Esglésies del Serrablo, una ruta de dos dies.

Havíem d’anar a Jaca per la primavera, però tot va quedar trastocat pel confinament. Vam deixar passar els mesos d’estiu i hem acabat anant a l’inici de la tardor, quan el contagi del virus ja torna a amenaçar.

Com ja és habitual no teníem un pla preestablert del que faríem. Quan arribàvem a Jaca veiem diferents indicadors de les “Iglesias del Serrablo” que ens van cridar l’atenció.

A Internet trobem informació que ens resulta interessant i seguim les seves indicacions. I sort en tenim, ja que tret de les indicacions genèriques a la carretera principal no hi ha més senyals per arribar a cap de les esglésies, excepte quan ja s’està molt a prop. Per localitzar alguna de les esglésies la cerca va ser força laboriosa i entretinguda. Pot sembla bufar i fer ampolles, però vam esmerçar dos dies per veure-les gairebé totes.

Comencem per l’església de més al Nord, la ermita de San Bartolomé de Gavin. Ja la primera no ens va ser fàcil de trobar. Arribem al poble de Gavin però no està allà. Mirem amb cura les indicacions i ens queda clar que no està al poble sinó que cal continuar per la carretera que puja al port de Cotefablo fins a trobar el desviament que hi porta. Està tota sola sense cap altra construcció al seu voltant i davant d’un prat que fa que ressalti. 

Malgrat localitzar com podem arribar a les restes del Monestir de Pelay obviem arribar-hi ja que no està fa massa bon temps i es pot posar a ploure en qualsevol moment.

Ens dirigim a la següent. A Orós Bajo trobem l’església de Santa Eulàlia al final d’un caminet. Com gairebé en moltes de les que veurem hi ha cementeri al seu costat i amb una tomba just davant de la porta d’entrada que gairebé impedeix entrar sense pràcticament passar per sobre de la mateixa. Molt a prop d’Orós Bajo hi ha Olvan amb la preciosa imatge de la seva església de Sant Martín amb uns núvols ben amenaçadors al fons.

A la tarda volem anar a Susín. No surt a cap mapa dels que disposem, però el Google Maps ens indica el camí per una pista forestal en mal estat. No resulta gens senzill, però al final aconseguim arribar-hi i podem afirmar que ha pagat la pena. És tracta d’un poble abandonat però ben cuidat. Potser és l’hora del dia que ja es comença acabar, la grisor dels núvols, les vistes de la vall del riu Gállego. Més que un poble, és un antic nucli habitat. Segons explica la wikipèdia tan sols són tres cases. Per iniciativa d’una descendent d’una de les cases, que ara està enterrada al cementiri del poble, s’ha creat un grup que ha procedit a la reconstrucció del poble i els seus camins, vorejats per parets de pedra seca. Hi passegem una bona estona, ens aturem, fem fotos, ... Ens envolta el silenci i el misteri del lloc. La cerca de Susín i la seva visita ens ha ocupat tota la tarda, però ha estat ben emprada. Després consultant la xarxa veiem que en aquesta mateixa zona anomenada del Sobrepuerto hi ha altres nuclis petits de població (Basarán, Otal, ..) que també estan abandonats i que potser seria interessant de visitar, encara que no ho farem.

L’endemà també s’aixeca ennuvolat i amb amenaça de pluja, però nosaltres seguim la nostra exploració d’aquest seguit d’esglésies que ha captat el nostre interès.

Comencem el matí amb la solitària i curiosa església sense campanar de San Juan de Busa. Ben a prop just als costat de la carretera trobem Sant Pedro de Larrede, amb un campanar ben bonic i amb el cementeri just a peu de carretera. Seguim fins a Satué. Al final del gairebé únic carrer del poble podem contemplar San Andrés de Satué amb una perspectiva ben bonica. Allà se’ns posa a ploure. La següent església la tenim a Latas, a prop de Sabiñanigo. Passem pel davant de l’església de San Martín però no ens aturem ja que s’acaba de posar a ploure amb ganes. 

Quan arriben a Isún de Basa ja no plou. Hi trobem un safareig ben conservat, just al davant de la església del poble. Però aquesta està molt deteriorada i no s’avé a l’estil de totes les que hem vist fins ara, i a més a més, no hi ha cap cartell explicatiu. Creiem que no és pas aquesta la que busquem. 

