Rogaine malgrat les tempestes

 Rogaine de Boí-Taüll

13.4 km. 3-56-45  17-42 x km. 815 metres de desnivell positiu,

83 punts, 18 fites 1r. Ultraveterants i 2n. Superveterans de 5 classificats

 

Malgrat que la previsió meteorològica no és gens bona divendres a la tarda fem el llarg viatge fins a Vilaller per córrer dissabte la Rogaine de Boí-Taüll. Quan arribem veiem la notificació que és manté la Rogaine, però que s’han anul·lat alguns controls i una zona del mapa pel perill de tempesta elèctrica a les crestes. Per aquest motiu es converteix en una Rogaine de 4 hores.

Després de sopar i abans d’anar a dormir donem una ullada al mapa de l’edició passada i a la nostra estratègia de l’any passat.

Ens despertem a les 6 i esmorzem un entrepà de truita. Al llarg de la nit ha plogut, però ara ja no plou. Quan ja ens estem preparant per sortir cap a l’estació de Boí-Taüll rebem un nou missatge de l’organització que es manté la Rogaine de 4 hores però s’aplaça la sortida fins a les 14.00 hores.

Canviem de plans. Ja no tenim cap pressa. Fem un cafè amb llet al bar i sortim a passejar pel rodal de Vilaller. Cau una tamborinada i ens hem de refugiar sota un porxo. Poc després deixa de ploure i podem passejar una estona més. El Noguera Ribagorçana baixa curull d’aigua.

A l’habitació llegim una bona estona mentre cauen un parell de fortes tempestes. Ja al migdia mengem una empanada en un forn de Vilaller i ens posem en marxa cap a la zona de competició. Quan hi arribem no plou. Complim amb els tràmits habituals i entrem al parc tancat, que per sort està a cobert.

Ens expliquen que al llarg del matí hi hagut fortes tempestes elèctriques amb pedra que ho ha deixat tot blanc. La previsió és que al llarg de les 4 hores de cursa pot ploure però que no hi haurà més tempestes. Mentre planifiquem la nostra estratègia sentim que es posa a ploure. Fem una estratègia més aviat conservadora, una mica similar a la que vam fer en l’edició passada.

Quan es dona la sortida està plovent. Sortim una bona corrua d’equips en la mateixa direcció. Les primeres fites les fitem molts equips junts. El fet d’haver escurçat la rogaine a 4 hores i d’haver eliminat unes quantes fites fa que les alternatives de cursa també minvin. Poques vegades ens havia passat anar tants equips seguint la mateixa estratègia.

A estones ens acompanya una pluja minsa, i en altres moments no plou. Aquesta alternança ens acompanyarà al llarg de tota la competició.

Tenim la impressió que anem molt més ràpid del que havíem previst. A la 46 canviem la nostra estratègia i aquesta és la nostra errada ja que hem vist que la resta d’equips seguien una estratègia diferent que nosaltres no havíem vist al planificar la cursa i tampoc la veiem ara.

Baixem a la 63 i després fem 52 i 51. Per arribar a la 51 hem de salvar un fort desnivell que ens alenteix molt el pas. Era molt millor fer 46, 52, 63, 74, 65 i 51. El desnivell era gairebé el mateix que hem hagut de superar nosaltres, però es guanyaven 13 punts més. Està clar que no sempre s’encerta en l’estratègia i això acaba sent clau en moltes Rogaines.

Assolida la 51, passem a l’altra banda on hi ha una bona colla de punts per anar collint abans de dirigir-nos a l’arribada. Això fem i intentem sumar la major part de punts que havíem previst en l’estratègia inicial. Al final ens hem de deixar la 32 per no penalitzar.

Foto de La Nova Fita

Per primera vegada en una rogaine hem utilitzat un bastó i ens ha anat molt bé per superar les fortes pujades i com a recolzament en les baixades. De ben segur que a partir d’ara formarà part del nostre material bàsic.

Endrapem el minso avituallament i decidim que no ens quedem al lliurament de premis, ja que ens resta un llarg viatge fins arribar a casa. 

 

10 minuts menys!!!

 

16ª cursa de La Campana

14,7 km. 1-57-21  7-59 x km. 461 metres de desnivell positiu

260 de 303 classificats i 6è de 7 classificats en màster masculí

L’any passat vaig fer el meu debut en aquesta cursa que ja fa una bona colla d’anys que organitza Corredors.cat. Em va agradar i la vaig gaudir, però em vaig quedar amb un mal regust de boca per no poder baixar de les dues hores. Aquest any hi torno coneixent molt millor el recorregut i amb referències de temps que m’han de permetre gestionar millor la cursa. L’any passat vaig fer 2-07-35. Baixar més de 7 minuts no serà tasca fàcil, però estic convençut que és possible.

