dijous, 31 de desembre del 2015

Volta pel Montseny: una Sant Silvestre particular.

Amb els anys hom canvia les seves costums i els seus plaers. Darrerament defujo les curses multitudinàries. No m'agrada córrer entremig de tanta i tanta gent. No critico a qui li agrada. Cadascú té les seves dèries i les seves preferències. Malgrat tot de tant en tant encara torno a córrer al mig d'una munió de gent, però no és la meva activitat física preferent.
Des de ja fa un temps el que més m'agrada és caminar i trotar per corriols i camins de muntanya descobrint nous llocs.
Abans d'acabar l'any m'he organitzat la meva pròpia Sant Silvestre. Un recorregut llarg pel Montseny: una bona volta per conèixer indrets que encara mai havia visitat. Malgrat que el Montseny el tinc ben a prop no és una muntanya que visiti massa sovint. La idea era fer com una mena de rogaine.
A les 8.30 surto de Cànoves. S'albira un bon dia per fer muntanya amb una temperatura ideal, i malgrat l'anticicló que fa dies que tenim a sobre, amb una visibilitat força bona.

Vaig guanyant alçada per pista, tot passant pel costat de diferents masies, algunes d'elles reconvertides en cases rurals, restaurants, hotels, ... És molt evident que des de sempre el Montseny ha estat ocupat per l'home que ha utilitzat l'entorn en funció de l'economia. El que abans eren construccions per conrear els camps i tenir bestiar ara s'han reconvertit per donar relax als urbanites que necessiten, o millor dit, necessitem de la nostra dosi de natura en conserva.
La primera sorpresa és Sant Salvador. És una construcció amb aires espectaculars i aixecada al segle XX sobre les restes d'una antiga ermita, el mig del no res, encara que a prop d'una masia força gran com és Can Quintana.

Segueixo per pista i la segona sorpresa és trobar un ametller florit en el Montseny a finals de desembre, un símptoma clar que el clima està canviant.
El castanyer gros de Can Cuc diuen que té més de 500 anys, que va superar un incendi i que dins seu hi va viure un carboner llargues temporades. El rodejo i el contemplo des de totes les vessants possibles. És un gran exemple de com la natura lluita per la seva supervivència fent front a totes les adversitats.



Segueixo pujant fins assolir la carena al Coll dels Palestrins. M'encamino fins el Turó i l'ermita de Sant Elies. Malgrat la seva senzillesa, m'agrada més que la de Sant Salvador. El lloc del seu emplaçament també ajuda.

Des d'aquí ja m'encamino cap el darrer objectiu d'avui: El Sui. Primer per un corriol entremig d'alzines que s'enfila per la carena de la Cova i sempre en pujada per camí ben fressat arribo al Turó del Samon des d'on ja albiro el Sui.

Més endavant em desvio una mica del camí principal. M'endinso en una fageda per descobrir el Pou de neu d'en Besa. Una nova mostra de les utilitats que tenia la muntanya en altres temps, molt més habitada que avui en dia en que s'ha reconvertit en una mena de refugi dels urbanites-exploradors-tafaners.

Sense cap més distracció El Sui marca el sostre de la sortida avui, 1318 metres i vistes panoràmiques en totes les direccions. Un bon moment per seure i contemplar la grandiositat de tot el que em rodeja. Porto tot el matí sol, sense trobar-me a ningú, en comunió perfecte amb el paisatge i l'entorn, gaudint d'aquests moments màgics en que l'esforç físic es suma a la descoberta de nous camins i contrades.

Ja tan sols resta baixar i baixar fins retornar al cotxe. Troto a estones i encara tinc temps per contemplar el torrent de la Baga d'en Cuc i el Pantà de Vallfornès abans de donar per acabada aquesta volta pel Montseny en el que d'alguna manera ha estat la meva Sant Silvestre particular. He estat una mica més de 6 hores trescant i poc més de 26 kms. i 1300 m. de desnivell. Realment és com si hagués fet una rogaine.

