divendres, 15 de juny de 2018

Un tomb per les Arenes i el Riu Ripoll.

https://ca.wikiloc.com/rutes-correr/un-tomb-per-les-arenes-24777755
Les Arenes, Riu Ripoll i les seves fonts, Turó del Castelló i Turó de les Arenes 
12,2 km. 2 hores 15 minuts 462 metres de desnivell positiu

Havia passat moltes vegades per la zona de Les Arenes sense aturar-me. És una zona d’esplai amb barbacoes que els caps de setmana està sempre plena de gent. Després d’aquesta temporada de pluges continuada en que els rius i torrents baixen curulls d’aigua em venia de gust donar un tomb per la riba del Ripoll.

Aparco el cotxe i surto en direcció al nucli de cases de Les Arenes. Un lloc ben curiós. Són cases d’estiueig, algunes d’arquitectura modernista, però observo algunes cotxes aparcats, indicatius que hi ha famílies que hi viuen tot l’any.

Deixo les cases i per un corriol estret indicat amb senyal del sender SL C-65 baixo en direcció al riu. Abans d’arribar la seva llera em trobo les primeres fonts la del Romaní i l’Espígol. Tot està humit i les fonts ragen sense aturador.

Ja a la llera del riu Ripoll, segueixo per un corriol en direcció Nord assenyalat com el camí del riu. Permet gaudir del riu que baixa amb un cabdal que no és no massa freqüent. Fa goig veure tanta aigua i tan neta, en un lloc on no fa pas tants anys les aigües eren ben brutes i negres.






Segueixo al costat del riu per la pista que forma part del GR 173 i que em portaria fins a Can Cadafalch. La deixo ben aviat. Al bel mig del riu hi ha un pedra rodona que segons el mapa de l’Alpina es deu correspondre a La Mandonguilla. Més endavant hi ha tres fonts una ben a prop de l’altre: de Can Barceló, del Carner i de les Avellanes.

El corriol porta fins una zona on es pot travessar sense problemes a l’altra riba del riu. Però no és aquest el meu camí. Agafo un corriol a la dreta i pujo fins a una pista. La segueixo en direcció Nord per poca estona. Quan em trobo amb el Torrent del Carner enfilo pel corriol que va pel mig del Torrent en direcció Est. Passo pel costat del que suposo que és un forn de calç. Recordo que en aquest indret hi havia una fita de la Rogaine nocturna de Sant Llorenç Savall que vaig córrer amb l’amic Felip i el seu gos Saiko ja fa uns quants anys.  El corriol abandona el llit del torrent i es comença a enfilar per després passar a l’altra banda i seguir pujant fins arribar a una pista. L’agafo cap a la dreta en direcció Est.

Es troben diferents encreuaments i sempre cal agafar la de més a la dreta. Segueix pujant, en alguns moments la pujada és ben forta i em fa esbufegar de valent. La primavera esplendorosa i humida que estem vivint aquest any fa que tot estigui farcit de flors, predominantment de color groc.



Soc al Turó del Castelló (576 metres) amb un excel·lent panoràmica des de Sant Llorenç del Munt fins el Montcau. Als primers metres de baixada cal anar amb compte, però després es converteix amb un corriol divertit i fàcil de seguir fins ser ben aviat de nou a la riba del Ripoll.




Prenc la mateix pista d’abans en direcció a Cadafalch, per deixar-la a uns 200 metres per un corriol que hi ha a la dreta en direcció Oest. El trobo ben fresat i fins i tot amb algunes marques d’alguna cursa o caminada recent. Toca enfilar-se de nou, ara fins el Turó de les Arenes (521 metres) un nova atalaia amb bones vistes.

Deixo el turó i el darrer tram de pujada em conduirà, deixant a la dreta el Serradell on hi ha una estelada, fins a les Roques d’Aguilar (611 metres). Malgrat ser el punt més alt de la volta d’avui no té pas massa bones vistes.


