dimecres, 1 de maig de 2019

60.000


Aquest matí he traspassat la barrera dels 60.000 km.
1 de maig, km. 60.000 per Can Gambús
El 24 de febrer del 2014 superavaels 50.000. He necessitat una mica més de 5 anys per assolir la següent xifra rodona. Per tant corro al voltant de 2.000 km. per any. El fet de córrer s’ha convertit en una necessitat i en un costum alhora. Surto de tres a cinc dies per setmana. Depèn de si tinc algun objectiu més o menys important o exigent a prop.

Al llarg d’alguns anys buscava millorar els meus temps i assolir millors marques. A hores d’ara ja només cerco el gaudi personal i el manteniment d’un mínim de forma física. L’entorn on visc m’ho poso fàcil. Només haig de baixar al portal de casa i posar-me a córrer. Tinc el barri de Can Gambús, un barri nou urbanitzat, però on no hi viu ningú causa de la crisi i gairebé tancat al trànsit. És un lloc ideal pels dies que ha plogut i està tot enfangat. Per la resta de dies, depèn sempre del temps del que disposo o de la distància que vull fer, però puc córrer per Sant Quirze del Vallès, la Serra de Galliners, un bon lloc per endurir les cames amb les seves pujades, el Parc de Catalunya, la zona de Can Bonvilar i Mossèn Homs, Can Déu i el seu bosc malmès per la ventada del 2014, Togores i el Torrent de Colobrers, el riu Ripoll, ...

I també les muntanyes més properes, habitualment el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac amb els seus corriols interminables.

Mentre el cos aguanti seguiré fent quilòmetres encara que els meus ritmes es vagin alentint. El proper objectiu serà arribar als 70.000. Si segueixo la mitjana actual serà cap allà el 2024.

diumenge, 28 d’abril de 2019

Una nova volta pel Parc

4-29-31, 26 km. 10-22 x km. 770 metres de desnivell

Per arribar amb una bona preparació pel mundial de La Molina em cal fer quilòmetres per corriols de muntanya i amb desnivell. Avui és dia d’eleccions. M’havia mirat la cursa de les tres comarques d’Alpens que complien la 30ª edició. Hi vaig córrer ja fa molts anys i en guardava un bon record, però vaig trobar aquesta opció molt més a prop de casa. Havia participat el 2016 i em va agradar. A més a més la inscripció és molt més econòmica. Decidit aniré a Sant Llorenç Savall.

Quan arribo a Sant Llorenç fa poc que han sortit. Recullo la tarja de ruta que em caldrà mostrar als avituallaments i surto. No exactament, però el recorregut de l’edició d’enguany és gairebé a la inversa del de fa 3 anys. Pels carrers de Sant Llorenç surto en direcció a la Font del Llogari, el lloc de naixement del riu Ripoll. Vaig trotant a bon ritme. M’he marcat com objectiu esmerçar 4 hores.

Abans d’arribar a la font ja he avançat a uns quants caminadors, però el gruix dels caminadors els avanço en la pujada al Castell de Pera, una magnífica atalaia que permet gaudir de les vistes de la Mola, el Montcau, els Emprius, i també de la vall de Sant Llorenç de Savall i de La Roca. Intento córrer sempre que el desnivell i el terreny m’ho permet.



Una baixada força directa i en la que gaudeixo d’allò més ens mena fins el Marquet de la Roca, primer avituallament del dia. Gairebé no havia menjat res a casa, confiant ens els avituallaments ben assortits de la caminada i he arribat amb gana. Unes quantes galetes i un cafè amb llet i segueixo endavant.

A la pista i en baixada faig més d’un quilòmetre a un ritme per sota de 6. Ens endinsem per un corriol al principi encara corrible, però que es va enfilant de valent fins que tan sols permet caminar. La Màquina de Tren ens contempla.

Arribo al coll i ara comença una lleugera baixada i agafo de nou bon ritmet. Enrere queda la Pedra d’Aguila. S’ha emboirat i ja no fa gens de sol. El que prometia ser un dia assolellat amb magnífiques vistes s’ha estroncat. Anirà bé perquè així no passarem gens de calor.

