dijous, 5 d’agost de 2021

La solitud a la Serra del Picancel

Serra de Picancel: 12, 6 km. 5 hores 6 minuts,  698 metres de desnivell positiu

A l’estiu la muntanya acostuma a estar massificada, però si se sap cercar l’indret hi ha molts racons totalment solitaris. Malgrat que tota la vida he escoltat consells sobre els perills d’anar sol a la muntanya, he de dir que és la modalitat que més m’agrada. De fet, no solament a muntanya. Puc considerar-me una mena de llop solitari, encara que no menystinc les activitats de caire més social i a vegades també vaig a muntanya acompanyat. És quan vaig sol que gaudeixo d’allò més.

No tinc una necessitat compulsiva de muntanya. De fet puc estar dies sense acostar-m’hi, però quan passa molt de temps que no estic al mig del verd que és com jo ho anomeno, començo a sentir un desig irrefrenable d’anar-hi. Aleshores faig un repàs de la llista gairebé interminable d’excursions, que tinc anotades i escullo l’indret on anar a fer mal.

Haig d’afegir que moltes vegades un condicionat és no haver d’anar massa lluny. No m’agrada fer massa quilòmetres de cotxe, passar més hores al volant que trescant.

Després de valorar diferents opcions de les que tinc pendents i que fa temps que he col·locat en posició preferent opto per la Serra de Picancel. És una zona que vaig afegir a la llista després de la Rogaine de fa una mica més de tres anys. Tant al Joan com a mi ens va agradar i tots dos estàvem d’acord que hi tornaríem em mode excursió per voltar per la zona del mapa que no vam poder abastar al llarg de les 12 hores de competició.

Faig una cerca pel wikiloc per dissenyar una mica la ruta amb la intenció d’assolir el cim principal de la serra, el Salga Aguda (1172 metres) i me la marco en el mapa de rogaine. 

 

Salga Aguda (1172 metres)

Deixo el cotxe a prop del Monestir de Sant Pere de la Portella, i amb mapa i brúixola em poso en marxa per uns corriols que ressegueixen una riera. En alguns moments no són fàcils de seguir ja que es perden, però com que tinc clara la direcció segueixo endavant sense fer massa cas als camins, no sense abans fer alguna marrada.

Travesso la carretera i per una pista m’enfilo fins a Santa Maria de la Quar, que com tot lloc elevat ofereix unes grans vistes. Fins aquí la part més civilitzada de la ruta. Els corriols s’aniran fent més feréstecs. En alguns punts del recorregut no puc evitat pensar en els llocs on devíem estar les fites del dia de la Rogaine.

Passo pel costat de les restes del que havia estat un mas (Cal Salga). Encara es poden distingir perfectament on havien estat els camps. És un lloc més aviat inhòspit que fa pensar com devia ser la vida en aquest indret i com devia viure la gent que habitava aquest mas, per quina raó van instal·lar-se precisament aquí, tots els esforços esmerçats, la lluita per la supervivència, la difícil decisió d’abandonar el lloc i on deurien anar. Cal pensar que segurament quan vivien aquí aquest no era un lloc tan feréstec i que la muntanya devia estar molt més habitada del que està avui.

Cal Salga
Segueixo endavant amb tots aquestes pensaments encara en el meu cap. La carena que em condueix fins el Salga Aguda, el meu objectiu d’avui és fàcil de seguir, però en alguns punts no està massa clara la traça i cal aturar-se i pensar quina és la millor opció per sortejar alguns rocams una mica aeris. Anar sol obliga a ser més prudent i fixar-se bé en quins passos donar. No permet errades. Penso que no és una ruta apte per persones que pateixin de vertigen. Tampoc és gens aconsellable fer la ruta en dies que el rocam estigui humit. Travesso el que anomenen La Portella i que per un petit corriol permet enllaçar les valls que hi ha a banda i banda de la carena, com si d’una mena de porta entre les dues valls es tractés.

A poc a poc m’acosto a l’objectiu de la jornada i un cop al cim del Salga Aguda m’aturo i contemplo tot el que m’envolta: el Berguedà i el Catllaràs a tocar, però la vista en 360 graus permet resseguir moltes de les muntanyes més nostrades del nostre país, des del Cadí, Pedraforca, Serra d’Ensija, fins el Montseny, sense oblidar-se Montserrat i Sant Llorenç del Munt entre d’altres.

