Olivella, una cursa entre records i margallons

Cursa del Margalló

13,1 km. 1-22-56 a 6-19 per km. 202 metres de desnivell positiu

137 de 177 arribats (77%) i 17è de 23 màsters arribats

La cursa de fons del Margalló va ser una de les meves clàssiques a les primaveres de finals dels anys 90, quan a poc a poc començava a deixar l’asfalt i m’inclinava per curses de muntanya. Encara estàvem molt lluny del actual boom del trail. Revisant les meves anotacions he vist que hi vaig participar en 4 edicions: 1996, 1997, 1999 i 2001.

Aleshores la cursa era de 18 km i sortia del petit nucli d’Olivella. M’agradava el lloc, la cursa i l’ambient. Els primers anys transcorria per pistes forestals, però en la darrera edició que vaig córrer una gran part del recorregut ja estava asfaltat. Aleshores s’iniciava en baixada, i la part més dura era en la darrera part de la cursa amb unes quantes pujades que feien serrar les dents si no les volies pujar caminant, fet que només vaig assolir en les meves dues darreres participacions. El meu millor temps va ser el 1999 amb 1-25-04, en plena preparació per la mítica marató de l’Aneto. També recordo que en l’edició del 96, les dutxes eren al carrer, unes simples manegues que sortien de la mateixa Casa de la Vila. Ens dutxàvem a la vista de tothom, evidentment amb aigua freda.

Han passat els anys i m’ha vingut de gust tornar a Olivella. Tot ha canviat molt. A hores d’ara la sortida és des d’un camp de futbol amb gespa artificial, amb vestidors i dutxes. A la sortida amb retrobo amb l’incombustible Vicent que segueix al peu del canó i diumenge sí, diumenge també participa en curses populars arreu del territori. Hi ha dues distàncies, 30 i 14 km. He optat per la de 14. No estic per córrer distàncies massa llargues. Sense cap tipus de pressió em marco com objectiu entre 1-25 i 1-30. Surto al darrera com faig últimament.

Després d’una curta i lleugera baixada, planegem una bona estona per diferents pistes forestals abans d’anar pujant. En cap moment les pujades són massa pronunciades i puc anar corrent sense massa esforç. En alguns moments, augmenta el desnivell i alguns es posen a caminar, però jo continuo mantenint un trot constant. Passo el km. 7 amb una mica més de 45-30. Per tant vaig al ritme previst inicialment, al voltant de 6-30. Baixem per una pista que recordo molt bé que en les primeres edicions fèiem en sentit contrari, i tornem a pujar el que serà la darrera pujada forta de la cursa. A partir d’aquí ja és tot més o menys avall.

Passem pel petit nucli d’Olivella, d’on sortien les primeres edicions de la cursa. Ens desvien per un divertit corriol de baixada que ens situa al costat de la carretera. A partir d’aquí agafem un corriol molt agradable i bonic que transcórrer paral·lel a la carretera. Agafo un bon ritme que aconsegueixo mantenir fins creuar la línia d’arribada. Al final han estat només 13 km. Acabo satisfet tant del temps assolit com de les sensacions al llarg de la cursa.

I per seguir la tradició a l’arribada en espera un bon entrepà de botifarra. M’ha agradat aquest nou recorregut. A part de les curses d’orientació, ben aviat m’espera una nova edició del Farell, un lloc al que no puc faltar.

Tornen els relleus

Campionat de Catalunya de Relleus

Equip No Parem en Homes Màster: 3,4 km., 13 fites

He fet 5,8 km. 1-31-59 i 215 metres de desnivell, 7è de 13 equips

La cursa de relleus és sempre una cursa especial. Després d’un parell d’anys de no participar-hi aquest any faig equip d’homes Màster amb el Toni. És una categoria per a majors de 45 anys i nosaltres ja els passem de sobra. Alguns dels nostres competidors són una colla de jovenets comparats amb nosaltres.

Com sempre, es respira un ambient festiu, el que no treu que la competició tingui la seva importància. La UES només presenta dos equips, però una bona colla ha vingut a gaudir de les curses populars que es fan al mateix temps.

El Toni, surt primer. Puc gaudir de la sempre espectacular sortida en massa amb tota la tranquil·litat. Em preparo i espero que passi per la fita vista. Van passant orientadors lliurant el seu relleu als companys d’equip. És molt difícil saber en quina posició ens trobem quan el Toni em passa el relleu. Mirant les classificacions he vist que dels 13 equips de homes màster, en el moment del relleu anàvem novens. Ja hi havia un equip amb error en targeta.

