques blaves però es perden per moments. 

 

Des del Cogul ja tot serà més aviat pla i baixada. L’ambient es cada vegada més humit i la boira es converteix en boira pixanera. El paisatge esdevé fantasmagòric. Els arbres i les roques emergeixen com fantasmes al mig de la boira. El corriol és molt més fàcil se seguir: hi ha moltes més fites i algú ha fet un manteniment del mateix tallant branques dels boixos i fent-lo molt més evident. M’apresso i troto tot el que puc ja que ara ja tinc un suau plugim a sobre. 

El corriol es manté molta estona just a la vora de les roques del cingle. Gaudeixo d’unes imatges ben especials, però en un dia de bon temps ha de ser un lloc amb una vista panoràmica espectacular.

Quan s’acaba el pla, agafo primer la pista coneguda com Les Collades i després un corriol tardorenc amb una catifa de fulles de tots colors que en franca baixada, d’aquelles toves que fa goig de gaudir trotant em mena fins a Sant Pere de Graudescales, les restes d’un antic monestir. 

A partir d’aquí només cal seguir la pista al costat del riu Aigua d’Ora i que en una mica més de 2 quilometres em deixa a l’aparcament on hi ha el cotxe esperant pacientment la tornada de l’amo.

En resum un lloc i una excursió a repetir però assegurant trobar un bon dia que permeti gaudir de les vistes.

Powered by Wikiloc

Volta a Montserrat

8 hores 55 minuts, 28 km. Desnivell positiu al voltant de 2000 metres, encara que els diferents dispositius no s’acaben de posar d’acord i hi ha diferències considerables en les seves mesures.

Feia temps que no anava a Montserrat. No és un indret al que vagi massa sovint. Però tenia ganes de fer aquesta volta a tota la muntanya. Ho tenia entre cella i cella des que vaig veure que l’amic Felip ho havia fet l’estiu de l’any passat.

Poc després de les 9 començava a caminar des de Can Maçana. És un dia laborable i quan arribo al menys hi ha una vintena de cotxes. La primera part del recorregut ja la coneixia i el camí no ofereix cap tipus de dificultat. La volta permet veure Montserrat des de dins i des de totes les seves vessants. El dia s’ha aixecat emboirat i això m’estalvia passar calor.

Camino a un bon pas fins el Coll de Port. M’adono que estic seguint unes marques grogues i blanques que es convertiran en una bona guia en la part més complicada de la volta, ja que m’acompanyaran gairebé fins arribar al cim de Sant Jeroni. A poc de passar aquest coll comença la festa. Són pujades i baixades constants d’aquelles que s’anomenen tècniques en les que cal anar amb molt de compte i quan sembla que s’acaba ja en tens una de nova al davant. No hi ha ni un moment de descans i la progressió es fa molt lenta, però paga molt la pena l’esforç per poder gaudir de tots aquests indrets al bell mig de Montserrat. 

                                                                   El Cilindre

                                                         Panoràmica des del Mont Gros

Un cop inicio la pujada a Sant Jeroni pel camí dels francesos, tot i ser llarga, el terreny ja és molt més fàcil i la podem qualificar de camí, ja que fins ara no sé si es pot donar aquest nom el lloc pel que passa la ruta.

Faig cim després de 4 hores i només porto 9 km. Fins assolir el cim no m’havia trobat ni ase ni bèstia. Ha estat un matí plenament solitari. Per no veure, ni tan sols m’he topat amb les cabres de Montserrat. Abans de seguir m’aturo un moment i recupero forces. 

A partir d’ara agafo camins que conec prou bé. Aquí ja em creuo amb més gent, encara que tampoc massa. Per moments em ve al cap la cursa de l’Alba que passava per aquests indrets. Veig diversos escaladors enfilant-se per aquestes parets, en concret un ha fet cim a l’emblemàtic Cavall Bernat. Aprofito per trotar camí de l’estació del funicular de Sant Joan. En algun moment dubto si escurçar la volta i no passar pel Monestir, el que suposa un bon estalvi de quilòmetres i de desnivell, però segueixo amb el pla preestablert inicialment. 

