Volta llarga als estanys de Colomèrs

 

14,9 km. 7-30   560 metres de desnivell positiu

Aquests dos dies havia vist que alguns corriols estaven marcats per la Val d’Aran by UTMB. El que no sabia era el que em passaria al llarg d’aquest matí. Quan m’estic preparant per a sortir a fer la volta llarga dels estanys de Colomèrs, veig a fora del refugi un parell de persones fent tot de preparatius per la cursa. Penso que les 100 milles no les fan pas avui. Els hi pregunto i em diuen que avui fan la VDA de 55 quilòmetres i m’informen que el seu recorregut coincideix en una part important amb la ruta que tinc prevista però en sentit invers. Ja fa una bona estona que la cursa està en marxa i me’ls trobaré de cara. Són uns 1600 participants. Segur que no em perdré ja que ho trobaré tot marcat i a més em creuaré amb un munt de gent.

Em poso en marxa sense penar massa amb el que em ve a sobre. Començo pujant en direcció al primer dels estanys, l’Estanh Mòrt. Vaig fent xino-xano, la pujada és feixuga i no tinc pressa. De tant en tant em giro per contemplar el que deixo enrere.

Ben aviat soc al primer dels estanys, un lloc tranquil on ve de gust aturar-se una estona per gaudir d’aquesta tranquil·litat. 

Sense deixar de pujar arribo al segon llac, lac des Cabidornats. Encara vaig completament sol. A partir d’aquí entro en una zona molt més planera i oberta amb altes muntanyes a banda i banda i petits estanyols arreu, coneguts com Estanhets deth Port. 

Em desvio del camí per poder-los veure de ben a prop. Mentre estic fora del camí passen els primers corredors. Els veig de lluny.

Recupero el camí i em vaig creuant amb corredors. Es una estona ben entretinguda. Més a munt em trobo amb un dels fotògrafs de la cursa i xerrem una estona. Ells van de baixada i jo encara estic pujant. 

Giro la mirada enrere i contemplo tota l’esplanada esquitxada de petits estanyols com si algú els hagués posat expressament per gaudi dels que passem per aquí.

En el darrer tram de pujada m’haig d’aturar a estones per deixar passar els corredors que ja comencen a anar un darrera l’altra. Un helicòpter volta a prop en vol circular.

En la part més alta de la ruta d’avui em topo amb l’Estanh Gelat, la visió més espectacular de la jornada. Encara conserva una mica de neu al seu voral. Finalment l’helicòpter baixa i. pel que m’expliquen després, recull a un corredor que tenia el turmell molt malmès. El Còth de Pòdo (2607 metres) és el punt més alt del recorregut d’avui. Aquí han disposat un control de cursa.

Ara sí la corrua de corredors no té fi. Ells pugen i soc jo el que baixo en direcció al Lac de Pòdo, però ho haig de fer lentament tot deixant pas als que pugen. Aprofito les aturades per contemplar l’espectacular paisatge.

Un cop he baixat al Lac de Pòdo, el rodejo i planejo una estona passant encara pel costat de més estanyols, alguns d’aquests sense nom en els mapes. A partir d’aquí encara em trobo corredors, però ara ja no tants. A l’Estanh Solet encara em trobo algun corredor. Els darrers els trobaré tot bordejant el Lac Obago on també em trobo amb gent de l’organització en un petit ressalt difícil de superar per alguns corredors poc hàbils.

Quan ja començo a deixar el Lac Obago al meu darrera, un dels més grans d’avui, em creuo amb els escombres. Comentem que els darrers corredors que he trobat dubto que arribin. Encara els hi queda molt i van molt justos de forces.

A partir d’aquí em quedo sol de nou i recupero la tranquil·litat de primera hora del matí. Ja en tenia ganes. Tampoc ha estat malament poder veure aquesta cursa de primera mà, però de ben segur que hauria gaudit més si hagués pogut fer tota la ruta en solitari.

Encara em resten un parell de llacs, primer el Lac Redon, on m’aturo una estona en una ombra a fer un mos abans de continuar.

El darrer llac és el Lac Long que com el seu nom indica és llarguerut. El vorejo una bona estona en tota la seva llargada. Tota la volta han estat una bona col·lecció de llacs o estanys, un total de 11.

Començo la baixada en direcció al Lac Major de Colomèrs  on es troba el refugi en el que he passat aquests dies. Però abans d’arribar al llac agafo el mateix camí pel que vaig pujar el primer dia, ara en baixada per arribar-me al cotxe.

