Circular Setcases-Costabona

CIRCULAR AL COSTABONA DES DE SETCASES

25,9 KM. 8-02-55 19-15 X KM. DESNIVELL POSITIU 1566

“Mira només davant teu

quina faula de silencis.”

Bartomeu Rosselló-Porcel

El Costabona és un cim que feia temps que tenia al punt de mira. Vaig cercar al wikiloc si trobava una ruta interessant, i Aventura’t en tenia una, amb una molt bona descripció que em vaagradar. I dit i fet.

Arribo a Setcases abans de les vuit. Per ser al mig de l’agost i en el que se suposa que serà un dia dels més calorosos la temperatura és ben fresqueta, 12 graus. Travesso el Ter i segueixo les marques del GR11. El corriol s’enfila de valent pel mig d’un bosc. Amb més o menys desnivell la primera hora tot és pujar i pujar. Quant comença a suavitzar travessem algunes clarianes i alguns torrents fins arribar al Pla de Liens. Ja fa una estona que el sol ha fet acte de presència, però encara em protegeix l’ombra del bosc. Des del Pla de Liens puc observar el meu objectiu d’avui. Aquí cal anar en compte. És molt fàcil seguir pel fressat corriol que travessa el pla tal com em va passar a mi. En canvi, el GR es desvia a la dreta en forta pujada primer pel mig d’un torrent i després pel mig del bosc fins arribar al Pla de Bigues.

Costabona des del Pla de Liens

 A partir d’aquí el GR segueix pel costat d’una tanca amb unes molt bones vistes en direcció Est. Un cop s’arriba el coll de Liens, el GR 11 travessa a l’altra banda de la tanca i pren direcció a Molló. La meva ruta segueix al costat de la tanca i puja al petit turó arbrat que tinc al davant per moments ben al costat de la tanca i en altres trams cal allunyar-se una mica, però procurant no perdre-la de la vista. És la nostra guia per arribar al Puig Sistra (1990 metres). Porto poc més de 6 km. i un parell d’hores de trescar pràcticament tot pujada.

Seguint el filat

Vista en direcció Est des del Puig Sistra

Sense abandonar la tanca segueixo carenejant, ara pujant una mica, ara en suau baixada per travessar petits colls. A la Collada Fonda creuo la pista que va de Setcases a Espinavell. Hi ha un munt de cotxes aparcats. Porto 8,5 km. i dues hores i mitja. S’han acabat els arbres. Cal protegir-se del sol abans de seguir. Al davant se’m mostra altiu el Costabona. M’està esperant allà dalt. És una pujada forta i constant pel dret, per moments seguint algun corriol, en altres moments simplement per la via directa pel prat alpí, sempre sota l’atenta mirada del cim, així com de la tanca.

A mitja pujada em topo amb una placa dedicada per un pare a la seva filla que va morir de malaltia amb 10 anys. Un lloc singular per retre-li aquest homenatge.

Tot i utilitzar els bastons per avançar se’m fa lenta i feixuga. Finalment assoleixo el cim. Porto més de 11 km. i prop de 4 hores de camí. Hora d’aturar-se, recuperar forces amb la meva barreta energètic de llonganissa i gaudir de les vistes en totes els direccions, així com del camí recorregut fins aquí. Tot i que avui no és un dia del tot clar, és una magnífica talaia, per comptar i anomenar cims.   

Segueixo el pla inicial. Baixo gairebé fins el Coll de Pal i segueixo fins les Fonts del Tec, traçant una mitja lluna que em portarà fins a la Portella de Roja.

Fonts del Tec i Costabona

Abandono el corriol i segueixo el filat  primer per zona herbada i després per zona de roques per la carena que em mena fins el Roc de la Mort de l’Escolà amb una molt bona visió del Canigó. Tinc al davant la Roca Colom darrer objectiu de la jornada d’avui i m’hi dirigeixo decidit.

El Canigó des del Roc de la Mort de l'Escolà

Assoleixo el cim més alt d’avui. Malgrat que el Costabona aparenta més alçada aquest el guanya per ben poc: 2506 metres per 2465. Breu aturada per contemplar de nou el paisatge i continuar. Ara ja tot el que em resta ja és baixada.

