dilluns, 26 de setembre del 2005

Sant Llorenç del Munt per partida doble

Des de sempre Sant Llorenç del Munt, La Mola, ha estat una muntanya màgica per a mi. Crec que ho és per tots els vallesans des de la prehistòria. Segurament aquella mena d’altar que tanca l’horitzó de la nostra comarca pel Nord devia ser la muntanya sagrada dels nostres avantpassats.
Ja des de petit acostumava anar-hi sovint. Encara recordo la meva primera pujada a la Mola. Érem tots joves. No recordo qui exercia de guia i vàrem pujar per la Canal de la Cova del Manel. Renoi quina manera de pujar! Durant molts anys pensava que aquesta era la única via de pujada, fins que amb el temps i les diferents passejades pel Massís vaig anar descobrint nous llocs i nous camins que també portaven al nostre cim comarcal.
És una muntanya molt visitada tots els dies de l’any, segurament una de les més visitades de Catalunya. Sempre trobes molta gent pel camí (excursionistes, famílies senceres, gent solitària, grans grups, …), sobre tot, si t’enfiles pel tradicional camí dels Monjos.
Aquest cap de setmana hi he pujat dues vegades. Dos ascensions ben diferents.
La primera va ser dissabte acompanyant als meus pares ja grans i que no s’atreveixen a anar a algunes muntanyes sols per por de perdre’s. De petit eren ells els que em portaven i em guiaven a les freqüents excursions que fèiem. Ara s’han intercanviat els papers. Vàrem deixar el cotxe a Can Robert i a poc a poc però sense aturades vàrem arribar primer a Can Pobla i després al monestir de Sant Llorenç del Munt. No feia massa bon dia, estava una mica emboirat, però això també ens va permetre no passar massa calor mentre caminàvem. Un cop a dalt una petita volta per gaudir d’aquest magnífica entorn i cap avall pel mateix camí.
L’endemà vaig pujar amb una colla d’amics. Des de fa quatre o cinc anys, de tant en tant, un grup d’amics anem a córrer per la Mola fent el que anomenen la volteta a La Mola. La convocatòria d’aquestes "voltetes" la fem per internet. Sortim des de la Torre de l’Àngel on deixem els cotxes i ens enfilem fins a Sant Llorenç del Munt pel mateix camí que el dissabte ho havia fet amb els meus pares. Un cop al cim, baixem fins a la cova del Drac, passem pels Òbits i arribem al Coll d’Eres, des d’on a vegades pugem al Montcau abans de baixar fins el Coll d’Estenalles i després agafar la carretera en uns quants quilòmetres d’asfalt fins arribar de nou als cotxes on fem petar una estona la xerrada mentre bevem una mica i recuperem forces fem un mos abans de retornar cadascú cap a casa. En tot aquest recorregut anem fent petites parades per reagrupar-nos i no perdre ningú per la muntanya.
Aquest diumenge vàrem ser 13, però amb uns petits canvis de recorregut tot cercant una volteta en que no fos necessari córrer per asfalt. Tot el circuit fins els Òbits va ser igual que sempre. Un cop allà calia cercar una canal per baixar fins a La Barata. Portàvem els plànols i malgrat que ens vàrem despistar en algun moment, finalment vàrem trobar el camí de la canal del Forn del Cargol. Primer baixem suaument, però aviat una forta baixada, una mica humida i relliscosa per unes quantes gotes que van caure aquest diumenge al matí, i que va proporcionar algun ensurt i alguna petita caiguda sense més conseqüències, ens menaria pel costat de Can Bufi fins la riera de Les Arenes a l’alçada de La Barata. Un parell de quilometres més pel mig de la riera seca ens portava satisfets fins on tenien els cotxes. Van ser un parell d’hores i 15 qm. de running entre bromes i bons amics.
En definitiva un bon cap de setmana rodejat de natura i fent dues de les coses que més m’agraden caminar i córrer per la muntanya, i en aquest cas per una de les muntanyes que més m’estimo, i a més descobrint nous camins i itineraris.

diumenge, 18 de setembre del 2005

La cursa de la Mercè

Després de dues setmanes entrenat amb bones sensacions avui arribava el moment de comprovar com estava de forma en aquest inici de temporada. L’any passat vaig fer aquesta mateixa cursa amb un temps de 49-33 i el repte d’avui era millorar aquest resultat.
Ja de camí cap a Barcelona noto que hi ha unes condicions meteorològiques òptimes per una cursa. Encara recordo la gran calor i humitat de l’any passat.
M’he presentat a la línia de sortida amb temps suficient per recollir el pitrall, però les llargues cues m’han obligat a reduir el temps d’escalfament. Poc abans de les 10 ja estava al bell mig de la munió de gent que esperava prendre la sortida. Hem tingut que esperar un quart d’hora per les dificultats en el repartiment de pitralls.
Finalment sona el tret, i som-hi, tots a córrer. Vull fer una cursa de menys a més. A veure si n’aprenc d’una vegada. Regulo el primer quilòmetre tot fent slalom entre la gent, alguns d’ells caminant. Passo amb 7-00. Sembla impossible que vagi tan lent. En el segon i el tercer vaig agafant el ritme de cursa però deixant encara marge de millora. Passo el 5, meitat de cursa en 26-07. És evident que tindré que fer una segona meitat de cursa molt més ràpida si vull assolir el meu objectiu. Vaig accelerant i avançant corredors. En el 8 porto 39-55. Faig uns dos quilòmetre finals molt bons i amb molt bones sensacions per acabar amb 48-02 i amb un darrer quilòmetre en 3-20 el que demostra que de ben segur els quilometres no estaven ben mesurats. Fins i tot, alguns amics afirmen que feia una mica més de 10 qm. al voltant de 10.200 metres. Em pregunto com pot ser avui en dia amb els mitjans tècnics que tenim a l’abast i que, fins i tot, els corredors populars en poden disposar que les curses encara estiguin tan mal mesurades.
Estic molt satisfet i content amb el meu temps final i 26-07 en la primera meitat, posició 1599 i 21-55 en la segona meitat de la cursa i posició 1227 final.
La progressió en les meves pulsacions per quilòmetre és evident, no així el temps per quilòmetre:
1 qm. 7-09 151
2 qm. 4-57 163
3 qm. 4-47 166
4 qm. 4-41 172
5 qm. 4-24 173
6 qm. 4-48 175
7 qm. 5-01 177
8 qm. 3-59 178
9 qm. 4-47 179
10 qm. 3-20 184
Amb una mitjana de 170 pulsacions i una màxima de 188.
I ara a seguir entrenant tot esperant la propera cursa.

