Veure la sortida del sol des del
cim del Montcau és tot un espectacle vermellós.
Pujo amb la llum del frontal sense
pressa. Un cop al cim gaudeixo de més d’una hora de l’espectacle gratuït que
ofereix la natura.
El dia es lleva vestit de vermell
rabiós per llevant. La silueta de La Mola es retalla negra en l’horitzó. Mentre
el cel llueix els seus estels, les valls i les planes estan envaïdes de les
nostres llums artificials.
A poc a poc clareja i es deixen
veure les ombres dels cims més llunyans. Els colors van canviant. Apareix el
blau del cel i algun núvol per ajudar en la decoració de l’entorn. Em deixo
emportar per la seva majestuositat tot esperant el moment màgic de l’aparició
del sol. Es fa esperar. Assegut en la més absoluta solitud no tinc pressa.
Allà lluny, des del fons del mar,
surt petit i tímid. Amb poc temps va emergint en tota la seva grandiositat, i
es converteix en una gran bola de foc que ho il·lumina tot. Una vegada més s’ha
complert el ritual de cada matí. Malgrat les repeticions diàries no deixa de
ser un moment únic i màgic.
S’ha acabat l’espectacle. No
sense recança abandono el cim. Sens dubte ha estat un moment únic.
4 comentaris:
Doncs, sí que és maco Ricard!! Molt!!
Realment ha estat un matí fantàstic.
"La aurora de dedos de rosa" i de moltes altres tonalitats... Ho tenim tant proper i diria que estem tant capficats en els nostres petits micromóns que simplement ni hi pensem. Espero que aquesta bonica albada t'acompanyi el 2017
Com dius moltes vegades no hi pensem, però és ben senzill, simplement aixecar-se d'hora i cerca un lloc des d'on contemplar-la. Gràcies pels bons desitjos per aquest any que està a punt de començar.
Publica un comentari a l'entrada