Cursa de Festa Major en solitari

Aquest any 2020 no hi ha Festa Major de Sabadell. Ja fa anys que dels diferents actes de la Festa  només participo a la cursa. Enrere han quedat els anys que anava a diferents concerts, i a altres actes de carrer.

Des de la primera Festa Major dels ajuntament democràtics recentment estrenats, el setembre del 1979 s’han organitzat 41 edicions de la cursa de la Festa Major amb diferents recorreguts i distàncies. Hi he participat en 32 edicions.

Ja fa uns dies que vaig decidir que no faltaria a la cita i que correria la meva particular cursa de Festa Major en solitari el mateix dia que hauria tocat fer-la. Baixo corrent des de casa fins el punt de sortida de la cursa dels darrers anys, davant de l’església de Sant Oleguer.

Tot és molt diferent. Estic sol. No hi ha pràcticament ningú, excepte algú que passeja el gos. El fet de sortir en solitari em permet fer un primer quilòmetre al meu ritme sense l’entrebanc que suposa anar sortejant corredors més lents en els inicis de la cursa. La primera part de la cursa és una lleugera baixada per l’avinguda de Barberà fins a la Creu on un gir de pràcticament 180 graus em situa a la carretera de Barcelona. Passo pel davant de la que va ser la meva escola des dels 3 als 16 anys i en la que vaig treballar-hi com a mestre 5 cursos.

Encaro el tram més feixuc de la cursa. Temia que podria haver més trànsit però pràcticament no hi ha cotxes i puc córrer per l’asfalt i pujant a la vorera quan s’apropa algun cotxe. Mantinc un bon ritme de pujada fins arribar al revolt Miquel Moreno. Em sembla escoltar un “vinga crack!” que m’anima i em fa augmentar el ritme. Passo pels estrets carrers del centre, gairebé buits de vianants a aquestes hores.

Corba Miquel

Acabat el carrer de Gràcia i després del tram per la Ronda Zamenoff encaro la baixada per l’eix central en direcció a l’arribada. Aprofito tot aquest tram favorable per accelerar. Tinc entre cella i cella fer al voltant de 40 minuts i ho veig possible. A la zona centre hi ha més animació amb algunes persones esmorzant a les terrasses i llegint el diari. Ja en el carrer Brutau m’exprimeixo una mica més per acabar amb uns 40-10 que em deixen d’allò més satisfet.

Ara amb la feina feta i havent complert la tradició pujo trotant fins a casa. La covid-19 no ha impedit que corri la meva cursa de Festa Major en solitari. Estem vivint uns moments ben estranys i sembla que en tenim encara per uns quants mesos. De fet, ja fa mig any de la meva darrera cursa amb pitrall. Sort que els humans tenim imaginació i ens reinventem.

Rellinars, territori de fonts

Rellinars és un poble del Vallès Occidental que tot i estar a prop de casa i formar part del Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, em resultava una zona desconeguda de la que he gaudit al llarg d’aquest estiu en cinc excursions que m’han permès descobrir molts dels seus racons, i especialment les seves fonts i torrents.

El que va destapar la capsa dels trons va ser veure imatges a la xarxa que després de les abundants i continuades pluges de finals de juny i principis de juliol baixava aigua pels Caus d’en Guinard. No era la primera vegada que hi anava però mai ho els havia vist amb aigua. Realment aquesta surgència és tota una curiositat i tot un espectacle.

Els Caus

Un cop allà aprofito per fer una ruta per unes quantes fonts properes. Algunes ja les coneixia d’altres vegades de voltar per la zona. En concret van ser sis fonts: Llimac, Cirera, l’Om, del Racó, de l’Alba, del Senyor Ramon i del Troncó. També podia haver passat per la Font de l’Ocell Viu. Hi vaig estar ben a prop, però no l’havia vist al mapa. Tant les fonts com els torrents baixen curulls d’aigua degut a les recent pluges.

La font del Racó

 També passo pel túnel de Can Guitard. Com que no acabo d’entendre la seva utilitat faig una cerca i resulta que és una construcció que té relació amb el pantà de la Xuriguera construït en el Torrent de Gaià per subministrar aigua a Terrassa a principis del segle XX, però que es va esfondrar el 26 de febrer de 1944 causant vuit morts.

Ben a prop de la masia del Guinard de la Muntanya i al costat d’una pista hi ha un gran mur que forma part d’una gran pou de glaç.

