Les agulles no es deixen veure. La Senda de Camille III: Lescun-Linza

Lescun-Linza 19 km. 8.45 hores

Temps de pas: Primer pàrquing, 1 hora; Plans d’Ansebere 2-45; Coll de Petrachema 5-30

Després d’un bon esmorzar, sortim a les 8.25. El dia s’aixeca tapat. Per carretera arribem al primer pàrquing. Fins arribar a aquest tram no hem seguit el que indica La Senda. Ens hem estalviat baixar al càmping i tornar a pujar. D’aquesta manera no hem perdut alçada en cap moment. Seguim per pista fins el segon pàrquing.

Travessem el  riu, la Gave d’Ansabére i agafem un corriol ben fressat en el que la pujada ja és ben present, encara que té trams que permeten recuperar-se. Tenim sempre al costat el riu que baixa potent i ens distreu amb la seva fressa. Passem pel mig d’un bosc d’aspecte fantasmagòric per la boira que ens envolta per moments. Arribem als Plans d‘Ansabére on descansem un moment abans de continuar.

A partir d’aquí la pujada s’anima. Arribem a les cabanes. Aquesta és la darrera aturada abans d’afrontar la pujada final. A partir d’aquí, la pujada és dura i molt continuada pel mig d’un mar de pedres. Sense haver-ho planificat hem agafat el corriol de la dreta, deixant a la nostra esquerra el corriol que ens marcava el track. Però ja ens està bé. Ambdós porten fins al coll. Ens aturem per dinar al mig del pedregar, una mica abans d’afrontar la major dificultat de la Senda.

El dia segueix molt ennuvolat. No hem vist el sol en tot el dia. A mesura que pugem, ens endinsem en la boira que baixa des del coll que hem de travessar. Seguim pujant pel corriol entremig del pedregar fins arribar a la zona amb neu. No veiem les famoses i espectaculars agulles d’Ansebére. Ens quedarem amb les ganes de veure una de les imatges més icòniques de tota la Senda. Ens preparem i ens organitzem per pujar per aquesta inclinada pala de neu.

El coll pel que hem de travessar tampoc el veiem, i no hi ha una traça clara en la neu. Davant va l’Adrià que obrirà traça amb els grampons, darrera d’ell se situa el Carlos i la Cristina que porten botes i jo al darrera que soc el pitjor calçat per aquestes condicions, sabatilles de trail. Avancem una mica a cegues buscant possibles traces al mig de la neu. Tractem d’orientar-nos amb el poc que som capaços de veure quan s’aixeca una mica la boira. La pendent és cada cop més pronunciada i més pronunciada. Miro al darrera per estudiar com controlar una possible relliscada. Cal picar la neu per fer petits esglaons que ens donin seguretat en la pujada. Anem amb tensió, però ara ja no hi ha volta de fulla. Tots quatre sabem que no podem cometre errades. Ens cal corregir la direcció més d’un cop. Per fi, veiem el final i sortim de la pala de neu, però encara no som al coll.

Seguim pujant pel mig del pedregar. No ha de faltar gaire per arribar a dalt del coll, però la boira ens segueix impedint de veure el desitjat final. Estem  al corriol, però aquest ens mena directes a una pala de neu molt inclinada que no ens agrada. Preferim anar a buscar un pas més amunt. Només són 7 o 8 metres però posar-hi tots els sentits. Vaig al davant i obro traça picant la neu. Tenim sort que no està glaçada. Ja tornem a estar en terreny sòlid. I ara sí, ja només resta seguir el corriol per assolir el Coll de  Petrachema (2084 metres).

En mig de la boira ens fem una foto de grup un cop superades les dificultats d’aquesta ascensió.

Hi ha moltes clapes de neu, però ara són planeres i no suposen cap perill. La visibilitat és molt dolenta. Seguim unes fites.

Al cap d’una estona revisem el track, i de nou ens hem desviat del camí de la senda. Comprovem amb el mapa que aquest camí també ens porta al refugi i tampoc fem més volta. Ja hem baixat una mica i no tenim ganes de desfer el camí. Seguim endavant per aquest camí que està molt fresat i no ofereix cap dificultat. A mesura que anem baixant desapareix la boira i tant el paisatge que ens rodeja com les vistes més llunyanes són precioses.

