Sabadell 360 graus

43,3 km. 7-50-16 10-52 per quilòmetre 782 metres de desnivell positiu

L’any passat quan ens van deixar tornar a sortir al carrer a fer esport, inspirat per companys que feien el mateix en els seus municipis, vaig intentar realitzar la volta perimetral al municipi de Sabadell. Vaig gaudir molt però era conscient que no era un intent del tot reeixit. Aleshores em va quedar clavada l’espineta de millorar el recorregut en un segon intent.

Quan la secció de muntanya de la UES va llançar la proposta del repteSabadell 360 graus no vaig dubtar gens que aquesta era la meva oportunitat.

L’objectiu és fer la volta al matí i arribar a casa a dinar. Surto ben d’hora, ben d’hora i a pocs metres de casa ja enllaço amb el track proposat. S’està aixecant el dia quan travesso el Parc Agrari en direcció al Parc de Can Gambús, una zona on entreno habitualment. 

Aprofito la primera part de la volta en clara tendència a baixar per trotar, tot pensant que ja em tocarà caminar més endavant.

Travesso el pont per sobre la C58 i entro a Sant Quirze del Vallès per llocs ben coneguts, encara que ben aviat m’endinsaré en una zona desconeguda. És la que m’ha de portar per la Via Verda fins la tanca que rodeja l’escola de La Vall. Aquí creuo la “mítica” pujada de Bellaterra. Explico el per què lo de “mítica”: quan era infant i vivia a La Creu de Barberà, pujar aquesta pujada amb les nostres rudimentàries bicicletes sense canvi era tot un repte, i assolir-ho, d’amagat dels pares que no volien que hi anéssim, tot un triomf.

Troto per la lleugera baixada que em condueix al pas per sota de la C58 que em deixa davant de Ciutat Badia. Em sorprèn la riera, el Riu Sec, que tinc entès que és la continuïtat de la coneguda “riereta” que passa per sota de l’Eix Macià i la Ronda Ponent i el Torrent de la Betzuca, que ajunten les seves aigües a prop de l’Aeroport de Sabadell.

 

Pels amples carrers de la zona de Via Sabadell arribo al Parc Central que travesso. Encara porto un ritme prou alegre, i ben aviat soc a La Romànica, una joia arquitectònica d’aquesta zona que els que l’hem vist tota la vida segurament no li donem la importància que realment té. Acostuma a passar sovint que no apreciem massa el que tenim al costat de casa, i ens anem lluny a veure quelcom de semblant, i a vegades, fins i tot, pitjor. Els humans som així.

 

Em sorprèn el salvatge corriol que en un fort descens em porta fins a la llera del Ripoll tot superant un gran talús i passant en un darrer tram per entre els horts propis d’aquesta zona. Un cop travessat el Ripoll entro en un petit “parc” arreglat recentment, la zona de la font de Can Llobateres. Aquesta és una font de molta anomenada a la meva infantesa i joventut, i lloc on anaven amb cotxe en hores nocturnes les parelles que no volien ser molestades. Ha crescut molt l’herba i els matolls d’aquest corriol. Tot està molt humit i acabo amb les sabatilles ben xopes.

Travessada la carretera de Mollet, ben aviat soc al Polígon de Can Roqueta. Deixo aquesta zona per baixar en direcció a la Riera de Santiga per una pista per entremig de camps de conreu d’un verd brillant. Aprofito per trotar de nou. Sense abandonar la pista remunto per l’altra vessant de la riera per agafar el camí ral en direcció a Polinyà. M’agrada aquest paisatge de conreus tan ufanosos.

Sense abandonar les pistes baixo trotant per entremig d’una zona d’horts per tornar a pujar caminant  després fins a Torre Romeu. A prop del cementiri faig una anada i tornada per visitar l’ermita de Sant Nicolau, on es situen els inicis de Sabadell. 

Tot seguit m’arribo al Santuari de la Mare de Deu de la Salut que està allà mateix, i que resulta ser la meitat justa d’aquesta ruta. Aprofito que aquí hi ha lavabos per fer una breu aturada i també un mos abans de seguir.

La segona part és segurament molt més interessant que la primera ja que gairebé tot és espai natural excepte el breu pas pel barri de Can Déu. Per la pista forestal que surt de la Salut ressegueixo la carena de Sant Iscle amb bones vistes a la Mola i també a Montserrat i el skyline de Sabadell. Em creuo amb algunes escoles que estan d’excursió. Baixo ràpid fins el riu Tort i agafo la seva llera abans de pujar en direcció a Togores i després de contemplar el Pi de tres Besses em dirigeixo al Torrent de Colobrers. La darrera vegada que havia fet aquest recorregut encara hi havia uns quants ponts malmesos, però avui puc dir que tot el torrent està en perfecte estat de revista i tant l’aigua que s’hi escola com tota la vegetació es mostra en tot el seu esplendor. Em segueixo trobant amb grups escolars.

