No ens hem mullat!

 Cursa Festa Major, 45ª edició

10 km. 59-26 5-57 x km. 65 metres de desnivell positiu 824 de 952 arribats

Aquest matí hi havia previsió de pluja i de tempestes. Però aquesta previsió no ha impedit que baixés tot xino-xano fins el pavelló de Sol i Padrís, el punt on començava una nova edició de la cursa de la Festa Major de Sabadell.

Abans de començar no tinc gens clar quin temps puc fer. Dubto de poder baixar de l’hora, però aquest és el meu objectiu. Escalfo una estona i em poso al darrera.

Surto des del darrer calaix i quan travesso la catifa de sortida la cursa ja està en marxa des de fa tres minuts. En aquesta estona he pogut avançar als més lents i vaig al meu ritme des de l’inici. Haig de fer alguna ziga-zaga, però amb tot i per sorpresa meva passo el primer quilòmetre per sota de 6 (5-46). Això és un bon cop de moral per afrontar la llarga pujada de la carretera de Barcelona amb dos parcials prou bons: 6-09 i 6-10. I ara ja avall que fa baixada, 5-48 i 5-30, per passar el km. 5 en 29-22.

Poc abans d'arribar al km 5

Tinc prou marge per assegurar baixar de l’hora, però tampoc em puc confiar massa. La pujada d’aquesta segona volta se’m fa més feixuga i acabo per perdre tot el marge que tenia després de tres quilometres per sobre de 6: 6-23, 6-23 i 6-09. No queda un altre que aprofitar la baixada fins a l’arribada per recuperar el temps perdut. I dit i fet: 5-32 i 5-44 per aturar el cronòmetre en 59-26. Objectiu assolit: una nova cursa de 10 km. en la que baixo de l’hora, i compleixo amb la tradició de la cursa de Festa Major del poble i ja en van 34. No està gens malament.

Encarant els darrers 500 metres

Darrers metres

La temperatura d’avui ha estat ideal per córrer, i els canvis en el circuït respecte a l’any passat m’han agradat. A més a més avui han clavat la distància que l’any passat es van quedar curts. He pogut tornar a casa tot caminant, això sí, al final m’he mullat una mica quan ja estava arribant a casa. El proper any esperem poder tornar-hi.  

Impressions de Finlàndia

 10 dies a Finlàndia per participar en el mundial de màsters d’orientació WMOC 2024 han donat per fer 5 curses i tres entrenaments, però també per voltar pel sud d’aquest país i conèixer-lo una mica.

Quan era petit, era un lloc mític ja que tenia un tiet músic que va estar treballant a Finlàndia a la dècada dels anys 60, fent “bolos” amb el quartet Masferrer. Més tard, a l’estiu del 1975 amb els meus pares vam visitar Dinamarca, Suècia i Noruega, però no vàrem arribar a Finlàndia.

Com no podia ser d’una altra manera és un país molt diferent al nostre. De ben segur que el clima hi té a veure en el tarannà de la gent. Estem a l’agost i les màximes mai passen dels 25 graus. Gairebé cada dia ens fa un ruixat o dos, però després surt el sol. Tot està molt net i endreçat i la gent sembla molt educada.

El paisatge és planer, amb continuïtat de grans boscos, esquitxats de zones de conreu de farratges i cereals i amb moltes cases aïllades, la major part de les cases estan construïdes amb fusta a sobre d’un fonament de pedra. El subsol és tot de roca que emergeix al mig dels boscos. Hi ha infinitat de llacs i a la zona costanera ens criden l’atenció la gran quantitat d’illes. Parlen de més de 90.000 illes i illots, i al voltant de 190.000 mil llacs de diferents mides.  

A les ciutats i pobles, tret de les zones més cèntriques, els habitatges són cases baixes. Es veu una població en general benestant. Aquests dies no hem vist pràcticament immigrants, ni persones sense llar. Segons la wikipèdia la immigració no europea tot just arriba a l’un per cent. Tampoc és un país envaït pel turisme. Gairebé només hem vist grups de turistes en el dia que hem passat a Hèlsinki.

Totes les carreteres o gairebé totes tenen les seves vies per ciclistes i vianants segregades. Tant a Turku com a Hèlsinki hem vist molts patinets elèctrics de lloguer a tot arreu, en alguns llocs deixats de qualsevol manera, però no hem vist pràcticament ningú que els utilitzi. Ens ha cridat l’atenció que ni a Turku ni a Hèlsinki gairebé no hem vist establiments de les grans marques comercials plurinacionals que estan a tots els carrers de les grans i no tan grans ciutats europees. Sembla que encara no han posat la grapa a Finlàndia. També m’ha cridat l’atenció no veure gairebé mascotes pel carrers, a diferència de la invasió que tenim per casa nostra.