De nou el Google Maps ens indica que no la tenim lluny, però que ens cal seguir una mica més enllà per arribar a Santa Maria d’Isún de Basa una mica apartada del poble, però alguna casa al seu voltant.

Per tancar el matí ens dirigim a San Juan de Orús, una mica allunyada de les que hem vist fins ara i situada al bell mig de la vall del riu Basa.

Deixem per la tarda el conjunt d’esglésies que hi ha més al Sud. Aquestes són una mica diferents de les que hem vist fins ara, però també formen un conjunt prou interessant. Són més properes al romànic que coneixem i sense influències mossàrabs.  Comencem per San Martin d’Arto, dalt del turó que domina aquest petit poblet. Ben a prop hem vist les runes de les esglésies de los Santos Quirico y Julieta del segle XVIII i que no formen part de la ruta del Serrablo. No massa lluny, i també dalt del petit turó on hi ha el poblet d’Orna de Gállego trobem San Miguel de Orna. 

Ens desplacem fins a la zona coneguda per la Guarguera, per arribar-nos fins la petita església de San Martín de Ordovés, també dalt d’un turó.

Per un petit laberint de carreteres i pistes anem fins a Lasieso on podem contemplar San Pedro de Lasieso, recentment restaurada i que havia format part d’un monestir. Es nota en la seva monumentalitat, segurament és l’església més gran de tot el conjunt. 

Ja que estem a prop intentem arribar al castell de Lerés, però no el localitzem. Posteriorment, mirant algunes fotos, és molt possible que passéssim pel costat, però com que no té forma de castell no fessin cas. En canvi trobem el petit poble “deshabitat” de Layés, lloc on llegim que encara si fa una romeria anual. 

Va arribant el fred i també la fosca i encara ens resten dues esglésies per visitar: San Miguel de Latre i San Salvador de Javierrelatre. A aquest poble ja arribem gairebé de nit i ja no ens hi aturem.

Han estat un parell de jornades prou interessants que ens ha permès fer ruta amb el cotxe per aquesta part del Nord d’Aragó i contemplar un bon grapat d’esglésies i poblets. Es tota una curiositat la quantitat d’esglésies que al llarg de l’Edat Mitjana van poblar totes les valls pirinenques, unes ben a prop d’altres. En tenim exemples ben coneguts, a la Vall de Boí, Vall d’Aran, les valls d’Andorra. Aquesta ruta de les esglésies del Serrablo n’és un exemple més de com de poblada devia estar tota la zona pirinenca en els primer segles del segon mil·lenni.

Cursa de Festa Major en solitari

Aquest any 2020 no hi ha Festa Major de Sabadell. Ja fa anys que dels diferents actes de la Festa  només participo a la cursa. Enrere han quedat els anys que anava a diferents concerts, i a altres actes de carrer.

Des de la primera Festa Major dels ajuntament democràtics recentment estrenats, el setembre del 1979 s’han organitzat 41 edicions de la cursa de la Festa Major amb diferents recorreguts i distàncies. Hi he participat en 32 edicions.

Ja fa uns dies que vaig decidir que no faltaria a la cita i que correria la meva particular cursa de Festa Major en solitari el mateix dia que hauria tocat fer-la. Baixo corrent des de casa fins el punt de sortida de la cursa dels darrers anys, davant de l’església de Sant Oleguer.

Tot és molt diferent. Estic sol. No hi ha pràcticament ningú, excepte algú que passeja el gos. El fet de sortir en solitari em permet fer un primer quilòmetre al meu ritme sense l’entrebanc que suposa anar sortejant corredors més lents en els inicis de la cursa. La primera part de la cursa és una lleugera baixada per l’avinguda de Barberà fins a la Creu on un gir de pràcticament 180 graus em situa a la carretera de Barcelona. Passo pel davant de la que va ser la meva escola des dels 3 als 16 anys i en la que vaig treballar-hi com a mestre 5 cursos.