divendres, 25 de desembre del 2015

La Mola amb boira

Al llarg de la meva vida he pujat incomptables vegades a la Mola. Darrerament no ho faig massa sovint perquè sempre hi ha massa gent i prefereixo trescar pels racons de la Serra de l'Obac. Però diumenge vaig decidir pujar-hi de nou ben d'hora per poder contemplar tot el Vallès sota la boira. Sens dubte que la vaig encertar.
Encara fosc sortia de casa cap a Can Robert. Faria la ruta clàssica. Mentre pujava rodejat de boira pensava en el que en l'època universitària ens explicava Josep Mª Domènech el professor d'Estadística de la Facultat. Un fet que s'hagi donat sempre no significa que l'endemà torni a passar: per tant el que la Mola segueixi apareixen cada dia darrera dels núvols que la tapen en un moment determinant no significa que avui hi torni ser. Igual ha desaparegut.
Malgrat ser ben d'hora, ja em creuo amb caminants i corredors que baixen. La boira no és massa espesa, però desdibuixa tot el que ens envolta, i transforma el paisatge i els camins.

Es va fent de dia però la boira persisteix. M'apropo al cim i encara m'envolta, per algun moment penso que arribaré a dalt i no podré gaudir de l'esperada vista de la boira als meus peus cobrint tot el Vallès.
Però a la darrera corba del camí dels Monjos que ja porta directament al cim apareix el blau del cel i també el sol entre els arbres.




I tal com esperava, ja només resta arribar fins al monestir i contemplar l'espectacularitat de tot el que em rodeja: boira i més boira, com si estès sobrevolant la comarca des d'un avió, i les puntes de les muntanyes que envolten la comarca, Montseny i Montserrat i també el Montcau que sura i desapareix per moments sota la boira. Al fons també es poden veure els majestuosos Pirineus empolsinats de blanc.










I després de gaudir de l'espectacle i fer un bon grapat fotos baixo per la canal de l'Abella, cap el cotxe i cap a casa. Ha pagat la pena matinar per gaudir d'una nova pujada a la Mola.

dijous, 17 de desembre del 2015

De nou orientant-me per Collserola

La cursa per Collserola amb sortida des del Parc de la Pollancreda no és com la cursa del Farell, però també ja comença a ser una tradició. Amb la d'avui ja en porto 7 edicions. La primera va ser el 2007, i des d'aquella edició només he deixat de participar-hi el 2008 i el 2010. El 2011 es transformava a modalitat rogaine.
Aquest any oferia dues opcions, 2 i 4 hores, i vaig optar per aquesta última. La tinc ben a prop de casa i volia arribar just a l'hora de sortida, però aquesta s'ha retardat mitja hora. Això m'ha donat temps per petar la xerrada amb companys i coneguts mentre esperem que ens donin el mapa.
Amb el mapa a la mà, aviat he escollit les 20 fites possibles que es podien fer: totes les de 5 punts o més i una de 4. A partir d'aquí planifico la que podria ser la ruta ideal per enllaçar totes aquestes fites si les forces i les 4 hores disponibles de cursa m'ho permeten.
Només començar la cursa. Encara no porto tres fites, una trucada em fa perdre temps i també em despista una mica i dono més volta del compte per anar de la 50 a la 60. Porto un bon ritme passant per indrets, corriols i camins que ja conec d'altres edicions. Poc abans d'arribar a la primera hora de cursa ja tinc 5 fites i 6 kms: 55, 51, 50, 60 i 92
Segueixo el plan establert, però de la 93 a la 81 repeteixo l'errada de fa dos temporades quan feia la cursa amb el David. M'equivoco al mateix carrer. Serà possible!!! I a més una pista que hi ha marcada al mapa és impassable per unes bardisses enormes. Travesso una riera camp a través i tinc sort de trobar un pas fins al corriol. He perdut massa temps. Segueixo la planificació, però aquí el més assenyat hauria estat fer un petit canvi, però en cursa no vaig saber o no vaig voler veure-ho. Tot plegat fa que la segona hora només hagi assolit 3 fites més: 93, 81 i 53.
Amb tot decideixo seguir el pla inicial i fer les tres 90 que hi ha al Sud-Est del mapa. Segurament em farà falta una hora per aconseguir-ho i després ja poca cosa més podré fer. Així és, 94, 95 i 97 i porto 2 hores 44 de cursa i estic molt lluny de l'arribada. De fet estic a l'altra punta del mapa. És hora de valorar opcions. Segueixo el plan inicial i un cop sigui a Can Borrell ja decidiré com acabar la cursa.
Passo pel costat de la 53, i vaig cap a la 70 al costat d'un cotxe abandonat i desballestat. Recordo que fa un parell d'anys en aquesta mateixa zona també vam veure un cotxe en aquestes mateixes condicions però diria que era d'un model diferent.

