Estrena remullada

 

II Rogaine Els Puigs

23,6 km. 6 hores 12 minuts 1029 metres desnivell positiu 2n. classificats de la categoria d’ultraveterans i 14ens. de 17 classificats en Homes Open

Nova rogaine a la vista i nova setmana pendents de les previsions meteorològiques. Així portem tot aquest any. De les quatre rogaines que hem fet aquest 2026, tres d’elles hem estat pendents del temps. Però aquesta serà una rogaine especial: estrenarem samarreta d’equip. Hem hagut de fer 52 rogaines per tenir-la. Ja tocava, no?

Amb el mapa a la mà aviat decidim l’estratègia: pentinarem la zona sud del mapa i tornarem cap el centre de competició per la zona central. I així ho fem.

Com que la sortida és per pista asfaltada entre camps de conreu sortim trotant darrera tota una corrua d’equips. Un cop pinçada la primera fita, la 61 ens aturem per treure’ns el tallavents i ens quedem sols. Estarem sense trobar cap altre equip fins gairebé la meitat de la rogaine.

Seguim la nostra planificació inicial per una zona amb força camps de conreus i seguint pistes i algun corriol trobem les fites sense problemes. Podem trotar en les baixades i caminar ràpid en zones planeres i lleugeres pujades. Quan portem una hora de cursa comença a plovisquejar lleugerament. Però com fa una bona temperatura no ens molesta gens.

Arribem a la fita 84 on havíem previst portar dues hores i valorar la situació abans de seguir endavant. Portem 2 hores 13 minuts. Anem amb una mica de retard però no massa. Com que preveiem que la tornada cap el centre de competició serà més lenta ja que haurem d’afrontar més desnivell decidim retallar una mica la nostra planificació inicial.

Ara ja ens toca pujar mes, però son pujades de bon fer. A partir d’aquí ja ens trobem alguns dels equips que fan el recorregut a la inversa. A la 97 estem de sort de trobar-nos amb un equip del COB, que ens facilita trobar-la sense perdre temps en una fita que podia haver estat complicada.

De nou enllacem unes quantes fites més sense dificultats. Ens trobem bé físicament i portem un bon ritme. Com que el bosc és força penetrable, la 82 decidim atacar-la des de dalt a través del bosc. Baixem a prop del torrent que ens serveix de guia. Ens trobem a dos equips que ens diuen que no sabem on es trobem. Els situem i tots sis ens dirigim cap a la fita. Albirem un replà al final del llom i estem segur de tenir-la allà com així és.

Però com podem sortir d’aquí? No és possible baixar ni per la dreta, ni per l’esquerra, ni pel davant, ja sigui per la vegetació o pels tallats que hi ha. Cal retrocedir a cercar una sortida. La pluja es fa més intensa i ens aturem a posar-nos la jaqueta impermeable. Portem una mica més de quatre hores. I si fins aquí ens ha sortit una rogaine gairebé perfecte, a partir d’aquí començaran les dificultats i sumarem dues errades que ens faran perdre massa temps.

Seguim un corriol rodejats de bardisses que resulta ser molt lent. Sortim en una línia elèctrica d’alta tensió. Recordem que aquí l’any passat també vam perdre temps. I ara tornem a tenir problemes. Estàvem a 10 metres de la fita 68, però els dubtes ens fa tornar enrere i tornar a començar la cerca. Hem perdut ben bé 10 minuts.

Enfilem un corriol costerut i anem molt a poc a poc. Un cop dalt decidim anar a nivell fins trobar la fita. Trobem un corriol i això ens despista i comencem a baixar. Hi ha uns tallats. Podria estar aquí, però no hi és. Desistim i mentre pugem una mica decebuts per no trobar la fita, la trobem. Estava més amunt! Revisant el track si haguéssim seguit sense baixar, tal com era el pla inicial, l’hauríem trobat de bones a primeres. Ha estat un altre pèrdua de temps considerable.

Ja fa estona que ha deixat de ploure. Som conscients que no arribarem dins del control de les sis hores i, que per tant, penalitzarem. En una cruïlla on s’inicia la baixada a meta ens falten 11 minuts per les sis hores. Decidim anar fins una fita de 9 punts, la 91. Han estat cinc minuts.

Baixem el més ràpid possible, però amb tot arribem amb 12 minuts de retard. Hem perdut 20 punts, un bon càstig. 

