diumenge, 12 de setembre de 2021

Rectificar és de savis?

Rogaine Sarrià de Ter, Fundació Els Joncs

17,4 km. 2-59-36 10-21 x km. 339 metres de desnivell, 13èns de 23 classificats en categoria masculina.

Després dels dos mesos d’estiu sense cap tipus de competició em ve de gust participar en aquesta Rogaine popular de 3 hores a Sarrià de Ter en una zona totalment desconeguda per a mi. Formo equip amb el Joan, el ja conegut Som Mas-Sa. He fet comptes i aquesta és la 28ª Rogaine que fem junts de les 60 que ja porto a les meves cames. La primera que vam fer junts va ser a la tardor del 2012, fa 9 anys. Portem un bon munt d’hores junts.

Com de costum ben aviat estem d’acord en la planificació de la cursa, amb un punt entremig (fita 67) on prendre la decisió de ser agosarats o ser conservadors i iniciar la tornada, i una tornada força perfilada, però que dependrà del temps disponible i del nostre estat físic, tot pensant que tenim tres fites de 3 punts en la zona urbana que sumen 9 punts gens menyspreables. 

 

Sortim en direcció Sud, per una zona on acostuma a entrenar el Joan i sense dubtes anem directes a les primeres fites planificades (31, 33 i 60) que resolem amb un quart d’hora. Creuem l’autopista i desestimem una de les fites que havíem planificat al principi, la 51, ja que ens obliga a pujar i després no enllaça bé amb la següent. Serà la primera de les nostres reconsideracions. Seguim a bon pas i les tres fites següents representen una bona collita de punts: 50, 80 i 90. Encara estem al Sud del mapa i ens encaminem en direcció Nord-Oest. Aquí tornem a canviar el que havíem pensat. I ja van dos canvis en menys d’una hora.

4 fites més (64, 75, 66 i 67) i estem a meitat de cursa tal com havíem pensat. Una pujada per sota una línia elèctrica ens castiga molt, però estem decidits a anar a un trio de fites temptadores, malgrat que ens allunyen de l’arribada. Són 25 punts. Fem les dues primeres (82, 81), però deixem la tercera (92), i ens encarem cap a l’arribada. Hem perdut temps per trobar el corriol que ens havia de portar a la 81. Només ens queda una hora i estem molt lluny. 

Tornem a canviar de plans, obligats pel rellotge. Ens toca forçar la màquina sinó volem penalitzar. Anem collint punts pel camí de tornada: 73, 44, 54. Ens hem vist obligats a desestimar fites que teníem força a prop. Passem la 43 i tan sols resten 20 minuts.

Arribem a la zona urbana i tenim dubtes de si hi ha prou temps per fitar les tres fites de tres punts. Anem per feina: 32 i ens queden 11 minuts, 35, 8 minuts. Dubtem si anar a la tercera però ens sembla que sí que és possible: 34, queden 2 minuts 20 segons. Toca esprintar fins a l’arribada. Hem arribat a temps, ens han sobrat 24 segons.

A punt de caure en l'arribada ...

... però sortosament no llepo el terra.
 

Encara que sempre ho hem fet, darrerament fem molts canvis d’estratègia respecte a la planificació inicial de cursa. No sabem si això ens és útil o no. Igual ens convindria esmerçar-nos més en l’elaboració de l’estratègia. Tots dos coincidim que en les darreres rogaines, les rogaines post-pandèmia, el nostre cap pensa en l’estat físic i ritmes de cursa de fa un temps, com si no fos conscient que a hores d’ara els nostres ritmes han baixat. Caldrà tenir-ho en compte i anar rectificant en properes rogaines.

 

dijous, 5 d’agost de 2021

La solitud a la Serra del Picancel

Serra de Picancel: 12, 6 km. 5 hores 6 minuts,  698 metres de desnivell positiu

A l’estiu la muntanya acostuma a estar massificada, però si se sap cercar l’indret hi ha molts racons totalment solitaris. Malgrat que tota la vida he escoltat consells sobre els perills d’anar sol a la muntanya, he de dir que és la modalitat que més m’agrada. De fet, no solament a muntanya. Puc considerar-me una mena de llop solitari, encara que no menystinc les activitats de caire més social i a vegades també vaig a muntanya acompanyat. És quan vaig sol que gaudeixo d’allò més.