Encaro el tram més feixuc de la cursa. Temia que podria haver més trànsit però pràcticament no hi ha cotxes i puc córrer per l’asfalt i pujant a la vorera quan s’apropa algun cotxe. Mantinc un bon ritme de pujada fins arribar al revolt Miquel Moreno. Em sembla escoltar un “vinga crack!” que m’anima i em fa augmentar el ritme. Passo pels estrets carrers del centre, gairebé buits de vianants a aquestes hores.

Corba Miquel

Acabat el carrer de Gràcia i després del tram per la Ronda Zamenoff encaro la baixada per l’eix central en direcció a l’arribada. Aprofito tot aquest tram favorable per accelerar. Tinc entre cella i cella fer al voltant de 40 minuts i ho veig possible. A la zona centre hi ha més animació amb algunes persones esmorzant a les terrasses i llegint el diari. Ja en el carrer Brutau m’exprimeixo una mica més per acabar amb uns 40-10 que em deixen d’allò més satisfet.

Ara amb la feina feta i havent complert la tradició pujo trotant fins a casa. La covid-19 no ha impedit que corri la meva cursa de Festa Major en solitari. Estem vivint uns moments ben estranys i sembla que en tenim encara per uns quants mesos. De fet, ja fa mig any de la meva darrera cursa amb pitrall. Sort que els humans tenim imaginació i ens reinventem.

Rellinars, territori de fonts

Rellinars és un poble del Vallès Occidental que tot i estar a prop de casa i formar part del Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, em resultava una zona desconeguda de la que he gaudit al llarg d’aquest estiu en cinc excursions que m’han permès descobrir molts dels seus racons, i especialment les seves fonts i torrents.

El que va destapar la capsa dels trons va ser veure imatges a la xarxa que després de les abundants i continuades pluges de finals de juny i principis de juliol baixava aigua pels Caus d’en Guinard. No era la primera vegada que hi anava però mai ho els havia vist amb aigua. Realment aquesta surgència és tota una curiositat i tot un espectacle.

Els Caus

Un cop allà aprofito per fer una ruta per unes quantes fonts properes. Algunes ja les coneixia d’altres vegades de voltar per la zona. En concret van ser sis fonts: Llimac, Cirera, l’Om, del Racó, de l’Alba, del Senyor Ramon i del Troncó. També podia haver passat per la Font de l’Ocell Viu. Hi vaig estar ben a prop, però no l’havia vist al mapa. Tant les fonts com els torrents baixen curulls d’aigua degut a les recent pluges.

La font del Racó

 També passo pel túnel de Can Guitard. Com que no acabo d’entendre la seva utilitat faig una cerca i resulta que és una construcció que té relació amb el pantà de la Xuriguera construït en el Torrent de Gaià per subministrar aigua a Terrassa a principis del segle XX, però que es va esfondrar el 26 de febrer de 1944 causant vuit morts.

Ben a prop de la masia del Guinard de la Muntanya i al costat d’una pista hi ha un gran mur que forma part d’una gran pou de glaç.

Al revisar la ruta en el mapa descobreixo un reguitzell de fonts més al Nord, aquestes ja en territori de Rellinars, i de Vacarisses i planifico una segona ruta. En principi havien de ser set fonts, però algunes no soc capaç de localitzar-les o el que trobo em genera dubtes de si són en realitat fonts. Al final només en localitzo tres: Cortopio, Figuerota, i Roure Monjo. Aprofito per resseguir els cingles que hi ha sobre de Vacarisses, i anar a veure el teix que diuen que és l’únic que hi ha en el Parc.

Font de Cortopio

No s’acaben aquí les fonts, una nova ruta em permet passar per algunes fonts més: del Conill, del Trull, de la Barbotera, dels Llaminers, dels Carlets i de Sanana. A prop d’aquesta hi ha les restes d’un molí. En el seu interior encara es pot veure la mola de pedra. A prop de la font del Trull, en el mapa de l’Alpina  figuren les sepultures de les Roquisses, però no soc capaç de localitzar-les i les deixo per una propera sortida a la zona.

Font dels Carlets

La ruta SL-C-55 és un tranquil passeig que em permet afegir una nova font, anomenada les fonts de Rellinars, una de les més espectaculars amb moltes surgències d’aigua. A part d’algunes fonts que ja conec de la darrera sortida aquesta ruta també permet visitar un parell de barraques, una bauma força interessant, la bauma de l’Andaló i la presa de Rellinars que dona la impressió de estar en desús.

