dissabte, 12 d’octubre de 2019

Guils Fontanera uns magnífics terrenys per les curses d'orientació


Copa Catalana a Guils de Cerdanya
Categoria H60, 3,5 km. 9 fites 85 metres de desnivell
Distància recorreguda 4,9 1-00-58 12,27 x km. 128 de desnivell positiu 2n. classificat de 6

Tenia molt viu les curses d’arafa un any en aquest mateix terreny, una zona amb moltes roques, torrents, aiguamolls, on va ser molt difícil trobar punts de referència clars per progressar amb seguretat. Van ser dues curses amb pèrdues de temps importants i amb la sensació per moments de no saber massa bé on estava. No descartava que em pogués passar el mateix.

Per tant, la idea inicial era agafar-se la cursa amb molta prudència, i així ho vaig fer. Només correria quan tingués molt clar que ho podia fer. Ja amb el mapa a les mans veig que les 4 primeres fites són a la zona de roques i la resta en la zona de boscos, molt més fàcil.

Vaig lent, però resolc bé la primera fita. Asseguro l’aproximació fins a la segona anant per un corriol fins trobar la zona d’avituallament i allà seguir al costat d’un torrent en direcció Oest: segona fita al sac. Per anar cap la tercera fita dono una mica més de volta de la que volia fer, però com que no vaig de pressa reconec diferents elements que em permeten assolir-la amb seguretat.

Per la quarta em cal creuar un parell de torrents. Està en una roca tot just haver creuat el segon torrent. Però aquest segon torrent no porta aigua i això em despista. No sé si la fita la tinc torrent amunt o avall. Vaig avall i no la trobo. Era amunt! Hauré perdut un parell o tres minuts.

Surto ràpidament de la zona de roques i primer per pista i després bosc a través ja tinc la següent. La sisena és en baixada a través d’un bosc i un cop creuades dues pistes forestals, Però un cop soc a prop de la zona on hi ha d’haver la fita no tinc massa clar la meva ubicació. Arribo a la tercera pista. M’he passat! Em vaig situant amb els torrents i els aiguamolls fins trobar la clariana. Havia començat a cercar-la abans d’hora! Aquí també he perdut temps.

La setena és ben fàcil. I ara a córrer fort per fer les dues últimes. No he baixat de l’hora per ben poc. No pensava pas, fer tant bon temps i amb tant bones sensacions.

diumenge, 29 de setembre de 2019

Un campionat molt disputat.


Rogaine Muntanyes d’Ordal – Gelida. Campionat de Catalunya
Categoria Superveterans 5-58-38  99 punts 2n. classificats de 4 equips
Distància recorreguda 27,1 km. 1040 metres desnivell positiu i 17 fites

La Rogaine de les Muntanyes de l’Ordal serà el darrer Rogaine d’aquest any i al mateix temps campionat de Catalunya. Torno a fer equip amb el Joan Sánchez d’Aligots.

Passats els tràmits habituals i després d’esperar una estona ja podem obrir el mapa i començar a pensar en l’estratègia. El primer que ens mirem és la zona Nord, una zona del mapa amb més detall de vegetació. Però a escala 1/25000, tot i mirar-ho amb la lupa no ens acaba d’agradar i  valorem que és una zona on moure’s i enllaçar les diferents fites serà difícil. Ens agrada molt més tota la zona Est del mapa en direcció Sud i aquesta és l’opció que escollim. Ens marquem un parell de punts on valorar per on seguir en funció del temps esmerçat: la 71 i, sobre tot, la 81.

Ens posem en marxa. Som molts equips els que hem sortit en la mateixa direcció i en les primers fites ens trobem amb molt gent. La 60 està en un corriol que va paral·lel a un tallat ens costa de veure si és per baix o per dalt del tallat. Després de provar per dalt i veure que no hi ha corriol, mirem bé el mapa amb la lupa i és clar que passa per baix. Caldrà estar atents a aquests detalls. Ja portem més d’una hora i seguim trobant molta gent a les fites.

Trotem a les baixades i en algunes zones planes. Malgrat que ens havíem proposat no deixar els camins ho fem per anar de la 80 a la 61 i estalviar-nos una bona volta i ens costa travessar la vegetació. No som l’únic equip que ha caigut en la temptació. No ho farem més.