No tinc una necessitat compulsiva de muntanya. De fet puc estar dies sense acostar-m’hi, però quan passa molt de temps que no estic al mig del verd que és com jo ho anomeno, començo a sentir un desig irrefrenable d’anar-hi. Aleshores faig un repàs de la llista gairebé interminable d’excursions, que tinc anotades i escullo l’indret on anar a fer mal.

Haig d’afegir que moltes vegades un condicionat és no haver d’anar massa lluny. No m’agrada fer massa quilòmetres de cotxe, passar més hores al volant que trescant.

Després de valorar diferents opcions de les que tinc pendents i que fa temps que he col·locat en posició preferent opto per la Serra de Picancel. És una zona que vaig afegir a la llista després de la Rogaine de fa una mica més de tres anys. Tant al Joan com a mi ens va agradar i tots dos estàvem d’acord que hi tornaríem em mode excursió per voltar per la zona del mapa que no vam poder abastar al llarg de les 12 hores de competició.

Faig una cerca pel wikiloc per dissenyar una mica la ruta amb la intenció d’assolir el cim principal de la serra, el Salga Aguda (1172 metres) i me la marco en el mapa de rogaine. 

 

Salga Aguda (1172 metres)

Deixo el cotxe a prop del Monestir de Sant Pere de la Portella, i amb mapa i brúixola em poso en marxa per uns corriols que ressegueixen una riera. En alguns moments no són fàcils de seguir ja que es perden, però com que tinc clara la direcció segueixo endavant sense fer massa cas als camins, no sense abans fer alguna marrada.

Travesso la carretera i per una pista m’enfilo fins a Santa Maria de la Quar, que com tot lloc elevat ofereix unes grans vistes. Fins aquí la part més civilitzada de la ruta. Els corriols s’aniran fent més feréstecs. En alguns punts del recorregut no puc evitat pensar en els llocs on devíem estar les fites del dia de la Rogaine.

Passo pel costat de les restes del que havia estat un mas (Cal Salga). Encara es poden distingir perfectament on havien estat els camps. És un lloc més aviat inhòspit que fa pensar com devia ser la vida en aquest indret i com devia viure la gent que habitava aquest mas, per quina raó van instal·lar-se precisament aquí, tots els esforços esmerçats, la lluita per la supervivència, la difícil decisió d’abandonar el lloc i on deurien anar. Cal pensar que segurament quan vivien aquí aquest no era un lloc tan feréstec i que la muntanya devia estar molt més habitada del que està avui.

Cal Salga
Segueixo endavant amb tots aquestes pensaments encara en el meu cap. La carena que em condueix fins el Salga Aguda, el meu objectiu d’avui és fàcil de seguir, però en alguns punts no està massa clara la traça i cal aturar-se i pensar quina és la millor opció per sortejar alguns rocams una mica aeris. Anar sol obliga a ser més prudent i fixar-se bé en quins passos donar. No permet errades. Penso que no és una ruta apte per persones que pateixin de vertigen. Tampoc és gens aconsellable fer la ruta en dies que el rocam estigui humit. Travesso el que anomenen La Portella i que per un petit corriol permet enllaçar les valls que hi ha a banda i banda de la carena, com si d’una mena de porta entre les dues valls es tractés.

A poc a poc m’acosto a l’objectiu de la jornada i un cop al cim del Salga Aguda m’aturo i contemplo tot el que m’envolta: el Berguedà i el Catllaràs a tocar, però la vista en 360 graus permet resseguir moltes de les muntanyes més nostrades del nostre país, des del Cadí, Pedraforca, Serra d’Ensija, fins el Montseny, sense oblidar-se Montserrat i Sant Llorenç del Munt entre d’altres.

Salga Aguda
 

Penso que un cop fet el cim, la baixada serà bufar i fer ampolles, però no és pas així. També és lenta i en algunes moments amb dubtes de seguir el corriol correcte. Bé, de fet, he de desfer el camí, per acabar de trobar el punt exacte pel que volia baixar. Hi ha molta pedra solta i no es pot anar ràpid. Està clar que acabaré molt més tard del que havia calculat en un primer moment.

Ja a la part baixa, passo pel costat d’un antic pont que encara es conserva, malgrat no fer servei i arribo al Monestir a prop del que havia deixat el cotxe aquest matí, el Monestir de Sant Pere de la Portella i que pel que es pot llegir ha estat un edifici que ha passat una història ben trasbalsada. 