diumenge, 4 de setembre del 2005

Cap de setmana atlètic

Per primera vegada he fet dues curses en 12 hores. La primera ahir a la nit: la Burriac Attac, era una cursa de muntanya nocturna de 17 km., tota una novetat. La segona aquest matí, una cursa de Festa Major de poc més de 6 km.
Era la primera cursa nocturna que correria. Vaig arribar a Vilassar amb temps per aparcar, recollir el pitrall i preparar-me. Mentre esperava el tret de sortida vaig poder xerrar amb un bon grup d’amics que també estaven per allà. Després del briefing amb una petita explicació del que serà la cursa encara tinc temps d’anar al lavabo a treure els nervis d’última hora i posar-me al darrera per sortir. Els primers quilometres són per asfalt i amb llum. Aviat arriba la foscor i comença la pujada, primer suau i encara es pot fer corrent (què valents!) i després tot dret i amb moltes pedres i pinassa on ja només puc caminar. És forma una bona filera de frontals tots esbufegant. Els corriols estan molt ben marcats i no hi ha cap possibilitat de perdre’s. També ajuda que anem tots molt juntets, sense avançar i seguint al que tenim al davant que ens fa de guia. Som una colla d’aprofitats.
En 43 minuts passem pel Turó de l’Infern. El nom ja fa por! Segueix la fosca i comença una baixada per un corriol en la que s’ha d’anar amb molt de compte per no caure. I a la poca estona una pista ampla amb trossos amb un fort desnivell de pujada, i per on ja baixen els que ja han fet el cim. Ja fa estona que veiem les llums del castell de Burriac que ens espera allà a dalt. Porto una hora de cursa. No veig clar baixar de les dues hores que era el meu objectiu inicial. Enfilo el darrer tram de pujada tot grimpant per un camí de grans pedres. A tot li diuen camí. Ja som al cim i veiem les llums del Maresme. Porto 1 hora i 6 minuts. Fa molta calor i humitat.
Ara ja tot es baixada, ens diuen. Es baixa fàcil per una bona pista. Es pot córrer. Amb poca estona ja entrem a Cabrera, uns carrers amb llum i asfalt. Però lo bo dura poc. Tornem a la foscor i a més s’inicia una petita pujada matadora. Malgrat la temptació de posar-me a caminar, segueixo corrent encara que poc a poc. Penso que aquesta pujada deu ser d’un miratge producte de portar tanta estona el frontal il·luminant el camí. Si a dalt el castell ens han dit que tot és baixada !
Arriba de nou la baixada, però ara per un dels corriols que ja havíem utilitzat per la pujada. Cal prendre precaucions de nou. És tota una sensació anar sol per un camí estret al mig de la foscor i corrent malgrat les pedres. S’ha d’estar molt atent d’on es posen els peus.
Entrem a Vilassar. Miro el rellotge. Si agafo un bon ritme encara faré les dos hores. Ho veig just, però tracto d’anar el més de pressa possible, malgrat que passem uns 300 metres per una riera on cal vigilar les pedres. S’ha acabat el mal camí, ja tot és asfalt i amb llum. Ja estic arran de mar. Agafo un grup que porta un ritme superior al meu, però malgrat córrer amb bones sensacions faig 2-02-11. Llàstima, per poc!
M’ho he passat en gran. Ha estat una cursa dura, però m’he divertit com un nen petit. Què gran és córrer ! i Què gran és córrer per la muntanya !
Un cop arribat una bona bossa i un bon avituallament, i comentar la "jugada" amb els companys. Cal felicitar a la organització. Ha estat molt bé i no era una cursa fàcil d’organitzar.
Va és molt tard i cap a casa! Dutxa i uns estiraments abans de dormir.

Després de la cursa d’ahir a la nit aquest matí tocava la Cursa de la Festa Major de Sabadell. No hi podia faltar. Amb la d’avui he participat 23 anys. Abans de començar m’he trobat amb un company amb qui vaig estudiar Batxiller Superior que suposo que és l’únic que ha corregut totes les edicions (27). Mentre escalfàvem he pogut saludar i parlar una estona amb una bona colla d’amics. Dóna gust córrer entre tants bons amics amb una afecció comuna.
Tal com havia decidit he sortit al darrera tot xinoxano i he fet una cursa de menys a més. He pogut acabar amb molts bones sensacions en els 1500 metres de pujada final fins al final, avançant a molta gent. Temps final 34-56, i satisfet d’haver complert el meu objectiu de fer dues curses amb tan curt període de temps.
Al llarg de la cursa m’he trobat a alguns alumnes i exalumnes. D’alguna cosa ha de servit tenir un profe que es dedica a això del córrer. Fins i tot, un d’ells ha arribat una mica abans que jo. Suposo que tindré que posar-li bona nota d’educació física. No us sembla ?