Un nou avituallament prop del Coll de Palomares. Gairebé no m’aturo. Passo el que calculo que és mitja cursa 12,5 km amb 2 hores 8 minuts. Seguim per alguns trams de la Matagalls-Montserrat. M’aturo un moment a admirar el Pi de les Quatre Besses del Dalmau, i pel mig de la Riera Seca arribem a l’Ermita de les Arenes on ens esperen amb l’entrepà de botifarra.

Toca parada i fonda sense cap pressa. Com entra l’entrepà! Sembla que comencen a caure gotes, però al final no serà així. Menjo tranquil·lament mentre van arribant més participants. Toca posar-se en marxa de nou.

Travessem el Ripoll i el remuntem per la seva riba en direcció a Sant Llorenç Savall. Conec bé aquesta part delrecorregut ja que el vaig està explorant la primavera passada.

Deixem la llera del riu i ens comencem a enfilar pel corriol que passa pel Torrent del Carner. En aquesta part vaig sol i gaudeixo de l’esforç. Avanço a algun altre participant que també ja va ben sol. Passem pel Coll Roig i a partir d’aquí ens endinsem en una mena de laberint de corriols i pistes, amb moltes cruïlles: ara cap a la dreta, ara cap l’esquerra. La major part del recorregut malgrat seguir en línia ascendent és força corrible.

Passem el darrer control.  Bec una mica i segueixo endavant. Per fi arribo a Sant Jaume de Vallverd. Ja resta ben poc i tot en franca baixada. Tracto d’anar el més ràpid possible. Amb encara estic bé de forces.
Arribo a les primeres construccions de Sant Llorenç Savall, però encara haig de fer un parell de quilòmetres més fins arribar a la plaça d’on havia sortit on m’espera un bon avituallament final i una nova samarreta per la col·lecció.

Acabo satisfet del ritme que he pogut portar al llarg de tot el recorregut. Si descompto el temps que he estat aturat (21 minuts), més el quilòmetre de més que hem fet, puc afirmar que he complert la meva previsió de 4 hores. Seguiré sumant quilòmetres.

Powered by Wikiloc

dissabte, 13 d’abril de 2019

The Wild Boar Trio en marxa


Rogaine Barcelona Parc Natural de Collserola
5-52-15 97 punts
23 km. 951 metres de desnivell positiu 2ns. en categoria de superveterans 



Finalment ens estrenem com The Wild Boar Trio. Serà en una rogaine per Collserola, ben a prop de casa. És una zona on he fet un munt de rogaines amb sortida des de diferents punts d’aquest pulmó verd de l’àrea de metropolitana, però que ara ja fa alguns anys que per diferents raons no hi participava.

Amb el mapa a la mà el primer que fem es descartar la zona més allunyada. Ens agraden dues zones on veiem un bon grapat de punts. Després de valorar-ho una estona decidim començar per la zona Sud per seguir en direcció Oest i  tornar pel centre del mapa, passar a prop del centre de competició i acabar la cursa en la zona Nord-Est del mapa.

Dit i fet. Pels carrers de Vallvidrera ens arribem fins la nostra primera fita, la 32. Abandonem el poble fins la propera, la 45. Caminem a bon ritme fins la 57 i la 75. Camí cap a la primera fita de 8 punts del dia, la 81, complim la primera hora de cursa. De moment hem anat més aviat de baixada. Abans d’arribar a la 56 ens trobem amb una imatge ben curiosa.
Aquí fem un petit canvi en la nostra planificació: invertim l’ordre de les dues següents fites.  Farem primer la 73 i després la 55, per així també anar a buscar la 65. Ens topem amb les primeres pujades del dia. Ja portem més de dues hores de cursa. Per accedir dalt del turó on hi ha la 64 sense donar volta travessem una zona de vegetació de poca penetrabilitat, però ja la tenim.

Mentre ens dirigim a travessar la carretera per dirigir-nos ja cap a la zona Nord del mapa es compleix la tercera hora de cursa. Amb una hora sumem els punts de la 54, 72 i 43 amb remullada inclosa del Saiko.

