Els camins de la Llibertat. La Senda de Camille II: Arlet-Lescun

Arlet-Lescun 21 km. 7.45 hores

Temps de pas: Col de Saoubathou, 1-30, Puerto de Palo 3-30, Pont d’Itchaxe 5 hores.

Avui sortim més d’hora amb la intenció d’arribar amb temps al poble de Lescun. D’entrada ens ho agafem amb calma, aprofitant la fresca després de la pluja d’ahir vespre. És una zona de puja i baixa per corriols ben marcats amb vistes espectaculars miris on miris. Les muntanyes dels Pirineus són inacabables, més i més muntanyes s’aixequen arreu. Tota l’estona voregem els 2000 metres.

Passem el Col de Saoubathou i seguim endavant per prats alpins. Emociona arribar al Portillo de la Cunarda i topar-se amb un monòlit del Chemin de Liberté, indicant que per aquest coll travessaven els jueus fugint de la barbàrie nazi. Sempre em colpeix pensar els perills, neguits i penalitats que havien passat pels mateixos camins que trepitjo persones perseguides per les seves idees i que no feien aquestes feixugues caminades per gust, com ara fem nosaltres.

A partir d’aquí alguns trams de camí travessen amples pales de neu, que encara persisteix després de la primavera generosa amb precipitacions d’aquest any i ens cal extremar les precaucions. Amb el darrer tram de pujada de la jornada d’avui ens enfilem fins el Puerto de lo Palo (1942 m.), una bona cruïlla de camins.  Uns francesos ens avisen que en el camí que porta a Lescun trobarem molt de fang.

A partir d’aquí ja tot és baixada. Amb continues ziga-zagues el corriol perd alçada ràpidament. En una cabana del camí trobem una font perfecta per refrescar-nos, ara que la calor ja comença a fer-se notar. Segueix la pronunciada baixada fins arribar a unes runes. Passat un ramat de vaques que hem de sortejar arribem a una pista amb molt de fang. 

Ara entenem l’advertència dels francesos. Es fa difícil avançar a través d’aquesta barreja de fang i merda de vaca.

Travessem a l’altra banda del torrent pel Pont d’Itchaxe i cerquem una ombra per dinar.

Pensàvem que ja s’havia acabat el fang, però estàvem ben equivocats. Després de dinar ens topem amb un corriol encara més ple d’aigua i fang que abans. Busquem maneres de sortir del fang, però és impossible. Aquest tram se’ns fa molt antipàtic. Finalment enllacem amb una pista també molt enfangada. A mesura que perdem alçada per fi va desapareixent el fang a poc a poc. Haurem estat al voltant d’una hora caminant pel mig del fang. 

A partir d’aquí ja tot és pista còmode, primer, i carretera després fins a Lescun. Hi ha una opció d’anar per corriol en lloc de carretera, però dona més volta i tenim ganes d’arribar.

El càmping, el lloc habitual d’allotjament de la Senda, està tancat per obres. Això ens obliga a arribar fins al poble, una mica més d’un quilòmetre afegit. Fa molta calor i la pujada fins al poble se’ns fa molt i molt pesada. Sort que l’allotjament d’avui s’ho val.

Després de la cervesa i la dutxa, aprofitem la tarda per descansar, fer la bugada, i donar un tomb pel poble, abans de gaudir d’un bon sopar i una conversa multilingüe amb altres hostes de l’alberg. És curiós la facilitat que tenim els humans en passar d’un idioma a un altre quan realment ens volem comunicar. A la taula mentre sopem es poden escoltar simultàniament converses en català, castellà, francès i anglès, entre persones de diferents orígens que intenten parlar amb el que poden per poder-se entendre.

L'inici. La Senda de Camille I: Somport-Arlet

“Camino ara interrogant mos passos:

potser la terra em podrà dir el meu fat”

Clementina Arderiu

Somport-Arlet 19 km. 8.10 hores

Temps de pas: Torrent d’Arlet: 2 hores Torrent de Couecq 4 hores

Haig de remuntar-me a l’estiu del 2010, per recordar la primera vegada que vaig sentir que algú anomenava aquesta Senda. Va ser mentre feia Carros de Foc. Vam conèixer a uns companys que l’havien fet aquell mateix estiu i que ens en van parlar molt bé. Va quedar anotada a la memòria. Fa uns anys una companya d’orientació també me la va elogiar. Finalment li ha arribat l’hora.

Marxo cap a Somport, lloc que he escollit per l’inici. Tinc el neguit de sempre quan inicio una d’aquestes rutes. Aquesta vegada s’afegeixen les informacions que m’arriben de que encara resta molta neu en les parts altes de la ruta i que pot suposar una dificultat afegida. Arribo a Somport a mitja tarda amb temps per donar un passeig per l’entorn. Les vistes des d’aquí ja són tot un espectacle: grans parets amb unes bones pales de neu. Es nota que aquest any ha nevat molt i que les temperatures han estat força baixes fins fa pocs dies.

Arriben l’Adrià de Cerdanyola i una parella espanyola, Carlos i Cristina, que viuen a Ipswich.  Avui han completat l’etapa Lizara-Somport. M’expliquen que han passat molta calor. En el sopar parlem de les diferents etapes que han fet fins ara.

Ja estic en marxa. Surto a les 9 després d’un esmorzar suficient. Fa un bon dia i la previsió és bona. La ruta comença en baixada per un corriol paral·lel a la carretera i amb trams herbats pel costat d’un torrent, un bon auguri.

M’allunyo de la carretera i ben aviat entro en un bosc, una magnífica fageda que ens acompanyarà al llarg d’una gran part de la jornada. 

A partit d’aquí anirem junts tots quatre. Per moments cal ser curós a no perdre el track. Travessem el Torrent d’Aspe per un parell de ponts i seguim pel bosc encara de baixada. 