Com que ens allotjàvem en un apartament les compres bàsiques les hem fet en un parell de supermercats, un de la cadena Lidl, la única coneguda que hem vist, i l’altre de la cadena K-market que ens ha semblat que és una cadena de supermercats finesos que hem vist per tot arreu on passàvem. Els horaris d’apertura són amplíssims (de 7 a 24 hores). Ha estat una sorpresa inesperada que els preus de molts productes  són bastant semblants als nostres.

Son quatre impressions de la meva estança a Finlàndia i que de ben segur les d’altres visitants poden ser absolutament diferents. Tots veiem el món amb els nostres ulls i ens fem una idea del que veiem que pot ser ben diferent.

Els mítics boscos finesos

 

I arriba el moment tan esperat, el moment d’endinsar-se en un bosc finès a la cerca de les primeres fites. Estic davant del meu primer contacte amb el primer mapa d’aquells boscos blancs del que n’he sentit parlar tantes vegades. La idea és fer-ho caminant i intentar identificar els diferents elements, així com el relleu. El primer dia de la meva estada a Finlàndia, el Pau Llorens, el director tècnic de la Federació, ens va fer cinc cèntims d’aquests mapes en els que ell està força acostumat a córrer. La tècnica del finesos és anar a rumb de fita a fita i pel camí tractar d’identificar els diferents elements per tal de assegurar que s’està en la bona direcció. Això és molt més fàcil de dir, que de fer i en realitat al llarg dels dies acabo fent un mix.

Hi ha moments en aquest entrenament que aconsegueixo identificar els diferents elements, però d’altres en que no m’és possible. Fins i tot, situat a la fita i mirant tot el que m’envolta costa a vegades. El més fiable són els tallats, el relleu i les grans clarianes. Els elements de roca i els afloraments rocosos no em resulten gens clars en la major part de les ocasions i no són uns referents dels que em pugui refiar massa.

Poso en qüestió lo del bosc blanc, ja que hi trobo a faltar alguns verds un i algunes clarianes que en el terreny em semblen clares, però que no estan dibuixades en el mapa.

Un cop finalitzat aquest primer contacte posem en comú les nostres sensacions amb alguns companys. Tots tenim clar que són uns terrenys i uns mapes difícils pel que nosaltres estem acostumats, però que són llocs on es pot gaudir molt de l’orientació.

L’endemà toca la primera cursa seriosa al bosc, la cursa classificatòria que servirà per assignar quina final de bosc correrà cadascú. És una organització a lo gran amb un aparcament gegantí i un centre de competició que bull amb tot de gent anant i venint. Els catalans ens concentrem en un punt mentre esperem l’hora de la nostra sortida.

Surto molt concentrat. Això és clau en aquests terrenys, en els que pràcticament no hi ha camins, excepte les traces que deixen el propis orientadors pel mig del bosc. La primera fita em surt prou bé i m’hi sento còmode. A la segona intento fer l’aproximació per camins i un cop els deixo em costa una mica acabar de trobar-la. A diferència de l’entrenament d’ahir en que els aiguamolls estaven del tot secs, avui si que porten força aigua i hi acabo enfonsat més d’una vegada. Enllaço prou bé des de la fita 3 a la 6. En tot moment sé on soc i quina direcció segueixo. Gaudeixo molt del terreny i de l’orientació però tot i trotar vaig lent. No puc anar més ràpid, el terreny no m’ho permet.

La tirada llarga de la 6 a la 7 la soluciono força bé. A mig camí no identifico els elements en que m’havia fixat, però segueixo endavant. Arribo a la línia d’aturada sense saber massa on soc. M’enfilo dalt d’un turó per tractar de situar-me. Tinc la sensació que estic una mica al sud de la fita. Començo a anar a nivell en direcció al nord fins trobar la fita que estava força a prop. A la 8 em passo de llarg però rectifico. En la darrera part de la cursa tracto d’anar tot el ràpid que puc, però faig més volta del que hauria d’haver fet. Hi havia una opció més directa que no vaig veure del tot clara i vaig preferir assegurar.

He gaudit molt d’aquesta meva primera experiència en aquests boscos finesos: 1-52-55 per fer 6,5 km. i posició 54 de 63 classificats que m’aboquen a la final D.