La baixada des de l’estació del funi fins al monestir passant per l’ermita de Sant Miquel la gaudeixo d’allò més. Em deixo anar i aviat soc a la plaça del monestir que ofereix una imatge insòlita. No hi ha pràcticament ningú. No recordo haver-la vist mai tant buida. Aprofito per tornar a menjar i fer una birra abans de seguir. En tot el temps que he estat pels volts del Monestir, en altres moments plens de gent i soroll, tot just he vist com a molt a una vintena de persones. Realment estem vivint moments excepcionals.

No em puc entretenir massa. Porto uns 5 hores i mitja i poc més de 16 kms. i encara em queda un bon tros fins arribar de nou a Can Maçana. Toca pujar de nou, la darrera gran pujada de la jornada fins assolir l’ermita de Santa Anna. Conec bé totes aquestes escales, però no em resulten tan feixugues com esperava d’antuvi. Quan passo per Santa Anna ja porto 6 hores.

El retorn fins a Can Maçana el faig per un corriol que voreja tota la muntanya seguint les senyals del GR 7-2. Troto en els trams favorables, però a partir de Santa Cecília se’m comença a fer llarga la jornada i encara soc lluny del final. He de superar un parell de “pujadetes” d’aquelles que amb el que porto a les cames se’m travessen una mica. Em creuo amb alguns corredors que estan entrenant. Quan passo per sota de La Cadireta soc conscient que em queda ben poc i faig un darrer esforç. Ha estat una llarga jornada, però he gaudit d’allò més i m’ha permès tenir una visió complerta de tota aquesta muntanya tan especial.

Quan arribo a Can Maçana ja és força tard. De fet no trigarà ni una hora a fer-se fosc i encara hi ha força cotxes aparcats. De camí cap a casa també veig més cotxes aparcats als petits aparcaments dels vorals de la carretera. Cada vegada hi ha més gent que va a gaudir de la muntanya a totes hores.

 

Powered by Wikiloc

A tenir en compte que el mòbil es va quedar sense bateria en el tram final fins a Can Maçana

Esglésies del Serrablo, una ruta de dos dies.

Havíem d’anar a Jaca per la primavera, però tot va quedar trastocat pel confinament. Vam deixar passar els mesos d’estiu i hem acabat anant a l’inici de la tardor, quan el contagi del virus ja torna a amenaçar.

Com ja és habitual no teníem un pla preestablert del que faríem. Quan arribàvem a Jaca veiem diferents indicadors de les “Iglesias del Serrablo” que ens van cridar l’atenció.

A Internet trobem informació que ens resulta interessant i seguim les seves indicacions. I sort en tenim, ja que tret de les indicacions genèriques a la carretera principal no hi ha més senyals per arribar a cap de les esglésies, excepte quan ja s’està molt a prop. Per localitzar alguna de les esglésies la cerca va ser força laboriosa i entretinguda. Pot sembla bufar i fer ampolles, però vam esmerçar dos dies per veure-les gairebé totes.

Comencem per l’església de més al Nord, la ermita de San Bartolomé de Gavin. Ja la primera no ens va ser fàcil de trobar. Arribem al poble de Gavin però no està allà. Mirem amb cura les indicacions i ens queda clar que no està al poble sinó que cal continuar per la carretera que puja al port de Cotefablo fins a trobar el desviament que hi porta. Està tota sola sense cap altra construcció al seu voltant i davant d’un prat que fa que ressalti. 

Malgrat localitzar com podem arribar a les restes del Monestir de Pelay obviem arribar-hi ja que no està fa massa bon temps i es pot posar a ploure en qualsevol moment.

Ens dirigim a la següent. A Orós Bajo trobem l’església de Santa Eulàlia al final d’un caminet. Com gairebé en moltes de les que veurem hi ha cementeri al seu costat i amb una tomba just davant de la porta d’entrada que gairebé impedeix entrar sense pràcticament passar per sobre de la mateixa. Molt a prop d’Orós Bajo hi ha Olvan amb la preciosa imatge de la seva església de Sant Martín amb uns núvols ben amenaçadors al fons.