Salga Aguda
 

Penso que un cop fet el cim, la baixada serà bufar i fer ampolles, però no és pas així. També és lenta i en algunes moments amb dubtes de seguir el corriol correcte. Bé, de fet, he de desfer el camí, per acabar de trobar el punt exacte pel que volia baixar. Hi ha molta pedra solta i no es pot anar ràpid. Està clar que acabaré molt més tard del que havia calculat en un primer moment.

Ja a la part baixa, passo pel costat d’un antic pont que encara es conserva, malgrat no fer servei i arribo al Monestir a prop del que havia deixat el cotxe aquest matí, el Monestir de Sant Pere de la Portella i que pel que es pot llegir ha estat un edifici que ha passat una història ben trasbalsada. 



 

He passat tot el matí sol sense trobar-me a ningú i gaudint d’allò més tant d’aquests indrets, com d'estar amb mi mateix, i de l’esforç del caminar per aquests racons del nostre país.

Powered by Wikiloc

dimecres, 30 de juny de 2021

La Barcelona buida

Fa un any vaig “baixar” a Barcelona per veure com era el seu paisatge sense turistes. Volia repetir el mateix passeig per comprovar “in situ” els canvis que s’havien produït en aquest temps I dit i fet.

També és un dia laborable i més o menys a la mateixa hora. Avui el viatge en cotxe no ha estat pas tan tranquil. Diria que ja hem recuperat els nivells de trànsit anteriors a la pandèmia, però els carrers de la gran Barcelona segueixen bastant buits de gent.

Es pot passejar amb tranquil·litat pel Passeig de Gràcia sense aquella munió de gent amunt i avall d’altres temps. Les botigues estan obertes, però sense ningú. Entro en una galeria d’Art perquè em crida l’atenció el que veig. Són artefactes i animals fets amb materials de rebuig, i unes escultures al més pur estil Chillida, un escultor que fa molt de temps que em té enamorat.

El centre de la Plaça de Catalunya està gairebé desert. Només si veuen coloms. Fa un any no hi havia ni coloms, ja que no hi havia restes de menjar. A la Rambla hi ha gent passejant, però poca. Res a veure amb l’allau de turistes de fa poc més d’un any. Hi ha moltes parades de flors i de records tancades i les terrasses dels bars que estan obertes tenen ben pocs clients.



 

A la Boqueria es repeteix el paisatge: parades tancades. Per l’hora que és, veig molt gènere  per vendre que dubto que puguin ser venut al llarg de la jornada. Hi ha pocs clients. A moltes parades no hi ha ningú.

Segueixo Rambla avall. El carrer Ferran en altres temps ple de gom a gom també està buit. A la Plaça Real gairebé estan totes les taules de les terrasses posades, però sense clients. Aquesta escena es repetirà a la Rambla de Santa Mònica on observo algunes terrasses encara tancades del tot. Hi ha alguns dibuixants i pintors, però poquets i sense feina.

Arribo a mar i segueixo fins el Maremàgnum. Està obert per a ningú. Ofereix un aspecte desolador. A la passarel·la que hi porta hi ha algun vianant més que fa un any però és ben poca la diferència.


 

Pujo pels carrers del barri gòtic. Hi ha una mica més de gent, però tampoc massa. A la plaça Sant Jaume hi ha un petit grup de turistes amb el seu guia: el primer que he vist en tot el matí! Passo per sota del pont que uneix la Casa dels Canonges i el Palau de la Generalitat, un dels llocs emblemàtics de la part antiga de la ciutat.


 

Entro a la casa de l’Ardiaca per veure una exposició sobre la repressió franquista i la transició. Hi ha bàsicament octavetes i fotos de pancartes. Algunes encara les podríem aprofitar avui en dia. Han passat els anys, però hi ha coses que es mantenen: amnistia, llibertat ...



 

A la porta de l’Àngel hi ha molta gent. Em recorda als temps prepandèmics. Però quan m’hi apropo, observo una cua molt llarga. Em pregunto perquè fan la cua. La resposta la tinc quan arribo a Plaça Catalunya. Avui és el darrer dia hàbil per canviar les pessetes per euros i estan fent cua a les portes de l’edifici del Banc d’Espanya. Mira que esperar al darrer dia, després de tants anys! Els humans som incorregibles.