Al dia següent a la final D de mitja distància surto bé, però a la segona fita perdo molt de temps. Dono moltes voltes per acabar de trobar-la. El cap em va a cent intentant trobar referències que serveixin per saber on soc i com puc atacar-la. Quan aconsegueixo interpretar bé el terreny la trobo. Em refaig d’aquestes males sensacions i les següents dues fites em van bé. De camí a la cinquena fita em trobo seguint una traça per una zona plana que no es correspon al que jo pensava trobar. M’aturo i faig el supòsit d’on puc estar. Me n’he anat més al sud del que volia. Torno sobre els meus passos. Ara ja estic ben situat i trobo la fita. De nou he perdut més temps del compte. Dues fites més sense problemes i trobant-me en tot moment situat m’encaren cap al final de la cursa. Per anar a la 8 opto per apropar-me per un corriol i una pista. Escolto al meu darrera la respiració agònica d’un corredor. En la pista en lleugera pujada aquest corredor m’avança. És un jovenet de més de 80 anys que va més ràpid que jo!

Les darrers fites em resulten fàcils. Acabo la cursa, he gaudit, però tinc la sensació que he patit més que en la cursa d’ahir, sobretot, en la fita 2. Han estat 1-16-59 per fer 4,5 km. i posició 76 de 80 classificats que em degraden de categoria i correré la final E de la llarga.

Abans de la llarga tenim un nou entrenament en un mapa nou. En aquest mapa hi ha més camins, però el meu objectiu és no utilitzar-los per entrenar a identificar millor les referències d’aquests terrenys. Optem per anar-hi aviat i passo la primera part de l’entrenament pràcticament sol, gaudint del lloc, els boscos i la cerca de fites. Tal com havia decidit prèviament, aprofito la segona part de l’entrenament per recollir rossinyols, nabius i groselles. I també en algun moment m’aturo a seguir les notícies que arriben de Catalunya ja que avui és el dia del retorn del president Puigdemont. Una imatge ben insòlita, al mig del bosc finès consultant les notícies de Vilaweb per saber què està passant.

La darrera cursa d’aquesta experiència finesa serà la cursa de llarga distància. Corro la final E i em poso com objectiu assolir el top-10. Ho veig possible. Com diu el Pau Llorens les curses s’han de lluitar i jo hi afegeixo el que va dir fa anys el president Companys: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, i tornarem a vèncer”. Surto molt tard, tan tard que soc el darrer en sortir i darrera meu ja comencen a desmuntar la sortida. No sé que em passa al triangle, però em costa una estona orientar bé el mapa. Igual que ahir, estic pràcticament sol al bosc, i m’agrada aquesta sensació després de córrer alguns dies amb orientadors a prop. Les tres primeres fites em van molt bé. En la 4 gaudeixo molt. Vaig trotant i identificant els diferents elements fins localitzar-la. Per anar la 5 veig un corriol al mapa que em pot anar bé per aproximar-m’hi, però no el trobo i segueixo avançant en la direcció correcte. Fa molta estona que no tinc clar on estic i comencen els dubtes. Trobo una fita que no és meva, però no la sé ubicar. Segueixo endavant i finalment distingeixo un camp a la meva esquerra. M’he desviat més al Nord del que tocava. Em reubico. M’enfilo al turó on crec que hi ha la fita i tot comença a quadrar fins que ja la tinc. De nou faig tres fites a trot i les clavo. Tinc un xute d’adrenalina. Ja només en resta una, una tirada molt llarg, la més llarga d’aquests dies i enfilo a través del bosc amb la intenció de gaudir del que resta de cursa. Passo per uns moments en que no sé massa bé on soc, però segueixo endavant. Tinc clar que me n’he desviat una mica més al sud d’on és la fita. Crec que encara em queda força distància per arribar-hi quan em trobo amb un camí i des d’allà veig el centre de competició. Tinc al fita uns 100 metres al meu darrera. Enfilo la part final ben satisfet de com m’ha anat en el dia d’avui. Han estat 1-24-52 per fer 5,5 km. el dia que he estat més ràpid de tots en el bosc, i 13è de 34 classificats gairebé top-10, però lluny en quant a temps ja que el desè ha fet 1-07.

Marxo satisfet d’aquesta experiència amb els mapes finesos que permeten gaudir molt de l’orientació i en els que la concentració és clau. Al mateix temps he pres força notes de l’organització per tal d’intentar-ho fer el millor possible en el WMOC 2025 que el proper agost organitza la FCOC a Girona.

19 x 3

No recordo massa com va anar però em vaig deixar enredar per formar part de l’organització del WMOC 2025 que es celebrarà a Girona el proper agost. És clar que serà tota una experiència, però una experiència que implicarà moltes hores de feina.

