divendres, 26 de desembre del 2014

Racons de l'Obac

Cada vegada m'agrada més sortir pel Parc de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac a la descoberta de nous camins i indrets. He dedicat alguns matins de diumenge a voltar per alguns llocs que feia molt de temps que tenia pendents i que sempre deixava per un altre dia. Segurament la Serra de l'Obac és la gran desconeguda d'aquest Parc Natural.
Coneixia el camí ral fins el coll de Condreu. Mai havia passat d'allà, fins que un matí vaig decidir arribar-me fins a Sant Jaume de Vallhonesta. És una sortida llarga però que paga la pena de fer. En alguns encreuaments cal estar atent a les marques, però en principi no té pèrdua. Ofereix bones vistes de l'altra riba de la riera de Matarrodona i ja més lluny del Pla de Bages. A mig camí es troben les runes de l'Hostal del Daví, però el que és impressionat és l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. Encara que ja fa temps que està abandonat es pot observar que havia estat un lloc de gran importància. Gaudeixo donant un tomb per les diferents estances, i tot observant la encara grandiositat de les seves runes, imaginar-me la vida d'aquest lloc en altres temps.

Un parell de setmanes més tard em vam portar per l'altra riba de la riera de Matarrodona i del Torrent del Figueret. Des de dalt del Coll de Boix baixa una pista forestal de bon córrer i per la que vaig poder arribar a la Masia de Matarrodona, una enorme construcció pairal encara en peu i en bon estat de conservació i on en els seus bon temps hi devia viure un bon munt de gent. Ben a prop hi ha l'ermita de la Mare de Déu de la Concepció. Pel camí es poden contemplar les formes curioses que prenen aquestes muntanyes i amb noms ben suggeridors com La Carena del Castellot, el Sentinella, la Màquina de Tren, la Foradada, El Gegant del Pi, La Calavera, La Talaia Magnífica, ....

També ben a prop d'aquesta pista i en un indret ben amagat i de difícil accés sinó es coneix es pot visitar l'Hospital de Sang i la Cort Fosca. Un indret ple de misteri i que també fa pensar en com devia ser la vida en l'època en que aquest lloc s'utilitzava per amagar i alhora tractar de guarir els ferits de les guerres carlines.

De tornada vaig travessar el Torrent del Figueret per la Font del Bosquet i em vaig arribar fins el Turó de l'Espluga i la carena i el roure del mateix nom.
Però no acaba pas aquí la descoberta dels racons de l'Obac, ja que com més voltes i més mires el mapa més camins i corriols i noms plens de misteris acabes descobrint que deixes pendents per una propera vegada.

dimecres, 17 de desembre del 2014

De nou orientació a Sant Cugat

Com cada any en aquestes dates els del Senglar-O organitzen una cursa d'orientació oberta a tothom per ajudar a la marató de TV3. El fet de tenir-la a prop de casa, l'ha acabat de convertir en una cita obligatòria. Oferien la possibilitat de fer una rogaine de 6 hores, però vaig optar per la modalitat de 3 hores i individual amb l'objectiu de posar-me a prova físicament.
La intenció inicial era fer gairebé la totalitat de la cursa corrent, evitant en el possible els moments de caminar. Mentalment em vaig dividir la prova en tres parts: primera hora ràpida, segona hora trot constant, però sense forçar el ritme per acabar la darrera hora el més ràpid possible.
Era un matí gris i més aviat frescot, però tampoc massa fred. Després de saludar a tots els coneguts abans de la sortida, ja amb el mapa a les mans vaig establir l'estratègia de cursa. Hi havia 30 fites, però només en podíem fitar 20. Calia escollir les de més puntuació i deixar de banda les de pocs punts. Així ho vaig fer. La intenció inicial era arribar fins la fita situada més Sud-Est del mapa, la 94. Era un plan agosarat, però d'entrada ho volia intentar.
Surto ràpid i vaig localitzant les fites sense dificultat i gairebé sense perdre temps: 52, 53, 92, 54, 55, 71, 70.
La primera fita de 9 punts (92)
Ja gairebé compleixo la meva primera hora de cursa. Passo la 90 i per arribar fins la 43 haig de passar per un corriol de forta pendent. Aprofito per anar replantejant l'estratègia. Pensant en la tornada la 94 queda molt lluny del meu abast. Passo per la 62 i la 72 a bon ritme. Per arribar-me a la 97 haig de superar un fort desnivell. Aquest serà el darrer tram difícil de la cursa en quant a exigència física. Fito la 93 amb dos hores de cursa. Ja puc espavilar si no vull penalitzar al final.
Fita 90
Avanço per un corriol per la part alta de la carena a bon ritme. Conec bé aquesta zona d'altres anys. M'asseguro d'estar a a cruïlla correcte abans de baixar cap a la 80 i després la 56 al costat d'un forn ibèric que hi ha a prop del Sant Adjucatori. Deixo enrere Can Borrell, com sempre ple de gent. Ara ja és una cursa contrarrellotge. Falten 35 minuts.
I quan més bé em trobo i en un lloc no massa difícil, m'encallo per trobar la 91. Agafo un corriol que puja i que no va en la direcció correcte. Refaig el camí i torno a provar. Quan ja pràcticament marxo abandonant la fita sense trobar-la se m'encén la llumeta. Ara ja és una qüestió d'amor propi. Torno enrere i trobo la fita. Era ben fàcil. La base està trencada. Utilitzo la pinça tradicional.
Ja només queden 10 minuts. Segur que penalitzo. Decideixo seguir cercant fites en el camí cap a l'arribada al menys serà més divertit. Porto una bona estona que el meu ritme de creuer és al voltant de 7 minuts el km. i em trobo bé.
I així ho faig 60 i 34. I quan sóc a prop del parc de la Pollancreda, passen 11 minuts, tinc temps d'arribar-me a la 31 i entrar en el mateix tram de penalització. Allà vaig, l'adrenalina a tope. Arribo a la cantonada de la tanca on hauria d'estar la fita. No hi és. I ara què ? Dubtes, potser estar a l'altra banda de la riera? Així és, però segur que no està ben posada. Ara ja és un sprint. Acabo amb 3-15-38. Penalitzo però m'és igual. M'ho he passat molt i molt bé que és del que realment es tracta.

divendres, 5 de desembre del 2014

Farell amb sorpresa final

S'acaba l'any i com ja és tota una tradició arriba la cursa per muntanya del Farell.

