dissabte, 23 de juny del 2012

Nova rogaining a La Molina

Encara no ha passat un any i torno a La Molina a fer una nova rogaining, la segona d'aquesta temporada, després de la Wild Boar del gener. Repeteixo equip amb el Sergi, però el tercer component ha canviat. Avui serà el Pep. Arribem amb temps i complim amb tots els tràmits previs a aquests tipus de cursa. 
Decidim fer un recorregut similar a la cursa de l'any passat, ja que així sembla que ens podem estalviar els grans desnivells de la zona. Primer baixarem fins a la zona de l'estació de tren, saltarem a l'altra banda i tornarem a través de la collada de Toses. En l'estona que tenim per planificar la rogaine per primera vegada establim una doble estratègia: l'ordre de les primers fites i el punts on tindrem que anar prenent decisions, però també les fites del final de la cursa en el nostre retorn al punt d'arribada. Potser una idea a tenir en compte en properes rogaines
Sortim sense presses, trotem una mica en un tram de baixada i aviat tenim la primera fita (40). Aquestes primeres fites estan a prop de la zona edificada i podem utilitzar els carrers i camins. La 67 en el creuament de dues rieres està una mica amagada. Hi ha molts orientadors buscant-la, però som els primers de trobar-la. Intentem seguir a nivell, però és millor baixar al camí. Poc abans d'enfilar la forta pujada que mena a  la 72 ens topem amb un camí de gespa gairebé ídil·lic.
Pujant cap a la 72
Seguim la nostra planificació, 54, 83, 43, 45, 63 i 82. Tractem d'evitar els desnivells innecessaris, sobre tot, si aquests són positius. El terreny ens ho permet ja que els boscos són en tot moment passables. Només cal anar en compte amb el gran nombre de branques que trobem pel terra. Anem fent sense pressa, però també sense aturar-nos. En algunes fites coincidem amb altres equips, entre ells el del Felip, els Wild Boars. Passen la 82 amb més dues hores de cursa.

Fita 43

Aquí decidim anar per la 81, encara que la tenim ben lluny. Enfilem per un corriol arran d'un rierol que va pujant a poc a poc. Serà el parcial de cursa més llarg, tret dels de la darrera hora, però passar per aquest corriol paga la pena acompanyats per la remor de l'aigua i per un paisatge que ens fa pensar en tornar-hi en alguna altra ocasió.
Camí arran de rierol

Un cop assolida la 81 arriba el moment de prendre decisions i cerquem la manera de guanyar desnivell de la manera més suau per anar fins a la 51 i des d'aquí més o menys a nivell en fem tres més, 61, 75 i 47. Les trobem totes sense perdre temps. Gairebé portem 4 hores de cursa i malgrat la temptació d'anar a cercar 20 punts a la punta Nord-Est desistim i agafem ja el camí de tornada cap a la 33, al peu d'un búnquer segurament el punt més alt d'avui.
Pujant pel mig del part alpí cap a la 33

Baixem fins a la 80, una mica amagada entre pedres i matolls, però que gràcies a desplegar-nos un cop i som a prop no ens costa massa de trobar, i ja a prop de la collada de Toses, la 44, on ens despistem i segurament hi perdem més de 5 minuts. De nou en un búnquer que devia vigilar aquest punt estratègic.
Cada cop ens queda menys temps i també menys forces. Passem per l'avituallament, ja que l'aigua també ja comença a escassejar i tenim ganes de poder beure a raig i no xuclant.
Seguint el camí de tornada que havíem planificat volem passar per la 53, 42 i 57 abans d'acabar. Si podem trotar per la carretera ho aconseguirem. Ho provem però no és possible i caminen. La 53 també la trobem en un búnquer. L'any passat també hi havia fita en el mateix lloc. Ara anem molt pendents del rellotge. Els minuts van caient. Renunciem a les altres dues fites. Tractem d'anar el més de pressa possible. Ens atrapa l'equip del The Wild Boar i anem junts. Fins i tot, en el darrer tram parlem de que igual ens estem disputant alguna posició de podi. En realitat no ho pensem ja que sempre aconsegueixen més punts que nosaltres. Fins i tot, fem una simulació no massa convençuda de sprint final.
102 punts, i 5-55-36 i cinquès de la categoria de Homes Veterans. Resulta que the Wild Boars han fet els mateixos punts i ens han guanyat per segons en aquest final tan ajustat.
Acabem la jornada amb una bona fideuà i cap a casa. Ja tenim una nova rogaine en el record. 

divendres, 15 de juny del 2012

Primera retirada

Anava al Trofeu Malniu amb moltes ganes. Era un mapa i una zona pirenaica que prometia molt. 
El dissabte va fer un temps esplèndid que ens va permetre gaudir de la zona. El terreny no era fàcil i en les primeres tres fites vaig perdre molt de temps. Em costava entrar en el mapa. Portava gairebé 40 minuts de cursa. Augurava una cursa llarga, però a partir de la quarta fita es van acabar els problemes i vaig enllaçar els diferents controls sense més entrebancs. Llegia bé el mapa i ho passava molt bé. Llàstima de les primeres fites!

