País Basc

Al País Basc només hi havia estat de petit amb els pares, i ja fa una bona colla d’anys en una estància a Donostia, i una visita al Guggenheim, l’any de la seva inauguració. Tenia ganes d’anar-hi, i voltar per allà uns dies, com així ha estat. Ens vam instal·lar a Murgia, un llogaret a pocs quilòmetres de Gasteiz. I des d’allà ens desplaçàvem als llocs del nostre interès.

Com he fet altres vegades he aprofitat aquesta estada per llegir el llibre que sobre el País Basc va escriure Josep M. Espinàs dins de la seva sèrie de viatges a peu. Encara que hi he trobat descripcions molt encertades, he de dir que en aquest cas el llibre m’ha resultat menys interessant que en altres ocasions.

“El paisatge del país ... un seguit de llargues ondulacions, d’aspecte antic i amansit, amb l’ocasional contrapunt d’una teulada vermella. Al lluny, els grans boscos amb el verd apagat, encara adormit”

I com canta Raimon

“Tots els colors del verd
Sota un cel de plom
Que el sol vol trencar
Tots els colors del verd”

L’arquitectura dels pobles i ciutats és ben diferent a d’altres indrets. Són llocs molt nets, polits i endreçats. El paisatge malgrat la poca pluja d’aquest any manté el verd, sempre tacat de baserris, cases molt grans i, sorprenentment per a nosaltres, la major part d’elles habitades.

En els innumerables prats, “les vaques ens miren passar, immòbils i aquesta immobilitat dels grans animals sembla que fa més evident el silenci”

Tret del primer dia que ens va ploure, a la resta vam poder gaudir, d’una temperatura gairebé estiuenca, malgrat ja estar al mes d’octubre.

“I l'aigua és sempre vida
Entre muntanyes i valls
I l'aigua és sempre vida
Sota la grisor del cel”

 

Gernika emociona, l’arbre de Gernika i les Juntes Generals conserven una tradició que ve de la llunyania dels temps com ens va explicar molt amablement el funcionari que estava a l’entrada. La visita al museu de la Pau en un moment en que tornem a tenir guerres a prop, en la que moren molts civils que són bàrbarament bombardejats planteja l’eterna pregunta del per què de les guerres. Passen els anys i la humanitat no aprèn dels seus errors, i ens seguim matant els uns als altres sense cap mena de sentit.

Passejar per les muntanyes i els parcs bascos és una delícia. Aprofitem el seu relleu suau per fer petites excursions sense massa desnivell. La calma i el silenci en aquests racons és absoluta. Els minuts passen amb lentitud i monotonia. “Ens hem aturat un moment a observar aquesta extensió de terra ...” Aturar-te i observar sense pressa és la base dels viatges. Passegem pel Parc Natural de Gorbeia, seguint el riu Baias. I allà trobem fagedes, tranquil·litat, silenci, mores i uns quants rovellons, i també,  una estona de conversa amb una parella basca.

Un dels nostres objectius d’aquests dies era contemplar les obres de Chillida, sobre tot, el seu museu Chillida-Leku, un petit oasi verd al mig del brogit de carreteres i naus industrials a Renteria. Un bon lloc per passejar per entremig de les seves grans obres. No puc dir el que tenen, però m’atrauen des de sempre. Són pedres i estructures de ferro enormes, però amb una sensibilitat especial que em generen una mena de veneració que no sé explicar. I repetim visita a Donostia per gaudir del gran espectacle que sempre és contemplar el Peine de los Vientos. “Terrible i indiferent immobilitat geològica davant la mirada humana. Inevitable fugacitat de la mirada humana davant de qualsevol cosa”

El país basc és una comunitat rica, amb un nivell de vida alt que es nota en els preus dels seus comerços. També travessem grans zones industrials lletges i sense cap atractiu paisatgístic, però també necessàries per l’economia del país i les butxaques de la gent.

“Els bascos han estimat i han viscut la llibertat de la mar, per la qual podien anar molt més enllà del seu petit país, dels clots de les valls, dels horitzons de les serralades”. El país basc i els bascos viuen entre les seves muntanyes i el seu mar. Dediquem una jornada a resseguir part de la costa, on el verd i el blau estan a tocar. En molts indrets els seus boscos arriben fins al mar. Les seves platges són menudes i  el seu mar és immens molt diferent al nostra mediterrani.

Com afirma Espinàs caminar per dos llocs diferents, dos paisatges “és haver caminat per dos mons. O per moltes vides”. I segueix reflexionat sobre la vida i el pas del temps. “Com han passat els anys, quin camí més estrany, el del temps, que es fa sense adonar-se’n, un camí que no es troba en cap mapa, però que sempre et porta on t’ha de portar”. I per concloure amb “el camí no és recomençable. Perquè el camí és el pas del temps”

 

 

JOSEP M. ESPINÀS

A peu pel País Basc. Bizkaia

La Campana, 2000, 196 pàgines

 

“Tots els colors del verd
Gora gora, diuen fort
La gent, la terra i el mar
Allà al País Basc”

 

Cursa no massa bona, però bon resultat.