Un cop travessat el Ripoll ben aviat m’enfilo per un corriol ben dret fins al barri de Can Deu. Després de tants quilòmetres, aquesta pujada fa mal. Un cop al barri m’aturo un moment en un parc infantil per fer un petit mos i beure aigua a dojo de la font. Intento refer el ritme pels camins del bosc de Can Deu, però la baixada al Torrent de Ribatallada i la següent pujada per la font dels Capellans em costen i noto que el meu ritme ha baixat en picat. De fet aquesta és l’hora més lenta de tot el recorregut d’avui. Pensant-ho bé es correspon al famós mur de la marató. No sé si serà això.

A partir d’aquí ja visualitzo tot el que em resta, una zona que conec molt i molt bé, ja que forma part dels meus circuïts d’entrenament habituals. I comença a millorar el meu ritme. De fet ben aviat em trobo en el punt de més al Nord de tot el recorregut i tot el que em resta és majoritàriament de baixada. Això m’anima. 

No havia mirat massa la ruta exacta d’aquesta part i anava confiat, però quan ja tenia els carrers de Sabadell ben a prop hi ha un gir en el track que no esperava i em torno allunyar. No és massa volta, però és un petit cop psicològic. I ara sí ja encaro sense més sorpreses la part final. Passo el km. 42,195 de la mítica distància en un pont preciós que creua el Torrent del Pont de Berardo. 

Ja només em resta la torna, poc més d’un km. per seure a la terrassa del bar de la cantonada de casa amb un avituallament final com cal.

 

A les Gavarres, molts quilòmetres i pocs punts

V Rogaine de les Gavarres, Copa Catalana i Lliga Estatal Iberogaine.

29,8 km. 5-54-36 11-55 x km. 840 metres de desnivell positiu

5rs. Superveterans d’8 equips classificats

Ha passat una mica més d’un mes des de la Rogaine de Casserres i ja estem al parc tancat a punt per iniciar la segona rogaine d’aquest any. Tots els equips ben separats esperant l’ordre de poder obrir els mapes i començar a pensar l’estratègia de cursa. És un mapa nou i una zona desconeguda. Sortim des del petit poble de Mont-ras.

D’entrada descartem la zona Sud del mapa, ja que malgrat haver-hi forces punts, observem que els desnivells són molt més forts i ens centrem en la zona centre i Nord. Sortim en direcció Sud per ben aviat anar cap el centre del mapa i després cap al Nord. Com sempre establim alguns punts on acabar de prendre les decisions i apuntem algunes possibles fites que farem en funció de com anem de temps i com ens trobem físicament.

Ben aviat som conscients que estem en un terreny ondulat, sense forts desnivells però que és un constant puja i baixa, sense gairebé cap tram planer. Acabem la primera hora amb 4 fites i 17 punts (32, 56, 64 i 37) al sarró i ens encaminem cap a la zona central del mapa.

Més o menys portem el ritme de fites que havíem previst. La gran quantitat de corriols ens obliga ha estar molt atents en tot moment per no equivocar-nos i escollir la millor opció per minimitzar la distància. Després de la 36 i la 52 ens situem al bell mig del mapa amb el triangle de les tres següents fites: 44, 61 i 38, en una zona amb un veritable laberint de corriols. Ja portem més de dues hores i mitja i mentre ens dirigim a la 57 ja descartem la zona Nord-Oest, que oferia una bona collita de punts però que ens allunya molt de l’arribada. De fet, quan elaboràvem l’estratègia ja semblava que seria massa agosarat i ara ho hem comprovat.

 

La 93, és la fita de més puntuació que farem avui i també és la que ens marca l’equador de la rogaine. La sortida de la fita ens obliga a fer el desnivell més pronunciat d’avui. Sort que no era un tram massa llarg. Mentre ens apropem a la 66, el cap no s’atura i va pensant quina pot ser la millor alternativa per finalitzar la cursa.

 

De moment seguim la planificació establerta, 66, 83 i 54. Ens resta poc més d’hora i mitja i és moment de prendre decisions. Deixem la 62 i anem a la 42. Passem per Llofriu i aprofitem per beure a dojo a la font del poble. El rellotge avança inexorablement i el que tenim clar és que no volem repetir l’errada de la darrera Rogaine a Casserres. Som conservadors i veiem l’opció d’apropar-nos a l’arribada i fer totes les fites que hi ha relativament a prop i quan veiem que el temps se’ns tira a sobre acabar la cursa sense penalització. Això és el que fem. Abandonem opcions que ens podien donar més punts però que eren més arriscades. El nostre físic tampoc està per tirar coets. De la 42 anem seguint la línia elèctrica, el que ens suposa alguns puja i baixa fins la 41. I a partir d’aquí totes les de tres punts a prop de l’arribada, 33, 34 i 35. En aquesta falten 18 minuts i ja ens dirigim a l’arribada. 