A partir d’aquí ja tot és baixada, alguns trams per pista i altres per corriol. Està ben fressada ja que per les marques és un lloc freqüentat per motos. Acabo a la zona de les barbacoes de Les Arenes. Ha estat una bona volta per una zona que coneixia i que és força interessant.

dimarts, 15 de maig de 2018

Un passeig de 12 hores per la Serra de Picancel


Dissabte, 5 de maig del 2018
II Rogaine del Berguedà. Serra de Picancel. Campionat Iberogaine
11-49-33, 145 punts i 26 fites, 45 km. i 2000 metres de desnivell positiu
26è. de 29 classificats i guanyadors de la categoria de superveterans (únics participants de la categoria)

Quan la sortida d’una cursa és a la 6 de la matinada toca dormir poc i més quan una hora abans lliuren els mapes. El Berguedà, i en concret la Serra del Picancel acollia el campionat Iberorogaine del 2018 en la modalitat de 12 hores. Les previsions de tota la setmana era que ens mullaríem força.
A la línia de sortida érem poquets. Només 30 equips havien acceptat el repte. Era ben fosc quan obríem el mapa i començàvem a estudiar quina podria ser la millor estratègia. La zona Nord del mapa no ens agrada. Tenim la impressió que és una zona plena de trampes: llargs esperons, profunds torrents, .... Malgrat tenir menys fites i més disperses optem per la zona Sud.

Analitzem com podem enllaçar totes les fites fent ziga-zagues. Fem un càlcul de tres fites per hora, el que ens portaria a passar pel Hash-House a les 8 hores de cursa. Aleshores tornaríem per una zona Nord del mapa on veiem unes quantes fites que semblen fàcil d’enllaçar. Tenim el pla ben enllestit.

Són les 6 i amb la llum dels frontals travessem el pont de Pedret. 

Foto del 2015
La major part dels equips han optat per una estratègia completament diferent a la nostra i agafen la via verda en direcció Nord. Només som 4 equips que enfilem la ribera del Llobregat en direcció Sud. La nostra primera fita, la 59, està en un lloc espectacular, curull d’aigua com ho estarà tot el recorregut després de les pluges gairebé diàries d’aquests darrers dies. Canviem una mica l’estratègia inicialment prevista i passem per la 32 abans de dirigir-nos cap el Sud. Apaguem i desem els frontals i seguim el que guió previst, 42, 33, 63 i 73, després de la primera pujada llarga de la jornada. Portem dues hores i ja tenim 6 fites al sarró. Anem bé. Però a partir d’aquí les distàncies entre fites s’allarguen. La 79 és la nostra novena fita. Portem 3-15. De moment fa bon dia i l’amenaça de pluja es veu lluny. A veure si estem de sort i s’aguanta.

Gairebé portem 4 hores quan fem la següent, la 94. Comencem a pensar en canviar els plans inicials. Valorem diferents possibilitats mentre caminen per unes pistes forestals. Un cop feta la 58, ja tenim clar que eliminem tot un bucle de fites i abandonem la idea d’arribar-nos a la zona més oriental del mapa.
Baixem fins la riera al costat de la que hi ha la 75. 

Saltant el torrent per no mullar-nos els peus
A partir d’aquí el que ve és una pujada llarga. Per fer aquestes darreres fites hem esmerçat molt de temps. Estem a prop de l’equador de la rogaine i la interminable pujada que ens mena primer a la 37 i després a la 44 es fa pesada i feixuga. Anem lents. De ben segur aquest és el meu pitjor moment de les 12 hores.
Els prats en les que està la 44 ens regalen un esclat de primavera, tot d’un verd brillant i floretes arreu. Després de l’esforç de la pujada que semblava que no s’acabaria mai gaudim del paisatge.
 




Arribem a la 95, el punt més alt d’avui. Portem 7 hores de cursa. Fem parada i fonda al costat d’un punt d’aigua i acabem de replantejar la situació. Abandonem la idea de passar pel Hash-House i ens centrem ja en el retorn.

De baixada comencen a caure gotes. Estem sota una negror ben amenaçadora. Com que només cauen gotes de moment no ens posem res a sobre. Cacem un parell de fites de 6 punts, 65 i 68 i passem a la vessant Nord. Deixa de ploure. De nou una pujada que ens castiga molt. Passem per la 45 i abandonem la idea de la 87 que en un principi havíem valorat, però que suposa seguir pujant molt més. Feta la 90 ja ens queden menys de tres hores. Ara sí que es posa a ploure de veritat i cal protegir-se. Ja anem a contrarellotge. Malgrat el cansament portem un ritme acceptable. De fet ja només ens resten un parell de pujades fortes.

