diumenge, 22 de gener de 2023

Debut gèlid

 TWBR’23 Lliga Catalana Esprint Rogaine 2023

13 km. 3-49-35 245 metres de desnivell positiu,

56 punts, 12 fites, 30 de 45 equips mixtes classificats

 

Començo la temporada 2023 amb una rogaine ben diferent de les que he fet fins ara. Faig equip amb la meva filla que té ganes de provar que és això de l’orientació. També ens acompanya el seu gos, el Grau.

Foto de Felip Gili

El dia és gèlid. Estem a quatre graus sota zero i per davant tenim 4 hores per trobar el màxim nombre de fites i sumar el màxim nombre de punts.

Sembla que érem molts els que teníem ganes d’orientació perquè a la Serra de Vilobí ens hem aplegat una bona colla d’aquests bojos per buscar les fites amagades al mig del bosc.

Com que farem la rogaine caminant l’estratègia serà conservadora i no anirem massa lluny del centre de competició. Evidentment la Milena ho deixa en les meves mans.

Sortim en direcció a la primera fita escollida. En principi havia descartat la 48 per estar al mig del bosc. Però quan veig que són una munió d’equips els que van cap allà, canvio de plans i ens afegim a la fila. Només ens cal seguir als que tenim al davant per trobar-la i ja tenim la primera.

Al sortir de la fita per tornar al camí perdo un guant. Tornem enrere a recuperar-lo. A continuació és la Milena qui perd el mapa. Trobem les dues coses, però ens hem quedat sols. La sortida pel dret en direcció al camí no resultarà gens fàcil. El bosc farcit de vegetació baixa ens impedeix avançar en la bona direcció i hem d’anar rectificant fins arribar a la pista. Per aquí no hi ha pas, per aquí tampoc. Hem perdut força temps en aquesta sortida de la fita.

Deixem la pista i per un corriol perdedor ens dirigim a la 44. Aquesta és la primera fita que pinça la Milena.

La primera fita

A la 33 podríem anar bosc a través però optem per ser conservadors. Tornem enrere pel corriol i agafem la pista que ens hi atansa. Trotem una estona per la pista i baixem primer per un corriol i després a través d’un bosc cremat fins a la 84.

La Milena decideix per on anar des de la 84 a la 66. Ho veu força i bé, i hi arribem sense problemes. El gos en cap moment s’allunya de nosaltres. I en els corriols més estrets va enganxat darrera el nostre cul.

Seguim el pla previst sense massa entrebancs. Aprofito per explicar a la Milena el perquè de les diferents decisions i també com estant representats en el mapa els diferents elements. Passem per la  55, on trobo a faltar el dibuix d’alguns tallats de la zona, la 61 i la 54.

La 55

Ja comença a ser hora de pensar com tornarem cap a l’arribada. Avui hem d’arribar amb temps, i és millor no apurar. La 83 és una fita que no havia considerat en l’estratègia inicial i que és una molt bona opció per sumar força punts sense massa dificultat. Però tot dependrà de com anem.

De nou de la 41 a la 52, és la Milena la que porta la direcció i així aprèn la simbologia de camps i zones obertes del mapa. A partir d’aquí apressem una mica el pas per no tenir problemes en la part final. Anar i tornar a la 83 és gairebé 1 km. És una mica arriscat i decideixo no prendre riscos i encarar el tram final de la rogaine sense la pressió del rellotge. Ja només ens resten la 31, aquesta una mica difícil al mig del no res, i la 32 ben fàcil per corriols poc visibles. Ja som de nou a la pista que ens porta sense pressa fins a l’arribada.



Un cop allà dono un cop de mà al Felip en l’avituallament final, i comentem una mica la cursa abans de marxar cap a casa. La Milena, ja ho ha provat. Ara ja sap una mica què és això tan estrany de les Rogaines que fa tant de temps que fa el seu pare.



diumenge, 20 de novembre de 2022

Avui ja corrinyo

 Cal companyó, Guardiola de Berguedà llarga distància

4,4 km. 13 fites, en realitat 7 km. 1-36-12 i 184 metres de desnivell positiu 4t. a H60 de 5

Ha trigat però finalment ha arribat el fred. Sort que ja ens toca el solet, i ja comença a escalfar. Però amb tot, el fred és ben viu. Després d’unes quantes curses en les que només he caminat, avui ja puc corrinyar. Fa exactament un mes que torno a córrer però encara em trobo lent i pesat.

Només començar la cursa faig l’errada de l’any. No veig el triangle en el mapa. La línia que arriba a la fita 1, queda tallada en un camí i com que la tela que marca el triangle també està en un camí penso que no han dibuixat el triangle i començo a buscar la fita en un bosquet. No m’acaba de quadrar massa, però segueixo fins que descobreixo on estava dibuixat el triangle. En les curses d’orientació sempre passen coses insòlites. El cap ens juga males passades. Per tant reinicio la cursa amb un retard d’almenys 6 minuts, un llast ben important.

Ara ja estic en cursa i troto per la pista que ara sí em porta fins a la fita 1. Recupero la pista que he deixat per pinçar la fita i a bon ritme vaig cap la 2. La torre elèctrica és una bona referència per abandonar la pista. Travesso un camp obert i entro en la zona de la segona fita. He pujat una mica massa cap al Nord i la tinc just al meu darrera.