Intento anar el més ràpid possible pels carrers de la part alta d’Aiguafreda en direcció a la primera fita. Un cop deixo la zona urbanitzada em costa situar-me bé i trobar un pas estret entre les bardisses. Anava massa ràpid i m’havia passat de llarg. Pujo per uns corriols en direcció a les dues següents. Intento córrer però simplement acabo caminant de pressa. Planejo fins tornar-me a enfilar fins a la 4 al costat d’una roca. Baixo el més ràpid que puc i ja tinc la 5. A la sortida d’aquesta fita perdo una mica de temps i no soc gens fi en la següent. En aquest tram de la 5 a la 6 he tornat a perdre temps.

Fins la 7 m’hi arribo per camins. Podia haver intentat anar pel dret, però no m’agrada aquest terreny. A la 8 si pot anar a nivell, però aquest bosc està molt brut i de nou no m’agrada l’opció. Prefereixo utilitzar la xarxa de camins. Arribo a la punta d’un tallat i no veig clar que pugui baixar per aquell lloc. Reculo fins una zona que m’ha semblat millor per baixar. Trec la lupa per veure millor el dibuix del mapa. Estic a lloc. Només haig de seguir baixant fins trobar la roca on hi ha la fita. Pensava que em tocaria tornar a pujar fins dalt del tallat, però no és així, hi ha un corriol que fins ara no havia vist dibuixat al mapa i que em porta directe fins a la següent. Una fita més i ara de nou pels carrers del poble fins passar per la fita vista. Em resten un parell de fites més darrera de l’edifici que s’està utilitzant com a centre de competició. Per la primera he pujat massa i després m’ha tocat baixar fins a trobar-la. Ara ja només resta córrer fins a la darrera i esprint final. No acabo satisfet, malgrat intentar córrer soc conscient de que he anat lent. He fet un dels pitjors temps de tots els orientadors de la categoria, però hem millorat la posició ja que algunes de les segones postes d’alguns equips han fet error en targeta.

Fites i bolets

Pedraforca O-Cup

Dissabte, Copa Catalana de llarga distància

3,5 km. 13 fites i 165 m. desnivell.

Vaig fer 4,4 km.  183 m. desnivell 1-20-36 i 5è classificat de 14

Diumenge, Campionat de Catalunya de mitja distància

2.6 km. 14 fites i 200 m. desnivell

Vaig fer, 4,2 km. 218 m. de desnivell 1-31-29 13è classificat de 15

En la suma dels dos dies vaig ser 9è classificat de 13.

Un nou cap de setmana de curses d’orientació sota l’atenta mirada del Pedraforca. Recordo perfectament les dueserrades en la mateixa zona en les curses de l’any passat. Surto molt prudent. El meu objectiu és retrobar-me amb l’orientació més que córrer molt. En tot moment estic situat tant en el mapa com en el terreny i identifico els diferents elements. Acabo satisfet de la primera jornada. No he fet cap errada, encara que el temps emprat pot ser molt millorable. Segurament vaig massa lent. El dia ha estat gris i el Pedraforca no s’ha deixat veure amagat darrere d’un estol de núvols.

Al llarg de la cursa vaig veure molts bolets, sobre tot, camagrocs. De fet, la zona estava plena de boletaires. Vaig aprofitar la tarda per caçar bolets i en menys dues hores tenia el cistell ple de camagrocs i algun rovelló. Si el temps no canvia aquesta serà una gran temporada.

El diumenge s’aixeca un dia més assolellat.

Estrenem mapa, i tot indica que no serà gens fàcil. Surto amb la mateixa estratègia que el dia anterior: prudència i lentitud. Tot es torça a la fita 5. No era una fita difícil, però ... em va portar mitja hora trobar-la.

Què em va passar? Aquesta és la cronologia dels fets. Faig rumb des d’un pal de la línia elèctrica, travesso un tàlveg i quan soc al bosc on hi ha d’haver la fita no la trobo. Veig un segon tàlveg una mica més a l’Oest i penso que aquest és el tàlveg que havia de travessar. Ho faig hi busco la fita al bosc de l’altra banda d’aquest segon tàlveg. Dono voltes i més voltes i no trobo la fita. Em ressituo un parell de vegades amb un pal de la línia elèctrica que hi ha al mig del tàlveg, però la fita no apareix per enlloc. De cop hi volta amplio la mirada sobre el mapa hi ho veig clar. Hi ha dos tàlvegs! Tots dos amb un pal elèctric al mig! Ara la trobo. De fet havia estat ben a la vora de la fita amb el rumb de la primera aproximació.

