Farell: 27 + 1

12,4 km. 1-24-14 6-47 x km. 328 metres de desnivell

Ni la pandèmia, ni el confinament podran evitar que compleixi amb una de les meves tradicions: la cursa de muntanya del Farell. Tot començava, a finals del 1992, l’any olímpic. I des d’aleshores, sense proposar-m’ho en un principi, he corregut totes les edicions d’aquesta cursa. Va ser al complir la desena edició en que la organització ens va distingir als quatre corredors que les havíem corregut totes amb una placa que vaig decidir no fallar en cap de les edicions mentre el cos aguantés. I de moment aquest aguanta prou bé.

Com que a hores d’ara aquesta és una de les poques coses que podem fer, em dirigeixo a Caldes de Montbui per complir amb la tradició. Aprofito que fa bon temps per anar-hi el mateix dia que fa un any exacte de la darrera edició.

És tot ben diferent. No cal recollir pitrall. No hi ha guarda-roba. No hi ha gent. Estic ben sol i puc començar a l’hora que vulgui, encara que no ho puc fer des de dins del camp de futbol. No escalfo gens i és el campanar el que em dona el tret de sortida. Sonen les campanades de les onze. Surto del costat de la zona esportiva, travesso el pont i evitant en el que puc les llambordes entro al casc antic del poble.

El fet de no ser en format cursa, m’aturo a fer fotos dels llocs més emblemàtics per on passa el recorregut. El primer és la famosa font del Lleó. No sabia que els dimarts és dia de mercat a Caldes i haig de passar per entremig d’algunes de les parades. 

L’obligació de córrer per la vorera fa que m’estalviï les empipadores llambordes del carrer principal de Caldes enfilant ja cap a la sortida del poble. Per no perdre les bones costums la meva fotògrafa particular em fa una foto a la cantonada habitual.

Se’m fa estrany passar pels mateixos llocs que al llarg dels anys ho feia rodejat d’altres corredors i avui fer-ho tot sol. Deixo la carretera i comença la pujada més llarga, gairebé un quilòmetre i mig. Puc escoltar algun ocell com piula al meu pas. La darrera part de la pujada se’m fa feixuga, però mantinc el trot encara que sigui lent, i entro en la zona de pujar i baixar. El terreny està impecable. Han passat amb màquines i està aplanat i sense pedres. Recordo molt bé que en les primeres edicions era tot més “rústic” i feréstec. Per acabar-ho d’arreglar avui no hi havia bassals, ni fang i tampoc pols. Estava ideal.

Mitja cursa, on acostuma haver un avituallament i on en algunes edicions hi havia premi especial pel primer que hi passava. Avui, sense cap dubte, el premi ha estat per mi. No ho puc evitar i miro el crono: 44-45. No tinc ni idea de com vaig, ja que no havia mirat cap referència abans de sortir de casa. 

Com sempre gaudeixo al màxim de la baixada de després de la meta volant, abans d’endinsar-me en els corriols de la segona part de la cursa. Una mica més i em passo de llarg de la darrera pujada forta. No ho entenc massa però l’he trobat més curta i més suau que en altres edicions. Superada la pujada toca planejar una estona per arribar als darrers quilòmetres en baixada.

Escolto els sorolls dels treballs forestals que s’estan realitzant en el bosc. A les vores de la pista hi ha tot de troncs esperant el transport que els ha de baixar. I ara ràpid, ràpid fins arribar al poble, al costat de la zona esportiva on havia començat.

No hi ha arc d’arribada, ni speaker, ni dutxes, ni avituallament, ni comentaris amb els companys. Tot és ben diferent al que acostuma a ser una cursa normal, però malgrat tot, he complert amb la meva tradició particular, la meva 27 + 1 cursa de muntanya del Farell.

El temps molt pitjor que el de la darrera edició, però això avui és el de menys. El fet d’anar sol també m’ha permès tenir una visió diferent del lloc i pensar que igual torno algun altre dia a fer algun tomb pel rodal de Caldes de Montbui, on he descobert moltes pistes i molts corriols que sembla que pot ser interessant d’explorar algun dia. A aquest pas, no acabaré mai la feina.

Powered by Wikiloc