Camps de refugiats

Derrotats, després d'una guerra llarga arriben a un lloc estrany i desconegut on no saben el que es trobaran.

A la Catalunya Nord actual gairebé la mateixa sensació cap informació d'aquesta història, excepte l'indicador de la maternitat d'Elna.

Ni a Sant Ciprian, ni a Argelers, trobo cap indicació sobre els camps de refugiats. Són pobles de costa dedicats al turisme, com els nostres pobles costaners. Tots són iguals a l'hivern. Comerços i restaurants tancats i ningú pel carrer, uns pobles deserts que a l'estiu deuen estar plens d'estiuejants amb ganes de sol i platja. Les platges són immenses. Quin fred devien passar en aquestes platges sense cap tipus de condició! Pensant-ho bé, tampoc m'estranya que no vulguin recordar. No és quelcom del que puguin estar massa orgullosos. El tracte que van rebre no va ser massa correcte. Al seu favor cal dir que en aquell temps i sense massa precedents històrics de quelcom de semblant, atendre l'elevat nombre de persones que es van veure obligats a prendre l'opció de fugir cap a França no devia ser gens fàcil.

Dins la immensitat de la platja em venen al cap les imatges i les lectures. El mateix lloc, però ben diferent, només sorra, humitat, fred i els records d'un país acabat d'abandonar després d'una amarga derrota: tancat de filferro, barracons, gana, vigilants senegalesos cruels, desesperança, ... El mar a prop, la silueta del Canigó, tot un símbol, ben lluny i un futur incert. Què dur que havia de ser tot plegat! I això només era el començament d'un exili que en la major part dels casos havia de durar anys. I molts d'ells ni tan sols tindrien l'oportunitat de tornar. Moririen lluny, molt lluny.