Arribo amb temps suficient per sortir a la foto de  l’equip pastanaga de corredors.cat. Puc saludar a companys de curses que feia temps que no veia, escalfo una mica i em preparo per la sortida, al so de la campana quan toca les 9 en punt.

Surto des del darrera i aprofito el primer quilòmetre de baixada per anar a bon ritme abans no vingui la primera pujada. Superada aquesta em torno a posar en mode baixada. S’han d’aprofitar aquests moments. Al km. 3 tinc la meva primera referència. Ja he escurçat 1 minut respecte a l’any passat.

Em trobo bé i segueixo marcant un bon ritme el quilòmetre que resta de baixada. Passem el km. 4 i entrem en una riera ja en lleugera pujada i a partir d’aquí la major part del desnivell serà de pujada amb més o menys pendents i amb alguns trams de corriols estrets força planers. En un corriol en pujada amb roques difícil de superar avanço a un discapacitat visual i els seus guies. Em sembla increïble que es puguin moure per aquest terreny tan complicat.

Tot i està atent al terra vaig patir una bona caiguda a prop d'aquí.
Foto de Guineu-I.Roumens

Poc abans d’arribar al km. 6 vaig per terra en un petit corriol. Una arrel que no he vist ha provocat la caiguda. Sort que m’he pogut agafar a un arbre per no rebre pitjors conseqüències. Un parell de noies que anaven al meu darrera m’ajuden a aixecar-me i pregunten pel meu estat. No ha estat res i puc seguir la cursa.

Malgrat l’entrebanc passo el km 7 amb 52-18, quan l’any passat ho havia fet amb 55-40. Gairebé 3 minuts i mig. Segueixo guanyant temps i això em dona forces per seguir endavant a bon ritme. Arribo al km. 9. Al cap tinc present que estic a la pista on hi ha unes bones pujades. Les recordo de l’any passat, però no recordava quantes. Ara ja sé per la propera edició que són tres les pujades. La més forta i llarga, la primera. Les altres dues també són dures, però són més curtes.

Superat el que alguns anomenen les tres maries, ja tot és més o menys baixada fins el darrer tram ja al poble. Aprofito la pista, primer i després el corriol corrible per anar el més ràpid possible. Hi ha zones en les que cal anar amb compte. En una d’aquestes torno a avançar al discapacitat visual i els seus guies que tenen que controlar molt com superen aquestes dificultats. En les zones més corribles va molt més de pressa que jo i m’havia avançat. Ho tornarà a fer en la pista que ja ens porta al poble.

Ja fa una estona que tinc clar que assoliré el meu objectiu de baixar de les dues hores i que ho faré amb escreix. Passat el km. 14 comença la pujada fins al final. No em relaxo i segueixo apressant el pas tot el que puc per assolir el millor temps possible. Al final he aturat el crono en 1-57-21, 10 minuts menys que l’any passat. Estic molt content.

Amb aquesta cursa tanco un triplet de curses que ja vaig fer la temporada passada, però aquest any amb millor sensacions i millors temps. No defujo de repetir l’experiència i tornar-les a fer el proper any. Totes tres (Memorial David Rovira a Sant Quirze, Memorial Ramon Oliu a Cantonigrós, i aquesta de la Campana) m’agraden.

 

 

De nou Cantonigrós

 

Cursa Ramon Oliu

9,6 km. 1-00-39 6-18 x km. 150 metres de desnivell positiu

Torno a Cantonigrós, una de les poques curses gratuïtes del calendari català amb tots els serveis. Vinc amb la clara intenció de millorar el temps, ara que tinc referències i que conec el recorregut.

Arribo just de temps i per tant surto des de darrera sense escalfar. Aprofito la volta que fem pels carrers del poble per posicionar-me bé abans d’entrar al corriol que va paral·lel a la riera. Està força enfangat degut a les pluges d’ahir. En sortint de la riera ja agafem la pista d’anada primer d’anada i amb tendència a pujar fins el gir de meitat de cursa. Faig aquesta part de la cursa amb el Michael Oliu, fill de Ramon Oli, que ha vingut expressament des d’Estats Units per participar en la cursa. Em noto bé i passo la meitat de cursa amb bones sensacions i amb 33-30, gairebé un minut menys que l’any passat.