2 dies dels Pirineus Guils de Cerdanya llarga distància

4 km. 10 fites, en realitat 5,5 km. 1-27-42 i 117 metres de desnivell positiu 2n. a H60 de 8

Ha passat tot just una setmana i ja torno a desplaçar-me a La Cerdanya. Avui és per participar en una cursa de Copa Catalana. Serà la primera de la temporada per a mi. No és la primera vegada que corro en aquest mapa. Tinc ben viu la primera vegada que ho vaig fer fa 5 anys. És un dels mapes més difícils de Catalunya. Avui és una cursa de la modalitat llarga distància. Això significa que una part de la cursa es desenvoluparà fora de la zona de roques.

Arribo just a l’hora per entrar a la zona de sortida. Surto lent i concentrat per no cometre errades. M’endinso al bosc a nivell per trobar la primera fita i segueixo a nivell en direcció a la segona. Arribo a la zona d’aiguamolls. La fita està a prop i no trigo a localitzar-la. Havia baixat una mica més del compte. La tercera està en una petita clariana i malgrat no anar-hi del tot directe, també és meva aviat.

Ara toca dirigir-se cap a la zona de roques. M’oriento utilitzant la xarxa de camins. M’aturo un moment en un avituallament per beure abans de seguir ja dins de la zona de roques. Segueixo un corriol i em desvio cap a la fita intentant saber en tot moment on soc, però quan estic a prop em començo a enfilar per una zona on és difícil moure’s. No ho entenc. No m’hauria d’enfilar. La fita està a baix. Baixo amb compte i allà està. Realment era molt difícil de veure, però jo tampoc ho he fet gens bé, i he perdut força temps. Direcció a la 5 hauria de seguir un petit curs d’aigua. Em penso que estic al curs d’aigua de més al sud i em desvio cap el nord per localitzar l’altre curs d’aigua. No hi és. Per tant retorno en direcció al curs d’aigua que havia deixat i ja tinc la fita. També he perdut molt de temps aquí. La 6 sembla fàcil, però un cop estic al turó visito totes les roques per localitzar la fita, i resulta que estava en la primera roca que havia vist, però en el cantó que no vaig mirar.

Ara ja toca sortir de la zona de roques i tornar a la zona de bosc. Aquí la navegació molt més fàcil. Hi ha una bona xarxa de camins i corriols i molts elements fàcils d’identificar. Ja tot és ràpid fins acabar la cursa amb un regust agredolç. He gaudit de l’orientació pura de nou, però he perdut massa temps en la zona de roques. Però això és el que passa quan es fa orientació sempre s’aprèn i sempre es pot fer millor. Malgrat no està massa satisfet de com m’ha anat la cursa en sí, el resultat és molt bo. Per sorpresa meva faig segon. Els companys de la categoria es deuen haver equivocat molt més que jo.

Reflexions post.cursa.

Un munt de quilometres!

Rogaine d’Alp

38.6 km. 8-09-24  12 41 x km. 1050 metres de desnivell positiu,

182 punts, 30 fites 1r. Ultraveterants i 3er. Superveterans

El matí a la Cerdanya s’aixeca assolellat però fresquet. Quan surto del cotxe el termòmetre marca 5 graus. Complim els tràmits previs i ja som dins del parc tancat esperant poder obrir els mapes. Mentre esperem parlem que haurem d’aprofitar la zona plana del mapa. Ja amb el mapa obert veiem que hi molts punts a la plana del Segre i fem una doble planificació. Mirar d’enllaçar totes fites de la plana per recollir-ne tots els punts i també un parell de bucles possibles a la zona de muntanya. El dubte és per on comencem, però aviat el resolem, primer farem tota la plana i després en funció del temps que ens resti acabarem de decidir quines fites de muntanya cerquem. I dit i fet.

Comencem a rodar per la zona plana. Només trotem quan hi ha lleugera baixada i sense cap dificultat anem sumant punts i quilometres: 39, 48, 57, 34, 94, 77. En la primera hora 6 fites, 31 punts i 7 kms. Mai havíem fet un inici de Rogaine tan ràpida com la d’avui.

