Què és una rogaining ?

Tot comença el dissabte poc després de les 8. Arrossego un constipat des de fa dos dies. Hi ha moments que em sento millor, però altres moments en que només tinc ganes d'estar a casa sense sortir al carrer. Tos, febre a estones i mal de coll són els símptomes. Aprofito el divendres a la tarda per descansar.
Vull participar en la primera cursa de rogaining que es farà a Espanya. És un tipus de cursa que m'agrada. És una cursa en equip en la que es tracta de trobar 60 fites en un màxim de 6 hores.

Hem format dos equips juntament amb uns amics de Terrassa i ens dirigim cap a l'Espluga Calba. Pel camí ens topem amb la boira, el que ens fa pensar en les dificultats afegides que tindrem al llarg de la cursa. Esmorzem a La Panadella i arribem amb el temps just per preparar-nos, recollir els pitralls, agafar el mapa i començar a establir l'estratègia de cursa.

Malgrat haver-nos inscrit com dos equips decidim afrontar la cursa junts. Marquem en el mapa l'ordre en que cercarem les primers fites. Les fites tenen diferent puntuació i prioritzem la cerca de les de més valor, i les que ens agafin de camí cap aquestes.

Sonen les campanes de les 12 a la plaça de l'església i es dóna per començada la cursa. Més de 140 equips de diferents nacionalitats i comunitats comencen a moure's pels carrers d'aquest petit poble. Fa fred i de moment anem força abrigats, però per sort la boira s'ha esvaït fa una estona.

En el triangle es produeix la sortida oficial i es comença a disgregar tota aquesta gentada. Cadascú agafa el camí escollit segons la seva estratègia. Ben aviat ens toparem amb el fang que ens acompanyarà en bona part de la cursa, sobre tot, en alguns camins i en travessar els camps.

Les fites estan molt ben repartides en tota la superfície del mapa. Es troben molt separades entre elles i entre una i l'altra hi ha molta distància i en algunes ocasions forts desnivells. Fetes les dues primeres fites afrontem la de més puntuació la 90. Està dalt d'un turó que es fa feixuc de pujar. Immortalitzem el moment.

Testimoni gràfic del nostre pas per la fita 90

Hi ha bones vistes des d'aquest turó.
Menys d'una hora tres fites i 18 punts. La pujada ens ha fet entrar en calor i ens podem treure una part de la roba que portem. Però un dels dos equips el que formem jo i el Joaquín , un per l'altre ens hem oblidat de pinçar el control. Hem perdut 9 punts, d'una manera lamentable.

Tot just abaix el Joaquín ha de tornar enrere. Havia perdut la càmera. Tenim sort, no estava massa lluny i la pot recuperar. Mentre l'esperem, ens trobem amb components d'altres equips als que coneixem d'altres competicions, ens saludem, fem bromes i ens desitgem sort.

En una cruïlla de camins, ens despistem una mica i anem una estona per un camí sense saber massa segur en quin lloc exacte del mapa ens trobem. Al final ens situem i canviem la nostra fita objectiu, ja que la que inicialment cercàvem ha quedat massa enrere. Seguim endavant. En totes les fites sempre ens trobem amb
algun altre equip que està per allà.

Cada un de nosaltres opina sobre quin pot ser el millor camí per arribar a l'objectiu i aleshores decidim quina és la que creiem que és la millor opció. M'agrada aquest treball d'equip. Em costa seguir el ritme de la resta dels companys. El constipat em passa factura i em converteix amb quelcom difícil el que altres cops és ben senzill. Sobre tot, a les pujades em costa molt de respirar i en moltes ocasions m'han d'esperar. No és el meu millor dia per fer aquesta cursa, però l'estic gaudint d'allò més.

Poc abans de les tres hores de cursa ens aturem en una font i ens avituallament. Aprofitem també per fer un mos, mentre estudiem l'estratègia de cursa en el temps que ens resta. Estem en una zona obaga i agafem fred. Ens costa tornar a posar-nos a córrer. De moment ho fem caminant i anem assolint fites, i entrem de nou en calor.

Camí de la 68 albirem allà lluny en l'horitzó els moderns molins que vigilen el nostre caminar.

Aquí encara trotem. La benzina s'acabava

Aquesta torna a estar a dalt d'un turó. Ha costat, però ha pagat la pena l'esforç.

La satisfacció d'assolir una nova fita.

La vista de nou és magnífica. Dalt del turó ja establim quines seran les fites que farem fins al final.

Agafem un petit caminoi que en lleugera baixada ens ha de menar fins a la propera fita, al final d'un camí que està a la nostra dreta. El seguim, però la fita no és allà.
Diferents equips que venen d'allà ens diuen que no hi és, però nosaltres tossuts de mena ho intentem, però tampoc la trobem. Això és un cop baix que ens mina la nostra moral. Però seguim pel camí d'abans, ara més lents, no sigui que el trencall es trobi una mica més lluny. De fet mirant el mapa això ens semblava i finalment així és. Allà està. Ja tenim la 57. La nostra moral es torna a revifar.

Ara ja es tracta d'agafar el camí de tornada i anar marcant fites en aquest camí tot controlant el rellotge per no arribar fora de temps. Anàvem trotant, però ho hem de deixar estar ja que al Carles li fa mal una cuixa i no pot córrer. Farem la resta de la cursa, uns 90 minuts, caminant. Passem per uns camins que ens agraden molt de nou.

La 31 serà la darrera fita. Estem a prop del poble però queden pocs minuts per les 6. Ens hem de posar a córrer. Ja corrent pels carrers del poble sonen les campanades de les 6. Arribem a meta uns segons després de l'hora, i acabem penalitzant 5 punts.