Al revisar la ruta en el mapa descobreixo un reguitzell de fonts més al Nord, aquestes ja en territori de Rellinars, i de Vacarisses i planifico una segona ruta. En principi havien de ser set fonts, però algunes no soc capaç de localitzar-les o el que trobo em genera dubtes de si són en realitat fonts. Al final només en localitzo tres: Cortopio, Figuerota, i Roure Monjo. Aprofito per resseguir els cingles que hi ha sobre de Vacarisses, i anar a veure el teix que diuen que és l’únic que hi ha en el Parc.

Font de Cortopio

No s’acaben aquí les fonts, una nova ruta em permet passar per algunes fonts més: del Conill, del Trull, de la Barbotera, dels Llaminers, dels Carlets i de Sanana. A prop d’aquesta hi ha les restes d’un molí. En el seu interior encara es pot veure la mola de pedra. A prop de la font del Trull, en el mapa de l’Alpina  figuren les sepultures de les Roquisses, però no soc capaç de localitzar-les i les deixo per una propera sortida a la zona.

Font dels Carlets

La ruta SL-C-55 és un tranquil passeig que em permet afegir una nova font, anomenada les fonts de Rellinars, una de les més espectaculars amb moltes surgències d’aigua. A part d’algunes fonts que ja conec de la darrera sortida aquesta ruta també permet visitar un parell de barraques, una bauma força interessant, la bauma de l’Andaló i la presa de Rellinars que dona la impressió de estar en desús.

Les fonts de Rellinars

 Però no s’acaben aquí les fonts. Torno de nou a Rellinars per acabar de completar el meu recorregut per les diferents fonts i en puc sumar unes quantes més: la Pedragosa, les Boades, les Cases, Casajoana, el Cantir, l’Esbarzer, el Ginjoler i els Bugaders. El fet de ser a finals d’agost després d’un període llarg sense pluges fa que no tinguin massa aigua. De ben segur, deu ser millor anar-hi en un període de l’any que hagi plogut força. En aquesta sortida he combinat dues rutes senyalitzades, la SL-C-55 que ja havia fet i la SL-C-57. No m’ha resultat fàcil, però també he pogut veure les tombes de les Roquisses, després de donar uns quants tombs per la zona i fer algun bosc a través. En aquesta ruta també hi ha algun avenc, algunes barraques i masies prou grans algunes d’elles encara en bon estat i en servei, i d’altres ja enrunades. Finalment com que ja en tenia prou he deixat per un altre dia dues fonts més, la del Bosc i la del Racó. De ben segur que hi tornaré algun altre dia per veure les fonts en tot el seu esplendor després d’un període de pluges i aleshores aprofitaré per veure les que m’han quedat pendents.

Les Tombes de les Roquisses

La Font del Cantir

 Mirant el mapa veig que es podria organitzar una rogaine posant fites només a les fonts i en alguns dels altres punts interessants de la zona. Evidentment per això caldria fer el mapa i també pensar en un lloc interessant per la sortida. No descarto fer-ho.

Ah, per cert! En aquestes cinc sortides he vist 24 fonts, però suposo que fàcilment poden arribar a la trentena el nombre total de fonts en la zona.

Una mica més d’un any després

26,5 km. 9-16-29 1345 m+  12 fites 71 punts

Havia de ser el dilluns 27, ja que aquell dia feia exactament un any de la meva participació en el mundial deRogaine 2019 que es va celebrar a La Molina. Però aquell dia comencen les calors i no em sembla del tot prudent passar-me tantes hores trescant per la zona en solitari i ho vaig deixar per un dia en que la previsió fos de temperatures més agradables.

Poc abans de les 9 ja estic al Pla de les Forques i em preparo per començar la meva Rogaine particular una mica més d’un any després. No em marco un temps, però la idea és estar al voltant de les 10 hores i visitar algunes de “les fites” que no vaig visitar el dia del mundial.

Em poso en marxa en direcció a la 68, la única fita que repetiré del dia del campionat. Baixo pel mig del bosc evitant les zones de bosc impassable en direcció a la 57, situada en una ruïna al bell mig d’un camp on està situat el Refugi de la Jaça de Palau.

Faig tota l’aproximació a la 37 per camins i troto una mica quan aquest és pla i favorable. Deixo el camí per baixar a la ruïna on hi ha la fita, però malgrat estar una estona a veure si la localitzo no soc capaç de veure-la. Em sap greu però no vull estar més temps i segueixo endavant a nivell fins trobar un corriol.