Passem a l’altra banda del baixador de Vallvidrera i ens endinsem en els jardins de Vil·la Joana quan ja només ens resten dues hores de cursa. Ja comencem a anar amb la calculadora al cap. A la 62 soc el primer en arribar i espero als companys. Com comprovarem al final, no la vaig pinçar. Per tant, aquests 6 punts no ens van comptar en el còmput final.
Descartem la 33 que la teníem en el punt de mira, però ens obligava a baixar i pujar per molts pocs punts. En aquesta part final el nostre objectiu són tres fites de molts punts: 71, 74 i 83. En la 74 ens trobem amb una sorpresa: un cotxe! És fa molt difícil pensar com ha arribat fins aquí. Però de fet no és una novetat a Collserola. Que jo recordi, ja és el tercer cotxe al mig del bosc de Collserola que és utilitzat com a un element on situar una fita.
Ja passen de les 5 hores. No veiem gens clar anar fins a la 83. La podríem fer, però després ja no ens quedaria temps per fer cap més fita. La canviem per la 53.

Falten 30 minuts. Ens qüestionen si anar tranquil·lament ja directes cap a meta o arriscar-nos una mica i recollir 6 punts més passant per la 34 i la 31. Per la distància que hi ha i el ritme que hem portat fins ara calculo que necessitem 30 minuts per fer aquestes dues fites.
Decisió ràpida: ens arrisquem, serà més divertit. Aprofitem que és baixada i trotem, la 34 ja és nostra. Anem molt més ràpid del que havíem anat fins ara. Tenim temps. Però de camí cap a la 31 travessem un pont i el corriol s’acaba. Què passa?. Tornem enrere. Aquest pont no era el nostre. Seguim endavant i trobem, ara sí, el nostre pont. Fem el darrer esforç en un corriol en pujada, pincem la 31 i seguim pujant. Ja és segur que entrem a temps. Cursa acabada, amb bon regust de boca. Estem satisfets de com ens ha anat. Llàstima d’haver perdut els 6 punts que no he pinçat de la 62. Només haguéssim quedat a 10 punts dels Bandolers que són un equip superior a nosaltres. El compte enrere pel mundial de La Molina segueix endavant. 

dissabte, 16 de març de 2019

Una Rogaine de pura orientació

Rogaine de Sant Jaume de Frontanyà. Copa Catalana de Rogaine 2019
5-49-25 167 punts
20,7 km. 815 metres de desnivell positiu, primers en categoria de Superveterans

Aquesta és una Rogaine de les que promet. Els del Xinoxano han ajuntat tots els mapes d’orientació que tenien de la zona per oferir un mapa de Rogaine amb molt més detall del que s’acostuma a ofertar en aquest tipus de competició. Torno a fer equip amb el Joan. L’equip Som Mas-Sa torna amb ganes de gaudir de l’orientació. Fa un dia esplèndid. Res a veure amb la darrera rogaine que vam fer com equip.

Ens preparem, passem el control de material i esperem ben asseguts que ens donin el mapa. Com ja comença ser un costum, el primer que decidim és per on tornarem. Veiem una línia clara de tornada que ens agrada. A la zona Nord del mapa hi ha 6 fites interessants que ens tempten com a zona final abans d’enfilar la tornada per un corriol en baixada fins el poble. Estudiem el mapa amb l’idea clara d’arribar per aquí i anem veient com enllaçar fites. Sortirem en direcció Oest per girar immediatament cap a la zona Sud fins situar-nos al centre del mapa (fita 99). Un cop allà decidirem la segona part de la cursa.

Aprofitem que sortim en baixada per trotar una mica. En la primera fita (65) coincidim amb el Bernat, Valentí i César. Ja girem cap el Sud per anar a buscar la 78 i la 92, primera pujada forta del dia pel mig del bosc, però encara estem frescos. Tornem als camins per apropar-nos a la 42. Des d’aquí seguim per la carena per baixar i un cop travessem a l’altra riba del torrent pinçar la 51. Portem un bon ritme de cursa. La següent fita la 61 marca la primera hora de cursa.

Baixem per un bosc que en alguns moments ens costa travessar fins arribar a una pista. No sabem exactament a quina alçada de la pista ens trobem i dubtem. Les Aligotes també dubten. Finalment interpretem el mapa i deduïm on estem. Resulta que estàvem a la cruïlla on volíem estar! En un moment ja tenim la 95 i 9 punts més al sac.