La previsió era que seria una cursa sota un aiguat persistent i amb fang i bassals a dojo. Però hem estat de sort i el diumenge s'ha aixecat gris, però de moment sense pluja. En l'ànim de tots és que ens caurà el xàfec a sobre d'un moment a l'altre, però no ha estat així. I també per sorpresa de tots els corredors el terreny estava tou, però sense massa fang. Gairebé podríem afirmar que les condicions per córrer eren ideals.
La cursa no té massa història. He sortit del darrere sense pressa i ja ben aviat, encara corrent pels principals carrers de Caldes he notat que el meu ritme no era el desitjat. He fet els 3 primers kms. per asfalt a 6 i una mica més de 6 el km. On no n'hi ha no en raja. A la primera pujada, la més llarga de tota la cursa he mantingut un ritme constant sense caminar en cap moment, mentre gent que tenia al meu costat es posava a caminar en algun tram. He acabat la pujada amb 32 minuts quan en l'edició de l'any passat ho havia fet en 30. Dos minuts són tot un món.
A meitat de cursa segueixo acumulant retard: 42 per 38-30. Després del pas per la zona asfaltada entrem en la part amb més fang i algun que altre bassal, però tampoc es pot dir que estigui impracticable es pot córrer bé. Tracto de mantenir un bon ritme. Arribo al punt més alt, a partir del que ja el que resta de cursa és baixada amb 1-02-30, 3-30 de retard respecte a l'anterior edició. Baixo ràpid gaudint com sempre d'aquesta baixada. Finalment 1-22-50 gairebé 5 minuts més que l'any passat, però un Farell més en el meu currículum i ja van 22, totes les edicions que s'han fet.

Ritme de cursa 6-17 x km. Posició final 597 de 664 classificats (89% per 83% de l'edició anterior) i 31 de 33 en la meva categoria. Aquesta diferència no és només fruit de l'edat sinó també del poc i irregular entrenament.
Però, malauradament no s'acaba aquí la crònica del Farell. A la tornada al cotxe m'esperava la sorpresa del dia: vidre del copilot trencat i robatori del mòbil i dels diners. Encara van ser prou considerats i em van deixar la cartera amb la documentació i la tarja. Va tocar passar pels mossos a fer la denúncia. No vaig ser l'únic perjudicat. Quan sortia de posar la denúncia a fora esperava un altre corredor al que li havia passat el mateix.

dissabte, 29 de novembre del 2014

Can Deu a les fosques

El bosc de Can Deu és tota una referència pels que vivim a Sabadell. Va ser allà a finals dels 70 on vaig començar a córrer aprofitant que després d'uns campionats d'Espanya de Cros havien quedat marcats tres circuïts: el vermell, el groc i el blau. Anava els dissabtes el matí amb un companys d'universitat i el repte inicial era aconseguir fer corrent i sense caminar el circuït blau (5.000 metes). No va ser gens fàcil.
D'allà conservo el primer diploma d'una cursa popular organitzada per l'Associació de Veïns del barri. 
Des d'aleshores han estat moltes les voltes i els kilòmetres que he fet pels seus camins i corriols. Des que vaig conèixer les curses d'orientació també hi havia participat en alguna i fins i tot n'he organitzat alguna. 
Per tant és un lloc que conec bé i em venia molt de gust participar en una cursa d'orientació nocturna i gaudir del bosc i l'orientació a les fosques.
Malgrat que al llarg de la jornada havia plogut a estones en el moment de la cursa no plovia i la temperatura era ideal. Ja amb el mapa als dits abandono els carrers del barri i m'endinso al bosc i a la negra nit. En el lloc de la primera fita hi ha moltes llumetes i resulta fàcil. Quan arribo a la zona de la segona fita em trobo en el camí en direcció contrària molts orientadors que ja tornen de la mateixa. No calculo bé i entro al bosc massa tard. No la trobo. Volto un mica pel mig del bosc però no hi ha manera. Començo a pensar que igual anava massa confiat i no he entrat pel camí correcte. Refaig el camí fins el darrer encreuament i torno a començar i ara si ja la tinc. Ben bé he perdut uns 7 o 8 minuts o potser més hi tot.
Em concentro i faig totes les aproximacions a les fites per camins que conec prou bé, però que al passar-hi de nit a les fosques resulten ben diferents. És gairebé un altre món. De la 3 a la 4 faig un rumb que em surt força bé. La 5 està en un lloc ben inhòspit. Ja fa una estona que em trobo ben sol al bell mig del bosc. M'agrada aquesta sensació d'estar concentrat en el mapa, els camins i corriols cercant el punt exacte on endinsar-me dins del bosc mirant a un cantó i a l'altre per veure la fita desitjada. Allà està una més.


Seguir mirant el mapa i decidir el camí d'aproximació, identificar algun element significatiu (un zona de bosc més impenetrable, un encreuament de camins, un lleu canvi en el relleu, un canvi de vegetació, un petit talús) on desviar-me per trobar la següent fita. En alguns moments del resplendor que fa la lot al mig de la foscor dóna la impressió que sorgeix una mena de boira. Sol entre matolls algunes ombres em rodegen mentre cerco la següent fita. M'atreveixo a fer alguns rumbs i em surten prou bé.
Els camins que tants i tants cops he fet de dia en una direcció i en una altra són ben diferents a les fosques. Gaudeixo de les sensacions de la solitud a la cerca de què ? Realment som unes persones ben estranyes els orientadors que ens endinsem a la nit a buscar aquests elements tan fràgils i a vegades tan ben amagats com si d'un preuat tresor es tractés.


Acabo de trobar una fita. Estic concentrat mirant el mapa per decidir quin camí agafar. De sobte escolto un soroll ben a prop. M'emporto un bon ensurt. Pensava que era un animal que se m'apropava. És un orientador baixant per un talús com bonament pot.
Ja encaro el tram final de la cursa, tres fites més i ja hauré acabat. S'acaba la solitud i aquí coincideixo amb alguns orientadors més. Cada un a la seva, anem trobant les darreres fites que ens resten i donem per acabada aquesta aventura nocturna.
Al finalitzar algun comentari mentre ens avituallem una mica i cap a casa. Mentre anava a la meva entre arbres i matolls, els president ha fet el seu discurs i el Messi ha marcat uns quants gols. Tot sopant em poso al dia amb les darreres informacions de la jornada.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Rogaine de Cap de Creus: la prèvia del 9N

La temporada passada vaig gaudir molt de la Rogaine de Cap de Creus. Malgrat està tan lluny i haver trigat força a decidir-me degut a ser el dia abans del 9N i anava amb ganes de passar-ho bé amb els magnífics paisatges d'aquesta contrada. I com no podia ser d'altra manera no m'ha defraudat gens ni mica.
Port de la Selva ens ha rebut de bon matí amb una temperatura ideal per la practica de l'esport.