Ha passat un any. Ja portem més d’un any de pandèmia, però estem lluny d’arribar al final de tot plegat. Es trigarà molt a recuperar els nivells de turistes i d’activitat vinculada al turisme previ a la pandèmia. La recuperació serà lenta. Potser no cal esperar i el que cal es començar a pensar en alternatives de motor econòmic. Ja sabeu que hi ha la dita de que “un ruc es va morir esperant” Si tan esperem, quan vinguin els turistes, els que vivien d’aquest negoci ja estaran del tot arruïnats. Cal canviar, ara és el moment. Aprofitem-ho.

dimarts, 29 de juny de 2021

Balandrau

19,3 kms. 6-51-42 1492 metres de desnivell positiu

Feia dies que tenia ganes de fer una excursió llarga i pujar algun cim, però tampoc tenia massa ganes d’anar lluny i passar moltes hores al cotxe. Pujar el Balandrau des del Serrat em va semblar una molt bona opció.

Començo pujant pel carrer Calvari del Serrat. El nom del carrer serà premonitori del que m’espera, una pujada continuada sense cap treva, però de bon fer. Com que he començat a caminar de bon matí la primera part de la pujada la faig a l’ombra. Pujo, pujo i pujo per un corriol al bell mig del bosc. Observo flors que donen color al camí. La respiració i els batecs del cor s’acceleren. Primer segueixo unes marques grogues, que més endavant es convertiran en vermelles, cada vegada més escadusseres.


 

El bosc es va esclarissant. Els arbres són cada vegada més menuts. Quan creuo alguna clariana contemplo el Torreneules i també el majestuós Puigmal. El camí es fa perdedor per moments i haig d’estar alerta.



 

Definitivament desapareixen els arbres i entro en una zona de prats alpins. Els núvols s’arrosseguen per les carenes. Tinc una parella d’isards a pocs metres. M’observen amb tranquil·litat i desapareixen darrere d’unes roques un cop ja han satisfet la seva curiositat sobre aquest bípede que envaeix el seu territori.  


 

Els núvols van guanyant terreny. El vent és fresquet. Segueixo guanyant alçada, però ja fa una estona que he perdut el camí i avanço per intuïció per on em sembla millor. Fa fred i m’aturo a abrigar-me. Perdo visibilitat. La boira va i ve, però es va tornant persistent. Sense voler em ve al cap la tragèdia del Balandrau que fa poc han passat per TV3, i com realment un canvi meteorològic sobtat pot suposar un perill.

Un cop a la carena, recupero el camí. I de cop i volta ja soc al Balandrau. Pensava que el tenia més lluny, però resultava que estava molt més a prop. Tot és boira i no puc contemplar cap de les magnífiques vistes que es poden observar des d’aquesta atalaia. 


Han estat 3 hores per fer aquests 6.5 km de pujada i més de 1000 metres de desnivell. Tot un quilòmetre vertical. Fa vent i fred. No resulta massa agradable estar-se al cim: temps just per fer-se la foto i creuar algunes paraules amb una parella que arriba i poca cosa més.


 

La baixada és ràpida, i ben aviat ja sense boira però amb núvols persistents als cims. Des del Coll de Tres Pics baixo pel dret seguint el torrent del Bugader que està força sec. Hi ha alguna traça, però aquesta no és massa continua. Els núvols es mostren amenaçants per tot arreu.


 Canvio els plans. Havia pensat menjar alguna cosa al Refugi de Coma de Vaca i descansar abans de continuar la baixada, però no em vull arriscar a trobar-me sota una tempesta i segueixo directe avall sense ni arribar-me al refugi.


 

La baixada fins les Gorges del Fresser es fa llarga i pesada. Començo a acusar el cansament. Poc abans d'arribar al pont ja entro al bosc i tot es fa més agradable, sobre tot, quan em rodegen els nerets totalment florits.

Des del pont el camí ja modera el desnivell i puc anar més ràpid. El corriol és per dins del bosc i m’acompanya la remor de l’aigua del Freser. Em porto un bon ensurt quan en una corba on hi ha aturada una parella amb dos fills petits, un gos se m’abalança a sobre. Sort que el portaven ben lligat i l’aguanten fort.

Una mica més i em passo el trencall que m’ha de conduir al Serrat. Els pals indicadors som d’una bona ajuda per no fer més volta de la necessària. Travesso el torrent i ja a l’altra banda agafo una pista en baixada on aprofito per trotar a estones. Després d’una bona estona per la pista, un corriol a l’esquerra amb pujada ja em condueix directament al Serrat. El bosc que rodeja tota aquesta darrera part de la ruta la fa molt agradable. Escolto els cants d’alguns ocells i també puc contemplar el vol d’algun d’ells.