De fet a hores d’ara ja porto més d’una reunió i un parell de desplaçaments a les zones de cursa per veure de primera mà els espais que utilitzarem com aparcament aquells dies. Organitzar els aparcaments d’aquells dies és la meva responsabilitat.

La major part de l’equip organitzatiu ens hem desplaçat 10 dies a Finlàndia per participar en el WMOC 2024 i, al mateix temps, observar com ho organitzen. Hem agafat moltes notes i idees que ens seran de molta utilitat el proper estiu.

Finlàndia i els seus boscos són la meca de molts orientadors però la primera competició del mundial és la prova d’esprint que es desenvolupa en tres dies, una cursa urbana.

El primer dia tenim un mapa per entrenar al costat d’on es celebraran les curses, el segon dia una cursa de qualificació, i a la tercera jornada, la final.

L’entrenament també ha servit per provar i familiaritzar-nos amb l’Emit, l’estri que utilitzen a Finlàndia per cronometrar les curses i que és diferent al Sportident, el sistema que utilitzem a Catalunya i a altres països.

En l’entrenament he comès dues errades per manca de concentració, ja que estava més preocupat per entendre bé el mapa que una altra cosa. També he de dir que no he anat massa ràpid, ja que aquest no era l’objectiu d’aquest primer dia. He esmerçat 19 minuts en l’entrenament. El terreny on es desenvolupava l’entrenament era una zona urbana de carrers i també un parc amb desnivells. 

L’endemà, d’entrada, m’impressiona la zona de competició, l’estadi Paavo Nurmi, el gran mite de l’atletisme de fons finès dels anys 20 del segle passat. La cursa es desenvolupa pels carrers propers a l’estadi i s’acaba a la recta del mateix. Faig una cursa prou bona sense errades, excepte algun petit dubte en el que sempre es perd una mica de temps i també perdo temps per assegurar que poso bé l’Emit en cada fita. Una elecció de ruta millorable de la 1 a la 2 i m’hauria permès no pujar unes escales i no fer tant de desnivell. He acabat amb la sensació de que podia anar més ràpid, sensació que acostumo a tenir moltes vegades en les curses d’orientació. De nou trigo 19 minuts a 5 minuts del primer de la meva sèrie. He estat el 30 de 62 classificats, el que m’ha donat el pas a la final B.

Els darrers metres. Foto @paulapadilla

L’endemà, el centre de competició de la final, està situat davant de la catedral. Surto amb ganes de millorar sensacions. Passo les primers fites molt ràpid i amb seguretat i sense errades per entrar en la zona universitària, una zona una mica laberíntica que m’obliga anar ara cap aquí, ara cap allà, cercant el millor pas entre escales, rampes i passos soterrats. I una darrera part molt ràpida on m’espremo al màxim. La darrera fita abans de la 200 està en un carrer on hi ha 3 fites seguides. Fito la segona, la 96, quan la meva era la tercera, la 92. M’adono de l’errada i rectifico. Torno a acabar amb 19 minuts, de nou a més de 5 minuts del primer, però em desclassifiquen per haver passar per un mur prohibit, marcat al mapa amb una ratlla negra gruixuda a prop de la fita 9. Quan ho he fet ja m’ha semblat que no era del tot correcte  Sense aquesta desqualificació hauria estat el 60 de 77. Ha estat una llàstima, però és el que passa quan es prenen decisions ràpides i sota pressió.

Sempre es pot fer millor, però acabo força satisfet d’aquests tres primers dies. A continuació m’esperen els proves al bosc, les curses més desitjades d’aquests 10 dies a Finlàndia.    

Homenatge emocionant i ben merescut

Parc Forestal de Mataró. Trofeu Lluís Trunas

5,2 km. 22 fites, en realitat 5,8 km. 1-16-46 i 235 metres de desnivell positiu 32 de 54 participants

Els meus inicis en el món de les curses d’orientació els vaig fent seguint el circuït Oros, primer fent els C2 i un cop em vaig trobar més segur fent els C1. Aquest circuït l’organitzava l’Oros un club de curses d’orientació de Mataró. L’anima màter d’aquestes curses i de molts dels mapes pels que vaig córrer era el Lluís Trunas. Tenia la impressió que ell ho feia tot: mapa, traçat, cronometratge, etc.  Era un circuït que m’anava molt bé ja que totes les curses eren força a prop de casa, bàsicament, els boscos del Maresme, però també el Vallès Oriental i La Selva. Puc dir sense por d’equivocar-ne que aquest circuït va ser on vaig aprendre que eren les curses d’orientació i on em va entrar el virus per aquest esport.