Refem el camí fins a la cruïlla i agafem direcció Sud i per corriols ens arribem fins a la 33. Baixem pel dret fins una pista i després d’un parell de revolts i de travessar un parell de torrents ens enfilem en direcció a la 57. Baixem per travessar a l’altra banda del torrent i enfilar-nos per l’altra vessant on ens hem de topar amb un camí com així és. El seguim i desemboquem a una pista que no esperàvem. On som? Dubtes. Mirem el mapa i el terreny. El fet d’estar en una zona elevada ens facilita la tasca d’ubicació. Ja sabem on som. No és exactament el que volíem però  ja ens va bé. Seguim la pista i després un corriol tot xerrant. Ens hem passat la fita (44) que estava just en una corba del camí. Sort que ho hem vist a temps i només haurem perdut uns 10 minuts. I mira que era fàcil! No ens podem despistar. Cal concentració.

Baixem trotant fins el got i bevem pel broc gros farts de xarrupar del Camel. Ara toca pujar de valent fins el llom i seguir-lo fins trobar la següent fita (84). I de nou baixar per tornar a pujar fins la 67 i una mica més amunt fins arribar a un corriol que seguim en direcció Nord.

Desestimem la idea d’anar fins la 93 que algun moment havíem valorat.  Abandonem el corriol per seguir pujant ara fins la 88. Anem a nivell i seguim els camins en lleugera pujada per trobar el punt d’atac de la següent (58), en baixada per un llom. Queda a la nostra esquerra i cal estar atents a no passar-se-la. La clavem.

Arribem a la 99 quan tot just passen tres minuts de les 3 hores de competició. Toca replantejar la situació de cursa. Anem molt bé de temps i decidim anar fins l’Est del mapa amb unes fites (48, 81, 36 i 96) que ens semblen fàcils d’enllaçar com així resulta. La pujada a la 96 sumada a una vegetació que no és fàcil de travessar se’ns fa feixuga. La 98 i la 56 ens semblen fàcils però veiem que es massa arriscat ja que ens allunyem de l’arribada i decidim anar en direcció a la zona on acabarem la cursa.

La pujada fins a la 96 ha castigat les cames i ara ja me les començo a notar més del compte. Trotem per un corriol en direcció a la 68. Quan abandonem el camí toca de nou una forta pujada que torna a castigar les cames. De nou al camí i a trotar i caminar. Ens enfilem per un llom a la cerca de la 77, al mig d’una zona de xaragalls. Ens hi estem apropant i anem molt atents a tots els elements del terreny per localitzar-la. La trobem abans que no pensàvem. De nou tornem al corriol. Una corba del mateix és el nostre punt d’atac per la 38 on ens hi enfilem per unes feixes. Ens aprofitem d’unes zones obertes per apropar-nos a la 86. De nou unes zones obertes ens ajuden a arribar a prop de la 94. Ja hem entrat en la darrera hora. Dubtem si pujar fins a la 55 que està a dalt de tot d’un turó. No ens ve gens de gust tornar a enfilar una pujada però com tenim temps, decidim fer-ho. Al final no ha resultat tan feixuga com ens havíem pensant. L'esforç fet ben bé es mereix una foto.

Baixem per l’altra vessant ja direcció SudEst a cercar les dues darreres fites. Resten 39 minuts. Calculem que necessitem 30 minuts per arribar a meta. Cal estar atents a no fer cap errada que ens pugui fer perdre temps. Estem a l’alçada de la 63. La fita està a la part de dalt d’una gran roca. Hi ha moltes roques però no trobem la que busquem. Tornem al corriol i dubtem, però tornem a la recerca. Finalment ja la tenim. Estava més separada del corriol del que nosaltres esperàvem.

Seguim baixant pel corriol que ens ha de menar fins el poble. Però abans ens cal deixar-lo per pinçar la darrera fita d’avui, la 54. Acabem amb temps de sobra, molt satisfets de la cursa feta. Hem gaudit com verros el que ha estat una rogaine de pura orientació com ho havíem corregut mai i amb una temperatura ideal.

Mentre endrapem l’entrepà de botifarra que ens ben guanyat pugem al podi com a guanyadors de la categoria de superveterans i ja començo a pensar en els entrenaments que em caldrà fer per tal d’encarar amb bona condició física el repte de la temporada, el mundial de rogaine a La Molina al finals de juliol. Allà faré equip amb el Felip i el Jaume sota el nom de The Wild Boar Trio, ja que el Joan forma part de l’equip organitzador del mundial.