 

Estem satisfets de la cursa. Personalment no m’he trobat tan bé com a Casserres, però també hem fet un bon munt de quilòmetres, però en canvi hem sumat pocs punts. Reflexionant a posteriori veiem que de les 19 fites pinçades, 14 han estat de baixa puntuació i només dues d’alta puntuació. Està clar que avui la nostra estratègia era del tot millorable.

Caminar o passejar

Caminar és un fet natural de l’ésser humà. Ja de ben petit els meus pares em portaven a la muntanya d’excursió. També hi anàvem a buscar bolets. Quan visitàvem ciutats també les coneixíem caminant i caminant fins acabar cada jornada ben esgotats.

El meu pare, ja jubilat, acostumava a sortir a caminar matí i tarda. El matí ho feia sol i a la tarda ho feia acompanyat de la mare.

Puc afirmar que el caminar forma part de la meva herència familiar. Encara que en el meu cas ha evolucionat cap el córrer, mai he deixat de caminar. Encara segueixo corrent, però amb l’edat moltes de les meves sortides muntanyenques en gran part ja només son caminant.

Caminar em fa sentir bé amb mi mateix. Permet, per una banda, observar els detalls del que t’envolta, i per una altra banda, estar amb mi mateix i pensar. L’estiu del 2000 vaig fer el camí de Sant Jaume. Van ser 33 dies de caminar cada dia. Em va agradar molt l’experiència i l’he repetit diverses vegades fent travesses de tres a set dies per les nostres muntanyes.

Segurament va ser aquesta la raó per la que em vaig interessar per aquests dos títols tan suggerents com “Caminar” i “Passejada”. Ni un ni l’altre m’han acabat de convèncer del tot ja que se’n van per les branques i parlen poc del tema del meu interès.

Malgrat tot em permeto fer un petit recull de les reflexions que més m’han interessat.

Henry David Thoreau comença fort, amb gairebé un crit: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la civilització” I això que vivia en la primera meitat del segle XIX! ¿Què diria ara?. De fet, és viure a prop de la natura el que moltes vegades m’impulsa a fer les meves excursions. Quan fa dies que no en faig, sento en el meu interior “la necessitat del verd”, la necessitat de passar una jornada envoltat de natura.

Mentre llegeixo em venen al cap les lectures dels llibres de Josep Mª Espinàs, un altre dels grans defensors de caminar per conèixer el territori.

En l’actual situació de restriccions de mobilitat que tots estem patim el nombre de caminadors ha augmentat. Aquesta necessitat que tenim els humans de moure’ns s’ha manifestat amb més força.

“Quan caminen, anem cap els camps i cap els boscos amb naturalitat”...  Thoreau reclama caminar connectat amb la Naturalesa que l’envolta. “Crec que hi ha un magnetisme subtil a la Natura, el qual, si ens hi dirigim de manera inconscient, ens guiarà de manera correcta.”... “Crec que hi ha alguna cosa a l’aire de la muntanya que alimenta l’esperit i l’inspira”.

Reivindica que malgrat haver fet moltes passejades al llarg dels anys al voltant de casa seva, no les ha esgotat totes. El paisatge sempre és allà disposat a oferir-nos una sorpresa, una novetat inesperada. La llum de cada dia és diferent i mai res es veu igual. I nosaltres també som diferents. Cada passejada, encara que el lloc sigui el mateix, sempre és diferent. “El paisatge no té propietari i el caminant pot gaudir de certa llibertat”. Tots els caminants tenim una percepció diferent del paisatge que ens envolta, un paisatge que canvia amb el pas del temps i de les estacions i del nostre estat d’ànim.

Pensant en la importància de caminar, recordo al meu pare, que a diari sortia a fer el seu passeig, i quan la malaltia li va impedir deia que ja no valia la pena viure.

Cavalls del Vent, 2011

 

Robert Walser ens parla de passejar en lloc de caminar. El diccionari de l’IEC ens ofereix matisos que diferencien els dos conceptes.

• Caminar: “Traslladar-se a peu d’un lloc a un altre”. “Avançar a passes, no aixecant completament un peu fins que l’altre no toqui a terra”
• Passejar: “Anar d’un costat a l’altra per deport, per fer exercici, prendre l’aire”

En “La Passejada” R. Walser explica el que veu, les persones que troba en el passeig, així com els llocs als que entra i el que li passa en aquests llocs. Però també aprofita per fer algunes consideracions al voltant dels possibles beneficis de passejar.