Un cop complerts els tràmits habituals de la prèvia ja estem pujant en direcció al control de material i a la sortida que es troba força lluny. Deixem el poble enrere. Repeteixo equip amb el Sergi, el mateix company que en la cursa de l'any passat. En el viatge ens ho hem parlat i ens marcat com objectiu prioritari evitar les zones amb aquells matolls amb els que tant i tant ens vam punxar. Caldrà estar molt atents a les zones de doble ratllat del mapa i utilitzar al màxim la xarxa de camins.
Despleguem el mapa i tot són dubtes. Ens costa una mica més que de costum establir l'estratègia de cursa. Parlem d'anar cap a la zona de mar, al Nord del mapa on observem forces fites juntes i amb bones puntuacions. Després de donar-li moltes voltes acabem per decidir anar en direcció a la zona sud-est del mapa seguint la xarxa de camins que ens sembla més clara i no aventurar-nos amb fites molt allunyades dels camins.
Pràcticament no correm, tret d'alguna baixada, però les dues primeres hores de cursa ens són molt profitoses. Hem assolit les nostres fites sense massa problemes abandonat els camins solament lo just. Amb aquesta tàctica ja tenim dues fites de 9 a la butxaca i aspirem a alguna més. 
La 91 es troba en el punt més alt del nostre recorregut les vistes són magnífiques, Cap de Creus i Cadaqués als nostres peus. Ens sentim optimistes. Tot ens està sortint bé.

Suposo que ens confiem i malgrat que tenim la impressió de baixar massa i que alguna cosa no ens quadra del tot, com que estem animats seguim fins arribar a una cruïlla, no massa lluny de Cadaqués. No som on volíem. Hem errat el camí i ens hem desviat. Però estem a prop de la 80. 8 punts són de bon aprofitar. No sabem per quina raó hem entrat en l'hora"tonta". Cerquem una tanca de pedra que ens ha de portar fins a la fita, però hi ha moltes tanques de pedra i no encertem. La vegetació baixa no fa gens fàcil el desplaçament. Ens ressituem utilitzant la carretera que veiem a prop i finalment no sense dificultat ja és nostre. Gairebé 45 minuts des de la darrera fita.
No acaben aquí les errades. Anem per un camí i veiem la següent, la 50. Seguim pel camí per després anar-la a buscar a nivell. No sé que fem però ens allunyem del lloc de la fita. La busquem per un corriol, però acabem al mig d'una zona amb matolls baixos que no ens permeten avançar. Ho deixem estar. Està clar que estem passant l'hora "bruixa". Anem per la següent, la 41, i malgrat, no anar massa segurs ja és nostre. En aquestes dues fites hem llençat per terra el que fins ara havia estat una magnífica cursa. Ens hem de tornar a posar les piles, i així ho fem. Estem a l'altre punta del mapa i ja portem gairebé 3-30 hores. No podem cometre més errades i no ens podem entretenir si no volem penalitzar al final.
Deixem la 98 que la tenim a prop. Ho veiem massa complicat i segurament ens prendria massa temps. Trotem per un corriol força planer fins la propera fita. Ens trobem al Felip i al Dani que venen de la 98.
Ens queden poc més de dues hores de cursa i dissenyen l'estratègia fins el final. A partir d'aquí tornem a entonar-nos i anem trobant les fites i sumant punts sense dificultats. Ja tornem a somriure i a gaudir d'aquest esport que ens apassiona.


En la darrera hora i a mesura que ens acostem a Port de la Selva aconseguim una bona collita de fites i punts. Ens trobem forts i com que hi ha molts equips buscant les mateixes fites, aquestes resulten fàcil de localitzar. Una de les darreres està al davant d'aquesta senyera.


Malgrat que ho hem considerat desestimem baixar a buscar la 49 per tal d'evitar una pujada i un final agònic. No tenim ganes de patir. Acabem amb més de 10 minuts de marge. Crec que es la Rogaine en la que més temps m'ha sobrat de totes les que he participat, que ja comencen a sumar una bona colla.


Com sempre una cop acabada la cursa, ens recuperem de l'esforç amb l'àpat que ens té preparat la organització mentre comentem la jugada. El Felip i el Dani ens han guanyat tan sols per un punt. Això bé mereix una revenja en una propera rogaine. En la general som l'equip 57 de 109 classificats i en la nostra categoria 15 de 18 classificats.
Reflexionant sobre el que ens ha passat a mitja cursa, crec que ha estat un excés de confiança. Està clar que mai et pots confiar en aquest esport, ja que perdre el Nord és ben fàcil. Un cop feta la primera errada hem entrat en un bucle de desànim i desconfiança del que ens ha costat una bona estona recuperar-nos i entrar de nou en el mapa i la cursa. Cal aprendre per la propera.

dimecres, 5 de novembre del 2014

Ràpid, ràpid: orientació urbana

I de nou tenim el TIC de Barcelona, una competició internacional d'orientació que es celebra a la ciutat de Barcelona. Altres anys s'ha disputat en entorns més propis de l'orientació com Collserola i Montjuïc, però aquesta edició ha estat plenament urbana. I això volia dir poca orientació i molt córrer.
El dissabte al Parc de Nou Barris era al mateix temps Campionat de Catalunya Sprint. El més important de les curses sprint és no cometre cap errada i anar el més ràpid possible i així ha estat. Eren 17 fites i 2,5 kms., una fita cada 150 metres. La velocitat de cursa i tenir les fites tan a prop unes de les altres feia difícil anticipar la lectura del mapa, encara que sempre que era possible ho intentava, per evitar aturar-me a les fites. Quan surto de la fita 5 ja veig arribar al meu darrera al Joan Sánchez, el company habitual de les rogaines que ha sortit un minut després. A la fita 8 m'avança i ens mantenim més o menys junts fins la 13. El Joan arriba abans i optem per una elecció de ruta diferent. La meva és la bona! Això em permet creuar l'arribada al seu davant, però està clar que m'ha guanyat. He fet un bon temps, 16-51. El Joan només m'ha tret 49 segons. Puc fer podi! Així és, sóc tercer!