En aquest tram em retrobo amb la cursa. Ara venen darrera meu i van en direcció al control de pas que tenen a la pista, on hi ha la parada de taxis. Una noia que porto al darrera em demana de passar perquè va justa de temps. El control el tanquen a les 14:00 hores i només resten pocs minuts. A mesura que s’apropen corredors m’aparto i els deixo passar.

Abans de continuar passo per on hi ha aquest control de pas on ja porten 24 kms, gairebé la meitat de la seva cursa. Quan deixo el control de pas, just arriben els primers corredors fora de control.

Ells es queden al control o segueixen el seu camí i jo segueixo el meu. Amb poc més d’una hora soc al cotxe i dono per acabats aquests tres dies de muntanya amb ganes de tornar-hi aviat, mentre m’endinso de nou en la calor d’aquest estiu.

Montardo (2833metres)

 

13,6 km. 9-59   1125 metres de desnivell positiu

Em desperto aviat, un bon esmorzar i aviat em poso en marxa. Està emboirat, però la previsió és que ha de fer un bon dia com en realitat així serà.

La primera part de la pujada en direcció al Port de Caldes és suau i anar al costat d’un riuet acompanyat per la remor de les aigües que baixen sempre és d’ajuda. Però ben aviat s’acabarà la bona vida. Deixo el riu i la pujada ja es posa seriosa. Al mateix temps el sol va guanyat terreny i el dia es va aclarint.

Han estat gairebé dues hores per arribar al Port de Caldes. De nou m’impressiona la vista de la Serra de Tumeneia com ho va fer a l’agost del 2010 quan feia Carros de Foc. Contemplo el paisatge una bona estona abans de continuar. Quina immensitat de muntanyes! Quin munt de roques!

Ara toca baixar, però tampoc ho faig ràpid. Soc conscient que haig d’anar en compte. No és com fa uns anys que em podia permetre córrer en aquestes baixades plenes de rocs i pedres i gaudir d’allò més. Ara el gaudi és diferent. És més contemplatiu.

La muntanya ja no és aquell lloc solitari de fa anys que només gaudien uns quants. S’ha popularitzat i hi ha molta gent en totes les direccions. Hi ha lloc per tots però constato que ja no és com abans: parelles, trios, algun solitari com jo en les dues direccions. La travessa Carros de Foc ha popularitzat aquests camins i és un contínuum de gent. Aquesta massificació té els seus pros i els seus contres.

Arribo al punt on haig de deixar la ruta de Carros i m’haig d’enfilar cap al Montardo. Porto tres hores i quart. A partir d’aquí serà una pujada continuada fins assolir el cim. Em trobo gent que baixa, però també hi ha qui hi puja com jo. Vaig lent, però no m’aturo tret per contemplar el paisatge de tot aquest rocam que m’envolta. Gaudeixo de l’esforç físic que suposen aquestes caminades.

I de cop i volta, com aquell que no vol la cosa ja veig el cim. Està ben a prop, un darrer esforç i ja hi soc.

M’abrigo. Al cim regna el silenci. Només hi ha tres persones, però ningú parla. Tothom gaudeix d’aquest moment de pau i tranquil·litat contemplant el paisatge, explorant les seves sensacions. M’assec en una roca. Menjo una mica. Les vistes són espectaculars en totes les direccions: Salardú al fons de la vall, Pla de Beret, els Pirineus francesos, una part de la ruta del Carros, els llacs de sobre el Tunel de Viella, La Maleïda.... la infinitat d’estanys arreu i estanyols que es formen en aquestes muntanyes... I unes margarides al cim!

Ha estat més de mitja hora que m’ha passat volant. Ja toca baixar. Malgrat que és més ràpid que pujar, tampoc no ho és tant. Mentre baixo encara em trobo amb algú que puja.

Arribo al punt on he començat la pujada al cim. Miro el mapa i decideixo arribar-me a l’estany de les Monges i al de les Mangades. A l’ombra d’unes roques faig un mos. Rodejo aquest darrer estany i faig una mica d’orientació per anar a trobar el corriol que puja directe des del Ventosa i Calvell al Port de Caldes. Gaudeixo d’aquesta decisió anant camp a través interpretant el relleu segons les corbes de nivell fins trobar el corriol buscat que em menarà de nou al Port de Caldes.

A mitja pujada em trobo un bon ramat de vaques pasturant al mig del camí en una zona on hi ha aigua. Això m’obliga a fer una petita marrada.

Un cop al Port de Caldes ja tot es baixada fins al refugi. M’aturo una estona a mitja baixada i contemplo els estanys pels que passaré demà al matí en el darrer dia d’aquesta breu escapada a muntanya.

I ara, ja sí tot xino-xano ja soc al refugi. Han estat 10 hores de trescar per aquestes valls i aquests cims. Em resta temps per una dutxa i poca cosa més abans de sopar.