“Estimo la calma i tot allò que reposa... Soc enemic de les presses i l’atrafegament”

“Un camí serpentejava com si somrigués ple de gràcia múrria i el vaig seguir amb plaer. El terra del camí era com una catifa i, bosc endins, tot era quiet... Vaig endinsar-m’hi cada vegada més... Què feliç , que em feia aquest silenci boscà i aquesta calma! De tant en tant algun soroll esmorteït... Aquí i allà, enmig de tota aquella quietud i atmosfera callada, algun ocell, des del seu amagatall deliciós i sagrat, deixava sentir la seva veu alegre. Jo m’aturava i escoltava... Els avets eren allà, drets com columnes, i en aquell bosc ... no es bellugava res... Només de trepitjar aquell terra tan agradable ja era un plaer... Entre els troncs dels roures, una columna de raigs solars queia, majestuosa, en aquell bosc...”. Aquestes són les sensacions i els plaers que sentim els que tenim l’addicció de caminar pel mig de la natura.

“En passejar es barregen i es presenten de manera totalment espontània moltes pensades, flaixos i llampecs, per tal de ser elaborats amb cura”... “Al llarg d’una passejada... se m’acudeixen mil pensament aprofitables i útils”

“El passejant ... ha de deixar vagar i errar la mirada i ... s’ha oblidar de si mateix...”

“Tota mena de misteriosos pensaments disgressius ... persegueixen en secret el passejant, i és això com, a mitja caminada, esforçada i atenta, ha d’aturar-se i para l’orella, perquè submergit en impressions estranyes que l’atordeixen i el torben, i atret per l’encisadora força del esperit, té la sensació que s’enfonsa, de sobte, dins les profunditats de la terra, com si, davant els ulls enlluernats i confosos de pensador i poeta, se li obrís un abisme... Trasbalsat, s’escarrassa per mantenir el cap clar; ho aconsegueix i continua passejant i confiat”

Caminar o passejar, tant se val. El que compte és gaudir al màxim dels moments irrepetibles que ens regalen aquestes activitats imprescindibles pels que en tenim costum i d’alguna manera les hem convertit en una forma de vida.

HENRY DAVID THOREAU

Caminar

Traducció i introducció de Marina Espasa

Angle editorial 2017; 95 pàgines; edició original 1862

 

ROBERT WALSER

La passejada

Editorial Flaneur, 2017; 99 pàgines; original 1917

Traducció de Teresa Vinardell Puig

Les curses són diferents

La Llanera Trail 6ª edició Covid Edition

25 km. 3-44-50, 9-01 minuts x km. 538 metres de desnivell positiu

102 de 114 arribats i 12 de Màster Masculí de 17 arribats

Fa més d’un any que la nostra vida ha canviat completament. Poc a poc intentem tornar a fer el que fèiem abans encara que sigui amb adaptacions a la nova situació que no sabem quan de temps s’allargarà. Les diferents curses s’adapten com poden als moments que estem vivint. La Llanera Trail s’acostuma a celebrar el mes de gener. Aquest any s’ha traslladat a l’abril. També ha canviat les distàncies: han passat de marató i mitja a 25 i 10 kms. I de la mateixa manera que van fer amb el cros dels esquiadors del mes de novembre, els inscrits tenim dos dies per fer el recorregut. El control de temps es farà amb l’aplicació de mòbil Open Trail Races.

És evident que no és una cursa com les que es feien abans. No hi ha sortida amb tots els corredors a la plaça de l’Ajuntament, ja que cada cadascú ho fa en el moment i hora que li és més convenient, però sí que reuneix molts dels seus elements: recorregut marcat, classificacions, ...

Poc després de les 8 del matí ja soc al punt de sortida. Allà em trobo amb un parell més de participants. El dia està ennuvolat i hi ha una petita amenaça de pluja que espero que no es compleixi. Surto a un bon ritme, però ben aviat soc avançat per corredors que van molt més de pressa. Això serà una constant al llarg de tot el recorregut. Com ja fa temps a les pujades vaig lent i em costen, però gaudeixo de poder córrer pels camins i sobre tot de la descoberta d’alguns corriols que no coneixia. Ben aviat soc conscient que m’allunyo del meu objectiu inicial d’anar a 8 minuts el km., però tampoc em preocupa.  

 

El recorregut ens porta gairebé fins a Castellar del Vallès on girem per retornar al punt d’inici. Aquest gir és gairebé a meitat de cursa. Porto al voltant de dues hores i malgrat que sé que no han acabat les pujades, és clar que a partir d’aquí tot té més aviat tendència a baixar. La zona coneguda popularment com el laberint és molt divertida. Són corriols estrets revirats molt utilitzats per bicicletes pel mig del bosc de Togores i que passen pel davant d’un parell de barraques de pedra seca. 

 

Sortint d’aquests corriols encaro la darrera part de la cursa en baixada cap el riu Ripoll i amb la darrera i famosa pujada del Mortirolo. Ja fa estona que m’he fixat com objectiu baixar de les 3 hores 45, objectiu que assoleixo per ben poc.

L’arribada també és ben diferent, ni arc d’arribada, ni públic ni amics esperant, ni entrepà de botifarra, però també és una arribada de cursa. I ja a casa recupero forces pensant en quina podrà ser la següent oportunitat. Mentrestant seguirem entrenant.