El temps entre fita i fita ha anat des de 16 segons la més ràpida a 1-47 la més lenta. He acabat molt satisfet amb la cursa i content amb la classificació, segon podi català de la temporada. No està gens malament. Ha estat un resultat ben ajustat. Els tres primers hem entrat dins del mateix minut.

1
JOAN SÁNCHEZ DE LAS HERAS
 ALIGOTS16:02
2
FRANCESC MARTÍ GRAU
 ALIGOTS16:11
3
RICARD MASFERRER CLARA
 Sabadell-O16:51


I el segon dia a córrer pel gòtic, el barri de la Ribera i el Parc de la Ciutadella. També és una cursa molt i molt ràpida, però molt més llarga i amb més temps per pensar entra fita i fita. Són 5,6 km. i 26 fites, amb dos passos obligatoris per creuar Laietana i Passeig Picasso per dos semàfors que ens descomptarien del temps final. La sortida és davant de Correus i l'arribada al Parc de la Ciutadella.

Les primeres fites són pels carrerons estrets del gòtic. Sort que encara no hi ha massa turista passejant i es pot córrer sense massa entrebancs: la Plaça Reiai, la Rambla, darrera el monument a Pitarra, i després vindrà Sant Felip Neri, carrer Paradís, racons entranyables per on cal passar el més ràpid possible. El primer km. el faig per sota de 6, per després estabilitzar-me a un ritme de 6 i poc. Cal anar amb molt de compte al girar les cantonades, ja que és molt fàcil topar-se amb algú de cara. 

Travesso Via Laietana i ara és el barri de La Ribera, el que m'espera. He tingut mala sort i el semàfor estava verd. Volia prendre'm un respir i no ha estat possible. La cua que hi ha per entrar Museu Picasso converteix el carrer Montcada en un carrer encara més estret. Corrent el més ràpid aprofito sempre que puc per mirar el mapa i prendre decisions de quina és la millor opció pel següent tram. D'aquesta manera és només arribar a la fita, pinçar i a continuar corrent de nou sense aturar-se pràcticament..
Una fita davant del Born i a continuació travessar el Passeig Picasso. El darrer tram de la cursa està a l'interior del Parc de la Ciutadella. Un petit despiste a la primera fita del parc em fa perdre uns pocs segons. Ha baixat el meu ritme de cursa. Ara m'apropo als 6-30. Acabo la cursa amb 45-38 i 7,4 kms. reals a un mitjana a prop dels 6. Estic satisfet de la cursa. He gaudit de córrer a més no poder pels estrets carrers de la part antiga de la capital, sense errades i gairebé sense aturar-me a les fites. Ha estat una bona cursa. Miro la classificació de la categoria de més de 55: el 23è de 50 classificats. Com corre aquesta gent!


El primer ha fet la cursa en 33 minuts per sota de 5 el km. Això és córrer molt! He estat el primer català de la categoria. La propera cursa que m'espera serà ben diferent: la segona Rogaine de Cap de Creus.

dijous, 9 d’octubre del 2014

Orientació a la plana de Vic

Pràcticament un any després torna la orientació a Gurb, amb el mateix mapa però ampliat, ja que avui és el campionat de Catalunya de llarga distància. Recordo perfectament els problemes que vaig tenir i no vull repetir les mateixes errades.
De matinada ha caigut una forta tempesta que ha deixat el terreny xop i enfangat. He decidit agafar-m'ho amb calma, amb l'objectiu de evitar errades. La sortida és la mig d'una riera per on baixa aigua. Fins no poder sortir de la riera cal anar en compte on fiques els peus. Segurament faig una mica de volta, però ja tinc la primera i la segona. Estic a la zona de la tercera fita, però no la veig. Perdo una mica de temps buscant-la. Estava força amagada. A la 4 vaig per camins i aprofito per córrer. Després a casa veig una elecció de ruta gens complicada, més directe i de ben segur més ràpida.
La ruta fins a la 5 és complicada. Primer cal enfilar-se i després requereix flanquejar per unes marges relliscoses on cal anar amb compte, fins travessar a l'altra banda d'una riera. Un cop aquí uns corriols m'apropen a la zona de la fita. La busco en el límit de la zona oberta i el bosc. No la trobo. M'enfilo massa amunt i quan començo a baixar veig el turó on es troba al mig del bosquet. De nou he perdut temps.

La sisena no em presenta problemes. He acabat la primera part de la cursa amb poc menys d'una hora. M'aturo una estona per fer fotos i decidir la millor opció fins la 7. Sense adonar-me aquí em deixaré la brúixola.
Enfilo muntanya amunt fins trobar un corriol. De nou puc córrer fins arribar pràcticament a la fita. Torno als camins per apropar-me a la 8. Quan haig de deixar-los se'm fa evident que no porto la brúixola. Faré la resta de cursa sense i no m'anirà malament. El lloc (un tàlveg al bell mig de les margues osonenques) on està la 8 m'agrada. Busco referències en els camins i en el relleu i trobo les fites sense problemes. Fins i tot, puc córrer força ràpid en alguns moments.
Al sortir de la penúltima fita i arribar a un camí asfaltat, encara ara no sé perquè agafo la direcció contrària. M'aturo en la primera desviació i no entenc el que passa. El terreny no es correspon al que jo esperava. Nova pèrdua de temps. Em faig conscient de l'errada, rectifico i ja només em resta córrer fins al final. Aquí m'ha avançat el Josep Mª Palau que des de la fita 7 portava al darrera.


Malgrat tot acabo satisfet. De ben segur que podia millorar una mica però tampoc massa. Han estat 1-56 a 43 minuts guanyador de la categoria i 12 de 18 classificats. La propera serà el campionat de Catalunya de Sprint al Parc de Nou Barris.

dimecres, 1 d’octubre del 2014

Barrufant fites i podi.

El campionat de Catalunya de relleus es la festa catalana de les curses d'orientació. Tots els clubs presenten les seves millors gales. És una tradició entre els orientadors presentar-se disfressar-se. Alguns temporades havíem fet alguns intents, però aquest any vam tenir una bona idea i un parell de l'equip li van dedicar hores per tal de tenir les disfresses a punt pel dia D. I així va ser. Vam formar un gran equip de barrufets amb el seu gran barrufet al capdavant.