Darrera nostra portem a l’equip del COC format pel David, Sergi i Jordi que han fet el mateix inici que nosaltres. Seguim avançant per la plana, però ara amb més estones caminant que trotant, ja que hi ha menys trams favorables, però mantenim un bon ritme. Canviem una mica l’estratègia i anem a la 70 que havíem planificat per més tard, però que ens sembla millor passar-hi ara. En la segona hora fem 84, 96, 70 i 65, i sumem 27 punts. Anem resseguint el riu Segre per recollir tots els punts que hi ha a la seva riba que en son una bona pila. És una bona zona per venir a passejar algun dia.  A la tercera hora fem 5 fites més (79, 81, 62, 78, 93), sumem 37 punts. En 3 hores de curses portem 18 kms.

Fins ara no ens mogut de la plana. Estem a l’extrem Nord-Est del mapa i decidim endinsar-nos a la zona de muntanya per recollir uns quants punts i tornar a la plana. La pujada fins a la 98 és molt dreta. És la nostra primera pujada forta d’aquesta Rogaine i la fem amb lentitud. Està clar que ara hem baixat molt el ritme ja que només fem dues fites en la quarta hora (98 i 35), per tant, uns minsos 12 punts. Aquesta 35 és una fita tècnicament força difícil per tenir tanta poca puntuació.

Estem a meitat de Rogaine. Ens queden 4 hores, ens trobem al Felip que fa la Rogaine de 4 hores i aquí només li resta una hora. Pincem la 80, la 63 i la 56 gairebé junts. En aquesta ens aturem a beure a la font, i el Felip se’n va que va just de temps. Ja hem tornat a la plana. Abans de tancar la cinquena hora sumem els punts de la 67. Han estat 4 fites i 25 punts.

Fem dues fites més de la zona plana, la 76, el pitjor parcial d’avui, i la 66 i entrem a Alp per la 32. Quan deixem Alp ja només ens resten dues hores de curses. En aquesta sisena hora hem fet 3 fites i 16 punts.

Planifiquem les dues hores que ens resten. La idea és una mica més d’una hora per pujar i una mica menys d’una hora per baixar: 40, 87, 85 de pujada i 86, 69 i 75 de baixada aprofitant la línia elèctrica. La pujada a la 87 és molt dreta i feixuga, però amb tot arribem a la 85 i ens resta una 1 hora i 20 de cursa.

Hem arribat molt abans del que pensàvem. Prenem una decisió ràpida. Amb dubtes però creiem tenir temps per fer la 41 i 97 abans de seguir el nostre pla. I aquest és la nostra errada d’avui. La 41 és fàcil. Allà encara ens falta 1 hora 8 minuts. Però la 97 no ens resulta fàcil de trobar i perdem força més temps del previst. Possiblement 10 minuts ben bons o potser més. Ja només falten 38 minuts i estem molt lluny.

I quan agafem la línia elèctrica que ens pensàvem que seria tot baixada veiem que no és així. Són gran tobogans amb baixades difícils de córrer i amb pujades molt i molt dretes. Anem lents i el temps passa ràpid, massa ràpid. Tenim clar que penalitzarem. Encara som a temps d’agafar els punts de la 86. Falten poc més de 15 minuts, i ens dirigim a l’arribada. Passem molt a prop de la 69, però no veiem clar entrar al bosc per cercar-la i seguim avall en direcció al poble.

Passem pel costat de la 87 i per la 40 i ens dirigim el més ràpid que podem en direcció a l’arribada. Ja estem penalitzant, però es tracta de perdre el mínim de punts possibles. Un cop als carrers d’Alp, posem els cinc sentits a no equivocar-nos i anem directes al Palau de Congressos on arribem a pocs segons de les 8 hores i 10 minuts. Només hem penalitzat 10 punts.

Un cop surten els resultats veiem que sense penalització hauríem quedat segons i a un sol punt dels primers de la categoria de superveterans, tot i que nosaltres son ultraveterans. En algunes Rogaines hem pecat de prudents i avui ens ha sortit la nostra vena més agosarada. Però hem gaudit d’allò més. Hem disputat una rogaine molt ràpida en un molt bon mapa i molt bona organització i una temperatura ideal per córrer per aquesta comarca tan bonica, a la que tornaré el proper dissabte per córrer en un dels mapes d’orientació més difícils de tot Catalunya: Guils Fontanera ens espera. 

Cursa Festa Major, 33 participacions des del 1979

 Cursa Festa Major, 44ª edició

9,6 km. 58-02 6-02 x km. 58 metres de desnivell positiu 502 de 531 arribats

La cursa de la Festa Major de Sabadell va ser una de les primeres curses en la que vaig participar. Va ser al 1979, recent estrenat el primer Ajuntament democràtic. Recordo que es corria per la tarda i que el circuït tenia 15 kms., massa quilòmetres per a mi. La vaig acabar caminant.

Des d’aleshores s’han fet 44 edicions i fent una mica de recompte, he participat en 33 ocasions,  8 d’elles en la distància de mitja marató. Del 1983 fins al 2000 vaig participar-hi cada any interrompudament. Després les meves participacions han estat més intermitents.