Si en aquest tram final no haguéssim perdut tant de temps segur que no hauríem penalitzat. En les dues hores finals tan sols hem fer tres fites. Està clar que no ha estat la millor estratègia per acabar la cursa. Caldrà aprendre’n per properes rogaines.

Volta per Gallifa

 12,1 km. 2 hores 44 minuts 422 metres desnivell positiu

Feina temps que volia fer una volteta per la zona de Gallifa. Hi havia estat un parell o tres de vegades en la meva època universitària i, també, hi havia passat en algunes de les marxes que es fan al Vallès, en concret els cinc cims a finals dels anys 90.

Per fer-ho vaig agafar el track de la XLII edició de la Ronda Vallesana. Com que ahir va ploure força trobo el terreny humit i tou, però no enfangat. En contrapartida no fa gens de calor. Començo baixant amb calma per una pista tot escalfant una mica. Quan m’endinso en el corriol que ressegueix la Riera de La Roca intento agafar un bon ritme, però la quantitat d’arbres caiguts que em trobo m’ho impedeixen. Creuo la riera un parell de vegades, fins arribar a la part més baixa de la ruta d’avui, al voltant del km. 3.

A partir d’aquí s’inicia una pujada suau de nou seguint una altra riera, la riera de Gallifa. Aquí el corriol està molt més net i puc trotar. Com que encara em queda molt vaig xino-xano, mentre veig que el meu objectiu d’avui (Sant Sadurní de Gallifa) s’allunya.

Quan estic arribant al poble de Gallifa, faig una anada i tornada per pujar al Castell de Gallifa i al Santuari de la Mare Déu de L’Ecologia. Al passar per sota d’un filat quedo ben enrampat. Està clar que porten corrent i que hauré de vigilar a partir d’ara. La pujada es majorment per pista, amb alguns trams de corriol per tal de fer una mica de drecera. Puc pujar trotant.

Un cop a dalt, faig una breu visita. Hi ha monument a Mossèn Dalmau, el que va ser molts anys rector de Gallifa i el promotor d’aquest santuari. Ara l’objectiu d’avui encara queda més lluny.

Avall que fa baixada. Com que conec bé el camí i no em cal assegurar si vaig bé o no, puc fer-ho a bon ritme. Travesso Gallifa, un poble ben petit. Passo pel costat de la Fundació Llorenç Artigas on hi ha un forn de ceràmica i també per l’església del poble. Ja fa una estona que cauen gotes. Travesso la carretera per començar la pujada a Sant Sadurní. La pluja ara ja és més seriosa i decideixo deixar-ho estar per avui i anar cap on tinc el cotxe per la carretera. Són un parell de quilòmetres per asfalt amb els que acabo la sortida d’avui amb ganes de tornar-hi per assolir l’objectiu.

Ja a casa em miro el mapa i traço una sortida per la zona amb la idea de tornar-hi ben aviat.  

4 curses en 3 dies

 Fumanya mitja M60                           10 fites 2.04 km. 43-03           7è de 10

Vallcebre mitja M60                          12 fites 3,18 km. 1-24-41       13è de 14

Sant Corneli esprint M60                  13 fites 1,44 km. 18-53           8è de 9

Vallcebre llarga M60                         11 fites 5,83 km. 1-23-20       9è. De 11

Quatre curses en tres dies al Berguedà eren tota una temptació i cap allà he anat.

La primera és al Coll de Fumanya en un mapa nou. És un bosc en el que córrer és pràcticament impossible. De fet, crec que només vaig córrer fins el triangle i a l’arribada, la resta, tret d’alguns petits trams, ho vaig fer tot caminant, però localitzant les fites a la primera sense massa entrebancs i arribant a meta satisfet de com havia anat.

El segon dia surto força tard i de camí a la cursa m’aturi al Coll de Pradell per buscar bolets sense gens d’èxit. De fet, gairebé ni de dolents n’hi ha. La cursa és en un mapa de Vallcebre, però amb sortida des dels espectaculars cingles de Vallcebre.

Em va sortir una mala cursa. Anava molt lent i les fites se’m resistien, unes més que altres. En les zones de xaragalls del principi era prudent i anava lent. Més endavant, les zones de boixos secs eren de molt mal passar. Ni tan sols cap al final de la cursa que semblava que m’entonava una mica vaig aconseguir anar ràpid. Vaig acabar amb la sensació de no haver pogut córrer en cap moment.