Arribant a meitat de cursa amb el Michael

A partir d’aquí la major part del recorregut és favorable i avanço decidit per anar guanyant posicions i, al mateix temps, robar segons al cronòmetre de l’edició passada. Faig un parell de quilòmetres per sota de 6. 

Arribat al corriol al costat de la riera cal anar en compte ja que està força relliscós, però segueixo anant ràpid. I poc després ja entro de nou als carrers de poble per tancar el crono amb 1-00-39, gairebé 5 minuts menys que l’any passat, encara que crec que avui ha estat una mica més curta.

Després de la dutxa, anem cap l’avituallament de Can Colom on aprofitem per comprar embotits que ens emportem cap a casa. M’agrada aquesta cursa, l’indret i el “preu”. Estic pensant en posar-la com una cursa fixa al meu calendari.

De nou a Sant Quirze. Ja s’està convertint en tradició

 

10 kms. 57-58 5-47 per quilòmetre 90 metres de desnivell positiu 237 de 289 classificats

Aquest memorial David Rovira ja s’està convertint en una tradició. Aquesta edició serà diferent, ja que és el debut de la meva filla en una cursa. Ho fa en la distància de 5 kms. Farem la primera volta junts i jo seguiré fins completar la segona volta i, per tant, els 10 kms.

Sortim de darrera del tot, sortejant alguns corredors i buscant agafar un ritme que ens permeti assolir el nostre objectiu de baixar dels 30 minuts. Passem el primer km. amb 5-49, per tant, anem bé. El segon quilòmetre és el més lent, però seguim tenint a la vista la banderola que marca el ritme dels 60 minuts. Li dic a la Milena d’aprofitar el tercer quilòmetre que és molt favorable per poder agafar un coixí de segons que ens permeti fer els dos darrers més durs i en pujada amb tranquil·litat. Passem el tercer quilòmetre amb un marge de 40 segons. Ara es tracta d’apretar les dents en els dos següents i ja ho tindrem. Així ho fem. Li costa una mica en el darrer quilòmetre però complint l’objectiu amb escreix 29-35.

Segueixo endavant amb l’objectiu d’accelerar i fer una segona part millor que aquesta primera. Tinc ben a prop la banderola que marca els 60 minuts. Ben aviat la supero i segueixo endavant. A prop del km. 7 atrapo a un conegut que també deixo enrere. Aprofito la baixada del tercer quilòmetre per fer-ho en 4-59. Feia molt de temps que no baixava de 5 en un quilòmetre. I enfilo la darrera part de la cursa. Segueixo avançant corredors. En aquesta segona volta he avançat a 32 corredors. Tinc ben a prop a l’Arcadi però finalment no l’atraparé. Tanco aquesta segona volta molt satisfet amb 28-24 i un temps total de 57-58, només 5 segons més que en la darrera edició.

Recollim l’avituallament, i alguns regals i abans d’acomiadar-nos ens fem una foto de record. Tot mentre comentem com ha anat la cursa i com s’ha sentit. Veurem si s’engresca i continua participant en alguna cursa.

Taús existeix

 Dos dies dels Pirineus

Llarga distància 6,9km. 13 fites, 8,9 kms. reals 1-40-11, 143 metres de desnivell positiu, 15è classificat de 15

Excursió de tarda 8 km. 3-01-16, 550 metres de desnivell positiu

Mitja distància,3,2 km., 15 fites, 3,6 kms. reals 50-17 82 metres de desnivell positiu 12è classificat de 17

Classificació dels dos dies: 14è de 17 classificats

La primera pregunta que em vaig fer quan els Xinoxano van anunciar que organitzaven els Dos Dies del Pirineus a Taús va ser on està Taús? Com molts dels que hi hem anat, ningú hi havia estat mai abans. És un petit nucli de cases que forma part del municipi de les Valls d’Aguilar, una zona molt deshabitada i amb molta manca de serveis i que queda força lluny de qualsevol petit nucli de certa importància com pot ser Gerri La Sal a l’Oest i Organyà a l’Est.

Al deixar la carretera principal que porta a La Seu d’Urgell t’endinses en una zona totalment desconeguda per una carretera asfaltada en bon estat, però molt estreta, que es va enfilant a poc a poc i que ofereix uns paisatges que mereixeran una nova visita amb més temps.

