20 km. 7 hores 9 minuts, 1800 metres de desnivell positiu
Al llarg de molts anys les meves anades a Montserrat es limitàvem a pujar al Monestir i com a molt arribar fins a Sant Jeroni per camí de tots conegut. També hi havia pujat des de Collbató en les diverses edicions de la Cursa de l’Alba en que havia participat.
No va ser fins a finals de la dècada dels 90 que en una estada d’uns dies a la muntanya vaig descobrir les ermites. Des d’aleshores hi he voltat en diverses ocasions però mai les havia fet totes en una sola sortida. Des de l’octubre del 2020 en que vaig fer la integral de Montserrat em vaig proposar de fer aquesta volta.
Sobre el mapa he planificat un itinerari que és el que he acabat seguint, però de ben segur que hi ha moltes altres alternatives possibles.
Començo quan el sol encara no ha sortit del tot. Deixo el cotxe en un petit espai que hi ha a prop de l’encreuament abans de l’entrada a la zona d’aparcament de pagament.
En un principi havia pensat començar des de Santa Cecília però fer-ho des d’aquí escurça el recorregut. No sé com és la canal de la Font del Gat. No em refio gens de les canals de Montserrat que acostumen a donar problemes als que no ens agraden les emocions verticals fortes. Però no és massa tros i m’arrisco a provar-ho. Sempre soc a temps de rectificar i anar a donar la volta fins a Santa Cecília.
Em costa una mica situar-me i trobar el punt per on entrar a la canal, però quan ja hi soc hi pujo sense massa problema. És força vertical. Això no és cap novetat, però es pot anar fent. Quan arribo al camí de l’arrel el sol ja toca a les agulles. Per aquí ja es pot caminar amb comoditat i ben aviat arribo a la primera ermita, la de la Santíssima Trinitat, de la que encara que força malmeses queden moltes restes. Havia de ser força gran. Està just a tocar de les parets, però davant disposa d’una zona planera.
Ben a prop hi ha les dues ermites que encara són utilitzades pels monjos del monestir. Abans de baixar a Sant Dimes m’apropo a una punta que permet gaudir d’una excel·lent vista panoràmica. Sant Dimes està en un lloc ben curiós, entremig de dos de les típiques agulles montserratines. No està permès apropar-s’hi massa. El pas està barrat per una tanca. Passo pel davant de les escales que baixen directament fins el monestir, l’anomenada Escala Dreta. Hi ha un cartell que avisa que la porta, la que deu donar accés al monestir, està tancada. Suposo que més d’un deu haver provat de baixar-hi, i al trobar la porta tancada, haurà hagut de refer el camí, però de pujada.
Per sobre de l’ermita de Sant Dimes es poden observar les restes d’una construcció que es creu que són les restes d’un castell o al menys de la seva torre.
Molt a prop i també amb una cleda que impedeix el pas hi ha l’ermita de la Santa Creu. També sembla un lloc utilitzat pels monjos, però no tan ben conservat com Sant Dimes.
Del Pla de la Trinitat ja només me’n resta una, la de Sant Benet, que fa més de 40 anys que fa les funcions de refugi guardat pels muntanyencs i per aquesta raó l’edifici està ben conservat.
Abandono el Pla de la Trinitat i m’enfilo per un corriol força costerut. Tinc ben a prop algunes de les agulles més conegudes, amb les seves formes capritxoses i amb noms molt ben trobats: L’Elefant, la Mòmia, la Prenyada, ...
La cinquena ermita és la de Sant Salvador. Del que va ser l’ermita en queden ben poques restes. Però la balma propera encara està ben conservada. Pot resultar un bon refugi. La primera vegada que hi vaig passar a finals dels anys 90 hi vivia una mena d’ermità, crec que d’origen francès, amb el que vaig petar la xerrada una estona. Recordo que em va explicar que baixava a Monistrol per queviures i que per estar-se allà va haver de demanar permís al Monestir.
Segueixo pujant i m’endinso per la Serra de les Lluernes. Ja albiro el sempre majestuós Cavall Bernat. Amb pas ferm i segur m’hi vaig apropant per un corriol ben fressat. Deixo el Cavall a la meva esquerra, i una mica més endavant trobo la indicació de l’ermita de Sant Antoni. Una pujada curta, però ben dreta m’hi porta.
Com sempre les vistes des d’aquesta atalaia privilegiada són excepcionals, sobretot, amb el Cavall Bernat just allà a tocar. Fa uns anys en aquest lloc hi residia un home que cuidava de l’indret i oferia menjar i, fins i tot, allotjament, però pel que em comenta un excursionista que arriba mentre estic fent un mos sembla que ja fa temps que no va abandonar el lloc. Malgrat tot es manté força ben conservat.
