El Paller de Tot l'Any

Els pallers formen part dels records i imatges de la meva infantesa. Han desaparegut totalment dels nostres paisatges rurals. Per a qui desconeix el que eren els pallers aquest nom pot resultar ben estrany. Al diccionari hi podem trobar aquesta definició: Munt gros de palla, generalment de base rodona, disposada a l'entorn d'un pal vertical que la sosté. De fet en el llenguatge quotidià encara hi podem trobar referències com ser el pal de paller o més difícil que trobar una agulla en un paller.

En les meves exploracions per la Serra de l'Obac feia temps que no m'acostava al Paller de tot l'Any i malgrat el mal temps com que en tenia moltes ganes allà he anat. Mentre m'apropo amb el cotxe a l'Alzina del Sal·lari hi ha estones que plou amb intensitat. Espero una estona en el cotxe i finalment em decideixo.

Aviat soc al Coll de Tres Creus. No pujo ni a la Pola, ni al Castellsapera. No paga la pena està tot molt emboirat. A la cruïlla de camins que hi ha al Coll segueixo a l'esquerra pel GR5, un corriol que passa just per sota del Castellsapera. Ja no plou, però l'aigua que cau dels arbres em va mullant i es continua escoltant una mena de remor de pluja. La boira que envolta el bosc crea un ambient particular i d'alguna manera íntim i encisador.

Surto del bosc, però no puc contemplar res. Tot són núvols arrossegant-se per les muntanyes. Mentre en lleugera baixada m'apropo al meu objectiu es van obrint finestres entres els núvols i puc entreveure l'entorn que m'envolta. Ja tinc ben a prop el Paller de tot l'Any. Vorejo tota la seva base i a la meva esquerra puc contemplar la imponent Roca Salvatge, i les diferents canals que l'envolten en una visió una mica fantasmagòrica.

Segueixo endavant pel GR-5. Al cap de poc a la meva esquerra surt un petit corriol ben marcat que em mena fins a la font del Lladre on segons la llegenda s'amagava el bandoler Capablanca després dels seus
freqüents assalts en el Camí Ral. Torno al camí principal i segueixo endavant fins trobar-me de cop i volta davant d'una magnífica visió del Castell dels Bocs en primer terme i Montserrat al fons.

Arribo a la cruïlla del Coll de Correu, deixo el camí que seguia i que em menaria al Pont de Vilomara passant primer per l'Hostal del Daví, antic hostal del camí ral de Barcelona a Manresa, i agafo a la meva dreta un corriol una mica amagat que en 5 minuts em porta fins al fons del Torrent de la Cansalada.

Un cop allà enfilo a l'esquerra un corriol estret i poc visible en mig de la vegetació i que en paral·lel al torrent va pujant lleugera però continuadament. Vaig trotant en solitud pel bell mig d'aquesta vegetació que em rodeja. La meva respiració compassada al meu pas, el sorollet de l'aigua, la humitat del terra, el cant d'alguns ocells, alguns bolets, la flaire del bosc, omplen de sensacions els meus sentits i el meu esperit.

De sobte al mig del camí em trobo un altre caminant avançant fatigosament i contemplant el seu voltant amb mirada encuriosida. Serà l'únic ésser viu que m'acompanyarà en un tros del camí en aquesta matinal excursionista.

Travesso el Torrent, ple de grans basses en altre època de l'any glaçades, i ja a l'altra banda ara si que la pujada per una estona es fa ferma.

Al l'esquerra deixo l'avenc de La Pola i arribo a un gran roquissar amb el Quarto de Reixa al fons cap on em dirigeixo no fins abans entrar en un bosc d'alzines ben humit que em porta fins el camí de la Font de la Pola. Tornen a caure gotes una estona, però aviat desapareix el cel gris i torna a brillar el sol.

Tinc temps i decideixo anar a cercar l'Hospital de Sang. Pujo fins el Coll de Tanca i baixo per l'altre cantó del coll tot fent giragonses per un petit corriol que aviat planeja de nou pel mig de la vegetació i ben a prop d'unes parets de roca. Dubto de portar el bon camí quan ensopego amb la Cova del Racó Gran, que pel que es pot llegir sembla que va estar habitada des del 1960 al 1980. Està en molt bon estat, amb una cisterna propera on recollir aigua i un lloc on poder cuinar.

Segueixo pel corriol fins sortir a un camí ample. Tinc al davant un roquissar on m'enfilo seguint unes fites. Volto per la zona seguin diferents camins i diferents fites sense resultat. Hauré estat ben a prop tal com a casa puc certificar consultant per Internet, però no he trobat l'Hospital de Sang que sembla estar ben amagat i que no es vol deixar veure.

És fa tard i decideixo tornar pel mateix camí fin el Coll de Tanca, la Font de la Pola. Vaig trotant amb facilitat i amb rapidesa per un camí que ho permet. Passo per davant de la Porquerisa i de nou soc al Coll de Tres Creus per baixar directament cap a l'Alzina del Sal·lari. Queda pendent per un altre dia la cerca de l'Hospital de Sang que espero no trigar a trobar.