Les fonts de Rellinars

 Però no s’acaben aquí les fonts. Torno de nou a Rellinars per acabar de completar el meu recorregut per les diferents fonts i en puc sumar unes quantes més: la Pedragosa, les Boades, les Cases, Casajoana, el Cantir, l’Esbarzer, el Ginjoler i els Bugaders. El fet de ser a finals d’agost després d’un període llarg sense pluges fa que no tinguin massa aigua. De ben segur, deu ser millor anar-hi en un període de l’any que hagi plogut força. En aquesta sortida he combinat dues rutes senyalitzades, la SL-C-55 que ja havia fet i la SL-C-57. No m’ha resultat fàcil, però també he pogut veure les tombes de les Roquisses, després de donar uns quants tombs per la zona i fer algun bosc a través. En aquesta ruta també hi ha algun avenc, algunes barraques i masies prou grans algunes d’elles encara en bon estat i en servei, i d’altres ja enrunades. Finalment com que ja en tenia prou he deixat per un altre dia dues fonts més, la del Bosc i la del Racó. De ben segur que hi tornaré algun altre dia per veure les fonts en tot el seu esplendor després d’un període de pluges i aleshores aprofitaré per veure les que m’han quedat pendents.

Les Tombes de les Roquisses

La Font del Cantir

 Mirant el mapa veig que es podria organitzar una rogaine posant fites només a les fonts i en alguns dels altres punts interessants de la zona. Evidentment per això caldria fer el mapa i també pensar en un lloc interessant per la sortida. No descarto fer-ho.

Ah, per cert! En aquestes cinc sortides he vist 24 fonts, però suposo que fàcilment poden arribar a la trentena el nombre total de fonts en la zona.

Una mica més d’un any després

26,5 km. 9-16-29 1345 m+  12 fites 71 punts

Havia de ser el dilluns 27, ja que aquell dia feia exactament un any de la meva participació en el mundial deRogaine 2019 que es va celebrar a La Molina. Però aquell dia comencen les calors i no em sembla del tot prudent passar-me tantes hores trescant per la zona en solitari i ho vaig deixar per un dia en que la previsió fos de temperatures més agradables.

Poc abans de les 9 ja estic al Pla de les Forques i em preparo per començar la meva Rogaine particular una mica més d’un any després. No em marco un temps, però la idea és estar al voltant de les 10 hores i visitar algunes de “les fites” que no vaig visitar el dia del mundial.

Em poso en marxa en direcció a la 68, la única fita que repetiré del dia del campionat. Baixo pel mig del bosc evitant les zones de bosc impassable en direcció a la 57, situada en una ruïna al bell mig d’un camp on està situat el Refugi de la Jaça de Palau.

Faig tota l’aproximació a la 37 per camins i troto una mica quan aquest és pla i favorable. Deixo el camí per baixar a la ruïna on hi ha la fita, però malgrat estar una estona a veure si la localitzo no soc capaç de veure-la. Em sap greu però no vull estar més temps i segueixo endavant a nivell fins trobar un corriol.

Aquest corriol és una cursa d’obstacles. Està ple d’arbres caiguts que dificulten molt la progressió. Vaig molt lent i acabo molt fart de tants i tants arbres pel mig del corriol. Arribo al punt on haig de deixar el corriol i resulta més fàcil moure’s a nivell pel mig del bosc que pel corriol d’abans. Ja porto tres hores i m’aturo una estona a l’ombra per menjar una mica.

Baixo fins al torrent, Rec del Bosc de les Fonts, però malgrat voltar una estona per la zona de nou soc capaç d’identificar el tàlveg on estaria la fita (63).

Per segona vegada seguida ho deixo estar amb mal regust de boca. Em començo a enfilar en direcció amb el següent objectiu. Aquesta pujada tant dreta amb tot d’arbres pel mig es fa molt feixuga i lenta. Veig alguns gerds encara verds. No haver localitzat les dues fites anteriors fa que els meus ànims no siguin els millors.

Ha costat però arribo al corriol del llom. No tinc massa clar a quina alçada he sortit i començo a tenir dubtes de si vaig en la bona direcció. Després d’un parell d’intents sense resultat, al final trobo el punt exacte de la 29, un petit turó.