Ja fa temps que el Lluís Trunas ha desaparegut de les curses d’orientació degut a una maleïda malaltia que ha het que minvin les seves capacitats físiques.

Els seus companys del club Oros, juntament amb l’Ajuntament de Mataró li han organitzat aquest homenatge amb forma de Trofeu Lluís Trunas en un dels mapes en el que he corregut un parell de vegades, el Parc Forestal. La primera vegada va ser el gener del 2007 fent el C2 i a la tardor del 2008 ja hi vaig participar corrent el C1.

Una mica més i no arribo a temps. Malgrat està a prop, m’he trobat amb tres retencions importants que m’han fet arribar just de temps. Agafo el mapa que falten 10 minuts per les 12. Gairebé soc un dels darrers en sortir. A aquesta hora la calor ja es fa notar i m’ho agafo amb calma. Camino fina a la primera fita. A partir d’aquí troto en els zones planeres i en les baixades i m’esforço a les pujades però sense anar a tope en cap moment. La pujada per arribar a la 8 es fa feixuga. En aquesta fita s’acaba la primera part de la cursa, la que es feia a la zona de bosc i entrem en la segona part, un mapa més d’esprint on es pot anar més ràpid, però on també soc força lent, però gaudeixo de l’orientació.

Finalitzo amb una bona suada. Just acabo d’arribar i, al cap de poc, comença l’homenatge al Lluís amb diferents parlaments, plens d’emocions i sentiments. En alguns moments, fins i tot, a més d’un se’ns escapa alguna llagrimeta.

D’alguna manera aquesta cursa ha estat un retrobament d’una colla que fa anys que fem orientació gràcies a l’esforç d’algunes persones que van ser pioneres d’aquest esport a Catalunya com va ser el Lluís. Els organitzadors han promès que hi haurà més edicions. Esperem que sigui així. 

Rogaine malgrat les tempestes

 Rogaine de Boí-Taüll

13.4 km. 3-56-45  17-42 x km. 815 metres de desnivell positiu,

83 punts, 18 fites 1r. Ultraveterants i 2n. Superveterans de 5 classificats

 

Malgrat que la previsió meteorològica no és gens bona divendres a la tarda fem el llarg viatge fins a Vilaller per córrer dissabte la Rogaine de Boí-Taüll. Quan arribem veiem la notificació que és manté la Rogaine, però que s’han anul·lat alguns controls i una zona del mapa pel perill de tempesta elèctrica a les crestes. Per aquest motiu es converteix en una Rogaine de 4 hores.

Després de sopar i abans d’anar a dormir donem una ullada al mapa de l’edició passada i a la nostra estratègia de l’any passat.

Ens despertem a les 6 i esmorzem un entrepà de truita. Al llarg de la nit ha plogut, però ara ja no plou. Quan ja ens estem preparant per sortir cap a l’estació de Boí-Taüll rebem un nou missatge de l’organització que es manté la Rogaine de 4 hores però s’aplaça la sortida fins a les 14.00 hores.

Canviem de plans. Ja no tenim cap pressa. Fem un cafè amb llet al bar i sortim a passejar pel rodal de Vilaller. Cau una tamborinada i ens hem de refugiar sota un porxo. Poc després deixa de ploure i podem passejar una estona més. El Noguera Ribagorçana baixa curull d’aigua.

A l’habitació llegim una bona estona mentre cauen un parell de fortes tempestes. Ja al migdia mengem una empanada en un forn de Vilaller i ens posem en marxa cap a la zona de competició. Quan hi arribem no plou. Complim amb els tràmits habituals i entrem al parc tancat, que per sort està a cobert.

Ens expliquen que al llarg del matí hi hagut fortes tempestes elèctriques amb pedra que ho ha deixat tot blanc. La previsió és que al llarg de les 4 hores de cursa pot ploure però que no hi haurà més tempestes. Mentre planifiquem la nostra estratègia sentim que es posa a ploure. Fem una estratègia més aviat conservadora, una mica similar a la que vam fer en l’edició passada.

Quan es dona la sortida està plovent. Sortim una bona corrua d’equips en la mateixa direcció. Les primeres fites les fitem molts equips junts. El fet d’haver escurçat la rogaine a 4 hores i d’haver eliminat unes quantes fites fa que les alternatives de cursa també minvin. Poques vegades ens havia passat anar tants equips seguint la mateixa estratègia.

A estones ens acompanya una pluja minsa, i en altres moments no plou. Aquesta alternança ens acompanyarà al llarg de tota la competició.

