divendres, 6 de març del 2026

Caminar i refugis

 

De sempre m’ha agradat caminar per la muntanya. Des que a l’any 2000 vaig fer el camí de Sant Jaume he fet unes quantes travesses de muntanya d’uns quants dies. Al llegir aquest text m’hi he sentit identificat en part.

Los caminantes de hoy no son los pastores de ayer. Seguro que están mejor equipados. Sin embargo, al igual que ellos, saben que la marcha supone, en parte, un esfuerzo solitario, sobre todo cuando el terreno se complica y la pendiente aumenta. Todos se miran los pies para no despeñarse por la sima que se abre a la derecha. De todas formas, falta aliento para conversar. Frente al cansancio corporal, los senderos serpenteantes y la aspereza del terreno, uno se siente solo en esos momentos. Nadie camina ni respira en el lugar de otro. Es fundamental dar con un ritmo que no deje sin aliento, una cadencia que fortalezca los músculos en vez de debilitarlo, un paso que acune la mente sin nunca anestesiarla. La sinergia del alma y el cuerpo es determinante.

M’agrada molt caminar sol al meu ritme, en alguns moments forçant la marxa per gaudir de l’esforç, en altres moments alentint el pas per gaudir del paisatge i l’entorn que m’envolta.



“Hay al menos dos formas de llegar a un refugio de montaña. Bien el caminante lo advierte desde abajo y durante todo el camino, bien lo descubre en el último momento tras un sendero sinuosos. En el primer caso, no pierde de vista el objetivo. A medida que avanza, recalcula de forma intuitiva la distancia que le queda y la velocidad que le permitirá acercarse. Camina diciéndose que dejará de caminar. En el segundo caso, la cabaña aparece de golpe. La ocultaba una morrena o un cerro sobre un lago encajado en un valle glacial. Al caminante le sorprende la aparición del refugio

Aquestes dues maneres d’aproximar-se al refugi o a l’objectiu del final de l’etapa són ben certes i no sé escollir quina és la que m’agrada més. A vegades em plau veure’l de lluny i poder calcular la resta del camí. El que passa amb aquesta visió de lluny del refugi és que aquest sembla a prop, però no acaba d’arribar mai i aleshores el camí es pot arribar a fer molt pesat. A vegades prefereixo que el refugi aparegui en el darrer moment. En aquesta situació quan ja en tens prou de caminar i arriba el cansament desitges que el refugi aparegui darrere de cada corba del camí i aquest es fa pregar.



En el refugio los caminantes se reúnen. Forman un microcosmos, una sociedad donde la camaradería reina a sus anchas y se intercambian historias. Se conocen poco y, sin embargo, se evocan las ascensiones realizadas ese día. Sentarse a la mesa es una improvisada experiencia democrática. El refugio es uno de esos lugares donde los solitarios se revelan solidarios durante un rato. Al día siguiente, cada uno se va por su lado

En el refugi es comparteixen moments amb persones que no coneixes de res i que de ben segur no tornaràs a veure mai més. Moltes vegades a la taula hi ha gent de diferents procedències i que parlen diferents idiomes i es cerquen les maneres de poder-se comunicar.

En altres moments de l’estança al refugi hom prefereix estar sol amb les seves reflexions, lectures o simplement planificant l’etapa de l’endemà.

El refugio es una institución abierta a todo el mundo. Tiene un espíritu democrático. A nadie le interesa el estatus social de unos y otros. Solo importan las historias de ese momento. En un refugio, uno no exhibe lo que es, sino que cuenta lo que ha hecho

OLIVIER REMAUD

Soledad voluntaria

Gallo Nero; 2022; 209 pàgines

Traducción de Marta Cabanillas

diumenge, 15 de febrer del 2026

Rogaine perimetral

 III Ebregaine a Miravet

24 km. 5-47-25  14-40 x km. 711 metres de desnivell positiu,

134 punts, 20 fites 1rs. de 4 equips ultraveterans classificats

De nou tota la setmana pendents de les previsions meteorològiques. Dijous va ser el dia de l’alerta als mòbils per vent a tot Catalunya. Divendres a les 13:00 hores rebem un correu dels organitzadors que la Rogaine del dissabte tira endavant, però unes hores després ens anuncien que la passen al diumenge i això ens obliga a canviar tots els plans i esperant a no tenir més entrebancs.