Un any i dos mesos després

V Rogaine del Berguedà (Casserres), el Rogaine del Xavi, Copa Catalana i Lliga Estatal Iberogaine.

32,6 km. 6-09-55 11-20 x km. 800 metres de desnivell positiu

3rs. Superveterans d’11 equips classificats

 

Després d’un any i dos mesos torna una Rogaine. La que obre el foc és la Rogaine del Berguedà. I com en el2019 serà al municipi de Casserres. Ja teníem ganes de poder tenir un mapa a les mans i una brúixola als dits i cercar fites al mig dels boscos.

La nostra categoria, la categoria dels supers, ha canviat molt. La vam iniciar nosaltres a finals del 2012 i les primeres temporades érem l’únic equip de la categoria. Al cap de dos o tres anys van arribar altres equips però mai havíem estat més de 4 o 5 equips. Però els orientadors es fan grans i en aquesta cursa hi ha molta més competència. He comptat 13 equips de supers inscrits. A partir d’ara els podis de la categoria seran disputats, i més tenint en compte que els nous a la categoria són molt més joves que no pas nosaltres.

Arribo amb el temps just per cercar al Joan i entrar en la nostra zona de sortida. El camp de futbol està dividit en quadrants on s’han de distribuir els equips per preparar la cursa.

Al llarg de la setmana havíem pensat que seria una bona estratègia comptar els punts que hi havia a cada un dels quadrants del mapa, però amb el mapa a les mans veiem immediatament tres fites de molta puntuació (83-93-82) en el sector Nord-Oest i que semblen fàcils d’enllaçar. Així és. I a partir d’aquí comencem a establir l’estratègia. Primer passarem per tres fites de 5 punts i anirem en direcció Nord i girarem en el sentit de les agulles del rellotge recollint punts. Fem un càlcul de temps i establim un parell de punts on reconsiderar l’estratègia i deixem oberta la part final de la cursa en funció de com ens trobem físicament i del temps que ens resti per acabar.

Ja és l’hora d’inici del nostre quadrant i sortim la desena d’equips que hi estem. Ho fem caminant. Tenim 6 hores per endavant i no volem malgastar les energies només començar. No hi ha fites a prop del centre de competició i triguem més del que estem acostumats fins a la primera. És un gran alegria trobar-la després de més d’un any de sequera i mereix fer una foto de record.

Primera fita després d'un any i dos mesos

 

Tenim la impressió d’anar molt lents i de que no complirem amb la planificació prevista, però agafem velocitat de creuer i assolim el nostre objectiu de la primera hora de cursa: 4 fites i 24 punts al sarró. L’aproximació a la primera fita de 9 punts abans de complir l’hora ha estat resseguint una riera ben bonica. Ens agraden aquests llocs humits i amb aquesta vegetació tan i tan verda. Hem anat ràpids, una mica més de 6 kms. en aquesta primera hora. No creiem que puguem aguantar aquest ritme.

Sortint de la riera i deixant enrere la 93

 

En direcció a la 83 ens cal trobar un corriol que surt d’un camp de conreu, però no el trobem de primeres i acabem fent un petit camp a través fins localitzar-lo. No sabem si és el mapa que no està del tot ben dibuixat o nosaltres que no hem sabut trobar l’entrada del corriol. Seguim endavant sense més entrebancs. La 93, de nou està al mig d’una riera. 

Un petit salt per no mullar-se

 

Seguim amb fites de bona puntuació: 65, 82, 73, 63 i 74. És una alegria creuar-se amb equips coneguts que feia tant de temps que no veiem. Es nota amb la mirada, i la lluentor als ulls. Ja portem tres hores justes i de nou circulem pel mig d’una riera per assolir la 92, la darrera fita de 9 punts d’avui. 

 

Les pujades ja se’ns comencen a fer feixugues. Pincem la 62 i aprofitem que per anar a la següent, la 85, anem per pista per pensar,i acabar de decidir com acabem. Això fa que ens enredem una mica i hem de pujar un costerut marge pel dret en una zona de vegetació no massa agradable per dir alguna cosa. Segur que aquí hem perdut una mica de temps, però pincem la 85 i encara tenim dues hores de marge.

Ja ho hem decidit farem: 71, 41, 15, 80 i 50 i si podem també la 51. Ara ja el nostre ritme és molt més lent. I malgrat això a la 50 pequem d’optimistes o d’agosarats. Ens queda mitja hora i creiem que podem anar a pescar els 5 punts de la 51 i ens equivoquem. No hem valorat prou bé ni la distància ni les nostres forces. Arribem a la 51 que encara és força lluny de l’arribada i ja només ens resten 3 minuts. Penalitzem segur. Els minuts passen i veiem que ens cau a sobre la segona penalització de 5 punts. Ens esforcem i arribem molt i molt justos: 6-09-55. Penalitzem 10 punts. Cinc segons més hi hauríem penalitzat 15 punts. Per tant els 131 punts assolits es queden en 121, però fem podi. Som tercers empatats a punts amb els segons. Amb una millor estratègia final hauríem assolit la segona posició. Estem satisfets de com hem gestionat la cursa. Llàstima d’aquest final. En curses d’orientació sempre s’aprèn. La propera vegada haurem de tenir en compte on ens hem equivocat avui.