Baixem a poc a poc gaudint de l’entorn. Però la baixada s’acaba fent llarga i feixuga. Tots quatre ja tenim ganes d’arribar i donar la jornada d’avui per acabada, però no hi ha més remei que anar fent.

Finalment arribem al refugi de Linza. Complim amb el ritual habitual de dutxa i birra. Conversem amb els navarresos que havíem trobat fa dos dies a Arlet i també amb uns bascos que avui han fet la mateixa etapa que nosaltres.

És divendres i el refugi està molt ple. Diria que està complert. Després d’uns dies de tranquil·litat en que gaudíem de ser poquets en els allotjaments costa de suportar el xivarri que hi ha menjador a l’hora de sopar. Ens temem el pitjor a l’hora de dormir, però a les habitacions malgrat ser molt nombroses no hi soroll i es pot dormir bé.

Abans d’anar a dormir m’acomiado del Carlos i la Cristina amb qui he compartit aquests tres primers dies de la senda i que avui la donen per acabada.

Els camins de la Llibertat. La Senda de Camille II: Arlet-Lescun

Arlet-Lescun 21 km. 7.45 hores

Temps de pas: Col de Saoubathou, 1-30, Puerto de Palo 3-30, Pont d’Itchaxe 5 hores.

Avui sortim més d’hora amb la intenció d’arribar amb temps al poble de Lescun. D’entrada ens ho agafem amb calma, aprofitant la fresca després de la pluja d’ahir vespre. És una zona de puja i baixa per corriols ben marcats amb vistes espectaculars miris on miris. Les muntanyes dels Pirineus són inacabables, més i més muntanyes s’aixequen arreu. Tota l’estona voregem els 2000 metres.

Passem el Col de Saoubathou i seguim endavant per prats alpins. Emociona arribar al Portillo de la Cunarda i topar-se amb un monòlit del Chemin de Liberté, indicant que per aquest coll travessaven els jueus fugint de la barbàrie nazi. Sempre em colpeix pensar els perills, neguits i penalitats que havien passat pels mateixos camins que trepitjo persones perseguides per les seves idees i que no feien aquestes feixugues caminades per gust, com ara fem nosaltres.

A partir d’aquí alguns trams de camí travessen amples pales de neu, que encara persisteix després de la primavera generosa amb precipitacions d’aquest any i ens cal extremar les precaucions. Amb el darrer tram de pujada de la jornada d’avui ens enfilem fins el Puerto de lo Palo (1942 m.), una bona cruïlla de camins.  Uns francesos ens avisen que en el camí que porta a Lescun trobarem molt de fang.

A partir d’aquí ja tot és baixada. Amb continues ziga-zagues el corriol perd alçada ràpidament. En una cabana del camí trobem una font perfecta per refrescar-nos, ara que la calor ja comença a fer-se notar. Segueix la pronunciada baixada fins arribar a unes runes. Passat un ramat de vaques que hem de sortejar arribem a una pista amb molt de fang. 

Ara entenem l’advertència dels francesos. Es fa difícil avançar a través d’aquesta barreja de fang i merda de vaca.

Travessem a l’altra banda del torrent pel Pont d’Itchaxe i cerquem una ombra per dinar.

Pensàvem que ja s’havia acabat el fang, però estàvem ben equivocats. Després de dinar ens topem amb un corriol encara més ple d’aigua i fang que abans. Busquem maneres de sortir del fang, però és impossible. Aquest tram se’ns fa molt antipàtic. Finalment enllacem amb una pista també molt enfangada. A mesura que perdem alçada per fi va desapareixent el fang a poc a poc. Haurem estat al voltant d’una hora caminant pel mig del fang. 

A partir d’aquí ja tot és pista còmode, primer, i carretera després fins a Lescun. Hi ha una opció d’anar per corriol en lloc de carretera, però dona més volta i tenim ganes d’arribar.