A prop de les dues hores de cursa arribem a la 70. Segons la descripció de control està en un arbre, però aquest element no està dibuixat en el mapa. Com que està a prop d’una corba del corriol no resulta difícil. De tornada ens creuem amb l’equip d’Els Bandolers. Estem seguin estratègies paral·leles.

La fita següent, la 62, també està en un arbre no dibuixat en el mapa. Aquest lloc és més complicat, ja que la vegetació no ho fa fàcil avançar fora de camí. Ser més d’un equip en la zona ens ajuda a trobar-la. Quan sortim de la fita arribem els Bandolers.

Arribem a la 71 amb més de tres hores de cursa. Comencem a valorar que fem. ¿Retallem i comencem a tornar o seguim anant cap el Sud a pels 9 punts de la 90? Decidim seguir endavant. Un cop arribem a la pista, allà estant els Bandolers que també acaben de decidir anar a la 90.

Anem junts. A prop de la 90, nosaltres anem al davant. Agafem el corriol que ens hi ha de portar i els Bandolers no venen al darrera. Dubtem de si anem bé, però estem segurs que la fita ha d’estar allà i continuem. Ja la tenim i no sabem que han fet Els Bandolers. Baixem el més ràpid possible pel corriol fins a la Nacional que agafem en direcció a l’Ordal on tenim una nova fita i un punt d’aigua que amb la calor que fa ens va d’allò més bé. Ara sí que ja és l’hora del retorn. Comencem a estar físicament castigats.

Arribant a la 81 ens trobem de nou amb els Bandolers. Després de perdre temps a la 90 han passat per la 46 en lloc de la 65. De camí a la 81 hem descartat la 82. No veiem cap camí clar que ens hi porti i tampoc com sortir de la mateixa. Ara anem junts amb els Bandolers. No ens havia passat mai. Som conscients que el guanyador del campionat serà un dels dos equips.

Fem tres fites de tornada, 55, 57 i 33 junts. Els quatre anem prou al límit i no és possible guanyar per físic. Serà una victòria per estratègia. Arribem a un trencall on ens cal decidir, ¿anem a la 42 i tornem o anem directament a la 35 i arribada? El temps mana. Anar a la 42 i tornar són gairebé 800 metres. És massa just. Anem a la 35. Resulta que ells l’han fet a l’inici de la cursa i no tenen més remei que intentar 42, 41 i 30, una opció molt arriscada. Són molts punts, però hi ha moltes possibilitats de penalitzar per temps.

Fem càlculs i ens estan guanyat per 1 punt. Anem molt justos físicament i anem més lents del que voldrien. Fem una maniobra per no donar voltes per arribar a la 35 i ens surt malament, i l’hem de deixar estar si no volem penalitzar. Ens cal serrar les dents i arribem amb un marge de poc més d’un minut.

Ara tot depèn de quan arribin els bandolers. Arriben amb retard, però poc. Han aconseguit fer dues fites (42 i 30), però penalitzen 5 punts per temps. Finalment ens guanyen per 3 punts 102 a 99. Llàstima de la 35!. Però ja no teníem ni físic i segurament tampoc podíem pensar massa clarament.

Estem satisfets. Hem fet una molt bona rogaine. Mai ens havia passat anar-nos trobant de  amb els nostres competidors més directes i saber que ens jugaven el triomf. Ha estat divertit i emocionant.

Fites
Punts
Primera hora
4
18 punts
Segona hora
3
21 punts
Tercera hora
2
11 punts
Quarta hora
3
22 punts
Cinquena hora
3
19 punts
Sisena hora
2
8 punts

diumenge, 15 de setembre de 2019

Podi inesperat al bosc de Can Pitof


Campionat de Catalunya de Mitja Distància al bosc de can Pitof de Vidreres
Categoria H60 2,8 km. i 19 fites
Distància recorreguda 4,3 km. 1-01-23 95 metres de desnivell positiu, 3r classificat de 6
 

He passat més de mig any sense participar en cap cursa d’orientació. La darrera va ser la cursa al Pont del Diable de Tarragona. En tot aquest temps només he fet rogaines, i la rogaine és una modalitat d’orientació totalment diferent. Estic convençut que aquesta falta de pràctica em passarà factura.