Seguim el pla, passant per la 64 i després d’una baixada infernal per la 46. Dubto de que és pitjor baixades d’aquest tipus o pujades. En aquesta zona les fites estan molt més juntes i permeten sumar més punts amb menys temps. Entrem en les dues darreres hores de cursa i ja ha deixat de ploure.

Després de fer la 85 i la 60, arribem a la 59. Queda una mica més d’una hora de cursa i posem la calculadora en marxa. Si volem fer la 88 ens cal arribar al punt on hem de prendre la decisió amb 45 minuts de marge. Hi arribem amb 50 minuts. Malgrat la temptació d’escurçar i anar ja directes a l’arribada decidim anar a la 88. Dividim el que ens resta en tres trams de 15 minuts cadascú. La 88 al sac i hem ampliat el nostre marge de maniobra. Estem ben a prop de la pressa de La Baells que desaigua amb ganes. 

La 31 és la darrera fita. Hem arribat al lloc on ha d’estar molt abans del previst, però no la veiem! Ens entren els nervis. Tornem sobre els nostres passos i donem la volta complerta a la runa on havia d’estar. Allà estava, simplement no ho havíem mirat tot. No ens cal córrer arribem amb temps de sobre. El Llobregat baixa curull d’aigua. Està impressionant.

Hem gaudit d’aquest llarg passeig per la Serra del Picancel. No hem parat de pujar i baixar. No hi havia ni un moment de descans planer, tret de petits trams. Som campions d’Iberogaine de la categoria de superveterans. Ens ha quedat tota una zona del Picancel per la que no hem passat. Ara que tenim un bon mapa amb totes els camins i corriols serà qüestió de pensar en venir un altre dia a donar-hi un segon tomb.

diumenge, 29 d’abril de 2018

Cansats, però satisfets

Dissabte, 21 d'abril de 2018
III Rogaine d’Escornalbou
5-56-03 95 punts i 17 fites 25 km. i 780 metres de desnivell positiu
24è de 39 equips classificats i primers de Superveterans de cinc equips

El Rogaine de Vilanova d’Escornalbou és el primer rogaine oficial de la temporada. No pot haver un millor inici que la disputa del campionat de Catalunya. Malgrat que és la tercera edició d’aquest rogaine, per a nosaltres el mapa és nou. Estem en una zona amb grans desnivells i en el que la elecció de ruta serà determinant. No resulta fàcil prendre decisions sobre quina podria ser la millor estratègia. Mirem diferents possibilitats i després de donar-hi unes quantes voltes definim la nostra estratègia i fem una previsió de temps per les tres primeres hores de cursa.

Engega la cursa. Com gairebé sempre, tenim dubtes en l’inici però ben aviat ens situem i fem les fites previstes sense dificultat, amb un bucle una mica estrany pel centre del mapa, però que ens permet arreplegar una bona colla de punts: 36, 69, 31, 41 i 82. Gairebé una hora justa tal com havíem previst.
Però sortir de la 82 en direcció Nord per anar a buscar la 90 resulta molt complicat. Sabíem que era arriscat travessar el bosc sense saber d’antuvi la seva penetrabilitat. La progressió pel bosc resulta ser molt lenta. Travessar els tàlvegs no és fàcil. Veiem la pista, però tenim el torrent impassable al mig. Seguim direcció Nord i finalment trobem una sortida. Un cop a la pista anar cap a la 90 ja no és problema, tret d’alguns moments de feixuga pujada. La pincem 42 minuts després de la 82. Les nostres previsions de temps se’n van a norris.

Baixem per l’altra vessant per un pedregar molt dret. Continuem anant lents fins arribar a la pista. Hem canviat de plans. Havíem pensat pujar de nou, però veiem una millor alternativa. Rodejarem la muntanya per l’Oest. Un cop feta la 60 també decidim deixar la 74, malgrat que la tenim a prop. Valorem que tornar a pujar ens castigarà molt físicament. Anem de dret cap el poble on hi ha la 61 i aprofitem per afinar l’estratègia. Abans de complir la tercera hora de cursa encara som a temps de pinçar la 47.