Aquest corriol és una cursa d’obstacles. Està ple d’arbres caiguts que dificulten molt la progressió. Vaig molt lent i acabo molt fart de tants i tants arbres pel mig del corriol. Arribo al punt on haig de deixar el corriol i resulta més fàcil moure’s a nivell pel mig del bosc que pel corriol d’abans. Ja porto tres hores i m’aturo una estona a l’ombra per menjar una mica.

Baixo fins al torrent, Rec del Bosc de les Fonts, però malgrat voltar una estona per la zona de nou soc capaç d’identificar el tàlveg on estaria la fita (63).

Per segona vegada seguida ho deixo estar amb mal regust de boca. Em començo a enfilar en direcció amb el següent objectiu. Aquesta pujada tant dreta amb tot d’arbres pel mig es fa molt feixuga i lenta. Veig alguns gerds encara verds. No haver localitzat les dues fites anteriors fa que els meus ànims no siguin els millors.

Ha costat però arribo al corriol del llom. No tinc massa clar a quina alçada he sortit i començo a tenir dubtes de si vaig en la bona direcció. Després d’un parell d’intents sense resultat, al final trobo el punt exacte de la 29, un petit turó.

Havia pensat arribar-me a la 107 que no sembla difícil i no està lluny d’on soc. Però suposa anar enrere i estar una estona pujant. No en tinc ganes i ho desestimo. Mirant el mapa a casa sembla molt més senzill de com ho vaig veure al lloc.

Començo a baixar en direcció a la nova fita per la Serra dels Lladres. Troto en alguns trams i m’animo de nou. Al meu davant tinc la Cerdanya francesa, tancada per cims pels que he trescat altres vegades i a la meva dreta s’aixeca el majestuós Puigmal. M’aturo alguns moments per poder gaudir de la majestuositat del paisatge que m’envolta.

Aquesta baixada m’ha anat bé per recuperar la moral. A més la fita (83) la trobo fàcil. Surto planejant per un corriol i aprofito per menjar una barreta fins a creuar un torrent anomenat “El Riu”. Aprofito per refrescar-me i omplir el camel d’aigua i així no haver-me de desviar cap a un dels punts d’aigua assenyalats al mapa.

Travessat el torrent toca enfilar-se de valent, pel costat un tàlveg al final del qual tinc la següent fita (87). Davant meu creuen una colla d’isards que s’aturen i em miren encuriosits per saber que fa aquest humà per aquí al mig. Com que vaig lent no fugen corrent i tinc temps de veure’ls una bona estona fins que decideixen anar a la seva.

Acabo de pujar fins un camí que segueixo per aproximar-me a la següent. M’equivoco i faig un tram pel mig del bosc quan era més fàcil seguir pel camí. Trobo indicadors de refugis i de Ossèja. Torno al camí i uns pocs metres més endavant el deixo per baixar pel mig del bosc en direcció a una clariana. Gaudeixo d’aquesta baixada per aquest bosc net.

Just al costat d’una zona oberta hi ha la 77, al fons d’un tàlveg evident, a prop del Rec de la Placeta. Ja porto una mica més de 6 hores efectives. M’aturo un moment per planificar el final de la jornada. Faré 4 fites més; dues encara en baixada i dues més en pujada.

Baixo pel dret per la zona oberta sortejant els matolls i amb compte. Creuo el torrent que hi a fons i m’enfilo de nou a l’altra banda per creuar una clariana on hi ha el Mas Tartàs, antic refugi de guerrillers llibertaris en els primers anys del franquisme. Des d’aquí primer una pista i després un corriol em menaran fins el tàlveg on està situada la 88.

Travesso una zona oberta i també uns camps a prop de Sant Andreu de Vilallobent fins enfilar-me al turó on hi ha la 97. Estic ben a prop de Puigcerdà.

Pel mig del bosc vaig a trobar els camins que ja en pujada m’han de conduir fins al final. Estic en la part més baixa de tot el recorregut i haig de remuntar fins el Pla de les Forques. M’aturo un moment a l’ombra d’una vella masia per menjar una mica abans d’afrontar aquest darrer tram.

La mateixa pista m’apropa a la penúltima fita (66) situada en l’encreuament de dos tàlvegs. Per no haver de baixar i tornar a pujar, torno a la pista a nivell pel mig del bosc.

En alguns moments aquesta darrera pujada per pista es fa feixuga, però encara vaig a un bon ritme. En una corba l’abandono per no fer massa volta i bosc a través enfilar-me fins un corriol. Aquí hi ha maduixeres, però només hi ha dues o tres per menjar.