Com ha passat en diverses ocasions aquest any han canviat les distàncies i el recorregut. Avui es podia escollir entre 5 o 10 kms.

Baixo fins la sortida tot escalfant i em col·loco darrere de tot. Tinc la impressió que avui hi ha molta més participació que altres anys. Surto amb tota la calma i haig d’anar sortejant corredors mentre enfilo el primer quilòmetre. Vaig una mica a batzegades. D’alguna manera ja em va bé anar una mica frenat. Amb tot el primer parcial em surt a 6-05, més o menys el que volia fer ja que és en lleugera pujada. El meu objectiu és una hora. El segon quilòmetre encara dins del gran grup i també en pujada 6-14. A partir d’aquí ja és pla i en baixada i també amb més espai per córrer. Milloro el ritme: 5-50, 5-54 i 5-51.

Quan m’apropo a final de la primera volta m’avança el guanyador de la cursa. Va tot sol i a un ritme estratosfèric.

Passo el km. 5 en 29-50. Tinc molt poc marge per baixar de l’hora. Però a partir d’aquí ja tinc tot el carrer per a mi, amb alguns corredors al davant que em marco com objectiu. 

Els dos quilòmetres de pujada per la Rambla se’m fan feixucs i pujo molt més lent que a la primera volta: 6-21 i 6-19. Vaig tan sols 30 segons per sobre del meu objectiu. Si aconsegueixo fer els quilòmetres que resten a 5-50 ja ho tindré. Però malgrat que intento allargar la gambada i forçar el ritme faig dos quilòmetres a 5-58. Hauria de fer el darrer quilòmetre en 5-34, cosa que no veig possible. Però com que la distància total no és de 10 km. passo per sota del crono amb només uns segons per sobre de l’hora. Com que havia sortit en més de dos minuts de retard, el meu temps real és 58-02. Prou satisfet amb el temps assolit.

A l’arribada em trobo amb el Roque Lucas amb qui vaig compartir aula els dos anys de batxiller superior i amb qui coincidim any rere any en aquesta cursa. Ell ha fet totes les 44 edicions. És un autèntic expert en llargues distàncies i ultramaratons de muntanya.

Com és habitual en una cursa popular d’aquestes característiques al llarg del recorregut m’he anat trobant diferents coneguts. He complert amb la tradició i un any més he corregut la cursa de la Festa Major.  

La meva primera milla

 

Milla urbana barri Covadonga, 30ª edició

1,5 km. 8-35 5-50 x km. 4 metres de desnivell positiu

No acostumo a participar en curses tan curtes, però aquesta milla fa anys que es fa a la ciutat i sempre m’ha cridat l’atenció, encara que moltes vegades quan m’arribava la informació era quan ja s’havia fet. Aquest any tinc la sort de veure un cartell de la cursa i malgrat que és una jornada amb força calor m’animo a participar-hi.

Reviso les meves anotacions de curses i no tinc cap precedent d’haver corregut ni cap milla i cap 1500, o sigui que de ben segur que faré marca. L’únic precedent d’una cursa tan curta és un mil a l’estadi olímpic, el juny del 2007, quan encara tenia una mica de punta de velocitat. Els temps han canviat i fa anys que no faig sèries i que només entreno per a curses més aviat de llargues distàncies i sense cap pretensió de fer bons temps i només amb l’objectiu de mantenir la forma i poder gaudir del córrer.

M’arribo corrent fins el punt de sortida i m’inscric allà mateix. La sortida de la cursa s’endarrereix de forma inexplicable perquè no arriba l’ambulància. Com ja és costum en els darrers temps surto al darrera sense pressa. 

Intento agafar un ritme alt, però està clar que no tinc velocitat. Aviat quedo en terra de ningú, amb els corredors que tinc al davant massa lluny. Amb tot avanço a dues noies de les que portava al davant.

Passo el quilòmetre en 5-32. Intento accelerar però no hi més gas i em deixo anar fins al final. No ha estat una milla. Més aviat ha estat un milqui. Tot i ser gratuïta hi ha bossa del corredor amb caldo Aneto i aigua. Acabada la cursa toca tornar caminant i a estones trotant cap a casa. Hi haurà un nou intent de milla el proper any?

Terreny d’alta muntanya força mal parit

 Rogaine de Boí-Taüll Campionat de Catalunya 2023

19.6 km. 5-51-52  17-59 x km. 1140 metres de desnivell positiu,

100 punts, 20 fites 1r. Ultraveterants i 41è de 65 classificats

 

Aquesta és una Rogaine que ha aparegut al calendari amb la temporada ja començada i que s’enquadra dins d’un esdeveniment molt més gran com és el Garmin Mountain Festival, farcit de competicions de muntanya de tot tipus i de totes les distàncies.