De nou camp obert a través per arribar a una zona de petits xaragalls on hi ha la tercera. Allà un francès em demana que l’ubiqui, ja que no sap massa on es troba. Baixo amb compta pel llom fins el camí i el travesso en direcció a la 4 que està allà mateix. De ben segur que ho podia haver fet molt més ràpid.

Recupero els camins per dirigir-me a la següent. Els deixo en una corba ben pronunciada. He anat una mica per sota de la fita i he hagut de remuntar alguns metres, però no massa. Desfaig una part del camí i de nou a córrer per camins. Tracto d’anar tot el ràpid que puc fins la 6, una fita ben visible quan m’hi apropo. I ara a nivell i en compta de no passar-me a buscar la següent. Quan ja començo a dubtar la veig. Superada la meitat de la cursa és el moment de fer-se la foto, no?


Volia baixar per una zona dibuixada de blanc en el mapa, però està clar que ho fet per la zona pintada de verd. No ha estat fàcil i he perdut molt de temps en aquesta baixada. Ja estic al corriol i una mica més em passo la zona de la fita. Quan he vist una corba pronunciada he rectificat i l’he començat a buscar sense més problemes.

De nou pels corriols. Deixo enrere la zona d’avituallament i un parell de petites rieres per anar pel mig d’un bosc ben bonic a cercar la fita en un tàlveg. De nou a córrer pels camins fins un llom ben clar i herbat on hi ha la fita en un coll. En aquest tram he estat el més ràpid de la categoria!

Recupero el camí fins travessar un torrent en una zona de xaragalls on es troba la fita. Toca pujar. Ho faig pel llom per dominar els dos tàlvegs. Tinc la fita a dalt de tot en el de la meva dreta. Troto pel mig d’un bosc blanc a la cerca de la 12. M’he desviat una mica,  però una petita rasa m’orienta per trobar-la.

Cercar la manera de travessar un torrent és la darrera dificultat. Hi ha un petit corriol que ho fa. El localitzo al mapa. Tinc la darrera fita una mica més amunt i al nord. Darrers metres i darrera cursa de la temporada acabada.



Estic satisfet de com m’ha anat la cursa. Tret de la monumental errada inicial no het més errades importants i he trobat les fites gairebé sempre a la primera. M’he trobat força bé físicament. En alguns camins, corriols i camps oberts he sigut conscient que no anava prou ràpid i he tractat de forçar el ritme, però no he estat constant en aquesta millora de ritmes. En general he corrinyat, més que he corregut.

Amb aquesta cursa de llarga distància a Guardiola de Berguedà en un mapa que m’agrada especialment, finalitza la Copa Catalana de curses d’orientació d’aquesta temporada 2022.

dissabte, 15 d’octubre de 2022

Bellestar no decep mai.

 Campionat de Catalunya de Llarga Distància a Bellestar

2,5 km. 11 fites, en realitat 4,5 km. 1-52-23 i 255 metres de desnivell positiu 5è a H60 de 5

Els inferns de Bellestar és una mapa que m’agrada especialment. És d’aquells mapes que no és gens fàcil, i no només la part dels xaragalls dels inferns sinó també la resta del mapa. Hi he corregut diverses vegades i mai m’ha decebut. Obliga a estar molt concentrat per saber on estàs situat en tot moment. Bellestar queda força lluny, però el llarg viatge paga la pena per gaudir d’una bona estona d’orientació dins dels seus boscos.

Avui tornaré a fer la cursa sense córrer. Surto caminant de presa i després de rodejar un parell de zones obertes, m’endinso al bosc per trobar la primera fita. El mateix procediment per la segona. Tot va molt bé, però a la tercera ja m’enredo. La idea es seguir un petit torrent. En trobo un. Tinc dubtes de que sigui el que jo cerco, però m’hi endinso. Progressar-hi no resultat gens fàcil i no acabo de veure-ho clar, però segueixo amunt, fins que em trobo amb uns tallats que no és possible superar. Toca tornar enrere i veure si més endavant d’on he agafat el torrent trobo el que, ara sí, serà “el meu torrent”. Entre pitos i flautes he perdut ben bé 10 minuts o més.

Surto del torrent per una forta pujada per arribar a la part alta dels xaragalls dels inferns i per un petit corriol assoleixo la tercera fita.

Una forta baixada em mena a un altre torrent que travesso i m’enfilo per l’altre vessant. La progressió ha estat lenta tant en la baixada, que no era gens fàcil, com en la forta pujada fins assolir la quarta fita. Segur que hi havia una millor opció.

La cinquena està a nivell, però el desplaçament a mitja vessant no resulta gens senzill. Vaig localitzant els diferents elements, fins arribar a la fita. La sisena està ben a prop. Només es tracta de pujar una mica i un cop superat el llom no passar-se-la al començar a baixar. Ja la tinc. Bon lloc per fer la foto del dia!



Encaro la segona part de la cursa. De nou una forta baixada que em fa ser prudent. Feta la fita 7 faig rumb en direcció a la 8. De nou pujo, i vaig identificant elements: clariana i runa, però un cop soc al corriol no sé massa bé a quina alçada em trobo. La fita sé que està avall i començo a baixar. Ja soc a prop del torrent i encara no he vist la fita. Em desplaço a nivell en direcció sud. Trobo un arbre caigut, la fita estarà una mica més endavant com així és.