Camí de la 63 i sense complir encara les tres hores de cursa no tenim bones sensacions, i encara ens queda molta cursa! I el que és pitjor, pensem que d’aquí dues setmanes seran 12 hores!

Camí de la 63, decidim fer també la 71 que no entrava en els nostres plans. Hi passem a prop i no suposa desgast físic. Algunes pujades en direcció a la 64 es fan feixugues i arribar a la 83 no ens resulta gens fàcil.
També perdem temps per sortir d’aquesta fita. L’obert que hem de travessar resulta estar molt brut de vegetació baixa i també molt pedregós. Ja en el corriol trotem fins la 76 i de baixada fins la 62. Ens despitem i no veiem el trencall que teníem de referència, però és una zona de molts camins i corriols i ens ressituem ràpid. Falta menys d’una hora i estem molt cansats.

Enfilem el camí cap a l’arribada amb dos fites com objectiu en el nostre camí, 32 i 33. Calculem la distància que tenim fins el final i sabem que ho podem fer. Aprofitem les baixades per trotar una mica. Tampoc ens ha sobrat tant: 4 minuts!

Estem cansats, però satisfets de la cursa que hem fet. Hem guanyat el campionat de Catalunya de la nostra categoria de superveterans, majors de 55 anys. És la quarta vegada que l’assolim: 2013, The Wild Boar a la Llacuna, 2014 i 2016 a la Molina. D’aquí dues setmanestenim el repte del campionat d’Espanya al Berguedà.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Divertimento en el Montseny

Dimecres, 28 de març del 2018
16,3 km. 3-53-55 664 metres de desnivell positiu

Les campanes toquen les 9 mentre camino pels carrers de Viladrau. Des d’on he aparcat el cotxe puc veure el Turó del Mig i el Turó Gran del Pujol encara amb neu.

Em proposo córrer 4 hores per aquests paratges sense un objectiu massa definit. Trobo senyals que em menen fins el Castanyer de les 9 branques.

Segueixo en direcció Sud. Els boscos estan magnífics, gairebé sense sotabosc. Hi ha moltes més pistes que les que estan dibuixades al mapa de l’Alpina. No veig clara la direcció que porto i canvio de pista més d’una vegada travessant pel mig del bosc. Penso que és un terreny molt apte per curses d’orientació.






Vaig guanyant alçada, a vegades per pista i a vegades bosc a través. Travesso alguns torrents i rieres que van curulls d’aigua. Em topo amb una brigada que estan talant arbres, obrint una gran clariana. En alguns moments la pujada es feixuga. M’enfilo pel costat d’un torrent. Segons el mapa es tracta del Torrent del Coll Pregon.
A partir dels 1200 metres em començo a trobar clapes de neu. Ja porto més de dues hores. Si vull complir amb el meu objectiu de les 4 hores, ja puc començar a pensar en la tornada.


No vull refer el camí, i prefereixo cercar una alternativa. Segueixo la pista que voreja els Turó del Mig i el Gran del Pujol i passo pel costat de la Font Rupitosa. La idea és baixar per un corriol fins el Pujol de la Muntanya.
Segons el mapa en el Pla de Malataup haig de trobar aquest corriol de baixada.


Em costa una mica de veure’l. La baixada és força directe i em diverteixo.  Travesso pel mig de les cases del Pujol de la Muntanya. De nou estic en un pla, el Pla Samorera i de nou no trobo el camí que busco. Veig una pista més avall. Hi baixo pel dret. Crec que no és el que cercava, però segueix la direcció correcte.
Ja estic a prop de Viladrau de nou travesso les aigües del Torrent del Coll Pregon i ben aviat ja trepitjo l’asfalt dels carrers de Viladrau.

Ja fa una estona que m’ho he agafat com si es tractés del final d’una rogaine. M’apresso fins arribar al cotxe: Objectiu assolit: 3-53-55.
Al cap de poc les campanes toquen la 1 del migdia. Ha estat un bon “divertimento pel Montseny”: córrer, caminar, pistes, corriols, boscos, grans arbres, aigua, torrents, neu, fonts. En definitiva natura en estat pur i esforç físic, què més es pot demanar?