Havia pensat arribar-me a la 107 que no sembla difícil i no està lluny d’on soc. Però suposa anar enrere i estar una estona pujant. No en tinc ganes i ho desestimo. Mirant el mapa a casa sembla molt més senzill de com ho vaig veure al lloc.

Començo a baixar en direcció a la nova fita per la Serra dels Lladres. Troto en alguns trams i m’animo de nou. Al meu davant tinc la Cerdanya francesa, tancada per cims pels que he trescat altres vegades i a la meva dreta s’aixeca el majestuós Puigmal. M’aturo alguns moments per poder gaudir de la majestuositat del paisatge que m’envolta.

Aquesta baixada m’ha anat bé per recuperar la moral. A més la fita (83) la trobo fàcil. Surto planejant per un corriol i aprofito per menjar una barreta fins a creuar un torrent anomenat “El Riu”. Aprofito per refrescar-me i omplir el camel d’aigua i així no haver-me de desviar cap a un dels punts d’aigua assenyalats al mapa.

Travessat el torrent toca enfilar-se de valent, pel costat un tàlveg al final del qual tinc la següent fita (87). Davant meu creuen una colla d’isards que s’aturen i em miren encuriosits per saber que fa aquest humà per aquí al mig. Com que vaig lent no fugen corrent i tinc temps de veure’ls una bona estona fins que decideixen anar a la seva.

Acabo de pujar fins un camí que segueixo per aproximar-me a la següent. M’equivoco i faig un tram pel mig del bosc quan era més fàcil seguir pel camí. Trobo indicadors de refugis i de Ossèja. Torno al camí i uns pocs metres més endavant el deixo per baixar pel mig del bosc en direcció a una clariana. Gaudeixo d’aquesta baixada per aquest bosc net.

Just al costat d’una zona oberta hi ha la 77, al fons d’un tàlveg evident, a prop del Rec de la Placeta. Ja porto una mica més de 6 hores efectives. M’aturo un moment per planificar el final de la jornada. Faré 4 fites més; dues encara en baixada i dues més en pujada.

Baixo pel dret per la zona oberta sortejant els matolls i amb compte. Creuo el torrent que hi a fons i m’enfilo de nou a l’altra banda per creuar una clariana on hi ha el Mas Tartàs, antic refugi de guerrillers llibertaris en els primers anys del franquisme. Des d’aquí primer una pista i després un corriol em menaran fins el tàlveg on està situada la 88.

Travesso una zona oberta i també uns camps a prop de Sant Andreu de Vilallobent fins enfilar-me al turó on hi ha la 97. Estic ben a prop de Puigcerdà.

Pel mig del bosc vaig a trobar els camins que ja en pujada m’han de conduir fins al final. Estic en la part més baixa de tot el recorregut i haig de remuntar fins el Pla de les Forques. M’aturo un moment a l’ombra d’una vella masia per menjar una mica abans d’afrontar aquest darrer tram.

La mateixa pista m’apropa a la penúltima fita (66) situada en l’encreuament de dos tàlvegs. Per no haver de baixar i tornar a pujar, torno a la pista a nivell pel mig del bosc.

En alguns moments aquesta darrera pujada per pista es fa feixuga, però encara vaig a un bon ritme. En una corba l’abandono per no fer massa volta i bosc a través enfilar-me fins un corriol. Aquí hi ha maduixeres, però només hi ha dues o tres per menjar.

Més endavant haig de deixar el corriol per localitzar la darrera d’avui (30) en un tàlveg, i enfilar els darrers metres d’avui fins el cotxe, pocs minuts abans de complir les 10 hores pel bosc.

Un any després m’he aprofitat del mapa del mundial de Rogaine per poder gaudir de nou d’aquest esport cercant fites inexistents en el terreny. Després de tants dies sense poder fer-ho ja en tenia ganes. He gaudit com un nen petit d’aquestes 10 hores en solitari pel mig dels boscos amb el mapa i la brúixola.

Tres horetes per l'Obac

Remenant els arxius he trobat aquesta descripció d'una sortida per l'Obac de l'hivern del 2019 que havia redactat i que mai havia publicat.