A la tarda toca un esprint a Sant Conerli, un poble miner amb forts desnivells i moltes escales per tot arreu. No acostumo a córrer esprints, però aquesta vegada em vaig animar. Va estar una cursa divertida. Ara si que podia córrer d’una vegada, encara que les escales i les pujades eren feixugues. El fet que el poble sigui laberíntic feia que s’havia d’estar molt atent a l’hora de prendre decisions al llarg de tota la cursa. No es podia badar en cap moment. Estic convençut que podia haver corregut una mica més en molts dels trams, però em costa pensar i córrer al mateix temps.

Encara vaig tenir temps per passar una bona estona al davant d’una cervesa tot llegint abans d’anar a sopar. I vaig acabar la jornada amb un breu passeig pels carrers il·luminats per fanals de Saldes.

A la darrera jornada, al matí encara tinc temps d’anar fins el castell de Saldes i gaudir de la sortida del sol i del paisatge en uns moments de solitud d’aquells que s’agraeixen en aquests temps accelerats que ens toca viure.

S’acaben els tres dies del Berguedà amb la cursa llarga a Vallcebre. Aquesta vegada amb el centre de competició ubicat al centre del poble, però amb la sortida a 1,5 km. Surto concentrat amb l’objectiu de millorar les sensacions del dia anterior. I així acaba sent. Opto per fer la tirada llarga de la cursa per la pista. En algun moment dubto, però està clar que és la millor opció. Tot i que m’aturo per assegurar, faig un quilòmetre a sis, quelcom no gens freqüent en una cursa d’orientació. En la segona part de la cursa alguns dubtes em fan perdre una mica de temps, però acabo amb un minut menys que en la mitja d’ahir, tot hi fer el doble de distància. M’acostuma a passar això de tenir millors sensacions i assolir millors resultats en les curses de llarga distància.

I amb la feina feta, emprenc el camí cap a casa. 

En total han estat 3 dies, 4 curses, 12,5 kms., 46 fites i 3-43-36 de competició.

Volta llarga als estanys de Colomèrs

 

14,9 km. 7-30   560 metres de desnivell positiu

Aquests dos dies havia vist que alguns corriols estaven marcats per la Val d’Aran by UTMB. El que no sabia era el que em passaria al llarg d’aquest matí. Quan m’estic preparant per a sortir a fer la volta llarga dels estanys de Colomèrs, veig a fora del refugi un parell de persones fent tot de preparatius per la cursa. Penso que les 100 milles no les fan pas avui. Els hi pregunto i em diuen que avui fan la VDA de 55 quilòmetres i m’informen que el seu recorregut coincideix en una part important amb la ruta que tinc prevista però en sentit invers. Ja fa una bona estona que la cursa està en marxa i me’ls trobaré de cara. Són uns 1600 participants. Segur que no em perdré ja que ho trobaré tot marcat i a més em creuaré amb un munt de gent.

Em poso en marxa sense penar massa amb el que em ve a sobre. Començo pujant en direcció al primer dels estanys, l’Estanh Mòrt. Vaig fent xino-xano, la pujada és feixuga i no tinc pressa. De tant en tant em giro per contemplar el que deixo enrere.

Ben aviat soc al primer dels estanys, un lloc tranquil on ve de gust aturar-se una estona per gaudir d’aquesta tranquil·litat. 

Sense deixar de pujar arribo al segon llac, lac des Cabidornats. Encara vaig completament sol. A partir d’aquí entro en una zona molt més planera i oberta amb altes muntanyes a banda i banda i petits estanyols arreu, coneguts com Estanhets deth Port. 

Em desvio del camí per poder-los veure de ben a prop. Mentre estic fora del camí passen els primers corredors. Els veig de lluny.

Recupero el camí i em vaig creuant amb corredors. Es una estona ben entretinguda. Més a munt em trobo amb un dels fotògrafs de la cursa i xerrem una estona. Ells van de baixada i jo encara estic pujant. 

Giro la mirada enrere i contemplo tota l’esplanada esquitxada de petits estanyols com si algú els hagués posat expressament per gaudi dels que passem per aquí.

En el darrer tram de pujada m’haig d’aturar a estones per deixar passar els corredors que ja comencen a anar un darrera l’altra. Un helicòpter volta a prop en vol circular.

En la part més alta de la ruta d’avui em topo amb l’Estanh Gelat, la visió més espectacular de la jornada. Encara conserva una mica de neu al seu voral. Finalment l’helicòpter baixa i. pel que m’expliquen després, recull a un corredor que tenia el turmell molt malmès. El Còth de Pòdo (2607 metres) és el punt més alt del recorregut d’avui. Aquí han disposat un control de cursa.