El meu objectiu inicial és baixar de l’hora, però sobre tot, no cometre grans errades que em facin caure minutades. En la primera fita ja perdo temps. Trobar una fita que no és meva quan em pensava que ja era a la meva em despista i em costa una mica recol·locar-me. En la segona tampoc soc massa precís i segueixo sumant pèrdues. Les dues següents són dues molt bones fites, però a la cinquena torno a errar, al no identificar correctament el micro-relleu de la zona on es troba, passo de llarg i em cal retornar a una cruïlla de camins per començar de nou.

A partir d’aquí m’entono i les pèrdues de temps per fita ja són menors. La 9 en una mena de terreny de ningú em costa de localitzar. En un moment camí de la 14, en un encreuament em confonc i agafo la direcció contrària, per haver doblegat el mapa abans de temps, però rectifico molt ràpid i a la 16 també sumo més temps del que tocava.
Ha anat d’un pèl que no assoleixi l’objectiu inicial de baixar de l’hora. I per sorpresa meva faig podi per errades en targeta de dos orientadors més bons i més ràpids. Ha estat una bona tornada a les curses d’orientació.

diumenge, 8 de setembre de 2019

Per complir amb la tradició, cursa de Festa Major

Cursa Festa Major de Sabadell
7,2 km. 5-29 per km. 572 de 1316 classificats

Segueixo la tradició i m’inscric a la cursa popular de la Festa Major sense tenir massa clar si al final la correré o no. De fet no em decideixo a fer-ho fins el dia abans. Aquesta és 41ª edició, i serà la meva participació número 32.

Em col·loco a la línia de sortida amb un pare d’ex-alumne que m’he trobat escalfant i sortim junts sense cap pressa. No tinc cap objectiu clar, però m’agradaria millorar el temps de l’anypassat, o sigui, baixar de 40. Faig tota la baixada amb el pare. Passo el primer quilòmetre molt per sobre de 6. Quan comença la pujada em poso a prova. A veure quin ritme soc capaç de portar després de 4 dies trescant pel Pirineu Francès?

Tinc bones sensacions. Em noto ràpid i començo a avançar gent. Faig tres quilòmetres gairebé al mateix ritme (5-33, 5-31 i 5-32). Passo el km 4 amb 23-15. Ja vaig millor que en l’edició de l’any passat i ja s’ha acabat tota la pujada. Estic gaudint de la cursa. Passat el km. 6 tinc clar que baixaré de 40. Em trobo al Roque Lucas, ens saludem i xerrem una estona.

Ell diumenge passat estava fent la UTMB. M’explica que va tenir que deixar-ho al km. 100. Com que fa els 21 i va un ritme més lent segueixo endavant. Per cert, el Roque ha fet totes les 41 edicions.

Faig el darrer km. a 4-59. Tot un èxit per mi, encara que cal tenir present que és en baixada. Aturo el crono en 39-30, un minut menys que l’any passat i sense fer cap entrenament específic. Estic molt content.

dimarts, 3 de setembre de 2019

Carlit 50 Estanys: La Bollosa - Camporells


Primera etapa: La Bullosa –Camporells. 16 km. 6 hores 26 minuts  1090 metres de desnivell positiu
Horaris de pas: Lac d’Aude (1 hora), La Balmeta (2.30), Estany de La Llosa (3 hores), Puig Peric (4-40)

La teva tendresa acollia el crit salvatge que era el preludi de
les pures muntanyes d’una música de la vida que
ascendia per les venes incertes dels senderols cap als
cims radiants
Ecce Homo
Agustí Bartra

M’he aixecat ben d’hora, ben d’hora. He necessitat una mica menys de tres hores per arribar fins les Bulloses. És un lloc que conec prou bé d’altres visites. És un entorn dels que m’agrada.

Recullo el pack de benvinguda a l’Auberge del Carlit i em preparo. En un moment ja estic en marxa. Els gairebé dos quilometres per la carretera (exactament 1,7 km.) avall em serveixen per escalfar el motor.

La primera impressió que tinc al deixar la comoditat de la carretera és que serà una pujada feixuga, però ben aviat suavitza i en alguns trams fins i tot arriba a planejar. En poc més d’una hora ja soc al primer llac de la jornada, el Lac d’Aude. M’apropo fins a la seva riba i m’hi aturo una estona. És un lloc realment paradisíac.  
Segueixo endavant per un corriol ben marcat i ben fressat que va planejant. Està molt ben senyalitzat. Es un passeig molt agradable entre prats alpins i boscos esclarissats. Ben aviat a la meva esquerra puc contemplar el Llac de Les Bulloses i l’altiu Carlit, i al davant, encara molt lluny, els Perics.