Tenim la impressió que anem molt més ràpid del que havíem previst. A la 46 canviem la nostra estratègia i aquesta és la nostra errada ja que hem vist que la resta d’equips seguien una estratègia diferent que nosaltres no havíem vist al planificar la cursa i tampoc la veiem ara.

Baixem a la 63 i després fem 52 i 51. Per arribar a la 51 hem de salvar un fort desnivell que ens alenteix molt el pas. Era molt millor fer 46, 52, 63, 74, 65 i 51. El desnivell era gairebé el mateix que hem hagut de superar nosaltres, però es guanyaven 13 punts més. Està clar que no sempre s’encerta en l’estratègia i això acaba sent clau en moltes Rogaines.

Assolida la 51, passem a l’altra banda on hi ha una bona colla de punts per anar collint abans de dirigir-nos a l’arribada. Això fem i intentem sumar la major part de punts que havíem previst en l’estratègia inicial. Al final ens hem de deixar la 32 per no penalitzar.

Foto de La Nova Fita

Per primera vegada en una rogaine hem utilitzat un bastó i ens ha anat molt bé per superar les fortes pujades i com a recolzament en les baixades. De ben segur que a partir d’ara formarà part del nostre material bàsic.

Endrapem el minso avituallament i decidim que no ens quedem al lliurament de premis, ja que ens resta un llarg viatge fins arribar a casa. 

 

10 minuts menys!!!

 

16ª cursa de La Campana

14,7 km. 1-57-21  7-59 x km. 461 metres de desnivell positiu

260 de 303 classificats i 6è de 7 classificats en màster masculí

L’any passat vaig fer el meu debut en aquesta cursa que ja fa una bona colla d’anys que organitza Corredors.cat. Em va agradar i la vaig gaudir, però em vaig quedar amb un mal regust de boca per no poder baixar de les dues hores. Aquest any hi torno coneixent molt millor el recorregut i amb referències de temps que m’han de permetre gestionar millor la cursa. L’any passat vaig fer 2-07-35. Baixar més de 7 minuts no serà tasca fàcil, però estic convençut que és possible.

Arribo amb temps suficient per sortir a la foto de  l’equip pastanaga de corredors.cat. Puc saludar a companys de curses que feia temps que no veia, escalfo una mica i em preparo per la sortida, al so de la campana quan toca les 9 en punt.

Surto des del darrera i aprofito el primer quilòmetre de baixada per anar a bon ritme abans no vingui la primera pujada. Superada aquesta em torno a posar en mode baixada. S’han d’aprofitar aquests moments. Al km. 3 tinc la meva primera referència. Ja he escurçat 1 minut respecte a l’any passat.

Em trobo bé i segueixo marcant un bon ritme el quilòmetre que resta de baixada. Passem el km. 4 i entrem en una riera ja en lleugera pujada i a partir d’aquí la major part del desnivell serà de pujada amb més o menys pendents i amb alguns trams de corriols estrets força planers. En un corriol en pujada amb roques difícil de superar avanço a un discapacitat visual i els seus guies. Em sembla increïble que es puguin moure per aquest terreny tan complicat.

Tot i està atent al terra vaig patir una bona caiguda a prop d'aquí.
Foto de Guineu-I.Roumens

Poc abans d’arribar al km. 6 vaig per terra en un petit corriol. Una arrel que no he vist ha provocat la caiguda. Sort que m’he pogut agafar a un arbre per no rebre pitjors conseqüències. Un parell de noies que anaven al meu darrera m’ajuden a aixecar-me i pregunten pel meu estat. No ha estat res i puc seguir la cursa.

Malgrat l’entrebanc passo el km 7 amb 52-18, quan l’any passat ho havia fet amb 55-40. Gairebé 3 minuts i mig. Segueixo guanyant temps i això em dona forces per seguir endavant a bon ritme. Arribo al km. 9. Al cap tinc present que estic a la pista on hi ha unes bones pujades. Les recordo de l’any passat, però no recordava quantes. Ara ja sé per la propera edició que són tres les pujades. La més forta i llarga, la primera. Les altres dues també són dures, però són més curtes.

Superat el que alguns anomenen les tres maries, ja tot és més o menys baixada fins el darrer tram ja al poble. Aprofito la pista, primer i després el corriol corrible per anar el més ràpid possible. Hi ha zones en les que cal anar amb compte. En una d’aquestes torno a avançar al discapacitat visual i els seus guies que tenen que controlar molt com superen aquestes dificultats. En les zones més corribles va molt més de pressa que jo i m’havia avançat. Ho tornarà a fer en la pista que ja ens porta al poble.