Entrada a meta contents i satisfets

Torna el fred i la boira mentre ens canviem, descarreguem els sportidents i esperem pel bon sopar que ens ha preparat la organització en una mena d'envelat d'obra del poble.

Tots teníem gana

Un cop recuperades les forces emprenem el camí cap a casa de nou pel mig de la boira. Hem tingut sort que aquesta ha desaparegut en les hores que ha durat la cursa.

És l'hora del balanç. Ens ha agradat i hem gaudit molt. Segur que tornarem i mirarem de fer-ho millor aprenent d'aquesta primera experiència. Hem assolit 19 fites i entre 113 i 99 punts i les posicions 79, i 98 de 136 equips classificats. Els primers han superat els 200 punts.

Finalment felicitar a tota la organització que ha fet possible aquesta gran cursa amb el seu esforç i dedicació.

Una setmana grisa a Madrid

He passat una setmana a la capital del Regne. No hi havia estat mai i em feia il·lusió. Tot va començar amb l'AVE. Ja que finalment tenim AVE el volia provar. El viatge va ser ràpid i agradable. Tant a l'anada com a la tornada vam arribar abans de l'horari previst. I jo que volia que el tren arribés amb retard per recuperar una part del que m'havia costat!

Vaig marxar de casa plovent i el dia de la tornada per acomiadar-se també plovia a Madrid En canvi la pluja em va respectar tota la setmana, però això si en tots els dies no vaig veure el sol a
excepció d'alguna petita ullada. Va estar sempre núvol i gris. He pogut estar a llocs d'aquells que fins ara només havia vist per la tele, carrers, places, parcs, monuments i edificis que formen part del imaginari oficial dels telenotícies, contemplar, sobre tot, tres quadres excepcionals (Gernika, Las Meninas, El Jardí de les Delícies), llocs plens d'història com el Cafè Gijón, curiositats com la Puerta del Sol, la Cibeles, la Puerta de Alcalà ....

He passejat molt pels carrers del centre i algunes coses m'han sobtat. Grans edificis per tot arreu (tot és gran i monumental amb grans columnes), gent molt ben vestida, molts abrics de pells, i una suposada elegància molt lluny del meu gust. En general és una ciutat que sembla viure molt de cara a la galeria, de guardar les formes i les aparences, de quedar bé, però que un cop surts dels circuïts habituals amaga molta brutícia pels racons, i on el compliment de les ordenances municipals és molt laxe i els preocupa poc.

Gent amable, però poc eficient. Per qualsevol cosa cal fer cua, moltes vegades fruït de la poca organització. Sembla que els agradi veure la gent esperar. Això els fa importants. Estàvem a la cua per comprar entrades pel Museu del Prado i de cop i volta la única persona que venia entrades deixa la seva feina i es posa a fumar un cigarret tot parlant amb altres companys. I allà tots esperant estoicament.

També la he trobat molt sorollosa. Potser és que tants dies seguits dins d'una gran urbs em molesta. No hi estic avesat. Massa sovint s'escolten les sirenes dels serveis d'emergència amunt i avall, algunes vegades penso jo que innecessàriament . I per rematar, només falta que gairebé tots els semàfors de vianants són acústics. Deu ser de molta utilitat pels invidents, però al final acaben molestant tanta contaminació acústica.

L'he trobat també una ciutat fosca i poc il·luminada. Si als carrers treus les llums pròpies d'aquestes festes i la gran lluminària dels fastuosos teatres i d'alguns cinemes la llum del carrer és pobre i diria que no és pas per evitar la contaminació lumínica, és simplement així.

M'ha emprenyat, i molt, trobar en la façana d'una església, per cert, a prop de la plaça Colon on va celebrar la missa per la família el Sr. Rouco i els seus amics i on hi ha la gran senyera pàtria del Sr. Acebes un cartell com aquest:

Ara bé són capaços de tallar el trànsit dels carrers principals de la ciutat més de dues hores per celebrar la Sant Silvestre, i un cop ha passat la popular que surt a les 6, esperar fins a les 8 que surt la Internacional amb els carrers tallats sense cap problema i sense escoltar cap clàxon i amb molta gent animant als atletes.

Ja he estat a Madrid, ja l'he vist. M'ha agradat, però no crec que hi torni.

Ja hi tornem

Aquest matí tot aprofitant l'escalfor del sol he tornat als entrenaments després de més d'una setmana de descans. El darrer dia que vaig córrer va ser el dia de San Esteve a la cursa del Riu Ripoll on em vaig mullar de valent.

Ha estat agradable tornar a recuperar les sensacions del córrer pels camins del rodal encara una mica enfangats. He sortit de casa per la Ronda Europa fins a l'alçada del CEIP Can Llonch. Allà he agafat direcció Terrassa, primer per Can Canals i després pels corriols que van paral·lels a la carretera de Can Bonvilar.

Quina ha estat la meva sorpresa al veure que el que fa unes tres setmanes eren corriols estrets ara són camins amples, amb una bona colla d'arbres tallats. M'agradaria saber que pretenen fer-hi. Espero que no espatllin de nou un dels bons racons que tenim per córrer a prop de casa. El golf ja va fer una bona destrossa fa uns anys Poc abans d'arribar a Mossèn Homs enfilo el camí que passa entre el camp de golf i el Torrent de la Betzuca, de nou ja cap a casa. Vaig lent com correspon al dia de la tornada als entrenaments, però les sensacions són bones al llarg de la més de hora i mitja. Demà hi tornarem.

Aquest any m'he fet el propòsit d'entrenar de forma més regular. Ja veurem si ho acompliré. De moment tinc el meu primer repte en la wildboar d'aquí a pocs dies.