Per tercer any consecutiu corria la categoria màster, equips de majors de 50 anys amb dos rellevistes per equip. Aquest any el meu company d'equip seria el Toni, ja que el Felip completava el nostre equip de veterans. Defensàvem el títol aconseguit l'any passat a Llers. Sabíem que no seria possible guanyar ja que el COC presentava un equip molt potent que de ben segur seria el guanyador, tal com va ser. El nostre objectiu era fer segons i amb aquesta idea em vaig col·locar a la línia de sortida.
Sortida en massa com sempre espectacular i ben aviat estic al darrere del tot com ja era previsible. De córrer ben poc ja que després d'una baixada el terreny s'enfila amunt a través de les antigues pistes d'esquí de Rasos de Peguera. Vaig trobant les fites sense problemes. Tinc la sensació que vaig tercer, ja que en alguna fita he vist al Dedeu per davant meu, però sé que no el porto massa lluny. 
A les baixades tampoc es pot córrer massa ja que el bosc està força brut de branques. Passo per la fita vista i escolto els crits d'ànims dels companys. Entro de nou en una zona de fortes pujades que fa bufar de valent. Em despisto amb una fita que no és meva, però rectifico ràpid. 
Entro en la darrera part de la cursa. Vaig el més ràpid possible per tal de donar el relleu en bones condicions. Quan lliuro el mapa veig que anem segons. Objectiu complert. Portem gairebé un minut al tercer classificat i un minut i mig al quart. Ara tot queda en mans de la orientació del Toni.
A mi només em resta esperar. En el pas per la fita vista, el Toni manté la segona plaça. Al cap d'una estona el veig enfilar meta i entrem junts celebrant-ho. Un cop arribats ens girem i just al darrera tenim al tercer classificat. Hem estat segons amb només 12 segons d'avantatge. Estem satisfets pel resultat. 
La resta del matí el passem animant als companys dels diferents equips. Tots van acabant assolint força bons resultats.
En el lliurament de premis també ens donen el premi a la millor disfressa i amb la pluja a sobre nostre marxem cap a casa ben contents per tot plegat. 
 

dimecres, 10 de setembre del 2014

Les Bouillouses, très difficile

Les Bulloses és un indret paradisíac dels nostres Pirineus, lloc ideal per pujar al Carlit. Des del moment que vaig llegir que s'organitzatva una cursa d'orientació en aquells terrenys vaig tenir clar que per poc que pogués volia gaudir de fer orientació per aquells boscos i llacs.
S'aixeca un magnífic dia per l'orientació: sol i bona temperatura.
Per arribar al punt de sortida cal superar un fort desnivell. No em trobo a la llista. M'han inscrit en el circuït C, més curt i amb menys fites, que el B. Ho comento amb el Dédeu que està a la sortida. Malgrat el seu consell que amb el C ja en tindré prou, em decideixo per agafar el mapa del B, encara que això suposi no sortir a les classificacions finals. He vingut a gaudir de la cursa i del terreny. Tinc per endavant 7400 metres, 16 fites i 230 metres de desnivell, en un mapa gairebé tot blanc, menys algunes taques blaves, els llacs, i algunes zones de terreny obert.
Ja d'entrada he decidit que avui no serà un dia per córrer, millor caminar i assegurar. Amb tot i això les dues primeres fites no em resulten gens fàcils, sobre tot la segona. Em costa identificar els diferents elements en el terreny i en alguns moments interpretar les corbes de nivell. Les tres fites següents encara que lent les localitzo sense dificultat. Ja porto una hora de cursa.
Camí de la 6 perdo totes les referències. Veig que no sóc l'únic i que hi ha molts més orientadors despistats. No sé massa bé on sóc. Tinc la sort de trobar-me amb el David Fito del meu club que cerca la mateixa fita. El segueixo i després d'alguns dubtes ja la tenim. Les dues fites següents no em resulten difícils. Porto la meitat de les fites en una 1-42.
Fins la següent fita, hi ha 2300 metres en línia recta, tota una excursió, o dues com comenta una orientadora que també acaba de fitar el control.
Cerco punts de referència per fer aquest trajecte. De tant en tant m'aturo per recollir alguns rovellons. Ja en porto uns quants a la motxilla. La primera part em resulta complicada i hi ha moments en que no sé massa bé on em trobo, però aconsegueixo arribar al corriol que cercava. Un cop en el corriol ja puc trotar. Passo pel costat d'un parell de llacs.

De sobte un isard creua davant meu. Ambdós ens portem un bon ensurt amb aquesta aparició.
S'acaba el corriol i faig un rumb fins a la 9. Estic a prop, però no acabo de localitzar-la. Em ressituo amb un aiguamoll proper i ara si que ja és meva. Des de la 8 a la 9 he esmerçat gairebé una hora.
Entro en la darrera part de la cursa. Vaig fent més aviat caminant que corrent com gairebé al llarg de tota la cursa i vaig trobant les fites amb alguna petita dificultat quan estic a prop. Sóc poc precís en l'atac a la fita. Comença a tronar, però el cel encara és blau. Havia llegit previsió de pluja a partir del migdia. Penso que el millor és espavilar. Gaudeixo força d'aquest darrer tram. Finalitzo amb 3-46-39. Malgrat les dificultats i que ens alguns moments tenia dubtes de poder acabar-la he gaudit molt del lloc i del mapa. Segurament és la cursa més difícil que he fet mai.


Camí de l'hotel comencen a caure gotes. Creuar la porta i el xàfec augmenta en intensitat. La pluja no triga a convertir-se en calamarsada i el paisatge que podem veure per la finestra es va emblanquinant. Els plans de fer una passejada per la tarda quedaran per una altra vegada.



dilluns, 1 de setembre del 2014

De nou amb la gorra vermella

De tant en tant m'agrada torna a l'asfalt i fer una cursa a ritme. Aquestes vacances he pogut entrenar amb regularitat i em venia de gust provar-me. La cursa de la Festa Major de Matadepera era una bona opció: 10000 metres a prop de casa i a bon preu. I dit i fet.
Aquesta cursa ja l'havia fet el 2004 quan encara feia moltes curses d'asfalt. També eren dues voltes i recordava la duresa de les pujades dels seus carrers. Vaig fer un temps no massa bo: 48-07. La meva darrera cursa de 10 kms. va ser el maig de l'any passat a Sant Quirze. El meu crono va ser 56-25, el meu pitjor temps de sempre.
Aquestes són les meves referències i l'objectiu serà al menys millorar aquest temps i si pot ser apropar-me als 55.
Surto al darrera sense presses, però la primera part és en baixada i aviat m'animo i agafo un bon ritme. Tinc bones sensacions i tracto d'anar el més ràpid possible. El tram de pujada més llarg i costerut es troba entre el km. 3 i 4 i m'obliga a afluixar encara que no vulgui. Passo per la meitat de la cursa amb 27-25. Tinc al meu abast baixar de 55 i em fixo aquest objectiu.