En un encreuament de corriols, els senyals marquen una direcció que no coincideix amb el track. Abandono el camí i segueixo el que indica el track i paga molt la pena fer-ho. Em condueix a un corriol poc visible que ressegueix la riba d’uns dels rierols que aporta les seves aigües al Llac de les Bulloses.

Un cop a La Balmeta, una petita construcció que es pot utilitzar de refugi en cas de necessitat, m’aturo a fer un mos abans de continuar i decidir al mateix temps si pujar o no als Perics. Si vaig directe al refugi arribaré molt aviat. Per tant, queda decidit: amunt va!
Vaig guanyant desnivell de forma suau pel mig d’un prat alpí, seguint un petit torrent fins arribar a l’Estany de la Llosa. Aquest estany situat per sobre dels 2000 metres està rodejat pels esquelets d’un bosc que en algun moment va patir un incendi. Em sobta. Diria que mai havia vist un bosc cremat a tanta alçada.



Quan deixo l’estany s’acaben els arbres i comença la veritable pujada cap al Puig Peric. És una pujada sostinguda, per un corriol ben fressat pel bell mig de la Coma de La Llosa que es posa dret ja a prop del coll. I des d’allà fins a coronar el cim encara és més ferma, però sense complicacions de cap mena.
Faig cim (2810 m.). I com no podia ser d’una altra manera les vistes són espectaculars amb llacs, estanys i estanyols de tota mida miris on miris. El nom dels 50 estanys de la ruta queda plenament justificat. Bé, de fet, els francesos coneixen aquesta ruta amb el nom del Tour dels Perics.

A la baixada cal anar amb compte. Ja des del coll fins el Peric Petit la pujada és suau i en un moment assoleixo el cim (2690m.).

Ja veig el meu objectiu d’avui. Ara ja tot és baixada. Però quina baixada! Una baixada de nou molt i molt dreta en la que cal anar en compte. No s’acaba mai. Per fi, ja a prop dels estanys de Camporells arribo a un caminoi més fàcil. Dono la volta al llac sense cap pressa fins arribar al refugi. L’aigua dels estanys i els bosquets i prats que els rodegen el converteixen en un lloc on es fa difícil deixar de fer una fotografia rere l’altra.


Ja al refugi compleixo amb la rutina de sempre en aquests llocs: birra, esperar el sopar, donar un tomb pels voltants, llegir, escriure una mica, xerrar amb els companys del refugi i a dormir ben aviat per encarar amb forces la jornada de l’endemà.

divendres, 9 d’agost de 2019

Circular Setcases-Costabona


CIRCULAR AL COSTABONA DES DE SETCASES
25,9 KM. 8-02-55 19-15 X KM. DESNIVELL POSITIU 1566

Mira només davant teu
quina faula de silencis.”
Bartomeu Rosselló-Porcel

El Costabona és un cim que feia temps que tenia al punt de mira. Vaig cercar al wikiloc si trobava una ruta interessant, i Aventura’t en tenia una, amb una molt bona descripció que em vaagradar. I dit i fet.

Arribo a Setcases abans de les vuit. Per ser al mig de l’agost i en el que se suposa que serà un dia dels més calorosos la temperatura és ben fresqueta, 12 graus. Travesso el Ter i segueixo les marques del GR11. El corriol s’enfila de valent pel mig d’un bosc. Amb més o menys desnivell la primera hora tot és pujar i pujar. Quant comença a suavitzar travessem algunes clarianes i alguns torrents fins arribar al Pla de Liens. Ja fa una estona que el sol ha fet acte de presència, però encara em protegeix l’ombra del bosc. Des del Pla de Liens puc observar el meu objectiu d’avui. Aquí cal anar en compte. És molt fàcil seguir pel fressat corriol que travessa el pla tal com em va passar a mi. En canvi, el GR es desvia a la dreta en forta pujada primer pel mig d’un torrent i després pel mig del bosc fins arribar al Pla de Bigues.
Costabona des del Pla de Liens
 A partir d’aquí el GR segueix pel costat d’una tanca amb unes molt bones vistes en direcció Est. Un cop s’arriba el coll de Liens, el GR 11 travessa a l’altra banda de la tanca i pren direcció a Molló. La meva ruta segueix al costat de la tanca i puja al petit turó arbrat que tinc al davant per moments ben al costat de la tanca i en altres trams cal allunyar-se una mica, però procurant no perdre-la de la vista. És la nostra guia per arribar al Puig Sistra (1990 metres). Porto poc més de 6 km. i un parell d’hores de trescar pràcticament tot pujada.
Seguint el filat