Relive 'Morning Mar 28th'

dimecres, 14 de març de 2018

Dos dies de Requesens: un dia fatal i un altre normal


Dissabte i diumenge, 10 i 11 de març de 2018
Copa Catalana 2018 a Requesens
Dissabte, curta distància H50 2,3 km. 15 fites i 100 metres de desnivell positiu
1-19-57 per fer 3,6 km. 10è de 12 classificats
Diumenge, llarga distància H50 3,3 km. 11 fites i 235 metres de desnivell positiu
1-11-55 per fer 5,8 km. 8è de 14 classificats. En la suma dels dos dies 8è de 15 classificats.

La primera cursa no comença amb bon peu. La pinça no s’activa al netejar-la. Ha deixat de funcionar! Ja te els seus anys! La Rose reacciona ràpid i em deixa una pinça per fer la cursa. Amb tot això començo amb una mica de retard i no massa centrat. Tal com havia decidit i preveient que el terreny no seria gens fàcil vaig caminant. Sembla que he entrat bé en el mapa i les primeres cinc fites em van bé, però a la sisena, malgrat seguir gairebé caminant comencen els problemes d’orientació fina en aquest mar de roques. Navego amb dificultat i enllaço quatre fites en les que esmerço molt més temps del que tocava.

Les tres fites següents em tornen a sortir bé, però de nou m’encallo en el control 13. Visito algunes roques que no són la meva. Per dues vegades creuo un camí que no veig en el mapa. Com pot ser que aquests camins no estiguin dibuixats en el mapa? Decideixo treure la lupa i ara sí que veig els camins! Ja la tinc. És una fita en una localització espectacular. Ben bé val una foto! Dues fites més ja sense cap pressa i un bon esprint final. En resum una cursa per oblidar. De fet darrerament acumulo una bona colla de curses per oblidar. A veure si demà em trec l’espina.

Relive 'Afternoon Mar 10th'


I ja som al segon dia. El primer control està molt i molt lluny, però es pot fer una bona aproximació per camins que són fàcils de córrer. En una corba del camí em tiro avall i després de travessar un corriol ja la tinc. Ara toca pujar de nou. Ja soc a prop. Estic en una zona amb pocs elements. Estic segur que està per sobre meu. Ja és meva. La tercera és pràcticament a nivell. No és fàcil moure’s per aquesta vessant amb tanta pendent. Estic segur que la tinc per sota. Ja la veig. La següent és avall que fa baixada. Està al final d’un tàlveg pronunciat i profund. Sembla que avui tinc el dia i tot em surt bé.

La cinquena està al final d’un llom, just on comença a baixar. Veig dues opcions, una per un corriol i un cop a sota del llom enfilar pel dret fins trobar la fita, i l’altra enfilar-se en diagonal fins gairebé el llom. Opto per la segona alternativa. Prefereixo pujar més progressivament i m’agrada més el camp a través. Avanço lentament tant per la vegetació com pel munt de roques que em vaig trobant. Malgrat que no calia acabo arribant a dalt del llom, el segueixo fins al final i començo a baixar cercant la roca on hi ha la fita. Visito un parell de roques sense èxit. He baixat massa, pujo una mica i està al costat d’una roca més petita que les dues visitades anteriorment. Què hi farem! Ben mirat estic segur que l’alternativa del corriol era més ràpida.

La següent és una fita ràpida en baixada. I de nou un tram complex. Em desvio una mica cap el Nord i baixo per una zona de bosc ben dret fins la riera. La travesso i ja per pista faig l’aproximació fins la fita. La baixada pel bosc ha estat divertida i entretinguda.

Per la següent toca córrer per pista i deixar-la en un punt d’aigua i enfilar-se una mica. De la 8 a la 9, nova elecció de ruta: ¿què és millor vorejar el castell per corriols i camins o pujar pel dret fins gairebé a dalt de tot i vorejar per allà. Em decideixo per la primera, però trobo una tanca. Torno a valorar la decisió. Dubto de què fer. Al final segueixo amb la decisió inicial. Encara ara tinc dubtes de si ha estat la més encertada. A més a més aquest ara sí, ara no, també penalitza temps. Les dues darreres fites no presenten dificultats i un bon esprint final per acabar.