És un mapa nou, en una zona que promet ser molt apte per la pràctica d’aquest esport, però amb grans desnivells. El centre de competició és a Barruera, al mig de la Vall de Boí, però l’arribada i la sortida és a l’estació d’esquí de Taüll.

Malgrat que la nostra idea prèvia era començar de pujada, un cop tenim el mapa a les mans i veient la distribució de les fites optem per sortir en direcció sud, arribar a la part més baixa del mapa i remuntar després.

Ja en marxa sortim en direcció a la 32, força a nivell per després baixar pel dret a buscar la 67. Són sis punts que malgrat que ens obliguen a baixar molt per després remuntar fins a la 45 no podem deixar escapar. Des d’allà ens dirigim a la 57 per zona oberta. Son 4 fites en la primera hora de cursa i 18 punts.

Baixem a través d’un bosc per anar a buscar la 35. Seguim baixant fins a la 62, on ens despistem una mica, però que trobem fàcilment un cop ens ressituem. Estem a la zona més baixa del mapa i comencem a pujar. Intentem fer-ho de la forma més suau possible. Encara estem forts i portem un bon ritme, tot arribant a la 82. Tanquem la segona hora amb tres fites i 16 punts.

Canviem l’ordre de les dues fites següents amb l’objectiu de estalviar-nos desnivell. Fem primer la 52 i seguim pujant a la cerca d’un punt de pas de la tanca carenera. Baixem ràpids en direcció a la 74 amb un excel·lent rumb que traça el Joan. I a partir d’aquí anem a nivell per assolir la 54. Posem en dubte d’anar o no anar a la 48, ja que hi ha una tanca que ens impedeix el pas i ens obligaria a donar molta volta. Però trobem la manera de travessar-la, saltant per sobre. La tercera hora han estat 4 fites i 21 punts. En un moment d’aquesta hora ens adonem que hi ha més mapa al darrera. Fins aquí encara no ho havíem vist. Ens ho mirem, però creiem que no hauríem fet pas una estratègia diferent.

Desplaçar-se per aquest terrenys es fa molt pesat i feixuc, fins i tot, quan es va a nivell. És un prat alpí amb l’herba força alta i amb el terra amb molts “forats” que no permeten posar pla el peu a terra. Això fatiga molt, sobretot quan ens cal fer un flanqueig. La 51 no està lluny, i primer ens tocar baixar, per després travessar un torrent per assolir-la. Allà trobem al Toni i la Montse que estan descansant abans de continuar. Intentem anar el més a nivell possible fins a la 66. Malgrat que serà molt més llarg decidim fer l’aproximació a la 76 per pista. Això ens permet descansar una mica i avituallar-nos amb una mica de tranquil·litat, però la volta que fem és considerable. Ha esta el parcial més lent amb diferència. En la quarta hora només hem fet dues fites i 11 punts, una minsa collita fruit d’aquesta decisió.

Des de la 76 anem cap a la 61. Les pujades ja ens fan mal i es noten a les cames. Però també es fa dur el flanqueig fins a la 56 que no acaba d’arribar mai. Son dues fites també molt lentes. Tanquem la cinquena hora amb aquestes tres fites i 18 punts, i observant la pujada que tenim al davant fins a la propera fita.

I entrem a la darrera hora de Rogaine, aquella hora en la que anem mirant el rellotge de forma constant per a no penalitzar. Ens cal superar un fort desnivell fins la 38 que dona pas a la darrera part de la cursa. A continuació planegem fins a la 58, per després passar per la 44. Ens trobem molt cansats i desestimem arribar-nos a la 42. Tot i que a misses dites semblava possible fer-ho. Ens dirigim directes cap a la 34 i ja amb tota tranquil·litat cap l’arribada. Darrera hora amb 4 fites i 15 punts.    

Acabem satisfets de com ens ha anat la cursa, una cursa sense errades, i per un terreny força antipàtic. Després de menjar baixem a Barruera on lliuraran els premis en un podi dalt d’un escenari espectacular i en una presentació que mai havíem vist en una rogaine. Això és així perquè està enquadrada dins del Garmin Mountain Festival. És el que tenen les grans marques quan patrocinen un esdeveniment. Hi posem molts de calers, però de ben segur que també en guanyen molts.

Per fi ha tocat La Campana!

 15ª Cursa de la Campana 

14.7 km. 2-07-34 8-38 x km. 465 metres de desnivell positiu

278 de 299 classificats  61 de 73 en màster masculí

Per fi correré la cursa de La Campana organitzada per Corredors.cat. Des de la primera edició que sempre n’he tingut ganes, però per un all o una ceba mai no ho havia fet. La 15ª edició serà la del meu debut. La primera vegada que es corre una cursa de muntanya sempre és una sorpresa. No saps massa que t’espera en el recorregut. Conec la zona d’haver-hi fet força excursions, i penso que pot ser una cursa semblant a la del Farell.