Roca Colom i Canigó al fons

Just al davant tinc el corriol ben fressat que flanqueja la carena. L’agafo amb un bon ritme, però cal anar en compte, ja que poc abans d’arribar al Coll de Pal el deixo per decantar-me cap al Sud per la Serra de la Balmeta.

Ara sense camí evident primer per una zona herbada amb moltes incòmodes pedres i després per entre mig d’un bosc esclarissat de pins petits la baixada és pronunciada. Per estones trobo algun corriol i algunes marques, però tampoc cal fer-ne massa cas, ja que les collades de Dalt m’estan esperant a baix amb un ramat de vaques i les tinc a la vista en tot moment.

Travesso les collades de Dalt i continuo pel llom herbat del davant, superant una breu pujada i en direcció Sud, ara ja amb una baixada més suau i gaudint d’una catifa d’herba molt agradable em dirigeixo en direcció al refugi no guardat Jaume Ferrer.

Agafo la pista que hi ha al costat de refugi cap a la dreta fins creuar la collada de la Balmeta on abandono la pista per agafar el Camí dels Carboners que ja no deixaré fins arribar a la carretera. Està marcat, però en alguns trams les marques són escadusseres i em fan dubtar del camí a prendre, sobre tot en alguna de les clarianes que cal travessar, però com que tot és baixada no és pas massa perdedor. Com sempre quan s’apropa el final ja tinc ganes de donar per finalitzada l’aventura d’avui, però encara queda un bon tros. Tracto d’anar ràpid, però finalment m’agafo amb calma. Ja fa una bona estona que he tornat a penetrar en el bosc i l’ombra s’agreix.

El camí va a petar a la pista de Setcases a Espinavell. La segueixo una mica cap l’esquerra fins tornar a trobar el camí dels carboners en forma de corriol ben fressat que a poc a poc m’acosta a un torrent ben curull d’aigua, un bon lloc per refrescar-se una mica abans de continuar.

Aquesta final de la ruta és realment sorprenent. La remor continuada de l’aigua i la seva frescor, alguns ponts per passar d’una banda a l’altra, algun tram empedrat, murs de pedra seca, gorgs i alguns salts, com el Salt del Cossi d’en Batlló.

El Salt del Cossi d'en Batlló

El corriol surt a la carretera de Setcases a Vallter. Cap a l’esquerra porta fins a Setcases amb poc menys d’un quilòmetre. Evidentment aquest tram és sobrer i molt calorós a ple sol. Creuo el Ter i m’endinso pels carrers estrets de Setcases per poder aprofitar l’ombra de les seves cases. Després de passar pel costat d’una font i l’Església de Sant Miquel dono per acabada la volta d’avui.

Powered by Wikiloc

Una passada de mundial!!!

27 i 28 de juliol, 16è Campionat Mundial de Rogaine a La Molina

The Wild Boar Trio: 147 punts (24 fites) 23-52-52 Categoria MSV (homes Superveterans)

19-35-34 en moviment 58,8 km. 20-03 x km. 2340 metres de desnivell positiu.

17è de 21 classificats en categoria MSV, 150 de 176 classificats en equips masculins.

Campions d’Iberogaine en Categoria de Superveterans.

Em costa fer-me a la idea que participaré en un mundial. Porto des de molt jove practicant esport, però mai m’havia passat pel cap que podria participar en una competició internacional d’aquestes característiques.

De fet, ¿qui ens ho havia de dir allà pel gener del 2009 quan participàvem en la primera Rogaine ques’organitzava en les nostres terres que anys després estaria en un mundial formant equip amb l’organitzador d’aquella competició pionera a tot l’Estat? Des d’aleshores ja porto 52 rogaines formant equip amb diferents companys. Aquesta d’avui serà la meva rogaine 53.