Passo a l’altra banda del torrent i vaig a nivell en direcció a la 9. Està en un tàlveg i aquest arriba abans del que esperava. Però la fita no hi és. Penso que no devia ser aquest tàlveg, i també que no estava dibuixat al mapa. Pujo fins al camí i des d’allà em ressituo i ara sí que localitzo el tàlveg de la fita. Ara ho veig! El que jo he pensat que era un tàlveg, és una petita rasa que sí que estava dibuixada i que no havia vist al mapa. L’errada sempre és nostre, poques vegades és una errada del mapa.

La 10 està en una zona de micro-relleu complex i difícil de llegir tant en el mapa com en la realitat. Ja he arribat a la zona, però no veig la fita per enlloc. Em passo de llarg i haig de tornar enrere i ara ja la tinc. I ara avall fins el camí on hi ha la 200 per acabar la cursa.



De nou he gaudit de la orientació i especial d’aquest mapa i del traçat que ens han preparat. Llàstima dels més de 10 minuts perduts en la fita 3 perquè la resta m’ha anat força bé, amb petites errades que ja entren dins del que acostuma a passar en les curses d’orientació. I ara a  esperar la propera al Berguedà.

dijous, 6 d’octubre de 2022

Els cingles de Vallcebre

17,2 kms. 5 hores i 632 metres de desnivell positiu.

Vaig veure aquesta ruta en el Vèrtex 301 de maig-juny 2022. A Vallcebre hi he estat algunes vegades per participar en curses d’orientació. Havia vist els seus cingles quan passava per la carretera en direcció a Saldes i sempre m’havien cridat l’atenció. Ha resultat ser una ruta ben senzilla amb unes vistes espectaculars en gran part del recorregut, i, que a més a més si es fa llarga, es pot escurçar fàcilment, ja que hi ha molts punts on es pot tallar i dirigir-se directament a Vallcebre a recollir el cotxe.

La primera part, sense massa interès, és per pistes. El primer punt d’interès és la Font de Belians al costat del safareig d’un mas proper. Ben aviat, a la Creu del Colell deixo la pista i al cap de poc el corriol s’endinsa en un bosquet amb sotabosc de boixos fins arribar a l’ermita de Santa Magdalena.


El corriol puja suaument per dins del bosc. Sense moure’m del camí trobo cinc rovellons ben bonics. Dubto què fer ja que no porto res on guardar-los, però la temptació és massa gran i cap a la motxilla van. Seran els primers d’uns quants. Opto per treure el que acostumo a portar dins d’un “tupperware” (manta tèrmica, barretes energètiques, i paper higiènic) per a situacions d’urgència, i allà vaig guardant els rovellons que trobo al mig del camí. Donat que aquest no és un any massa bo de bolets i que a més fa molts dies que no plou, penso que aquest ha de ser un bon indret per venir a “caçar” bolets.

El corriol s’acaba a dalt de la cinglera. Allà m’espera majestuós el gran cabró que em mira desafiant mentre contempla els seus dominis. M’hi apropo i ni tan sols es belluga. Està clar que és l’amo i senyor i que el foraster soc jo.


A partir d’aquí el camí avança per la vora de la cinglera i permet contemplar tot el paisatge en una insòlita vista per a mi. Allà lluny hi ha l’embassament de la Baells gairebé sense aigua. Crec que mai l’havia vist tan baix. Destaca el Sobrepuny, la magnífica raconada de Malanyeu, el Catllaràs, i a sota mateix de la cinglera Sant Corneli. Tots aquests llocs són zones amb bons mapes d’orientació.


A mesura que avanço per sobre de la cinglera i aquesta canvia de direcció va canviant la panoràmica. Tinc a sota, molt a sota, el Llobregat i cap el Nord, Guardiola de Berguedà i els cims que rodegen aquesta petita població: Puigllançada, coll de Pal, Tossa d’Alp, Penyes Altes, la zona per on passa la Cavalls del Vent. Deixo a la meva dreta diferents graus ben indicats que permeten abandonar la part de la cinglera i baixar a diferents indrets. Algunes de les roques mostren unes  formes ben singulars.


La titola de la cinglera

A prop de Cal Menut i després de trobar una pista que per la dreta puja fins dalt de la cinglera directament des de Sant Corneli, en lloc de seguir endavant, faig una marrada interessant. És una variant del mateix PRC-128. A l’esquerra s’enfila una pista que mena fins al Tossal Llisol (1326 metres), el punt més alt de la ruta d’avui i que forma part de la llista de 100 cims de la FEEC. No presenta cap dificultat i permet ampliar les vistes si això encara és possible: Serra del Cadí, Pedraforca i Serra d’Ensija. Què més es pot demanar!


Deixo el cim, i en la baixada en direcció a l’ermita de Sant Ramon, travesso un bosc en el que trobo força cames de perdiu també sense moure’m del camí. Des de l’ermita desfaig una mica de camí i travesso els Plans d’Auba per retornar a prop de Cal Menut i seguir el meu camí per sobre de la cinglera i continuar gaudint del gran espectacle de la panoràmica de cims que m’ofereix.


Segueixo deixant alguns graus a la meva dreta i en franc descens arribo a La Foradada, un lloc ben singular que ja coneixia de passar per la carretera de Saldes. He baixat força i ara toca pujar de valent resseguint de nou la cinglera. Fa un bon sol i potser és el tram més feixuc, però és poc més d’un quilòmetre que paga la pena per arribar al mirador de Cap Deig i des d’allà contemplar una part important del camí recorregut.