 

He passat tot el matí sol sense trobar-me a ningú i gaudint d’allò més tant d’aquests indrets, com d'estar amb mi mateix, i de l’esforç del caminar per aquests racons del nostre país.

Powered by Wikiloc

dimecres, 30 de juny de 2021

La Barcelona buida

Fa un any vaig “baixar” a Barcelona per veure com era el seu paisatge sense turistes. Volia repetir el mateix passeig per comprovar “in situ” els canvis que s’havien produït en aquest temps I dit i fet.

També és un dia laborable i més o menys a la mateixa hora. Avui el viatge en cotxe no ha estat pas tan tranquil. Diria que ja hem recuperat els nivells de trànsit anteriors a la pandèmia, però els carrers de la gran Barcelona segueixen bastant buits de gent.

Es pot passejar amb tranquil·litat pel Passeig de Gràcia sense aquella munió de gent amunt i avall d’altres temps. Les botigues estan obertes, però sense ningú. Entro en una galeria d’Art perquè em crida l’atenció el que veig. Són artefactes i animals fets amb materials de rebuig, i unes escultures al més pur estil Chillida, un escultor que fa molt de temps que em té enamorat.

El centre de la Plaça de Catalunya està gairebé desert. Només si veuen coloms. Fa un any no hi havia ni coloms, ja que no hi havia restes de menjar. A la Rambla hi ha gent passejant, però poca. Res a veure amb l’allau de turistes de fa poc més d’un any. Hi ha moltes parades de flors i de records tancades i les terrasses dels bars que estan obertes tenen ben pocs clients.



 

A la Boqueria es repeteix el paisatge: parades tancades. Per l’hora que és, veig molt gènere  per vendre que dubto que puguin ser venut al llarg de la jornada. Hi ha pocs clients. A moltes parades no hi ha ningú.

Segueixo Rambla avall. El carrer Ferran en altres temps ple de gom a gom també està buit. A la Plaça Real gairebé estan totes les taules de les terrasses posades, però sense clients. Aquesta escena es repetirà a la Rambla de Santa Mònica on observo algunes terrasses encara tancades del tot. Hi ha alguns dibuixants i pintors, però poquets i sense feina.

Arribo a mar i segueixo fins el Maremàgnum. Està obert per a ningú. Ofereix un aspecte desolador. A la passarel·la que hi porta hi ha algun vianant més que fa un any però és ben poca la diferència.


 

Pujo pels carrers del barri gòtic. Hi ha una mica més de gent, però tampoc massa. A la plaça Sant Jaume hi ha un petit grup de turistes amb el seu guia: el primer que he vist en tot el matí! Passo per sota del pont que uneix la Casa dels Canonges i el Palau de la Generalitat, un dels llocs emblemàtics de la part antiga de la ciutat.


 

Entro a la casa de l’Ardiaca per veure una exposició sobre la repressió franquista i la transició. Hi ha bàsicament octavetes i fotos de pancartes. Algunes encara les podríem aprofitar avui en dia. Han passat els anys, però hi ha coses que es mantenen: amnistia, llibertat ...



 

A la porta de l’Àngel hi ha molta gent. Em recorda als temps prepandèmics. Però quan m’hi apropo, observo una cua molt llarga. Em pregunto perquè fan la cua. La resposta la tinc quan arribo a Plaça Catalunya. Avui és el darrer dia hàbil per canviar les pessetes per euros i estan fent cua a les portes de l’edifici del Banc d’Espanya. Mira que esperar al darrer dia, després de tants anys! Els humans som incorregibles.

Ha passat un any. Ja portem més d’un any de pandèmia, però estem lluny d’arribar al final de tot plegat. Es trigarà molt a recuperar els nivells de turistes i d’activitat vinculada al turisme previ a la pandèmia. La recuperació serà lenta. Potser no cal esperar i el que cal es començar a pensar en alternatives de motor econòmic. Ja sabeu que hi ha la dita de que “un ruc es va morir esperant” Si tan esperem, quan vinguin els turistes, els que vivien d’aquest negoci ja estaran del tot arruïnats. Cal canviar, ara és el moment. Aprofitem-ho.

dimarts, 29 de juny de 2021

Balandrau

19,3 kms. 6-51-42 1492 metres de desnivell positiu

Feia dies que tenia ganes de fer una excursió llarga i pujar algun cim, però tampoc tenia massa ganes d’anar lluny i passar moltes hores al cotxe. Pujar el Balandrau des del Serrat em va semblar una molt bona opció.