El dissabte correm la cursa de llarga distància, amb sortida a poc més de 10 minuts del centre de competició. Els terrenys són idonis pel nostre esport, amb zones obertes i boscos molt penetrables. No vaig massa ràpid, però vaig localitzant les fites amb alguna pèrdua de temps tant a la fita 3 com a la  4. De la 5 a la 6 tinc una tirada super-llarga. Haig d’anar d’una punta a l’altra del mapa. Veig dues opcions clares per pistes i camins. Opto per la que malgrat que em sembla una mica més llarga, crec que és la que presenta menys desnivell. Com sempre no tinc clar si és la millor opció, però un com escollida ja no hi ha volta enrere i tracto d’anar el més ràpid possible.

Arribo sense problemes a la fita. Han estat 2,6 kms. I poc més de 20 minuts. Trobo que és un bon moment per la foto del dia.

A partir d’aquí trobo les fites amb força facilitat. Només perdo temps a la 8 ja que me la passo sense haver-la vist i a la 9 que trobo una depressió que no és la meva, i em costa una mica localitzar la depressió correcta.

Acabo satisfet de la cursa feta, encara que després comprovaré que he estat l’últim de la meva categoria. O sigui que demà ho tinc fàcil per millorar.

El refugi de Cuberes, on tinc l’allotjament, està a mig hora del centre de competició. Allà em dutxo, dino i faig una mica de migdia. Aprofito la tarda per fer una petita exploració de la zona en plena Serra de Boumort. M’enfilo fins la Roca dels Quatre Batlles, en una ruta prou costeruda en el seu inici, però més suau un cop superat ja gran part del desnivell. De ben segur que aquests boscos han d’ésser zones de bolets.

Les vistes des de la dalt de la Roca dels Quatre Batlles són espectaculars, amb una visió totalment diferent del Cadí, del Pedraforca, i dels Pirineus que mostren el blanc de les nevades tardanes d’aquests dies. Per cert, al cim no hi ha cap Roca i com ja suposava no hi ha rastre de cap dels quatre batlles.

Ja de tornada al refugi dedico una estona a la lectura davant la llar de foc mentre espero el sopar que comparteixo amb l’amic Felip i un altre orientador i un excursionista que avui ha vingut fins aquí des d’Hortoneda.

El diumenge la sortida està a més de mitja hora del centre de competició. El mapa i el terreny és excel·lent. Em trobo en tot moment ben situat, identifico els elements i trobo les fites amb rapidesa, malgrat que el desplaçament pel terreny és lent, per la quantitat de branques que hi ha pel terra. Només a la fita 14 haig de recular una mica per localitzar-la, ja que he errat en la roca que cercava. Avui he fet una millor cursa i he millorat posicions però el primer ha fet un temps realment estratosfèric: 24-31!!!. Ha tret 11 minuts al segon classificat!

Marxo de Taús amb molt bon gust de boca pel cap de setmana de curses, però sobretot per la descoberta d’aquest racó de Catalunya al que ja estic planificant com anar a passar-hi uns dies i passejar-me per allà per gaudir de la solitud, del silenci i del seus paisatges.

Pujar i baixar marges de pedra seca

 

Rogaine dels Bessons Les Borges Blanques

25.3 km. 5-51-13  13-53 x km. 825 metres de desnivell positiu,

158 punts, 24 fites 1r. Ultraveterants i  Superveterans

Fa gairebé un any vam córrer en aquest mapa. Encara tenim ben viu el record de la calor que vam passar aquell dia. Avui la temperatura serà molt més agradable al llarg de tota la jornada.

Com de costum no ens costa massa planificar el nostre recorregut. Hi ha algunes fites a l’altra banda de l’autopista, però decidim no anar-hi. Sortirem en direcció Nord fins a la punta Nord-Oest per girar cap el Sud. Ens marquem la fita 91 per prendre les decisions de la darrera part de la cursa. El nostre objectiu és ser allà a les 4 hores de cursa.

Sortim força ràpids aprofitant pistes, corriols i zones d’oliveres. Però un cop entrem a les zones de bosc hem d’alentir el nostre pas ja que ens cal pujar entre marges de pedra seca, i a vegades costa trobar un pas per on poder pujar. Aquestes zones son aspres i seques amb pocs arbres i molts matolls d’aquells que punxen amb ganes. És tan difícil pujar com baixar per aquests marges.

A la primera hora sumem una bona colla de punts (37). Ben aviat comprovaré a les primeres baixades que ja és hora d’acomiadar les sabatilles que porto avui. Rellisco sovint i acabo amb el cul a terra. No em donen cap seguretat i em toca baixar amb precaució. Amb tot, relliscaré molt sovint al llarg de les sis hores. La segona hora la tanquem amb 25 punts.