El càmping, el lloc habitual d’allotjament de la Senda, està tancat per obres. Això ens obliga a arribar fins al poble, una mica més d’un quilòmetre afegit. Fa molta calor i la pujada fins al poble se’ns fa molt i molt pesada. Sort que l’allotjament d’avui s’ho val.

Després de la cervesa i la dutxa, aprofitem la tarda per descansar, fer la bugada, i donar un tomb pel poble, abans de gaudir d’un bon sopar i una conversa multilingüe amb altres hostes de l’alberg. És curiós la facilitat que tenim els humans en passar d’un idioma a un altre quan realment ens volem comunicar. A la taula mentre sopem es poden escoltar simultàniament converses en català, castellà, francès i anglès, entre persones de diferents orígens que intenten parlar amb el que poden per poder-se entendre.

40 anys de curses

El 9 de juliol del 1978 corria la primera cursa de la que tinc constància oficial. Va ser per la festa major del Can Deu, un barri de Sabadell, la meva ciutat. Constava de dues voltes a un circuït que sortia del centre del barri per endinsar-se pel bosc. Mireu el que diu el diploma “I CROSS-MARATHON CAN DEU”. Estava molt lluny de ser una marató. En aquella època gairebé qualsevol cursa rebia el nom de marató, com “la popular marató de El Corte Inglés”. Era un veritable cros. De fet a meitat de cursa hi havia una forta pujada on vaig haver de caminar en les dues voltes.

En realitat aquesta no va ser la meva primera cursa. Un parell de setmanes abans havia corregut la cursa popular del barri de la Concòrdia, el barri on vivia aleshores. Sortia del bosquet de la Concòrdia per donar una volta sencera la barri. La cursa es corria per les voreres, amb el tràfic obert i havent d’aturar-se als semàfors. Tota una odissea, impensable avui en dia, i més quan la major part dels corredors eren criatures.

El bosc de Can Deu va ser on vaig començar a córrer. Hi anava els dissabtes al matí amb alguns companys de la universitat. L’objectiu que ens havíem marcat era córrer sense caminar el circuït blau, un circuït de 5 kms. que havia quedat marcat des del març del 1977 quan es va celebrar el campionat d’Espanya de Cros en aquest bosc.

Ahir al matí, vaig voler celebrar aquest aniversari tan rodó repetint la cursa en el mateix escenari en el que podria ser aproximadament el mateix circuït. No vaig tenir cap problema per fer corrent la pujada que fa 40 anys em va obligar a caminar les dues vegades. He pogut comprovar que el circuït devia ser d’uns 6 kms., molt allunyats de la distància d’una marató i que a hores d’ara soc capaç de córrer més ràpid que ho feia en els meus inicis com corredor.

Relive 'Morning Jul 8th'

A partir d’aquesta primera cursa, vaig seguir corrent amb més o menys intensitat i allargant les distàncies. El 1984 vaig fer el meu primer intent de mitja marató per la Festa Major de Sabadell i que no va reeixir fins l’any següent. El 1987 corria la meva primera marató, amb un entrenament que avui em fa riure (30 minuts, tres dies a la setmana i una mica més d’una hora els diumenges).

Ja m’agradava la muntanya, però la majoria de les curses eren per asfalt i com a tot corredor em vaig centrar a anar millorant marques, dins de les meves possibilitats. Als anys 90 hi havia alguna cursa de muntanya, com Guanta, el Farell, Olivella, però la única cursa que es podia considerar per muntanya era la cursa de l’Alba, des de Collbató a Sant Jeroni i baixar. De fet la meva primera cursa per muntanya va ser la marató de l’Aneto el 1999. Era l’època del gran Quico Soler. Vaig anar abandonat l’asfalt per la muntanya. També a la dècada dels noranta vaig fer varies vegades la Matagalls-Montserrat, quan encara sortia del cim del Matagalls.

El 1992 en un curs de postgrau per obtenir l’especialització d’Educació Física vaig conèixer les curses d’orientació de la mà de Ramon Casal i Ferran Santayo. Però no va ser fins el 2005 que vaig començar a fer orientació i a partir del 2008 aquestes s’han convertit en la meva principal activitat esportiva de competició.