Acabo a una hora força tardana i amb gana, però satisfet de la jornada. Finalment m’he lliurat de la pluja i ara ja amb la feina feta podré cercar un lloc per fer mos de retorn cap a casa a descansar i a rumiar quina serà la propera.

diumenge, 20 de juny de 2021

Una mica de tot entre roques

Les Santes Curses d’Orientació

Mitja Sant Feliu de Guíxols 1,8 km. 15 fites

56-54, 2.8 km. 20-59 x km. 104 m+ 2n. classificat de 3

Mitja de Santa Coloma de Farners 2,5 km. 14 fites

1-55-31, 5.6 km. 1-55-31 20-58 x km. 237 m+ Tercer classificat de 3.

Ha estat un cap de setmana de retrobament amb les Santes Curses d’Orientació tal com ho qualificaven els Aligots, el club organitzador. Amb aquestes curses torna la Copa Catalana. Havia corregut en els dos mapes i sabia que eren terrenys complicats amb moltes roques.

Surto el dissabte a Sant Feliu de Guíxols amb la idea de córrer poc i fer-ho gairebé tot caminant, i així ho faig. Vaig lent, però asseguro les fites i les trobo amb molt poques errades. Em trobo còmode en tot moment i ben situat. La veritat és que el terreny no permet pas córrer massa, però segurament hauria pogut anar una mica més ràpid i guanyar una mica més de temps al rellotge. Malgrat que 56 minuts per una cursa de mitja distància pot semblar massa, acabo prou satisfet. Potser podria haver retallat 5 o 6 minuts però poca cosa més.

El diumenge a Santa Coloma de Farners he decidit tractar d’anar més ràpid, i a la primera de canvi ja perdo temps i dono una volta innecessària per trobar la primera fita. 

Segurament havia passat pel seu costat de bones a primeres, però no l’he vist. Em caldrà posar més atenció. El terreny i els corriols són aspres, però puc anar força de pressa i de moment les vaig trobant. Sembla que ja m’he centrat. Però al sortir d’una fita erro el corriol i haig de tornar enrere per agafar el correcte. La fita és dalt de tot entre mig de dues roques de considerables dimensions. 

Baixo per l’altra vessant i de nou em despisto amb els corriols. Vaig a parar a una pista com jo volia, però resulta que no és la “meva”. Em dono compte de l’error però em costa molt re-situar-me. Realment no sé on soc. Estic una bona estona sense entendre massa res. Un cop ho entenc ja enfilo cap a la fita. Han estat 27 minuts. Una passada!

A partir d’aquí ja vaig desanimat. Torno a tenir dificultats per trobar una nova fita entre roques. Coincidim diferents orientadors a la zona. Finalment la localitzo i ja tot xino-xano encaro cap el final de la cursa. 

Gairebé dues hores ha estat massa temps, però miro els resultats dels meus companys de categoria i tampoc han estat tan diferents. El millor temps ha estat hora i tres quarts. Puc aplicar la dita castellana de “Mal de muchos, consuelo de tontos”

diumenge, 30 de maig de 2021

Any i mig després...

Popular C1 Campionat de Catalunya Universitari a Taradell

8,3 km. 28 fites 1-48-22 13-01 x km. 184 metres de desnivell 33 de 37 classificats

Fa gairebé un any i mig de lameva darrera cursa d’orientació a peu. En tot aquest temps no m’he estat pas aturat, però és molt de temps sense entrar en competició. M’anirà bé per veure com estic sobretot d’orientació. Per la distància i pel nombre de fites calculo que necessitaré un parell d’hores i també penso que en algun moment pagaré tot aquest temps sense curses d’orientació amb algunes pèrdues de temps importants en algunes fites.

Preparat per sortir

En marxa

 

Surto força bé i tret d’alguna petita errada les primeres 4 fites les trobo amb relativa facilitat. Serà de la 5 fins a la 8 on perdré més temps. Em costa situar-me bé en el mapa i identificar amb claredat els diferents elements. A partir de la 9 ja m’entono i començo a trobar les fites amb relativa facilitat. Les 4 fites situades en la zona urbana són fàcils i puc córrer a un bon ritme. Segurament no tot el ràpid que voldria, però tampoc està malament.