Passo pel pantà de Can Borrell per fer la 52 i per Can Borrell amb la 38.  Falta menys de mitja hora. Enfilo la pista que porta al Parc de la Pollancreda i em desvio per agafar punts en alguns fites de 3. La darrera situada a sota del famós Pi d'en Xandri.

He gaudit un magnífic dia per córrer i aprofitar els corriols més perduts de Collserola. Han estat gairebé 4 hores, 24 km. i 800 metres de desnivell.
Una petita xerrada amb els coneguts, un tros de pizza i cap a casa. El més segur que aquesta sigui la darrera cursa d'aquest 2015

dimarts, 1 de desembre del 2015

300 kms. i 25 hores pel Farell

23 edicions de la cursa de muntanya del Farell donen per molt. El dissabte abans de la cursa vaig estar a casa repassant els números de les 22 edicions anteriors. Amb la 23ª edició arribaré als 300 kms. acumulats  i superaré les 25 hores de competició en aquesta cursa. Els meus registres més significatius són::
  • millor temps: 57-27 a la segona edició 1994 i 57-40 a la tercera (1995) i 12ª (2004)
  • pitjors temps 2012 1-25 (l'any que la cursa va ser més llarga) i 2014 1-22
Al llarg de les 23 edicions el recorregut ha sofert algunes variacions, tant en el lloc de sortida, com en l'arribada, però podríem dir que més o menys ha mantingut la distància i el desnivell que s'ha mogut sempre entre els 12 i 14 kms. i una mica més de 300 metres de desnivell positiu. 
El d'avui no serà el mateix recorregut que la temporada anterior degut a la Fira de Nadal, en el tram urbà, i a la caiguda d'arbres en el tram de muntanya.
Surto darrera de tot, gairebé sense escalfar, i amb molta tranquil·litat a veure-les venir. No entreno massa darrerament i no penso pas que estigui per fer massa bon temps. Si em moc en un registre semblant a l'any passat ja em donaré per satisfet.

Malgrat sortir de tan enrere no tinc problemes per agafar el meu ritme sense entrebancs ben aviat. Sembla que avui hi ha menys participació que les darreres temporades i es pot córrer amb facilitat pels carrers amb llambordes del poble. Porto un ritme al voltant dels 6 per km. S'acaba l'asfalt i comença la pujada més important de tota la cursa. Aquí hi ha corredors que es posen a caminar. Vaig fent fins coronar aquesta part amb retard respecte a l'anterior edició (33-45 avui, per 32-00 el 2014). Cal considerar que avui aquest tram ha estat una mica més llarg, però el retard ha estat considerable.
Tinc bones sensacions. El terreny està sec i polsós després de tant de temps sense pluja. Avanço corredors i em planto a la zona d'avituallament amb 42-30, per 42 de l'any passat. He recuperat una part del meu retard. Segueixo amb les bones sensacions i el bon coneixement de tot el recorregut em permet dosificar els esforços. No sabia on seria la modificació del recorregut d'enguany. Per moments penso que al final no hi haurà canvi, però vaig errat. El darrer tram de pujada de la cursa que sempre s'havia fet de forma suau per un corriol, aquest any és per pista, però molt més directe i amb pujades més fortes. M'adapto bé al canvi i segueixo corrent. Són molts els corredors que caminan.
Quan inicio la baixada porto 57-30, per 1-02-30 de l'any passat. Segur que faig millor temps. Em deixo anar a la baixada i gaudeixo d'allò més anat ràpid i ràpid i deixant alguns corredors més enrere a un ritme de 4-30 fins creuar l'arribada amb un temps final de 1-15-51, 7 minuts menys!!!!.