Així ha quedat la distribució de fites i punts per hores.

Nº de fites
Punts
Primera hora
6
37
Segona hora
4
21
Tercera hora
4
27
Quarta hora
5
33
Cinquena hora
4
24
Sisena hora
4
25

La primera hora ha estat espectacular. La resta de la rogaine ha estat força equilibrada.

diumenge, 17 de febrer de 2019

El Pont del Diable ens observa

Copa Catalana de curses d’orientació 2019
Pont del Diable a Tarragona
Categoria H60 3,7 km. 14 fites
1-20-07, 5,6 km. 108 metres de desnivell positiu 4t. de 7 classificats

El Pont del Diable de Tarragona ens espera per la segona cursa de Copa Catalana de la temporada. Es tracta d’un aqüeducte construït pels romans fa uns 2000 anys. L’aparcament de cotxes per la cursa està just sota d’un pont de l’AP-7. Contrasta aquesta modernitat amb les pedres mil·lenàries del proper Pont del Diable.

Després d’una mica d’escalfament pel jardí romàntic comença la cursa. Intento anar pel camí més dret cap a la primera fita, esperant trobar un corriol. El bosc és força brut i això fa que em desviï més del compte i haig de rectificar per arribar a bon port. La segona gairebé la faig tota per camins fins el darrer moment. La 3 és ben a prop, així com la 4, però ambdues em costen força degut a la vegetació que per una banda impedeix avançar en línia recta i per l’altra, tampoc permet veure massa bé. La cursa es desenvolupa per un terreny d’aquells que no m’agrada i en que sortejar els impediments que posa la vegetació es converteix en clau per assolir un bon resultat.

De la 4 a 5 puc córrer per un corriol i realitzar una tirada ben neta i ràpida tret d’un parell d’aturades que em podia haver estalviat. No faig una bona elecció de ruta fins la 6. Intento seguir un tallat fins el final i des d’allà atacar a la fita. La vegetació m’impedeix avançar com desitjaria i tinc la sensació d’haver-me desviat cap el Sud. Intento rectificar i anar cap el Nord per acabar trobant-me en un lloc que no puc identificar amb claredat. Arriba el Joan per darrera i tampoc té clar on som. Intentant ressituant-me acabo trobant la fita. Hauria estat molt millor opció anar pel camí fins el got i des d’allà atacar la fita.

Segueixo la cursa amb dues fites que em resulten fàcils, així com l’aproximació a la 9 per camins. Però un cop deixo els camins i m’endinso en el bosc per localitzar la 9 de nou topo amb la vegetació. Som una bona colla intentant localitzar dues fites que hi ha en aquesta zona i això resulta determinant per no perdre massa temps. Aquí tot sol segur que hauria perdut molt de temps.

Baixo fins el camí per accedir a la fita 11 no resulta gens fàcil travessar la vegetació i tampoc ho és quan abandono el camí per atacar-la. Per fi una fita ràpida i tota per camins, la 12!. A la 13 si pot accedir vegetació a través, però vist com m’ha anat avui decideixo fer-ho per camins, malgrat donar molta més volta. Vist ara el mapa i amb tranquil·litat tinc clar que no ha estat la millor opció.

Per acabar la cursa cal passar per sota del Pont del Diable i amb una curta pujada que intento fer ràpid dono per tancada la cursa. En definitiva una cursa millorable, com gairebé sempre, però de la que acabo força satisfet.

diumenge, 3 de febrer de 2019

Entre roques, alzines i pins


Copa Catalana de curses d’orientació 2019
Cursa de les Cadiretes a Sant Feliu de Guíxols
Categoria H60 2 km. 17 fites
54-51 3 km. reals 96 metres de desnivell positiu  3r. classificat de 9 participants

El mapa nou del massís de les Cadiretes just al costat de Sant Feliu de Guíxols inaugura la temporada 2019 de la Copa Catalana de Curses d’Orientació. També suposa l’estrena de la categoria H60. Seguint les recomanacions de la pròpia Federació vaig decidir que aquesta temporada participaria en la categoria que em correspon per edat. Malgrat que no tot els corredors han seguit aquestes recomanacions hem estat una bona colla els que si que ho hem fet.