El 1983 començo a anotar les curses que faig. Per tant, queden fora d’aquesta comptabilitat totes els que vaig fer amb anterioritat. Tot sigui dit que tampoc van ser massa curses, ja que al principi em limitava a córrer al llarg dels mesos d’estiu. Els quilometres recorreguts en entrenaments i curses els començo a anotar a partir del 1990.

Aquests són els meus números fins a dia d’avui: 522 curses de tot tipus i 58500 kms.

• 15 maratons, 4 d’elles de muntanya
• 56 mitges, 4 d’elles de muntanya
• 35 de 10 km.
• 157 curses de diferents distàncies, d’elles 86 de muntanya
• 214 curses d’orientació
• 45 rogaines

De buscar bolets a buscar fites

Dissabte, 30 de juny i diumenge 1 de juliol

Copa Catalana 2018 al Pla de les Forques

Dissabte llarga distància categoria H50 6,2 km. 11 fites 240 metres de desnivell 2-00-38 per fer 9,4 km. 8è. de 13 classificats

Diumenge curta distància H50, 3,5 km. 16 fites 120 metres de desnivell 1-11-45 per fer 4,9 km. 3er. de 17 classificats. En la suma dels dos dies 6è.

Dels dos Dies de Requesens demitjans de març que no hi havia competició de Copa Catalana. Al Pla de les Forques ja vaig córrer l’agost passat en el marc dels 5 dies de la Cerdanya. Malgrat no haver fet unes bones curses és un terreny que em va agradar, ideal per practicar aquest esport: boscos nets, poc desnivell i sense massa camins.

Comença dissabte amb la cursa de llarga distància. Surto amb l’objectiu de fer dues hores. M’ho agafo amb calma i més en la pujada que em mena a la primera fita. Després de dues fites més sense problemes, la quarta és una tirada llarga (1500 metres) que resolc força bé. És a partir d’aquí que comencen les pèrdues de temps. De la quarta a la cinc no aconsegueixo mantenir nivell . Baixo més del compte i trobo una fita en un element com el que cerco, un munt de pedres, però que no resulta ser la meva. D’entrada quedo descol·locat, però al mirar bé el mapa vegi que he anat molt més avall del que volia. Només haig de pujar. Perdo la concentració i no soc precís ni en l’elecció de ruta, ni en els atacs a les següents fites. Recupero les sensacions i també milloro la velocitat de cursa en la part final. Tanco gairebé amb les dues hores justes (2-00-38). Tinc la sensació de no haver-ho fet del tot malament, però que la part del mig de la cursa era molt millorable.

Hi ha un problema amb la impressió dels mapes. Pràcticament no es veuen els terrenys oberts pintats amb el símbol 403 i això indueix a no interpretar bé on s’està situat en alguns moments, ja que en el terreny estàs en una zona oberta que no es veu reflexada en el mapa.

Relive 'Morning Jun 30th'

El diumenge amb més fites i meitat de distància del primer dia em fixo l’objectiu de fer una hora de cursa. Surto concentrat, però la tercera fita em costa. Arribo al corriol que em fa de línia d’aturada sense haver-la trobat. Em ressituo i la cerco de nou. Ja és meva. Estic segur que de primeres hi he passat molt a prop. Enllaço molt bé les següent fites. De nou torno a errar un atac a nivell (fita 9), baixant més del compte, però com que era un bosc molt net no he perdut massa temps. La següent tampoc la faig massa bé. Potser per excés de confiança baixo ràpid fins el corriol però sense afinar massa la direcció i aleshores em cal rectificar-ho. Les tres fites que segueixen les enllaço molt bé, però em trobo lent. A la 14 torno a perdre temps. D’entrada me la passo de llarg i quan l’ataco ho faig des d’una zona amb molts matolls que m’impedeixen avançar i em costa trobar la millor opció. Em reservo per l’esprint final, on competim amb tots els del club. Malgrat la hora 11 minuts, estic més satisfet que ahir. De fet he estat molt més a prop dels primers.

Relive 'Morning Jul 1st'

En la suma dels dos dies quedo lluny de les zones de privilegi, en una categoria (H50) on cada temporada hi ha més competència. Caldrà esperar a mitjans de setembre per la propera cursa d’orientació.   