Ja he llençat la cursa. Ja no tinc cap pressa i em dedico a gaudir del mapa i de les dificultats tècniques del terreny sense cap pressa. Cap més problema, ni errada. Ha estat una llàstima aquesta fita número 5, però això forma part d’aquest esport.

Poso per la fotografia estrella de la cursa

Em poso a córrer per sortir bé a la foto. Foto Míriam Carretero

Segueixo corrent malgrat ser pujada i nova foto de Míriam Carretero

 En properes curses haig de reaccionar més ràpid quan no localitzo una fita. Aquesta reflexió no és la primera vegada que la faig. És més fàcil de pensar què de fer en el moment que toca. I també em cal ser capaç de desplaçar-me més ràpid sense perdre els detalls del mapa i del terrenys si vull ser més competitiu en una categoria on cada vegada es corre més.

Cursa de Festa Major

Cursa Festa Major de Sabadell

7,26 km. 40-48, 5-37 per km. 444 de 1042 arribats

Participo en la 40ª Cursa Popular de Sabadell. Tot va començar el 1979 amb l’arribada del primer Ajuntament democràtic després del franquisme. Aquell any va ser una cursa de 15 km. que recorria gairebé tots els barris de Nord a Sud. Recordo que aleshores 15 km. em semblaven una barbaritat i que la vaig fer caminant a trams.

Al llarg de tots aquests anys ha canviat moltes vegades de recorregut i distàncies. Dels 15 km. inicials, va passar a convertir-se en una mitja marató a mitjans dels anys 80. Més tard va ser una cursa de 5 km., de 7,5, 8, i també de 9,5, fins arribar al format actual amb tres curses en una en funció del número de voltes (7, 14 i 21 km.), a part de les curses infantils.

He fet un repàs de les meves anotacions i l’he corregut en 31 edicions, que no està gens malament. L’amic Roque Lucas és l’únic que jo sàpiga que ha estat present en totes les 40 edicions. Estaria bé que a la 50ª edició algú pensi en fer-li un petit reconeixement, no?

Surto amb la idea de fer un temps al voltant de 40 minuts. En els primers km. no em trobo massa còmode, però a mesura que avança la cursa em sento millor. Miro el crono al passar el km. 4 i comprovo que porto 24 minuts, o sigui a ritme de 6 el km. La resta de recorregut és de baixada. Si baixo a un bon ritme m’acostaré al meu objectiu inicial. I dit i fet. En aquest punt avanço al Roque Lucas que fa la mitja i ens saludem. Em trobo bé i vaig deixant corredors enrere. En aquests quilometres es quan em trobo millor i els parcials així ho indiquen 5-17 i 5-03. Però els isquios que ja no estan acostumats a aquesta llargada de la gambada i a aquests ritmes semblen que es volen començar a queixar. Trec el peu d’accelerador en el darrer km. de la cursa per acabar en 40-48, amb un recorregut un pel llarg de 7,26 km.. Acabo satisfet de com m’he trobat en la que ha estat la meva primera cursa d’asfalt de tot l’any.

L’any 2005 havia fet 34-56 tot i fer la Burriac Attack la nit abans, el 2011 ja van ser 39-08, el dia abans havia participat en la Rogaine de la Molina. Aquests dos anys amb sortida a la plaça Creu Alta. I l’any 2015, ja en el recorregut actual van ser38-37. Està clar que l’edat i la manca d’entrenament específic no perdona, malgrat que per ser justos cal fer notar que al meu pas pel km. 7 l’he fet en 39-30. Però de moment encara puc gaudir del córrer que és del que es tracta.

I a l'estiu, turisme-orientació

I Rogaine popular de Castellfollit de Riubregós

91 punts de 116 possibles 1-28-50 19è de 33 classificats

7,4 km. i 246 metres de desnivell positiu

Havia passat força vegades per davant d’aquest poble. El seu castell i les seves torres de defensa sempre em cridaven l’atenció, però mai m’hi havia aturat. La celebració d’aquesta Rogaine estiuenca ha estat la oportunitat per poder fer una visita.