Torno fins el rètol que indicava el camí de pujada a aquesta ermita i m’encamino a Sant Jeroni, pel camí clàssic que hi puja des del Monestir. Avui només m’arribaré a l’ermita. Aquesta és nova i està en molt bon estat. Antigament hi havia hagut una ermita de Sant Jeroni, però estava més a prop del cim, on durant uns anys va funcionar un restaurant, ara ja totalment desaparegut.
Aprofito per arribar-me fins el conegut com a mirador del moro, en el lloc que en el segle passat, des de 1930 fins a 1983, arribava la cistella de l’aeri de Sant Jeroni. Ara s’hi ha instal·lat una antena de telecomunicacions. Encara es conserva una part de la maquinària de l’antic aeri. Impressiona la verticalitat d’aquesta paret arran de la que abans pujava l’aeri. Recordo haver-hi pujat de petit amb els pares sense massa convenciment i amb força basarda.
Refaig el camí. Aprofito que ara el desnivell és favorable per trotar a estones, fins arribar a l’ermita de Santa Anna. Aquesta era l’ermita central i on els monjos feien un parell de trobades a la setmana per resar. Observo que està en procés d’excavació. Ja porto més de la meitat de la ruta prevista per avui.
A partir d’aquí canvio de zona i m’enfilo per un camí ben fressat cap a la zona de La Tebaida on hi ha la resta de les ermites, molt a prop unes de les altres. La primera d’elles, la de Sant Jaume, un lloc on és ben difícil d’arribar. Bé, de fet, em quedo uns metres per sota de l’única paret que resta dempeus.
Baixo fins el camí que mena a l’ermita de Sant Joan, però ben aviat a la meva dreta hi ha una escala ben dreta i a continuació un corriol ben costerut fins a les restes de l’ermita de Santa Magdalena, un lloc privilegiat. De fet diuen que l’ermità que hi vivia podia escoltar els cants dels monjos del monestir dels diferents oficis diaris.
Desfaig una part del camí per passar per l’ermita de Sant Onofre i a continuació la de Sant Joan que estan una a tocar de l’altra. Al llarg d’uns quants anys hi havia hagut un restaurant a Sant Joan. Recordo que al finals dels 90 encara estava en peu la construcció que havia fet de restaurant, amb material en el seu interior com la càmera frigorífica. Donava la impressió de que havia estat abandonat de pressa i corrent i no feia massa temps. Avui en dia ja no hi queda res.
Ja estic a la part final de la ruta d’avui. Passo pel davant de la nova ermita de Sant Joan. Allà mateix estic una bona estona amb un pit-roig que es deixa fotografiar de ben a prop. Mai m’havia passat. Pràcticament puc posar el mòbil a un pam i no marxa. Es mou pel lloc però no marxa lluny i està força quiet. Ha estat un bon regal.
Ara ja per pista pavimentada i en baixada troto fins l’ermita de Sant Miquel, un ermita de gran tradició montserratina, però que no pertany al grup d’ermites que podríem qualificar de “tradicionals”. És una construcció relativament nova i ben conservada.
La pista pavimentada segueix fins el Monestir. La gran plaça és de pas obligat. Em sorprèn trobar-la pràcticament buida. Encara es noten els efectes de la pandèmia. Hi ha ben pocs badocs i turistes, potser una desena mal comptada, quan acostuma a ser un lloc ple com un formiguer. El gran restaurant self-service on havia pensat menjar està tancat. Un indicador més de la manca de visitants.
Segueixo pel camí dels Degotalls que em deixa on aquest matí he aparcat el cotxe sense trepitjar ni un pam d’asfalt. Ha estat un matí ben entretingut. Quina serà la propera?
3 comentaris:
Força interessant Ricard!!!
Molt bona ruta, per gaudir amb tranquil·litat.
La veritat que sempre pujo des de Collbató i sempre faig la mateixa ruta.. també per por de perdre'm pels camins d'allà.
M'ho apunto, que a més... desnivell no falta encara que no haguessis pujat a Sant Jeroni.
Montserrat ofereix força alternatives, però és cert que és una muntanya perdedora i amb la que cal anar amb molt ce compte.
Una bona crònica d'un lloc increïble i que fa 13 anys vam fer algún tram amb la nostra estimada Teresa Farriol. Gràcies��
Publica un comentari a l'entrada