En el mirador hi ha un parell de boletaires que també contemplen el paisatge i que em pregunten per la ruta. Es mostren interessats en fer-la algun dia. És un bon final per una ruta molt interessant. Si no es vol caminar, aquest mirador també té un accés des de la carretera de Vallcebre.

Com en moltes rutes a partir d’aquí, poc més de dos quilòmetres s’inicia el tram escombraria, un tram sense massa interès però imprescindible per retornar al punt on tinc el cotxe. Però abans d’acabar contemplo aquests 4 arbres al bell mig d’un prat que semblen posats allà expressament per a ser fotografiats o pintats.


Acabo molt satisfet de la caminada d’aquest matí de tardor amb més vistes de les que esperava. I a més a més amb uns quants bolets per a sopar. 



diumenge, 25 de setembre de 2022

Orientació caminant

Dos dies del Ripollès

Dissabte a Sant Pau de Segúries:, 2 km. 13 fites 57-34 5è. de 7 a H60

Diumenge a Vallter: 2,5 km. 14 fites 55-23 5è. de 5 H60

S’ha acabat l’estiu i amb la tardor tornen les curses de la Copa Catalana. Estrenem dos mapes prou interessants al Ripollès. La previsió era de pluja, però ens en lliurem els dos dies. Només ha plogut a la tarda. He fet les dues curses caminant de principi a final. Caminant acostumo a ser lent, però intento anar el més ràpid possible. L’objectiu és no cometre errades importants i anar directe de fita a fita.

Com m’acostuma a passar darrerament em costa situar-me al mapa i interpretar bé el dibuix del cartògraf en l’inici de la cursa. Això m’ha passat els dos dies. El dissabte un cop feta la primera fita vaig molt bé i segur fins a la quarta. Des d’aquesta a la cinquena hi ha una bona baixada, que degut a les darreres pluges està molt relliscosa i fa que vagi molt lent. Vaig baixant i la fita no apareix per enlloc. Dubto d’haver-me-la passat i m’aturo alguna vegada i penso: “Mira que si haig de tornar a pujar!”.  Però finalment l’he trobat. La tenia ben a prop. A continuació tinc 5 fites que són a nivell i que són  més aviat fàcils. 

Fita 46 en un petit tàlveg
Quan estic molt a prop de la 10, veig un camí per sota d’on estic i penso que aquell camí em portarà a la fita. Però no és així i haig de pujar de nou. No porto la lupa i aquí m’hauria anat d’allò més bé. I també a la 11 que estava al final d’un petit torrent. Les darreres fites en baixada són ben fàcils. Ha estat una cursa entretinguda.

El diumenge correm a Vallter. A la tarda va nevar i els cims estan una mica enfarinats. La sortida està al final d’una pista d’esquí. La pujada per arribar-hi és ben feixuga. L’inici de la cursa també és en pujada encara que no tan forta com l’aproximació a la sortida. La primera fita està en un petit tàlveg i me’l passo per sota. Haig de recular i pujar una mica per trobar-la. “Torno a perdre temps en la primera fita”!

A la fita tres entro a la zona més divertida de tot el cap de setmana. Cal estar molt atent al relleu per no cometre errades. Són cinc fites molt properes en una zona de micro relleu amb zones obertes i de blocs de pedra típics de les zones d’alta muntanya. En alguns moments és molt lent avançar per no prendre mal entre tantes roques. He gaudit molt fins la fita 8. 

Fita 58, arbre
A partir de la 9 s’inicia la baixada que ens porta al final de cursa. Son fites ben fàcils i que si hagués corregut haurien set molt ràpides, però potser amb el perill de passar-me-les.

Caminar no treu diversió a l’orientació ja que sempre hi ha el repte de trobar les fites. No suposa tant desgast, ni esforç físic com córrer. El fet d’anar més tranquil ofereix la possibilitat d’orientar-se millor, cometre menys errades, estar més atent als detalls del mapa i gaudir més del paisatge. Es perd el punt de competitivitat que té quan s’afronta una cursa corrent. La propera serà a Bellestar, en els dos dies dels Pirineus.

diumenge, 28 d’agost de 2022

Un altre mundial ha estat possible

 World Rogaining Championships 2022 Paprsek – Czech Republic

71.2 km. 23-52-01 20-05 x km. 2698 metres de desnivell positiu

1460 punts, 27 fites 9è ultraveterans de 11 equips

Ja tinc un nou mundial de Rogaine al sac. Vaig participar en el mundial de La Molina del 2019 pensant que era la meva oportunitat per participar en un mundial. Creia que mai més ho tornaria a fer, però al cap de tres anys hi he tornat.

Tot començava a principis d’any a la Rogaine del Berguedà, la nostra primera rogaine en categoria d’ultraveterans. La Federació s’oferia a organitzar-ho tot per tal que poguéssim participar sense haver-nos de preocupar de res més. Tantes facilitats ens van decidir a inscriure’ns.

La sorpresa es va produir un parell de mesos abans de la competició. A més a més participaríem formant part de la selecció catalana de Rogaine. Tot un honor en el que no pensàvem en absolut. La competició és a l’estació d’esquí de Paprsek, a la Regió de Moravia de la República Txeca. Hi ha un miler d’inscrits formant part de 300 equips d’una trentena de països, 12 d’ells catalans.