A la tarda volem anar a Susín. No surt a cap mapa dels que disposem, però el Google Maps ens indica el camí per una pista forestal en mal estat. No resulta gens senzill, però al final aconseguim arribar-hi i podem afirmar que ha pagat la pena. És tracta d’un poble abandonat però ben cuidat. Potser és l’hora del dia que ja es comença acabar, la grisor dels núvols, les vistes de la vall del riu Gállego. Més que un poble, és un antic nucli habitat. Segons explica la wikipèdia tan sols són tres cases. Per iniciativa d’una descendent d’una de les cases, que ara està enterrada al cementiri del poble, s’ha creat un grup que ha procedit a la reconstrucció del poble i els seus camins, vorejats per parets de pedra seca. Hi passegem una bona estona, ens aturem, fem fotos, ... Ens envolta el silenci i el misteri del lloc. La cerca de Susín i la seva visita ens ha ocupat tota la tarda, però ha estat ben emprada. Després consultant la xarxa veiem que en aquesta mateixa zona anomenada del Sobrepuerto hi ha altres nuclis petits de població (Basarán, Otal, ..) que també estan abandonats i que potser seria interessant de visitar, encara que no ho farem.

L’endemà també s’aixeca ennuvolat i amb amenaça de pluja, però nosaltres seguim la nostra exploració d’aquest seguit d’esglésies que ha captat el nostre interès.

Comencem el matí amb la solitària i curiosa església sense campanar de San Juan de Busa. Ben a prop just als costat de la carretera trobem Sant Pedro de Larrede, amb un campanar ben bonic i amb el cementeri just a peu de carretera. Seguim fins a Satué. Al final del gairebé únic carrer del poble podem contemplar San Andrés de Satué amb una perspectiva ben bonica. Allà se’ns posa a ploure. La següent església la tenim a Latas, a prop de Sabiñanigo. Passem pel davant de l’església de San Martín però no ens aturem ja que s’acaba de posar a ploure amb ganes. 

Quan arriben a Isún de Basa ja no plou. Hi trobem un safareig ben conservat, just al davant de la església del poble. Però aquesta està molt deteriorada i no s’avé a l’estil de totes les que hem vist fins ara, i a més a més, no hi ha cap cartell explicatiu. Creiem que no és pas aquesta la que busquem. 

De nou el Google Maps ens indica que no la tenim lluny, però que ens cal seguir una mica més enllà per arribar a Santa Maria d’Isún de Basa una mica apartada del poble, però alguna casa al seu voltant.

Per tancar el matí ens dirigim a San Juan de Orús, una mica allunyada de les que hem vist fins ara i situada al bell mig de la vall del riu Basa.

Deixem per la tarda el conjunt d’esglésies que hi ha més al Sud. Aquestes són una mica diferents de les que hem vist fins ara, però també formen un conjunt prou interessant. Són més properes al romànic que coneixem i sense influències mossàrabs.  Comencem per San Martin d’Arto, dalt del turó que domina aquest petit poblet. Ben a prop hem vist les runes de les esglésies de los Santos Quirico y Julieta del segle XVIII i que no formen part de la ruta del Serrablo. No massa lluny, i també dalt del petit turó on hi ha el poblet d’Orna de Gállego trobem San Miguel de Orna. 

Ens desplacem fins a la zona coneguda per la Guarguera, per arribar-nos fins la petita església de San Martín de Ordovés, també dalt d’un turó.

Per un petit laberint de carreteres i pistes anem fins a Lasieso on podem contemplar San Pedro de Lasieso, recentment restaurada i que havia format part d’un monestir. Es nota en la seva monumentalitat, segurament és l’església més gran de tot el conjunt. 

Ja que estem a prop intentem arribar al castell de Lerés, però no el localitzem. Posteriorment, mirant algunes fotos, és molt possible que passéssim pel costat, però com que no té forma de castell no fessin cas. En canvi trobem el petit poble “deshabitat” de Layés, lloc on llegim que encara si fa una romeria anual. 

Va arribant el fred i també la fosca i encara ens resten dues esglésies per visitar: San Miguel de Latre i San Salvador de Javierrelatre. A aquest poble ja arribem gairebé de nit i ja no ens hi aturem.

Han estat un parell de jornades prou interessants que ens ha permès fer ruta amb el cotxe per aquesta part del Nord d’Aragó i contemplar un bon grapat d’esglésies i poblets. Es tota una curiositat la quantitat d’esglésies que al llarg de l’Edat Mitjana van poblar totes les valls pirinenques, unes ben a prop d’altres. En tenim exemples ben coneguts, a la Vall de Boí, Vall d’Aran, les valls d’Andorra. Aquesta ruta de les esglésies del Serrablo n’és un exemple més de com de poblada devia estar tota la zona pirinenca en els primer segles del segon mil·lenni.