Tenim 90 minuts per assolir el màxim de punts possibles. Donen els mapes i comencem. Sense plantejar cap estratègia vaig de cap en direcció a les fites que hi ha al poble.

Faig veure que estudio el mapa

A mesura que pinço fites i miro el mapa vaig pensant en qui ordre les puc anar fent. Tinc clar que vull passar pel castell i les dues torres i això faig primer. A la porta del castell tenim una fita, però està tancada i per entrar al castell cal assaltar-lo per les muralles. Això faig.

Assaltant les muralles

A dins hi ha dues fites. Aprofito per visitar-lo una mica i ara cap a la torre que hi ha a la mateixa carena que el castell. 

Acabades les fites d’aquesta part alta, cal baixar per anar a buscar les que hi ha entre una riera i una carretera. La baixada pel dret no ha resultat gens fàcil. Fins aquí entre la pujada inicial i assalt al castell i aquesta baixada he estat molt lent. Un cop a baix em toca córrer per un corriol. La nova dificultat és travessar la riera. Veig un orientador que fa el camí a la inversa i passo pel mateix lloc que ell, aprofitant que ha obert una mica de traça pel mig dels matolls. Ja a l’altra banda, a córrer per la carretera i després a enfilar-me a la segona torre. 

Vistes des de la sota de la segona torre

El temps es va esgotant i cal pensar en l’estratègia d’aquesta darrera part. Primer acabo les fites que em quedaven al poble i marxo carretera enllà i després un camí costerut fins la 71. Abandono la idea d’arribar a dues fites més que queden més lluny i retorno cap a l’arribada. 

Corrent per la carretera de tornada al poble

Abans de tancar la cursa encara puc fitar dues fites més que havia deixat per si al final em quedava temps. Intento una darrera que hi ha un tàlveg però se’m fa tard i abandono per dirigir-me a l’arribada sense penalitzar. Ha estat divertit.

Abans de marxar cap a casa faig una petita visita a Santa Maria del Priorat de Castellfollit. Ha estat un matí d’estiu ben aprofitat: fresca, cursa i turisme tot en un sol pack.

Relive 'Morning Aug 15th'

40 anys de curses

El 9 de juliol del 1978 corria la primera cursa de la que tinc constància oficial. Va ser per la festa major del Can Deu, un barri de Sabadell, la meva ciutat. Constava de dues voltes a un circuït que sortia del centre del barri per endinsar-se pel bosc. Mireu el que diu el diploma “I CROSS-MARATHON CAN DEU”. Estava molt lluny de ser una marató. En aquella època gairebé qualsevol cursa rebia el nom de marató, com “la popular marató de El Corte Inglés”. Era un veritable cros. De fet a meitat de cursa hi havia una forta pujada on vaig haver de caminar en les dues voltes.

En realitat aquesta no va ser la meva primera cursa. Un parell de setmanes abans havia corregut la cursa popular del barri de la Concòrdia, el barri on vivia aleshores. Sortia del bosquet de la Concòrdia per donar una volta sencera la barri. La cursa es corria per les voreres, amb el tràfic obert i havent d’aturar-se als semàfors. Tota una odissea, impensable avui en dia, i més quan la major part dels corredors eren criatures.

El bosc de Can Deu va ser on vaig començar a córrer. Hi anava els dissabtes al matí amb alguns companys de la universitat. L’objectiu que ens havíem marcat era córrer sense caminar el circuït blau, un circuït de 5 kms. que havia quedat marcat des del març del 1977 quan es va celebrar el campionat d’Espanya de Cros en aquest bosc.

Ahir al matí, vaig voler celebrar aquest aniversari tan rodó repetint la cursa en el mateix escenari en el que podria ser aproximadament el mateix circuït. No vaig tenir cap problema per fer corrent la pujada que fa 40 anys em va obligar a caminar les dues vegades. He pogut comprovar que el circuït devia ser d’uns 6 kms., molt allunyats de la distància d’una marató i que a hores d’ara soc capaç de córrer més ràpid que ho feia en els meus inicis com corredor.

Relive 'Morning Jul 8th'

A partir d’aquesta primera cursa, vaig seguir corrent amb més o menys intensitat i allargant les distàncies. El 1984 vaig fer el meu primer intent de mitja marató per la Festa Major de Sabadell i que no va reeixir fins l’any següent. El 1987 corria la meva primera marató, amb un entrenament que avui em fa riure (30 minuts, tres dies a la setmana i una mica més d’una hora els diumenges).