Vista en direcció Est des del Puig Sistra
Sense abandonar la tanca segueixo carenejant, ara pujant una mica, ara en suau baixada per travessar petits colls. A la Collada Fonda creuo la pista que va de Setcases a Espinavell. Hi ha un munt de cotxes aparcats. Porto 8,5 km. i dues hores i mitja. S’han acabat els arbres. Cal protegir-se del sol abans de seguir. Al davant se’m mostra altiu el Costabona. M’està esperant allà dalt. És una pujada forta i constant pel dret, per moments seguint algun corriol, en altres moments simplement per la via directa pel prat alpí, sempre sota l’atenta mirada del cim, així com de la tanca.


A mitja pujada em topo amb una placa dedicada per un pare a la seva filla que va morir de malaltia amb 10 anys. Un lloc singular per retre-li aquest homenatge.
Tot i utilitzar els bastons per avançar se’m fa lenta i feixuga. Finalment assoleixo el cim. Porto més de 11 km. i prop de 4 hores de camí. Hora d’aturar-se, recuperar forces amb la meva barreta energètic de llonganissa i gaudir de les vistes en totes els direccions, així com del camí recorregut fins aquí. Tot i que avui no és un dia del tot clar, és una magnífica talaia, per comptar i anomenar cims.   





Segueixo el pla inicial. Baixo gairebé fins el Coll de Pal i segueixo fins les Fonts del Tec, traçant una mitja lluna que em portarà fins a la Portella de Roja.

Fonts del Tec i Costabona
Abandono el corriol i segueixo el filat  primer per zona herbada i després per zona de roques per la carena que em mena fins el Roc de la Mort de l’Escolà amb una molt bona visió del Canigó. Tinc al davant la Roca Colom darrer objectiu de la jornada d’avui i m’hi dirigeixo decidit.
El Canigó des del Roc de la Mort de l'Escolà
Assoleixo el cim més alt d’avui. Malgrat que el Costabona aparenta més alçada aquest el guanya per ben poc: 2506 metres per 2465. Breu aturada per contemplar de nou el paisatge i continuar. Ara ja tot el que em resta ja és baixada.
Roca Colom i Canigó al fons
Just al davant tinc el corriol ben fressat que flanqueja la carena. L’agafo amb un bon ritme, però cal anar en compte, ja que poc abans d’arribar al Coll de Pal el deixo per decantar-me cap al Sud per la Serra de la Balmeta.

Ara sense camí evident primer per una zona herbada amb moltes incòmodes pedres i després per entre mig d’un bosc esclarissat de pins petits la baixada és pronunciada. Per estones trobo algun corriol i algunes marques, però tampoc cal fer-ne massa cas, ja que les collades de Dalt m’estan esperant a baix amb un ramat de vaques i les tinc a la vista en tot moment.

Travesso les collades de Dalt i continuo pel llom herbat del davant, superant una breu pujada i en direcció Sud, ara ja amb una baixada més suau i gaudint d’una catifa d’herba molt agradable em dirigeixo en direcció al refugi no guardat Jaume Ferrer.

Agafo la pista que hi ha al costat de refugi cap a la dreta fins creuar la collada de la Balmeta on abandono la pista per agafar el Camí dels Carboners que ja no deixaré fins arribar a la carretera. Està marcat, però en alguns trams les marques són escadusseres i em fan dubtar del camí a prendre, sobre tot en alguna de les clarianes que cal travessar, però com que tot és baixada no és pas massa perdedor. Com sempre quan s’apropa el final ja tinc ganes de donar per finalitzada l’aventura d’avui, però encara queda un bon tros. Tracto d’anar ràpid, però finalment m’agafo amb calma. Ja fa una bona estona que he tornat a penetrar en el bosc i l’ombra s’agreix.

El camí va a petar a la pista de Setcases a Espinavell. La segueixo una mica cap l’esquerra fins tornar a trobar el camí dels carboners en forma de corriol ben fressat que a poc a poc m’acosta a un torrent ben curull d’aigua, un bon lloc per refrescar-se una mica abans de continuar.