La darrera part de la cursa en una zona de les típiques margues de la comarca d’Osona em resulta molt divertida. La primera que hi ha a les margues em costa una mica, i me la passo de llarg, però en la resta interpreto bé els diferents elements del mapa i del terreny i malgrat anar lent les vaig trobant. 


 

Entro en la darrera part i intento anar el més ràpid possible.

Ha estat una cursa dins de les meves possibilitats actuals. He pogut gaudir de l’orientació i de córrer pel mig dels camps i dels boscos. Ara toca esperar que puguem seguir gaudint de l’orientació de manera continuada. De moment hi ha un parell de cap de setmanes amb curses de Copa Catalana programades.

Revisant el mapa i les errades

 

dijous, 6 de maig de 2021

Sabadell 360 graus

43,3 km. 7-50-16 10-52 per quilòmetre 782 metres de desnivell positiu

L’any passat quan ens van deixar tornar a sortir al carrer a fer esport, inspirat per companys que feien el mateix en els seus municipis, vaig intentar realitzar la volta perimetral al municipi de Sabadell. Vaig gaudir molt però era conscient que no era un intent del tot reeixit. Aleshores em va quedar clavada l’espineta de millorar el recorregut en un segon intent.

Quan la secció de muntanya de la UES va llançar la proposta del repteSabadell 360 graus no vaig dubtar gens que aquesta era la meva oportunitat.

L’objectiu és fer la volta al matí i arribar a casa a dinar. Surto ben d’hora, ben d’hora i a pocs metres de casa ja enllaço amb el track proposat. S’està aixecant el dia quan travesso el Parc Agrari en direcció al Parc de Can Gambús, una zona on entreno habitualment. 

Aprofito la primera part de la volta en clara tendència a baixar per trotar, tot pensant que ja em tocarà caminar més endavant.

Travesso el pont per sobre la C58 i entro a Sant Quirze del Vallès per llocs ben coneguts, encara que ben aviat m’endinsaré en una zona desconeguda. És la que m’ha de portar per la Via Verda fins la tanca que rodeja l’escola de La Vall. Aquí creuo la “mítica” pujada de Bellaterra. Explico el per què lo de “mítica”: quan era infant i vivia a La Creu de Barberà, pujar aquesta pujada amb les nostres rudimentàries bicicletes sense canvi era tot un repte, i assolir-ho, d’amagat dels pares que no volien que hi anéssim, tot un triomf.

Troto per la lleugera baixada que em condueix al pas per sota de la C58 que em deixa davant de Ciutat Badia. Em sorprèn la riera, el Riu Sec, que tinc entès que és la continuïtat de la coneguda “riereta” que passa per sota de l’Eix Macià i la Ronda Ponent i el Torrent de la Betzuca, que ajunten les seves aigües a prop de l’Aeroport de Sabadell.

 

Pels amples carrers de la zona de Via Sabadell arribo al Parc Central que travesso. Encara porto un ritme prou alegre, i ben aviat soc a La Romànica, una joia arquitectònica d’aquesta zona que els que l’hem vist tota la vida segurament no li donem la importància que realment té. Acostuma a passar sovint que no apreciem massa el que tenim al costat de casa, i ens anem lluny a veure quelcom de semblant, i a vegades, fins i tot, pitjor. Els humans som així.

 

Em sorprèn el salvatge corriol que en un fort descens em porta fins a la llera del Ripoll tot superant un gran talús i passant en un darrer tram per entre els horts propis d’aquesta zona. Un cop travessat el Ripoll entro en un petit “parc” arreglat recentment, la zona de la font de Can Llobateres. Aquesta és una font de molta anomenada a la meva infantesa i joventut, i lloc on anaven amb cotxe en hores nocturnes les parelles que no volien ser molestades. Ha crescut molt l’herba i els matolls d’aquest corriol. Tot està molt humit i acabo amb les sabatilles ben xopes.

Travessada la carretera de Mollet, ben aviat soc al Polígon de Can Roqueta. Deixo aquesta zona per baixar en direcció a la Riera de Santiga per una pista per entremig de camps de conreu d’un verd brillant. Aprofito per trotar de nou. Sense abandonar la pista remunto per l’altra vessant de la riera per agafar el camí ral en direcció a Polinyà. M’agrada aquest paisatge de conreus tan ufanosos.