Malgrat el vent fa força bon dia, amb bona temperatura per fer la Rogaine. Vist com estan distribuïdes les fites decidim fer la volta per tot el perímetre del mapa en la direcció de les agulles del rellotge tractant de passar per gairebé totes les fites de màxima puntuació menys una. Ens sembla un pla agosarat però possible. Ens marquem arribar en 3 hores a la fita 60.



Sortim en grup i ens comencem a enfilar pels carrers del poble per després tornar a baixar a nivell del riu. La majoria d’equips van a la 39. No la teníem en la nostra planificació, però dubtem de si anar-hi. Finalment, la descartem ja que segurament trobarem una llarga cua per fitar. Seguim a la vora del riu fins la 40, i 67 després. Per arribar a la 70 ens toca enfilar-nos.

Passem per uns corriols que recordem de l’any passat. Si fa no fa passem per llocs per on ja vam passar l’any passat. Abans de la primera hora de cursa ja tenim al sarró la primera fita de 9 punts, i poc després la segona en un objecte ben singular.



Proper objectiu la fita de 10 punts. Ens enfilem pel dret per anar a trobar un corriol que passa per sobre d’on estem i de nou per corriols a estones trotant a estones caminant assolim la fita. Estem a l’extrem Sud-Oest del mapa. Seguim el pla i enfilem Nord enllà. El vent només ens fa una mica la guitza en les zones més altes i en les carenes per la resta no suposa cap problema.

Quan deixem els corriols i hem de saltar marges a vegades no resulta senzill trobar per on passar tant si és de pujada com de baixada. Assolim la fita 60 i portem 2 hores 40. En vista que anem molt bé de temps decidim anar a caçar una fita de 7 punts que no teníem en els plans inicials. És un anar per tornar, però per camí fàcil i sense massa desnivell.

De nou canviem l’estratègia i anem a la 91 per baix i deixem la 59, una fita que havíem previst al principi però que ara veiem que ens suposa pujar molt per tornar a baixar. Preferim un cop feta la 91 seguir arran de camps i per un corriol a nivell que ens condueix fins la 68.

A la 69 cometem la única errada d’avui. Sortim abans del corriol i no la trobem, però rectifiquem i ja és nostra. Potser hem perdut uns 10 minuts com a molt. Seguim la nostra planificació trotant sempre que el terreny és favorable i arribem a la zona plana ja a prop de Miravet. Aquí hi ha 4 fites de tres punts. Ja ens queda poc gas i pincem la darrera fita amb 20 minuts de marge, massa poc temps per intentar buscar una fita més.

Així tanquem una nova rogaine satisfets tant de l’estratègia, com de la seva execució i del nostre estat físic. La propera serà la rogaine número 50 de l’equip Som Mas-Sa.



diumenge, 1 de febrer del 2026

Trail-O, joc o competició?

 

Ha finalitzat la diada de Trail-O que s’ha disputat avui a Sabadell. Ara ja sé què és això de la Trail-O i les seves diferents modalitats.

Tot va començar fa més o menys mig any. La Mercè i el Jaume es van posar en contacte amb mi per organitzar una competició de Trail-O al Parc de Catalunya de Sabadell. Ben poca cosa sabia d’aquesta modalitat d’orientació, però em vaig oferir a col·laborar en la organització.

La preparació és molt laboriosa i necessita molt de temps i dedicació. No resulta fàcil preparar tot el que es necessita i trobar els voluntaris necessaris per poder-ho dur a terme.

A Espanya hi ha més afició, però aquí a Catalunya no acaba d'arrelar. És una modalitat d’orientació molt nova i s’han fet poques competicions. Es va optar per organitzar tres competicions en una sola jornada, dues en horari de matí, i una en horari de tarda. Cada una d’elles correspon a una modalitat diferent de Trail-O.

El Trail-O és un esport en el que poden participar persones amb mobilitat reduïda, ja que es fa per terrenys que no presenten dificultat. A més a més el fet de córrer no és essencial per assolir bons resultats.