Ha estat una mica més curt que el recorregut de l'any passat, però el meu ritme de cursa també ha estat molt millor 5-49, per 6-16. Estic molt satisfet de tot plegat. Miro la classificació, el 355 de 480 arribats. Tinc un 74% de corredors davant meu. Em moc en percentatges de fa 4 o 5 anys.
480 arribats confirma la meva impressió que hi havia menys participació. Els darrers anys érem entre 600 i 700. Ha estat una forta davallada.
La organització em comunica que són l'únic participant que ha fet totes les edicions. Fins fa poc compartia aquest honor amb un altre corredor. Espero seguir gaudint d'aquesta cursa per molts anys més.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Osona, una mica de boira i moltes fites

Els dos dies d'Osona tancaran les curses de la Copa Catalana d'aquesta temporada. Són dos mapes en els que ja he corregut i que m'agraden força. 
El dissabte s'aixeca fresc. Tinc ganes d'orientació i surto amb ganes de córrer. La primera fita em passo una mica. Pujo més del compte. El cercle de la fita al mapa tapava una mica un tallat, però un cop l'identifico rectifico ràpid, torno enrere i ja la tinc. A partir d'aquí, córrer i córrer molt. Vaig segur. No tinc dubtes i les trobo fàcils. Identifico molt bé els diferents elements del terreny. A la 9 perdo una mica de temps, ja que la començo a cercar abans d'hora, però rectifico ràpid. I a la 10 tinc alguns dubtes en la elecció de ruta i faig alguns canvis sobre la marxa que de ben segur també em penalitzen una mica. La tirada de la 13 a la 14 tampoc és massa bona, amb poca seguretat i algunes rectificacions. Però travesso l'arribada amb la sensació d'haver fet una bona cursa i amb la sensació que puc competir per la victòria. Espero l'arribada de la resta de companys de la categoria, i així és 1-03-48 i gairebé 7 minuts sobre el Joan que avui ha fet un parell d'errades.

Havia decidit anar a la manifestació convocada al Passeig dels Til·lers per l'ANC, però la canvien de data pels atemptats de Paris. Finalment em desplaçaré a l'Esquirol a defensar el primer lloc dels dos dies d'Osona. No m'agrada córrer amb pressió.
A la plana de Vic ens topem amb la boira, però a mesura que ens enfilem cap a L'Esquirol aquesta desapareix i queda per sota nostre. Una mica d'escalfament de camí cap a la sortida i ja estic a punt. Surto a les 10. Sóc el primer, m'agrada, ja que em permetrà anar més concentrat.

Només deixar el triangle entro dins la boira. La primera no té cap dificultat, però per la segona la boira m'impedeix veure un camp i dono una mica més de volta del compte. Arribo a la segona i no hi ha base. Què estrany, si la cursa només acaba de començar! Miro si està per terra, però no la veig. No estic per perdre temps. Pinço en el mapa i endavant cap a la tercera.
Em costa una mica orientar-me degut a la boira, però ja la veig. El número no es correspon. Però, si ha de ser aquí! Cerco una referència clara i arribo de nou a la mateixa fita. I repeteixo la jugada però des d'un altre indret. Com pot ser ? Comprovo el número en el pre-balissat. Miro el mapa. Però si és la fita 11!. M'he confós i en lloc de cercar la 3 he cercat la 11. He tirat la cursa per terra! Estic emprenyat amb mi mateix. Corro cap a la 3. Cap problema. Les dues següents també són fàcils. A la 6 pago una mica el canvi de zona i me la passo de llarg, fins arribar al fons d'una riera. Queda més amunt i una mica més a l'esquerra! Així és. Allà està. He perdut un parell o tres de minuts ben bons.