A la taula coincideixo amb un guia de muntanya i alhora treballador del refugi de Colomina amb els seus clients que fan Carros de Foc. Comenta com és la vida d’un guia i d’un treballador de refugi. Considera que en un refugi el més important és l’equip que es forma. De ben segur que sí, ja que perquè funcionin aquests refugis tan plens cal el treball cooperatiu de tots.

Vall d’Aiguamog

 6,1 km. 2-09- 420 metres de desnivell positiu

Després d’un llarg viatge en cotxe des de casa, aparco al costat dels Banys de Tredós en un espai habilitat per aquesta funció. Agafo el corriol que puja pel costat del riuet. És un corriol fressat i ben marcat sense pèrdua que en un parell d’hores em menarà al refugi de Colomèrs. Em plau molt caminar xino-xano seguint el curs del riuet.

 Arribo a la Cascada d’Aigües Tortes i a partir d’aquí m’allunyo del riuet. 

 El camí puja suau. En alguns trams hi ha unes passeres fetes amb taulons per facilitar el pas del caminant per les zones humides, una mena d’aiguamolls, i que d’aquesta manera no es mullin els peus. Els camins de muntanya estan cada vegada més humanitzats.

 

En algun tram prefereixo deixar el corriol i seguir la pista que va paral·lela al mateix. Arribo al lloc on aparquen els taxis. A partir d’aquí, el camí s’enfila una mica més fort però tampoc en excés per superar el darrer desnivell. Passo pel costat l’Estanh dera Lòssa.

 

Ben aviat ja soc al Llac Major de Colomèrs. El refugi està a l’altra banda. Cal vorejar-lo per arribar-hi. Arribo pocs minuts abans no serveixin el sopar. D’això se’n diu arribar i moldre. Tinc el temps just per instal·lar-me i seure a taula. 

 

Com sempre l’hora de sopar al refugi és hora de converses. Avui amb una parella jove de basco francesos i una parella que viu a Sitges. El pare d’ell havia nascut a Sabadell. Quina casualitat! Tothom està fent els Carros de Foc cadascú a ritmes i amb etapes ben diferents.

He passat de temperatures superiors als 30 graus a temperatures per sota de 20. Tot un luxe que aprofitaré aquests dies per tornar ben fresquet a casa on m’espera de nou la forta calor d’estiu.

Ai les rampes del Joan!

 

Escanyabocs 2026

23,6 km. 5-56-44  15-07 x km. 695 metres de desnivell positiu,

91 punts, 14 fites 1rs. de 2 equips ultraveterans i 3rs. de 5 equips supervetarans

 

És la tercera edició d’aquesta rogaine. La sortida és a les 14:30, però a les 13:00 com a molt tard hem d’estar preparats ja que l’organització ens porta en autocar al punt de sortida. Per tant, la logística és diferent a la d’altres rogaines que acostumen a començar al matí. Menjo una bona botifarra al voltant del migdia i ens posem a la fila per agafar l’autocar.

Per una carretera ben estreta ens porten fins a Cerc. A la petita placeta del poble hi ha el punt de sortida. Cerquem una ombra al costat del cementiri per esperar l’hora de la sortida. Han tingut un problema amb un autocar i la sortida es retarda més de mitja hora.

Per fi tenim el mapa a les nostres mans. És un mapa molt gran i allargassat. El primer que decidim és la part final: les dues fites de 8 punts que hi ha altra riba del riu Segre i que ens porten a l’arribada, en un terreny planer i molt corrible. Ens fixem en totes les fites que hi ha a zona Est del mapa i les enllacem. La idea es sumar tots aquest punts abans de creuar el riu i dirigir-nos a La Seu.

Comencem en baixada i ben aviat tenim la primera fita (77). Set punts al sarró és un bon inici. Ens toca remuntar una part del que hem baixat per anar a la següent, la 66. Seguim el pla pujant cap a la 47. Un corriol carener força corrible ens mena fins a un revolt de la carretera que ens sembla reconèixer d’altres edicions. Baixem fins a un torrent que ens costa de travessar i també de remuntar per l’altre vessant, però assolim la 88. Ja portem una hora i quart.

Un cop som a la 57 replantegem la nostra planificació inicial. La 91 està en un cul de sac i no hi ha una manera evident d’arribar-hi, excepte donant una volta considerable. Ens aturem i ens ho mirem millor. Aquest racó de mapa amb tres fites no ens acaba de convèncer i ho deixem estar.