Més endavant haig de deixar el corriol per localitzar la darrera d’avui (30) en un tàlveg, i enfilar els darrers metres d’avui fins el cotxe, pocs minuts abans de complir les 10 hores pel bosc.

Un any després m’he aprofitat del mapa del mundial de Rogaine per poder gaudir de nou d’aquest esport cercant fites inexistents en el terreny. Després de tants dies sense poder fer-ho ja en tenia ganes. He gaudit com un nen petit d’aquestes 10 hores en solitari pel mig dels boscos amb el mapa i la brúixola.

Tres horetes per l'Obac

Remenant els arxius he trobat aquesta descripció d'una sortida per l'Obac de l'hivern del 2019 que havia redactat i que mai havia publicat.

Feia dies que tenia ganes de donar una volteta per la Serra de l’Obac. Al final em decideixo. Faig una ullada al mapa per marcar-me una ruta per llocs coneguts que fa temps que no visito i aprofitar per explorar algun que altre racó i corriol desconegut. La idea és estar més o menys tres hores corrent quan el terreny ho permeti i caminant quan no sigui possible.

Surto tard, però a aquestes alçades de l’any això no és cap problema. Aparco al Coll d’Estenalles. Pujo pel dret fins a La Mata i segueixo a bon ritme pel GR5 fins el Coll de Boix. Baixo per la pista de Matarrodona. Passats uns 500 metres l’abandono per agafar un corriol no massa visible que surt a la seva esquerra per travessar un torrent. Poc després del torrent en un encreuament agafo un corriol no massa visible que davalla en direcció a un esperó. Tinc a sota l’Agulla Gran i una bona vista de tot el Sot de Matarrodona.

Torno enrere. Just allà mateix un altre corriol poc visible a la dreta em mena a una petita canal on descobreixo ben amagada la Cova de l’Illa o del Planet. No figura en el mapa de l’Alpina. Es tracta d’una construcció amb teules i amb bastiments de fusta tant a la porta com a la finestra en un lloc ben solitari.

Per aquí no es pot continuar i desfaig el camí. Segueixo buscant un corriol a la dreta que em permeti arribar a la base de l’Agulla Gran. Ja el tinc i baixo fins al torrent. Segons el mapa haig de trobar un corriol a la meva dreta abans de creuar el torrent. No hi ha corriol per enlloc. Faig diversos intents per poder arribar al meu objectiu. Passo just per sota on hi ha la Cova de l’Illa i segueixo per un roquissar. Ara ja només en resta endinsar-me una mica en el bosc, mantenint el nivell fins poder contemplar l’Agulla Gran a una certa distància. Abandono la idea d’arribar a la base, ja que la vegetació aquí es torna força impracticable.

Retorno al punt on el corriol travessa el torrent i em començo a enfilar per l’altra vessant, fins arribar a la pista de Matarrodona. Un cop a la pista tinc davant un corriol que mena al Coll de Tanca, però no vull anar per aquest camí. Baixo per la pista. En un corba deixo a la meva dreta el corriol que porta a l’Hospital de Sang i a la següent corba a la meva esquerra hi ha unes escales fetes a la roca que són l’entrada al corriol que busco, també en direcció al Coll de Tanca.

Al cap de cop em topo amb la Cova del Racó Gran, cova molt curiosa i amb tot de detalls i que segons s’explica va estar habitada fins a finals del segle XX.

Segueixo endavant fins assolir el Coll de Tanca. Un cop allà en lloc de continuar cap a la Font de la Pola, agafo el corriol que havia desestimat a l’arribar a la pista de Matarradona, però en direcció contrària com si tornès enrere. L’objectiu és pujar a la carena per on circula el GR5 i tornar al Coll de Boix.

En el Coll de Boix segueixo pel GR5. Abans d’enfilar la baixada que porta al Coll de Garganta agafo a la meva dreta el corriol que s’enfila fins la carena que acaba en el Morral del Llop, excel·lent mirador. M’assec una bona estona per contemplar-ho amb tranquil·litat i torno enrere.

En el mapa hi ha indicat el Dau Foradat. Cap allà vaig. Un corriol poc visible m’hi ha portar teòricament. Hi ha petites fites que permeten seguir un camí no massa visible. Arribo a una zona de rocam. M’enfilo fins un forat/esquerda que és com una balma petita. Penso que igual és això, però no em queda gens clar que ho sigui. No puc veure cap forat com el que indica el nom.