Es comença a aixecar la boira. La resta de fites em resulten ben fàcils i ràpides. Gaudeixo de l'orientació i de córrer el més ràpid possible entre camps, marges i bosquets. Cursa acabada amb 1-01. Llàstima de la gran errada a la tercera fita!. Malgrat tot he estat tercer en la cursa d'avui i també tercer en la suma de temps dels dos dies d'Osona. No està malament del tot.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Ultrallarga de Rojals: crònica d'una abandonament anunciat

No és la primera ultrallarga que corro. M'agraden les curses d'orientació i m'agraden les curses llargues. Per tant el campionat de Catalunya de ultrallarga és la combinació perfecta. Correré la categoria d'Homes Elit juntament amb altres 3 companys (Toni, Felip i Joan) de més de 50 anys en el que hem anomenat la ultraiaios. Però aquesta edició organitzada pel Montsant a Rojals serà la més llarga de totes: més de 17 kms., 37 fites i més de 700 m. de desnivell!
Surto amb la idea d'estar en cursa al voltant de 4 hores i prou i amb el convenciment que no l'acabaré.
La sortida és en massa i de seguida els ultraiaios ens quedem al darrera en direcció al triangle. El Toni marxa al davant amb bon ritme, en Joan i jo anem al darrera a una certa distància i el Felip amb el Saiko va més endarrerit. Des de la sortida fins la primera zona de fites hi ha més d'un km. Són 7 fites en la zona Sud del mapa. M'oriento prou bé i les localitzo sense pressa, però també sense pausa. A la darrera em trobo al Felip que encara no ha acabat el seu bucle. Porto 1 hora de cursa

Ara toca canviar de zona a la cerca de dos noves fites. Tinc una bona estona fins apropar-me a la 8. Un cop hi sóc a prop no em situo i dono voltes i més voltes visitant tots els tàlvegs haguts i per haver però sense localitzar la fita. Perdo molt de temps. Un cop tinc la 8 faig la 9 sense problemes, però he perdut massa temps a la 8 i això em pesa com una llosa.
Em dirigeixo cap a la 10 que torna a ser lluny. Mentre m'aproximo a la zona miro el temps. M'apropo a les 3 hores. Dono una ullada al mapa i decideixo fer les darreres fites de la cursa (de la 21 a la 27) abans del canvi de mapa. M'ho agafo amb calma i gaudeixo d'un bosc força net. Aquestes em resulten fàcils. Segur que ajuda no anar amb cap pressió i sense córrer massa.
Arribo a la zona de canvi de mapa on abandono. Intenten de convencem de que continuï amb les 10 fites restants. Em miro el mapa i es veuen força fàcils, però ja en tinc prou per avui. Han estat 3-52 de cursa, més de 15 kms. i 500 metres de desnivell. Comento la cursa amb el Joan que també ha abandonat i veig que tant el Felip com el Toni encara segueixen en cursa.
Finalment l'únic ultraiaio que acabarà la cursa serà el Toni amb més de 6 hores de cursa. El primer ha fet 2-36. Dels 22 que hem començat només 11 han acabat tot el recorregut. De ben segur que la propera temporada tornaré a provar sort en la ultrallarga. 

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Fites i més fites: 12 hores de fites

Ja fa més d'un any de la primera edició d'aquesta Rogaine Internacional de 12 hores de la Serralada Litoral. L'any passat va ser per la primavera i aquest any serà ja ben entrada la tardor. Ha canviat el lloc de la sortida i arribada. Ho farem des d'Òrrius, el poble que l'any passat albergava el Hash House.
Amb el mapa a la mà comencem a rumiar l'estratègia de cursa. No resulta fàcil decidir-se.

Òrrius està en la zona central del Nord del mapa. Hi ha un bon nombre de fites tant a l'Nord-Est com al Nord-Oest i el Hash House al Sud. Finalment planifiquem fer primer les fites del Nord-Est, passar pel Hash House i segons l'hora fer el sector Nord-Oest.
Ens porten caminant fins a la placeta de l'església des d'on donaran la sortida. Anem xerrant i despitats i en el moment de la sortida ens quedem sols a la plaça. Ens costa situar-nos i decidir per on sortim. Tenim la sensació de novells.
Hi ha la possibilitat d'arribar a la nostra primera fita (64) seguint un torrent sense camí, però no ens refiem de poder passar i donem una bona volta. Quan hi arribem trobem que el Soro i el seu fill surten de la fita. Han anat pel torrent que era passable. Seguim el nostre pla i coincidim en aquest inici amb el Felip. Anem fent a bon pas però sense córrer excepte en alguna baixada.
No interpretem bé el mapa i baixem pel dret arrossegant bardisses per entrar al torrent on està situada la 58. No ha estat una bona elecció, però ja és nostre. Anem fent amb tranquil·litat però sense pausa.