Mentre segueixo de baixada mantinc el ritme, però en la part de pujada sembla que se m'escapa l'objectiu. El darrer km. és tot en baixada i poso tota la carn a la graella. Ja no cal reservar res. Acabo amb força i esprintant per acabar en 54-27, molt satisfet tant del temps com de les sensacions al llarg de tota cursa. Val a dir, però, que segons el meu Garmin li han faltat 200 metres per fer els 10000 exactes. He acabat el 348 de 420 arribats, amb el 82% dels participants davant meu.
Un cop acabada la cursa puc xerrar una estona amb el Vicenç, un vell conegut de la llista de l'atletisme.cat, en el que van ser els inicis de la relació entre atletisme i Internet. Després també puc saludar a a Pep Moliner un altres dels llistaires i que com jo encara manté el costum de córrer amb la gorra vermella amb la que ens identificaven a les curses, i conegut per ser l'alma mater del projecte mossenaire.

Encara m'agrada això de posar-me a prova en curses d'asfalt. Ho hauria de repetir més sovint.

dimecres, 20 d’agost del 2014

GRP Andorra final sota la pluja

Avui havia de tancar aquests dies per les muntanyes d'Andorra fent cim i baixant després pels Estanys de Baiau, la collada dels Estanys Forcats i el Pla de l'Estany fins a Arinsal. Però s'han complert les previsions que havia consultat abans de sortir de casa: tres dies de bon temps i pluges a partir del migdia del quart dia. L'única errada és que el mal temps es va avançar.
Com cada dia ben aviat ja estic dempeus i baixo cap al menjador a esmorzar. Miro per les finestres i la boira envolta tot el refugi. Surto a fora a tastar el temps. No fa massa fred, però la visibilitat és molt dolenta. Penso que la sort ja està jugada. Així no paga la pena de fer cim. Total per no poder gaudir de les vistes no té cap sentit. En el meu interior penso que igual encara estaré de sort i mentre esmorzo i acabo de muntar la motxilla, s'aixecarà el dia i podré seguir amb la meva planificació.
Esmorzem junts amb el company de Madrid que avui també acaba els seus dies per muntanya. Té una jornada curta fins Arans. Mentre esmorzem, escoltem com trona i al cap de poc es posa a ploure a bots i barrals.
La decisió està presa: baixaré a Arinsal a agafar l'autobús per retornar a les Bordes d'Envalira, on vaig deixar el cotxe fa quatre dies, i així donar per acabada aquesta mini-volta pel país d'Andorra. Un altre dia serà.
Fem temps per veure si para de ploure. Passades les nou sembla que minva una mica i ens preparem per sortir. Farem el camí junts amb el company que fa el GR11.
És una baixada agradable tot xino-xano pel mateix camí que ahir vaig fer de pujada. No fa fred. Cauen gotes, però no es pot dir que plogui. Cal vigilar el terra moll per no relliscar, sobre tot, en els trams de pedra.
Poc després de les 11 ja som a Arinsal. El company Luis segueix el seu camí. També acaba avui. Jo espero l'autobús per anar a recollir el cotxe i donar per acabada l'aventura d'aquest estiu. Mentrestant torna a ploure fort. Ha estat un encert renunciar a fer cim avui. Tornaré.

dimarts, 19 d’agost del 2014

GRP Andorra III, més que un paradís fiscal

De nou tinc una etapa llarga per endavant. De fet segons la descripció de la guia avui és l'etapa reina amb dues pujades molt i molt llargues, però em trobaré molt millor que ahir al llarg de tot el dia.
A la nit ha plogut. Està tot moll, però el dia s'aixeca bé. Ben d'hora estic esmorzant amb un grup d'excursionistes francesos que també volen sortir aviat. Aquest esmorzar matiner em permet està a la carretera, mai millor dit,  al voltant de dos quarts de vuit. De seguida abandono l'asfalt i entro en un camí herbat que fa goig de trepitjar.
Aquest tram per la part baixa de la vall i en lleugera baixada em permet posar a to la musculatura pel que m'espera més endavant. Al travessar la carretera en lloc de passar a l'altra banda de la vall, tal com indica la guia i els senyals, opto per seguir per la carretera fins el petit poble de Llorts seguint les indicacions del bloc de Mountain's Retos. Crec que m'he estalviat una bona volta.
Ja els mateixos carrers del poble són ben costeruts. Agafo un bon ritme per un sender que fa de bon pujar pel bell mig d'un bosc ben humit per la pluja de la nit passada.
A mitja pujada els primers raigs del sol traspassen els arbres. S'aixeca un bon dia i fa goig seguir caminant amunt i amunt.

Més endavant em topo amb aquest animaló que s'emporta una bona sorpresa davant de la meva presència i fuig corrent. Espero no haver-lo molestat massa amb la meva presència.
Aigua a dojo baixa per tot arreu en aquesta vall d'Angonella. Un cop arribat al refugi guardat i travessat el riu la pujada segueix, però ara ja sense arbres. Aquests han desaparegut del tot, i ara hi ha roques arreu. Deixo a sota el primer dels tres estanys de l'Angonella. Escolto i veig un gos molt neguitós a la seva riba que no para de bordar frenèticament. El cas és que cada cop que borda l'eco de la vall li torna la seva "pròpia veu" i suposo que creu que es tracta d'un altre gos i continua bordant ben desesperat el pobre. Mai ho havia vist. És tota una curiositat.
A mesura que guanyo alçada entre el rocam puc contemplar el segon llac i més amunt fins i tot el tercer, en una típica estampa de les valls pirinenques.

Arribo al coll. S'ha acabat la primera gran pujada de la jornada: 1100 metres de desnivell.
Fa un aire ben fresquet. M'haig d'abrigar. El cel s'està ennuvolant per moments. Em temo el pitjor. Accelero el pas tot carenejant sense dificultats fins el Clot del Cavall. I ara si que comença la gran baixada: 900 metres de desnivell negatiu.