La Rogaine és un puja i baixa constant. No m’acabo de trobar prou bé físicament i em noto les cames cansades. Les fites les localitzem amb facilitat. La descripció de control de la 95, en el turó dels Bessons, que dona nom a la Rogaine, indica que està en un arbre. Esperem veure un arbre gran, però no és així està en un arbre petit que ens costa de veure. A la tercera hora hem sumat 22 punts més.  

Reconeixem algunes de les zones per les que vam passar l’any passat. La quarta hora la tanquem amb 26 punts, però encara no hem arribat a la 91. Desestimem anar-hi ja que no ens agrada gens la ruta a seguir i establim una nova planificació fins la 67, i un cop allà prendrem la darrera decisió. Malgrat seguir amb les meves precaucions a les baixades, em trobo millor físicament i puc portar un millor ritme en tota aquesta part final de la Rogaine.

Abans d’acabar la cinquena hora passem per la 67. Hem sumat 33 punts més. Ho tenim clar i decidim enfilar-nos fins l'altiplà on hi ha la 100 per collir els 10 punts i des d’allà baixar cap a l’arribada passant per la 60 i acabar sense problemes de temps.

Foto de Josep Lluís Ruiz Bellet

Acabem satisfets de la cursa, i mentre mengem la botifarra de l’avituallament final comentem la jugada amb els components dels altres equips. Ho hem tornat a fer i hem guanyat a la nostra categoria d’ultraveterans, majors de 65 anys, però també hem estat els vencedors de la categoria de superveterans, majors de 55 anys.

Foto d'Helena Frutos Salvia

Una setmana a la Catalunya Nord

Si exceptuo la zona de la Cerdanya i alguna incursió esporàdica al Canigó i a Argelers, la Catalunya Nord és una part dels Països Catalans força inexplorada per mi. He decidit passar-hi una setmana i voltar per allà sense un pla previ establert i d’aquesta manera conèixer-ho una mica.

Perpinyà serà el meu centre d’operacions, i des d’allà exploraré els quatre punts cardinals. A Perpinyà hi ha una forta immigració que es veu tot passejant pels carrers. El consistori actual està en mans de l’extrema dreta i es nota en la proliferació de grans cartells com el de la foto per tot Perpinyà.

Aquests dies he volgut visitar tres tombes de personatges il·lustres i que el franquisme ens havia volgut amagar com moltes altres coses.

A la de Pompeu Fabra hi havia estat encara un infant amb els meus pares l’any 1968 quan per primera vegada s’encenia la flama de la Llengua Catalana i es portava a Montserrat, on també vam anar a rebre-la. En servo alguna foto i una filmació en Super-8, així com un petit record personal. Són d’aquelles coses que fèiem amb els pares i que mai m’explicaven el sentit profund de catalanitat i resistència que s’amagava al darrera.

La d’Antonio Machado, malgrat haver estar un parell de vegades a Cotlliure, no recordo haver-la visitat abans. I a la de Walter Benjamin, ja en territori del Principat, tampoc hi havia estat mai i hi vaig voler anar. Són visites emocionants, ja que fan pensar en els moments amargs que aquests homes excepcionals van haver de viure a conseqüència de les guerres.

En general, el català és força present en les retolacions que hi ha pels carrers i places, i a les diferents visites que fem, però pràcticament no el parla ningú. Ara bé, gairebé ningú s’estranya quan el parlem o quan ens dirigim a ells en català, però moltes vegades no ens entenen i haig d’utilitzar el meu limitat francès.

Visitem diferents pobles, molts d’ells petits. Tots els trobem nets, ordenats i arreglats. M’agraden especialment els seus carrers estrets. Alguns d’ells estan estructurats en forma piramidal amb el castell i/o l’església en la part alta, i tots els carrers ben costeruts. Gairebé a tots, hi trobem un punt d’intercanvi de llibres sempre ben cuidat.

Ens arribem a Salses, el límit Nord dels Països Catalans on hi ha una gran fortalesa defensiva construïda pels reis d’Espanya. De fortaleses en veiem moltes més, totes si fa no fa amb la mateixa estructura.

Ens criden l’atenció les escultures d’Arístides Maillol que veiem a Perpinyà i al Museu de Ceret i acabem visitant la seva casa museu de Banyuls. Em quedo amb ganes d’aprofundir més en la seva obra. Molts del pobles que visitem (Cotlliure, Ceret, Prada, ...) són i han estat refugis i residència d’artistes del que en resta un llegat important. 