Per diversos motius la preparació no ha estat tal com m’hauria agradat, però el moment de la veritat ja ha arribat. Ja som a Txèquia i ja tenim el mapa al davant. En una primera ullada veiem que les fites no estan massa ben repartides. A la zona més Oest del mapa sembla haver-hi moltes més fites i molt més juntes, però ens queda molt lluny, i ja ni ens ho plantegem. Tenim la idea de fer una primera part curta i tornar al Centre de Competició per menjar i seguir. Però quan comencem a planificar la segona part veiem que ens cal escollir entre venir a dinar o venir a sopar i a dormir una estona. Està clar, invertim l’ordre del que havíem pensat inicialment. Farem una primera part llarga (zona Sud) que acabarà en pujada al Centre de Competició i una segona part més curta (Est) en funció del temps que ens resti i del nostre estat de forma. No ens ha estat gens fàcil planificar l’estratègia.

A les 12 en punt ens posem en marxa. Tenim 24 hores per endavant. Aprofitem que comencem en baixada per deixar-nos anar i trotar una mica. La primera fita (46) la tenim dalt d’un turó. Per tant aviat ens toca pujar. Des d’aquesta anem a nivell en lleugera pujada a través d’un magnífic bosc totalment passable fins assolir la segona fita (85). Hem esmerçat una hora per dues fites.

La següent (86) la tenim força lluny, més de 3 kms. en línia recta. Fem una part important per camins, però també travessem algunes zones obertes. La pincem quan ja portem dues hores de rogaine. Fem un petit canvi d’estratègia amb l’objectiu d’estalviar-nos desnivell: 56 i 35 Entre les dues fites donen un bon ensurt a un cérvol que devia estar ben tranquil a dins del bosc i que surt esperitat quan el travessem.





Sense cap dificultat assolim la nostra primera fita de 10 punts en una zona de tallats (106). En el moment de pinçar comencen a caure gotes i sortint de la fita ens posem les capelines ja que es posa a ploure seriosament. Però no durarà ni cinc minuts.



Per la carretera en direcció a la 107 ens avança l’Aurelio amb el seu company (seran subcampions del món de veterans i desens de la general) que van trotant tranquil·lament. Com que fa una mica de baixada nosaltres també trotem una mica, encara que molt més lents que ells. Abans d’arribar a la fita guardem les capelines que ens feien nosa.

Amb algun petit dubte, però ja tenim la 107. Segueixen els trons i la negror del cel. Dona la impressió que ens caurà una bona tempesta a sobre. Preguntem a l’avituallament de la fita 48 si plourà i no ens saben contestar. Està clar que en alguna zona del mapa està caient una bona tempesta. Més endavant ens confirmaran els companys que els va caure una bona pedregada a sobre.

Estem gaudint de la cursa tant del bosc com del terreny obert que ens permet anar camp a través tal com ens agrada. Amb la 47, 27 i 57, arribem al que hem calculat que era la meitat d’aquest primer recorregut nostre. Portem 6 hores 19 minuts, 11 fites i 23 kms. La segona part serà en pujada i una bona part de nit que afegit al cansament acumulat serà més lent. Calculem arribar al Centre de competició passada la una de la nit.

Ens conjurem en fer tres fites més encara de dia. La 26 la tenim sense més problemes. La 105 està a baix d’un tallat de 15 metres. Estem a dalt del tallat, però no la veiem. Busquem la manera de baixar i resseguim el tallat per sota fins trobar-la. No volem tornar enrere i sortim en direcció Oest per un bosc molt difícil de passar, gairebé impassable. El Joan va al davant, però costa trobar punts per passar. A més a més quan ja veiem la carretera no trobem la manera de travessar la riera que tenim al davant. Hem de buscar un pont. Ha costat però ja som a la carretera.

Després de la 87 ja ens hem de posar els frontals. Ja de fosc ens costa trobar el corriol. Un cop hi som ens creuem amb dos equips catalans, el del Santiago i el dels Serrallonga. Els advertim dels problemes per travessar el bosc de la 105.

La 37 és la primera fita que fem amb la llum dels frontals. Està en un búnquer. No és el primer que trobem. De fet una mica més enllà passem per davant de la mare de tots els búnquers, un búnquer enorme que suposem estava destinat als comandaments. Ens havien explicat que aquests búnquers van ser construïts per evitar la invasió dels alemanys i que no van servir mai per res.




Per anar a la 36 preferim donar la  volta pel poble que anar-hi pel dret. És llarg i feixuc, però molt més còmode, excepte quan hem d’entrar al petit bosc on es troba la fita. És un bosc totalment impassable en el que és molt difícil moure’s. Quan estem a punt de desistir i deixar-la trobem el tallat. Baixem i ja la tenim. Però sortir del bosc serà tan feixuc com entrar. Hem esmerçat més d’una hora entre la 37 i la 36.

La propera està lluny. L’aproximació és per la carretera però sempre en lleugera pujada. Cal encertar el moment de deixar la carretera per enfilar-se a buscar-la. No l’hem encertat del tot, però rectifiquem a temps i la trobem. La pujada a aquesta fita m’ha costat especialment. Baixem fins la carretera per una traça que sembla que és el camí que han utilitzat molts equips abans que nosaltres.