De bon matí estem sota zero i el fort vent aguditza la sensació de fred. Després d’un bon escalfament ja estic apunt per agafar el mapa i iniciar la cursa. Sortim en pujada per un camí fins arribar al triangle.

Em fico en un corriol molt estret per anar cap a la primera fita. Està molt concorregut i haig de caminar darrera d’un parell de famílies que fan algun dels circuïts d’iniciació. Surto al llom on gairebé en línia recta em trobaré les tres primeres fites d’avui.

Camí de la 4 un petit tallat que no està pintat al mapa em despista i em fa passar de llarg. Veig unes edificacions properes que m’ajuden a reorientar-me. La fita està en un petit tallat a l’altra banda de l’esperó en la que estic. Torno enrere pel cantó correcte de l’esperó i ja tinc la fita. Hauré perdut un minut i mig.

Cap a la següent falta gent! Travesso un tàlveg amb força vegetació però passable i m’enfilo fins el tallat on hi ha la fita. No és el número que busco! Com pot ser si estic a lloc? Reviso els meus controls i resulta que és la fita número 7, i haig de buscar la cinquena. M’emprenyo amb mi mateix, ja que no és la primera vegada que cometo una errada d’aquest tipus. Manca de concentració, ganes d’anar massa ràpid, ...? No ho sé.

Som-hi cap la 5. Travesso un tàlveg, però no m’acabo de situar del tot i perdo una mica de temps pels corriols fins a trobar-la. La següent la veig molt clara: seguir el corriol fins a una corba pronunciada i pujar pel tàlveg fins trobar-la. A mitja pujada m’aturo amb dubtes, però segueixo endavant i ja és meva. Ara toca tornar a la 7 i ho faig per dalt, per sobre d’un verd 3 que rodejo.

Enllaço les tres següents força ràpidament, encara que amb alguns dubtes en el darrer moment de localitzar la 10. No surto massa ben orientat d’aquesta fita. I en una zona amb petits tallats de pedra començo a dubtar de la meva situació. Busco una referència clara, una roca amb un pal de llum a sobre i ataco des d’allà. Aquí també hauré perdut un parell de minuts.

Encaro el darrer tram de la cursa. M’aprofito de l’errada anterior per anar fins a la 12 per terreny conegut. Faig un bon atac fins la 13 amb algun dubte innecessari, i arribo a l’arbre on hi ha d’haver la 14 i no hi és! És una zona amb molts arbres “singulars” i me l’he deixat enrere, “el meu”. Tres fites més i meta amb un bon gust de boca. Tinc la sensació que m’ha sortit una bona cursa. Haig de millorar en algunes d’aquests dubtes innecessaris en els que sempre es perd temps. Soc tercer a molta distància del primer, però a poc més d’un minut del segon. Ha estat un bon inici de temporada 2019 i de la categoria H60.

Cementiri de Sant Feliu de Guíxols, on hi ha enterrat Josep Irla el que fou 124è president de la Generalitat

diumenge, 27 de gener de 2019

Tres voltes al Parc de Catalunya


Cros de Sant Sebastià al Parc de Catalunya
5,2 km. 29-19  5-42 x km. 52 metres de desnivell 17è classificat de 20 participants.

El Cros de Sant Sebastià és tota una tradició a Sabadell. 58 edicions són molts edicions. Al llarg de molts anys es va celebrar al bosc de Can Deu, però ara ja fa molt de temps que es corre al Parc de Catalunya. Repassant les meves anotacions hi vaig participar de manera continuada des del 2002 al 2006.

Poder córrer pel parc de Catalunya en un circuït tancat i sense gossos que molestin m’agrada. Després d’un bon escalfament em col·loco a la línia de sortida. No som massa participants. Corro la categoria Open que ha de donar tres voltes al circuït B per completar un total de 5,400 metres. Em marco com objectiu baixar dels 30 minuts.

La sortida és molt ràpida com acostuma a ser-ho en aquest tipus de curses. Faig els primers metres en un grupet, però després d’una forta baixada quan s’inicia una pujada constant no puc aguantar el seu ritme i ben aviat em quedo sol. Tinc al meu davant una noia a la que tracto de seguir a una certa distància. Porto un ritme alt per mi, però no asfixiant. Tanco la primera volta amb 9-26. La noia cada cop és més lluny. Si mantinc aquest temps en els dues voltes que resten tinc el sub 30 a l’abast, però no em puc confiar. M’avança un corredor amb gos. Intento seguir la seva estela, però també es va allunyant a poc a poc. Passo la segona volta amb 19-30. No em puc despistar si vull assolir el meu objectiu. Està clar que he perdut pistonada. Quan només falta mitja volta per concloure la cursa accelero el ritme per assolir un temps final de 29-19 a un ritme de 5-42 per quilometre.