Des d’aquí enllaço amb un corriol que amb baixada continuada em porta fins la carretera en revolt on hi ha el xiprer. Travesso la carretera i baixo en direcció a la riera de les Arenes. Ja només em resta seguir aquest corriol que circula entre la riera i la carretera, per en lleugera pujada tornar a l’aparcament on m’espera el cotxe. Corro a un bon ritme i ja em ganes de donar per finalitzada aquesta volta d’avui. Com sempre la Serra de l’Obac resulta ser un bon niu de sorpreses.  

Barcelona sense turistes!

Entrem en fase dos i ja es permeten els desplaçaments per tota la zona metropolitana. Fa dies que vull anar a donar un tomb per la capital i veure els seus carrers sense l’allau de turistes que és el més habitual des de ja fa uns quants anys.

Fa molt de temps que no baixo a Barcelona a passejar sense rumb com havia fet en un altre temps. A hores d’ara sempre baixo amb un objectiu concret: anar a un museu, exposició, teatre, concert, ....

Aquests dies tot és ben diferent. Poc després de les 10 ja soc al Passeig de Gràcia. Botigues buides, moltes terrasses encara tancades i ben poca gent. El munt de gent que s’amuntega als semàfors en el moment de creuar el carrer ha desaparegut. Sembla una altra ciutat. Aquesta nova situació permet fixar la mirada en detalls que en altres ocasions passen desapercebuts.

Arribo a Plaça Catalunya. La darrera vegada que recordo haver estat al centre de la plaça va ser per una manifestació. És un lloc sense massa atractiu pels locals. Avui no hi ha gairebé ningú, tan sols uns pocs coloms i algunes gavines. És una imatge del tot insòlita que d’una manera o una altra es repetirà al llarg del recorregut d’aquest matí.

Molts dels quioscos de les Rambles estan tancats. Es poden contar amb els dits de la mà els pocs que hi ha oberts. No soc l’únic que treu fotos pel record d’aquest moment tan especial. Tan sols 4 o 5 vianants en el primer tram de la Rambla!

Entro a la Boqueria. S’ha reconvertit en un mercat pels veïns. Hi ha moltes parades tancades. Puc voltar per tot el mercat sense empentes ni aglomeracions. Diria que fins i tot els preus també són diferents.

Segueixo Rambla avall. Passo per sobre el mosaic del Miró que ja quedarà per sempre més associat a l’atemptat de l’agost del 2017. La major part de les terrasses plenes de turistes amb les seves gerres de sangria i les seves paelles resten tancades amb les cadires amuntegades des del dia que es va decretar el confinament.. No hi ha motiu per obrir-les si els turistes, el seu públic potencial, han desaparegut. Penso en els centenars de persones que han quedat afectades per aquest fet i que veu el seu futur personal amb molta incertesa i angoixa.

La Plaça Real, un altre dels espais emblemàtics de la ciutat també desert tret d’algú assegut en alguna de les poques terrasses obertes i poques persones més.

Ja en la part baixa, entro al Centre d’Art Santa Mònica. Diria que acaben d’obrir. Per entrar cal que em posi mascareta i passi pel ritual de netejar-me les mans amb gel. M’ha cridat l’atenció l’exposició sobre Lluís Llach, sota el títol “Com un arbre nu”. La seva música i el seu compromís m’ha acompanyat amb més o menys intensitat al llarg de la meva vida. Recordo la primera vegada que el vaig escoltar: el single de El Bandoler a casa d’una cosina de la mare. Encara era un nen. I després vindrien els primers concerts amb el dictador viu i l’estaca prohibida, i molts altres moments personals. La seva música forma part de la banda sonora de la meva vida.

Segueixo baixant per la Rambla i arribo a mar, el nostre mar. Allà em sorprèn la buidor de la passarel·la per passar al Maremàgnum, i el Moll de la Fusta totalment buit.

Pujo pel carrer Avinyó. Al ser més estret dona la impressió que hi ha una mica més de gent, però la imatge del carrer Ferran, Plaça Sant Jaume i carrer del Bisbe són de la mateixa buidor que m’ha acompanyat al llarg de tot el matí. Em costa definir els sentiments d’aquest matí: estranyesa, tristesa, preocupació per les conseqüències econòmiques per a molta gent, però al mateix temps goig de poder contemplar aquests espais d’una manera ben diferent al que acostumava ser des de ja fa molts de temps, possiblement massa temps.