De nou a la carretera, i de nou cal encertar el moment d’abandonar-la per trobar la següent, la 53. Hem de trobar un corriol que surt a per l’esquerra de la carretera i que fa una corba. Ens sembla que ens hem passat i tornem enrere a veure si és que no l’hem vist. Ja el tenim! Puja de valent. Em costa molt aquesta pujada. Semblava que no havia de pujar tant, però la forma corbada del corriol és la que esperàvem. De sobte el corriol s’acaba abans de temps. No potser! Havia d’arribar fins un petit torrent. No sabem massa on som, però seguim en la que creiem que és la bona direcció. A mesura que pugem tenim clar que no estem on volíem però no trobem la manera de rectificar. Aquest corriol que hem agafat no estava dibuixat al mapa i això ens ha despistat.

A mesura que anem pujant em costa més i més. Vaig literalment “mort”. Li dic al Joan que no puc pensar i que em poso em mode de seguir darrera d’ell. En alguns moments m’ha d’esperar. Sortim a una zona oberta, la zona oberta que estava per sobre la 53, però no sabem massa ben bé en quin punt estem. Ens topem amb una casa que no sabem veure en el mapa. Arribem a pensar que no estava dibuixada! Finalment arribem a un encreuament de camins on s’acaba la pujada pel terreny obert. El Joan identifica on estem. Ara el camí planeja. El Joan em diu que em prengui un gel. Ho faig sense massa fe. Assolim la 75 i refem l’estratègia. Ja passen de les 12 i estem molt lluny del centre de competició, i jo no estic per masses festes. No anirem ni a la 95, ni a la 55, i intentarem anar el més directes possibles i fent el menys desnivell possible.

Baixem per un corriol fins a la carretera i allà agafem un corriol que ens havia de dur directament a la 24. No la veiem. Estem segurs que hem passat pel seu costat, però no l’hem vist, i ara ja hem pujat massa per baixar a buscar dos punts. No en tenim ganes. Seguim amunt per una zona oberta. Davant nostre, 4 ulls ens mirem. A mesura que anem pujant ells també pugen, i ens tornen a mirar. Quan agafem el corriol que ens ha de dur al centre de competició perdem els nostres acompanyants.

El Joan s’està quedant sense llum al frontal i també sense forces. Sembla que m’he recuperat de la crisi d’abans i que ara es canvien les tornes. Ja estem a prop de la 44, darrera fita de la nit. El Joan no té massa ganes de buscar-la, però al final hi anem i la trobem. Ara sí que ja som molt a prop del Centre de Competició. Hi entrem quan portem 14 hores i mitja i més de 51 kms. Està clar que aquesta segona part era molt més llarga, i, a més a més, hem alentit el nostre ritme.

Mengem i bevem i anem a dormir una estona després de dutxar-nos. Posem el despertador a les 6. Hem dormit tres hores i a les 6.30 ja tornem a començar disposats a fer el que teníem planificat.

Foto Marta Planas

Foto Marta Planas


No anem massa de pressa però avancem segurs, primer fins la 22 i després fins la 82 travessant un magnífic bosc, d’aquells que tan ens agraden. Toca fer un baixa i puja, amb una feixuga pujada bosc a través fins la 64. Mentre nosaltres pugem, ens trobem que baixen el Mayolas i el Sebas que seran el futurs campions mundials de Superveterans.

De la 64 a la 83 esmercem gairebé una hora. Està clar que anem lents. La 83 és on havíem de decidir si anar fins la 52 i la 101. Està clar que les deixem. No estan a l’abast de les nostres forces. La propera serà la 93, a una hora més. Hem preferit anar per camins en lloc d’anar pel dret. Comentem que en un altre moment hauríem anar bosc a través. Quan hi estem a prop hi veiem un munt d’equips. És la fita no trobarem més equips i això ens anirà molt bé per trobar-la. Quan baixem a poc a poc fins la fita ens avancen ràpidament per entre els matolls, l’Adris i l’Albert, els futurs campions del món.

Aquesta zona està plena de mates de nabius. Fem la 21 i ja anem direcció la 42 per un corriol amb unes pilones cada 100 metres amb números i una P en una banda i una C, a l’altra. Està clar que indiquen la línia fronterera entre Polònia i Txèquia. 



La 42 serà la nostra darrera fita. Quan ja marxem arriba “el caiman” i ens diu que encara va a buscar la 61. Ens esperona per tal que també hi anem. Segons ell hi ha temps, però nosaltres ja en tenim ben bé prou i volem acabar amb tranquil·litat i sense presses.



El bosc de sortida no és massa net i aprofitem una línia força neta que d’entrada porta la direcció que volem, però que s’acaba desviant i ens trobem de nou amb un petit torrent que ens ajuda a ressituar-nos. I des d’allà sortim del bosc i agafem la pista que ens porta a l’arribada. Tenim temps i anem caminant. No ens cal córrer.

Al final no ha sobrat pas massa temps, però és que en aquest final anàvem molt a poc a poc. Traiem l’estelada de la motxilla i entrem a meta entre aplaudiments i tot satisfets d’haver completat de nou 24 hores de Rogaine.