Marxo cap a casa satisfet amb el temps i amb les bones sensacions al llarg de tot el cros.

diumenge, 13 de gener de 2019

Podi per començar el 2019


Rogaine de Casserres. Copa Catalana 2019
5-48-46 113 punts
26,7 km. 542 metres de desnivell positiu 2n. en categoria de superveterans

La temporada 2019 comença ben aviat. Aquesta serà la temporada del Mundial de Rogaine que es celebra a finalsde juliol a La Molina. Avui faig equip amb el Felip, l’introductor de lesrogaines a Catalunya ja fa una dècada.

Tal com s’esperava fa un dia fred. A l’hora de començar la competició estem sota zero. Es fa difícil decidir que posar-se, per anar el suficientment abriga’t, però tampoc massa. En unapart d’aquest mapa ja havia corregut fa un parell d’anys també en un dia moltfred com avui.

Un cop passat el control de material i amb el mapa a les mans cal decidir quina ruta farem. Ens agrada més la zona Sud, però primer farem un bucle en direcció Nord on hi ha molts punts. Farem tota la cursa caminant ràpid.

La sortida és molt estreta, però tampoc ens preocupa. Tal com pensàvem a la primera fita (34), encara dins el poble, ens cal fer una bona cua per pinçar. Ja sortint del poble, els corriols i tots els camps estan ben blancs i en algunes zones ben glaçats. Cal vigilar per no patir una relliscada. En la segona fita (44) donem una mica de volta, la clàssica errada dels inicis de cursa. Seguim la planificació i abans de complir la primera hora de cursa ja hem pinçat dues fites més, 65 i 84. Aquesta està dalt d’un turó sobre una petita presa.

La següent la 76 està en una balma. Malgrat ser una zona bàsicament de camps de conreu està solcat per rieres i amb formacions rocoses que fan atractiu el paisatge.

Pincem la nostra primera fita de 9 punts, la 92 i abandonem el bucle que hem fet en direcció Nord.

Ens dirigim cap a la zona Sud del mapa, començant per la 46, i la 56. La 77 està situada a la Balma del Cafè de les Set Portes, un lloc ben curiós.


Camí cap la 53 m’adono que no porto brúixola. Tornem enrere a buscar-la. Està a prop de la 77 on em deu haver caigut al fer les fotos. Hem perdut al voltant d’un quart d’hora. Seguim segons la nostra planificació. Fitem la 53 quan portem 3 hores justes de cursa. Caminem ràpid i trobem totes les fites a la primera sense cap pèrdua de temps. La 87 està en l’Alzina Grossa un magnífic exemplar i la 80 en el Roc de la Mel.


Valorant com anem de temps abandonem la idea d’arribar-nos a la 60 i 81 i anem directes a la 64, també dalt d’un turó. Camí de la 90 collim els punts de la 40 situada en una font.
Per pujar fins a la 90, les roques de la Madrona, ho fem pel corriol més evident, evitant el risc d’una alternativa que no veiem del tot clara sobre el mapa.


Passem per la 66 i ja comencem a plantejar l’estratègia de final de cursa. Valorem si anar o no a la 35, però no volem arriscar i optem per fer només 3 fites més, 45, 74 i 32, i arribar tranquil·lament a meta. Ens han sobrat més d’11 minuts.

Acabem satisfets de com ens ha anat. El fet de ser un terreny força planer ens ha permès portar un bon ritme i fer molts quilòmetres. La segona posició de superveterans era la que esperàvem donades les inscripcions en la categoria. Els primers absoluts han fet la bestiesa de 55 kms.
Mentre esperem el repartiment de premis, gaudim de les mongetes amb botifarra de l’avituallament final conversant amb el Joquim i el Marcel companys de les primers rogaines.

dimecres, 9 de gener de 2019

Primers cims del 2019


Santa Magdalena de Puisac – Taga – Puig Estela – Pedra dels Tres Bisbats
19,1 km. 5 hores 10 minuts 1167 metres de desnivell

Què millor que començar l’any pujant alguns cims!