Començo pujant pel carrer Calvari del Serrat. El nom del carrer serà premonitori del que m’espera, una pujada continuada sense cap treva, però de bon fer. Com que he començat a caminar de bon matí la primera part de la pujada la faig a l’ombra. Pujo, pujo i pujo per un corriol al bell mig del bosc. Observo flors que donen color al camí. La respiració i els batecs del cor s’acceleren. Primer segueixo unes marques grogues, que més endavant es convertiran en vermelles, cada vegada més escadusseres.


 

El bosc es va esclarissant. Els arbres són cada vegada més menuts. Quan creuo alguna clariana contemplo el Torreneules i també el majestuós Puigmal. El camí es fa perdedor per moments i haig d’estar alerta.



 

Definitivament desapareixen els arbres i entro en una zona de prats alpins. Els núvols s’arrosseguen per les carenes. Tinc una parella d’isards a pocs metres. M’observen amb tranquil·litat i desapareixen darrere d’unes roques un cop ja han satisfet la seva curiositat sobre aquest bípede que envaeix el seu territori.  


 

Els núvols van guanyant terreny. El vent és fresquet. Segueixo guanyant alçada, però ja fa una estona que he perdut el camí i avanço per intuïció per on em sembla millor. Fa fred i m’aturo a abrigar-me. Perdo visibilitat. La boira va i ve, però es va tornant persistent. Sense voler em ve al cap la tragèdia del Balandrau que fa poc han passat per TV3, i com realment un canvi meteorològic sobtat pot suposar un perill.

Un cop a la carena, recupero el camí. I de cop i volta ja soc al Balandrau. Pensava que el tenia més lluny, però resultava que estava molt més a prop. Tot és boira i no puc contemplar cap de les magnífiques vistes que es poden observar des d’aquesta atalaia. 


Han estat 3 hores per fer aquests 6.5 km de pujada i més de 1000 metres de desnivell. Tot un quilòmetre vertical. Fa vent i fred. No resulta massa agradable estar-se al cim: temps just per fer-se la foto i creuar algunes paraules amb una parella que arriba i poca cosa més.


 

La baixada és ràpida, i ben aviat ja sense boira però amb núvols persistents als cims. Des del Coll de Tres Pics baixo pel dret seguint el torrent del Bugader que està força sec. Hi ha alguna traça, però aquesta no és massa continua. Els núvols es mostren amenaçants per tot arreu.


 Canvio els plans. Havia pensat menjar alguna cosa al Refugi de Coma de Vaca i descansar abans de continuar la baixada, però no em vull arriscar a trobar-me sota una tempesta i segueixo directe avall sense ni arribar-me al refugi.


 

La baixada fins les Gorges del Fresser es fa llarga i pesada. Començo a acusar el cansament. Poc abans d'arribar al pont ja entro al bosc i tot es fa més agradable, sobre tot, quan em rodegen els nerets totalment florits.

Des del pont el camí ja modera el desnivell i puc anar més ràpid. El corriol és per dins del bosc i m’acompanya la remor de l’aigua del Freser. Em porto un bon ensurt quan en una corba on hi ha aturada una parella amb dos fills petits, un gos se m’abalança a sobre. Sort que el portaven ben lligat i l’aguanten fort.

Una mica més i em passo el trencall que m’ha de conduir al Serrat. Els pals indicadors som d’una bona ajuda per no fer més volta de la necessària. Travesso el torrent i ja a l’altra banda agafo una pista en baixada on aprofito per trotar a estones. Després d’una bona estona per la pista, un corriol a l’esquerra amb pujada ja em condueix directament al Serrat. El bosc que rodeja tota aquesta darrera part de la ruta la fa molt agradable. Escolto els cants d’alguns ocells i també puc contemplar el vol d’algun d’ells.

Acabo a una hora força tardana i amb gana, però satisfet de la jornada. Finalment m’he lliurat de la pluja i ara ja amb la feina feta podré cercar un lloc per fer mos de retorn cap a casa a descansar i a rumiar quina serà la propera.