Primer de tot pel mig d'una zona herbada, on dóna gust deixar-se anar ràpid, però poc després pel mig d'un bosquet de pi negre, on tal com indica la guia, baixa de valent, i cal anar en compte, fins arribar a les Bordes dels Prats Nous.
Les deixo enrere i em topo amb un trencall amb un indicador: Borda de la Coruvilla. Sospito que pot ser una drecera on m'estalviaria distància i desnivell, però segueixo les indicacions de la guia que em mena per un corriol ben fressat que travessa a nivell un bosc, amb alguna marca enganyosa a la que no faig cas en l'encreuament cap el refugi no guardat de les Fonts. Suposo que els que van segellant el passaport del GRP a tots els refugis si que els hi cal arribar-hi, però segueixo endavant pel mateix corriol deixant els desviament a la meva dreta.
Seguint aquest corriol arribo al Pla de l'Estany just a sota del Comapedrosa on faig parada i fonda al costat d'un riuet. Mentre faig un mos, poso el peus en remull i contemplo el majestuós cim andorrà que es mostra una mica vergonyós amagat darrera d'alguns núvols que l'envolten en alguns moments. El perill de pluja ha passat i torna a mostrar-se un bon sol.
Ja descansat i amb noves forces reprenc el camí. Baixo per la pista fins trobar el corriol que em menarà al refugi del Comapedrosa, final de l'etapa d'avui. En aquesta baixada passo ben a prop de la Borda de Coruvilla. De fet es veu des del camí, el que em reafirma que el trencall que havia vist sortint de les Bordes dels Prats Nous era una molt bona opció.
Un cop travessat el Riu de l'Areny i el Riu de Comapedrosa per dos ponts ben ferms, de nou tinc al davant un bona pujada: més de 500 metres de desnivell. M'anima que ja no queda massa per avui.
Agafo un ritme lent però sense aturades per assolir el final de la tercera jornada. Porto un parell de famílies alemanyes al davant que dóna la impressió que estrenin les botes avui. Tots porten el mateix model completament nou. Porten un ritme superior al meu però fan aturades per reagrupar-se i refer-se de l'esforç, i al final els deixo enrere. La pujada és llarga però malgrat el cansament acumulat. l'entorn que m'envolta la fa agradable: els arbres, i el riu que m'acompanya al costat del corriol. És un camí ben fressat. Em creuo amb molts excursionistes que van de baixada.
El refugi es fa esperar. De fet no es veu fins que ja ets ben a sota del mateix.
Arribo i està pràcticament buit. Em canvio de roba, descanso i escric una estona tot prenent una cervesa i uns ganyips.
Mantinc una interessant conversa fins l'hora de sopar. amb un excursionista madrileny que està fent una part del GR11. Al sopar s'afegeix un altre excursionista i seguim parlant de tot lo terrenal i diví, fins que es fa l'hora d'anar a dormir. Quan anem a dormir ja s'ha posat a ploure. La previsió per demà no és gens bona. A veure si tindrem sort.

 

dilluns, 18 d’agost del 2014

GRP Andorra II, més que un paradís fiscal

Ben d'hora ja torno a estar en marxa. La primera part de la jornada és força tècnica i avanço amb lentitud. És un constant pujar i baixar. Des de les parts més altes s'albira la vall a la que em dirigeixo. 

A l'arribar a un bosquet de pi negre es baixa per la via directa, en un terreny molt mullat i a estones ple d'aigua que fa que tingui que anar amb molt de compte. M'entrarà aigua a dins les sabatilles i acabo amb els peus ben xops. Això ho pagaré més endavant.
Acabada la baixada travesso el Riu del Manegó per una palanca i em preparo per afrontar la jornada sota el sol. Fins aquí encara havia caminat a l'ombra.
Ben aviat estic pujant en direcció al Refugi lliure de la Cabana Sorda.

És una pujada agradable que permet contemplar amb calma tot el que m'envolta, les muntanyes, les flors, els prats alpins. Encara ara no sé per quina raó vaig perdent temps sobre la previsió temporal que figura a la guia del GRP. Ahir no va ser així, però avui serà una constant en tots els trams d'aquesta llarga jornada.
El refugi de la Cabana Sorda està situat en un lloc idíl·lic, al costat de l'estany del mateix nom. Aprofito per aturar-me un moment i gaudir del silenci i la immensitat.

"Roques amunt, al cim de l'espadat, el solitari parla amb el profund" (Joan Vinyoli)

Tot seguit m'enfilo per una forta pendent que permet guanyar alçada ràpidament i contemplar el refugi i l'estany gairebé a vista d'ocell.


Sense deixar la pujada aquesta es suavitza. A sota queden ara les basses de les Salamandres. Aviat toca pujar fort una altra vegada. Ara per superar un coll i travessar així cap a la propera vall. Començo a entendre el per què del nom de "les valls d'Andorra". Només estic al segon dia i ja he perdut el compte de les valls que he visitat.
De nou baixada fins al Refugi de Coms de Jan a la Vall de Ransol. Passo a tocar del refugi i ben aviat ja estic un altre cop enfilant-me, ara en direcció al Coll dels Meners. Aquesta és la darrera pujada d'avui en que no he parat d'anar amunt i avall. Tan sols resten 500 de desnivell. Al fons ja puc contemplar el meu objectiu parcial.

"Al fons de tot es dreça una muntanya prometedora" (Joan Vinyoli)



M'aturo a fer un mos per agafar forces abans de seguir. Després d'una pujada forta per passar sota de l'Estany Mort em trobo amb un tram força planer i, fins i tot, amb una baixada que no m'esperava. Observo tant en el mapa com en el terreny que hi ha un camí més planer i que sembla més curt. Tant seguir les marques, m'he oblidat de mirar el mapa i no he vist que aquesta opció era millor.
Mentre camino puc contemplar alguns estanys, però ja fa estona que només tinc ganes d'arribar a dalt del coll i enfilar la baixada. Per moments el cel es tapa i amenaça pluja, però finalment es tornen a trencar el núvols. El darrer tram és costerut i es fa feixuc, fins i tot, una mica agonístic. Per fi travesso el coll de Meners.


Entro en el Parc Natural de Sorteny, una zona protegida. Ara ja tot baixada, m'animo i vaig força ràpid. Fa estona que tinc molèsties als peus, conseqüència directa de la remullada de l'inici de la jornada. M'aturo i faig un repàs dels desperfectes abans de continuar.
Tinc ganes d'acabar, però sóc conscient de que encara em resta una molt bona estona de camí. Sort que el el paisatge que em rodeja fa el cansament més lleuger.