Serà la meva tercera Rogaine de 24 hores. Les altres dues van ser els campionats d’Europa de La Llacuna, el2013 i el d’Aralar el 2016 formant equip amb Joan Sánchez d’Aligots en les dues ocasions. Vam gaudir d’allò més i en guardo un molt bon record a la memòria. Són una bona colla d’hores trescant per boscos i muntanyes a la cerca del major nombre de fites i amb l’objectiu de sumar el major nombre de punts fins caure ben rendits.

Els dies abans de la competició són dies de preocupació. Malgrat que està fent una molt bona setmana, la previsió pel dissabte és de unes bones tempestes per la zona de la competició. Després de tants dies de calor i sense pluja, ja és tenir mala sort. El temps que faci pot condicionar molt el desenvolupament de la competició. A l’hora de decidir que agafo sembla més que prepari una expedició que no una competició de tan sols 24 hores.

Passades les 6 del matí em trobo amb els companys. Passen de les 8 quan entrem al Centre de Competició per complir amb els darrers tràmits de la inscripció i recollir pitralls i material. A les 9 ja amb el mapa al davant és l’hora de decidir quina serà la nostra estratègia. Tenim dues hores per endavant per prendre decisions. Encara que sabem que en aquest terreny no serà gens fàcil volem evitar al màxim els grans desnivells tant de pujada com de baixada. Planifiquem un bucle llarg per fer avui amb la idea de tornar al centre de competició al voltant de mitjanit o una mica més tard, per menjar, dormir una estona, esmorzar i tornar a sortir unes horetes abans de tancar el campionat.

Comença a ploure fort. Aprofitem l’estona per anar perfeccionant la nostra estratègia i estudiar diferents alternatives. Som un pèl agosarats però creiem que el que hem pensat entra dins de les nostres possibilitats físiques i a més ens permet allargar o escurçar el recorregut en funció de com anem de temps.

Ja és hora de passar la revisió de material i entrar en el parc tancat des del que es donarà la sortida. Plou a bots i barrals i no ve gens de gust mullar-nos abans de començar. Sense manies esperem el moment de la sortida sota el paraigua.

Tal com estava previst a les 12 en punt uns trabucaires donen el tret de sortida. Passem pel cotxe a deixar els paraigües i ja estem participant en el mundial de Rogaine 2019.

Les primeres fites les tenim en lleugera baixada en la zona de l’estació d’esquí. Plovisqueja. Per moments s’hi posa fort, però després afluixa i no ens molesta massa. Anem fent camí. Al darrer moment hem afegit dues fites a la nostra planificació que suposen 12 punts més sense fer gairebé desnivell i tampoc una distància excessiva. Ens estem movent per la zona central del mapa. Trobem una manera d’enllaçar-les sense haver ni de baixar, ni de pujar massa.

Portem una mica més de dues hores de cursa i la pluja va afluixant fins que deixa de ploure. Portem davant nostre una parella de japoneses. Estem dins del bosc i la humitat dels arbres encara ens mulla, però ben aviat apreciem les primeres ullades de sol. Baixem una mica més, travessem un torrent i ja estem a l’altra vessant de la muntanya. Ens aturem un moment, per treure’ns la jaqueta impermeable i posar-nos protecció solar. Per uns moments em passa pel cap que estic participant en un mundial.

Avancem a bon pas per una pista per assolir la nostra primera fita de 9 punts (95). Baixem fort fins un torrent, i ens enfilem per un esperó per enllaçar una nova fita de 9 punts (93).

Ara ens toca pujar, però seguim la màxima del gran sensei de l’orientació Tommi Tölkkö “Bajar suave y subir suave”. Seguim a nivell fins passar a l’altra banda d’un torrent, i anem pujant suaument per la seva riba. No som els únics que ho fem. Portem al davant un equip que segueix la mateixa estratègia. És fa difícil seguir avançant per la gran quantitat d’arbres caiguts i ens decidim a enfilar-nos pel dret fins la carretera de la Collada. Un cop travessada ens seguim enfilant per una zona oberta. No esperem a pujar fins el corriol i ens endinsem dins del bosc. La fita ens costa de trobar. Hauria estat més fàcil fer-ho a partir del corriol que passava per sobre. Està en el que segurament havia estat una trinxera o niu de metralladores que possiblement protegia la carretera de la collada.