Pocs comentaris al final de cursa. Cadascú agafa el seu cotxe i cap a casa. Avui tampoc no hi ha ni avituallament final, ni lliurament de premis per evitar els contactes. Ha estat una bona forma de retrobament amb la competició després de més d’un any sense. A veure si hi ha sort i pot tenir algun tipus de continuïtat.

Un pic, un puig i més...

Sentmenat, Dolmen Serra Cavallera, Guanta, Pic del Vent, Sant Sebastià de Montmajor i Puig de la Creu.

24,8 km. 5-24-41 13-05 x km. 1008 m. de desnivell positiu

Si com diu el poeta al Vallès dos turons fan una serra, un pic i un puig ben bé poden fer una rogaine. En 10 dies haig d’afrontar la Rogaine del Berguedà. Com gairebé tothom, fa més d’un any que no participo en cap competició i tinc molts dubtes del meu estat de forma.

Per tal de preparar-la decideixo fer una sortida llarga en la que d’alguna forma emular el que poden ser les condicions d’una rogaine. És una zona que conec, encara que no del tot i la idea és anar enllaçant pistes i corriols per apropar-me a les 6 hores d’activitat física i comprovar el meu estat de forma en la darrera part de la sortida quan ja porti acumulat quilometres i desnivell.

Fa pocs dies vaig fer una excursió per la zona, però molt més curta i a un ritme més lent. Surto ben aviat i repeteixo la primera part del que vaig fer. Passo pel castell de Sentmenat, Can Fruitós i agafo direcció la urbanització de Can Vinyals per pujar a la serra Cavallera i visitar el seu dolmen. Ja he fet el primer tram de fort desnivell, i ara per un corriol que ressegueix aquesta Serra amb vistes al Puig de la Creu em dirigeixo a bon ritme a Guanta. 

 

Ja porto una hora i ara primer per les pistes de la urbanització i després per corriols, alguns d’ells força costeruts, i d’altres més planers, assoleixo el primer cim de la jornada i el més alt d’avui, el Pic del Vent (815 metres). Ja són dues hores i em trobo bé i amb ganes de seguir.

 

Una baixada per diferents corriols em mena fins a Sant Sebastià de Montmajor. Un lloc on fa temps ja uns anys vaig estar-hi dibuixant i pintant amb uns companys i on avui faig una breu visita abans de seguir el meu camí.

 

A partir d’aquí haig de remuntar una part del que he baixat fins tornar a la pista que havia deixat abans. Puc trotar bé al pla i quan el terreny és favorable. També ho intento fer en la pista quan aquesta em dirigeix ja cap el Puig de la Creu, el segon cim d’avui, però aquí ja costa més i camino en alguns trams. Recordo molt bé les dues edicions del cinc cims en el segle passat!

Arribo al Puig de la Creu (668 metres) quan ja porto 4 hores. En el mateix moment de fer la foto toquen les 12. Serà un bon auguri? 

 

Ja tan sols em resta la baixada fins a Can Montllor. La primera part és lenta ja que el corriol no es de massa ben fer, però després es va eixamplant i ja puc posar-me a trotar.

A la font del Gurri hi ha una ceràmica amb el conegut poema de Pere Quart. 

 

Al mig de la baixada al sortir d’una corba se m’escapa un Ah!!! d’admiració quan de sobte se m’apareix al meu davant la meravella d’un arbre blanc completament florit al mig del bosc. Realment la natura té cops admirables d’aquells que de ben segur no s’obliden mai.

 

Ja passen de les cinc hores i encara puc trotar una mica encara que amb lentitud. Encara em sento amb prou forces per anar fent, pels carrers d’una urbanització i també pels camins que voregen els camps i que m’acosten al final de l’entrenament d’avui.

Arribo on al matí he deixat el cotxe prou satisfet de les sensacions i del ritme que he pogut portar al llarg de les més de cinc hores. El compte enrere per tornar a competir ha començat.

Un any sense curses

Repetició de la cursa del Rodal, just un any després.

12,1 km. 1-21-10 6-44 x km. 156 m. de desnivell positiu

M’ha vingut de gust repetir la cursa que vaig fer just avui fa un any i que va ser la meva darrera cursa abans no comencés tot aquest malson de la pandèmia, el confinament, i tot el munt de restriccions que hem patit al llarg d’aquest any que sembla que no vol acabar.

Avui fa un dia ben diferent al de fa un any: hem passat del sol i el bon temps a un dia gris, humit i amb un lleuger plugim. No hi ha cap dels rituals previs a qualsevol cursa, ni recollida de pitrall, ni escalfament amb els companys, ni arc de sortida, ni res de res.

