Rogaine Cap de Creus (8 hores)
25,0 km. 7-50-20 18-11 x km. 748 metres de desnivell, 3èrs de 4 equips classificats en Superveterans categoria masculina.
Cap de Creus ens espera per una Rogaine de 8 hores, la darrera rogaine de la Copa Catalana d’aquesta temporada. Faig equip amb el Felip, aquesta vegada sense gos ja que la organització els ha prohibit. Farem tota la Rogaine caminant, sense presses, però sense pauses.
Primer amb autocar i després caminant l’organització desplaça a tots els participants al punt de sortida al mig del no res en un lloc que podem qualificar d’inhòspit i on fa menys fred i menys vent del que esperàvem, encara que tampoc es pot dir que l’espera sigui massa agradable.
Sortim en direcció Sud per fer un bucle de 4 fites abans de marxar cap el Nord. Inicialment havíem pensat fer-ho en una direcció i l’acabem fent a l’inrevés. No tenim massa problemes per localitzar aquestes fites, ja que ens trobem molts equips, però sí que ens fem conscients que avançar fora dels camins no serà gens fàcil. És un terreny pedregós i farcit d’esbarzers, argelagues i altres plantes que punxen que dificulten en molts moments la nostra progressió i fa perdre molt de temps. Hem resolt el bucle (42, 31, 61, 43) en menys d’una hora, i ens encaminem en direcció al Nord.
No veiem un trencall i seguim per un corriol. De cop i volta no ens quadra res i som conscients de la nostra errada. Girem sobre els nostres passos i rectifiquem per trobar dues fites de 5 punts (54 i 56) molt a prop una d’altra.
Camí de la 96 passem pel costat de dues grans masies abandonades. Serà una constant al llarg de la Rogaine trobar aquestes grans construccions abandonades fa molt de temps i molt deteriorades. Ens fan pensar en quan en aquests llocs hi vivia molta gent, i els motius que en un moment donat els impulsen a deixar casa seva i canviar d’aires cercant una millor vida. Tot aquesta zona avui en dia pràcticament deshabitada, i que només rep la visita d’excursionistes, en altres temps havia estat molt i molt poblada. Una altra mostra ho son la infinitat de feixes. Gairebé no hi ha tros de terreny sense feixes i més feixes que indiquin que el que ara és una zona erma i envaïda de matolls punxeguts havia estat una terra de conreu que suposem devia ser fèrtil.
La 96 la trobem força amagada sota d’un tallat, però la localitzem amb una certa facilitat.
De camí a la 71 passem per davant una altra de les edificacions enrunades. Sembla que vol ploure i per alguns moments hem de suportar forts cops de vent, que per sort són puntuals. La inclinació d’alguns dels pins que ens rodegen no és cap casualitat.
La 72 no entrava en els nostres plans inicials però ens sembla que és una bona opció. Quan estem en el llom on l’hauríem de trobar. Visitem totes les roques que veiem, però no la trobem. Està molt més avall del lloc on la buscàvem, i al seu costat no hi ha cap roca, com indica la descripció de control. Ens quedem en el dubte de si està on tocava.
Per arribar a la 53 ens cal travessar de nou per entremig de les maleïdes punxes, però ja la tenim. Havíem pensat anar a la 95, però desistim perquè no veiem una manera fàcil d’arribar-hi. De camí a la 68 observem roques amb les típiques característiques de la zona degut a l’erosió que provoca la tramuntana i també travessem una bonica riera.
Després de la 68 ens asseiem en uns bancs davant de Sant Baldiri de Tavallera per menjar una mica i replantejar la nostra estratègia pel que resta de cursa: poc més de 3 hores i mitja amb només un parell d’hores de llum natural.
Ens encaminem cap a l’única zona de bosc blanc de tot el mapa i que ja havíem marcat com una zona interessant des del principi. Cada vegada ens arrisquem menys en les nostres decisions i optem per utilitzar al màxim camins i corriols i només anar camp a través quan resulta imprescindible. Així fem 77, 34, 86 i 32. Aquí el Felip veu una fita propera, la 78, i de fàcil accés i que no havíem considerat abans i allà anem.
A partir d’aquí ja ens dirigim a la 97, ja tot en baixada. Encara hi arribem sense necessitar els frontals. I seguim baixant fins arribar a la carretera, on ja entrem en la foscor.
Estàvem confiats que un cop a la part de baix ja no tindríem més pujades. Ens sorprèn el bosc on hi ha la 88, amb un fort desnivell que no esperàvem. De fet, fins i tot dubtem de si anem bé, però com que hi ha molta gent pujant i baixant al mateix lloc pensem que ha de ser allà.
Després de la 39 i la 46, les escales de la 37 ens castiguem. Quedem 33 minuts. Renunciem a la 38, per no arriscar més del compte i haver de córrer al final. Ens dirigim al port, primer a la 33, darrera fita i meta.
Hem gaudit molt d’aquesta rogaine que tanca la temporada. Pugem al podi, en el tercer lloc de la categoria de Superveterans en el que suposa el meu comiat en aquesta categoria. La propera temporada ja seré ultraveterà. Inaugurarem la categoria amb el Joan, de la mateixa manera que ho vam fer amb la categoria de superveterans fa 10 anys. Ha estat un bon final.
2 comentaris:
Bon final de temporada Ricard!!
Un digne tancament de curses com superveterà...
Jo et veig molt jove com per ser ULTRAveterà
En Rogaine, els superveterans són majors de 55 anys i els ultraveterans (sona fort això) són majors de 65 anys. És el que hi ha. Però l'objectiu serà seguir gaudint d'aquest esport que ajunta treball d'equip, estratègia, orientació, interpretació de mapa i del terreny i resistència.
Publica un comentari a l'entrada