Impressions de Finlàndia

 10 dies a Finlàndia per participar en el mundial de màsters d’orientació WMOC 2024 han donat per fer 5 curses i tres entrenaments, però també per voltar pel sud d’aquest país i conèixer-lo una mica.

Quan era petit, era un lloc mític ja que tenia un tiet músic que va estar treballant a Finlàndia a la dècada dels anys 60, fent “bolos” amb el quartet Masferrer. Més tard, a l’estiu del 1975 amb els meus pares vam visitar Dinamarca, Suècia i Noruega, però no vàrem arribar a Finlàndia.

Com no podia ser d’una altra manera és un país molt diferent al nostre. De ben segur que el clima hi té a veure en el tarannà de la gent. Estem a l’agost i les màximes mai passen dels 25 graus. Gairebé cada dia ens fa un ruixat o dos, però després surt el sol. Tot està molt net i endreçat i la gent sembla molt educada.

El paisatge és planer, amb continuïtat de grans boscos, esquitxats de zones de conreu de farratges i cereals i amb moltes cases aïllades, la major part de les cases estan construïdes amb fusta a sobre d’un fonament de pedra. El subsol és tot de roca que emergeix al mig dels boscos. Hi ha infinitat de llacs i a la zona costanera ens criden l’atenció la gran quantitat d’illes. Parlen de més de 90.000 illes i illots, i al voltant de 190.000 mil llacs de diferents mides.  

A les ciutats i pobles, tret de les zones més cèntriques, els habitatges són cases baixes. Es veu una població en general benestant. Aquests dies no hem vist pràcticament immigrants, ni persones sense llar. Segons la wikipèdia la immigració no europea tot just arriba a l’un per cent. Tampoc és un país envaït pel turisme. Gairebé només hem vist grups de turistes en el dia que hem passat a Hèlsinki.

Totes les carreteres o gairebé totes tenen les seves vies per ciclistes i vianants segregades. Tant a Turku com a Hèlsinki hem vist molts patinets elèctrics de lloguer a tot arreu, en alguns llocs deixats de qualsevol manera, però no hem vist pràcticament ningú que els utilitzi. Ens ha cridat l’atenció que ni a Turku ni a Hèlsinki gairebé no hem vist establiments de les grans marques comercials plurinacionals que estan a tots els carrers de les grans i no tan grans ciutats europees. Sembla que encara no han posat la grapa a Finlàndia. També m’ha cridat l’atenció no veure gairebé mascotes pel carrers, a diferència de la invasió que tenim per casa nostra.

Com que ens allotjàvem en un apartament les compres bàsiques les hem fet en un parell de supermercats, un de la cadena Lidl, la única coneguda que hem vist, i l’altre de la cadena K-market que ens ha semblat que és una cadena de supermercats finesos que hem vist per tot arreu on passàvem. Els horaris d’apertura són amplíssims (de 7 a 24 hores). Ha estat una sorpresa inesperada que els preus de molts productes  són bastant semblants als nostres.

Son quatre impressions de la meva estança a Finlàndia i que de ben segur les d’altres visitants poden ser absolutament diferents. Tots veiem el món amb els nostres ulls i ens fem una idea del que veiem que pot ser ben diferent.

Els mítics boscos finesos

 

I arriba el moment tan esperat, el moment d’endinsar-se en un bosc finès a la cerca de les primeres fites. Estic davant del meu primer contacte amb el primer mapa d’aquells boscos blancs del que n’he sentit parlar tantes vegades. La idea és fer-ho caminant i intentar identificar els diferents elements, així com el relleu. El primer dia de la meva estada a Finlàndia, el Pau Llorens, el director tècnic de la Federació, ens va fer cinc cèntims d’aquests mapes en els que ell està força acostumat a córrer. La tècnica del finesos és anar a rumb de fita a fita i pel camí tractar d’identificar els diferents elements per tal de assegurar que s’està en la bona direcció. Això és molt més fàcil de dir, que de fer i en realitat al llarg dels dies acabo fent un mix.

Hi ha moments en aquest entrenament que aconsegueixo identificar els diferents elements, però d’altres en que no m’és possible. Fins i tot, situat a la fita i mirant tot el que m’envolta costa a vegades. El més fiable són els tallats, el relleu i les grans clarianes. Els elements de roca i els afloraments rocosos no em resulten gens clars en la major part de les ocasions i no són uns referents dels que em pugui refiar massa.

Poso en qüestió lo del bosc blanc, ja que hi trobo a faltar alguns verds un i algunes clarianes que en el terreny em semblen clares, però que no estan dibuixades en el mapa.

Un cop finalitzat aquest primer contacte posem en comú les nostres sensacions amb alguns companys. Tots tenim clar que són uns terrenys i uns mapes difícils pel que nosaltres estem acostumats, però que són llocs on es pot gaudir molt de l’orientació.

L’endemà toca la primera cursa seriosa al bosc, la cursa classificatòria que servirà per assignar quina final de bosc correrà cadascú. És una organització a lo gran amb un aparcament gegantí i un centre de competició que bull amb tot de gent anant i venint. Els catalans ens concentrem en un punt mentre esperem l’hora de la nostra sortida.