Ja m’agradava la muntanya, però la majoria de les curses eren per asfalt i com a tot corredor em vaig centrar a anar millorant marques, dins de les meves possibilitats. Als anys 90 hi havia alguna cursa de muntanya, com Guanta, el Farell, Olivella, però la única cursa que es podia considerar per muntanya era la cursa de l’Alba, des de Collbató a Sant Jeroni i baixar. De fet la meva primera cursa per muntanya va ser la marató de l’Aneto el 1999. Era l’època del gran Quico Soler. Vaig anar abandonat l’asfalt per la muntanya. També a la dècada dels noranta vaig fer varies vegades la Matagalls-Montserrat, quan encara sortia del cim del Matagalls.

El 1992 en un curs de postgrau per obtenir l’especialització d’Educació Física vaig conèixer les curses d’orientació de la mà de Ramon Casal i Ferran Santayo. Però no va ser fins el 2005 que vaig començar a fer orientació i a partir del 2008 aquestes s’han convertit en la meva principal activitat esportiva de competició.

El 1983 començo a anotar les curses que faig. Per tant, queden fora d’aquesta comptabilitat totes els que vaig fer amb anterioritat. Tot sigui dit que tampoc van ser massa curses, ja que al principi em limitava a córrer al llarg dels mesos d’estiu. Els quilometres recorreguts en entrenaments i curses els començo a anotar a partir del 1990.

Aquests són els meus números fins a dia d’avui: 522 curses de tot tipus i 58500 kms.

• 15 maratons, 4 d’elles de muntanya
• 56 mitges, 4 d’elles de muntanya
• 35 de 10 km.
• 157 curses de diferents distàncies, d’elles 86 de muntanya
• 214 curses d’orientació
• 45 rogaines

De buscar bolets a buscar fites

Dissabte, 30 de juny i diumenge 1 de juliol

Copa Catalana 2018 al Pla de les Forques

Dissabte llarga distància categoria H50 6,2 km. 11 fites 240 metres de desnivell 2-00-38 per fer 9,4 km. 8è. de 13 classificats

Diumenge curta distància H50, 3,5 km. 16 fites 120 metres de desnivell 1-11-45 per fer 4,9 km. 3er. de 17 classificats. En la suma dels dos dies 6è.

Dels dos Dies de Requesens demitjans de març que no hi havia competició de Copa Catalana. Al Pla de les Forques ja vaig córrer l’agost passat en el marc dels 5 dies de la Cerdanya. Malgrat no haver fet unes bones curses és un terreny que em va agradar, ideal per practicar aquest esport: boscos nets, poc desnivell i sense massa camins.

Comença dissabte amb la cursa de llarga distància. Surto amb l’objectiu de fer dues hores. M’ho agafo amb calma i més en la pujada que em mena a la primera fita. Després de dues fites més sense problemes, la quarta és una tirada llarga (1500 metres) que resolc força bé. És a partir d’aquí que comencen les pèrdues de temps. De la quarta a la cinc no aconsegueixo mantenir nivell . Baixo més del compte i trobo una fita en un element com el que cerco, un munt de pedres, però que no resulta ser la meva. D’entrada quedo descol·locat, però al mirar bé el mapa vegi que he anat molt més avall del que volia. Només haig de pujar. Perdo la concentració i no soc precís ni en l’elecció de ruta, ni en els atacs a les següents fites. Recupero les sensacions i també milloro la velocitat de cursa en la part final. Tanco gairebé amb les dues hores justes (2-00-38). Tinc la sensació de no haver-ho fet del tot malament, però que la part del mig de la cursa era molt millorable.

Hi ha un problema amb la impressió dels mapes. Pràcticament no es veuen els terrenys oberts pintats amb el símbol 403 i això indueix a no interpretar bé on s’està situat en alguns moments, ja que en el terreny estàs en una zona oberta que no es veu reflexada en el mapa.