A partir d’aquí i fins arribar al pàrquing del passeig de Gràcia on he deixat el cotxe ja trobo més gent. Sembla que Barcelona amb el pas de les dues hores que ha durat el passeig ha tornat a agafar el seu trem. Els seus habitants es comencen a moure una mica pel centre.

Costarà que els turistes tornin a envair aquests espais. No és pas que ho enyori o ho desitgi, però tots sabem que tard o d’hora acabaran tornant. Estaria molt bé aprofitar aquesta aturada per reflexionar sobre quina ciutat volem. No podem i segurament tampoc volem una ciutat sense turistes i visitants que donen vida a molts sectors econòmics que es belluguen al seu voltant, però caldria trobar un equilibri entre un gran ciutat amb atractiu pels turistes i una gran ciutat on els seus veïns i veïnes s’hi puguin trobar còmodes.

Tornada a la muntanya!

Nova volta a la Mola

15 km. 2-30-31 610 metres de desnivell

Powered by Wikiloc

Fa un mes que ja podem fer esport en la franja horària corresponent.

He anat recuperant la forma i ja fa uns dies que començo a tenir ganes de mourem per la muntanya. I què millor que donar un tomb per la Mola! El nostre cim! Hi pujo més d’una vegada a l’any encara que no soc pas d’aquells que hi pugen dia sí, dia també. El Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac ofereix molts racons que mereixen ésser visitats i descoberts. De fet malgrat anar-hi relativament sovint és un lloc que encara em sorprèn.

La previsió és una mica incerta i romancejo per casa abans no em decideixo. La idea és fer la volta a la Mola que vaig fer per primera vegada amb una bona colla d’amics i que amb algunes variants he repetit manta vegades.

Surto tard de casa i segurament em tocarà escurçar una mica el recorregut inicial previst.

Deixo el cotxe a la Torre de l’Àngel. Hi ha més cotxes dels que esperava. Em poso en marxa per la pista que puja suaument i que permet escalfar abans d’afrontar les primeres rampes. A Can Robert hi ha uns quants cotxes més. Faig la foto d’un arbre que ja fa uns quants anys que fotografio cada vegada que hi passo: un més per la col·lecció.

A partir d’aquí les rampes són més fortes, però mantinc un trot pausat, però constant. Noto que em costa el desnivell, però aguanto el tipus com puc. Planejo per sota de Can Pobla i passo pel camí bonic. Dono volta, però s’ho val. És totalment pla i permet donar-se un respir i agafar un bon ritme.

S’acaba la bona vida en la corba sobtada del final d’aquest camí. Trobo força gent que ja baixa i també algú que encara puja. Tret dels punts amb més desnivell com són una part del cargol i el final del camí del monjos ja a prop del monestir faig tota la pujada a trot lent, a ritme bisó.

Faig cim amb 1-12-50 i 6,3 km. Està clar que no estic en el meu millor moment de forma. Hi ha més gent de la que esperava trobar donades les circumstàncies que estem vivint. El restaurant està obert amb algunes taules al patí interior. No m’entretinc: temps just per fer una foto i segueixo.

Baixo amb seguretat i gaudeixo d’estar atent on recolzar els peus a cada passa tractant de no perdre velocitat ni per les pedres, ni pels petits salts. La petita pujada després de passar davant la Cova del Drac m’atura. Sempre m’ha costat. Però recupero el ritme un cop superat aquest ressalt. El terreny és favorable fins l’encreuament dels Òbits. Quan acaba aquesta segona pujada ja són les 10 i entro en hora il·legal.

Deixo la Carena del Pagès i agafo el petit corriol que travessa Els Ginebres. És estret, però fàcil de seguir pel mig de la vegetació. És un plaer sortejar matolls i arbres tot seguint les sinuositats marcades pel corriol. Des del Moral Gran tinc una gran vista de totes les muntanyes de l’entorn. Una breu aturada em permet contemplar-les en tota la seva magnificència. He estat massa dies sense poder veure aquests paisatges als que estic acostumat venir sovint.

Vorejo el Morral dels Bens i ben aviat soc al Coll de Prunera. Porto dues hores justes quan deixo el camí que porto fins ara per baixar per via directa al Torrent de les Planes.  

Amb un tres i no res ja soc a la pista. Mai havia baixat per aquí i haig de consultar el mapa per saber quina direcció prendre. Amb dues possibilitats porten al mateix lloc, però el de l’esquerra sembla més directa i gairebé ja tot és baixada.