Aparco el cotxe, em preparo i baixo trotant fins al Vapor Buxó on hi havia el punt de sortida. No escalfo i just quan passo pel lloc on més o menys hi havia el punt de sortida poso en marxa el crono. L’objectiu d’avui és una mica més modest del fa un any: si acabo per sota de 7 el quilòmetre ja em conformo. Per tant els temps de pas de la cursa de l’any passat només seran una petita referència.

Plovisqueja però no fa fred i es corre bé. El terreny està humit però no enfangat. Enfilo riu Ripoll amunt a un bon pas, encara que trobo a faltar no haver fet un bon escalfament. Mentre jo corro, la vida animal segueix al Ripoll com cada dia.

 

Poc després de deixar la llera del Ripoll i començar a pujar ja tinc el primer parcial de 3 km. 20-45. Vaig molt més lent que l’any passat, però estic per sota de 7 que és el meu objectiu final. Encaro la pujada més forta i el que l’any passat va ser el meu parcial més lent. Em trobo a gust corrent en solitari per aquestes pistes tan conegudes i sota un lleuger plugim. Segueixo perdent temps en el segon parcial però em mantinc molt a prop del meu objectiu: 42-33.

Entro en la segona part de la cursa. Ja he deixat enrere Togores i El Vilar i pujo a la Serra de Sant Iscle. El ritme és bo. Baixo fins el riu Tort i enfilo la darrera pujada, la de la Torre del Canonge. Temps de pas del km. 9: 1-02-30, i ara ja tot és terreny favorable. Accelero i aquests darrers tres quilòmetres són els més ràpids d’avui. També ho van ser l’any passat.

Acabo satisfet del ritme de cursa. He assolit l’objectiu amb escreix. I ara a esperar el retorn de les curses. D’aquí a poc tenim la primera Rogaine de la Lliga estatal d’Iberogaine a Casserres.   

Un esprint d'entrenament

El dia que acabava de preparar l’entrenament esprint del Parc dels Pinetons vaig pensar que m’agradaria provar aquest traçat en mode cursa i aquí estic preparat per fer-ho. Escalfo uns vint minuts tot trotant pel parc. Fa un dia gris com gairebé tota la setmana, però la temperatura és agradable. Poso en marxa l’aplicació del mòbil i activo la sortida al triangle.

Evidentment no tinc problemes d’orientació ni de decisió. Sé on tinc totes les fites, però és divertit tractar d’anar el més ràpid pel mig d’aquest parc i els canvis de direcció als que obliga el traçat i trobar opcions de ruta que en el seu moment ni havia pensat i que avui en plena “cursa” em semblen millors que les que havia pensat en l’elaboració del traçat.

 

Acabo en poc més de 37 minuts per gairebé 5 kms. i 80 metres de desnivell. No està malament, però he de recuperar punta de velocitat. Ha estat un bon “divertimento”.

Retorn

He estat tres setmanes aturat. Feia molt de temps que no em passava. Unes molèsties als isquiotibials que van anar a més m’impedien mourem amb normalitat. He necessitat un parell de sessions d’osteòpata i uns dies de descans per poder tornar a voltar pel rodal.

Aquesta tornada ha estat progressiva per evitar la reproducció de les molèsties de les que no sabem del tot cert el seu origen.

Just el dia que es compleixen les tres setmanes retorno amb precaució. Surto amb ganes. Després d’uns dies de fred intens fa una bona temperatura. Camino mitja hora amb intensitat per escalfar i em poso a córrer. M’he marcat fer-ho tan sols 20 minuts. Em sento com un novell. No em costa gens posar-me en marxa. Em trobo bé i les sensacions són bones. Compleixo amb el pla i en 21 minuts he fet 3 quilòmetres. Acabo la sessió caminant fins a casa, i amb ganes de la següent.

A la tarda sento a les cames aquells sensacions agradables del dia que hom ha corregut. De moment han desaparegut les molèsties amb les que he conviscut aquests darrers dies.

Després d’un dia de descans en el que tan sols camino una estona, torno a córrer. Ho faig per Sant Quirze del Vallès, pel parc que voreja el Torrent de la Betzuca, amb tendència més aviat a pujar. El primer dia tot havia estat planer. Estic atent a les sensacions de les zones lesionades però tot està al seu lloc. Passen els quilòmetres i els minuts per totalitzar poc més de 4 km. en mitja hora. Fins i tot, en un parell de pujades fortes em trobo bé. 

A l’endemà faig una excursió matinal una mica llarga pel rodal, ja que les restriccions que estem patint no permeten anar més lluny. Surto de casa quan tot just comença a clarejar i camino a bon ritme per un parell de torrents (Gotelles i Ribatallada) i moltes de les fonts que tenim a prop. Havia planejat un tercer torrent, el de Colobrers, però quan ja porto tres hores d’excursió i després de l’aturada per fer un mos decideixo que no em convé abusar i enfilo el retorn a casa. Han estat una mica més de 16 km. i més de 4 hores de nou amb bones sensacions. Això funciona.