La sortida com el nom de la cursa indica s’inicia quan al campanar de Vacarisses toquen les nou. Per tant, els moments previs es fa el silenci total per poder-ho escoltar bé. Acabades les 9 campanades ens posem tots en marxa. Com no pot ser d’una altra manera surto del darrera i amb calma.

La primera part de la cursa és en baixada, primer per asfalt i després per pista forestal. Són uns primers quilòmetres còmodes i en els que es pot portar un bon ritme. Per sort, avui està ennuvolat i no passarem gens de calor.

Passo el km. 3 en 22 minuts, però al quilòmetre 4 s’acaba el terreny favorable, i comencen els corriols i les pujades i el ritme ja no és el mateix. Les pujades se’m fan feixugues i em toca caminar en algun curt tram. Passo el km. 6 en 44-30 (24-30 en aquest parcial)

El següent quilòmetre és dels més lents. Passo el km. 7 que suposo que és la meitat de la cursa en 55-40. Encara està al meu abast baixar de les dues hores, objectiu amb el que ja quedaria del tot satisfet. Em trobo lent i amb no massa bones sensacions.

Passo el km. 9 en 1-15 (parcial de 30-30) i el recorregut encara segueix pujant i pujant, però per poca estona. Ben aviat iniciem el descens, però aquest no és tot el ràpid que voldria per recuperar el temps perdut, per dues raons: torno a notar molèsties a l’isquiotibial esquerra quan intento allargada la gambada, i el descens està ple de trampes com petites pujades algunes d’elles fortes i alguns trams de baixada entre roques on cal anar amb compte.

En un corriol planer i estret em trobo a un grup nombrós d’excursionistes aturats que ens aplaudeixen quan passem. Això sempre dona ànims.

Passo el km. 12, encara a mitja baixada en 1-44 (parcial de 29). Poso la calculadora en marxa i si la cursa té 14 km. encara puc baixar de les dues hores. Això m’esperona. Tinc alguns corredors al davant als que avanço. Passo el km. 14 per sota de les dues hores: per tant, mini objectiu assolit. Estic en una de les parts més baixes de tota la cursa i encara resta un bon tram fins a l’arribada que resulta ser tot en pujada. Ja sense objectiu m’ho agafo amb molta calma. Són poc més de 700 metres i 51 metres de desnivell positiu que ja faig amb una lleugera pluja. Temps final 2-07-34 (darrer parcial 23-34), temps molt millorable. Ja tinc repte per a properes edicions, sobre tot, ara que conec bé el recorregut. Serà qüestió de tornar-hi.

Com sempre en les curses organitzades per corredors.cat, serveis i avituallament final immillorables.

600 curses i seguim

 

Cantonigròs Memorial  Ramon Oliu

9,9 km. 1-05-36 6-40 x km. 152 metres de desnivell positiu

 

La meva cursa 600 havia de ser una cursa especial. I ho ha estat, com ho va estar la primera edició d’aquesta cursa Memorial Ramon Oliu l’any 2005. Feia poc que havia mort Ramon Oliu, creador i impulsor de la marató de Barcelona. Aquell any van venir alguns dels seus fills a participar a la cursa. Recordaré sempre la sortida d’aquella primera edició. Just en el moment que començàvem a córrer va caure una forta tempesta que ens va deixar ben xopats. Els corriols van quedar ben enfangats, però després va deixar de ploure. Al finalitzar la cursa es va retre un sentit homenatge a Ramon Oliu davant de la que és la seva casa natal amb una interpretació del cant dels ocells.

No hi havia tornat més. Aquest any es compleix el centenari del seu naixement. És de les poques curses gratuïtes amb tots els serveis necessaris pel corredor. Està molt clar que una gran part de les curses d’avui en dia són un bon negoci, i que si hi ha voluntat i ganes, es poden organitzar curses a preus ben econòmics.

El recorregut és el mateix del 2005. Després d’una volta pel mig del poble agafem un corriol que va paral·lel al torrent de Balà per sortir a una pista. Ben aviat em quedo pràcticament sol i puc escoltar la remor de l’aigua que s’escola pel torrent acompanyat pels refilets de diferents ocells que contemplen el nostre pas per aquest magnífic entorn natural. Anem i venim pel mateix camí. La primera part és més aviat de pujada. Agafo un ritme de creuer per sobre de 6 minuts el quilòmetre. Mentre els darrers encara anem, ens creuem amb els que ja tornen. De tornada intento aprofitar que més aviat va de baixada per accelerar, i atrapar i avançar algun corredor. Després de deixar-ne dos o tres al darrera en tinc un parell lluny, però que crec que puc agafar. Em poso en mode persecució, però ben aviat noto un petit dolor a l’isquiotibial esquerra i abandono la idea de atrapar-los. Em deixo anar tot xino-xano fins entrar al poble i acabar la cursa. El 2005 vaig fer 53-02 i avui 1-05-36. El pas del temps no perdona, però de moment continuo corrent.