El diumenge va ser un dia ben diferent: fred, pluja i vent. L'inici de cursa va ser bo i sense errades. Les primeres cinc fites les vaig trobar sense pèrdues de temps remarcables, però aquí es va acabar la meva cursa. Encara ara busco la fita 6. Vaig passar-hi a prop de ben segur més d'una vegada. Però també em vaig allunyar anant cap a una zona on encara em pregunto com és que vaig cometre aquesta errada i com és que no n'era conscient d'on era. Després de més d'una hora de buscar sense èxit i de donar més i més voltes, algunes sense massa sentit, de trobar fites dels altres, de mullar-me i passar fred, vaig decidir retirar-me. És la meva primera retirada d'una cursa d'orientació després de 144 curses. 
Retirar-se deixar mal gust i males sensacions i un cop a casa reflexiones sobre el que t'ha passat, on ha estat l'errada. Em vaig precipitar en les decisions. Portava un bon ritme de cursa i ho veia fàcil. Vaig confondre elements del terreny i no vaig estar capaç de reaccionar a temps i replantejar el que fer, obsedit en trobar la fita com més aviat millor. Em va faltar capacitat de concentració i de rectificació de l'errada inicial i a mesura que anava passant el temps els meus desplaçaments muntanya amunt i avall van perdre el sentit. 
I ara a esperar a la propera per fer-ho millor.

dissabte, 9 de juny del 2012

De què parlo quan parlo de córrer


Sóc una persona a qui li agrada estar sola (o, més exactament, a qui no li costa estar sola). Sempre he tingut tirada a fer les coses pel meu compte. Quan corro no cal que parli amb ningú ni que escolti a ningú. L'únic que he de fer és mirar el paisatge que m'envolta i a mi mateix. Es un moment del dia que no canviaria per res del món.
Les idees que em vénen al cap mentre corro són com núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se'n van.
No crec que córrer cada dia tingui res a veure amb el fet de tenir o no tenir força de voluntat. Si fa més de vint anys que corro és perquè és una activitat que lliga amb la meva manera de ser. Els humans anem fent les coses que ens agraden i deixem de fer les que no ens agraden. Per més força de voluntat que tinguis, si una activitat no t'interessa no podràs fer-la gaire temps seguit.

Començo a notar el cansament. Encara que begui, de seguida torno a tenir set. Vull una cervesa ben fresca.
No, val més que em tregui la cervesa del cap. Val més que no pensi en el sol. Ni en el vent. Val més que em concentri a fer avançar les cames. Ara mateix, això és l'únic que compta.

Els músculs són com bèsties de càrrega que aprenen molt de pressa. Si augmentes la càrrega a poc a poc, ells resisteixen i l'accepten de manera natural. Si els expliques què n'esperes i els dónes exemples del que han de fer, els músculs responen i es van enfortint. Evidentment, no ho fan pas d'un dia per l'altre. Si els forces massa et pots fer mal, però si ho fas a poc a poc i augmentes la càrrega gradualment, ells t'obeeixen (tot i que a vegades puguin fer mala cara) i s'enforteixen a poc a poc. És qüestió d'anar-los recordant la feina que vols que facin. Els nostres músculs són molt complidors. Si segueixes el procediment correcte, ells no es queixen de res.
Ara bé, si la càrrega desapareix durant uns quants dies, els músculs es pensen que ja no els cal treballar tant i automàticament abaixen la guàrdia. Insisteixo que són com animals, i com a tals volen viure de la manera més còmoda possible. Per tant si no els dónes la càrrega que vols que portin, es relaxen i esborren el record de tota la feina que han fet fins llavors. I un cop esborren aquest record, se'ls ha de tornar a donar tota la informació des del principi. Evidentment, de tant en tant també convé descansar.

Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins els límits que tens assignats, i això és una metàfora de viure. Em sembla que la majoria de gent que corre hi estaria d'acord.

Corro en silenci, amb el cos amarat de suor. Fins i tot, noto com la gorra es va quedant xopa. Veig com les gotes de suor cauen a terra projectant-hi una ombra lleu. Toquen l'asfalt i s'evaporen a l'instant.
Tothom que corre llargues distàncies fa la mateixa cara. Tothom corre com si pensés alguna cosa. Potser no pensen res, però tots semblen absorts en algun pensament.