Aquesta final de la ruta és realment sorprenent. La remor continuada de l’aigua i la seva frescor, alguns ponts per passar d’una banda a l’altra, algun tram empedrat, murs de pedra seca, gorgs i alguns salts, com el Salt del Cossi d’en Batlló.

El Salt del Cossi d'en Batlló
El corriol surt a la carretera de Setcases a Vallter. Cap a l’esquerra porta fins a Setcases amb poc menys d’un quilòmetre. Evidentment aquest tram és sobrer i molt calorós a ple sol. Creuo el Ter i m’endinso pels carrers estrets de Setcases per poder aprofitar l’ombra de les seves cases. Després de passar pel costat d’una font i l’Església de Sant Miquel dono per acabada la volta d’avui.


Powered by Wikiloc

diumenge, 28 de juliol de 2019

Una passada de mundial!!!


27 i 28 de juliol, 16è Campionat Mundial de Rogaine a La Molina
The Wild Boar Trio: 147 punts (24 fites) 23-52-52 Categoria MSV (homes Superveterans)
19-35-34 en moviment 58,8 km. 20-03 x km. 2340 metres de desnivell positiu.
17è de 21 classificats en categoria MSV, 150 de 176 classificats en equips masculins.
Campions d’Iberogaine en Categoria de Superveterans.

Em costa fer-me a la idea que participaré en un mundial. Porto des de molt jove practicant esport, però mai m’havia passat pel cap que podria participar en una competició internacional d’aquestes característiques.

De fet, ¿qui ens ho havia de dir allà pel gener del 2009 quan participàvem en la primera Rogaine ques’organitzava en les nostres terres que anys després estaria en un mundial formant equip amb l’organitzador d’aquella competició pionera a tot l’Estat? Des d’aleshores ja porto 52 rogaines formant equip amb diferents companys. Aquesta d’avui serà la meva rogaine 53.

Serà la meva tercera Rogaine de 24 hores. Les altres dues van ser els campionats d’Europa de La Llacuna, el2013 i el d’Aralar el 2016 formant equip amb Joan Sánchez d’Aligots en les dues ocasions. Vam gaudir d’allò més i en guardo un molt bon record a la memòria. Són una bona colla d’hores trescant per boscos i muntanyes a la cerca del major nombre de fites i amb l’objectiu de sumar el major nombre de punts fins caure ben rendits.

Els dies abans de la competició són dies de preocupació. Malgrat que està fent una molt bona setmana, la previsió pel dissabte és de unes bones tempestes per la zona de la competició. Després de tants dies de calor i sense pluja, ja és tenir mala sort. El temps que faci pot condicionar molt el desenvolupament de la competició. A l’hora de decidir que agafo sembla més que prepari una expedició que no una competició de tan sols 24 hores.

Passades les 6 del matí em trobo amb els companys. Passen de les 8 quan entrem al Centre de Competició per complir amb els darrers tràmits de la inscripció i recollir pitralls i material. A les 9 ja amb el mapa al davant és l’hora de decidir quina serà la nostra estratègia. Tenim dues hores per endavant per prendre decisions. Encara que sabem que en aquest terreny no serà gens fàcil volem evitar al màxim els grans desnivells tant de pujada com de baixada. Planifiquem un bucle llarg per fer avui amb la idea de tornar al centre de competició al voltant de mitjanit o una mica més tard, per menjar, dormir una estona, esmorzar i tornar a sortir unes horetes abans de tancar el campionat.

Comença a ploure fort. Aprofitem l’estona per anar perfeccionant la nostra estratègia i estudiar diferents alternatives. Som un pèl agosarats però creiem que el que hem pensat entra dins de les nostres possibilitats físiques i a més ens permet allargar o escurçar el recorregut en funció de com anem de temps.

Ja és hora de passar la revisió de material i entrar en el parc tancat des del que es donarà la sortida. Plou a bots i barrals i no ve gens de gust mullar-nos abans de començar. Sense manies esperem el moment de la sortida sota el paraigua.

Tal com estava previst a les 12 en punt uns trabucaires donen el tret de sortida. Passem pel cotxe a deixar els paraigües i ja estem participant en el mundial de Rogaine 2019.