Tot i ser gratuïta donen una petita bossa del corredor. També tenim dutxa, i un gran avituallament a Can Colom, una botiga d’embotits casolans, on podem menjar tota mena d’embotits i formatge i veure vi dels porrons a dojo. És un avituallament cinc estrelles.

Just davant de Can Colom es procedeix a descobrir la placa del centenari del naixement de Ramon Oliu en presència d’alguns dels seus fills i familiars, de nou amb la música del cant dels ocells.

Al 2005 portava anotades 185 curses, 5 d’elles d’orientació. Tot just m’iniciava en el món de les curses d’orientació. Eren 11 maratons, 49 mitges, 24 de 10 km. i 96 curses de diferent quilometratge.

El 6 de desembre del 2006 arribava a les 200 curses. I tot just avui he arribat a les 600 curses. Aquests són els números: 15 maratons, 57 mitges, 39 de 10 km., 168 curses de diferents distàncies, 251 curses d’orientació i 70 rogaines. Està clar que aquests darrers 13 anys he fet moltes més curses la major part d’orientació

Entre entrenaments i curses tinc anotats 67754 km. El juliol del 2018 complia els 40 anys fent curses. De moment, tinc previst continuar fins que el cos aguanti. Ja veurem fins quan.

Fites entre tombes i gavines

Cursa cementiri Montjuïc

3,2 km. 16 fites, en realitat 6,4 km. 1-06-05 i 246 metres de desnivell positiu 49è de 62 classificats al C1

Quan passava per la Ronda Litoral arran del cementiri de Montjuïc més d’una vegada havia pensat que seria un bon lloc per córrer una cursa d’orientació ben especial. Es tracta d’un lloc molt laberíntic i amb molt de desnivell. Però, en realitat mai vaig pensar que fos possible. Quan vaig rebre la informació de la cursa no m’ho vaig pensar dues vegades i em vaig inscriure immediatament.

Fa anys vaig córrer per dins d’un cementeri. Va ser a Broadstairs, en una estada de formació per a mestres de llengües estrangeres, el 2007. Alguns matins sortia a córrer una estona i un dia de cop i volta em vaig trobar corrent entre tombes. Va ser tot un flash. A Anglaterra molts cementeris no estan tancats darrera de murs com els nostres.

Avui serà diferent. A més de córrer entre tombes hauré de cercar fites. Fa força calor per ser a finals del mes de maig. Sort que correm a partir de les 18.00 hores, quan el cementeri està tancat al públic.

La primera fita és ben amunt. Toca orientar-se pel munt d’escales. Malgrat que m’ho agafo amb calma es fa feixuc. A la segona toca baixar tot el que abans hem pujat, per tornar-ho a pujar a la tercera.

T’he una certa semblança a una cursa urbana, amb carrers, però amb tombes en lloc d’edificis, i moltes escales per salvar els desnivells. Cal no perdre la concentració per tal de saber en tot moment on estàs i quin és el millor camí o la millor escala per arribar a la propera fita.

Les gavines, que deuen ser les ames i senyores d’aquesta contrada, ens miren estranyades i en alguns casos amb cares de poc amigues. Em trobo amb orientadors en totes direccions cadascú concentrat en la seva cursa. És un constant puja i baixa. Com que a la pujada vaig lent és més fàcil mirar el mapa, però a les baixades cal controlar una mica més per evitar equivocar-se.

Acabo prou satisfet. Considero que no he fet errades. Ara bé la meva velocitat de cursa és una mica lamentable.

Pel que diuen hi haurà una propera ocasió. Serà qüestió d’estar atent i repetir l’experiència. A l’hora de marxar em costa trobar la porta de sortida. Per on havia entrat ara està tancat. Però després d’alguna volta de més tot resolt i cap a casa.

Els tres pobles de Els Estels del Sud

Un ruta de muntanya en solitari és quelcom més que una activitat física en un entorn més o menys bonic i atractiu. Al llarg de les diferents etapes a part d’observar els llocs pels que passes també parles amb persones dels diferents indrets.

Els Estels del Sud té la particularitat que el final de tres etapes són tres pobles: Paüls, Arnes i Beseit. Són pobles petits, tots ells al voltant del 500 habitants, però molt diferents entre sí.

