dimarts, 29 de juny de 2021

Balandrau

19,3 kms. 6-51-42 1492 metres de desnivell positiu

Feia dies que tenia ganes de fer una excursió llarga i pujar algun cim, però tampoc tenia massa ganes d’anar lluny i passar moltes hores al cotxe. Pujar el Balandrau des del Serrat em va semblar una molt bona opció.

Començo pujant pel carrer Calvari del Serrat. El nom del carrer serà premonitori del que m’espera, una pujada continuada sense cap treva, però de bon fer. Com que he començat a caminar de bon matí la primera part de la pujada la faig a l’ombra. Pujo, pujo i pujo per un corriol al bell mig del bosc. Observo flors que donen color al camí. La respiració i els batecs del cor s’acceleren. Primer segueixo unes marques grogues, que més endavant es convertiran en vermelles, cada vegada més escadusseres.


 

El bosc es va esclarissant. Els arbres són cada vegada més menuts. Quan creuo alguna clariana contemplo el Torreneules i també el majestuós Puigmal. El camí es fa perdedor per moments i haig d’estar alerta.



 

Definitivament desapareixen els arbres i entro en una zona de prats alpins. Els núvols s’arrosseguen per les carenes. Tinc una parella d’isards a pocs metres. M’observen amb tranquil·litat i desapareixen darrere d’unes roques un cop ja han satisfet la seva curiositat sobre aquest bípede que envaeix el seu territori.  


 

Els núvols van guanyant terreny. El vent és fresquet. Segueixo guanyant alçada, però ja fa una estona que he perdut el camí i avanço per intuïció per on em sembla millor. Fa fred i m’aturo a abrigar-me. Perdo visibilitat. La boira va i ve, però es va tornant persistent. Sense voler em ve al cap la tragèdia del Balandrau que fa poc han passat per TV3, i com realment un canvi meteorològic sobtat pot suposar un perill.

Un cop a la carena, recupero el camí. I de cop i volta ja soc al Balandrau. Pensava que el tenia més lluny, però resultava que estava molt més a prop. Tot és boira i no puc contemplar cap de les magnífiques vistes que es poden observar des d’aquesta atalaia. 


Han estat 3 hores per fer aquests 6.5 km de pujada i més de 1000 metres de desnivell. Tot un quilòmetre vertical. Fa vent i fred. No resulta massa agradable estar-se al cim: temps just per fer-se la foto i creuar algunes paraules amb una parella que arriba i poca cosa més.


 

La baixada és ràpida, i ben aviat ja sense boira però amb núvols persistents als cims. Des del Coll de Tres Pics baixo pel dret seguint el torrent del Bugader que està força sec. Hi ha alguna traça, però aquesta no és massa continua. Els núvols es mostren amenaçants per tot arreu.


 Canvio els plans. Havia pensat menjar alguna cosa al Refugi de Coma de Vaca i descansar abans de continuar la baixada, però no em vull arriscar a trobar-me sota una tempesta i segueixo directe avall sense ni arribar-me al refugi.


 

La baixada fins les Gorges del Fresser es fa llarga i pesada. Començo a acusar el cansament. Poc abans d'arribar al pont ja entro al bosc i tot es fa més agradable, sobre tot, quan em rodegen els nerets totalment florits.

Des del pont el camí ja modera el desnivell i puc anar més ràpid. El corriol és per dins del bosc i m’acompanya la remor de l’aigua del Freser. Em porto un bon ensurt quan en una corba on hi ha aturada una parella amb dos fills petits, un gos se m’abalança a sobre. Sort que el portaven ben lligat i l’aguanten fort.

Una mica més i em passo el trencall que m’ha de conduir al Serrat. Els pals indicadors som d’una bona ajuda per no fer més volta de la necessària. Travesso el torrent i ja a l’altra banda agafo una pista en baixada on aprofito per trotar a estones. Després d’una bona estona per la pista, un corriol a l’esquerra amb pujada ja em condueix directament al Serrat. El bosc que rodeja tota aquesta darrera part de la ruta la fa molt agradable. Escolto els cants d’alguns ocells i també puc contemplar el vol d’algun d’ells.

Acabo a una hora força tardana i amb gana, però satisfet de la jornada. Finalment m’he lliurat de la pluja i ara ja amb la feina feta podré cercar un lloc per fer mos de retorn cap a casa a descansar i a rumiar quina serà la propera.

2 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

Ricard, veig que el documental de TV3 no només ha fet efecte en mi....
Només llegir "Balandrau" se'm posen els pels de punta!!

Bona pujada, que de ben segur et copiaré.
Però... segur que vas posar-te guapo per la foto?!? :-) :-)

Un kilòmetre o milla vertical?

Gràcies per la crònica!

Ricard Masferrer ha dit...

El reportatge de TV3 sobre la tragèdia del Balandrau va ser una passada. D'aquelles que et quedes enganxat a la cadira fins que acaba.
Crec que el desnivell de pujada és d'uns 1200 metres i si treus alguna marrada que vaig fer encara es pot fer més directe i fer-la en uns 6 kms. i potser una mica menys. Va ser una ruta que em va agradar. També em va semblar atractiu pujar al Balandrau des de Pardines. No descarto provar-ho.