Ja fa una estona que tinc clar que assoliré el meu objectiu de baixar de les dues hores i que ho faré amb escreix. Passat el km. 14 comença la pujada fins al final. No em relaxo i segueixo apressant el pas tot el que puc per assolir el millor temps possible. Al final he aturat el crono en 1-57-21, 10 minuts menys que l’any passat. Estic molt content.

Amb aquesta cursa tanco un triplet de curses que ja vaig fer la temporada passada, però aquest any amb millor sensacions i millors temps. No defujo de repetir l’experiència i tornar-les a fer el proper any. Totes tres (Memorial David Rovira a Sant Quirze, Memorial Ramon Oliu a Cantonigrós, i aquesta de la Campana) m’agraden.

 

 

De nou Cantonigrós

 

Cursa Ramon Oliu

9,6 km. 1-00-39 6-18 x km. 150 metres de desnivell positiu

Torno a Cantonigrós, una de les poques curses gratuïtes del calendari català amb tots els serveis. Vinc amb la clara intenció de millorar el temps, ara que tinc referències i que conec el recorregut.

Arribo just de temps i per tant surto des de darrera sense escalfar. Aprofito la volta que fem pels carrers del poble per posicionar-me bé abans d’entrar al corriol que va paral·lel a la riera. Està força enfangat degut a les pluges d’ahir. En sortint de la riera ja agafem la pista d’anada primer d’anada i amb tendència a pujar fins el gir de meitat de cursa. Faig aquesta part de la cursa amb el Michael Oliu, fill de Ramon Oli, que ha vingut expressament des d’Estats Units per participar en la cursa. Em noto bé i passo la meitat de cursa amb bones sensacions i amb 33-30, gairebé un minut menys que l’any passat.

Arribant a meitat de cursa amb el Michael

A partir d’aquí la major part del recorregut és favorable i avanço decidit per anar guanyant posicions i, al mateix temps, robar segons al cronòmetre de l’edició passada. Faig un parell de quilòmetres per sota de 6. 

Arribat al corriol al costat de la riera cal anar en compte ja que està força relliscós, però segueixo anant ràpid. I poc després ja entro de nou als carrers de poble per tancar el crono amb 1-00-39, gairebé 5 minuts menys que l’any passat, encara que crec que avui ha estat una mica més curta.

Després de la dutxa, anem cap l’avituallament de Can Colom on aprofitem per comprar embotits que ens emportem cap a casa. M’agrada aquesta cursa, l’indret i el “preu”. Estic pensant en posar-la com una cursa fixa al meu calendari.

De nou a Sant Quirze. Ja s’està convertint en tradició

 

10 kms. 57-58 5-47 per quilòmetre 90 metres de desnivell positiu 237 de 289 classificats

Aquest memorial David Rovira ja s’està convertint en una tradició. Aquesta edició serà diferent, ja que és el debut de la meva filla en una cursa. Ho fa en la distància de 5 kms. Farem la primera volta junts i jo seguiré fins completar la segona volta i, per tant, els 10 kms.

Sortim de darrera del tot, sortejant alguns corredors i buscant agafar un ritme que ens permeti assolir el nostre objectiu de baixar dels 30 minuts. Passem el primer km. amb 5-49, per tant, anem bé. El segon quilòmetre és el més lent, però seguim tenint a la vista la banderola que marca el ritme dels 60 minuts. Li dic a la Milena d’aprofitar el tercer quilòmetre que és molt favorable per poder agafar un coixí de segons que ens permeti fer els dos darrers més durs i en pujada amb tranquil·litat. Passem el tercer quilòmetre amb un marge de 40 segons. Ara es tracta d’apretar les dents en els dos següents i ja ho tindrem. Així ho fem. Li costa una mica en el darrer quilòmetre però complint l’objectiu amb escreix 29-35.

Segueixo endavant amb l’objectiu d’accelerar i fer una segona part millor que aquesta primera. Tinc ben a prop la banderola que marca els 60 minuts. Ben aviat la supero i segueixo endavant. A prop del km. 7 atrapo a un conegut que també deixo enrere. Aprofito la baixada del tercer quilòmetre per fer-ho en 4-59. Feia molt de temps que no baixava de 5 en un quilòmetre. I enfilo la darrera part de la cursa. Segueixo avançant corredors. En aquesta segona volta he avançat a 32 corredors. Tinc ben a prop a l’Arcadi però finalment no l’atraparé. Tanco aquesta segona volta molt satisfet amb 28-24 i un temps total de 57-58, només 5 segons més que en la darrera edició.