Sense abandonar les pistes baixo trotant per entremig d’una zona d’horts per tornar a pujar caminant  després fins a Torre Romeu. A prop del cementiri faig una anada i tornada per visitar l’ermita de Sant Nicolau, on es situen els inicis de Sabadell. 

Tot seguit m’arribo al Santuari de la Mare de Deu de la Salut que està allà mateix, i que resulta ser la meitat justa d’aquesta ruta. Aprofito que aquí hi ha lavabos per fer una breu aturada i també un mos abans de seguir.

La segona part és segurament molt més interessant que la primera ja que gairebé tot és espai natural excepte el breu pas pel barri de Can Déu. Per la pista forestal que surt de la Salut ressegueixo la carena de Sant Iscle amb bones vistes a la Mola i també a Montserrat i el skyline de Sabadell. Em creuo amb algunes escoles que estan d’excursió. Baixo ràpid fins el riu Tort i agafo la seva llera abans de pujar en direcció a Togores i després de contemplar el Pi de tres Besses em dirigeixo al Torrent de Colobrers. La darrera vegada que havia fet aquest recorregut encara hi havia uns quants ponts malmesos, però avui puc dir que tot el torrent està en perfecte estat de revista i tant l’aigua que s’hi escola com tota la vegetació es mostra en tot el seu esplendor. Em segueixo trobant amb grups escolars.

Un cop travessat el Ripoll ben aviat m’enfilo per un corriol ben dret fins al barri de Can Deu. Després de tants quilòmetres, aquesta pujada fa mal. Un cop al barri m’aturo un moment en un parc infantil per fer un petit mos i beure aigua a dojo de la font. Intento refer el ritme pels camins del bosc de Can Deu, però la baixada al Torrent de Ribatallada i la següent pujada per la font dels Capellans em costen i noto que el meu ritme ha baixat en picat. De fet aquesta és l’hora més lenta de tot el recorregut d’avui. Pensant-ho bé es correspon al famós mur de la marató. No sé si serà això.

A partir d’aquí ja visualitzo tot el que em resta, una zona que conec molt i molt bé, ja que forma part dels meus circuïts d’entrenament habituals. I comença a millorar el meu ritme. De fet ben aviat em trobo en el punt de més al Nord de tot el recorregut i tot el que em resta és majoritàriament de baixada. Això m’anima. 




No havia mirat massa la ruta exacta d’aquesta part i anava confiat, però quan ja tenia els carrers de Sabadell ben a prop hi ha un gir en el track que no esperava i em torno allunyar. No és massa volta, però és un petit cop psicològic. I ara sí ja encaro sense més sorpreses la part final. Passo el km. 42,195 de la mítica distància en un pont preciós que creua el Torrent del Pont de Berardo. 

Ja només em resta la torna, poc més d’un km. per seure a la terrassa del bar de la cantonada de casa amb un avituallament final com cal.


 

diumenge, 25 d’abril de 2021

A les Gavarres, molts quilòmetres i pocs punts

V Rogaine de les Gavarres, Copa Catalana i Lliga Estatal Iberogaine.

29,8 km. 5-54-36 11-55 x km. 840 metres de desnivell positiu

5rs. Superveterans d’8 equips classificats

Ha passat una mica més d’un mes des de la Rogaine de Casserres i ja estem al parc tancat a punt per iniciar la segona rogaine d’aquest any. Tots els equips ben separats esperant l’ordre de poder obrir els mapes i començar a pensar l’estratègia de cursa. És un mapa nou i una zona desconeguda. Sortim des del petit poble de Mont-ras.

D’entrada descartem la zona Sud del mapa, ja que malgrat haver-hi forces punts, observem que els desnivells són molt més forts i ens centrem en la zona centre i Nord. Sortim en direcció Sud per ben aviat anar cap el centre del mapa i després cap al Nord. Com sempre establim alguns punts on acabar de prendre les decisions i apuntem algunes possibles fites que farem en funció de com anem de temps i com ens trobem físicament.

Ben aviat som conscients que estem en un terreny ondulat, sense forts desnivells però que és un constant puja i baixa, sense gairebé cap tram planer. Acabem la primera hora amb 4 fites i 17 punts (32, 56, 64 i 37) al sarró i ens encaminem cap a la zona central del mapa.