Estem dins del mapa del Pla de les Forques. Fa una estona que escoltem tronar. El cel es mostra cada vegada més amenaçador per totes les bandes. L’horitzó es va ennegrint i enfosquint. Ens aturem un moment en una cruïlla de pistes per valorar la nostra situació. Mentre ens avituallem amb les nostres barretes energètiques de pernil revisem el mapa i la nostra planificació inicial.

Volíem acabar aquesta zona de fites amb 6 hores. Ja practiquem hem esmerçat aquest temps i encara ens resten 5 fites. Decidim fer la fita de més punts que tenim ben a prop, la 96, passar per refugi del Pla de les Forques i dirigir-nos en direcció Est deixant la resta de fites. Així ho fem. La temperatura va baixant i ens cal abrigar-nos de nou. Cau alguna gota però no acaba de ploure.

A partir d’aquí les fites estan més separades i el nostre ritme segurament s’ha alentit. Seguim pujant, però amb un desnivell suau que no suposo massa desgast. Malgrat que en alguns moments podem optar per pujar pel dret per estalviar distància, no ho fem. Preferim donar més volta, però no desgastar-nos tant físicament. La tempesta i la grisor dels núvols volta de forma amenaçadora, però no descarrega. Seguim sumant punts a poc a poc.

Entrem en una zona oberta de prats alpins per la que ens mourem una bona estona. Albirem en diferents parts de l’horitzó com llampega a molts llocs. Es va fent fosc. La 75 serà la nostra darrera fita amb llum solar.

Anem girant ja en direcció a la Collada de Toses, ja sota la llum del frontals. Per no voler pujar i després baixar hem de travessar una zona de vegetació baixa per la que costa desplaçar-se. Trobem un bon punt d’atac per la primera fita nocturna (45) i la clavem. Donem un cop de mà a un equip que no sap on es troba. Des del mateix punt d’atac intentem la següent (105). Però la foscor ens juga una mala passada. Localitzem una zona d’aigua que no sabem identificar en el mapa. Fem diferents hipòtesi. Finalment ens ressituem i ens dirigim cap a la fita, però tornem a perdre a desviar-nos. Finalment interpretem bé el mapa i el terreny i assolim la nostra única fita de 10 punts de tot el mundial situada en un búnquer.

Sortim del bosc i caminem per una zona oberta, vorejant el bosc. No som els únics. Però se’ns fa molt llarg i comencem a buscar la fita molt abans. Ens costa molt ressituar-nos. El lloc està ple de vaques ajagudes amb els ulls brillants. Què deuen pensar de veure tanta gent amb frontal donant voltes pel seu territori, un lloc que a aquestes hores acostuma a estar ben solitari!

Després de moltes voltes i quan ja renunciem a trobar-la i decidim cercar el corriol que ens ha de menar fins a la Collada, trobem la fita. Realment estàvem molt mal fixats. El cansament, la baixada de ritme, la foscor, .... haurà estat la suma de tot plegat. Ja passa de mitjanit.

Refem l’estratègia i renunciem a dues fites que ens obligarien a assumir un fort desnivell de més de 150 metres de forma directa. No ens costa massa posar-nos d’acord. Tots tres volem descansar una estona com abans millor.

Feta la fita que hi ha prop de la Collada, enfilem per la carretera fins el Centre de Competició. Però abans d'arribar a la carretera ens aturem al mig de la pista que ens hi porta, apaguem els frontals i mirem el cel estrellat. Després de la guitza que ens han fet els núvols al llarg de tota la jornada, ara ens han deixat un cel simplement espectacular. És un dels moments màgics de la Rogaine.

Intentem caminar tot el ràpid que les nostres forces a aquesta hora ens permeten. Pel camí sumem una fita de 2 punts. Aquest tram de carretera s’ha fet llarg.

Arribem al Centre de Competició que encara no són les tres. Ens hidratem, i mengem, i decidim dormir una estona al cotxe.