 Acabo la setmana corrent un parell de dies més a dies alterns, un d’ells amb un fort vent molt molest en contra. El ritme és lent i em noto com pesat, però estic satisfet de poder córrer de nou. ¡Amb les poques coses que podem fer amb una certa llibertat degut a les restriccions actuals, només falta que no pugui sortir a córrer amb una certa normalitat!

Finalitzo la setmana amb la sortida més llarga per la Serra de Sant Iscle. Repeteixo la rutina caminant primer mitja hora i després corrent fins arribar a Castellar i tornar. Les pujades se’m fan feixugues, però darrerament això ja és sempre així; no és cap novetat. És l’edat que no perdona. A la baixada tampoc puc accelerar tant com m’agradaria, però també haig de dir que tampoc m’acabo d’atrevir a posar-me ràpid. Prefereixo ser prudent. Acabo aquests primers dies amb 41 km. acumulats, el que puc considerar un quilometratge satisfactori. Em noto alguna petita molèstia, però no acabo de saber si és conseqüència de que m’escolto massa o al fet del retorn després de tants dies aturat sense fer res. 

 

Encaro la nova setmana amb optimisme, atent a aquestes sensacions que s’insinuen.

El cavallet antihorari

15, 8 km. 2-39-35 10-13 x km. 838 metres desnivell positiu

Parcials: 1-03-35; 54-24; 40-53 

Havia llegit sobre aquest recorregut al Parc de Sant Llorenç del Munt en forma de cavallet, però no l’havia fet mai. Aquesta és la quarta prova de la lliga virtualEgaramossenaire, una excel·lent iniciativa que m’està obligant a sortir una mica de la meva zona de confort i provar recorreguts nous.

Vaig fer-ho el dijous 10, amb la idea que seria una única vegada, però resulta que vaig perdre el track en el camí de la font Soleia i vaig acabar fent una bona volta turística fins a la Balma de La Pinassa, un bon racó, però pel que no tocava passar-hi . Un cop retrobat el camí correcte ja m’ho vaig agafar amb calma. Si volia aconseguir un temps acceptable no tenia més remei que repetir-ho.

I per tant ja torno a estar a la línia de sortida. Al final he hagut d’esperar fins diumenge, ja que divendres va ser un dia de pluja continua. Quan deixo el cotxe a l’aparcament de la Torre de l’Àngel aquest ja està ple, tot i que és ben d’hora. L’objectiu és al voltant d’una mitja de 10 minuts el quilòmetre per un temps final entre 2-30 i 2-45, però ja veurem com surt, ja que a les zones més tècniques m’he tornat lent.

Un cop superat Can Robert, només començar la pujada forta que mena fins el pla de Can Pobla m’avança un ciclista amb plat petit i pinyó gran i m’ajuda a portar un bon ritme mantenir-lo tota l’estona ben a prop. Em marca un bon ritme en aquest tram. Intento anar el més ràpid possible en la zona més planera abans d’encara la pujada pel camí dels monjos per aquest camí que em té encantat.

 

Em costa trotar quan la pujada és fa més forta. En els darrers revolts hi ha el pessebre de costum. Finalment faig cim amb tres minuts menys que el dijous. Està tot envoltat de núvols que queden per sota.

 

En el primer dia feia un bon sol

Començo a baixar en direcció a la Font del Saüc i ben aviat m’endinso en la boira. Cal anar en compte a les baixades perquè les pedres i el rocam està humit i relliscós. Gaudeixo molt en aquest tram. Avui no faig l’errada del primer dia i segueixo endavant, amb petites pujades i baixades, sortejant arrels, rocs i pedres. Forta i breu pujada fins el Morral del Drac i ja estic al conegut camí que enllaça la Mola amb el Montcau pel que és fàcil córrer. Després de la forta pujada que hi ha a prop del Òbits deixo el camí per entrar al Pla dels Ginebrons, un corriol sinuós entre arbrers i matolls en el que sempre m’ha estat molt plaent tractar de fer-ho ràpid.

La baixada per la canal del Cargol ja és el darrer tram tècnic abans d’arribar a la pista. Aprofito zones en que el terreny és més fàcil per deixar-me anar. I ja un cop a la pista accelero el ritme. Les darreres pujades encara que amb poc desnivell em fan anar molt lent. Faig el darrers quilòmetres per sota de 6 per acabar amb un temps molt més que acceptable. Acabo satisfet, i també convençut que si ho provés un altre dia encara podria rascar un parell o tres de minuts al meu temps.

Està resultant divertida aquesta lliga virtual. La propera serà l’etapa reina amb els cincs cims del Parc.

 PD: Unes molèsties als isquiotibials no em van permetre seguir participant en aquesta lliga virtual tan divertida i entretinguda. Una veritable llàstima.

Powered by Wikiloc