En poques paraules, la Trail-O es tracta de desplaçar-se per un itinerari marcat en un mapa del qual no es pot sortir, i aturar-se en diferents estacions des d’on es veuen diferents fites col·locades en el terreny. En el mapa hi ha la descripció de control de cada una de les estacions i el participant ha de decidir quina de les fites està en la posició correcte. També és possible que cap de les fites sigui correcte.




Més que una competició esportiva sembla un joc o un repte que posa a prova els coneixements dels participants de tota la simbologia que s’utilitza en les curses d’orientació.

El nom de Trail-O és una mica enganyós i també ho és que es vengui com una modalitat inclusiva. La paraula Trail està associada a les curses per muntanya més o menys llargues. Em semblaria millor anomenar a aquest esport amb el nom d’orientació de precisió. És cert que permet la participació de persones amb mobilitat reduïda, però aquest és un fet que gairebé no es produeix ja que per poder participar-hi calen uns coneixements tècnics d’orientació difícils de tenir si prèviament no s’han fet curses d’orientació. El fet que sigui un esport en el que no calen condicions físiques específiques fa que desapareguin les diferents categories per edats i per sexe que són habituals en tots els esports i que tots els participants puguin fer-ho en condició d’igualtat en una sola i única classificació.

Com en tot esport competitiu els participants volen guanyar però he tingut la impressió que es tracta més d’un joc on el repte és solucionar els problemes que proposa la organització de l’activitat que no tant superar als companys i què el divertit és comprovar la habilitat que es té per interpretar acuradament el mapa en les diferents estacions.   





diumenge, 25 de gener del 2026

Dubitatiu

 

CAN VILALLONGA

H60 3,4 km. 12 fites 1-06-24 6è classificat de 13 participants

Dissabte passat arrancava la temporada de Rogaine i avui arranca la temporada d’orientació a peu en el mapa de Can Vilallonga, uns dels mapes que es va utilitzar pel mundial de veterans d’aquest estiu. Ha estat plovent gairebé tota la setmana, però avui s’aixeca amb sol.

La sortida està a dos quilòmetres del centre de competició. Aprofito el camí per escalfar. Surto dubitatiu. L’aproximació a la primera fita és per camins i corriols. Això serà una constant en tota la cursa. Tinc la impressió d’haver-me passat l’encreuament, però no ha estat així. Faig el que havia pensat, però he estat lent. Segueixo pels camins, però també segueixo dubitatiu. Quan deixo els camins per fitar la tercera fita tasto el terreny bosc a través amb molts troncs pel terra i amb una vegetació aspre, en el que costa moure’s.

Aquí em toca pujar primer pel mig del bosc i després per corriols. Sembla que m’entono i tracto d’anar de pressa. Supero el turó i després avall cap a la fita 4, sense problemes. Quan arribo a la fita veig al Santi que havia sortit abans que jo. Això m’anima. Al sortir de la 5 dubto d’anar per la riera, però un cop hi soc veig que porta força aigua i no ho veig clar. Això em farà perdre temps. Anar per la riera era una bona opció.

I de cop hi volta, aquesta tanca què hi fa aquí? No ho havia previst. Em costa saber on he anat a parar. Un cop ho veig ja em dirigeixo cap la 7. Està força amagada al mig de la vegetació, però el relleu em permet trobar-la. Hi arribo abans que el Santi, al que no havia vist des de la 4.

Em passa camí de la 8 i em diu que aquesta és fàcil. Li dic que no ens podem refiar. Arribo a un tàlveg que no veig dibuixat al mapa. El que busco és un petit tallat. A casa veuré que el tàlveg està tapat pel cercle fúcsia. Dubto però l’acabo trobant. M’havia passat! Allà es queda el Santi encara buscant la fita i marxo. Ja no ens veurem més.

Un cop al corriol de baix, busco el pas que permet superar el verd impassable i després busco la fita 9 que està en el llom. Ràpid cap la següent (10) seguint la xarxa de corriols. Penso anar cap a la 11 també pels corriols però a mig camí canvio d’idea i m’endinso pel bosc per cercar fer drecera, però travessar el bosc resulta massa lent. No ha estat una bona opció. I ara ja només em resta córrer fins la darrera fita en baixada i travessar un gran bassal per acabar la cursa. El fang i l’aigua que hi havia en alguns llocs no estat impediment per gaudir d’una bona cursa d’orientació.