Ara sí la corrua de corredors no té fi. Ells pugen i soc jo el que baixo en direcció al Lac de Pòdo, però ho haig de fer lentament tot deixant pas als que pugen. Aprofito les aturades per contemplar l’espectacular paisatge.

Un cop he baixat al Lac de Pòdo, el rodejo i planejo una estona passant encara pel costat de més estanyols, alguns d’aquests sense nom en els mapes. A partir d’aquí encara em trobo corredors, però ara ja no tants. A l’Estanh Solet encara em trobo algun corredor. Els darrers els trobaré tot bordejant el Lac Obago on també em trobo amb gent de l’organització en un petit ressalt difícil de superar per alguns corredors poc hàbils.

Quan ja començo a deixar el Lac Obago al meu darrera, un dels més grans d’avui, em creuo amb els escombres. Comentem que els darrers corredors que he trobat dubto que arribin. Encara els hi queda molt i van molt justos de forces.

A partir d’aquí em quedo sol de nou i recupero la tranquil·litat de primera hora del matí. Ja en tenia ganes. Tampoc ha estat malament poder veure aquesta cursa de primera mà, però de ben segur que hauria gaudit més si hagués pogut fer tota la ruta en solitari.

Encara em resten un parell de llacs, primer el Lac Redon, on m’aturo una estona en una ombra a fer un mos abans de continuar.

El darrer llac és el Lac Long que com el seu nom indica és llarguerut. El vorejo una bona estona en tota la seva llargada. Tota la volta han estat una bona col·lecció de llacs o estanys, un total de 11.

Començo la baixada en direcció al Lac Major de Colomèrs  on es troba el refugi en el que he passat aquests dies. Però abans d’arribar al llac agafo el mateix camí pel que vaig pujar el primer dia, ara en baixada per arribar-me al cotxe.

En aquest tram em retrobo amb la cursa. Ara venen darrera meu i van en direcció al control de pas que tenen a la pista, on hi ha la parada de taxis. Una noia que porto al darrera em demana de passar perquè va justa de temps. El control el tanquen a les 14:00 hores i només resten pocs minuts. A mesura que s’apropen corredors m’aparto i els deixo passar.

Abans de continuar passo per on hi ha aquest control de pas on ja porten 24 kms, gairebé la meitat de la seva cursa. Quan deixo el control de pas, just arriben els primers corredors fora de control.

Ells es queden al control o segueixen el seu camí i jo segueixo el meu. Amb poc més d’una hora soc al cotxe i dono per acabats aquests tres dies de muntanya amb ganes de tornar-hi aviat, mentre m’endinso de nou en la calor d’aquest estiu.

Montardo (2833metres)

 

13,6 km. 9-59   1125 metres de desnivell positiu

Em desperto aviat, un bon esmorzar i aviat em poso en marxa. Està emboirat, però la previsió és que ha de fer un bon dia com en realitat així serà.

La primera part de la pujada en direcció al Port de Caldes és suau i anar al costat d’un riuet acompanyat per la remor de les aigües que baixen sempre és d’ajuda. Però ben aviat s’acabarà la bona vida. Deixo el riu i la pujada ja es posa seriosa. Al mateix temps el sol va guanyat terreny i el dia es va aclarint.

Han estat gairebé dues hores per arribar al Port de Caldes. De nou m’impressiona la vista de la Serra de Tumeneia com ho va fer a l’agost del 2010 quan feia Carros de Foc. Contemplo el paisatge una bona estona abans de continuar. Quina immensitat de muntanyes! Quin munt de roques!

Ara toca baixar, però tampoc ho faig ràpid. Soc conscient que haig d’anar en compte. No és com fa uns anys que em podia permetre córrer en aquestes baixades plenes de rocs i pedres i gaudir d’allò més. Ara el gaudi és diferent. És més contemplatiu.

La muntanya ja no és aquell lloc solitari de fa anys que només gaudien uns quants. S’ha popularitzat i hi ha molta gent en totes les direccions. Hi ha lloc per tots però constato que ja no és com abans: parelles, trios, algun solitari com jo en les dues direccions. La travessa Carros de Foc ha popularitzat aquests camins i és un contínuum de gent. Aquesta massificació té els seus pros i els seus contres.

Arribo al punt on haig de deixar la ruta de Carros i m’haig d’enfilar cap al Montardo. Porto tres hores i quart. A partir d’aquí serà una pujada continuada fins assolir el cim. Em trobo gent que baixa, però també hi ha qui hi puja com jo. Vaig lent, però no m’aturo tret per contemplar el paisatge de tot aquest rocam que m’envolta. Gaudeixo de l’esforç físic que suposen aquestes caminades.