Les poc més de dues hores que hem dormit ens han anat prou bé. El dia va clarejant mentre decidim l’estratègia del passeig matinal. De nou intentem fer el mínim desnivell possible. La idea serà fer 6 fites que després d’una pujada inicial podrem fer força a nivell abans de començar a baixar.

Són les 7 del matí quan sortim. Tenim 5 hores per estirar les cames i agafar gana pel dinar. La primera(23) és ben fàcil, però ens enredem sols, per uns corriols que suposem que no estan pintats al mapa i que si ho estaven. Potser encara no ens havíem despertat del tot!

I la pujada comença. Per aquíhavíem baixat amb el Joan fa 3 anys en una rogaine de 12 hores en una nefastadarrera hora de cursa. Resulta feixuc però anem fent. Amb gairebé tot el desnivell positiu d’aquest matí resolt ens endinsem a nivell pel mig del bosc per localitzar la gran clariana on hi la fita 71.

Seguim a nivell. Sempre que podem tractem d’utilitzar els corriols que fa el bestiar que pastura per la zona. Ens cal donar una bona volta, però ens trobem força bé i anem avançant. Arribar a la 62 ens obliga a un darrer tram de pujada que a hores d’ara fa mal però que no hi ha més remei que superar.

Un bon flanqueig ens mena just a 10 metres per sota de la següent fita, la 82.

Ja només ens resten dues fites. Baixem amb compte pel mig del bosc fins arribar a una pista. Només ens cal seguir-la per assolir la penúltima fita (69) en un bosquet.

La darrera fita (38) és en baixada, pel mig del bosc, en un esperó entre dues rieres. Anem baixant. No arriba mai. Ens situem entre les dues rieres i ja la tenim. Darrer esforç fins a l’arribada. Tenim temps i no anem amb massa pressa. Bé, de fet, a aquestes alçades ja no podem anar ràpids. Ja ho tenim. Preparem l’estelada i entrem supercontents a la meta, entre aplaudiments d’organitzadors i públic.

Ens emocionem. Hem assolit participar en el mundial que es jugava a casa nostra, en els nostres terrenys d’orientació i ho hem fet amb molta dignitat. Estem molt satisfets de com ens ha anat. Les imatges i emoció viscuda d’aquest final de cursa quedaran per sempre més a la nostra memòria personal.

Felicitem a l’organització pel nivell de la Rogaine que ens han ofert. Ens hidratem mentre esperem descarregar l’sportident.

Recuperem forces amb el dinar i marxem ràpid. Tenim ganes de ser a casa i poder descansar. No ens quedem al lliurament de premis. Només arribar a casa rebo un whatsapp del Joan que m’informa que ens guarda el premi del Campionat d’Iberorogaine de Superveterans. Llàstima per haver marxat i no poder haver pujat al podi a recollir-lo. Hauria estat un bon colofó a aquesta llarga jornada mundialista.

Foto al podi sota la pluja abans de la sortida.

Fites de nit i fites de dia

The Wild Boar

Divendres, 19 de juliol a la nit

2-54-30  11,5 km.  442 metres de desnivell positiu  10 fites i 57 punts

Dissabte, 20 de juliol al matí

3-02-38  13,3 km.  472 metres de desnivell positiu 10 fites 54 punts – 5 de penalització

A una setmana vista del mundial de Rogaine que es celebrarà a La Molina, fem el que podem qualificar del darrer entrenament. El Felip, company amb el que formaré equip a La Molina, havia preparat la rogaine d’estiu The Wild Boar pel dissabte al matí i, al mateix temps oferia la possibilitat de fer-la de nit. Amb el Jaume, l’altre pota del “The Wild Boar Trio”, decidim fer les tres hores nocturnes, dormir, i al matí les tres hores diürnes, en el que vindria a ser un petit simulacre de les condicions del mundial.

A la nocturna som ben pocs equips. Poc més de mitja dotzena. Al terreny hi ha 30 fites per buscar. Hi ha un parell d’equips que opten per l’opció de sortir a buscar totes les fites. És un terreny que coneixem bé d’altres vegades. Fer camp a través és un impossible i per tant planifiquem només utilitzant la xarxa de camins i corriols.

