Mallorca: de la foto a la foto

Març de 1964. Tenia 6 anys i per Setmana Santa vaig anar amb els pares a Mallorca. Només recordo la visita a les coves del Drac i d’Artà i poca cosa més. No hi havia tornat mai més.

Maig 2017. I al cap dels anys torno a Mallorca. Ara amb 60 anys i repeteixo foto al mateix lloc.

Quin canvi! Es pot jugar al joc de les diferències.

I Mallorca també déu haver canviat molt, però no m’atreveixo a jugar el joc de les diferències ja que com podeu suposar no en guardo massa records d’aquella visita. Els anys 60 eren els temps en els que al turista que tenia la sort de sumar un nombre rodó se’l rebia d’una manera especial, com els Stop van cantar en una cançó.

Excepte visitar l’obra de Miquel Barceló a la catedral de Palma no tenia cap objectiu concret, simplement voltar per la illa.

Encara que no vulguis tens la idea d’illa de sol i platja. D’alguna manera ho és. Aquesta és segurament la motivació de la major part del turisme que si desplaça al llarg de tot l’any, però en realitat les platges són més aviat petites i sense gaire atractiu si les comparo amb les que podem gaudir a casa nostra. Cap problema ja que no era pas aquest el meu objectiu.

Tota la zona de la Serra Tramuntana és espectacular i ben abrupte fins arribar al mar. De fet, va ser la part de l’illa per la que vam voltar més. Hi ha moltes carreteres que permeten donar-hi un bon tomb. Arreu vam trobar una munió de ciclistes: grups i grups de ciclistes. Cal anar molt atents al conduir, ja que les carreteres són estretes. M’estranya que tanta i tanta gent es pugui permetre uns dies de vacances en una època de l’any que no és típic de vacances.

La zona més planera també m’agrada, tota parcel·lada, amb petits murs genera un paisatge agradable per a ser contemplat. Encara hi ha molts camps de conreu. Alguns estan abandonats, però molts d’ells segueix plenament en actiu. Impressionen les oliveres, moltes d’elles de ben segur mil·lenàries. Criden l’atenció la gran quantitat de molins, la major part d’ells en desús. Pel que he llegit eren bàsicament per extreure aigua del subsòl.

Entre els pobles, Alcúdia em sorprèn tant les seves muralles com el nucli antic del poble. Malgrat la proliferació turística molt evident en algunes zones hi ha molts pobles que mantenen la seva estructura urbanística de carrerons estrets i amb una majoria de cases i edificis seguint el patró tradicional, fins i tot, moltes de les noves construccions, moltes d’elles amb unes típiques persianes verdes.

Dia 1 de l'any 0

Jubilat. Feia temps que ho esperava i anava comptant els dies que em faltaven per aquesta data. És com tornar a començar, com estar a l’any 0.

He volgut iniciar aquesta nova vida amb tota una declaració de principis. M’he aixecat ben d’hora i cap la Mola falta gent. He volgut veure com naixia el dia 1 d’aquest any 0. Contemplar sense res a fer com sortia el sol pel darrera del Montseny i poder estar al cim de la Mola completament sol, fet gairebé insòlit!

Aquesta és l’alba d’una nova vida per mi que comença avui mateix.

A part del moment del naixement, al llarg de la vida hi ha uns quants anys 0, on tot comença de nou i en el que es fa un gir de 360 graus, en el que l’abans i el després són ben diferents: el casament, la separació, tenir fills, un canvi de feina, un canvi de casa, una malaltia greu, la mort d’algú proper, ....

És molt probable que aquest és el meu darrer any 0. Deixo enrere tota una vida de treball dedicada a l’ensenyament i ara se m’obren pel davant tot d’horitzons nous. Tenir tot el temps disponible per fer el que vulgui sense impediments de cap tipus. Estic disposat a acceptar el repte, i a no avorrir-me gens ni mica.

M'encanta aquest moment en que el nou dia s'aixeca i les boires s'arrosseguen mandroses per les valls sense ganes d'abandonar el lloc on reposen i ser vençudes pel sol que les va escalfant.

Quan arriba el segon ésser humà al cim, abandono el lloc i em deixo portar sense cap objectiu concret. Baixo fins la font del Saüc i segueixo per la carena del mateix nom fins la Cova de les Ànimes. 

No tinc pressa, gaudeixo del moment i del lloc. Contemplo el paisatge amb els mateixos ulls de sempre, o potser avui són diferents. Retorno pel camí de la Senyora amb l’altiva Castellassa de Can Torres al davant. M’aturo i deixo passar el temps. 

I finalment retorno cap el cotxe per un dels camins que em té enamorat des de fa molt de temps i posteriorment pel canal de les Bruixes.

Ha estat una matí ben aprofitat i que dóna inici a aquesta nova vida que espero poder emplenar de petits plaers i projectes.

Maleïda 13!

Dissabte i diumenge 29 I 30 d’abril de 2017

Mapa Begur

Categoria H50 19 fites dissabte, 17 fites diumenge

3r. classificat de 13 participants.

Ha estat un cap de setmana llarg, farcit d’esdeveniments, i d’anar amunt i avall amb el cotxe. Comença el dissabte al matí amb l’Assemblea General Ordinària de l’ANC a Granollers. I a la tarda cap a L’Escala on m’esperen dues curses.

La cursa del dissabte és el campionat de Catalunya Nocturn. La sortida és en massa quan encara hi ha restes de llum diürna que serà de bon aprofitar en les primeres fites. 

M’ho agafo amb calma. No vull fer les errades d’inici de cursa que darrerament acumulo. A les fites coincideixo amb alguns companys de categoria i club (Felip i Toni), però cadascú fa la seva cursa. Arribo sense errades al canvi de mapa. 

La segona part de la cursa és urbana pel casc antic de Begur. És molt ràpida i cal estar atents. Les pujades castiguen les cames. Una mica més i me’n vaig a l’arribada saltant-me la darrera fita. He rectificat a temps. Acabo satisfet de la cursa. He fet segon amb 44-37 per poc més de 5 km. 

L’endemà abans de deixar l’Escala per anar a Begur a fer la segona cursa del Trofeu Costa Brava, puc veure passar els participants a la marató d’Empúries i aprofitar per saludar alguns companys que es sorprenen de veure’m allà d’espectador: l’incombustible Vicenç, la tornada a les curses de l’Amadeu, el Luigi, un enamorat d’aquesta marató i també al Ferran Santoyo, un orientador i també maratonià.

Així es llevava el dia a L'Escala

Em trobo a gust en la cursa. M’agrada el mapa, identifico bé els diferents elements i vaig fitant els controls sense dificultat. Les pujades em costen. Tinc les cames pesades i són lent. A meitat de cursa comencen a caure gotes i finalment es posa a ploure de veritat. Estic a la 12, decideixo anar a nivell fins un camí per no baixar i pujar. Un cop en el camí no sé a quina alçada del mateix en trobo, i erro en la direcció. Vaig cap a l’esquerra. Veig una fita en un arbre com la que estic buscant. Penso que no pot ser la meva, però hi vaig. No ho és, i no sé pas massa on sóc. Tardo molt a reorientar-me i saber exactament on trobo. Aquí tiro per terra el que havia estat una bona cursa. Maleïda 13!

En la resta fins al final cap problema: 1-13-52.

He acabat cinquè. Hauria estat segon sense la maleïda 13! En el còmput dels dos dies seré tercer, un nou podi per la col·lecció. Havia pensat quedar-me al lliurament de premis, però està plovent. Decideixo marxar cap a casa i arribar-hi a temps de dinar.