I de cop i volta, com aquell que no vol la cosa ja veig el cim. Està ben a prop, un darrer esforç i ja hi soc.

M’abrigo. Al cim regna el silenci. Només hi ha tres persones, però ningú parla. Tothom gaudeix d’aquest moment de pau i tranquil·litat contemplant el paisatge, explorant les seves sensacions. M’assec en una roca. Menjo una mica. Les vistes són espectaculars en totes les direccions: Salardú al fons de la vall, Pla de Beret, els Pirineus francesos, una part de la ruta del Carros, els llacs de sobre el Tunel de Viella, La Maleïda.... la infinitat d’estanys arreu i estanyols que es formen en aquestes muntanyes... I unes margarides al cim!

Ha estat més de mitja hora que m’ha passat volant. Ja toca baixar. Malgrat que és més ràpid que pujar, tampoc no ho és tant. Mentre baixo encara em trobo amb algú que puja.

Arribo al punt on he començat la pujada al cim. Miro el mapa i decideixo arribar-me a l’estany de les Monges i al de les Mangades. A l’ombra d’unes roques faig un mos. Rodejo aquest darrer estany i faig una mica d’orientació per anar a trobar el corriol que puja directe des del Ventosa i Calvell al Port de Caldes. Gaudeixo d’aquesta decisió anant camp a través interpretant el relleu segons les corbes de nivell fins trobar el corriol buscat que em menarà de nou al Port de Caldes.

A mitja pujada em trobo un bon ramat de vaques pasturant al mig del camí en una zona on hi ha aigua. Això m’obliga a fer una petita marrada.

Un cop al Port de Caldes ja tot es baixada fins al refugi. M’aturo una estona a mitja baixada i contemplo els estanys pels que passaré demà al matí en el darrer dia d’aquesta breu escapada a muntanya.

I ara, ja sí tot xino-xano ja soc al refugi. Han estat 10 hores de trescar per aquestes valls i aquests cims. Em resta temps per una dutxa i poca cosa més abans de sopar.

A la taula coincideixo amb un guia de muntanya i alhora treballador del refugi de Colomina amb els seus clients que fan Carros de Foc. Comenta com és la vida d’un guia i d’un treballador de refugi. Considera que en un refugi el més important és l’equip que es forma. De ben segur que sí, ja que perquè funcionin aquests refugis tan plens cal el treball cooperatiu de tots.

Vall d’Aiguamog

 6,1 km. 2-09- 420 metres de desnivell positiu

Després d’un llarg viatge en cotxe des de casa, aparco al costat dels Banys de Tredós en un espai habilitat per aquesta funció. Agafo el corriol que puja pel costat del riuet. És un corriol fressat i ben marcat sense pèrdua que en un parell d’hores em menarà al refugi de Colomèrs. Em plau molt caminar xino-xano seguint el curs del riuet.

 Arribo a la Cascada d’Aigües Tortes i a partir d’aquí m’allunyo del riuet. 

 El camí puja suau. En alguns trams hi ha unes passeres fetes amb taulons per facilitar el pas del caminant per les zones humides, una mena d’aiguamolls, i que d’aquesta manera no es mullin els peus. Els camins de muntanya estan cada vegada més humanitzats.

 

En algun tram prefereixo deixar el corriol i seguir la pista que va paral·lela al mateix. Arribo al lloc on aparquen els taxis. A partir d’aquí, el camí s’enfila una mica més fort però tampoc en excés per superar el darrer desnivell. Passo pel costat l’Estanh dera Lòssa.

 

Ben aviat ja soc al Llac Major de Colomèrs. El refugi està a l’altra banda. Cal vorejar-lo per arribar-hi. Arribo pocs minuts abans no serveixin el sopar. D’això se’n diu arribar i moldre. Tinc el temps just per instal·lar-me i seure a taula. 

 

Com sempre l’hora de sopar al refugi és hora de converses. Avui amb una parella jove de basco francesos i una parella que viu a Sitges. El pare d’ell havia nascut a Sabadell. Quina casualitat! Tothom està fent els Carros de Foc cadascú a ritmes i amb etapes ben diferents.

He passat de temperatures superiors als 30 graus a temperatures per sota de 20. Tot un luxe que aprofitaré aquests dies per tornar ben fresquet a casa on m’espera de nou la forta calor d’estiu.