Ara el terreny és favorable i em poso a prova. Fa dies que no acumulo tant desnivell a les cames, però em trobo bé i el cos respon bé. Arribo a la riera i encaro el darrer tram i segueixo apressant el pas. És un gaudi quan exigeixes al cos i aquest et respon. Les sensacions d’aquest darrer tram són molt bones.

Acabo satisfet. Caldrà seguir entrenant i sobretot mirar de millorar les pujades on m’he trobat especialment lent. Per la resta, baixades i, sobretot, el tram final m’he trobat molt bé. Ben aviat tornarem a la muntanya amb alguna altra ruta. De ben segur que aquesta vegada no passaran tants dies.

Volta a Sabadell

28,8 km. 4-34-50 9-32 x km. 405 de desnivell positiu.

Powered by Wikiloc

Des del moment que ens van deixar sortir a fer esport que tenia al cap donar la volta a Sabadell tractant de seguir el perímetre del terme municipal. De fet no és una idea del tot nova. Recordo que en algunes de les meves preparacions de les maratons de principis dels anys 2000 ja ho havia pensat, però al final no ho havia fet mai.

Veure a alguns companys d’aventures esportives que també ho feien al seu municipi m’ha acabat de decidir. Al wikiloc no he trobat cap track per seguir.  Per tant tocava mirar mapes i consultar on estan els límits del terme municipal i quins camins eren possibles. La zona Oest i Nord del perímetre no eren problema perquè les conec molt bé, ja que són les meves zones d’entrenament. Al Sud només vaig consultar quins eren els carrers fronterers entre Sabadell i Barberà del Vallès. A l’Est no acabava de veure clars els camins que em podien apropar a la Riera de Santiga i vaig decidir simplificar pel barri de Torre Romeu.

Amb el recorregut pensat, vaig esperar a recuperar una mica la forma perduda després de tants dies tancat a casa sense fer gran cosa abans d’intentar-ho. I malgrat que ja fa tres dies que els esportistes federats podem sortir del nostre municipi per fer esport decideixo seguir endavant amb el repte autoimposat.

Calculo que el recorregut seran uns 30 km. i el repte és fer-ho dins de les 4 hores de la franja horària que tenim assignada per fer esport.

A les 6 en punt em poso en moviment amb un trot fàcil, més aviat en baixada. Visc al Nord de Sabadell i la primera part serà tota per asfalt fins arribar a l’extrem Sud, el barri no vaig néixer i on vaig viure la meva infantesa i una part de l’adolescència. Arribat al Parc Central, giro en direcció Est a buscar el riu Ripoll. Abans de baixar al riu m’endinso uns metres al municipi veí per fer la foto de La Romànica, just en el moment que ja porto una hora i 7 km.

Un cop al costat del riu remunto per la seva riba, en direcció Nord. Em trobo a l’Enric que està entrenat pel riu, un lloc habitual on entrena un munt de gent de Sabadell i on diuen que aquests dies hi ha overbooking. A aquesta hora gairebé no hi ha ningú. 

Creuo a l’altra banda del riu pel pont que hi ha darrera de les Pistes d’atletisme i pujo fins al barri de Torre Romeu, alternant trot i caminant. Aquí em trobo amb les primeres esllavissades de talussos de terra. En trobaré moltes més al llarg de la ruta d’avui. Els Serveis de Manteniment del Rodal tenen feina per a molts dies.

Ja a Torre Romeu cerco el límit del barri amb els camps de la zona de Santiga i segueixo trotant en direcció Nord. Travesso La Salut amb 1 hora 40 de camí i al voltant del km. 11.

L’antic camí de Ripollet a Castellar per la Serra de Sant Iscle m’ofereix una excel·lent panoràmica de les muntanyes de la Serralada Prelitoral que rodegen la nostra comarca. Aquí ja em començo a trobar a caminadors, i ciclistes i també algun corredor, però tampoc masses. Mantinc el trot tranquil i pausat pensant que a partir d’aquí ja tot és camí forestal.

Deixo la Serra de Sant Iscle primer en direcció a El Vilar, i Togores després, indrets que conec bé de moltes sortides i entrenaments. Ja camí cap al Torrent de Colobrers, trepitjo uns metres del terme municipal de Castellar del Vallès. El pas pel Torrent està prohibit des que el temporal Glòria i alguna altra tempesta posterior va malmetre algun dels seus ponts i talussos, però la gent hi continua passant sense far massa cas dels avisos. La major part del camí està com sempre, excepte tres ponts que no estan al seu lloc, però que no representen cap problema.