Surto molt concentrat. Això és clau en aquests terrenys, en els que pràcticament no hi ha camins, excepte les traces que deixen el propis orientadors pel mig del bosc. La primera fita em surt prou bé i m’hi sento còmode. A la segona intento fer l’aproximació per camins i un cop els deixo em costa una mica acabar de trobar-la. A diferència de l’entrenament d’ahir en que els aiguamolls estaven del tot secs, avui si que porten força aigua i hi acabo enfonsat més d’una vegada. Enllaço prou bé des de la fita 3 a la 6. En tot moment sé on soc i quina direcció segueixo. Gaudeixo molt del terreny i de l’orientació però tot i trotar vaig lent. No puc anar més ràpid, el terreny no m’ho permet.

La tirada llarga de la 6 a la 7 la soluciono força bé. A mig camí no identifico els elements en que m’havia fixat, però segueixo endavant. Arribo a la línia d’aturada sense saber massa on soc. M’enfilo dalt d’un turó per tractar de situar-me. Tinc la sensació que estic una mica al sud de la fita. Començo a anar a nivell en direcció al nord fins trobar la fita que estava força a prop. A la 8 em passo de llarg però rectifico. En la darrera part de la cursa tracto d’anar tot el ràpid que puc, però faig més volta del que hauria d’haver fet. Hi havia una opció més directa que no vaig veure del tot clara i vaig preferir assegurar.

He gaudit molt d’aquesta meva primera experiència en aquests boscos finesos: 1-52-55 per fer 6,5 km. i posició 54 de 63 classificats que m’aboquen a la final D.

Al dia següent a la final D de mitja distància surto bé, però a la segona fita perdo molt de temps. Dono moltes voltes per acabar de trobar-la. El cap em va a cent intentant trobar referències que serveixin per saber on soc i com puc atacar-la. Quan aconsegueixo interpretar bé el terreny la trobo. Em refaig d’aquestes males sensacions i les següents dues fites em van bé. De camí a la cinquena fita em trobo seguint una traça per una zona plana que no es correspon al que jo pensava trobar. M’aturo i faig el supòsit d’on puc estar. Me n’he anat més al sud del que volia. Torno sobre els meus passos. Ara ja estic ben situat i trobo la fita. De nou he perdut més temps del compte. Dues fites més sense problemes i trobant-me en tot moment situat m’encaren cap al final de la cursa. Per anar a la 8 opto per apropar-me per un corriol i una pista. Escolto al meu darrera la respiració agònica d’un corredor. En la pista en lleugera pujada aquest corredor m’avança. És un jovenet de més de 80 anys que va més ràpid que jo!

Les darrers fites em resulten fàcils. Acabo la cursa, he gaudit, però tinc la sensació que he patit més que en la cursa d’ahir, sobretot, en la fita 2. Han estat 1-16-59 per fer 4,5 km. i posició 76 de 80 classificats que em degraden de categoria i correré la final E de la llarga.

Abans de la llarga tenim un nou entrenament en un mapa nou. En aquest mapa hi ha més camins, però el meu objectiu és no utilitzar-los per entrenar a identificar millor les referències d’aquests terrenys. Optem per anar-hi aviat i passo la primera part de l’entrenament pràcticament sol, gaudint del lloc, els boscos i la cerca de fites. Tal com havia decidit prèviament, aprofito la segona part de l’entrenament per recollir rossinyols, nabius i groselles. I també en algun moment m’aturo a seguir les notícies que arriben de Catalunya ja que avui és el dia del retorn del president Puigdemont. Una imatge ben insòlita, al mig del bosc finès consultant les notícies de Vilaweb per saber què està passant.

La darrera cursa d’aquesta experiència finesa serà la cursa de llarga distància. Corro la final E i em poso com objectiu assolir el top-10. Ho veig possible. Com diu el Pau Llorens les curses s’han de lluitar i jo hi afegeixo el que va dir fa anys el president Companys: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, i tornarem a vèncer”. Surto molt tard, tan tard que soc el darrer en sortir i darrera meu ja comencen a desmuntar la sortida. No sé que em passa al triangle, però em costa una estona orientar bé el mapa. Igual que ahir, estic pràcticament sol al bosc, i m’agrada aquesta sensació després de córrer alguns dies amb orientadors a prop. Les tres primeres fites em van molt bé. En la 4 gaudeixo molt. Vaig trotant i identificant els diferents elements fins localitzar-la. Per anar la 5 veig un corriol al mapa que em pot anar bé per aproximar-m’hi, però no el trobo i segueixo avançant en la direcció correcte. Fa molta estona que no tinc clar on estic i comencen els dubtes. Trobo una fita que no és meva, però no la sé ubicar. Segueixo endavant i finalment distingeixo un camp a la meva esquerra. M’he desviat més al Nord del que tocava. Em reubico. M’enfilo al turó on crec que hi ha la fita i tot comença a quadrar fins que ja la tinc. De nou faig tres fites a trot i les clavo. Tinc un xute d’adrenalina. Ja només en resta una, una tirada molt llarg, la més llarga d’aquests dies i enfilo a través del bosc amb la intenció de gaudir del que resta de cursa. Passo per uns moments en que no sé massa bé on soc, però segueixo endavant. Tinc clar que me n’he desviat una mica més al sud d’on és la fita. Crec que encara em queda força distància per arribar-hi quan em trobo amb un camí i des d’allà veig el centre de competició. Tinc al fita uns 100 metres al meu darrera. Enfilo la part final ben satisfet de com m’ha anat en el dia d’avui. Han estat 1-24-52 per fer 5,5 km. el dia que he estat més ràpid de tots en el bosc, i 13è de 34 classificats gairebé top-10, però lluny en quant a temps ja que el desè ha fet 1-07.