Fem una curta aturada a la 62, al costat d'una font. Ens netegem una mica i mengem abans de continuar endavant. Portem 3 hores de cursa. Seguim amb la nostra planificació agafant punts en direcció a la Hash House i gaudim de les vistes i dels paisatge.


A mesura que ens hi apropem veiem la opció de fer dues fites llamineres, la 93 i la 81. Anem bé de temps i són 17 punts de bon aprofitar. I dit i fet. Cap allà anem després de rumiar-ho una mica.

Ja les tenim i ara sí es encaminem cap a la H.H. Portem una mica més de 6 hores. Mengem, bevem i pensem en la segona part de la cursa. Es notem les hores de cursa, però encara anem a bon ritme. La pujada en direcció a la 63 ens fa mal, però seguim endavant. Ja portem més de 8 hores.
Anem amb la calculadora posada. Després de baixar força estona veiem davant nostra la muntanya on estan la resta de fites que ens resten per fer.

Tocarà pujar i això fem, complint el que havíem previst a meitat de cursa. Anem sumant punts i temps, a la 52 ens resten 2 hores per acabar la cursa. Preveiem que si passem la 86 amb un marge d'una hora per acabar ja ho tenim. I així ho fem la fitem i encara ens resta més d'una hora. El Sol ja comença a amagar-se.

Anem bé no haurem de patir, però on és la 54? Està darrera una roca. Passem al costat d'unes quantes roques i no hi és. Ja pensem en deixar-la quan la localitzem una mica més avall. Ja tenim la 57, la nostra darrera fita prevista i cap a l'arribada. Ja necessitem els frontals. Tindríem temps d'anar a per la 39 i potser fins i tot la 37, però ja en tenim prou i no volem forçar la màquina. Final amb 11-38-56, 189 punts, uns 45 kms. i al voltant de 2300 metres de desnivell positiu.
Estem satisfets de com ens ha anat. Hem localitzat totes les fites a la primera, sense perdre temps en cap d'elles i ens hem trobat força bé físicament.
I a més hem pujat al podi! Això són coses de l'edat ja que a la nostra categoria (majors de 55) hi ha pocs participants.


dimecres, 9 de setembre del 2015

3 curses de Festa Major

Acaba l'agost i s'inicia el mes de setembre i el nou curs. És temps de festes majors. Cada una d'elles amb la seva cursa popular, gratuïta o a bon preu, en tots els pobles del rodal. Gairebé sense proposar-m'ho participo en tres curses.
La primera a Matadepera, amb 10 km. de pujades i baixades, el dissabte a la tarda. Ja hi vaig participar l'any passat. Per tant tinc un temps de referència (54-27 a 5-33 per km.) i conec el recorregut, dues voltes de 5 km.. Aprofitaré per provar l'estat de la meva forma física a les acaballes de l'estiu. Surto des darrera de tot, i m'agafo la primera part de la cursa amb tranquil·litat. Aniré de menys a més. Passo la primera volta més lent que l'any passat i malgrat intentar-ho i anar més ràpid a la segona volta no assoleixo l'objectiu: 55-34 a 5-40 per km. Malgrat no assolir l'objectiu quedo prou satisfet de les sensacions al llarg de la cursa.