Sense ser una cursa per tirar coets, avui he acabat satisfet. Feia temps que no assolia una cursa de Copa Catalana sense errades importants. La millora d’avui podria venir per poder córrer més en els camins i corriols (penso que no m’hi esforço prou) i en encertar la elecció de ruta en alguns trams.

dimecres, 7 de març de 2018

Entre campions m’he sortit del mapa


Dissabte 24 de febrer de 2018
Copa Catalana 2018 a Castillejos, cursa de llarga distància
H50 5,4 km. 14 fites i 200 metres de desnivell positiu
1-52-26 per fer 8,6 km. a 13-06 per km. i 170 metres de desnivell positiu 19è classificat de 23

Al llarg de 10 dies hem tingut per terres catalanes un bon grapat de campions del món participant en diverses curses i entrenaments. Suecs, finesos, noruecs, francesos, ... han competit per Barcelona, el Berguedà i les terres de Tarragona.

Castillejos un mapa estrenat a finals de la temporada passada ha estat l’escenari escollit per la segona cursa de la Copa Catalana 2018 on hem pogut competir i alhora contemplar a tots aquests campions del món. De nou una elevada participació a H50 la meva categoria amb un bon grup d’estrangers. El mapa és ric en detalls i el traçat ha estat entretingut.

Començo concentrat. Faig l’aproximació a la primera fita per camins i un cop ja al dins el bosc trobo el creuament de rieres on està la primera al mig d’una espessa vegetació. La progressió fins a la segona em resulta lenta. Avanço entre matolls, pedres i algunes clarianes, mentre vaig guanyant alçada. Està a l’altra banda d’un turó prou clar, però m’enfilo per la zona equivocada ja que no puc seguir progressant per la vegetació. Això em fa perdre temps.

Mentre que la tercera és ràpida, la quarta m’entreté una mica, ja que m’enfilo més del compte i haig de rectificar. Surto en direcció a la cinquena. Ara em dono compto que ho feia sense pujar, quan en realitat havia de guanyar més de 30 metres de desnivell. Quan començo a pujar ja m’he allunyat massa cap l’Oest. Finalment després de travessar amb dificultats una zona de vegetació veig la carretera que em servirà per orientar-me. Cerco referències i faig suposicions d’on estic: una clariana i una roca. En direcció Est trobo un camí ample. Al mapa hi ha un camí que no té continuïtat i aquest sí que segueix. Què estrany! No ho veig gens clar. A l’extrem del mapa hi ha un camí que té continuïtat. Serà aquest? El segueixo fins una corba. Ja sé on estic! He estat una bona estona perdut fora del mapa. Des d’aquí vaig cap a la fita. M’ha caigut una bona minutada, més de 23 minuts!
La 6, dalt d’un turó em resulta senzilla. I les dues següents també. La tirada més llarga de la cursa la faig seguint camins i corriols. A la 10 em despisto una mica i de poc no me la passo de llarg. Bé, de fet me la vaig passar, però vaig rectificar a temps.

La 12 en principi l’ataco bé, però en l’aproximació no interpreto bé la vegetació i acabo ben despistat. Haig de tornar enrere fins el punt d’atac i a la segona ho veig tot molt clar i fàcil. Encara ara no entenc la volteta que vaig donar a la primera temptativa. Des d’aquí ja gairebé només em resta córrer, primer amb precaució bosc a través fins a la 13 i ja ràpid per camins la 14.

No ha estat una mala cursa, però sortir-me del mapa m’ha penalitzat i molt. I encara he estat de sort de tornar a entrar al mapa. Amb tot he gaudit de l’orientació, del mapa, dels blancs i dels diferents verds.

Relive 'Morning Feb 24th'

dimecres, 14 de febrer de 2018

Comença la temporada d'orientació


Diumenge, 11 de febrer de 2018
Copa Catalana a Sant Vicenç de Montalt
H50 4,5 km. 25 fites
Van ser 6.4 km. 1-33-18 i 204 m. de desnivell positiu

Comença la temporada de la Copa Catalana de Curses d’Orientació 2018 a Sant Vicenç de Montalt. Segueixo en la categoria H50. Fa un parell de temporades érem 5 o 6, l’any passat ja érem una desena, però en aquest cursa ja som 19. Ha augmentat la competència. Serà molt més difícil assolir podi. Ens divertirem.