Foto Jordi Virgili


Ha estat una molt bona experiència. Aquesta és la meva quarta Rogaine de 24 hores, tres d’elles formant equip amb el Joan, dos campionats d’Europa i dos campionats del món. Quan començava a córrer i després quan vaig entrar en el món de les curses d’orientació, mai havia pensat poder participar en un gran campionat, i molt menys formant part de la selecció catalana. Haig de reconèixer que estem una mica decebuts amb la nostra posició. En el nostre interior pensàvem que podíem aspirar a un millor resultat. Però hem quedat molt lluny dels equips capdavanters de la categoria. Per una banda, crec que l’estratègia no era del tot dolenta, segurament, la única possible valorant com estaven col·locades les fites i el nostre estat de forma. Per altra banda, a l’inici de la Rogaine portàvem un bon ritme que hem anat alentint amb el pas de les hores, així com al matí. A més a més, a la nit, i a la llum del frontal, afegit al nostre cansament, hem fallat més del compte i aquestes errades ens han desanimat. Com sempre, a misses dites un pensa que ho podia haver fet millor, però posats allà en situació ho hem fet el millor que hem pogut. Hem gaudit molt tant en els bons moments com en els moments que ens ha calgut superar les diferents adversitats que es presenten al llarg de 24 hores.

I arribat aquí, faig una mica de repàs dels meus números en Rogaine. Aquesta tipus de competició arriba a Catalunya de la mà del Felip al gener del 2009. I des del primer moment m’hi vaig enganxar. Exigeix treball d’equip, estratègia, orientació i resistència física. Al principi no sabíem massa com anava tot plegat, però resultava divertit. Al llarg d’aquests anys he participat en 66 rogaines, 4 de 24 hores i 4 de 12 hores, formant equip amb diferents companys. A finals del 2012 fem equip amb el Joan, sota el nom de Som Mas-Sa, i amb ell inaugurem la categoria de superveterans a Catalunya (majors de 55 anys). Hem fet 29 rogaines com a superveterans. Aquest any ja som ultraveterans (majors de 65 anys), i de moment ja portem tres rogaines dins d’aquesta categoria. Aquesta darrera sota el nom d’Icebug Catalunya MUV. En la propera tornarem al nostre “Som Mas-Sa." Fins quan?

Per si us ve de gust aquí teniu la llarga crònica de l'Albert Herrero, el campió del món.

dilluns, 11 de juliol de 2022

Totes les fites de la Rogaine del Vallès

38,6 km. 8-35-05 13-21 x km. 885 de desnivell positiu.

Des del dia de la celebració de la Primera Rogaine del Vallès a Sant Quirze que tenia entre cella i cella provar de fer-la passant per totes les fites, amb sortida i arribada des de casa. Volia comprovar quina distància suposava i quan temps necessitaria per fer-ho.

Em poso en marxa a les 5.30, quan tot just clareja una mica. Passo per les fites del Parc Agrari i trotant faig algunes de les fites que hi ha a la zona urbana de Sant Quirze. Ben aviat puc contemplar la sortida del sol. El dia serà calorós i haig d’aprofitar les primeres hores per avançar ràpid.


Són 40 fites i mentalment m’he dividit la rogaine en 4 parts. Passo per la fita que fa 10, ja al mig del bosc, en 1-40 i 8,8 km. 


Els corriols són magnífics i amb algunes fortes pujades que em comencen a fer bufar i gaudir a l’hora.




Travesso a l’altra banda de la Serra de Galliners i baixo en direcció a les que estan més a prop de Sant Feliuet. Abans d’arribar-hi ja tinc la fita 20, una que està dins d’una antiga piscina abandonada. Porto 3-22 i 17,1 km. Fins aquí he trotat a les baixades i a les zones planes. 


Però a partir d’aquí afluixo el ritme i caminaré la major part del temps. Entro en una zona què és un puja i baixa constant i ara les distàncies entre fita i fita també són més grans. Passo per la fita 45, una fita que ningú va fer el dia de la Rogaine. No m’estranya està en terra de ningú i a part de la seva poca puntuació, no ve de pas en cap de les estratègies de cursa.

Aprofito una de les fonts per hidratar-me com cal i refrescar-me. Ja tinc clar que la Rogaine se’m farà molt llarga. En la fita 30 ja porto gairebé 6 hores, en concret 5-54 i 27,2 km. 


Els camins segueixen sent agradables, però ja amb poca ombra. 


Tinc controlades totes les fonts del recorregut, i m’aturo a totes a hidratar-me bé, i mullar-me el cap. En la darrera part i ja amb ganes d’acabar, torno a trotar sempre que puc.

Concloc la rogaine amb la fita 40 i 8 hores justes de recorregut i 36 km. 



La feina ja està feta i ja només resta arribar fins a casa. Malgrat les ganes d’arribar i acabar, m’ho agafo amb calma. Ha estat un bon entrenament llarg de preparació pel mundial de rogaine a finals d’agost a Txèquia. Allà espero no passar tanta calor.

Per cloure de tot faig un parell de clares i una tapa abans de pujar a casa. Crec que m’ho he ben guanyat, no?

diumenge, 3 de juliol de 2022

Gaudint de l'orientació

Dos dies de Fontanals

Dissabte, llarga distància: 5,1 km. 1-08-28 160 metres desnivell positiu, 1r. de 4 a H60

Diumenge, mitja distància: 3,8 km. 1-05-47 114 metres desnivells positiu 2n. de 5 H60

Segon en el global dels dos dies.

El Pla de les Forques és un entorn i un mapa que m’agrada. Darrerament no faig massa curses d’orientació, però aquesta m’atrau, malgrat que és un mapa en el que acostumo a fer més errades del compte. Sempre que hi vaig recordo que aquí era un dels llocs al que acostumàvem a anar amb els pares i els tiets de Vic a caçar bolets.