Feia dies que tenia ganes de donar una volteta per la Serra de l’Obac. Al final em decideixo. Faig una ullada al mapa per marcar-me una ruta per llocs coneguts que fa temps que no visito i aprofitar per explorar algun que altre racó i corriol desconegut. La idea és estar més o menys tres hores corrent quan el terreny ho permeti i caminant quan no sigui possible.

Surto tard, però a aquestes alçades de l’any això no és cap problema. Aparco al Coll d’Estenalles. Pujo pel dret fins a La Mata i segueixo a bon ritme pel GR5 fins el Coll de Boix. Baixo per la pista de Matarrodona. Passats uns 500 metres l’abandono per agafar un corriol no massa visible que surt a la seva esquerra per travessar un torrent. Poc després del torrent en un encreuament agafo un corriol no massa visible que davalla en direcció a un esperó. Tinc a sota l’Agulla Gran i una bona vista de tot el Sot de Matarrodona.

Torno enrere. Just allà mateix un altre corriol poc visible a la dreta em mena a una petita canal on descobreixo ben amagada la Cova de l’Illa o del Planet. No figura en el mapa de l’Alpina. Es tracta d’una construcció amb teules i amb bastiments de fusta tant a la porta com a la finestra en un lloc ben solitari.

Per aquí no es pot continuar i desfaig el camí. Segueixo buscant un corriol a la dreta que em permeti arribar a la base de l’Agulla Gran. Ja el tinc i baixo fins al torrent. Segons el mapa haig de trobar un corriol a la meva dreta abans de creuar el torrent. No hi ha corriol per enlloc. Faig diversos intents per poder arribar al meu objectiu. Passo just per sota on hi ha la Cova de l’Illa i segueixo per un roquissar. Ara ja només en resta endinsar-me una mica en el bosc, mantenint el nivell fins poder contemplar l’Agulla Gran a una certa distància. Abandono la idea d’arribar a la base, ja que la vegetació aquí es torna força impracticable.

Retorno al punt on el corriol travessa el torrent i em començo a enfilar per l’altra vessant, fins arribar a la pista de Matarrodona. Un cop a la pista tinc davant un corriol que mena al Coll de Tanca, però no vull anar per aquest camí. Baixo per la pista. En un corba deixo a la meva dreta el corriol que porta a l’Hospital de Sang i a la següent corba a la meva esquerra hi ha unes escales fetes a la roca que són l’entrada al corriol que busco, també en direcció al Coll de Tanca.

Al cap de cop em topo amb la Cova del Racó Gran, cova molt curiosa i amb tot de detalls i que segons s’explica va estar habitada fins a finals del segle XX.

Segueixo endavant fins assolir el Coll de Tanca. Un cop allà en lloc de continuar cap a la Font de la Pola, agafo el corriol que havia desestimat a l’arribar a la pista de Matarradona, però en direcció contrària com si tornès enrere. L’objectiu és pujar a la carena per on circula el GR5 i tornar al Coll de Boix.

En el Coll de Boix segueixo pel GR5. Abans d’enfilar la baixada que porta al Coll de Garganta agafo a la meva dreta el corriol que s’enfila fins la carena que acaba en el Morral del Llop, excel·lent mirador. M’assec una bona estona per contemplar-ho amb tranquil·litat i torno enrere.

En el mapa hi ha indicat el Dau Foradat. Cap allà vaig. Un corriol poc visible m’hi ha portar teòricament. Hi ha petites fites que permeten seguir un camí no massa visible. Arribo a una zona de rocam. M’enfilo fins un forat/esquerda que és com una balma petita. Penso que igual és això, però no em queda gens clar que ho sigui. No puc veure cap forat com el que indica el nom.

Des d’aquí enllaço amb un corriol que amb baixada continuada em porta fins la carretera en revolt on hi ha el xiprer. Travesso la carretera i baixo en direcció a la riera de les Arenes. Ja només em resta seguir aquest corriol que circula entre la riera i la carretera, per en lleugera pujada tornar a l’aparcament on m’espera el cotxe. Corro a un bon ritme i ja em ganes de donar per finalitzada aquesta volta d’avui. Com sempre la Serra de l’Obac resulta ser un bon niu de sorpreses.