L'endemà al matí i sense haver passat 24 hores ja estic escalfant pel segon repte, la cursa de la Festa Major de Sant Quirze del Vallès. Són 5 kms., de pujades i baixades. Surto des de darrera, però el més ràpid possible, ja que una cursa tan curta no dóna massa marge per recuperar. Em trobo bé. Faig tots els kms. per sota de 5-30, excepte el tercer (5-52) que és en pujada. Acabo amb 27-10 i 5-23 per km. Molt millor que ahir.
I la última cursa de Festa Major, serà la de Sabadell. Es fan tres curses simultànies, 7, 14 i 21 kms. en un circuït de 7 kms. La popular és la d'una sola volta. L'objectiu és millorar la mitja per km. de diumenge passat a Sant Quirze. De nou surto del darrera. Hi ha molta gent i el primer km. malgrat ser en baixada és lent. Un cop assolit el meu lloc a la cursa ja puc portar el meu ritme. Després d'un inici en baixada ve una prolongada pujada fins el km. 5. Veig difícil assolir l'objectiu, però en els dos darrers kms. ja de nou en baixada fins a l'arribada accelero el meu ritme i els faig una mica per sota de 5. Quan de temps feia que no corria a aquests ritmes estratosfèrics! Em trobo físicament bé. Aturo el crono en 38-37 a 5-22. Bon resultat.
Ha estat una bona experiència tornar a les curses populars de Festa Major. De fet ho podia haver prolongat amb dues curses més: Festa Major de Castellar del Vallès i la de la Mercè, però ja en tenia prou d'asfalt. No defujo intentar fer les cinc curses en propers anys.

divendres, 28 d’agost del 2015

Serra de les Pedritxes

S'acaben els dies de vacances i s'apropa el moment de la tornada a la feina. Aprofito uns dels darrers dies per anar a fer un tomb pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obach. Un indret que no em canso de visitar i que sempre em té alguna sorpresa preparada.
Camí cap el Coll d'Estenelles, l'Alzina del Sal·lari i altres llocs sempre passo pel davant de les pistes del Club de Hockey Terrassa. Per sobre la urbanització de les Pedritxes destaca el perfil d'unes muntanyes no massa altes, però que fa temps que m'atrauen. Avui les visitaré.
Deixo el cotxe al trencall de Can Roure i per pista m'enfilo fins el collet del mateix nom. Abans de començar a carenejar tota la serra m'arribo fins el Turó de les Roques Blanques (588 metres), un bon mirador de Terrassa i tota la plana del Vallès. Llàstima que avui tenim un dia una mica boirós.
Baixo de nou fins el Collet de Can Roure i agafo un corriol que segueix tota la carena. És un puja i baixa constant: turó, collet, turó, collet: Turó de Sant Joan (619 m.), Collet de Sant Joan, Collet de l'Ós, Turó de l'Ós (675 m.) Collet de l'Àliga, Turó de les Pedritxes (791 m.), La Moleta (770 m.). És un corriol entrentigut, per entre mig de boscos nets i amb vistes a banda a banda: Matadepera i el massís de Sant Llorenç del Munt a l'Est i el pla del Vallès Occidental i Montserrat a l'Oest.









Acabo al Collet de les Foradades amb la visita obligada a aquestes formacions rocoses tan singulars.



Segueixo en direcció Nord-Oest fins el Coll de la Riba on em trobo amb les senyals de la Matagalls-Montserrat. Abandono la pista i per un corriol pujo primer fins la Punta dels Caus Cremats (812 m.) i Puig Codina (824 m.) després.

Ja veig la Roca del Corb i el niu d'ametralladora antiàrea de Torre Salvans, darrer objectiu de la trescada d'avui.


Passat el Collet de l'Arca m'enfilo fins la Roca del Corb (877 metres) i des d'allà baixo a visitar el niu d'ametralladora, per la mateixa carena de la roca. Ho havia intentat un parell de vegades des de la Torre Salvans i mai havia trobat com arribar-hi. Està situat en un lloc ben estratègic des d'on es domina perfectament tots els possibles angles aeris d'atac a la Torre on es va reunir el consell de ministres del govern de la República ja en retirada.


Retorno a la Roca del Corb i per acabar el tomb pujaré fins el punt més alt d'avui, el Turó de la Carlina (933 m.). Després de visitar el Pou de Glaç i la Torrota de l'Obac tornaré ja per pista al Coll de la Riba, on seguint les marques de la propera M-M i passant per alguns dels carrers de les Pedritxes baixaré fins la carretera de Matadepera a poc més d'un km. d'on he deixat el cotxe.



I ja per carretera passant per davant de les portes del Terrassa Hockey dono per acabada la jornada d'avui i gairebé les vacances d'aquest estiu. Han estat poc més de 4 hores per més de 16 kms. i més de 700 metres de desnivell positiu d'un matí molt agradable.