La visita a la platja de Argelers on havien estat els refugiats catalans després de la derrota de la guerra civil i el que havia estat el centre d’internament de Rivesaltes són cites obligades en aquest viatge. No puc deixar de pensar com devia ser la vida en aquells llocs, o potser, hauria de dir no-llocs per seguir la terminologia més actual. M’agrada especialment el relat museogràfic de Rivesaltes que a part de repassar la història del camp per on havien passat interns de  procedència diversa (espanyols, jueus, gitanos, harkis, algerians, ...), també fa un repàs del darrers cent anys, del 1915 al 2015, en el que el nombre de desplaçats i refugiats al món no ha parat d’augmentar i, malauradament, segueix augmentant. Passen els anys i la humanitat no hi manera de que aprengui de les lliçons del seu passat.

Em criden l’atenció dues visites escolars de les que en som testimoni directe, una a Sant Miquel de Cuixà i l’altre a Argelers. Són alumnes de secundari que estan molt atents a les explicacions en català i en francès dels seus professors, gairebé diria que amb un silenci sepulcral. La seva actitud és molt diferent que la que observo en visites del mateix estil a prop de casa.

Al carrers bàsicament només hi ha tres tipus de contenidors: gris (brossa), groc (envasos, plàstic i també el paper) i algun de verd en alguns punts pel vidre. M’estranya  la poca presència de contenidors verds, la barreja en un sol contenidor de paper i envasos i l’absència de recollida selectiva de matèria orgànica.

A les afores de Perpinyà i també dels pobles més petits hi ha uns aparcaments que s’anuncien com zones per deixar el cotxe i compartir trajecte. Menys el diumenge sempre hi ha cotxes aparcats. M’ha semblat una bona iniciativa dels poders públics, del que en podríem prendre exemple.

De ben segur, que m’han quedat llocs per visitar, però amb aquest pocs dies m’he pogut fer una millor idea de com és aquesta part dels Països Catalans que tenim tan a prop i que moltes vegades no tenim massa en compte. 

No sempre fer bosc a través és la millor opció.

 Copa Catalana a Sant Vicenç de Montalt

2,7 km. 17 fites, en realitat 4,6 km. 1-19-22 i 182 metres de desnivell positiu 17è de 18 classificats en H50

Comença la Copa Catalana de curses d’orientació al Maresme, en concret al municipi de Sant Vicenç de Montalt. Ja hi havia corregut fa 6 anys, al febrer del 2018. Aquesta temporada he decidit participar en H50. Ja sé que quedaré dels últims a gairebé totes les curses, però això m’importa poc. Prioritzo estar més estona al bosc i cercar més fites que assolir un millor resultat a la classificació. El meu objectiu principal de les curses és gaudir de l’orientació al mig del bosc, i en quant a resultat i com a segon objectiu tinc no doblar el temps del primer.

Arribo just a la sortida. És arribar i moldre, o sigui sortir, sense temps per a res més. Faig una bona sortida i m’atreveixo a endinsar-me dins d’un verd 2 en la primera fita. Per assolir la tercera em toca superar un fort desnivell pel mig del bosc. Ben aviat tinc clar que aquest bosc no resultarà fàcil de travessar. Està ple de branques pel terra que obliguen anar amb molt de compte.

La primera errada i primera pèrdua important de temps la faig a la cinquena fita. Des de la quarta fita m’enfilo per arribar a un corriol. A la primera cruïlla tinc dubtes, agafo un corriol, però corregeixo, ja que no és aquest pel que vull anar. Vist a casa hauria estat una bona opció. M’acabo enfilant del nou pel dret per arribar a un altre corriol. Troto fins a una cruïlla i aquí agafo un camí per on també pugen bicicletes. Ben aviat no em quadra el que veig: unes roques a la meva esquerra. Pujo una mica més amunt, però no sé on soc. Torno enrere a la cruïlla i penso. Trigo una bona estona a situar-me. Primer crec que no sé on soc, però finalment identifico tots els camins i corriols. Aquell grup de roques que no em quadrava és el grup de roques on hi ha la fita que busco! M’havia confós de camí!

A la sisena hi haig de dret. Allà em trobo amb el David. Refaig el camí per anar a la següent. Un cop a casa veig que no calia fer-ho i que hi havia una opció més ràpida. A la vuit hi vaig per pista, el més ràpid possible.

Per anar a la nou opto per anar a nivell, pel mig del bosc i aprofitant alguns corriols, però el bosc és molt lent i perdo molt de temps. Segur que era millor baixar a la pista i després pujar pel corriol. A més a més quan arribo a la zona on hi ha la fita, veig una gran roca on hi ha un orientador. Vaig cap allà pensant que hi ha la fita. No hi és. Des d’aquí ja la trobo sense més contratemps. Faig el pitjor temps de tots els participants en aquest tram! Gairebé el doble que la majoria! Està clar que anar bosc a través no és la millor opció, tot i que és molt divertit.