Després de la forta baixada del Pas de la Serrera, travesso el riu de la Cebollera i ja no abandono la seva riba fins al Refugi de Sorteny on m'aturo una estona. Mentre menjo un entrepà converso animadament amb la guarda. Es un refugi completament nou, inaugurat aquest desembre i amb unes magnífiques instal·lacions. Potser un bon campament base per futures caminades.

Segueixo la baixada primer per una pista i després per un caminoi al costat del riu de Sorteny i amb menys d'una hora arribo al Serrat.
Ha estat una jornada llarga i tinc ganes de descansar, però no serà tan fàcil. A l'hotel Niunit em diuen que no hi ha lloc. No m'ho acabo de creure. Haig de tornar enrere. Sabia que l'hotel Brigué era car. Provo en el Pradet que ocupa el mateix edifici que l'antic Tristania que és l'hotel del que parlen les guies com a final d'aquesta jornada. Allà trobo lloc, però no sense esperar una bona estona.
Per fi estic a la habitació i em puc donar un merescut bany abans de baixar a sopar i anar a dormir ben aviat que demà m'espera també una llarga etapa.

diumenge, 17 d’agost del 2014

GRP Andorra I, més que un paradís fiscal

Ja fa uns quants estius que dedico uns dies del mes d'agost per anar caminar per les muntanyes: 
M'agrada passar uns dies rodejat de natura sense res més a fer que trescar per camins i corriols, aturar-me a contemplar el paisatge i els animalons, i arribar al refugi i fer petar la xerrada amb gent que té les mateixes aficions.
S'acostava l'estiu i no tenia res decidit, però en el viatge a Bellestar per participar en la cursa d'orientació un company de club, el Bernat, em va parlar del GRP Andorra, i uns dies més tard em va deixar un llibre sobre el mateix. La decisió estava presa.
La primera referència que tenia d'aquest GRP era un Vèrtex especial dedicat a Andorra el 2002. Però ha canviat molt des d'aleshores. Ara ja és una ruta circular i hi ha la possibilitat d'un allotjament més civilitzat al final d'algunes etapes.
El període de documentació prèvia és important i per això Internet és un tresor, sobre tot, els blogs dels excursionistes que han fet la ruta. Em va resultar especialment útil la lectura del blog  Mountain Retos. No m'agradava la part del GRP en que calia dormir en refugis lliures dos dies seguits. Finalment faria 4 jornades: 3 etapes del GRP i una darrera jornada per pujar al Comapedrosa i donar per acabada l'aventura d'aquest estiu tot baixant fins a Arinsal.
Seguint el mateix esquema que van emprar els del blog citat, començo a les Bordes d'Envalira amb la etapa més curta del GRP. 
A la sortida em topo amb un entrebanc del tot inesperat. Un enorme ramat de vaques està creuant la carretera i pugen pel mateix camí que haig d'agafar. Amb aquesta moguda estan molt esverades i opto per ser prudent i esperar que es calmin, abans de sortejar-les arran del Riu Massat evitant en tot el possible passar per entremig del bestiar.
Aquest és el corriol per on havia de passar!
Un cop les deixo enrere, ja recupero el corriol que amb forta pujada em fa guanyar alçada amb rapidesa abans d'entrar en un bosquet de pins negres molt agradable.
Les vaques i la vall ja queden ben lluny
Entrant al bosquet
Camino al costat del riu. El xiuxiueig de la seva aigua que s'escola avall m'acompanya en aquesta pujada. S'acaba el bosc i el corriol s'allunya del riu pujant pel mig d'un prat alpí immens. Malgrat que en alguns moments resulta una mica perdedor, no és un problema perquè està molt clar que cal pujar fins a dalt de la carena. Amb una 1 hora 40 he superat un desnivell de més de 500 metres.

Pujada finalitzada
Ara toca planejar per la carena, tot recuperant l'alè, després d'aquest esforç inicial. Puc contemplar muntanyes per totes les bandes mentre passo el Pas Dret i arribo al Pas de les Vaques. Des d'aquí ja puc veure el primer dels llacs dels que podré gaudir al llarg d'aquest dies, l'Estany del Siscaró.
Estany del Siscaró
Baixo fins a l'estany on hi ha petits grups de persones, i a la seva vora m'aturo un moment per recuperar forces. Tinc dubtes de quin camí seguir: les marques indiquen una direcció i en canvi segons el mapa de l'Alpina el GRP baixa pel costat del desaigüe del propi llac. Com que des de dalt de l'estany puc veure la Pleta del Siscaró on hi ha el refugi lliure del mateix lloc, segueixo el que indica el mapa. El camí està poc fresat, però de tant en tant trobo antigues marques del GRP mig esborrades. Ja a prop de la Pleta torno a trobar les marques noves de GR. Se'm fa molt evident que s'ha canviat aquesta part del recorregut, per una variant que de ben segur que no deu baixar tant pel dret com l'opció que he agafat.
Vorejo la pleta per la dreta, deixant a l'esquerra el refugi lliure. Passada una palanca tal com indica la guia cal seguir endavant per un corriol que s'enfila de valent per una zona herbada i que en alguns moments és poc evident.


En tot aquest tram convé estar atent a les marques que em menaran en la bona direcció. Un cop feta la pujada, el GRP flanqueja la muntanya per no perdre alçada. És una part amb molta roca i que en sec no presenta problema, però que amb el terra humit i relliscós caldrà anar amb molt de compte, ja que tenim un bon precipici als nostres peus. Alguns passamans ben instal·lats són de bona utilitat per sortejar els possibles perills i donar més seguretat.
El que podríem qualificar de drecera, ja que ens estalvia pujar per tornar a baixar, acaba enllaçant amb el camí que des del Pont de la Baladesa mena al refugi de Juclar (2310 metres). El que resta per avui ho podem qualificar d'un petit passeig fins el refugi, passant primer per un mirador de la Vall d'Incles, amb un petit monument que suposo que homenatja a 5 excursionistes accidentats en aquest indret.

El refugi està al costat del primer estany de Juclar que ofereix un aspecte una mica desolador, mig buit com està per haver iniciat un procés d'obres en la part de la pressa que no s'havia tocat des del 1936 any de la seva construcció.


En el refugi, malgrat que hi arriba gent que s'hi apropa en una excursió d'un dia, és un lloc força solitari. Un cop instal·lat dono un tomb fins el segon estany i puc gaudir d'una tarda contemplativa al costat d'una petita bassa on puc remullar-me els peus, mentre escric i llegeixo una estona tot esperant el sopar.


I com sempre sopar ben d'hora per anar a descansar aviat i esperar l'endemà.