Estrenem mapa en una comarca ja prou coneguda, el Maresme, amb terrenys sempre amb força pendent, una bona xarxa de camins i corriols de diferent mida, vegetació de diferent penetrabilitat i grups de roques sempre sorprenents.

La primera sorpresa la tenim anant a la sortida: una bona i llarga pujada.

Cap problema en la primera fita, però la segona ja em costa més. Tinc dubtes, vaig endavant i enrere fins a situar-me bé per localitzar-la. La tercera està en una clariana, molt a prop de la 2. Quan arribo a la clariana no hi ha la fita. És una zona amb diferents clarianes. La lupa m’hauria anat bé, però no la tinc. Em desplaço a l’esquerra. Hi ha fita però no és la meva. Desfaig el camí i torno a atacar. Ja la tinc: era a la clariana següent.

Em concentro per no cometre més errades i enllaço una bona colla de fites sense problemes. Tracto d’anar ràpid, però també vull assegurar. Les fites estan molt properes unes a les altres. Això implica molts canvis de direccions i em diverteixo. A la 12 també perdo una mica de temps, però rectifico molt ràpid.

Tinc dues fites seguides en dues zones de grans roques, la 14 i la 15. Aquesta darrera me la passo de llarg. De cop i volta tinc la sensació que està massa lluny. Em costa identificar on sóc exactament, però em refio de la intuïció i torno enrere. Trobo la fita amagada darrera d’una roca espectacular que m’havia mirat al passar abans.
Fita 15: la gran roca que em vaig passar de llarg.
Torno a recuperar la concentració, a estones corrent pels corriols, i a estones camp a través. A vegades els blancs estan una mica bruts i vaig amb compte.

A la 18 i a la 19 també perdo una mica de temps. No massa, però tot suma. Encaro la part final de la cursa: un seguit de fites en direcció Sud i en baixada. És tot molt ràpid, però en alguns moments se’m generen dubtes que fan que em fan aturar per no equivocar-me  i passar-me la fita de llarg. Esprint final i primera cursa del 2018 acabada.

Acabo quart i no massa lluny de les posicions de podi. No pensava pas estar tant amunt. Estic molt satisfet del resultat. Miro els winsplits on es veu la situació de tots els participants en les diferents fites del recorregut. Ha estat una cursa molt disputada. Les posicions de podi han passat per les mans de diferents orientadors. Com gairebé sempre han estat les errades les que han marcat la classificació final.

Relive 'Morning Feb 11th'

diumenge, 28 de gener de 2018

La Llanera al sac


Diumenge 21 de gener
La Llanera trail, 43,2 km. i 1280 metres de desnivell positiu
6-25-05 124 de 124 arribats

Han passat molts anys des del meu debut en una marató: marató de Barcelona de 1987. I ja fa una dècada de la meva darrera marató: la marató de muntanya de Sant Llorenç del Munt del 2008, laprimera edició en que passava pel cim de la Mola.

Després de moltes reunions i molta feina, un grup de la UES a finals del 2014 tenien preparada la primera edició de la Llanera, però la forta ventada del 9 de desembre d’aquell any va tirar per terra tota el que s’havia preparat. La major part de camins i corriols per on s’havia de córrer estaven tallats per la quantitat d’arbres caiguts.

La primera edició es va retardar fins el gener del 2016. Des d’aleshores donava un cop de mà en els avituallaments i tenia al cap que m’agradaria córrer alguna edició. Una marató de muntanya amb sortida des del centre Sabadell, la meva ciutat de tota la vida, era una temptació a la que difícilment podia resistir-me. I a la tercera edició ha estat la vençuda.

M’he preparat amb temps amb dos objectius clars: acabar-la i no patir. Mai m’ha agradat patir a les curses siguin de la distància que siguin. Sóc conscient que hi ha molts corredors que converteixen el patiment en les curses de llarga distància en un dels seus atractius i s’esplaien explicant la seva duresa. Reconec que en alguns moments d’aquestes curses “pateixo”, però sempre és un patiment sota control. On està el secret? El secret és una bona preparació física i mental, mantenir un ritme assequible i afluixar aquest ritme quan cal.