Sortida. Foto del COC

El dissabte soc dels primers a sortir i ho faig sense pressa. Fins a la primera fita és més aviat en pujada i vaig lent. Ja fa temps que a les pujades puc córrer ben poc, però això també em permet pensar més i anar més directe a les fites. Per arribar a la tercera torna a tocar una forta pujada pel mig del bosc fins assolir el llom. La pujada se’m fa llarga i el llom no arriba mai. De fet, en algun moment penso que ja hi soc i no és així. Al final ja estic al llom i localitzo la clariana on hi ha la fita. La 4 i 5 són en baixada i amb pocs elements significatius, i haig d’anar amb molt de compte de no passar-me.

A la 6 decideixo donar la volta pels camins per estalviar-me pujar de nou. Això m’ha permès trotar, però crec que hauria esta més ràpid fer-ho per la via directa pujant i baixant.

Tant passar tanques de bestiar per sota, sumat al fet de tenir que anar ajupit degut a la gran quantitat de branques baixes dels arbres, fa que l’esquena se’n ressenti i la començo a notar. La 8 està en una zona on recordo haver fet errades en altres edicions, i a punt estic de tornar-hi, però rectifico i ja la tinc. La 9 me la passo, però un lleuger tàlveg em permet rectificar i al girar-me veure la fita. Dues fites més, força ràpides i ja estic. Acabo prou satisfet, i més quan veig que després de molt de temps guanyo la cursa. He revisat les meves notes i les darreres curses de Copa Catalana que havia guanyat van ser la temporada 2015 a Sant Martí Sescorts i a Malanyeu. Sabia que feia temps, però no era conscient que n’hagués passant tant

Diumenge surto amb una mica de pressió per conservar el primer lloc del dissabte, però amb l’esquena adolorida. A les primeres fites vaig bé i gaudeixo. La quarta no la trobo a la primera i haig de fer una mica de volta per acabar de localitzar-la, i per anar a la 5 faig més volta del compte al sortir en la direcció equivocada de la fita 4. A partir d’aquí gaudeixo de la cursa i les vaig trobant totes a la primera, malgrat que l’esquena em fa força la guitza. A les darreres fites em trobo molt lent i cansat. Se’m fa feixuc aquest final. De fet perdo una mica de temps a la darrera fita. Ja em costa pensar. He fet segon que tampoc està gens malament, però he perdut la posició de privilegi en la suma de resultats dels dos dies.

Arribada de diumenge. Foto del COC.


divendres, 10 de juny de 2022

Costa Pubilla i més

 18,8 km. 5 hores 51 minuts, 1160 metres de desnivell positiu

Entre naps i cols feia molt de temps que no sortia d’excursió. Malgrat estar jubilat, un es va enredant i comprometent en diferents activitats, i a vegades costa trobar temps per passar una jornada trescant per la muntanya.

Tinc guardat un arxiu amb les excursions i rutes que per una raó o una altra tinc interès per fer, i aquesta que faré avui feia temps que la tenia entra cella i cella. La vaig treure del wikiloc d’Aventura’t, un usuari de wikiloc molt actiu i que sempre fa propostes interessants, encara que algunes massa agosarades per a mi.

Arribo al petit poble de Toses passades les vuit del matí. Encara que aquests dies ja fa calor, i encara s’espera que aviat en faci més, arranco la caminada amb fresqueta, 9 graus, una molt bona temperatura per caminar.

La primera part és un llarg flanqueig seguint la riba del Rigard amb constants tobogans pel mig del bosc. Travesso diferents torrents, fins arribar a l’alçada de Fornells de la Muntanya. A partir d’aquí començo a guanyar alçada de forma força còmode pel mig d’un bosc força net. En alguns trams, cal estar atent a no perdre el camí.

Plans de Nevà

Arribo als Plans de Nevà, una zona oberta de pastura on hi ha ramats de vaques i ovelles. Ara el camí planeja tot travessant aquests plans d’Oest a Est, fins arribar a un petit búnquer, conegut com a Fortí de la Font Negra, que forma part de la línia P. Aquí comença el darrer tram de pujada, primer fins el Coll de la Coma Ermada i després fins el Costa Pubilla (2056 m.).

Fortí de la Font Negra

Costa Pubilla (2056 m.)

Bon moment per aturar-se, fer un mos i contemplar les vistes gairebé infinites de cims i valls, que van des dels cims dels Pirineus, fins a la Serralada Prelitoral. Avui el cel és clar i net i les vistes són excel·lents.

Toca seguir avançant per la carena, i per tot un seguit de colls i cims. El primer de tots és el Roc dels Llamps i una mica més avall el búnquer del mateix nom. Aquest és molt més gran i des del seu interior es domina tota la carretera que s’enfila cap a la collada de Toses, un punt realment estratègic.

Búnquer del Roc dels Llamps


La carena segueix per L’Emperadora (1962 m.) i la Pedra Picada (2010 m.). Contemplo la zona per la que fa ja gairebé tres anys transcorria la rogaine deCastellar de n’Hug de bon record. De fet fins i tot, recordo una part del recorregut d’aquella jornada.





Des d’aquí ja inicio la baixada, primer de forma suau i ja més endavant, en el punt que deixo els prats i penetro de nou en el bosc ja de forma més pronunciada que em conduiran sense més dificultat fins a Toses, on hi arribo a temps per dinar abans d’agafar el cotxe, i tornar cap a casa.