I dit i fet. Entre el trànsit, la boira, i que els Pirineus sempre estan lluny no em poso a caminar fins gairebé les 10 del matí. La temperatura és ben fresqueta: dos sota zero. He deixat el cotxe a Santa Magdalena de Puisac.

Vaig guanyant alçada per la pista, encara en la zona obaga. Troto per fer-me passar el fred. La pista s’acaba en una zona on hi ha uns abeuradors i es converteix en un corriol que ben aviat i ja amb l’escalfor del sol es comença a enfilar pel dret. Un ramat d'isards s'allunya esporuguit. S’acaba el trotar, però tracto de mantenir un bon ritme. Per primer cop avui al meu darrera albiro el majestuós Puigmal, que em vigilarà tot el dia ben atent des de la seva alçada.
Arribat als prats alpins perdo el camí, però com que ja fa una estona que he vist la creu del cim del Taga no em preocupa gens. Enfilo pel dret sense problemes, tret de la forta pendent que em fa bufar de valent.

Ja no tinc fred, el cor s’accelera. Tinc la vista fixa en un parell de petits avets que em serveixen de referència però que no acaben d’arribar mai. Uns pocs metres més i faig cim en poc més d’una hora i vint.



Malgrat el fort vent em prenc el meu temps de relax. Faig un mos i contemplo les grans vistes.  Malgrat ser dia feines no para d’arribar gent. Pràcticament s’albiren totes les muntanyes del nostre petit país. Se’n podria fer una llista ben llarga. Les planes estan sota les boires d’aquests dies d’inici d’any, però els cims s’aixequen altius per tot arreu.


Toca continuar. Gaudeixo de la ràpida baixada fins la portella d’Ogassa i un cop aquí emprenc la ruta de la carena. A estones bufa fort el vent de Nord i molesta força. Sempre que el terreny ho permet tracto d’avançar per la vessant Sud i així estic més resguardat. El camí no té cap pèrdua i les vistes a banda i banda són en tot moment immillorables. Després del Taga, el Puig de la Coma d’Olla és el primer cim remarcable.

Segueixo per la carena. Em trobo amb algunes parelles d’excursionistes que fan la ruta a la inversa. A la banda Nord hi ha un bosquet amb clapes de neu. La carena s'estreta però es pot seguir sense problemes. Per sort a estones el vent afluixa.

Amb poc menys de 3 hores de camí ja soc al segon cim important d’avui el Puig Estela. Diria que al fons puc veure fins i tot la Mediterrània. No em canso de badar per tots els costats.


Passada la zona més rocosa d’avui agafo velocitat de creuer de nou per prat alpí, i amb el camí ben fressat al costat d’una tanca i amb una forta baixada final fins el Coll de Pal. Al Coll hi ha tres forats artificials que són ben estranys en aquestes alçades.
Tinc a prop la Pedra dels Tres Bisbats. Tota una curiositat de nom! Anar-hi suposa pujar de nou, però no puc resistir la temptació, i cap allà vaig. La pujada és molt dreta, però després suavitza. Quina decepció! Esperava alguna cosa més que una simple pedra de terme on s’ajunten els municipis de Pardines, Vilallonga de Ter i Ogassa, pertanyents als bisbats de La Seu, Girona i Vic respectivament.
M’aturo un moment per gaudir per darrer cop de les vistes d’avui i avall que fa baixada.


Ara ja tot és baixada fins el cotxe. Desfaig el camí fins el Coll de Pal i des d’allà primer flanquejo per sobre del torrent i després baixo a cercar el corriol que s’acabarà convertint en pista i que ja no deixaré fins acabar l’excursió.
Planeja i malgrat que ja em noto les cames intento mantenir un bon ritme. Recordo alguns dels racons pels que a l’octubre del 2016 van cercar fites en la primera rogaine de la Serra Cavallera. Passo pel costat d’una zona d’aigua completament glaçada i també per davant d’una construcció abans d’iniciar ja el tram final fins a Santa Magdalena de Puisac.



Ha estat una bona excursió. Ja només resta dinar a Pardines i cap a casa pensant en quina serà la següent.