Paüls (Baix Ebre)

L’arribada a Paüls és per asfalt des de l’ermita de Sant Roc. Es veu de lluny amb la silueta característica dels pobles que estan construïts al voltant d’un castell que domina la zona des del cim del turó. Tot els seus carrers són costeruts. Està rodejat de les muntanyes dels Ports per totes les bandes menys per una que és per on arriba la carretera que acaba al mateix poble. Està dins d’una mena d’olla que formen les altives penyes que l’envolten. És el poble amb menys serveis dels tres. Només hi ha algunes cases de turisme rural, la piscina i l’escola, i pràcticament res més.

Vaig xerrar una bona estona amb la Montse de Ca la Barderes. Són un lloc on fan plats d’aquells de xup-xup i que a vegades la gent es queixa de que no tinguin macarrons o patates fregides. També em va comentar que s’han trobat amb gent que marxa sense pagar. Em va parlar d’uns que van anar a carregar el cotxe i ja no van tornar. Passat un temps van tenir la cara de tornar. Els van identificar pel DNI, i quan els hi van dir que havien de pagar el deute, es van ofendre i van marxar.

Per altra banda, en un dia de forta pluja van acollir tota una colla de joves mullats de dalt a baix. No portaven massa diners, ni provisions. Mentre esperaven un taxi que els recollís els van ajudar a assecar-se i els van donar de menjar. Al cap de pocs dies van tornar a pagar i actualment són clients habituals.

Fa uns anys va arribar un capellà al poble que va engrescar al joves fent missa amb guitarres i cantant. A les velles, que cantaven abans, no els va agradar quedar relegades per aquesta modernitat. Amb aquest nou capellà l’església s’omplia, però les velles van aconseguir fer-lo fora i la missa es va anar buidant, i ara pràcticament no hi va ningú.

Arnes (Terra Alta)

A Arnes s’arriba per carretera després de sortir dels espectaculars estrets d’Arnes. El tram de carretera és planer però es fa llarg. El poble s’albira des de lluny. Es va engrandit a mesura que t’hi apropes. A banda i banda de la carretera hi ha diferents cultius: blat, oliveres, vinyes, ...

Es un poble pla i allargassat. Els seus carrers són estrets, i alguns d’ells tenen un cert encant. Té un Ajuntament d’estil renaixentista monumental. Està ben a prop de la carretera que comunica Horta de Sant Joan amb Vall-de-roures. Ofereix força serveis: al menys un parell de bars, un parell de fondes i cases de turisme rural, una empresa d’esports d’aventura, un petit supermercat, farmàcia, un casal i cinema els diumenges, escola i zona esportiva. Des d’Arnes es veuen una mica lluny el perfil de les penyes i roques que conformen els Ports.

A la taula del costat on sopo hi ha tres francesos. No puc evitar escoltar una part de la conversa. Resulta que l’avi d’una d’elles havia nascut a Arnes i va marxar a França després de la guerra civil.

Beseit (Matarranya)

L’arribada a Beseit és ben diferent. Un cop travessat el riu Ulldemó i la zona coneguda per la Pesquera tens la impressió que el poble ja està a prop, però no és ben així. Triga a arribar i ho fa de cop. L’entrada és per la part alta del poble i cal travessar-lo sencer per arribar a l’allotjament.

És sens dubte el poble més turístic dels tres i això es nota en la quantitat d’allotjaments turístics que hi ha. Hi passen dos rius que son les seves dues grans atraccions: el Ulldemó que forma la zona de bany coneguda com La Pesquera i el Matarranya  que al llarg dels anys ha format el conegut Parrissal.

Tot i ser un dia laborable del mes de maig quan passejo pel poble em trobo amb alguns turistes que fan el mateix. És un poble que conserva restes històriques prou interessants com algun dels ponts que travessen els seus rius, les portes d’entrada a l’antiga zona emmurallada i els antics molins paperers. Ofereix molt serveis: bars, supermercat, zona esportiva, zones de bany, escola, oficina de turisme, càmpings,....

L’amo del bar la plaça de Beseit m’explica que fa poc han tancat la carnisseria del poble. I com que ell vol oferir producte local compra la carn a la Fresneda. Aquests només serveixen un cop a la setmana i a vegades esgota les existències abans. En temporada alta el poble s’omple i té pocs serveis pel nombre de visitants que arriben. Fins i tot, la guàrdia civil tanca els accessos al poble, i només deixen entrar als que tenen allotjament o reserva en algun dels serveis.

A Beseit, malgrat pertànyer a l’Aragó parlo en català amb tothom sense cap mena de problema. Un cambrer de l’allotjament m’explica que és la seva llengua materna i que si no la parlen ells, qui la parlarà. La seva filla que aquest any acaba primer d’ESO a Vall-de-Roures si vol fer català ha de fer una hora més de classe i ja li ha dit que el proper curs no ho farà. Està indignat amb l’Administració Educativa, no amb la seva filla a qui entén perfectament.