Les primeres fites les tenim en lleugera baixada en la zona de l’estació d’esquí. Plovisqueja. Per moments s’hi posa fort, però després afluixa i no ens molesta massa. Anem fent camí. Al darrer moment hem afegit dues fites a la nostra planificació que suposen 12 punts més sense fer gairebé desnivell i tampoc una distància excessiva. Ens estem movent per la zona central del mapa. Trobem una manera d’enllaçar-les sense haver ni de baixar, ni de pujar massa.

Portem una mica més de dues hores de cursa i la pluja va afluixant fins que deixa de ploure. Portem davant nostre una parella de japoneses. Estem dins del bosc i la humitat dels arbres encara ens mulla, però ben aviat apreciem les primeres ullades de sol. Baixem una mica més, travessem un torrent i ja estem a l’altra vessant de la muntanya. Ens aturem un moment, per treure’ns la jaqueta impermeable i posar-nos protecció solar. Per uns moments em passa pel cap que estic participant en un mundial.
Avancem a bon pas per una pista per assolir la nostra primera fita de 9 punts (95). Baixem fort fins un torrent, i ens enfilem per un esperó per enllaçar una nova fita de 9 punts (93).

Ara ens toca pujar, però seguim la màxima del gran sensei de l’orientació Tommi Tölkkö “Bajar suave y subir suave”. Seguim a nivell fins passar a l’altra banda d’un torrent, i anem pujant suaument per la seva riba. No som els únics que ho fem. Portem al davant un equip que segueix la mateixa estratègia. És fa difícil seguir avançant per la gran quantitat d’arbres caiguts i ens decidim a enfilar-nos pel dret fins la carretera de la Collada. Un cop travessada ens seguim enfilant per una zona oberta. No esperem a pujar fins el corriol i ens endinsem dins del bosc. La fita ens costa de trobar. Hauria estat més fàcil fer-ho a partir del corriol que passava per sobre. Està en el que segurament havia estat una trinxera o niu de metralladores que possiblement protegia la carretera de la collada.
Estem dins del mapa del Pla de les Forques. Fa una estona que escoltem tronar. El cel es mostra cada vegada més amenaçador per totes les bandes. L’horitzó es va ennegrint i enfosquint. Ens aturem un moment en una cruïlla de pistes per valorar la nostra situació. Mentre ens avituallem amb les nostres barretes energètiques de pernil revisem el mapa i la nostra planificació inicial.

Volíem acabar aquesta zona de fites amb 6 hores. Ja practiquem hem esmerçat aquest temps i encara ens resten 5 fites. Decidim fer la fita de més punts que tenim ben a prop, la 96, passar per refugi del Pla de les Forques i dirigir-nos en direcció Est deixant la resta de fites. Així ho fem. La temperatura va baixant i ens cal abrigar-nos de nou. Cau alguna gota però no acaba de ploure.

A partir d’aquí les fites estan més separades i el nostre ritme segurament s’ha alentit. Seguim pujant, però amb un desnivell suau que no suposo massa desgast. Malgrat que en alguns moments podem optar per pujar pel dret per estalviar distància, no ho fem. Preferim donar més volta, però no desgastar-nos tant físicament. La tempesta i la grisor dels núvols volta de forma amenaçadora, però no descarrega. Seguim sumant punts a poc a poc.
Entrem en una zona oberta de prats alpins per la que ens mourem una bona estona. Albirem en diferents parts de l’horitzó com llampega a molts llocs. Es va fent fosc. La 75 serà la nostra darrera fita amb llum solar.



Anem girant ja en direcció a la Collada de Toses, ja sota la llum del frontals. Per no voler pujar i després baixar hem de travessar una zona de vegetació baixa per la que costa desplaçar-se. Trobem un bon punt d’atac per la primera fita nocturna (45) i la clavem. Donem un cop de mà a un equip que no sap on es troba. Des del mateix punt d’atac intentem la següent (105). Però la foscor ens juga una mala passada. Localitzem una zona d’aigua que no sabem identificar en el mapa. Fem diferents hipòtesi. Finalment ens ressituem i ens dirigim cap a la fita, però tornem a perdre a desviar-nos. Finalment interpretem bé el mapa i el terreny i assolim la nostra única fita de 10 punts de tot el mundial situada en un búnquer.

Sortim del bosc i caminem per una zona oberta, vorejant el bosc. No som els únics. Però se’ns fa molt llarg i comencem a buscar la fita molt abans. Ens costa molt ressituar-nos. El lloc està ple de vaques ajagudes amb els ulls brillants. Què deuen pensar de veure tanta gent amb frontal donant voltes pel seu territori, un lloc que a aquestes hores acostuma a estar ben solitari!