Aquí porto una hora de cursa. Aquest era el meu objectiu final per avui. Però el que resta de cursa és molt més ràpid i ja no faré més errades. Coincideixo en alguna de les fites amb el Jordi que sempre diu que no corre, però a qui he vist corre un moment. Aprofito que el desnivell és favorable per anar ràpid. Faig la darrera part del recorregut amb l’Arcadi, un company de la categoria H50, amb el que acabem junts.

Malgrat les errades estic prou satisfet de com m’ha anat la cursa. Segurament sense aquestes errades hauria pogut retallar uns 10 minuts ben bons. I ep! He assolit el meu objectiu de no doblar el temps del primer (41-20), però he quedat molt lluny del meu competidor directe a la categoria, el Felip, company de club que també fa aquesta categoria aquesta temporada

30 anys al Farell són molts anys!

30ª Cursa de Muntanya del Farell

12,2 km. 1-16-13 6-16 x km. 279 metres de desnivell positiu

191 de 268 classificats, 9è de 18 classificats a M6

De nou estic al Farell, i amb aquesta serà la meva participació número 30. Trenta anys participant en una mateixa cursa son una bona colla d’anys. Per celebrar-ho ho faré amb la samarreta i el pantalonet curt més Vintage que he trobat per casa. I també amb la gorra vermella de sempre. Bé de fet, cada cop és menys vermella.

Com que darrerament participo en poques curses amb xip groc, resulta que quan vaig a recollir el pitrall em dono compte de l’oblit. M’ho solucionen amb un moment i ja puc escalfar amb tranquil·litat.

El Farell sempre és una prova de com estic de forma. L’any passat vaig fer el pitjor temps de totes les edicions. Aquest any tinc com objectiu fer-ho una mica millor. Igual que l’any passat gaudim d’una temperatura primaveral.

Com ja comença a ser costum surto de darrera del tot. Tinc a tothom per davant. Puc córrer al meu ritme des del primer moment i pels carrers del poble vaig avançant corredors. Evito sempre que puc córrer per les zones de llambordes anant per les voreres.

Em trobo bé i procuro fer la gambada més ampla possible. Deixo l’asfalt i comença la zona de terra. A la primera llarga pujada hi ha força corredors que caminen, però jo segueixo trotant. Tinc la sensació d’anar molt millor que els darrers anys. Pujo molt més fàcil. Acabo aquesta pujada amb 30-15, un molt millor temps que les dues darreres edicions. Això m’anima i em poso em mode caça al corredor. A la primera baixada en queden unes quants al darrera. Veig a lo lluny al Roque Lucas, amb qui havia parlat abans de començar. Vam estudiar junts el batxiller superior nocturn, i ens trobem en algunes curses. És un corredor d’ultratrails i per ells el Farell és massa curta.

En el pas de mitja cursa (40-15) passo 4 minuts millor que l’any passat i 2 minuts millor que fa dos anys. Ara es tracta de consolidar aquesta millora en el que resta de cursa. Espero que l’haver anat ràpid no em passi factura. Encara porto al Roque al davant. Finalment en el tram asfaltat en lleugera pujada l’avanço.

Però en la següent baixada, m’avança per fer-me una foto i també ens fem una selfie. A partit d’aquí cadascú ja agafa el seu ritme. Només queda la rampa de 300 metres i després ja tot és favorable. Segueixo anant ràpid i avançant algun corredor.

A partir del quilòmetre 9 ja tot és baixada. Passo amb 59-30, per 1-05-30 l’any passat i 1-02-00 fa dos anys. Malgrat que intento baixar el més ràpid possible, noto que no vaig tan lleuger com altres anys. En el cap vaig fent números de quin podrà ser el temps final. Malgrat intentar baixar d’1-16, al final no és possible i aturo el cronòmetre a 1-16-13. Estic super-content. M’haig de remuntar al 2017 per trobar un temps millor (1-15-51).

Com que abans de la pandèmia, el Farell es celebrava a finals de novembre, principis de desembre, el vaig utilitzar moltes vegades com a test abans de començar a preparar la marató de Barcelona. Ara em serveix per veure com començo la temporada. Aquest resultat tan bo em dona ànims per seguir entrenant. Tot i que haig de dir que darrerament soc molt anàrquic en els meus entrenaments. No planifico res. De fet gairebé decideixo que el faig al dia segons com em trobo, i el que més em ve de gust. Donat el resultat no puc dir que vagi malament fer-ho així. 

