La Llanera està trista

La Llanera Trail

22,3 km. 2-52-00 7-43 x km. 413 mestres desnivell positiu

295è. de 321 classificats i 37è. de 44 classificats en Màsters Masculins

Quan vaig fer la Llanera Trail distància marató el gener del 2018, em vaig fer el propòsit que un altre any faria la mitja marató.

A excepció de curses d’orientació i rogaines, fa gairebé dos anys que no participo en una cursa. La darrera va ser pocs dies abans que ens quedéssim tots tancats a casa. Després de tant de temps l’agafo amb ganes. No tinc massa clar com em trobo de forma, i em marco l’objectiu de baixar de les tres hores i apropar-me tot el que pugui a les 2-45. Per fer-ho, em divideixo la cursa en tres parts de 7 kms. Com ja fa dies el matí s’ha aixecat molt fred. Veig la sortida dels que fan la marató. Saludo a coneguts que em vaig trobant i fem petar la xerrada. Escalfo una mica, més aviat per no passar fred que una altra cosa i em col·loco a darrera de tot esperant el tret de sortida.

 

Surto sense pressa al costat dels escombres. En aquesta primera part d’asfalt intento agafar un bon ritme, i malgrat que em costa, ja començo a atrapar a algun corredor. Tothom ha sortit escopetejat. Aprofito la baixada de la Cobertera, i tota la pista de la riba del Ripoll, per anar força ràpid abans no iniciar la primera pujada. Quan comença, el fet de conèixer-la bé em permet seguir fort. Passo el km. 3 amb 18 minuts pelats, molt més ràpid del que esperava. He començat molt fort. Igual ho pagaré més endavant. Just passar el km. 5 m’avancen els primers de la cursa de 13 kms.  

Ens endinsem en el corriol que circula pel mig del riu Tort i enfilem la primera pujada realment forta. Avanço a un company de la UES que feia temps que tenia al davant i que no m’ha estat fàcil atrapar. Ja som al pla de Togores i de nou es pot córrer. Em sorprenc del bé em trobo i del temps que porto al passar pel km. 7: 47-30.

A partir d’aquí la major part del recorregut és corriol amb continues baixades i pujades. Vaig una bona estona darrera d’un invident amb els seus dos guies amb barra i observo com ho fan. Li  descriuen amb tot de detall com és el terreny pel que corren. En algunes zones on han de creuar petits torrents tenen més dificultats, així com en les zones més revirades dels corriols. Però quan estan en una zona més plana i corrible van molt més de pressa que no pas jo.

En una forta baixada que acaba en un petit torrent s’aturen per deixar-nos passar ja que ells s’han de prendre el seu temps per passar aquest obstacle. Realment em costa molt imaginar les sensacions de l’invident participant d’aquesta activitat.

Vaig una bona estona en fila índia darrera d’un grupet al que no puc avançar fins arribar a una pista més ampla. En tot aquest tram estic anant molt més lent que en la primera part de la cursa.

De cop i volta al mig d’un camp hi ha un helicòpter de emergències sense ningú a dins. M’estranya molt la situació i penso que el tenen allà per si cal actuar. Però una mica més endavant, en una pista, ens trobem amb tot un desplegament de mitjans (mossos, ambulància, bombers, policia local). La persona accidentada està darrera d’unes pantalles. No sabem el que ha passat però sembla greu. 

Entrem en la zona coneguda amb el nom del laberint, una zona especialment divertida al mig del bosc de Togores, amb corriols estrets per entre arbres amb giragonses constants. Passo el km. 14 amb 1-52-30. He fet aquesta segona part amb 1 hora 5 minuts, gairebé 17 minuts més lenta que la primera. 

 A l’avituallament pregunto per l’accidentat i em confirmen que és de la cursa i que el seu estat és greu. M’ho trec del cap i segueixo endavant. Conec bé tot el que resta de cursa i apresso el pas. Tinc forces i em trobo bé. Haig d’aprofitar aquest terreny favorable abans no arribi el temut Mortirolo. Deixo a algun company enrere, però vaig molt sol i no tinc referències per davant.

Intento pujar el Mortirolo trotant, però l’acabo caminant. Ja torno a estar a l’asfalt. Ja és evident que la cursa fa més de 21 km. Passo el 21 amb 2-44, o sigui 52 minuts en aquesta tercera part, i per tant, objectiu inicial assolit. Tota la part d’asfalt segueix sent favorable i estiro la gambada. Arribo satisfet amb el temps i les sensacions. És el moment de gaudir d’un bon avituallament regat amb cervesa.

 

Preocupat pel que li ha passat a l’accidentat pregunto i em confirmen el fatal desenllaç. És un cop fort i inesperat. Penso en el moment en que he passat pel seu costat. És quelcom que ens pot passar a tots. Cap de nosaltres està lliure de patir un accident d’aquest tipus. És inevitable. No és cap consol pensar que ha mort fent el que li agradava. Hi ha manera d’evitar-ho? Cap de nosaltres quan participa en una activitat esportiva i de fet tampoc en la nostra vida diària pensem que això ens pot passar a nosaltres. Ell ja no hi és. Per ell tot ha acabat de cop. Els que passaran un mal tràngol serà la seva família i els seu amics.

El retorn a casa, és un retorn ben trist. No em puc treure del cap el que ha passat. Ha estat una Llanera Trail molt trista.