Relive 'Morning Jun 30th'

El diumenge amb més fites i meitat de distància del primer dia em fixo l’objectiu de fer una hora de cursa. Surto concentrat, però la tercera fita em costa. Arribo al corriol que em fa de línia d’aturada sense haver-la trobat. Em ressituo i la cerco de nou. Ja és meva. Estic segur que de primeres hi he passat molt a prop. Enllaço molt bé les següent fites. De nou torno a errar un atac a nivell (fita 9), baixant més del compte, però com que era un bosc molt net no he perdut massa temps. La següent tampoc la faig massa bé. Potser per excés de confiança baixo ràpid fins el corriol però sense afinar massa la direcció i aleshores em cal rectificar-ho. Les tres fites que segueixen les enllaço molt bé, però em trobo lent. A la 14 torno a perdre temps. D’entrada me la passo de llarg i quan l’ataco ho faig des d’una zona amb molts matolls que m’impedeixen avançar i em costa trobar la millor opció. Em reservo per l’esprint final, on competim amb tots els del club. Malgrat la hora 11 minuts, estic més satisfet que ahir. De fet he estat molt més a prop dels primers.

Relive 'Morning Jul 1st'

En la suma dels dos dies quedo lluny de les zones de privilegi, en una categoria (H50) on cada temporada hi ha més competència. Caldrà esperar a mitjans de setembre per la propera cursa d’orientació.   

Per cert, en aquesta zona havia anat a caçar bolets amb els pares quan era petit. Recordo que era un lloc que ens agradava perquè el bosc era net i acostumaven a trobar-hi els primers bolets de la temporada a partir de mitjans d’agost. L’únic que no m’agradava era que era molt lluny: calia aixecar-ser de matinada i els revolts de la collada es feien interminables.

Un passeig tranquil. La Senda de Camille V: Oza-Gabardito

Oza-Gabardito 9 km. 5h. 30 min.

Temps de pas: Pont de Sil 1 hora

Per l’etapa d’avui tinc dues opcions, una llarga i d’alçada i una curta i per la vall. M’agradaria fer la llarga, però diuen que a la zona alta hi ha passos amb neu i després de la mala experiència al Coll de Petrachema no tinc ganes de tornar a passar-ho malament. Malgrat la temptació que suposa, soc prudent i opto pel recorregut de la vall que transcorre per un sender al costat del riu Aragón. De pas, al ser una etapa curta també em permetrà descansar.

Comença pel mig del bosc seguint un congost, però per la part de dalt fins baixar el pont de Sil. Com que no tinc cap pressa m’ho agafo amb molta calma. Tinc tot el dia per només fer 9 km. i amb poc desnivell si ho comparo amb les etapes anteriors. Aquesta primera hora de camí ha estat a l’ombra, primer escoltant el cant dels ocells i després la remor del riu.

Sense travessar el pont segueixo amb el riu a la meva dreta. El corriol torna a remuntar el que abans he baixat. No pot faltar l’aventura del dia. Arribo a un torrent que porta molta aigua. Per no quedar xop per la resta de la jornada m’he de descalçar per poder-lo passar. Segueixo endavant amb els peus ben fresquets. El corriol es molt entretingut, un puja i baixa constant.

Hi ha un punt del recorregut en que se m’ofereixen dues opcions. Em decideixo per la “Senda de los Ganchos” en lloc de la Via Romana. No canvio de vessant del riu i així puc continuar sota l’ombra del bosc com fins ara. Mentre camino em concentro en els diferents cants dels ocells que m’envolten.

Arribat a un trencall, veig la possibilitat d’estalviar-me baixar fins a Puente de Santa Ana, per després tornar a pujar i opto per seguir per la senda de los ganchos, malgrat que amb aquest nom em fa témer el pitjor. Si no m’agrada el que trobo més endavant, sempre puc tornar enrere.

Tinc una forta pujada d’inici però després es manté a nivell força estona, i finalment cal baixar per anar a buscar el barranc d’Arregui. Aquí estava la trampa! Com passar el barranc que baixa curull d’aigua? Trobo un pas i de nou haig de posar els peus en fresc. Aquesta vegada l’aigua m’arriba fins al genoll, però assoleixo passar a l’altra banda per on segueix un petit sender.

Alguns trams més en pujada em fan guanyar alçada fins aviat anar a desembocar a la pista que porta a Gabardito i poder així donar l’etapa per acabada.

Tal com havia previst avui arribo aviat al refugi. Tot està molt tranquil. Menjo una mica acompanyat d’una bona birra i després dutxa i neteja. Passo la tarda escrivint, llegint i descansant. A mitja tarda arriba una colla amb guia que aquest matí també ha sortit d’Oza. Comenten que han trobat neu, però no tanta com es pensaven. Segueixo amb la meva tarda de relax. Després d’un bon sopar cap a descansar.

