La Llanera al sac

Diumenge 21 de gener

La Llanera trail, 43,2 km. i 1280 metres de desnivell positiu

6-25-05 124 de 124 arribats

Han passat molts anys des del meu debut en una marató: marató de Barcelona de 1987. I ja fa una dècada de la meva darrera marató: la marató de muntanya de Sant Llorenç del Munt del 2008, laprimera edició en que passava pel cim de la Mola.

Després de moltes reunions i molta feina, un grup de la UES a finals del 2014 tenien preparada la primera edició de la Llanera, però la forta ventada del 9 de desembre d’aquell any va tirar per terra tota el que s’havia preparat. La major part de camins i corriols per on s’havia de córrer estaven tallats per la quantitat d’arbres caiguts.

La primera edició es va retardar fins el gener del 2016. Des d’aleshores donava un cop de mà en els avituallaments i tenia al cap que m’agradaria córrer alguna edició. Una marató de muntanya amb sortida des del centre Sabadell, la meva ciutat de tota la vida, era una temptació a la que difícilment podia resistir-me. I a la tercera edició ha estat la vençuda.

M’he preparat amb temps amb dos objectius clars: acabar-la i no patir. Mai m’ha agradat patir a les curses siguin de la distància que siguin. Sóc conscient que hi ha molts corredors que converteixen el patiment en les curses de llarga distància en un dels seus atractius i s’esplaien explicant la seva duresa. Reconec que en alguns moments d’aquestes curses “pateixo”, però sempre és un patiment sota control. On està el secret? El secret és una bona preparació física i mental, mantenir un ritme assequible i afluixar aquest ritme quan cal.

Amb tota aquesta motxilla ja estic a la línia de sortida disposat a gaudir de la quilometrada que tinc pel davant. Poc abans de sortir rebo missatges d’ànims i força del grup d’orientació de la UES. Alguns d’ells estan als controls i als avituallaments. Com no podia ser d’una altra manera surto des del darrera amb tota la calma del món. Hi ha molts km. per davant i no tinc cap pressa. Gairebé només començar xerro una estona amb el Roque, tot un especialista de les ultres. Ens vam conèixer al nocturn de Batxiller Superior dels Franciscans. De tant en tant coincidim en alguna cursa.

La zona per la que transcórrer la cursa es ben conegut, però aviat ens fan passar per corriols que no coneixia. Aquesta serà una constant al llarg d’una gran part del recorregut. Hi ha molta pista, com no pot ser d’una altra manera, en la zona on correm, però també corriols que sorprenen i que a estones la fan més divertida i li donen un atractiu extra.

En els primers km. encara vaig en companyia. Abans d’arribar al segon avituallament ja em passen els primers corredors de la mitja que han sortit 20 minuts després, entre ells, el David, company de treball de l’escola i que va en una molt bona posició.

Passat el segon avituallament ja quedo sol i així serà pràcticament al llarg de tota la cursa. Gaudeixo de la famosa solitud del corredor de fons. Sento la meva respiració compassada mentre avanço al meu ritme, quilòmetre rere quilòmetre: ara planer, ara baixada, ara pujada. Per moments, el vent es fa molest. Sort que hi ha molts trams on correm arrecerats i es suporta millor. A la rotonda i a l’avituallament de Castellar rebo els ànims i l’escalf de coneguts. En sortint de Castellar toca afrontar la primera pujada llarga del recorregut, la que mena gairebé fins a Can Cadafalch.

M’ho agafo amb calma i camino, però poc després el corriol ja amb menys desnivell es fa més corrible. Passo el quart avituallament i mitja marató amb 2-53, una mica més lent del que eren les meves previsions pre-cursa, però encara amb força gas a les cames.

Després d’una baixada no massa ràpida, de nou camino en la llarga pujada fins al Puig de la Creu. La part més dura de la cursa ja està feta. En principi ja tot és baixada. Però sóc conscient que la tornada fins a Sabadell es pot fer molt i molt llarga. La primera part de la baixada del Puig és força tècnica fins i tot amb algun tram amb cordes. Un cop a baix, el camí que porta fins l’avituallament de Castellar se’n fa llarg. Sembla que no arriba mai. Em trobo lent. Els quilometres ja pesen a les cames.

Surto animat de Castellar i tracto d’agafar un bon ritme en els trams de pista, sobre tot, quan aquestes tendeixen a baixar. Ja m’agradaria anar més ràpid però no puc. Sort que no hi ha massa pujades. Encara que no siguin costerudes, si són una mica llargues haig de caminar. Procuro evitar-ho, però no hi puc fer més. A poc a poc, però vaig deixant els km. i els avituallaments enrere i Sabadell és cada cop més a prop.

El corriol que ens baixa fins al riu és molt dret. Vaig amb compte ja que les meves cames no estan per massa alegries. Un cop a la vora del riu agafo un ritme lent però constant. Ja tinc ganes d’arribar. Sé que em queda poc, però ara ja en començo a tenir ben prou. Són els quilòmetres en que el treball de cap i l’experiència en llargues distàncies són més importants. Segueixo rebent missatges de suport a través del whatsapp.

Arribo al Pont de la Salut, on està situat el darrer avituallament. Ja només resten 3 km.! Afronto el “Mortirolo” caminant. Un cop dalt ja tot asfalt fins a l’arribada. Objectiu assolit: la meva quinzena marató acabada amb 6 hores 25 minuts. Ja està, ja he fet la Llanera. Molt possiblement aquesta serà la meva darrera marató. Encara que ja sabem que això no es pot assegurar mai del tot.

He estat l’últim dels arribats. Curiosament he ocupat la posició 124, el mateix número que portava al pitrall. Sabia que la segona part de la cursa seria lenta, però ha estat més lenta del que esperava. Malgrat que la tornada se m’ha fet llarg he acomplert l’objectiu de no patir i he acabat molt sencer físicament.

Acabat aquest repte, hauré de pensar en quin serà el proper.