Porto exactament tres hores quan surto del torrent i travesso de nou el Ripoll. Faig càlculs i ja se’m fa molt evident que el repte de les 4 hores se m’està escapant del tot, però segueixo la ruta que havia planificat: riu amunt en direcció a Castellar del Vallès. Haig de sortejar un parell d’esllavissades més que deixen un estret pas, només apte per ciclistes, caminants i corredors.

Abandono la riba del riu i pujo en direcció al bosc de Can Deu tot resseguint el torrent de Ribatallada que va curull d’aigua. En alguns punts no tinc més remei que mullar-me per seguir el meu camí. A mesura que la pendent augmenta deixo de trotar i camino. Un cop a Sant Julià d’Altura ja encaro el darrer tram del recorregut. Travesso el bosc de Can Deu i passo a l’altra banda de la carretera de Matadepera. Ja he entrat en hora il·legal, fora de la franja horària per fer esport. Les pujades per petites que siguin se’m fan feixugues i el ritme ha disminuït molt. Ja es nota la calor. Com acostuma a passar sempre cap al final ja tinc ganes d’arribar. Per fi tanco aquesta volta perimetral a casa, amb una bona dutxa i una bona hidratació.

He complert amb l’objectiu inicial. La ruta és ampliable incloent al sud la zona de Sant Pau de Riusec i el centre comercial de Via Sabadell i a l’Est pels camins i corriols que poden permetre enllaçar Torre Romeu amb el Torrent de Santiga i el Poble Nou i després pujar fins a La Salut. De moment no canviaré la ruta, i en un mes o mes i mig i amb un entrenament més continuat de base, faré un segon intent amb el repte de fer-ho en 4 hores. Crec que és possible.

Hem tornat!!!

Semblava que no arribaria mai, però per fi hem pogut tornar a practicar esport a l’aire lliure. Han estat gairebé 50 dies d’abstinència obligada. El primer dia no era pas per anar massa lluny. He corregut pels carrers del barri fantasma, just al costat de casa: Can Gambús. Un barri que la darrera crisi va deixar ben asfaltat però sense habitatges i que acostuma a ser utilitzat per corredors i passejadors. Però aquest dissabte el que a bon matí acostumen a ser carrers deserts s’han omplert de gent amb ganes de moure’s. Cridava l’atenció la munió de ciclistes que donaven voltes pel barri. Malgrat haver-hi més persones que de costum en general es manté la sacrosanta norma del distanciament.

Abans de donar per acabada la correguda d’avui m’endinso un moment al Parc Agrari, però hi ha massa gent per l’amplada dels seus camins i faig massa enrere. Hi haurà altres dies per anar-hi.

A casa m’he retrobat amb la sensació d’una bona dutxa després de suar. Gairebé ho havia oblidat.

I el diumenge hi torno, però d’una manera diferent. Volia tocar mapa. I dit i fet. Em preparo una cursa d’orientació al Parc de Catalunya. Surto més d’hora per poder estar més tranquil i topar-me amb menys gent a la zona. I així va estar. Hi havia gent, però no massa. Em situo al triangle de sortida i començo. Quan surto dels camins es nota que aquests dies no s’han fet els treballs habituals de jardineria i l’herba està alta i per l’hora del dia també ben humida. Com m’agrada anar pel dret sense tenir en compte els camins! Passo pel costat del monument a Antoni Farrés, l’emblemàtic batlle de la nostra ciutat. Al llac hi ha els ànecs, una de les atraccions del parc, esmorzant. M’enfilo pel dret. Com sempre que faig alguna activitat al parc, observo algunes detalls de vegetació que poden ser millorables en el mapa. Gaudeixo de les darreres fites i tanco la meva primera cursa d’orientació post-confinament total a la doble rodona.

Ara ja tan sols em resta la tornada trotant cap a casa. Què diferent que serà aquest cap de setmana després de haver pogut córrer una estona aquest parell de dies! Fins i tot, en algun moment de la tarda he notat aquella pessigolleig tan agradable a les cames després d’un esforç físic.

El primer pas cap a la normalitat està donat. Esperem no haver de tornar enrere, però no ho descarto pas. Seria un cop molt dur i difícil de pair, però aquest virus és molt traïdor i no ens podem confiar gens ni mica.