Per cert, en aquesta zona havia anat a caçar bolets amb els pares quan era petit. Recordo que era un lloc que ens agradava perquè el bosc era net i acostumaven a trobar-hi els primers bolets de la temporada a partir de mitjans d’agost. L’únic que no m’agradava era que era molt lluny: calia aixecar-ser de matinada i els revolts de la collada es feien interminables.

L'inici. La Senda de Camille I: Somport-Arlet

“Camino ara interrogant mos passos:

potser la terra em podrà dir el meu fat”

Clementina Arderiu

Somport-Arlet 19 km. 8.10 hores

Temps de pas: Torrent d’Arlet: 2 hores Torrent de Couecq 4 hores

Haig de remuntar-me a l’estiu del 2010, per recordar la primera vegada que vaig sentir que algú anomenava aquesta Senda. Va ser mentre feia Carros de Foc. Vam conèixer a uns companys que l’havien fet aquell mateix estiu i que ens en van parlar molt bé. Va quedar anotada a la memòria. Fa uns anys una companya d’orientació també me la va elogiar. Finalment li ha arribat l’hora.

Marxo cap a Somport, lloc que he escollit per l’inici. Tinc el neguit de sempre quan inicio una d’aquestes rutes. Aquesta vegada s’afegeixen les informacions que m’arriben de que encara resta molta neu en les parts altes de la ruta i que pot suposar una dificultat afegida. Arribo a Somport a mitja tarda amb temps per donar un passeig per l’entorn. Les vistes des d’aquí ja són tot un espectacle: grans parets amb unes bones pales de neu. Es nota que aquest any ha nevat molt i que les temperatures han estat força baixes fins fa pocs dies.

Arriben l’Adrià de Cerdanyola i una parella espanyola, Carlos i Cristina, que viuen a Ipswich.  Avui han completat l’etapa Lizara-Somport. M’expliquen que han passat molta calor. En el sopar parlem de les diferents etapes que han fet fins ara.

Ja estic en marxa. Surto a les 9 després d’un esmorzar suficient. Fa un bon dia i la previsió és bona. La ruta comença en baixada per un corriol paral·lel a la carretera i amb trams herbats pel costat d’un torrent, un bon auguri.

M’allunyo de la carretera i ben aviat entro en un bosc, una magnífica fageda que ens acompanyarà al llarg d’una gran part de la jornada. 

A partit d’aquí anirem junts tots quatre. Per moments cal ser curós a no perdre el track. Travessem el Torrent d’Aspe per un parell de ponts i seguim pel bosc encara de baixada. 

Algunes clarianes ens permeten contemplar el paisatge. 

Acabat le Bois d’Espelunguere travessem el Torrent de Covecq. Tenim davant les muntanyes del mateix nom, d’un color vermellós ben curiós. Dinem a la riba del torrent.

Amb les forces recuperades iniciem la pujada primer encara per dins del bosc. La pujada ara és constant, però es pot portar un bon ritme. A mesura que guanyem alçada deixem el bosc i s’obre la vista cap a més i més muntanyes que ens envolten en un gran espectacle de la natura. 

Arribem al col Lapochounaou on podem dir que s’ha acabat tota la pujada. Fem una breu aturada abans de continuar. Només ens queden 4 kms. Ens fem il·lusions que ja s’acaba la caminada d’avui, però no és ben bé així. Primer planegem, però després encara ens cal pujar de de nou per ja veure finalment el refugi, en un lloc veritablement idíl·lic.

Hem tallat just, ja que un cop al refugi es posa a ploure amb força. Cau una bona tempesta. De fet ja feia estona que s’estava ennuvolant des de tot arreu. En el refugi hi ha dos navarresos que ens han avançat abans d’arribar al bosc d’Espelunguere i que ens expliquen que estant fent la Senda en tres dies. Avui han completat la seva segona etapa i demà la donaran per acabada.

Després de sopar, també ha acabat la tempesta i la natura ens brinda un grandiós arc de Sant Martí davant dels nostres ulls, poc abans de que decidim que ja n’hi ha prou per avui i que ens retirem a descansar.