D’entrada i sense valorar altres opcions optem per anar en direcció Sud escombrant totes les fites que hi ha en l’extrem Oest del mapa, fer algunes fites del Sud i valorar el retorn en funció de com anem de temps.

Frontals en marxa i sortim. Tots els equips sortim en la mateixa direcció. El primer objectiu és la  31 per un corriol que va pel costat d’un torrent. Com que la fita és en una corba del torrent i hem vist que aquest està net de vegetació quan el creuem entrem en la seva llera i després de travessar una petita barrera d’esbarzers ja tenim la primera fita. Tornem al corriol, que ben aviat comença a pujar en direcció a la cabana on està la 41. Agafem una pista que en pujada ens porta a prop de la 73. Seguim per la pista. La 83 a l’extrem Sud-Oest del mapa està en un corriol poc visible, però que localitzem bé. Ja portem una hora.

Seguim el nostre pla i ens dirigim cap l’Est, primer passem per la 55, de nou en una cabana i després arribem al lloc on ha d’estar la 92, al fons del torrent, a prop d’una roca. Ens costa una mica la seva localització i després baixar i pujar de la fita tampoc resulta senzill. El temps se’ns tira al damunt i renunciem a seguir en direcció Est com era el nostre pla inicial. Refem la nostra estratègia i posem rumb a l’arribada. Ens resta una mica més d’una hora. A partir d’aquí trotarem sempre que puguem.

La 53 no té un punt d’atac clar. El bosc està brut i no és fàcil moure’s però el Jaume la localitza mentre jo encara estava gairebé a la pista cercant la millor opció. Tres fites més (44, 61 i 56) que no presenten cap dificultat i arribem a temps a l’arribada. Hem gaudit d’aquestes hores nocturnes sense errades ni pèrdues de temps.

Dormim 5 hores en una sala del pavelló de Sant Joan de Mediona i l’endemà després d’esmorzar una mica i ajudar al Felip en les sortides escalonades que havia organitzat per la cursa diürna ja tornem a estar en cursa. La planificació és fer les fites que no vam fer al vespre: escombrar tota la zona Nord d’Oest a Est. 

Anem a millor ritme que a la nit, per dues raons, no hem de reservar res i de dia sempre tot resulta més fàcil. En una hora estem a l’extrem Nord-Est del mapa i amb 4 fites al sarró. El corriol que ressegueix el torrent és un lloc digne de ser visitat amb més calma, sobretot, en alguna època de l’any en que baixi aigua. M’ho anoto mentalment.

En aquest punt tenim la primera i única pèrdua de temps significativa. Ens cal trobar un corriol que surt a la nostra esquerra. Veiem el que pot ser la seva entrada, però pensem que ha de ser més endavant i seguim. Tornem enrere i després d’alguns dubtes ens endinsem on en el primer moment havíem pensat i aquest era el lloc. És un tàlveg totalment salvatge on el corriol s’intueix per moments, però en altres genera dubtes. Pincem la 71 i seguim pujant. Travessem una zona de cases i passem per la 54 i la 72. Desestimem anar a la 65, ben a prop de la 72, però no ens atrevim a fer un bosc a través tal com havíem pensat i anar-hi per corriol és una bona volta. Estem a una hora del temps límit. Cal retornar de pressa. Anem justos de temps. Trotem però no massa ràpid: 52, 33 i 43. Enfilem cap a l’arribada. Agafem un corriol que no surt al mapa però que està senyalitzat d’una cursa de trail que s’ha fet recentment a Sant Joan de Mediona i que el Josep Mª ens havia dit que l’havien netejat i que portava fins a la riera. Ens va molt bé per fer drecera fins a l’arribada, però amb tot arribem amb una mica més de dos minuts de retard.

Ha estat un bon entrenament. Ja només resta una setmana pel mundial. La Molina ens espera. Serà tota una experiència del que esperem poder gaudir d’allò més.