Ens dirigim cap a la 98, passant primer per un punt d’aigua que es troba en el petit llogaret de Ortedó. Fa molta calor i anirà bé poder-nos refrescar i sadollar-nos a plaer. A prop de la 98 ens despitem una mica en una zona oberta i ens cal recular. Per anar a la 79 no agafem el corriol que volíem però el que hem agafat també ens hi porta encara que amb una mica de marrada.

Quan fitem veiem que baixen en direcció a la fita l’equip dels de Vic i també els superveterans Toni, Josep Mª i Ricard que avui fa equip amb ells malgrat ser ultra com nosaltres.

Ens trobem els tres equips cercant la 55. Som els darrers en trobar-la. Portem tres hores de cursa i estem en una zona des d’on albirem la vall del Segre fins a La Seu d’Urgell el nostre objectiu final. 

 

Comentem com anar fins a la propera fita i el Joan posa rumb en la direcció acordada mentre aprofito per menjar una mica i em desentenc de per on hem de passar. Segueixo al Joan. De cop i volta el Joan em diu que no sap massa on estem. Ens trobem al mig d’un bosc pel que ens costa de progressar. Els tallats que trobem ens ajuden a situar-nos, però ens costa sortir d’aquesta zona que és molt lenta. Finalment estem on volíem i localitzem la 68. Ha estat més de mitja hora.

Seguim el que teníem planificat fins la 89, i després cap a la 78. El Joan comença a tenir rampes primer en una cama, però després a les dues. Alentim el pas. Per camins ens dirigim ja cap a la 96. Quan intenta trotar segueixen les rampes, en canvi quan camina va molt millor.

En una cruïlla proposo posar-nos en mode supervivència i anar caminant directes cap a l’arribada renunciant a algunes de les fites que havíem previst. Ho fem així. Passem pel mig d’Alàs on aprofitem per beure en una font i després passem per la fita 38 a prop del camp de futbol.

Travessem el Segre i posem rumb cap a les dues fites de vuit punts i cap a l’arribada. Aquest tram se’ns fa llarg. Ja amb les dues fitades acabem tenint que trotar una mica per no penalitzar. El Joan busca explicacions a les rampes. Ha fet el de sempre. Potser la calor, potser calia hidratar-se més, ... La veritat no ho sabem. Quina és la nostra sorpresa! Hem fet més punts que l’equip ultraveterà de Vic!. Ells també han tingut un problema poc després que ens trobéssim a la 55. Un d’ells ha caigut i els hi ha costat molt arribar a meta. El company que ha caigut està sent atès a l’ambulància. Després d’uns moments d’incertesa li donen l’alta. No ha estat més que un bon ensurt.

Un cop sopats, una altra botifarra, la segona del dia, i pujar al podi, tant els de Vic com el Joan posen rumb a casa seva. Jo vaig optar per quedar-me a dormir a La Seu després de la Rogaine i marxar l’endemà ben descansat. Aquesta és la darrera rogaine de la primera part de la temporada. La propera ja serà al setembre a La Masella.

Arriba la calor

 

Dos dies de Masella

Mitja distància 11 fites 2,1 km. 1-11-52        9è de 12 classificats

Llarga distància 17 fites 4,5 km. 1-22-37       6^è de 11 classificats

No recordo haver corregut abans en aquest mapa. Han estat els primers dies de calor i això s’ha notat en les dues curses. El dissabte correm la mitja distància, en un mapa amb la vegetació molt alta que dificulta trobar les fites. Encara que lent començo força bé i vaig trobant les primeres fites. 

 

Però m’encallo en dues fites, la 5 i la 6 en les que perdo força temps. En la 5 soc a la zona, però malgrat pentinar-la amunt i avall em costa molt de trobar. I a la 6 faig una mala elecció de ruta i això em castiga molt. No la trobo a la primera i haig de fer un segon i un tercer atac per trobar-la. A partir d’aquí accelero i ja no tinc més entrebancs. No acabo gens satisfet. Espero que l’endemà em surti una millor cursa.

Segueix la calor i es preveu que avui en patirem força, ja que una part important del mapa travessa les pistes d’esquí de l’estació i per tant és molt descoberta sense la protecció de l’ombra que donen els arbres. 

 

Gaudeixo molt al llarg de tota la cursa, una cursa sense gairebé errades, excepte una pèrdua de temps en la fita 8 per poca confiança i pensar que ja me l’havia passat quan encara no hi havia arribat. Segurament podia córrer més com gairebé passa sempre, però en alguns trams he preferit assegurar. Un llarg esprint amb dos companys d’Aligots on hem posat tot el que teníem. Acabo amb molt millors sensacions que ahir i també molt millor resultat.

Aquests dos dies han estat la darrera competició de Copa Catalana de curses d’orientació abans de l’estiu. La propera ja no serà fins al setembre.