Després de moltes voltes i quan ja renunciem a trobar-la i decidim cercar el corriol que ens ha de menar fins a la Collada, trobem la fita. Realment estàvem molt mal fixats. El cansament, la baixada de ritme, la foscor, .... haurà estat la suma de tot plegat. Ja passa de mitjanit.

Refem l’estratègia i renunciem a dues fites que ens obligarien a assumir un fort desnivell de més de 150 metres de forma directa. No ens costa massa posar-nos d’acord. Tots tres volem descansar una estona com abans millor.

Feta la fita que hi ha prop de la Collada, enfilem per la carretera fins el Centre de Competició. Però abans d'arribar a la carretera ens aturem al mig de la pista que ens hi porta, apaguem els frontals i mirem el cel estrellat. Després de la guitza que ens han fet els núvols al llarg de tota la jornada, ara ens han deixat un cel simplement espectacular. És un dels moments màgics de la Rogaine.

Intentem caminar tot el ràpid que les nostres forces a aquesta hora ens permeten. Pel camí sumem una fita de 2 punts. Aquest tram de carretera s’ha fet llarg.

Arribem al Centre de Competició que encara no són les tres. Ens hidratem, i mengem, i decidim dormir una estona al cotxe.

Les poc més de dues hores que hem dormit ens han anat prou bé. El dia va clarejant mentre decidim l’estratègia del passeig matinal. De nou intentem fer el mínim desnivell possible. La idea serà fer 6 fites que després d’una pujada inicial podrem fer força a nivell abans de començar a baixar.

Són les 7 del matí quan sortim. Tenim 5 hores per estirar les cames i agafar gana pel dinar. La primera(23) és ben fàcil, però ens enredem sols, per uns corriols que suposem que no estan pintats al mapa i que si ho estaven. Potser encara no ens havíem despertat del tot!

I la pujada comença. Per aquíhavíem baixat amb el Joan fa 3 anys en una rogaine de 12 hores en una nefastadarrera hora de cursa. Resulta feixuc però anem fent. Amb gairebé tot el desnivell positiu d’aquest matí resolt ens endinsem a nivell pel mig del bosc per localitzar la gran clariana on hi la fita 71.
Seguim a nivell. Sempre que podem tractem d’utilitzar els corriols que fa el bestiar que pastura per la zona. Ens cal donar una bona volta, però ens trobem força bé i anem avançant. Arribar a la 62 ens obliga a un darrer tram de pujada que a hores d’ara fa mal però que no hi ha més remei que superar.

Un bon flanqueig ens mena just a 10 metres per sota de la següent fita, la 82.
Ja només ens resten dues fites. Baixem amb compte pel mig del bosc fins arribar a una pista. Només ens cal seguir-la per assolir la penúltima fita (69) en un bosquet.
La darrera fita (38) és en baixada, pel mig del bosc, en un esperó entre dues rieres. Anem baixant. No arriba mai. Ens situem entre les dues rieres i ja la tenim. Darrer esforç fins a l’arribada. Tenim temps i no anem amb massa pressa. Bé, de fet, a aquestes alçades ja no podem anar ràpids. Ja ho tenim. Preparem l’estelada i entrem supercontents a la meta, entre aplaudiments d’organitzadors i públic.

Ens emocionem. Hem assolit participar en el mundial que es jugava a casa nostra, en els nostres terrenys d’orientació i ho hem fet amb molta dignitat. Estem molt satisfets de com ens ha anat. Les imatges i emoció viscuda d’aquest final de cursa quedaran per sempre més a la nostra memòria personal.

Felicitem a l’organització pel nivell de la Rogaine que ens han ofert. Ens hidratem mentre esperem descarregar l’sportident.

Recuperem forces amb el dinar i marxem ràpid. Tenim ganes de ser a casa i poder descansar. No ens quedem al lliurament de premis. Només arribar a casa rebo un whatsapp del Joan que m’informa que ens guarda el premi del Campionat d’Iberorogaine de Superveterans. Llàstima per haver marxat i no poder haver pujat al podi a recollir-lo. Hauria estat un bon colofó a aquesta llarga jornada mundialista.
Foto al podi sota la pluja abans de la sortida.