Algunes clarianes ens permeten contemplar el paisatge. 

Acabat le Bois d’Espelunguere travessem el Torrent de Covecq. Tenim davant les muntanyes del mateix nom, d’un color vermellós ben curiós. Dinem a la riba del torrent.

Amb les forces recuperades iniciem la pujada primer encara per dins del bosc. La pujada ara és constant, però es pot portar un bon ritme. A mesura que guanyem alçada deixem el bosc i s’obre la vista cap a més i més muntanyes que ens envolten en un gran espectacle de la natura. 

Arribem al col Lapochounaou on podem dir que s’ha acabat tota la pujada. Fem una breu aturada abans de continuar. Només ens queden 4 kms. Ens fem il·lusions que ja s’acaba la caminada d’avui, però no és ben bé així. Primer planegem, però després encara ens cal pujar de de nou per ja veure finalment el refugi, en un lloc veritablement idíl·lic.

Hem tallat just, ja que un cop al refugi es posa a ploure amb força. Cau una bona tempesta. De fet ja feia estona que s’estava ennuvolant des de tot arreu. En el refugi hi ha dos navarresos que ens han avançat abans d’arribar al bosc d’Espelunguere i que ens expliquen que estant fent la Senda en tres dies. Avui han completat la seva segona etapa i demà la donaran per acabada.

Després de sopar, també ha acabat la tempesta i la natura ens brinda un grandiós arc de Sant Martí davant dels nostres ulls, poc abans de que decidim que ja n’hi ha prou per avui i que ens retirem a descansar. 

Un tomb per les Arenes i el Riu Ripoll.

https://ca.wikiloc.com/rutes-correr/un-tomb-per-les-arenes-24777755

Les Arenes, Riu Ripoll i les seves fonts, Turó del Castelló i Turó de les Arenes 

12,2 km. 2 hores 15 minuts 462 metres de desnivell positiu

Havia passat moltes vegades per la zona de Les Arenes sense aturar-me. És una zona d’esplai amb barbacoes que els caps de setmana està sempre plena de gent. Després d’aquesta temporada de pluges continuada en que els rius i torrents baixen curulls d’aigua em venia de gust donar un tomb per la riba del Ripoll.

Aparco el cotxe i surto en direcció al nucli de cases de Les Arenes. Un lloc ben curiós. Són cases d’estiueig, algunes d’arquitectura modernista, però observo algunes cotxes aparcats, indicatius que hi ha famílies que hi viuen tot l’any.

Deixo les cases i per un corriol estret indicat amb senyal del sender SL C-65 baixo en direcció al riu. Abans d’arribar la seva llera em trobo les primeres fonts la del Romaní i l’Espígol. Tot està humit i les fonts ragen sense aturador.

Ja a la llera del riu Ripoll, segueixo per un corriol en direcció Nord assenyalat com el camí del riu. Permet gaudir del riu que baixa amb un cabdal que no és no massa freqüent. Fa goig veure tanta aigua i tan neta, en un lloc on no fa pas tants anys les aigües eren ben brutes i negres.

Segueixo al costat del riu per la pista que forma part del GR 173 i que em portaria fins a Can Cadafalch. La deixo ben aviat. Al bel mig del riu hi ha un pedra rodona que segons el mapa de l’Alpina es deu correspondre a La Mandonguilla. Més endavant hi ha tres fonts una ben a prop de l’altre: de Can Barceló, del Carner i de les Avellanes.

El corriol porta fins una zona on es pot travessar sense problemes a l’altra riba del riu. Però no és aquest el meu camí. Agafo un corriol a la dreta i pujo fins a una pista. La segueixo en direcció Nord per poca estona. Quan em trobo amb el Torrent del Carner enfilo pel corriol que va pel mig del Torrent en direcció Est. Passo pel costat del que suposo que és un forn de calç. Recordo que en aquest indret hi havia una fita de la Rogaine nocturna de Sant Llorenç Savall que vaig córrer amb l’amic Felip i el seu gos Saiko ja fa uns quants anys.  El corriol abandona el llit del torrent i es comença a enfilar per després passar a l’altra banda i seguir pujant fins arribar a una pista. L’agafo cap a la dreta en direcció Est.

Es troben diferents encreuaments i sempre cal agafar la de més a la dreta. Segueix pujant, en alguns moments la pujada és ben forta i em fa esbufegar de valent. La primavera esplendorosa i humida que estem vivint aquest any fa que tot estigui farcit de flors, predominantment de color groc.

Soc al Turó del Castelló (576 metres) amb un excel·lent panoràmica des de Sant Llorenç del Munt fins el Montcau. Als primers metres de baixada cal anar amb compte, però després es converteix amb un corriol divertit i fàcil de seguir fins ser ben aviat de nou a la riba del Ripoll.

Prenc la mateix pista d’abans en direcció a Cadafalch, per deixar-la a uns 200 metres per un corriol que hi ha a la dreta en direcció Oest. El trobo ben fresat i fins i tot amb algunes marques d’alguna cursa o caminada recent. Toca enfilar-se de nou, ara fins el Turó de les Arenes (521 metres) un nova atalaia amb bones vistes.

Deixo el turó i el darrer tram de pujada em conduirà, deixant a la dreta el Serradell on hi ha una estelada, fins a les Roques d’Aguilar (611 metres). Malgrat ser el punt més alt de la volta d’avui no té pas massa bones vistes.

A partir d’aquí ja tot és baixada, alguns trams per pista i altres per corriol. Està ben fressada ja que per les marques és un lloc freqüentat per motos. Acabo a la zona de les barbacoes de Les Arenes. Ha estat una bona volta per una zona que coneixia i que és força interessant.

Powered by Wikiloc

Track al wikiloc