La solitud del caminant. La Senda de Camille IV: Linza-Oza

Linza-Oza 16,5 km. 8 hores

Temps de pas: Pas de Cavalls, 20 minuts; Pas d’Anzoitello, 4 hores; Dolmen de las Ferrerias Nord, 6-15

Surto del refugi a les 7-25. Abans de marxar m’he acomiadat de l’Adrià. Ell acaba avui la Senda amb l’etapa Linza-Gabardito. Afronto doncs la meva primera etapa en solitari. De seguida entro en el bosc de Gamueta i enfilo fins el Pas de Cavalls.

A partir d’aquí planejo pel mig del bosc. Només escolto els ocellets i la seva piuladissa. Sembla que de qualsevol racó poden sortir els hobbits. Fa respecte trencar el silenci d’aquest lloc amb el trepig de les meves passes.

Vaig guanyant desnivell a poc apoc. A partir de l’indicador de Foyas de Gamueta s’acaba el bosc. Ara la lleugera i continuada pujada segueix pel mig de petits barrancs. Em crida l’atenció que en aquest any de pluges no baixi gens d’aigua per aquests barrancs excepte un petit rajolí molt de tant en tant. Tota l’estona amunt i amunt, canviant d’un barranc a un altre.

A les 2-50 de camí en un gir sobtat a la dreta, ben assenyalant amb marques en una pedra s’acaben els prats i comença el pedregar. Només començar la ara sí forta pujada pel mig pedregar m’enfilo per una zona molt relliscosa. No ho veig gens clar. No veig cap marca i cada cop és més vertical i relliscós. Millor miro el track del GPS. Pensat i fet, però el GPS s’acaba de quedar sense piles. Haig de buscar un lloc on deixar la motxilla i que aquesta no rellisqui avall per poder buscar les noves piles i canviar-les. No resulta fàcil. Com sempre aquestes coses passen en els llocs més inoportuns. Com em pensava no estic al track i haig de baixar fins recuperar-lo. Ja torno a veure les marques. Em cal posar tots els cinc sentits per no perdre-les un altre cop.

Al cap de poc entro en una minúscula vall herbada al bell mig de tot aquest pedregar: una veritable meravella. Travesso una petita pala de neu i ja soc al pas d’Anzoitello (2014 metres), punt més alt de la jornada d’avui. A l’altra banda del pas s’obre un espectacle de la natura. Faig una bona aturada per gaudir-ho i aprofitar el bon temps que fa avui en comparació a ahir.

La primera part de la baixada és forta, de nou pel mig del pedregar. Sortejo una pala de neu força vertical sortint del camí. Ja més avall entro plenament en una zona de pratss alpins que fan de més bon caminar. Em trobo un ramat d’ovelles i el seu pastor amb el que petem la xerrada una estona. M’explica que porta 2672 ovelles i que la propera setmana algunes pariran. Un cop hagin parit canviarà de lloc de pastura.

Segueixo el meu camí i més endavant em desvio per veure el Dolmen de las Ferrerias Nord. Hi diferents restes de pedres i no estic del tot segur de quines formen part d’aquest dolmen. Pel que indica en el mapa estic en una zona amb moltes restes megalítiques. Em fa pensar quina raó va impulsar als nostres avantpassats a viure en una zona que no havia de ser gens confortable: forts desnivells, fred, neu ....

Un cop passat un petit torrent, on m’entren temptacions que m’aguanto de fer una bona refrescada, el corriol es torna molt més còmode.

Finalment una darrera baixada amb una forta pendent però còmode em condueix fins a la pista que després es convertirà en avorrida carretera per sort amb trams de bona ombra fins al càmping (2,5 km.). Per cert, l’asfalt està ple de restes de granotes esclafades pel pas dels cotxes.

El càmping és un allotjament còmode amb una habitació per 6 amb dutxa. Compleixo amb el ritual de dutxa, rentar roba, menjar una mica i cervesa. Després d’un passeig de tarda per la zona em passo la tarda llegint per esperar l’hora de sopar. Menjo bé, però la manca d’organització fa que acabem sopant passades les 21 hores. Massa tard pel meu gust.

Relive 'Morning Jun 23rd'