Més o menys portem el ritme de fites que havíem previst. La gran quantitat de corriols ens obliga ha estar molt atents en tot moment per no equivocar-nos i escollir la millor opció per minimitzar la distància. Després de la 36 i la 52 ens situem al bell mig del mapa amb el triangle de les tres següents fites: 44, 61 i 38, en una zona amb un veritable laberint de corriols. Ja portem més de dues hores i mitja i mentre ens dirigim a la 57 ja descartem la zona Nord-Oest, que oferia una bona collita de punts però que ens allunya molt de l’arribada. De fet, quan elaboràvem l’estratègia ja semblava que seria massa agosarat i ara ho hem comprovat.



 

La 93, és la fita de més puntuació que farem avui i també és la que ens marca l’equador de la rogaine. La sortida de la fita ens obliga a fer el desnivell més pronunciat d’avui. Sort que no era un tram massa llarg. Mentre ens apropem a la 66, el cap no s’atura i va pensant quina pot ser la millor alternativa per finalitzar la cursa.




 

De moment seguim la planificació establerta, 66, 83 i 54. Ens resta poc més d’hora i mitja i és moment de prendre decisions. Deixem la 62 i anem a la 42. Passem per Llofriu i aprofitem per beure a dojo a la font del poble. El rellotge avança inexorablement i el que tenim clar és que no volem repetir l’errada de la darrera Rogaine a Casserres. Som conservadors i veiem l’opció d’apropar-nos a l’arribada i fer totes les fites que hi ha relativament a prop i quan veiem que el temps se’ns tira a sobre acabar la cursa sense penalització. Això és el que fem. Abandonem opcions que ens podien donar més punts però que eren més arriscades. El nostre físic tampoc està per tirar coets. De la 42 anem seguint la línia elèctrica, el que ens suposa alguns puja i baixa fins la 41. I a partir d’aquí totes les de tres punts a prop de l’arribada, 33, 34 i 35. En aquesta falten 18 minuts i ja ens dirigim a l’arribada. 



 

Estem satisfets de la cursa. Personalment no m’he trobat tan bé com a Casserres, però també hem fet un bon munt de quilòmetres, però en canvi hem sumat pocs punts. Reflexionant a posteriori veiem que de les 19 fites pinçades, 14 han estat de baixa puntuació i només dues d’alta puntuació. Està clar que avui la nostra estratègia era del tot millorable.

dimecres, 21 d’abril de 2021

Caminar o passejar

Caminar és un fet natural de l’ésser humà. Ja de ben petit els meus pares em portaven a la muntanya d’excursió. També hi anàvem a buscar bolets. Quan visitàvem ciutats també les coneixíem caminant i caminant fins acabar cada jornada ben esgotats.

El meu pare, ja jubilat, acostumava a sortir a caminar matí i tarda. El matí ho feia sol i a la tarda ho feia acompanyat de la mare.

Puc afirmar que el caminar forma part de la meva herència familiar. Encara que en el meu cas ha evolucionat cap el córrer, mai he deixat de caminar. Encara segueixo corrent, però amb l’edat moltes de les meves sortides muntanyenques en gran part ja només son caminant.

Caminar em fa sentir bé amb mi mateix. Permet, per una banda, observar els detalls del que t’envolta, i per una altra banda, estar amb mi mateix i pensar. L’estiu del 2000 vaig fer el camí de Sant Jaume. Van ser 33 dies de caminar cada dia. Em va agradar molt l’experiència i l’he repetit diverses vegades fent travesses de tres a set dies per les nostres muntanyes.

Segurament va ser aquesta la raó per la que em vaig interessar per aquests dos títols tan suggerents com “Caminar” i “Passejada”. Ni un ni l’altre m’han acabat de convèncer del tot ja que se’n van per les branques i parlen poc del tema del meu interès.

Malgrat tot em permeto fer un petit recull de les reflexions que més m’han interessat.

Henry David Thoreau comença fort, amb gairebé un crit: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la civilització” I això que vivia en la primera meitat del segle XIX! ¿Què diria ara?. De fet, és viure a prop de la natura el que moltes vegades m’impulsa a fer les meves excursions. Quan fa dies que no en faig, sento en el meu interior “la necessitat del verd”, la necessitat de passar una jornada envoltat de natura.

Mentre llegeixo em venen al cap les lectures dels llibres de Josep Mª Espinàs, un altre dels grans defensors de caminar per conèixer el territori.

En l’actual situació de restriccions de mobilitat que tots estem patim el nombre de caminadors ha augmentat. Aquesta necessitat que tenim els humans de moure’ns s’ha manifestat amb més força.