Marxo satisfet d’aquesta experiència amb els mapes finesos que permeten gaudir molt de l’orientació i en els que la concentració és clau. Al mateix temps he pres força notes de l’organització per tal d’intentar-ho fer el millor possible en el WMOC 2025 que el proper agost organitza la FCOC a Girona.

19 x 3

No recordo massa com va anar però em vaig deixar enredar per formar part de l’organització del WMOC 2025 que es celebrarà a Girona el proper agost. És clar que serà tota una experiència, però una experiència que implicarà moltes hores de feina.

De fet a hores d’ara ja porto més d’una reunió i un parell de desplaçaments a les zones de cursa per veure de primera mà els espais que utilitzarem com aparcament aquells dies. Organitzar els aparcaments d’aquells dies és la meva responsabilitat.

La major part de l’equip organitzatiu ens hem desplaçat 10 dies a Finlàndia per participar en el WMOC 2024 i, al mateix temps, observar com ho organitzen. Hem agafat moltes notes i idees que ens seran de molta utilitat el proper estiu.

Finlàndia i els seus boscos són la meca de molts orientadors però la primera competició del mundial és la prova d’esprint que es desenvolupa en tres dies, una cursa urbana.

El primer dia tenim un mapa per entrenar al costat d’on es celebraran les curses, el segon dia una cursa de qualificació, i a la tercera jornada, la final.

L’entrenament també ha servit per provar i familiaritzar-nos amb l’Emit, l’estri que utilitzen a Finlàndia per cronometrar les curses i que és diferent al Sportident, el sistema que utilitzem a Catalunya i a altres països.

En l’entrenament he comès dues errades per manca de concentració, ja que estava més preocupat per entendre bé el mapa que una altra cosa. També he de dir que no he anat massa ràpid, ja que aquest no era l’objectiu d’aquest primer dia. He esmerçat 19 minuts en l’entrenament. El terreny on es desenvolupava l’entrenament era una zona urbana de carrers i també un parc amb desnivells. 

L’endemà, d’entrada, m’impressiona la zona de competició, l’estadi Paavo Nurmi, el gran mite de l’atletisme de fons finès dels anys 20 del segle passat. La cursa es desenvolupa pels carrers propers a l’estadi i s’acaba a la recta del mateix. Faig una cursa prou bona sense errades, excepte algun petit dubte en el que sempre es perd una mica de temps i també perdo temps per assegurar que poso bé l’Emit en cada fita. Una elecció de ruta millorable de la 1 a la 2 i m’hauria permès no pujar unes escales i no fer tant de desnivell. He acabat amb la sensació de que podia anar més ràpid, sensació que acostumo a tenir moltes vegades en les curses d’orientació. De nou trigo 19 minuts a 5 minuts del primer de la meva sèrie. He estat el 30 de 62 classificats, el que m’ha donat el pas a la final B.

Els darrers metres. Foto @paulapadilla

L’endemà, el centre de competició de la final, està situat davant de la catedral. Surto amb ganes de millorar sensacions. Passo les primers fites molt ràpid i amb seguretat i sense errades per entrar en la zona universitària, una zona una mica laberíntica que m’obliga anar ara cap aquí, ara cap allà, cercant el millor pas entre escales, rampes i passos soterrats. I una darrera part molt ràpida on m’espremo al màxim. La darrera fita abans de la 200 està en un carrer on hi ha 3 fites seguides. Fito la segona, la 96, quan la meva era la tercera, la 92. M’adono de l’errada i rectifico. Torno a acabar amb 19 minuts, de nou a més de 5 minuts del primer, però em desclassifiquen per haver passar per un mur prohibit, marcat al mapa amb una ratlla negra gruixuda a prop de la fita 9. Quan ho he fet ja m’ha semblat que no era del tot correcte  Sense aquesta desqualificació hauria estat el 60 de 77. Ha estat una llàstima, però és el que passa quan es prenen decisions ràpides i sota pressió.

Sempre es pot fer millor, però acabo força satisfet d’aquests tres primers dies. A continuació m’esperen els proves al bosc, les curses més desitjades d’aquests 10 dies a Finlàndia.