Hi tornarem

 

Rogaine de Sant Martí de Centelles

26.5 km. 5-49-53  13-13 x km. 862 metres de desnivell positiu,

125 punts, 23 fites 1r. Ultraveterants i 3r. Superveterans

De nou el dia s’aixeca ben fred, però no estem sota zero com fa unes setmanes a Olvan. Esperem dins el cotxe que sigui l’hora d’entrar al parc tancat. Fem la planificació ben abrigats. Ens marquem un recorregut que ens agrada i ens deixem un parell de fites de bona puntuació pel final de cursa si arribem a temps.

Deixem roba d’abric al cotxe i sortim força ràpids cap a la primera fita, la 37. No havíem planificat anar a la 64, però són sis punts que estan força a prop i cap allà anem. Un cop som a lloc no la trobem immediatament. Ens costa situar-nos entre les diferents feixes de pedra seca fins trobar la fita. Reprenem la nostra planificació, seguint les diferents pistes i corriols.

Baixem en direcció als cingles, i baixem fent ziga-zagues per un corriol ben empedrat per la zona coneguda com La Trona a la cerca de 9 punts que hi ha dalt d’un turó. Fins aquí tot, o gairebé tot, ha estat en baixada. Seguim una pista que va paral·lela a la cinglera per després de passar per la 72 tornar a pujar.

Aquesta pujada és ben dreta i se’ns fa llarga i pesada. En alguns trams hi ha cordes per poder-se agafar i ajudar-se. Si estigués enfangat podria ser perillosa, sobretot, anant de baixada. És la zona coneguda com Els Castellets. Ja som dalt i anem a la 76, una fita a la punta de la cinglera i amb vistes espectaculars. Comentem amb el Joan que és una zona que és mereixedora d’una visita amb posterioritat aprofitant el mapa que tenim.

A partir d’aquí resseguim el cingle per un corriol que ens ofereix bones vistes de la Vall del Congost. Al ser força planer ens permet anar trotant. El dia és assolellat i ja ens podem treure una de les capes que portem a sobre. Avancem per pistes i corriols. A prop de la fita 73 ens criden l’atenció un munt de cotxes aparcats en una pista. Ben aviat veient què hi fan. Hi ha un munt d’escaladors enfilats per les parets.

Seguim en direcció Nord. La 54 es troba en una clariana al mig d’un bosquet entre camps. Hem passat per la clariana, però ens ha quedat al darrera i no l’hem vista. Arribem a una segona clariana i no ens acaba de quadrar el turonet que tenim al davant. Mirem amb atenció el mapa i ja ho entenem. Hem deixat la fita enrere. Estava en la clariana que hem passat abans. Tornem sobre els nostres passos i allà la tenim. Ja portem una mica més de 3 hores. Seguim una mica més al Nord, primer fins la 84, i després fins la 31, que no la teníem en els nostres plans, i comencem el camí de tornada.

La 85 tampoc la teníem als nostres plans, però un cop som a la 41, malgrat els dubtes, decidim anar-hi. A partir d’aquí ens posem em mode tornada. No podem perdre temps i seguim la planificació. Per arribar a la 43, ens cal travessar un petit torrent. La vegetació no ens ho permet i quan ens ho permet, ens situem en un llom on no trobem la fita que busquem. Està clar que no estem al llom que volíem estar. La fita ha quedat enrere i ens caldria travessar un altre torrent. Desistim d’anar-hi i seguim endavant.

Ens apropem al punt decisiu per anar a buscar dues fites d’alta puntuació, 94 i 80, al Sud-oest del mapa. Tots dos anem calculant en el nostre cap si és possible o no. Feta la 53 ens queden 40 minuts i per un moment ens sembla que ho podem fer. Hem vingut a jugar, doncs juguem. Ens llencem el més ràpid possible aprofitant que és baixada en direcció a la 94. Vaig al davant i el Joan ve al darrera. En una cruïlla m’atura. Queden 30 minuts. No és possible fer el que pensaven ja que després de baixar fins la 94 serà pujada fins a l’arribada. Avortem el pla inicial i ens dirigim a l’arribada passant primer per la 33. 

Ha estat una llàstima no poder fer aquestes dues darreres fites, però ha estat una bona decisió, ja que ben segur que hauríem penalitzat i el final hauria estat molt agònic.

La jornada acaba amb un molt arròs amb verdures, mentre comentem les nostres vicissituds amb els companys dels altres equips participants.