Quan caminen, anem cap els camps i cap els boscos amb naturalitat”...  Thoreau reclama caminar connectat amb la Naturalesa que l’envolta. “Crec que hi ha un magnetisme subtil a la Natura, el qual, si ens hi dirigim de manera inconscient, ens guiarà de manera correcta.”... “Crec que hi ha alguna cosa a l’aire de la muntanya que alimenta l’esperit i l’inspira”.

Reivindica que malgrat haver fet moltes passejades al llarg dels anys al voltant de casa seva, no les ha esgotat totes. El paisatge sempre és allà disposat a oferir-nos una sorpresa, una novetat inesperada. La llum de cada dia és diferent i mai res es veu igual. I nosaltres també som diferents. Cada passejada, encara que el lloc sigui el mateix, sempre és diferent. “El paisatge no té propietari i el caminant pot gaudir de certa llibertat”. Tots els caminants tenim una percepció diferent del paisatge que ens envolta, un paisatge que canvia amb el pas del temps i de les estacions i del nostre estat d’ànim.

Pensant en la importància de caminar, recordo al meu pare, que a diari sortia a fer el seu passeig, i quan la malaltia li va impedir deia que ja no valia la pena viure.

Cavalls del Vent, 2011

 

Robert Walser ens parla de passejar en lloc de caminar. El diccionari de l’IEC ens ofereix matisos que diferencien els dos conceptes.

  • Caminar: “Traslladar-se a peu d’un lloc a un altre”. “Avançar a passes, no aixecant completament un peu fins que l’altre no toqui a terra
  • Passejar: “Anar d’un costat a l’altra per deport, per fer exercici, prendre l’aire

En “La Passejada” R. Walser explica el que veu, les persones que troba en el passeig, així com els llocs als que entra i el que li passa en aquests llocs. Però també aprofita per fer algunes consideracions al voltant dels possibles beneficis de passejar.

Estimo la calma i tot allò que reposa... Soc enemic de les presses i l’atrafegament

Un camí serpentejava com si somrigués ple de gràcia múrria i el vaig seguir amb plaer. El terra del camí era com una catifa i, bosc endins, tot era quiet... Vaig endinsar-m’hi cada vegada més... Què feliç , que em feia aquest silenci boscà i aquesta calma! De tant en tant algun soroll esmorteït... Aquí i allà, enmig de tota aquella quietud i atmosfera callada, algun ocell, des del seu amagatall deliciós i sagrat, deixava sentir la seva veu alegre. Jo m’aturava i escoltava... Els avets eren allà, drets com columnes, i en aquell bosc ... no es bellugava res... Només de trepitjar aquell terra tan agradable ja era un plaer... Entre els troncs dels roures, una columna de raigs solars queia, majestuosa, en aquell bosc...”. Aquestes són les sensacions i els plaers que sentim els que tenim l’addicció de caminar pel mig de la natura.

En passejar es barregen i es presenten de manera totalment espontània moltes pensades, flaixos i llampecs, per tal de ser elaborats amb cura”... “Al llarg d’una passejada... se m’acudeixen mil pensament aprofitables i útils

El passejant ... ha de deixar vagar i errar la mirada i ... s’ha oblidar de si mateix...

Tota mena de misteriosos pensaments disgressius ... persegueixen en secret el passejant, i és això com, a mitja caminada, esforçada i atenta, ha d’aturar-se i para l’orella, perquè submergit en impressions estranyes que l’atordeixen i el torben, i atret per l’encisadora força del esperit, té la sensació que s’enfonsa, de sobte, dins les profunditats de la terra, com si, davant els ulls enlluernats i confosos de pensador i poeta, se li obrís un abisme... Trasbalsat, s’escarrassa per mantenir el cap clar; ho aconsegueix i continua passejant i confiat”

Caminar o passejar, tant se val. El que compte és gaudir al màxim dels moments irrepetibles que ens regalen aquestes activitats imprescindibles pels que en tenim costum i d’alguna manera les hem convertit en una forma de vida.

HENRY DAVID THOREAU

Caminar

Traducció i introducció de Marina Espasa

Angle editorial 2017; 95 pàgines; edició original 1862

 

ROBERT WALSER

La passejada

Editorial Flaneur, 2017; 99 pàgines; original 1917

Traducció de Teresa Vinardell Puig