Recollim l’avituallament, i alguns regals i abans d’acomiadar-nos ens fem una foto de record. Tot mentre comentem com ha anat la cursa i com s’ha sentit. Veurem si s’engresca i continua participant en alguna cursa.

Taús existeix

 Dos dies dels Pirineus

Llarga distància 6,9km. 13 fites, 8,9 kms. reals 1-40-11, 143 metres de desnivell positiu, 15è classificat de 15

Excursió de tarda 8 km. 3-01-16, 550 metres de desnivell positiu

Mitja distància,3,2 km., 15 fites, 3,6 kms. reals 50-17 82 metres de desnivell positiu 12è classificat de 17

Classificació dels dos dies: 14è de 17 classificats

La primera pregunta que em vaig fer quan els Xinoxano van anunciar que organitzaven els Dos Dies del Pirineus a Taús va ser on està Taús? Com molts dels que hi hem anat, ningú hi havia estat mai abans. És un petit nucli de cases que forma part del municipi de les Valls d’Aguilar, una zona molt deshabitada i amb molta manca de serveis i que queda força lluny de qualsevol petit nucli de certa importància com pot ser Gerri La Sal a l’Oest i Organyà a l’Est.

Al deixar la carretera principal que porta a La Seu d’Urgell t’endinses en una zona totalment desconeguda per una carretera asfaltada en bon estat, però molt estreta, que es va enfilant a poc a poc i que ofereix uns paisatges que mereixeran una nova visita amb més temps.

El dissabte correm la cursa de llarga distància, amb sortida a poc més de 10 minuts del centre de competició. Els terrenys són idonis pel nostre esport, amb zones obertes i boscos molt penetrables. No vaig massa ràpid, però vaig localitzant les fites amb alguna pèrdua de temps tant a la fita 3 com a la  4. De la 5 a la 6 tinc una tirada super-llarga. Haig d’anar d’una punta a l’altra del mapa. Veig dues opcions clares per pistes i camins. Opto per la que malgrat que em sembla una mica més llarga, crec que és la que presenta menys desnivell. Com sempre no tinc clar si és la millor opció, però un com escollida ja no hi ha volta enrere i tracto d’anar el més ràpid possible.

Arribo sense problemes a la fita. Han estat 2,6 kms. I poc més de 20 minuts. Trobo que és un bon moment per la foto del dia.

A partir d’aquí trobo les fites amb força facilitat. Només perdo temps a la 8 ja que me la passo sense haver-la vist i a la 9 que trobo una depressió que no és la meva, i em costa una mica localitzar la depressió correcta.

Acabo satisfet de la cursa feta, encara que després comprovaré que he estat l’últim de la meva categoria. O sigui que demà ho tinc fàcil per millorar.

El refugi de Cuberes, on tinc l’allotjament, està a mig hora del centre de competició. Allà em dutxo, dino i faig una mica de migdia. Aprofito la tarda per fer una petita exploració de la zona en plena Serra de Boumort. M’enfilo fins la Roca dels Quatre Batlles, en una ruta prou costeruda en el seu inici, però més suau un cop superat ja gran part del desnivell. De ben segur que aquests boscos han d’ésser zones de bolets.

Les vistes des de la dalt de la Roca dels Quatre Batlles són espectaculars, amb una visió totalment diferent del Cadí, del Pedraforca, i dels Pirineus que mostren el blanc de les nevades tardanes d’aquests dies. Per cert, al cim no hi ha cap Roca i com ja suposava no hi ha rastre de cap dels quatre batlles.

Ja de tornada al refugi dedico una estona a la lectura davant la llar de foc mentre espero el sopar que comparteixo amb l’amic Felip i un altre orientador i un excursionista que avui ha vingut fins aquí des d’Hortoneda.

El diumenge la sortida està a més de mitja hora del centre de competició. El mapa i el terreny és excel·lent. Em trobo en tot moment ben situat, identifico els elements i trobo les fites amb rapidesa, malgrat que el desplaçament pel terreny és lent, per la quantitat de branques que hi ha pel terra. Només a la fita 14 haig de recular una mica per localitzar-la, ja que he errat en la roca que cercava. Avui he fet una millor cursa i he millorat posicions però el primer ha fet un temps realment estratosfèric: 24-31!!!. Ha tret 11 minuts al segon classificat!

Marxo de Taús amb molt bon gust de boca pel cap de setmana de curses, però sobretot per la descoberta d’aquest racó de Catalunya al que ja estic planificant com anar a passar-hi uns dies i passejar-me per allà per gaudir de la solitud, del silenci i del seus paisatges.