Amb tota aquesta motxilla ja estic a la línia de sortida disposat a gaudir de la quilometrada que tinc pel davant. Poc abans de sortir rebo missatges d’ànims i força del grup d’orientació de la UES. Alguns d’ells estan als controls i als avituallaments. Com no podia ser d’una altra manera surto des del darrera amb tota la calma del món. Hi ha molts km. per davant i no tinc cap pressa. Gairebé només començar xerro una estona amb el Roque, tot un especialista de les ultres. Ens vam conèixer al nocturn de Batxiller Superior dels Franciscans. De tant en tant coincidim en alguna cursa.

La zona per la que transcórrer la cursa es ben conegut, però aviat ens fan passar per corriols que no coneixia. Aquesta serà una constant al llarg d’una gran part del recorregut. Hi ha molta pista, com no pot ser d’una altra manera, en la zona on correm, però també corriols que sorprenen i que a estones la fan més divertida i li donen un atractiu extra.

En els primers km. encara vaig en companyia. Abans d’arribar al segon avituallament ja em passen els primers corredors de la mitja que han sortit 20 minuts després, entre ells, el David, company de treball de l’escola i que va en una molt bona posició.

Passat el segon avituallament ja quedo sol i així serà pràcticament al llarg de tota la cursa. Gaudeixo de la famosa solitud del corredor de fons. Sento la meva respiració compassada mentre avanço al meu ritme, quilòmetre rere quilòmetre: ara planer, ara baixada, ara pujada. Per moments, el vent es fa molest. Sort que hi ha molts trams on correm arrecerats i es suporta millor. A la rotonda i a l’avituallament de Castellar rebo els ànims i l’escalf de coneguts. En sortint de Castellar toca afrontar la primera pujada llarga del recorregut, la que mena gairebé fins a Can Cadafalch.
M’ho agafo amb calma i camino, però poc després el corriol ja amb menys desnivell es fa més corrible. Passo el quart avituallament i mitja marató amb 2-53, una mica més lent del que eren les meves previsions pre-cursa, però encara amb força gas a les cames.

Després d’una baixada no massa ràpida, de nou camino en la llarga pujada fins al Puig de la Creu. La part més dura de la cursa ja està feta. En principi ja tot és baixada. Però sóc conscient que la tornada fins a Sabadell es pot fer molt i molt llarga. La primera part de la baixada del Puig és força tècnica fins i tot amb algun tram amb cordes. Un cop a baix, el camí que porta fins l’avituallament de Castellar se’n fa llarg. Sembla que no arriba mai. Em trobo lent. Els quilometres ja pesen a les cames.

Surto animat de Castellar i tracto d’agafar un bon ritme en els trams de pista, sobre tot, quan aquestes tendeixen a baixar. Ja m’agradaria anar més ràpid però no puc. Sort que no hi ha massa pujades. Encara que no siguin costerudes, si són una mica llargues haig de caminar. Procuro evitar-ho, però no hi puc fer més. A poc a poc, però vaig deixant els km. i els avituallaments enrere i Sabadell és cada cop més a prop.

El corriol que ens baixa fins al riu és molt dret. Vaig amb compte ja que les meves cames no estan per massa alegries. Un cop a la vora del riu agafo un ritme lent però constant. Ja tinc ganes d’arribar. Sé que em queda poc, però ara ja en començo a tenir ben prou. Són els quilòmetres en que el treball de cap i l’experiència en llargues distàncies són més importants. Segueixo rebent missatges de suport a través del whatsapp.

Arribo al Pont de la Salut, on està situat el darrer avituallament. Ja només resten 3 km.! Afronto el “Mortirolo” caminant. Un cop dalt ja tot asfalt fins a l’arribada. Objectiu assolit: la meva quinzena marató acabada amb 6 hores 25 minuts. Ja està, ja he fet la Llanera. Molt possiblement aquesta serà la meva darrera marató. Encara que ja sabem que això no es pot assegurar mai del tot.

He estat l’últim dels arribats. Curiosament he ocupat la posició 124, el mateix número que portava al pitrall. Sabia que la segona part de la cursa seria lenta, però ha estat més lenta del que esperava. Malgrat que la tornada se m’ha fet llarg he acomplert l’objectiu de no patir i he acabat molt sencer físicament.
Acabat aquest repte, hauré de pensar en quin serà el proper.