Si obvio aquests dubtes inicials ha estat una bona cursa sense errades malgrat que sempre es pot millorar i arrancar uns segons i fins i tot algun minut en alguna de les fites. A la propera serà qüestió de ser més decidit i tractar d’anar més ràpid. Com gairebé sempre acabo amb la sensació que puc anar més ràpid.

dissabte, 17 de gener del 2026

Mullats com ànecs

 

Rogaine de Piera

20 km. 5-39-04  16-56 x km. 872 metres de desnivell positiu,

123 punts, 20 fites 2n d’ultraveterans i 3rs. de superveterans

Amb aquesta rogaine puntuable per la copa catalana comencem una nova temporada. Com altres vegades hem estat tota la setmana pendents de la previsió meteorològica. De ben segur que serà una Rogaine passada per aigua. En el viatge no ens plou, però quan ja ens acostem a Piera plou amb ganes. Ens diuen que aquí ha estat plovent tota la nit. I mentre preparem l’estratègia en un recinte tancat a fora segueix plovent. Al nord del mapa hi ha tres fites de 9 punts. Així doncs farem la volta per allà i ens deixem una zona amb força fites a prop de l’arribada per gestionar-la al final.

Sortim del recinte a cobert on estàvem i quina és la sorpresa. No plou! Ens posem en camí caminant ràpid per una pista en pujada i en una zona oberta al costat d’una petita construcció en runes tenint la primera fita (51). Un camí poc visible a vegades perdedor ens porta a la segona ruïna i a la segona fita (38). Comencen a caure gotes. La 81 se’ns resisteix una mica però la línia elèctrica ens és útil per localitzar-la.

El corriol que ens mena a la 75 ens permet trotar a estones. Un cop la tenim tornem al corriol. De fet aquesta serà una constant al llarg de tota la Rogaine. Poques vegades farem bosc a través. Només ho farem en petits trams per acabar de localitzar les fites. Tant en corriols com en pistes forestals caminem a les pujades i trotem a les baixades. Tota aquesta primera part de la cursa té més aviat tendència a pujar, però són pujades de poc desnivell.

A estones plou força, en altres moments ho fa lleugerament i també hi ha moments que són d’agrair i ho deixa de fer. Com és inevitable anem ben molls, però de moment no fa massa fred i això ajuda a fer-ho més suportable.

Amb poc més de dues i mitja fitem la 91, la primera fita de 9 punts i situada al Nord del mapa. Girem cap a l’Est i a les tres hores fitem la següent fita (62), encara al Nord del mapa. Tenim la sensació que ha baixat la temperatura. Anem del tot mullats i augmenta la sensació de fred. Podem trotar de pressa en la baixada que ens ha de conduir fins la 92i això ens permet entrar en calor. Però compte que ens hem passat el trencall on hi havia un corriol que havíem d’agafar a la nostra esquerra. Sort que hem reaccionat ràpid.

Seguim la nostra planificació inicial. En algun moment tenim dubtes d’enfilar pel dret i dirigir-nos a l’arribada, però de cop i volta tenim la impressió que el temps millora i que igual deixa de ploure. Però no és així. Ha estat un miratge i torna a ploure quan ja només ens falta una mica més d’una hora de rogaine. Seguim endavant. La 76 està en un arbre en una zona oberta. Està en el tercer arbre que visitem. Ja només ens resta baixar fins un corriol i dirigir-nos a l’arribada tot pinçant la 31 de camí. Tots els camins van curulls d’aigua. Ens sobra temps, però en cap moment ens plantegem anar a sumar més punts en alguna de les fites properes a l’arribada. Ja en tenim ben prop d’aigua per avui. Ha estat una rogaine ben passada per aigua.



Ens posem roba seca mentre van arribant participants. Mengem l’escàs avituallament final que ha disposat la organització per nosaltres. Sort hi ha del caldo ben calent que ens ajuda a escalfar-nos. Pugem al podi d’ultraveterans i superveterans i cap a casa, a esperar la propera. Ja porto 48 rogaines formant l’equip Som Mas-Sa amb el Joan. Aviat celebrarem les nostres noces d’or.